A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

27-S: 1+1+1 no és que sumin… multipliquen x 3!!!

UNIÓ fa bona CONVERGÈNCIA i en permet l’evolució. Aquest és el títol que jo havia posat provisionalment al post, però els esdeveniments es precipiten: trencament -històric- de la federació; conferència d’Artur Mas a Molins de Rei; proposta de llista no “del president”, sinó “amb el president”…

Em marejo i ens  maregen, però el subjecte continua sent la nació; l’objectiu, la independència; el mitjà, el procés -2a. part; la data, el 27-S; la sessió d’entrenament, la Meridiana; els entrenadors, l’ANC, l’Òmnium, l’AMI, Súmate

Un-Artur-Mas

Continuo pensant -ho sento, president Mas– que faran més forat les llistes separades, tot i que millor unides -les sobiranistes, clar- per algun lema comú. I amb un o més actes, si s’escau -seria oportuníssim- conjunts.

Ara: si vostè, president, aconsegueix que les entitats sobiranistes li facin cas i recolzin la seva proposta, cap problema! En nom de Catalunya, no vull més baralles que les estrictament necessàries…

Però no hi confio gaire, que li facin cas, perquè el país i el catalanisme són plurals, i les seves entitats emblemàtiques, també.

Lluís Llach

El gran Lluís Llach, que més aviat és home de rauxa, ha proposat un full de ruta electoral ben assenyat: llista de CDC i amics, encapçalada per Carles Viver Pi-Sunyer; llista d’ERC i afins, liderada per Carme Forcadell; llista de cupaires, ídem per Antonio Baños1+1+1 no és que sumin… multipliquen x 3!!

O poden fer-ho, sobretot si sabem fer les coses bé..

També poden endavant les candidatures sobiranistes amb les anteriors o altres persones que encapçalin les llistes respectives. Molt millor serien, al meu entendre, vostè mateix, Oriol Junqueras i David Fernández. Per a intentar arreplegar el màxim de vots possibles.

I, si la jugada surt bé, govern de concentració, presidit pel o per la representant de la candidatura sobiranista més votada. Però, si no surt prou bé, ja en parlaríem…

Vostè, Molt Honorable President, ha contret, en el llarg i sinuós camí a Ítaca, mèrits indubtables. Exerceix un bon lideratge, si no natural, sí que ben induït; està aconseguint, amb la seva conducció de la nau, que relativitzem els aspectes pocs clars de Convergència, una força política de matriu Pujol que segur que cal refundar, amb canvi de nom inclòs; ha estat a punt de fer possible que, amb una mica de sort, col·loquéssim el senyor Duran a la vitrina històrica, tot i que ja sabem que els gats -aquests animalons adorables- tenen el petit defecte de les set vides

Les pròximes setmanes seran decisives. Si li compren la proposta que vostè vol vendre, president, jo ho faré també, i prou de grat. Si no… és el que li dic: ja no es tracta de sumar, sinó de multiplicar!!!

Com diu el lema recurrent dels darrers mesos, “Ara és l’Hora”.  I n’hi afegeixo un de més clàssic: “Via fora, Catalans!”.

I Catalanes, és clar…

 

Un CAFETÓ… en gra

 

cafè en gra

 

Sóc cafeter, què voleu que hi faci, i gairebé diria que cada cop més. Sense -com a mínim- un cafè al dia, jo no seria feliç. M’agrada, aquesta beguda estimulant, sense cap complement, però he admetre que m’he anat avesant a fórmules innovadores i una mica més sofisticades. O sigui, més enllà dels clàssics cafè amb llet, tallat… 

Però el cafè, ja ho sabeu, és més que una tassa, o dues… Dóna lloc a tot un espai de convivència, de civilització. I suposa encara més incitacions, bàsicament culturals.

 

I sí, el te també m’agrada, per exemple. Però no és el cafè, ni la seva varietat, tot i que també sigui ben divers…

Però la diversitat del cafè s’estén, per començar, al cafè amb gel: poques coses són millors per a les xafogors de l’estiu…

O al capuccino, ara ja totalment introduït entre nosaltres. Amb el seu format més usual, però també n’hi ha variants fredes

O al shakerato. Tot descobrint-lo, em vaig sentir del tot príncep fa pocs anys a la Piazza del Campo de Siena. Ja fa temps, a Barcelona, me’l serveix el Jorge, un argentí empàtic, amable i culte…

O al macchiato. El Jorge també sap fer-lo, clar…

O a l’americà: la seva textura aigualida, el seu sabor segons com amarg, segons com xocolater…

O al vienès

O al cafè a la vainilla (amb una bola de gelat ad hoc)…

O a…

Fins i tot, recentment vaig fer una descoberta que em va deixar atònit: el cafè en estat natural, o sigui, sense torrar. Mai a la vida no ho hagués dit. És un gra de color oliva clara. El gust és diferent. El color del cafè és un altre, i també el sabor. En el fons, sembla una mena de te. Va ser una sorpresa, perquè sempre havia pensat que el color i el sabor habituals del cafè eren els naturals. Digueu-me ignorant…

Això sí, sempre en gra. Aquesta és una de les coses en les que habitualment ens hem posat d’acord la meva dona i jo. I és que, per a assaborir-lo plenament, el cafè -ben torrat, sí- s’ha de comprar en gra i anar-lo molent en quantitats relativament petites.

