BARTRA, tot energia
Fins a finals de febrer podeu veure de franc, al vestíbul de la Biblioteca de Catalunya, una exposició de butxaca que s’afegeix el centenari del naixement d’Agustí Bartra, commemorat sobretot l’any passat. Alguns documents inèdits i uns quants llibres i mecanoscrits del gran poeta i escriptor -i una de les personalitats cabdals del nostre exili americà– contribueixen a prosseguir la recuperació de la seva figura, que havia quedat una mica oblidada amb el pas del temps.
Bartra havia nascut a Barcelona el 1908 a tocar d’on treballo, concretament al número 6 de la Rambla de Santa Mònica, al costat del passatge que du al Museu de Cera. Des del 16 de maig proppassat, una placa commemorativa ho recorda com cal.
Va ser un poeta de tons tan èpic com líric i també un autor d’arrel romàntica i clarament vitalista, que tenia Hölderlin, Rilke, Maragall i Walt Whitman, sobretot, com a referents literaris indispensables. Al llarg de la seva trajectòria -que també inclou produccions narratives i dramàtiques, a més de la tasca com a traductor i crític-, sempre va actuar de pont entre la cultura catalana i les grans cultures del món.
Va alternar el seu llarg exili mexicà amb algunes estades -profitoses- als EUA. Però no crec que ara em pertoqui d’estendre’m massa sobre la seva figura -podeu conèixer-la més, per exemple, mitjançant www.uoc.edu/lletra/noms.html-, sinó explicar-vos una mica la meva relació amb Agustí Bartra -i la seva dona, l’escriptora i periodista Anna Murià– a la Terrassa dels anys 70.
La parella havia retornat definitivament a Catalunya en començar la dècada i s’havia instal·lat al barceloní carrer de Mallorca, però sembla que a la capital no s’hi acabava de sentir prou a gust. I heus aquí que un grup d’egarencs, vinculats a l’entitat Amics de les Arts i Joventuts Musicals i encapçalats pel prohom Jaume Cañameras -amb qui Bartra es cartejava a Mèxic des de dos anys abans del retorn-, van fer possible l’establiment a Terrassa, on el poeta hi viuria fins a l’any de la seva mort, el 1982, i Murià encara el sobreviuria vint anys més.
A la Terrassa dels darrers anys del franquisme, Agustí Bartra hi fou rebut -parlo, és clar, dels sectors culturalment més actius- com una personalitat gairebé mítica. Precisament, ell havia guanyat, el 1969, el premi literari que aleshores duia el nom de la ciutat amb Doso, la qual cosa havia accelerat la decisió de retornar al nostre país.
Jo, que aleshores només tenia setze anys, vaig establir-hi contacte poc temps després de la seva arribada, l’any 1971. La parella habitava un pist modest del carrer d’Avinyó, al barri del Segle XX. Absolutament enlluernat per la descoberta d’un creador de la seva talla, vaig escriure’n una petita sèrie d’articles al diari local d’aleshores, Tarrasa Información, en el qual col·laborava cada setmana tot i que era prou conscient de la mentalitat franquista dels seus directius.
No és estrany, doncs, que un d’aquests -conegut falangista local-, em va advertir amb una certa severitat de qui era Bartra, per a ell un comunista i un separatista, o tanto monta… El seu advertiment va tenir -ai las!- una conseqüència: dels tres articles previstos, només se’n van publicar dos -el tercer hagués consistit en una petita antologia poètica.
Vaig continuar tractant Bartra durant alguns anys. La seva immensa cultura literària i l’experiència del món i de la vida em fascinaven, a part de la connexió que permetien establir amb la Catalunya republicana i un exili mític i també, potser, mitificat. La seva humanitat -que s’expressava amb una veu nasal ben característica- era molt acollidora. Es notava que el contacte amb els joves el rejovenia també a ell, el feia sentir-se encara més viu, tot i que la seva vitalitat fos proverbial.
Tanmateix -Bartra vivia totalment en poesia-, el seu ego resultava una mica pujat de to, i se li notaven massa -amb raó o sense- les fòbies i les fílies. Menyspreava, per exemple, un crític de la talla de Joan Triadú -no se’n sentia agraït, i no és l’únic cas, com a antòleg-, i d’Espriu recordo que deia: És un bon poeta menor”. I Joan Oliver Pere Quart, per exemple, li provocava urticària… De JV Foix, crec, en tenia més bona opinió.
No era gens diplomàtic, en definitiva, i això, en el fons, és d’agrair, tot i que li comportés algun problema de recepció. Va arribar un moment -la meva adolescència també anava superant-se- que la seva personalitat em va començar a resultar una mica embafadora, i en vaig anar espaiant el contacte.
Tot i així, per a mi continuava sent un gran referent literari i fins i tot de vida. Per això, ja habituat a fer entrevistes a una revista mensual –Al Vent– que durant anys va marcar una fita en el periodisme egarenc -i amb un cert prestigi fora de Terrassa-, sabia prou que la seva intervenció seria indispensable…
Per això vaig tornar a connectar-lo, crec que també amb complaença per part seva. L’extensa i goso dir que ben treballada entrevista Agustí Bartra, inventor d’arrels va aparèixer al número 32 d’Al Vent, del juny i juliol del 1980. Posteriorment, seria inclosa amb meu llibre Terrassencs/Terrassenques, editat el 1982 per l’antiga xarxa de biblioteques local.
Una massa escadussera -malauradament- i guapa amiga, la Núria -a qui ara, ai!, només podria recuperar a través del Facebook-, m’havia demanat d’assistir a la conversa. Va ser, doncs, un encontre a quatre mans entre nosaltres dos -a més d’un altre amic, el Lluís, que tirava fotos-, Anna Murià i el poeta. Aquest resultava enlluernador, com sempre. Recordo -tot i que no conservo la gravació-, que, en un moment donat, va oferir-nos aquesta visió del món i de la funció de la poesia d’una manera pràcticament literal:
“Viure poesia és viure en un estat contínuament alerta de recepció i d’evolució. El món és interessant, infinitament variat, múltiple, esquinçador, meravellós i terrible. A mi m’interessa viure una poesia en la qual tot això hi sigui reflectit i, ensems, s’hi reflecteixi la meva peculiaritat en funció d’ànima, esperit i cor”.
És així com recordo Agustí Bartra, tot energia. Del seu Any se n’ha anat parlant -no en la proporció, és clar, de l’Any Rodoreda. Per sort, ha comptat amb un animador de luxe: el bartrià Sam Abrams, un dels nostres crítics més influents, per a qui Bartra ha estat “un dels constructors de la modernitat literària a Catalunya”. A més, Proa ha editat la versió definitiva d’Odisseu, una de les obres cabdals del poeta, i l’editorial mallorquina Lleonard Muntaner ha reeditat una de les grans novel·les de l’exili, Crist de 200.000 braços…
Dos anys abans de la commemoració del centenari, Miquel Pujadó va publicar el seu disc d’homenatge [vegeu-ne el vídeo d’un dels temes a http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/116173] La sínia i l’estrella. Suite d’Agustí Bartra. De mica en mica -gràcies, també, a l’Ajuntament terrassenc-, l’autor vinculat al Vallès va vencent el combat contra l’oblit.