A la brasa i al caliu

Amb el canvi d’any em va arribar l’onzena edició de la Llista d’Industrials i Productors que etiqueten en Català. Actualment ja inclou 1.839 empreses, quan l’any 1989 n’eren 308; el 1993, 436; el 1997, 1.046; el 2002, 1.662, o el 2005, 1.755. La llengua catalana es troba, en molts aspectes, en una situació més amenaçada del que voldríem, però la seva minoració no és, ni molt menys, irreversible. Funciona a batzegades, una mica com el país, però és evident que -a la manera de Fellini- bé podem dir: E la nave va…

La publicació esmentada l’edita l’Associació en Defensa de l’Etiquetatge en Català [www.adec.cat], una entitat de la qual sóc soci des que hi vaig connectar -primers anys 90- quan m’ocupava de la redacció de la revista institucional Viure en Català, que va publicar el Consorci per a la Normalització Lingüística.

L’ADEC, que és una de les bones herències de la històrica -i també mítica- Crida a la Solidaritat, realitza una tasca segurament discreta -tot i que amb presència continuada per poblacions i fires-, però tenaç, efectiva i constant. Ja són vint anys fent de mosca collonera per l’etiquetatge i envasament de productes en la nostra llengua. I els resultats hi són, tal com les dades de la Llista reflecteixen i a desgrat que quedi encara -en aquest i tants altres àmbits lingüístics i culturals- molta feina per fer.

Petits o grans productors, en el catàleg 2007 n’hi figuren, per exemple, 318 de caves i vins -entre els quals hi ha les marques més introduïdes al mercat-, 195 de productes càrnics, 142 de làctics, 124 d’olis, 123 de fleques i pastisseria, 73 d’aviram i ous, 66 de confitures i mel, 60 de conserves… Com veieu, hi ha una evident decantació cap al sector alimentari, potser per allò que la teca és una qüestió, òbviament, de primera necessitat i resulta, per tant, propera i entranyable.

Però a la relació també hi figuren, a més d’altres menes de menges i begudes, representants dels articles de regal, les arts gràfiques, el sector audiovisual i informàtic, la ceràmica i porcellana, els grans i petits centres comercials, la cosmètica i perfumeria, els electrodomèstics, els espectacles piromusicals, la farmàcia, els farratges i pinsos, la ferreteria, les joies i rellotges, els manipulats i material divers, la marroquineria i la pell, el material fotogràfic i d’òptica, el d’oficina i papereria, el de seguretat, l’esportiu, la telefonia mòbil, els mobles i la decoració, la neteja, les pintures i productes químics, les plantes i derivats, l’automoció…

En fi, no vull cansar-vos, però comprar en català, a finals del segle XX i a principis del XXI, ha estat i és, poc o molt, possible. Sí, ja sé que hi ha encara grans llacunes, i també m’adono prou dels desequilibris i incoherències lingüístiques -i encara més immersos com som en la globalització- que vulgueu. Per no parlar de la llengua en la justícia i en tants altres àmbits. I sóc conscient, no cal dir, que el català parlat s’ha perdut força al carrer, sobretot, de Barcelona i el seu entorn; a molts patis d’escola; en el sector de la restauració, i, singularment, com a llengua d’acollida dels nous immigrants. I etc., etc.

Però volia donar-vos, de la mà de l’ADEC, alguna notícia mitjanament positiva per tal que no ens estem queixant sempre, malgrat el pessimisme nacional -i en tenim motius- que sovint ens envaeix. Voleu una altra alegria? Dissabte llegia al meu diari de capçalera -ja sabeu, l’Avui– que la Comissió Europea reconeix el català en un nou fòrum a la xarxa que es farà en les 23 llengües oficials més la pròpia de Catalunya. Mitjançant aquest fòrum [http://europa.eu/debateeurope], els ciutadans podran opinar sobre el futur de la UE, el diàleg intercultural i el medi ambient i la polítca energètica.

Això darrer s’inscriu en el difícil camí cap a l’oficialitat a Europa. Tal com deia l’enyorat Jordi Sarsanedas, el català és "la menys petita de les llengües petites". I això potser no és molt, però no és poc. En tot cas, explica que la salut de l’idioma, tot i que no sigui prou bona, no deixi de ser de ferro.

De tota manera, la nostra obligació col·lectiva és aspirar a més, molt més. Així doncs, quin dia ens decidirem a apostar -lingüísticament, culturalment, nacionalment- per una autèntica vida sana, ara que això es porta tant? En quatre paraules, per la bona salut…

Ja fa una dècada que Joan Isaac va retornar del seu exili interior com a artista. Des d’aleshores, l’èxit ha estat continuat i sòlid, persistent. Són ja, doncs, uns quants discos a l’esquena i nombroses actuacions, entre les quals figura la commemoració dels seus cinquanta anys al Teatre Nacional de Catalunya. Joan Isaac -mestre en emocions i referent de molta tendresa- continua aportant a la Cançó catalana una qualitat considerable i, tot fent una molt interessant drecera per Itàlia, la connecta amb el bo i millor de la cançó d’autor internacional.