I us confesso que, de tant en tant, em dóna per rosegar alguns dels grans. Segur que les meves dents no ho agraeixen, tot i que el torró d’Alacant, posem per cas, sigui més dur…

 

tassa cafè

 

Però el cafè no és tan sols una beguda, sinó que conforma tot un ambient de convivència i ha donat nom, per això mateix, a preuats, i també més corrents, espais de civilització.

Així, sobretot a partir del segle XIX, els cafès es van convertir -singularment a Europa, però també a d’altres entorns culturals– en l’autèntica pàtria dels habitants de les ciutats i també dels pobles. Van ser la seva llar, un refugi, fins i tot asil nocturn… I un lloc progressiu d’igualtat, on les classes s’anaven diluint, i l’accés progressiu de les dones ho feia tot encara més democràtic.

Els cafès també constituïen, per a molts escriptors i artistes sense recursos, caus de creativitat i refugis contra els rigors de l’existència quotidiana. Ara hi ha els portàtils, però, quan no n’hi havia, ¿quantes obres literàries, dibuixos o esbossos de quadres van ser concebuts a mà a l’entorn de tasses fumejants?

En aquells espais es forjava la il·lusió d’una vida més brillant i més lliure, a semblança dels ambients vienesos o parisencs. A Barcelona n’hi ha hagut o hi ha exemples reeixits, com també a d’altres ciutats i viles catalanes.

Al Cap i Casal, concretament, el meu cafè predilecte és el Vienès de l’Hotel Casa Fuster. Un espai elegant, sumptuós, amplíssim, formidable… M’hi deixo caure de tant en tant, acompanyat o, sovint, ben sol. S’hi està tan bé! Fins i tot amb la meva dona hi hem arribat a sentir alguna sessió de jazz…

 

Digital StillCamera

 

Josep Selva, blocaire de Vilaweb amb qui ens hem trobat algunes vegades, manté ja fa anys, precisament, el bloc Cafè en gra http://blocs.mesvilaweb.cat/josepselva/. Si us hi passegeu, hi trobareu -a part de la passió per la independència comuna a tantes i tants de nosaltres- moltes de les dèries, facècies i situacions que incideixen en el nostre país i marquen el nostre temps.

En fi, ara em ve al cap que dec estar una mica en deute -perquè no he llegit encara el llibre- amb Alfred Bosch, autor de la novel·la cafetera i viatgera Les set aromes del món (2004). L’Alfred, sí, aquest cavaller de mitjana edat que vaig votar recentment per a alcaldable de Barcelona, amb el mateix càlcul i determinació que fa quatre anys vaig triar Trias...

Hagueu votat per qui ho hagueu fet -però, en l’entorn Vilaweb, ja sé que algunes opcions queden descartades- us convido ara a assaborir, i a olorar, una bona tassa de cafè.  En el format que us vingui més de gust…

 

SOL i NÚVOLS… del 24-M al 27-S

sol i núvols 1

Els resultats de les eleccions municipals -i autonòmiques, a alguns indrets espanyols- ens ha deixat un panorama confús però interessant. Deixeu-me visualitzar-lo amb el concurs d’un seguit de notes, que m’ajuden a entendre’l millor…

  • Ada Colau: si la vols amiga, sobiranista, no t’hi posis de cul…
  • Ada: no és el mateix fer “escraches” que fer d’alcaldessa…
  • Colau: potser no seràs l’alcaldessa del “procés”, però t’equivocaries si t’hi posessis massa en contra…
  • Trias: digne, més que molts del teu partit i/o coalició…
  • A. Bosch: continua demostrant que rentes bé la roba…
  • Junqueras: ja va bé que no perdis gas…
  • Duran: ves-te’n a casa d’una vegada, xato. Construint… o destruint.
  • Mas: hi arribaràs? O millor encara: et deixaran? 
  • PP: rebenta des de dins, que ja toca…
  • Pablo Iglesias: mentre puguis lluir cueta política, tu rai…
  • Mónica Oltra: no ets del tot sobiranista, però abans que el Ximo, tu…
  • Cupaires de Berga: us desitjo sort, que bé que la necessitareu…
  • Bauzá: fora!
  • Albiol: fora!
  • Ciutadans: Rivera, el teu -relatiu- èxit d’avui augura el fracàs de demà…
  • Àngel Ros: unes quantes cosetes a aclarir, no trobes?
  • Carles Puigdemont: bravo!
  • Núria Parlon: si no hi ha més remei, millor tu que segons qui, a Santa Coloma
  • Jordi Ballart: em caus bé, però potser al PSC terrassenc -que governa des del 1979- li tocaria plegar… Ho vol Convergència?
  • Teresa Forcades: vols ser la Colau del 27-S. O no ben bé ella?
  • Unió: aclariu-vos d’una vegada, senyores i senyors…
  • Jordi Sànchez: la teva mirada estratègica és benvinguda. Ens sobren tants tàctics

I podria continuar amb moltes més notetes d’aquest caire. Però Insisteixo: el panorama és confús i, sobretot en alguns ajuntaments, de governabilitat difícil. I a l’escenari hi ha massa figurants, gairebé tots amb la pròpia legitimitat, però…

O sigui que, de cara al 27-S, no sóc ni tan optimista com voldria ni tan pessimista com per deixar-ho córrer. Tots plegats -o moltes i molts- ens hem proposat un repte i un compromís col·lectiu, i ara toca ballar aquest ball. Si no, ningú no ens entendria…

Les pròximes setmanes i mesos seran decisius. Inclosa la passejada de setembre per la Meridiana, tan indispensable…

Meridiana