A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

MIREIA SOPENA, totxanes d’infraestructura cultural

Sense categoria

Amb Editar la memòria. L’etapa resistent de Pòrtic (1963-1976), Mireia Sopena feia l’any passat la seva primera irrupció singular en el món cultural. Ara, com a coordinadora del volum col·lectiu Mutacions d’una crisi. Mirada crítica a l’edició catalana (1975-2005) -a quatre mans amb Josep Lluch-, aquesta jove lectora de català a París reprèn la seva valuosa contribució a fer més sòlid i atractiu l’edifici de la nostra cultura.  

No és per ara, que jo sàpiga, una creadora literària, ni tampoc fa de periodista intrèpida, o d’assagista desacomplexada. No esdevindrà fàcilment, doncs -a menys que diversifiqui l’abast dels seus projectes-, una autora poc o molt mediàtica. Però és una d’aquestes persones joves i universitàries que contribueixen amb eficàcia a la continuïtat i renovació de les cultures i al progrés dels països.

Mireia Sopena i Buixens (Barcelona, 1975), llicenciada en filologia catalana, s’incorporà al sector editorial l’any 1997. Del 1999 al 2004 treballà com a coordinadora editorial a Enciclopèdia Catalana. Resident a Vilanova i la Geltrú, actualment és lectora de català a la universitat de Vincennes – Saint-Denis (Paris VIII). 

Devia ser pel 2005 que la Mireia em va trucar un vespre a casa i em va proposar de fer-me unes quantes preguntes per ser jo un dels autors que, en un moment determinat, havia publicat algun volum a l’Editorial Pòrtic. Concretament, l’any 1982, en ocasió de l’aparició del meu primer llibre com a periodista: Elles. Les dones dels nostres polítics. Es tracta d’un conjunt de quinze entrevistes -algunes de les quals aparegudes prèviament a Presència quan aquesta capçalera era un reconegut setmanari gironí "no encartat"- a les esposes de la majoria dels principals dirigents de la classe política catalana de la Transició i els primers anys de la democràcia i l’autonomia.

Sense conèixer-nos de res i tot i la diferència generacional, vam sintonitzar i ens vam intercanviar uns quants correus. Fins i tot vam arribar a prendre una consumició, si no m’erro, al Cafè de l’Òpera, uns dels pocs clàssics que deuen quedar encara a la Rambla barcelonina. Recordo la Mireia com una noia menuda i sensible, inquieta i reflexiva. Una d’aquestes persones joves que aporten vitalitat i continuïtat a la cultura -i a la vida, doncs, que la cultura fa viure i reviure- com a eina de coneixement i instrument de progrés col·lectiu.

No hem perdut el contacte, però potser l’hem espaiat una mica, sobretot des que la Mireia es guanya les garrofes fora del país tot contribuïnt, un cop més, a posar les totxanes de la nostra infraestructura cultural, en aquest cas des d’una de les grans capitals d’Europa i del món. Per això, quan vaig saber que a finals del 2006 sortiria la primera part del seu estudi sobre Pòrtic -els llibres i autors posteriors al 1976 ens hem quedat, de moment, al calaix-, no vaig dubtar a adquirir-lo.

Editar la memòria (Publicacions de l’Abadia de Montserrat) és una d’aquestes obres de públic més aviat reduït, com segurament no pot ser d’altra manera. Constitueix una recerca acurada i rigorosa, per la qual accedim a la trajectòria d’un petit segell independent nascut el 1963 per l’impuls de Josep Fornas, un dels dirigents històrics d’Esquerra Republicana i representant del president Tarradellas a l’interior del país durant uns quants anys del franquisme. Amb Fornas vaig tenir-hi una certa relació ja fa anys en ocasió de la publicació del meu llibre, una de les persones entrevistades en el qual era la seva dona Clara Prat, precisament.

I avui que Pòrtic constitueix una de les marques editorials d’Enciclopèdia -en confluència amb el renovat Grup 62-, paga la pena que una estudiosa del rigor de la Mireia Sopena hagi rescatat la història d’un segell editorial que va fer en el seu temps aportacions notòries a la bibliografia catalana. Singularment, des de l’impuls de la memòria històrica, la cultura i la consciència de catalanitat, amb l’afany de convertir aquests actius en saba nova un cop superada la Dictadura.