Sempre dic que aquest fill d’Esplugues de Llobregat (1953) i farmacèutic a la Ciutat Vella barcelonina, el ciutadà Joan Isaac Vilaplana i Comín, és una mica el culpable del meu renovat interès per la cançó d’autor. Va ser el 1999 i a partir de l’entrevista que vaig fer-li per a El Temps -amb els anys n’hi faria una segona i més extensa a www.cantautors.com. Des d’aleshores, i ja posats a fer, m’he interessat pel gènere no ja únicament en relació a la nostra cultura -com havia fet de més jove- sinó a les altres, com ja haureu anat veient. I n’he fet també un motiu de dedicació professional.

El Joan [www.joanisaac.cat] acaba de treure el seu nou CD, La vida al sol (Discmedi), i el va presentar -ja ho havia fet el dimecres dia 16 al Teatre Kursaal de Manresa- divendres passat a L’Auditori, no cal dir que en el marc -magnífic, insisti-m’hi- del Barnasants’08. Tot i que el públic no omplia completament la sala Oriol Martorell, l’èxit va ser sòlid, important, aclaparador, càlid. Vaig saludar breument l’artista a la sortida i vam quedar per a prendre un cafè un dia d’aquests. Se’l veia, de veritat, molt satisfet.  

La vida al sol es troba al nivell de l’anterior àlbum de cançons originals d’Isaac, De profundis (2006), un gran treball en el seu conjunt. Inclou, a més dels temes propis -n’hi ha de molt bells- una cançó meravellosa d’un dels chansonniers mítics que ara, precisament, s’està retirant, el grandiós Charles Aznavour. La versió de Joan Isaac, com sempre -passa el mateix amb Vida, de Lluís Llach, o La tieta, de Joan Manuel Serrat, que ens va cantar també divendres-, no desmereix gens de l’original, la qual cosa, a voltes, no es pot dir de cantants o grups que es dediquen a versionar èxits d’altri.  

Em va impressionar força la lectura prèvia de l’entrevista que el conegut crític Josep Maria Hernández Ripoll va publicar amb el Joan dijous passat -dia 17- a l’Avui (com sempre, www.avui.cat). Per si no ho sabéssiu, el nostre cantautor -un dels millors que tenim- va patir el 2006 un ensurt cardíac que ha fet que ara es prengui la vida d’una altra manera, o sigui, més relaxadament, com acostuma a passar en aquests casos. "He fet un canvi profund de mentalitat", diu, tal com l’entrevista reflecteix prou bé. I les seves noves cançons i la molt ben pensada imatge del disc, també.

No hi ha, doncs, en les lletres d’ara, cap renúncia explícita a la seva visió anarquista -passada pel catalanisme- de la vida, que ja fa anys el va vincular a la torturada figura de Salvador Puig Antich a través de la gran -i tan emblemàtica cançó- que és A Margalida. Però sí que ara les idees sembla que s’enretirin una mica per tal que aflorin encara més les emocions, les sensacions, els sentiments, tot que que aquests factors ja eren sempre presents a la producció isaachiana. I és que viure i, segons com, renéixer, també implica "invertir el temps en estimar-se", com diu el Joan a la cançó La vida al sol, que dóna títol a l’àlbum. O sigui, tornar-se a valorar adequadament un mateix sense perdre mai de vista els altres…  

L’any 2002, Joan Isaac -que anteriorment havia publicat un disc en conjunt una mica més fluix com trobo que és De vacances (2000), tot i contenir unes poques grans cançons- ens va delectar amb una autèntica joia de la discografia catalana d’aquesta dècada, Joies robades. Com que, ja us ho he dit, les seves versions no fan enyorar l’original, va gosar fer-ne d’alguns del millors cantautors internacionals. Noms com Jacques Brel, Paolo Conte, Pablo Milanés, Silvio Rodríguez, Chico Buarque, Pedro Guerra, un mexicà molt interessant que es diu Alejandro Filio, l’italià Roberto Vecchioni i el seu compatriota Mauro Pagani -exmembre del que fou mític grup Premiata Forneria Marconi-, Luis Eduardo Aute, Joaquín Sabina, Joan Manuel Serrat… 

Mentre confiem que ens robi noves joies d’aquest fulgor, cal remarcar que el Joan s’ha anat configurant com el més italià del nostres cantautors. Les seves estades al país transalpí són freqüents, i té una connexió amb el prestigiós Club Tenco de San Remo que suposo que entre nosaltres no la té ningú. Beu, doncs, de fonts itàliques, però la chanson d’expressió francesa no deixa de ser, per a ell, un referent sempre viu. Fins i tot s’ha arribat a dir que era el nostre Jacques Brel, sense necessitat d’establir comparacions innecessàries.

