A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

La “resurrecció” artística de JOSEP ALEMANY

Sense categoria
L’obra fotogràfica del blanenc Josep Alemany ens ha arribat amb molt de retard, però el que compta és que hem pogut rescatar-la de l’oblit. Les seves són, a parer meu, imatges d’una qualitat excepcional.

Ara podem admirar un bon tast d’aquesta eclosió de la modernitat que Alemany representa a la barcelonina Sala Dalmau, del carrer del Consell de Cent. Per poc que us vagui, correu-hi, creieu-me: només fins al 10 de maig. 

A casa, les expertes en fotografia són la dona i la filla petita. Disposen dels equips adients i n’obtenen bons resultats. La gran es defensa bé quan li cal, i jo practico poc: només capto imatges amb el mòbil quan alguna visió m’impressiona prou.

Tanmateix, sí que sóc un admirador d’aquest gran art dels segles XIX i XX transmutat digitalment al XXI, i sovint en degusto exposicions. Ara ho he fet a la Sala Dalmau amb les composicions i paisatges dels anys 30 de Josep Alemany, un creatiu formidable que va néixer a Blanes el 1895 i que moriria prematurament a Provincetown (Massachusetts), als Estats Units, el 1951.

Josep Alemany i Bori -fill de Josep Alemany i Borràs, periodista i escriptor- s’havia instal·lat a aquell gran país a partir del 1915, però no va perdre mai el contacte amb Catalunya. També psicòleg i professor de llengües modernes -a més d’home de conviccions antifeixistes-, la seva aportació artística no començaria a ser coneguda i valorada entre nosaltres fins al 2004, a partir d’una retrospectiva presentada a Girona per la Fundació “la Caixa” que també aniria a Madrid.

L’obra d’Alemany -instal·lat sobretot a Pittsburgh, un dels principals nuclis fotogràfics nord-americans- es desenvoluparia molt als anys 20 i 30, en un gran moment de la història de la fotografia. Amb noms com Alfred Stieglitz, Edward Weston, Karl Blossfeldt, Edward Steichen, Man Ray, László Moholy-Nagy… Per no parlar d’una altra gran aventura, la del fotoperiodisme.

El blanenc va sintonitzar amb les contribucions d’aquests i d’altres referents i hi aportà una poètica pròpia capaç de combinar, d’una manera realment suggestiva, abstracció i surrealisme, com podreu veure a la imatge adjunta del 1936 –Chinese lanterns-, a les altres que inclou el web de la galeria [http://www.saladalmau.com/ca/inici] i, sobretot, si us acosteu a la Dalmau.

Allò que us deia: correu-hi -encara hi sou a temps- i ja m’ho sabreu dir…             

MIREIA SOPENA, estudiosa de l’edició catalana

Sense categoria
He enllestit fa uns dies la lectura de Josep Pedreira, un editor en terra de naufragis, de la filòloga i també editora Mireia Sopena. Em sembla una obra notòria sobre un sector, l’editorial a Catalunya, en el qual encara hi ha tants continguts -persones, segells, col·leccions, iniciatives…- per investigar.

La Mireia ha reeixit plenament en posar-nos a l’abast la figura -històricament decisiva- de l’artífex de la llegendària col·lecció de poesia “Els Llibres de l’Óssa Menor. Un català d’ascendència gallega, en Pedreira, a qui jo mateix vaig tenir l’honor d’entrevistar pocs mesos abans de la seva mort, esdevinguda l’any 2003.  

Aquest bloc va apropant-se ja a les 300 entrades, i em complau que entre les 10 que més s’han visitat hi figuri la que vaig dedicar el març del 2007 al treball de Mireia Sopena [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/44968].

El seu llibre inicial sobre l’etapa resistent de l’Editorial Pòrtic ja ens indicava que l’autora tenia prou fusta. I això també es confirmaria mitjançant la codirecció de la col·lecció “Argumenta”, important mirada crítica -ja enllestida- de diferents aspectes de la nostra cultura que aniria publicant El Cep i la Nansa Edicions.   

El volum de Proa dedicat a la trajectòria de Josep Pedreira va obtenir, significativament, el Premi Carles Rahola d’assaig 2011. L’obra també ha merescut una valoració de la crítica ben positiva, i no m’estranya, perquè és un llibre molt ben resolt, a part de ben escrit. I contribueix a perfilar millor la memòria viva cultural de la postguerra a Catalunya.   

A més de la biografia d’un dels artífexs d’aquell període de resistència, les seves pàgines s’endinsen en tots els aspectes que cal considerar en el món de l’edició: la promoció, la distribució, la publicitat, els drets d’autor, la comptabilitat, el finançament… I, no cal dir -degut a la nostra circumstància històrica-, els problemes amb la censura.

La part més interessant -i que constitueix el capítol més llarg del llibre- és l’intitulada “Bastir un catàleg de poesia viva. El procés d’edició”. Hi desfilen un seguit de grans noms de la nostra poesia, que conformaren la mítica col·lecció “Els Llibres de l’Óssa Menor” fins que, l’any 1963, Pedreira no va tenir més remei que vendre-se-la a Joan B. Cendrós, propietari de l’editorial Aymà. Avui, sortosament, l’Óssa continua ben viva, de la mà de Proa.   

Noms culturalment capdavanters com Carles Riba, Agustí Bartra, Joan Oliver Pere Quart, Salvador Espriu, Màrius Torres, Joan Vinyoli, Rosa Leveroni, Josep Palau i Fabre, Joan Teixidor, Marià Villangómez, Joan Perucho, Jordi Sarsanedas, Blai Bonet, Vicent Andrés Estellés, Miquel Martí i Pol, Miquel Bauçà i d’altres expliquen prou el per què un crític com Joan Triadú -no cal dir que també amb presència, com Albert Manent, en l’obra- descriu a les seves memòries el XX com un segle d’or per a les lletres catalanes, amb la poesia en un pla primeríssim.

Mireia Sopena, des de l’accés a l’arxiu de Josep Pedreira, ha analitzat molt bé les relacions d’aquest amb els seus autors. Van ser plenes de respecte humà i intel·lectual però no sempre prou plàcides, sobretot per culpa de les estretors econòmiques d’un editor que va ser gran en ambició cultural, però que anava més aviat curt d’armilla. I tanmateix, el seu voluntarisme, sobretot als difícils i grisos anys 50, l’honora.    
 
També m’honora a mi que la Mireria m’hagi inclòs a la bibliografia bàsica sobre el personatge. I és vaig tenir l’honor, igualment, d’entrevistar-lo per a El Temps el 2002, poc abans de la seva mort l’any següent. Nascut l’any 1917, ja era ben gran i s’estava en una residència de la Bonanova. He d’agrair-li l’esforç de memòria que va fer, de la mateixa manera que agraeixo al seu fill Ricard les facilitats que em va donar per accedir al seu pare.

Josep Pedreira, un editor en terra de naufragis -títol inspirat en un recull poètic de Joan Oliver- va aparèixer poc abans del darrer Nadal, però fóra bo que no deixés de ser tingut en compte en el Sant Jordi que ja és a tocar. La tasca i la memòria del mític editor bé que s’ho valen, de la mateixa manera que s’ho mereix Mireia Sopena, una bona estudiosa de l’edició catalana que té encara molt camp per córrer… i segur que ho farà.