I per això em complau especialment que la Mireia hagi dedicat aquesta obra "a la memòria del meu pare, perquè la seva absència m’impulsa a recompondre la identitat personal i col·lectiva".        

Ara, Mireia Sopena torna a irrompre en el nostre panorama cultural i específicament editorial de la mà de l’obra col·lectiva Mutacions d’una crisi. Mirada crítica a l’edició catalana (1975-2005). Aquest llibre és el cinquè volum de la col·lecció Argumenta, d’El Cep i la Nansa Edicions, una editorial vilanova [www.elcepilanansa.com]que s’està consolidant dins el món dels segells editorials -més aviat pocs- que tenen interès i qualitat fora de Barcelona.

La Mireia ha coordinat el volum amb un altre filòleg, el terrassenc Josep Lluch, i en l’obra hi intervenen professionals de l’entorn del llibre de la solvència de Miquel Alzueta, Imma Bellafont, Lluís Bonada, Joan Casas, Oriol Izquierdo -actual director de la Institució de les Lletres Catalanes-, Àlvar Masllorens, Manel Ollé, Joan Portell i Carlota Torrens.

En fi, probablement no serà aquest un dels llibres que més es vendran per Sant Jordi. Però sí que aquesta anàlisi de l’ecosistema editorial català és una obra que suscitarà l’interès de les persones vinculades al llibre i a la seva indústria com a creació, com a passió i també com a negoci, a més d’una franja de públic d’interessos culturals poc o molt amplis.

Mireia Sopena, en definitiva, ens torna a demostrar -i ja veieu que porta empenta- que és una persona compromesa amb el coneixement, la cultura i el país. Un d’aquests perfils universitaris que saben fer de la discreció, el treball i el rigor eines col·lectives formidables.

Cal desitjar-li, en bé seu i també nostre, tota la sort del món…    

ÍTAQUES en el teu adéu, LLUÍS LLACH

Sense categoria
  • Ara que has dit adéu -i cal creure’t mentre no ens demostris el contrari-, és l’hora d’homenatjar-te, i vull fer-ho una mica a la meva manera. No totes les teves cançons m’agraden, òbviament, però les que són bones ho són molt i, entre nosaltres, les millors.   

A propòsit del teu comiat professional, s’han dit i escrit moltes coses aquests dies, Lluís, i costa realment de no repetir-se. Per això em vénen al cap unes quantes Ítaques que et poden -i us poden- interessar:

  • Que no ens abarateixin el somni, com passa cada dia i massa sovint.
  • Que, tossudament alçats, els catalans -i les catalanes- no perdem mai consciència de poble.
  • Que sempre trobem un clavell per a cadascú de nosaltres… i per a oferir-lo als altres.
  • Que, quan algú tingui la dissort de morir-se relativament jove, tingui la sort, si més no, que li dediquin -com vas fer amb l’Eudald Solà- la cançó bellíssima que és Ens veiem a Folegandros.
  • Que el nostre país sigui tan petit per a, des de dalt d’un campanar, veure de prop el campanar veí… i prou gran i sòlid com per no ser engolit per la globalització. Ni, és clar, pels veïns de ponent.
  • Que tombi l’estaca. I no tan sols la del franquisme, sinó les múltiples estaques que ens tenallen també ara.
  • Que algun dia sigui això, companys, sigui això.
  • Que el dret a l’autodeterminació l’exercim en condicions i quan sigui el moment oportú, i que la independència esdevingui realment una de les seves possibilitats.
  • Que ser d’esquerres continuï sent necessari -però sense dogmatismes- a l’Europa i el món del segle XXI. 
  • Que continuem venint del nord, venint del sud, de terra endins, de mar enllà…
  • Que als neofatxes globals el diable els confongui (si hi ha infern a l’espai).
  • Que els neofatxes locals no puguin del tot amb la destrossa -nacional i mediambiental- del País Valencià. Ni de les Illes, òbviament.
  • Que Verges i Porrera no siguin només dos pobles, sinó dos petits estels catalans vinculats al món.
  • Que la llibertat sexual que has contribuït a obrir continuï expandint-se.
  • Que no pari de sonar la Cançó a Mahalta, entre tantes altres.
  • Que els bandolers només sobrevisquin a la història… i en la teva cançó.
  • Que trobis de tant en tant aquests pianos a petits teatres com desitges… sense que se n’enteri tothom.
  • Que gravis un altre CD sobre Martí i Pol i, si pot ser, encara més discos. És clar que aleshores et demanarien que els presentessis cantant en públic i… ja hi tornaríem a ser.
  • Que no deixis de ser un dels referents històrics de la cançó d’autor, aquí i arreu del món. 
  • Que la Cançó en català sigui també un tema de futur. Que ho sigui, per parlar únicament de la gent més nova, amb Feliu Ventura, Túrnez & Sesé, Roger Mas, Gerard Quintana, Xavier Baró, Miquel Gil, Lídia Pujol -que, entre més llengües, també canta en la nostra- i alguns altres.
  • Que vora el mar sempre hi trobem vinyes verdes.
  • Que jo provi algun dia el teu vi. M’agradarà, segur, com tots els que he tastat del Priorat -aquest petit-gran territori- i que em fan la vida més dolça.
  • Que per als morts de l’horror continuïn tocant, si més no, les campanades. És clar que millor que no haguessin de tocar mai més, però, ara com ara (i no solament a Irak, Palestina o Darfur), la barbàrie continua. 
  • Que la nostra classe política sigui conseqüent amb algun dels avisos que el cap de setmana passat, des de Verges, vas donar. 
  • Que, ara que dius adéu -després d’haver-nos ofert tant-, el dia fos més net i clar (que no ho és gaire). 

Lluís, has estat el millor -i un dels millors en el teu gènere arreu del món. Vaig veure bona part del concert de dissabte per TV3 -que aquest cop sí que va exercir del tot de televisió nacional catalana- i el tinc gravat íntegrament. I em va complaure molt -com ens hagués complagut, a la meva dona i a mi, ser un dels dos dies a Verges.

Tanmateix, t’agradi o no, cada cop seràs més un dels artífexs del passat gloriós de la Cançó. I una de les meves preocupacions, insisteixo, és que el gènere, entre nosaltres, no sigui només una referència de passat. I observo que ho és per a massa gent.

Continua costant força, doncs, obrir camins nous, però no veig el dèficit tant en la creativitat com en la promoció i, per part del públic, la convicció indispensable. 

Per això et dic adéu amb una darrera Ítaca: desitjo que els rastres de la teva influència, tan destacada, aportin un impuls renovat també a aquest futur.

JAVIER KRAHE: tendre, irònic, divertit

Sense categoria

Ahir divendres, el mateix dia que Lluís Llach començava a retirar-se, vaig anar a sentir a l’Auditori de Barcelona el veterà cantautor madrileny Javier Krahe. I no va ser, precisament, un trist consol pel fet de no haver anat a Verges. 

El coneixia massa poc i, en tot cas, no l’havia sentit mai en directe. De manera que em va semblar que veure i escoltar de prop Javier Krahe era una de les millors maneres de cloure, per part meva, el Barnasants’07.

No en destacaria ni la veu ni les composicions, però són inimitables les seves lletres, el sentit de l’humor i l’actitud damunt l’escenari. Actitud que es va encomanar de seguida a les, aproximadament, 600 persones que omplíem "de gom a gom" platea, laterals i pis de la Sala Oriol Martorell del més nou del sancta sanctorums de l’univers musical barceloní.