Abans de Planeta silenci (1998), que és el disc que em va fer retrobar-lo i conèixer-lo personalment -tot i que ja en tenia algun de la seva primera època-, Joan Isaac va patir -i sort de la farmàcia!- els seus particulars anys de plom, que de fet van coincidir amb la greu crisi de la Cançó durant bona part dels anys 80 i 90. Ara, el gènere s’ha refet una mica d’aquella inanició, però no desvetlla, ni de lluny, l’expectació que havia tingut durant l’època mítica de la Nova Cançó. D’aquesta i d’algunes perspectives de present i de futur -paradoxalment, ara torna a haver-hi figures molt interessants, noves i no tan noves- n’haurem de parlar amb una mica més de detall.
 
I és un moment oportú per a fer-ho, ja que diumenge passat, precisament, va acabar-se el lliurament de la tan valuosa antologia La Nova Cançó 1965-1982, difosa de la mà de l‘Avui. Personalment, deploro que un tema com A Margalida no figuri entre les ara considerades deu millors cançons del període esmentat, però les votacions dels lectors del diari -i lamento no haver-hi contribuït mínimament, potser a causa del meu presumpte elitisme– no ho han decidit d’aquesta manera. M’agradaria saber què hi diu la crítica, tot i que de Cançó n’hi hagi tan poca…

En qualsevol cas, Isaac és un dels grans, i retirat un dels mestres que ell reconeix -el gran, immens, Lluís Llach-, el d’Esplugues ve ja de lluny però continua avançant, decididament, cap al futur.

Oscar Soares Filho Niemeyer, has fet ja, i en bones condicions -sana enveja!-, 100 anys. L’edat, precisament, a la que a mi m’agradaria, poc o molt, arribar, o així m’ho vaig proposar en complir els 50. Celebro molt la teva llarga vida, la d’un dels arquitectes amb més influència internacional, pioner en l’exploració plàstica i constructiva del formigó i autor dels edificis representatius i públics de Brasília, com aquesta catedral tan futurista, bella i diferent. La celebro per tot el que representes per a l’arquitectura -la nostra veritable segona pell- i també pels bons records que em portes del meu viatge de l’any 90 al gran i divers país llatinoamericà, un dels que avui -amb tantes contradiccions com vulgueu- emergeixen al món.   

"La vida és un minut", vas induir a titular, Oscar, la interessant entrevista que et feien al suplement cultural de l’Avui [www.avui.cat] del dia 3 de gener. De minut en minut -60 minuts que té l’hora, 24 hores que té el dia, 365 dies que té l’any…-, tu has arribat ja a centenari a partir del proppassat 15 desembre. I conserves -sana enveja, torno a dir-ho-, una gran lucidesa, que és una de les condicions necessàries -no l’única, és clar- per a esdevenir autènticament savi.

Et declares comunista convençut, i jo, a qui el comunisme no ha convençut mai, puc entendre’t si penso en les desigualtats que encara hi ha a països com el teu. Sortosament, a casa nostra ja no se n’hi veuen, pràcticament, de favelas, que aquí en dèiem barraques. Però sí que n’hi ha, per exemple, al teu Rio de Janeiro natal, una de les urbs -malgrat que també hi habiti tanta misèria- més fascinants que he visitat, sobretot per la seva situació i el seu entorn. 

Per cert, les favelas vam veure-les de lluny i potser ens hagués agradat, com a experiència, anar-hi. Però no estàvem disposats -ni la Maria del Patrocini ni jo- a córrer riscos innecessaris. Que aquell viatge de l’any 90 havia de fer-se, inicialment, al Perú -Machu Picchu continua sent, des d’aleshores, una gran, molt gran, assignatura pendent-, però els amics de Sendero Luminoso estaven encara molt actius i, valents com som de mena…

Però el teu gran país, Oscar, mai no serà per mi de segon plat. Amb tots els seus problemes, en vaig quedar absolutament enamorat des d’aleshores. I, per acabar-ho d’adobar, només faltava anar descobrint l’encant increïble de la vostra música popular: la bossa nova -més que la samba- i monstres o figures del tipus Vinicius de Moraes, Tom Jobim, Chico Buarque, Caetano Veloso, Maria Bethania, Maria Creuza, Gilberto Gil, Astrud Gilberto, Gal Costa, Baden Powell, Toquinho, Milton Nascimento, Daniela Mercury, Ivan Lins… Per no parlar de l’elegància clàssica i de la singularitat d’un compositor com Heitor Villa-lobos.