Acompanyat d’un guitarrista i un contrabaixista prou dúctils i eficaços, Krahe, com deia el programa general del Barnasants -del que és un habitual-, tornà a "revalidar-se com un mestre de la sàtira feta cançó". D’una sàtira tendra i divertidíssima que no arriba al sarcasme, en un cantautor sempre disposat a fotre’s del mort i de qui el vetlla. D’un personatge d’aspecte quixotesc que, més que riure-se’n dels altres, de qui se’n riu més és d’ell mateix. Un murri i un savi, doncs… 

M’ho vaig passar molt bé, però a la sortida no em va donar per adquirir cap dels discos seus que posaven a la venda -el nou es diu Cinturón negro de karaoke. Vaig pensar que havent-lo sentit ja en tenia prou, i que no descartava de tornar-ho a fer en una altra ocasió. I és que m’agrada més Krahe a l’escenari que no pas enllaunat. El seu nivell musical -que és el que més valoro en un disc, ni que sigui de cantautor- no m’atrau suficientment. La seva personalitat en directe, sí.

I aviat parlarem d’en Llach. Però no perquè toqui…

De visita a la FUNDACIÓ COMAPOSADA

Sense categoria

La Fundació Josep Comaposada, vinculada a la UGT de Catalunya, és una referència -potser encara no prou coneguda- de la relació entre el sindicalisme, la llengua catalana i la cultura, i també del treball en l’àmbit de la cooperació.

L’altre dia vaig visitar la Fundació Josep Comaposada [www.comaposada.org] i pensava que podia parlar-ne al bloc. Però abans volia mirar-me una mica alguns dels seus materials. Me’ls va lliurar, amb la seva amabilitat i convicció característiques, el responsable de l’Àrea de llengua i comunicació de la Fundació, l’amic Joan Tudela, a qui conec de fa anys i que em feia d’amfitrió.

Tudela, ugetista de tota la vida, és també un periodista i corredor de fons que destaca, entre altres actius, per la seva sostinguda militància a favor del català. Actualment, publica un aforisme cada dia -és autor d’un llibre amb diverses i reeixides d’aquestes peces breus- al diari digital E-notícies [www.e-noticies.com].

D’entre els materials a què em referia, trobo molt interessants, per la seva contribució a la història i la cultura sindicals del país, dos llibres de l’historiador David Ballester: Els anys de la guerra. La UGT de Catalunya (1936-1939), publicat el 1998, i Els homes sense nom. L’exili i la clandestinitat de la UGT de Catalunya (1939-1976), del 2003. També paga la pena la revista semestral Sud, dedicada a la cooperació internacional des del punt de vista del sindicaclisme. I el mateix Joan Tudela, amb el quadern Llengua i comunicació, fa una aportació particularment útil a les possibilitats -encara no prou reeixides- de "Viure en català" des de l’òptica presencial i també escrita.

Tot plegat no solament estimula, sinó que m’ha fet reflexionar -com a persona vinculada a la cultura i el periodisme- sobre les meves proximitats i/o distàncies amb el món del treball. Les proximitats no són excessives, ho reconec, com tanta gent poc o molt de classe mitjana en una societat com l’actual.

Malgrat tot, quan era més jove m’havia sentit una mica obligat a dur una certa militància sindical, que mai no va anar més enllà de pagar una quota. Com que havia estat afiliat a més d’un partit polític, creia que també havia de ser-ho a algun sindicat. Així, vaig cotitzar durant uns anys per a la SOC (Solidaritat d’Obrers de Catalunya), petita central de caire més aviat nacionalista un dirigent històric de la qual havia estat el coratjós Xavier Casassas. Més endavant, i per una certa bona relació amb un altre sindicalista també desaparegut, Enric Àngela, havia cotitzat al SQC (Sindicat de Quadres de Catalunya). En fi, són, aquestes, batalles molt passades…

Tot i la meva desvinculació relativa de les qüestions sindicals, ja fa anys que m’he tornat -també en aquest terreny- més possibilista. Així, crec que les centrals minoritàries tenen poca cosa a pelar, i les de caire nacionalista, a Catalunya, és difícil que se’n surtin. D’altra banda, valoro l’aproximació que centrals majoritàries com la UGT han anat fent cap a una més estreta implicació en l’espai comú de la catalanitat, per no dir del catalanisme.

Tot plegat ho avalen els fets. Que són protagonitzats per agents tan positius com la Fundació Josep Comaposada -un dels fundadors de la UGT catalana que també destacà com a publicista-, com la branca juvenil ugetista Avalot o com el conjunt de la pròpia central, encapçalada per un dirigent del prestigi -i també la sensibilitat envers Catalunya- de José María Álvarez.

I un darrer i important actiu: la UGT ja fa anys que no és, si més no a casa nostra, una "corretja de transmissió" ni del PSC ni del PSOE. Partits d’obediència nacional catalana com ERC o CDC també hi tenen vinculacions. I tampoc no cal menystenir la tasca, històricament integradora dins el país, de CC.OO., de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya.

Tornant a la UGT, cal dir que, si tingués una sensibilitat diferent, seria gairebé impossible que publiqués una revista de l’interès de Les Notícies de llengua i treball, al consell de redacció de la qual hi figuren Tudela i un altre catalanista de tota la vida, l’amic Josep Puig i Pla, vinculat al socialisme obiolista. Anem, doncs, en la direcció adequada: vincular, tant com es pugui, llengua i treball, cultura i treball, treball i país…

Que, en la tasca de redreçament nacional, no cal deixar cap àmbit al marge. I molt menys encara els que són -teòricament, si més no- "de masses"

          

El RAL·LI BARCELONA-SITGES, a punt del mig segle

Sense categoria

Si de cas l’havia vist algun cop, francament no me’n recordava. Així que vaig proposar-li a la meva dona: aquesta vegada, si més no, anem a la plaça de Sant Jaume a veure la sortida del Ral·li Internacional de Cotxes d’Època Barcelona-Sitges. Que ja té 49 anys!

La història, sovint emotiva però no sempre amable, que té la plaça del poder a Barcelona s’escrivia de nou ahir al matí. I ho feia -vam arribar-hi sobre tres quarts d’onze- lluint les millors gales [vegeu-ho a www.rallyesitges.com]. Les d’uns cotxes d’època lluents i molt ben conservats, que l’omplien pràcticament tota. I també les gales, igualment d’època, de les senyores i els senyors, amb alguns cadells inclosos. Amb posat de rics… i més aviat traça de ser-ho.

Aficionats i col·leccionistes de l’automobilisme històric en gaudien molt, i als curiosos i badocs ens feia gràcia. Cotxes procedents d’aquí i d’arreu d’Europa, sobretot d’Itàlia, França, Bèlgica, Gran Bretanya i els Països Baixos, amb un total de 80 inscripcions, eren els protagonistes d’aquesta prova de prestigi internacional que ha trobat en Audi un patrocinador de luxe. Amb vehicles anteriors al 1925 que encara corren, més ben conservats -ai!- que moltes persones.

Després vam veure’ls desfilar pel carrer de Ferran. Per cert, que alguns diuen que aquest carrer havia estat dedicat a Joan Fiveller -símbol històric de les llibertats municipals davant el poder reial- i que el més adient és que torni a ser-ho. En fi, poques vegades he vist una concentració de rics que fos tan ben vista pel poble. No molt aplaudida, això no, perquè la gent de peu admira la gent guapa però, en el fons, se’n malfia, com si hi hagués -i és lògic- un cert recel…

A la plaça havíem vist l’alcalde Jordi Hereu rebre els participants i fins i tot retratar-se amb una nena. La meva dona em deia que li semblava haver sentit per la ràdio que la primera autoritat del Cap i Casal -però encara no democràticament escollida com a batlle- participaria al Ral·li. I jo, que en època electoral m’adono que dels polítics es pot esperar gairebé tot -¿no us sembla una mica sospitosa la gran propaganda que s’ha fet de l’edició 2007 de la Guia de la Ciutat, per exemple?-, vaig pensar que no m’estranyaria gens… Però no, no hi va prendre part activa, siguem rigorosos i no pas demagògics.

O sigui que l’any que ve, que en farà 50, segur que a Sitges fan festa grossa. No es necessiten moltes excuses per a visitar la Blanca Subur, però aquesta en pot ser una i ben bona. O sigui que m’ho apunto a l’agenda i, si tot va bé, allí ens trobareu. 