Vam anar a uns quants llocs, a més de Rio: la mítica Salvador de Bahia, Manaos i el seu increïble entorn amazònic, l’aquí potser no tan conegut -però deliciós- Pantanal mattogrossense, les realment incomparables cascades d’Iguazú… Gairebé tot fabulós, però Brasília té un encant especial, tot i que alguns -entre els quals molts de vosaltres, els vitalíssims cariocas– no acabin de trobar-lo.

Sí, potser sí que aquell urbanisme que el teu mestre Lúcio Costa va dissenyar poc o molt en forma d’avió tingui una certa manca d’ànima. Però em va semblar que, a més de la seva bellesa, configura un espai sostenible, encarat a les necessitats del segle XX i també del XXI. Justament el que volia aquell carismàtic president que us va fer l’encàrrec, Juscelino Kubitschek, a part d’intentar el reequilibri territorial d’un país molt vast i massa projectat a la costa.

A ambdós cantons de la immensa i majestuosa esplanada central de la ciutat, Oscar, amic, es troben els millors dels teus edificis: el Ministeri d’Afers Exteriors -situat al bell mig d’un petit estany-, el Ministeri de Justícia -amb sis cortines d’aigua al seu exterior-, el presidencial Palau Planalto, el Palau d’Alvorada, les torres bessones i les dues emblemàtiques cúpules -una d’elles invertida- del Congrés nacional, el Tribunal Suprem…

En definitiva, vam entendre que pretenies -i em sembla que ho vas aconseguir- donar a la imatge del poder una dimensió renovadament estètica, potser perquè no tinguéssim tant en compte totes les malifetes -no sempre, és clar- que el poder pot ser capaç de fer-nos.

D’altra banda, recordo que em va impressionar molt especialment la visita a la Catedral, que vas dissenyar tot aconseguint seduir-nos amb la idealització de les espines de Crist. I quina llàstima que no sigui també teu el magnífic santuari dedicat a Sant Joan Bosco, amb els seus grans vitralls de color blau i violat… També un dels símbols d’aquesta Brasília que no sé exactament si admiro, però que és ben cert que em va impactar.

Ja ho escrivia l’Alfred Bosch al seu sempre interessant "De tu a tu" del mateix diari que et va entrevistar i en el mateix dia -15 de desembre, insisteixo- que arribaves a centenari: "Com tu sols dir, el primer és la vida, sinuosa com el cos d’una dona o la pell d’un planeta".

Per tant, et desitjo encara més vida, Oscar, tot i que sóc conscient -a menys que fossis un déu de no sé quin cel- que ja tanta no te’n deu quedar. Pèrò tu l’has viscut plenament i ens has encisat amb el teu art arquitectònic, projectat com una manera de donar un sentit millor i més intens a la nostra existència. Sí, "la vida és un minut"… Doncs esprem encara, tan intensament com puguis, aquest minut.
 

“Espanya ha d’admetre el dret de secessió”, li diu avui a Joan Tapia (El Periódico de Catalunya) l’il·lustre notari Juan-José López Burniol. Fill de pare salmantí i mare catalana, de fet no sé ben bé si he de considerar-lo espanyol, ja que va néixer a Alcanar (Montsià). Exerceix la seva professió a Barcelona des de fa tres dècades i és un home culte, informat i brillant, o això és el que dedueixo dels diversos articles que li he llegit. Conseller de “la Caixa” i membre del Cercle d’Economia, expresident de la influent Tribuna Barcelona, ha conegut i reflexionat prou sobre la realitat catalana i l’espanyola com per adonar-se que els divorcis -tot i no resultar mai agradables- poden ser, si s’escau, necessaris. 

Crec que ja ho va dir una vegada el cantant i autor Víctor Manuel: “No se puede imponer la unidad por cojones”. Em sembla perfecte, però… quants espanyols pensen com aquest artista i el notari?  

Es confessa pròxim als socialistes catalans -havia estat votant d’aquell partit estrany que va ser la UCD durant la Transició i primers anys de la democràcia-, però López Burniol em sembla que és, per damunt de tot, una personalitat independent que s’esforça per no resultar sectària.

Voldria el que ell en diu “un règim federal autèntic“, però creu -de manera ben poc habitual en els qui se senten espanyols- que al dret a la secessió han de poder acollir-s’hi les autonomies que ho vulguin. I és que, en democràcia, no hi ha res que sigui indiscutible. Ben al contrari, tot es pot discutir, perquè és el poble el qui pot pronunciar-se a cada moment. És per això que a ben pocs països -si és que n’hi ha algun- la democràcia hi és establerta d’una manera integral, perquè el que compta, sobretot, és el joc de poders. 