 

El CLUB ARNAU DE VILANOVA pren nou impuls

Sense categoria

I no és que s’hagués relaxat, però sí que havia perdut una certa presència pública. Ara, amb la seva Crida a la societat civil catalana, amb el web i el bloc, el Club d’Opinió Arnau de Vilanova torna a impulsar la seva voluntat cívica i social -fins i tot política, en el millor sentit del concepte- a l’entorn d’un país i una societat que han d’assajar nous camins en aquest convuls món mundial que, en principi, ens acull.

L’Avui d’ahir, a tota pàgina -la 7, per ser precisos-, va difondre com a anunci una Crida a la societat civil catalana signada pel Club d’Opinió Arnau de Vilanova. Podeu conèixer aquest relativament breu manifest a través de www.arnaudevilanova.com, i també us hi podeu adherir.

No cal dir que us convido a fer-ho. A donar el vostre suport -amb tot el que això ha d’implicar- a una proposta que conté, en síntesi, cinc grans eixos:

1) Instar les institucions catalanes a fer una política inequívoca al servei de la nostra realitat com a nació.

2) Reclamar una política econòmica que faci compatible el creixement amb la solidaritat social i la integració de la immigració.

3) Procurar que s’aturi el progressiu decreixement de l’ús social de la llengua catalana.

4) Exigir el ple desenvolupament del nou Estatut sense excuses ni dilacions.

5) Fer una crida a la societat civil per tal que reclami de les institucions la defensa de l’autogovern, de la identitat nacional, del progrés econòmic i de la cohesió social.

El Club Arnau de Vilanova va ser fundat l’any 1981 per un grup de professionals -molts d’ells propers a sectors cristians progressistes- pertanyents a diversos sectors d’activitat i a distintes sensibilitats nacionalistes. Jo, que em considero agnòstic, hi sóc des del 1983 -gairebé ja un quart de segle, doncs!- i m’hi he trobat sempre còmode. Això també contribueix a demostrar que els Arnaus -com també algú ens anomena- són, som, un exemple de convivència, tolerància i voluntat de diàleg. Seria convenient que fos habitualment així en la vida col·lectiva, tant la catalana com les altres.

La qual cosa no vol dir, òbviament, que no hi hagi hagut petites crisis. Una de les més importants va ser la marxa d’un petit grup de persones -valuoses, cal dir-ho- properes o vinculades al PSC. D’això ja fa força temps. Els llargs anys de governació convergent feien que qualsevol iniciativa de caire nacionalista amb una certa empenta -i que no fos considerada més aviat extremista- se la vinculés, massa fàcilment, a CiU.

I no era -ni és- cert. A l’Arnau de Vilanova -nom que remet al conegut metge, humanista heterodox i escriptor català a cavall entre els segles XIII i XIV- hi convivim persones de diverses sensibilitats catalanistes, en un arc que abasta des d’Unió Democràtica a Iniciativa. És molt difícil, òbviament, que s’hi deixi caure algú més o menys pròxim al PP, però no veig que els socialistes -i sobretot, el seu sector més catalanista- n’hagin de quedar exclosos.

El nostre objectiu de fons és Dinamitzar la societat catalana, com diu el títol del llibre que va publicar Galerada el 2002 en ocasió dels vint primers anys del Club, acomplerts el 2001. La nostra reflexió ha comportat, al llarg del temps, la publicació als mitjans de molts articles d’opinió i d’uns quants manifestos, signats a nivell personal o col·lectivament i recollits, sobretot, en els dos primers volums d’El discret encant del nacionalisme (La Llar del Llibre, 1989) i un tercer (Mediterrània, 2004). 

A més, hem impulsat altres llibres, també de caire individual i col·lectiu. Alguns han estat publicats en castellà per tal d’incitar al diàleg -sempre tan difícil- més enllà de l’Ebre. Hem organitzat sopars, conferències i debats. Hem procurat mantenir un contacte més o menys constant amb diverses entitats culturals i cíviques. Havíem dinat regularment i ara sopem -de tant en tant, ho fem amb convidat: l’últim, precisament, Vicent Partal. Hem conviscut molt, en definitiva. Ens hem fet grans…

… però també hem sabut trobar, en els darrers anys, saba jove, que bàsicament prové de cercles pròxims a ESADE. De manera que tenim sèniors molt destacats, una petita generació intermèdia en la qual m’incloc i aquests elements més nous que ens garanteixen el futur.

Ara, a través del web propi, del bloc que hem obert recentment a Vilaweb (http://blocs.mesvilaweb.com/arnauvilanova) -en el qual també hi trobareu el manifest d’ahir- i de noves iniciatives que anirem impulsant, renovem la nostra voluntat de presència. Volem una Catalunya en plenitud, tan lliure com sigui possible, tan interdependent com sigui necessari. Aspirem a uns Països Catalans nacionalment vertebrats i tan interconnectats com es pugui. Ens agradaria viure en una Península Ibèrica en condicions d’equitat, si més no. Som partidaris d’una Europa de progrés i d’un món desenvolupat, més just, socialment solidari, sostenible, humanista i en pau…

O sigui, gairebé res!     

MONTILLEGEM… durant quatre anys

Sense categoria

José Montilla és un polític sensat, però sense l’èpica necessària als alts nivells. És un administrador honest, però veurem si sap anar més enllà de les obres i serveis. És un comunicador discret, que no practica la demagògia. És un catalanista tebi, tot i complir els mínims necessaris. Per tant, encara sembla molt aviat per a saber si, com a president, es guanyarà algun lloc a la nostra història.   

Em va fer molta gràcia que a l’Avui d’ahir, parlant de la Setmana del Llibre en Català, Xavier Bosch digués que aquest aparador cultural "montilleja". És a dir, "no desentona però tampoc no brilla". Hi estic totalment d’acord: pel que fa a la Setmana i també pel que fa al president.

Molts pocs dies després que el tripartit-bis fes president Montilla, vaig anar a sopar amb una gent amb la qual hi havia treballat fa anys. En aquest grup hi ha alguns -sobretot, algunes- convergents abrandats. No estaven eufòrics, precisament. Per això, quan vaig confessar que havia votat Esquerra, el retret va ser molt clar: "Tu et dius molt nacionalista, fins i tot independentista, però amb el teu vot has permès que Montilla fos el president. No et fa vergonya?".

Doncs no, no me’n fa, ara com ara. La qual cosa no vol dir que Montilla sigui el meu president: perquè ho fos, hi hauria d’estar d’acord en moltes més coses. El respecto, això sí, com a president legítim que és del meu país. Però, per començar, no m’agrada prou el seu estil, mancat d’èpica i no sé si d’un lideratge solvent.

Ja m’ho va dir un bon amic: "Montilla, en el millor dels casos, serà un president d’obras y servicios. Un president de Diputació. Un dirigent de comunitat autònoma espanyola, vinculat massa directament al PSOE. Però no serà mai el president que ara mateix necessita Catalunya".

Potser no, potser sí, ja ho veurem. Montilla és honest, treballador i no perd el temps amb banalitats. Mai no se li acudirà, per exemple, retratar ningú que exhibeixi una corona d’espines… És un governant sensat, un comunicador discret, un catalanista tebi però que compleix, en aquest sentit, els mínims requisits necessaris. I és que -no ens enganyem- no és tan fàcil exigir-li a algú nascut a Iznájar que senti Catalunya al mateix nivell que la sento jo, per exemple, que sóc nascut a Terrassa.

Ara que el Govern ja ha fet cent dies, a aquest apparatxik li hem de donar, si més no, quatre anys per a saber si és capaç de sortir-se’n poc o molt en el desplegament de l’Estatut; si té propostes pròpies i un punt agosarades en el tema de l’aeroport; si reeixiran, ell i el Govern, en el gran paquet de lleis -una cinquantena- que pensa tirar endavant d’aquí al 2010; si se’n surt, poc o molt, amb els seus més de 300 compromisos, d’un marcat perfil social; si marcarà mínimament la diferència en el tema decisiu de les infraestructures, i no tan sols pel que fa a l’aeroport; si farà avançar acceptablement l’ús social del català… 

Com que és un home de tempo lent, també ens imposa, per a valorar-lo, una via lenta. Paciència. A mi no m’acaba de convèncer, però ara cal ser, sobretot, possibilista, perquè el país és més plural que mai -i només ens faltaven els Ciudadanos, sembla que ben mancats, sortosament, d’iniciativa parlamentària…

Jo ja els hi deia a aquells i aquelles convergents: el nou acord de govern és ben legal i, per tant, del tot legítim. De la mateixa manera que ho hagués estat un pacte CiU-ERC. Es tracta de veure, amb perspectiva estratègica -recordeu l’enyorat Pere Esteve, que tanta importància donava a l’estratègia?-, què serà, a mig termini, el millor per al país.