López Burniol, en la seva concepció federalista, desitja que, dins Espanya,“Catalunya se senti còmoda”. Però ell mateix s’adona que això, ara com ara, no resulta massa fàcil. Afegeix, doncs, que “si la majoria de catalans volen marxar, s’haurà d’acceptar. Per a Espanya és millor una Catalunya independent que una Catalunya incòmoda, que forci una relació bilateral que portaria al col·lapse el sistema autonòmic”.

Sí, amb els espanyols realment intel·ligents i autènticamement demòcrates -reunir les tres condicions alhora ja s’ha vist que és, a la pràctica, francament difícil- podrem entendren’s-hi sempre. A partir d’aquí, crec que hauríem de ser capaços d’assumir el repte que planteja l’il·lustre notari: “Es tracta de posar tothom davant de la seva responsabilitat. I acabar amb el verbalisme desaforat”. 

O sigui, si Catalunya desitja realment la independència -majoritàriament, ara com ara, no és així, però ja ho anirem veient en els pròxims anys-, que se la guanyi. I és que construir un nou Estat, encara que sigui dins la Unió Europea, no és un procés gens fàcil tot i que, en el nostre cas, sigui el més desitjable i no cal dir que convenient.

Però sense majories que ho imposin democràticament, ja em direu. Sense unes institucions i una societat civil que ho preparin adequadament, no és tan fàcil. Sense una UE que hi fos poc o molt reticent -Escòcia és el país que ara més ens obre el camí, i aquests darrers dies Carod ho deu haver constatat de primera mà-, el procés esdevindria més dificultós. I amb molts espanyols en contra -i ja veieu com van les coses-, la qüestió és una mica fumuda.

Per això s’agraeixen tant posicions civilitzades com la de Juan-José López Burniol. ¿No hem arribat ja a admetre la separació i el divorci de les parelles, ni que sovint siguin traumàtics? Doncs les nacions s’han de poder separar i divorciar, si s’escau, d’una manera tranquil·la. La República Txeca i Eslovàquia, per posar només un exemple relativament recent, bé que ho van saber fer, i ni l’Europa central i oriental ni el món s’han enfonsat…

A nivell especulatiu, tot això està prou bé. Quina llàstima, doncs, que la realitat del dia a dia sigui molt més prosaica. Ara, amb un nou Estatut que gairebé no s’ha començat a desenvolupar, els catalans ens veiem novament abocats a unes eleccions espanyoles que presumptament guanyaran el dolent o el que no ho és tant. Posats a triar, quin remei!: prefereixo que guanyi ZP, ni que el meu vot -només faltaria!- no li arribi mai per via directa.

Aquests dies estic molt content pel fiasco del PP, que va tombant, un a un, tots els seus presumptes dirigents moderats. Per tant, vull creure que s’estimbarà del tot, a menys que molta gent que se sent sobretot espanyola s’hagi tornat de dreta-dreta. Però no se sap mai. El seu candidat a la presidència, políticament mediocre com és, no els ajuda gaire, però don Federico, la COPE i El Mundo -entre d’altres- faran tot el possible perquè les meves previsions no es compleixin…

Mentrestant, prefereixo parar l’orella i fixar-me en opinions intel·ligents, raonables i que provenen d’un home culte i reflexiu com és López Burniol. Gent de mirada llarga, com no n’hi ha tanta. Persones amb les quals potser mai no arribaràs a estar-hi del tot d’acord, però que sempre resultarà possible d’entendre-s’hi o, si més no, de pactar-hi en condicions clares i de no subordinació.    

Continuo força corprès amb el concert de Lídia Pujol que he sentit fa poques hores a L’Auditori barceloní, un dels inicials del Barnasants’08.  Fins ara no havia tingut l’ocasió d’escoltar-la en directe, tot i que ho desitjava des de feia temps. I és que la Lídia serà -ho és ja- la nova dama de la Cançó d’aquí al segle XXI, i el nombrós públic d’aquest divendres, amb els seus aplaudiments incessants, n’és un dels millors testimonis. 

El concert d’ahir servia per a presentar els temes del nou disc Els amants de Lilith, gravats en part en directe fa uns mesos al TNC. Un plàstic -n’estic gaudint ara mateix- que us recomano vivament, de la mateixa manera que potser ja sabeu que valia molt la pena l’anterior, Iaie (2003), el primer de la Lídia com a solista després de la seva interessant -tot i que massa bilingüe, per al meu gust- primera etapa, quan formava duet amb la Sílvia Comes.

Concebut en format d’espectacle -que atrau des del primer moment, quan la cantant surt a l’escenari en penombra i coberta del tot per una capa blanca-, Els amants de Lilith reflecteix les llums i, singularment, les ombres de la nostra condició, i sobretot des del paper subaltern que li ha tocat, històricament, a la dona. Ho fa de la mà de primoroses adaptacions del cançoner de tradició oral als Països Catalans i a través del mite de Lilith, la primera figura femenina de la creació que, per la seva condició de rebel, fou ràpidament expulsada del paradís i substituïda per la molt més submisa Eva.

Eva, sí, aquella que fou reduïda inicialment -i de manera flagrant- a la condició de costella d’Adam. Lilith, en canvi, no es volia sotmetre a aquest ja que, com ell, era feta de fang.

Lídia Pujol [www.lidiapujol.com], amb la seva veu per mi realment preciosa -tan ben modulada, tan clara en la seva dicció- i amb gran versatilitat, ens explica històries d’amors prohibits, de desitjos inconfessables, de violència de gènere implícita o explícita -no us sona, malauradament, massa actual, això?-, de plaers que han estat històricament mal vistos i que avui, sortosament, tenen el camp una mica més lliure, tot i els riscos que també poden comportar. 

La Lídia -molt riallera i per tant agraïda al caliu del públic entre cançó i cançó- es troba molt ben acompanyada de grans músics, entre els quals destaco Dani Espasa i Pau Figueres, sense desmerèixer la resta. En conjunt, Els amants de Lilith -que també inclou un deliciós tema d’Albert Pla- és una proposta tan valuosa en l’aspecte artístic com valent, i fins i tot arriscada, des del punt de vista dels valors de llibertat i autonomia personal que transmet.

Ja se sap que l’amor, que és a la base de tantes coses, ha generat plaers immensos -és la seva funció, al cap i a la fi-, però també dolors que hauríem de saber i voler bandejar -sobretot, quan van massa al límit- de les nostres vides. I evitar que les dones en siguin, massa sovint, les primeres víctimes.

Lídia Pujol em sembla que és, ara com ara, l’única cantant d’aquí de nivell comparable a la gran -i també pletòrica després de quatre dècades de trajectòria- Maria del Mar Bonet, amb qui, precisament, vaig publicar el mes de desembre una entrevista -la segona que li feia després de disset anys- a la Revista Musical Catalana.

En clara recessió Marina Rossell -la qual cosa, en algú que ha estat capaç de composar i interpretar una cançó com Màrmara, per dir-ne ara només una de meravellosa, a mi em sap particularment greu-, i en clara progressió Maira Comalat com a solista del grup Relk -comproveu-ho a blocs.mesvilaweb.com/relk-, la Lídia no és, ni molt menys, un oasi en el desert, sinó un gran actiu de present i de futur de la nostra música i la nostra cultura.   

L’any ha començat, des del punt de vista artístic, una mica durillo per "culpa" de la visió de Las 13 rosas, una pel·lícula espanyola d’Emilio Martínez-Lázaro sobre la repressió al Madrid del 1939, sense concessions però excel·lent, d’altra banda. Molt més dur, moralment, va ser l’inici de l’any passat amb la mort, tan injusta, de l’Arnau. Dins la desgràcia irreparable, em complau molt que el post que li vaig dedicar -i que iniciava el bloc- hagi estat el sisè més seguit. La seva memòria -alhora trista i tendra- bé s’ho mereix.

6) L’ARNAU

Poc a afegir, doncs, però realment m’agrada que us hagi estremit, com a mi, la mort als quinze anys d’aquest noi per circumstàncies diguem-ne naturals. Una manera de deixar la vida avui no gens freqüent en el nostre entorn però, malgrat tot, possible.

7) L’HELENA, cap a la UAB i el futur

Va trigar encara uns mesos a fer-se fonedissa de la meva visió gairebé diària, del meu trajecte vital, ben fixada a l’andana del ferrocarril metropolità. És una Helena i en són moltes. Moltes sensibilitats, molts afanys, moltes ambicions legítimes i desigs de superació, a mig camí entre la virtut i la necessitat.

Ja havíeu vist que aquesta Helena, individualment, no existeix, però esdevé l’exemple col·lectiu de la noia jove que demà esdevindrà dona i pot reclamar tots el drets perquè sap sortir-se bé de tots els deures. D’ella, d’elles, han de ser alguns, o molts, dels rastres de vida més importants d’aquest futur que intuïm, tan esperançat com problemàtic.  

8) TIA MARIA, el meu plaer dels déus (n’hi ha més)

M’agrada igualment que hagueu compartit força amb mi aquesta addicció, una de les més dolces i -practicada moderadament-beneficioses que tinc. Gràcies al Tia Maria, precisament, ens vam conèixer amb tu, Victòria, i jo, des d’aleshores, vaig mesurant les petites oscil·lacions del teu pèndol i tu veient quins són els diferents graus d’emoció -t’agraeixo que els creguis "ben temperats"- a la brasa i al caliu.

9) La bèstia no era el FAUNE 

Freqüento relativament poc el cinema, com ja us deia en aquest post, però El laberinto del fauno és una de les pel·lícules que més m’han agradat de les que he vist en els darrers anys. També ara amb Las 13 rosas i fa poques setmanes, amb El orfanato, he tornat a comprovar que la creativitat del cinema espanyol -tot i que el director del segon d’aquests films sigui d’aquí- continua donant bones i interessants sorpreses.
 
Ja m’agradaria que fos així, en general, pel que fa al cinema català! Hi ha excepcions a la regla, d’acord, però tothom sap que en la majoria de les altres arts ens en sortim millor. I la manca d’una indústria cinematogràfica i audiovisual realment potent crec que no ho explica tot. O potser sí, i aleshores el problema és, senzillament, de base.

10) CINTA MASSIP, des de l’ull del rinoceront

Amb la Cinta som companys al Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, però ella -vinculada, d’altra banda, al Centre KRTU- és, a més, una bona poetessa i una dona que respira cultura per tots els porus. Les i els qui us hagueu fet amb el seu llibre, Amurada, ja us haureu adonat de la qualitat de la seva producció. 

—————–

També em sembla just destacar aquí que una altra xicota bolcada en els quefers de la cultura -però des d’una vessant més d’estudiosa-, la Mireia Sopena, va ocupar, fins no fa pas massa, la desena posició amb MIREIA SOPENA, totxanes d’infraestuctura cultural. Triple honor en aquest cas: per l’interès de la tasca de la Mireia, per Joan Josep Isern -que em va inspirar el títol de la mà del seu tan seguit bloc Totxanes, totxos i maons– i per mi mateix pel fet d’haver sabut triar bé el nom.

Un lloc, el d’aquesta desena posició -ara ocupada per la Cinta-, que no és a la cua de res, sinó en setial d’honor tenint en compte els 90 posts que he estat capaç de penjar a la xarxa l’any 2007.

Gràcies, a més de la Victòria, al Lluís, la Montse, la Maria Dolors, la Maria, el Raül, el Guillem, la Lali, el Francesc, els Joans, la Mar, l’Anita, la Noe, la Cristina, el Jesús Maria, l’Antoni, la Concepció, el Jordi, el Marc i altres persones que, a més de seguir-me com totes i tots vosaltres, han gosat fer comentaris als meus textos. Sempre amb interès i, a voltes, amb polèmica, que no cal dir que també convé.

Per tant, i ara en general, amb el vostre suport atent, continuat i -per què no dir-ho- també carinyós, continuaré donat guerra aquest 2008, tot i ser un decidit partidari de la pau. De temes per comentar, creieu-me, no me’n falten, però he d’anar-los dosificant en funció del temps,  l’oportunitat i també el desig de no cansar-vos massa.

Fins ara mateix…

Aquest bloc va començar el dia 15 de gener de l’any passat. Es pot considerar doncs, pràcticament, que està d’aniversari. I resulta oportú, per tant, descobrir-vos quins són els 10 posts més visitats des de l’inici i comentar-los una mica. Els encapçala, molt destacadament, el restaurant Fussimanya, la imatge del qual teniu ara a l’abast. Els 10 textos són també, per tant, els més seguits del 2007, gràcies a la vostra col·laboració en els ja 91 -amb aquest- rastres de vida que s’han anat coent a la brasa i al caliu.

Aquest bloc, malgrat el seu títol, no és gastronòmic. A la brasa i al caliu vol evocar, sobretot, la passió que cal posar en la vida i -ai!- en les persones. Per tant, de teca també se’n pot i se n’ha de parlar, però he de reconèixer que ho he fet massa escadusserament perquè no freqüento tan sovint -ja m’agradaria!- els restaurants poc o molt emblemàtics. Tot i això -i com a exemples ben adients-, el juny vam celebrar amb la Maria P. els vint anys de casats a una taula del prestigi de l’Hispània d’Arenys de Mar, i ara acabo de rebre l’entrada d’any a l’entranyable Senyor Parellada, a quatre passes de l’església del mar.

Em plau molt, en definitiva, que l’osonenc Fussimanya encapçali amb força avantatge aquesta llista d’èxits. Suposo que el gran atractiu del seu nom -tan català, però amb un cert deix oriental- fa que us hagueu sentit atretes i atrets per llegir-lo i també que la gent hi vagi d’una manera crec que força massiva. Creieu-me: us hi llepareu els dits, a part de poder recórrer una mica els itineraris que vaig assenyalar.

2) Ai, SÉGOLÈNE!

Ara que sembla que tot l’escenari sigui per a l’hiperactiu Sarkozy -el president-mascle que torna a estar, per ara!, ben acompanyat-, potser cal parar-se a pensar una mica quins resultats hagués suposat, per a la política francesa i la d’arreu, l’hipotètic triomf de Ségolène Royal. Una dona coratjosa, atractiva, crec que intel·ligent i no sé si prou preparada per al càrrec, però de molt més mediocres se n’han vist, i alguns els tenim instal·lats al menjador de casa…

Em sembla, o intueixo, que el resultat no hagués estat tan dolent, i això també ho avala el 47% que la progressista dama va obtenir en el desig de les franceses i els francesos que van votar. Però millor que no fem política-ficció. Amb la Montserrat -una companya que coneix França ben de prop, i a qui la Ségo no cau massa bé- vam discutir abans d’aquestes Festes si el títol del nou llibre de la derrotada candidata era oportú o, com ella creu, més aviat carrincló. Ma plus belle histoire, C’EST VOUS (Grasset) -que he tingut ocasió de fullejar a la FNAC- és un títol inspirat en el d’una de les cançons més conegudes de la prestigiosa i desapareguda Barbara, artista que figurarà sempre entre les grans de la Chanson.

D’acord, Montserrat, serà copiona, però la Royal -que apareix a la coberta del volum amb un posat de genio y figura, certament- torna a fer-se’m simpàtica ni que pugui resultar, segons com, antipàtica. I ni que només sigui pel fet de sentir-se propera a la sensibilitat de qui fou una figura extraordinària. 

3) Salvem la placa d’ANDREU NIN

Una de les satisfaccions que he tingut darrerament és que aquesta placa, que denuncia la desaparició i posterior assassinat de qui fou un líder polític tan important, ha passat de ser força il·legible a poder-se llegir correctament, tal com era el meu afany. Hi puc, poc o molt, haver influït? Qui ho sap, perquè també em diuen -i ho celebraria molt- que un conegut periodista barceloní ha fet campanya pel seu compte…

En tot cas, jo sí que vaig procurar, un cop penjat el post, fer-ne arribar la referència a persones properes al manteniment de la memòria històrica del líder poumista. I, sigui com sigui, hi ha resultats: les lletres de la placa -tot i que sense daurar-se, i potser no cal- han estat ben repicades. Una mica de justícia antiestalinista, ara com abans, no farà cap mal!

4) ÍTAQUES en el teu adéu, LLUÍS LLACH

Tot brasejant, us he parlat sovint dels cantautors i de la cançó d’autor com a gènere. Aquesta no és, ni molt menys, l’única mena de música que m’agrada, però sí que és cert que m’interessa molt i que n’he fet, aquests darrers anys, una certa especialització professional des de l’exercici d’un periodisme que ja fa temps que només pot nodrir-se de les col·laboracions. 

Era obligat, doncs, recollir des d’aquí l’adéu voluntari però per la porta gran que ha tingut, aquest 2007, Lluís Llach. Sens dubte, un dels cantants i autors més singularment creatius de les darreres dècades a nivell mundial, i em sembla que dient-ho així no exagero. Ara, els Reis d’Orient -els únics que, a un republicà com jo, el fan sentir-se monàrquic per un dia– són a punt de pujar-me pel balcó de casa el doble CD d’homenatge Si véns amb mi, en el qual un seguit d’intèrprets d’aquí i de fora hi han posat totes les ganes.

Llach per sempre…

5) CINC PROPOSTES consecutives per a "santificar" algun d’aquests dies    

Aquí sí que em sembla que veig clar l’impacte d’un títol poc o molt afortunat. Si no, com s’explicaria que el post continués sent tan llegit molt més enllà de la Setmana Santa? I no és que fossin males propostes -en tot cas, van ser el resultat de les successives etapes de l’itinerari d’un dia-, però potser és que a la gent -a vosaltres, en aquest cas- li agrada que li proposin per a després tenir la possibilitat de descobrir pel seu compte.

Que d’això és del que es tracta. Perquè, com a camí iniciàtic als llocs, i a la vida que en pot resultar, només compta el que ha de saber fer-se cadascú. Deixeu-vos seduir, d’acord, però el viatge digne d’aquest nom sempre és personal, intransferible i, sobretot, interior. Que ja ho vaig dir en un altre post: El VIATGE, no viatjar…