I, de moment, tenim un altre problema afegit: el nostre amic -per defecte- a Madrid, ZP, les està passant una mica canutes

Elogi de la CORBATA

Sense categoria

Us heu fixat que cada cop hi ha més empresaris joves que no porten corbata, ni tampoc presentadors de televisió? Deuen ser alguns dels signes dels temps. Potser ara, doncs, sigui l’hora d’elogiar un complement del vestir que és signe d’elegància i, òbviament, de seducció.

La vida no m’ha portat a ser allò que en diuen "un home important" o poc o molt instal·lat. Què hi farem… Però això, entre d’altres, té l’avantatge de no tenir l’obligació d’haver de dur corbata.

De manera que, a mi que m’agraden les corbates, quan en porto és perquè em ve de gust. A l’estiu, per exemple, no n’uso gairebé mai, m’ofegaria. I la resta de l’any va a dies, robes i combinacions de colors. En tot cas, les corbates que més m’agraden no han de ser vulgars sinó més aviat llampants, sense que siguin horteres. Cal que qui les hagi fet hi hagi posat una mica d’imaginació i un mínim de disseny.

Avui, per exemple, sí que en llueixo una. Me la van portar els meus pares de Lanzarote, un bocí canari de l’Atlàntic que conec i m’estimo. S’inspira en el vulcanisme i en César Manrique, l’artista que tantes coses positives va fer per aquella terra.

Els homes no disposem dels recursos que tenen les dones a l’hora de seduir amb la roba, però no per això hem de renunciar-hi. I la corbata resulta, en aquest sentit, un complement bàsic. Fins i tot recordo haver llegit en algun lloc que podria ser la representació o metàfora d’allò que us agrada tant, noies, però no sé si és del tot cert…

En tot cas, sembla que cada cop hi ha més empresaris joves que no usen corbata, ni tampoc presentadors de televisió, ni gent jove de costums diversos. Josep Bargalló, que va implantar institucionalment aquesta tendència a casa nostra -amb permís de l’enyorat Guti-, deu estar content. Potser ara, doncs, sigui el moment oportú de fer un elogi de la corbata. Em ve encara més de gust, precisament, perquè no tinc l’obligació de portar-ne. I que cadascú, tot observant unes mínimes normes higièniques, vesteixi com vulgui…

    

La bèstia no era el FAUNE

Sense categoria

El laberinto del fauno em sembla un film extraordinari. Amb Oscar català o sense, la barreja d’elements realistes i fantàstics en fa una producció a voltes no gens plaent però d’una rara bellesa, en la qual no hi sobra ni hi falta res.

Amb la meva dona anem poc al cinema, i quan ho fem procurem triar bé. Amb El laberinto del fauno, vista en la tranquil·litat de dimecres passat a l’Aribau, ho vam encertar plenament.

La sàvia combinació al film dels elements màgics amb els realistes marca definitivament la diferència. Sobretot, perquè la realitat -la repressió del maquis per part de l’exèrcit franquista als anys 40- se’ns presenta tal com era, o sigui, duríssima, i ho fa sense  concessions. Només pot endolcir-la una mica la màgia que, precisament a Astúries -heu trepitjat, per exemple, un bosc com el de la reserva protegida de Muniellos?-, te la creus perquè es desprèn naturalment del paisatge.

Superbes les interpretacions: la de la nena, Ivana Baquero -a aquest pas, què no farà quan sigui gran?-, la del capità -el nostre Sergi López-, la de la minyona -Maribel Verdú-, la del metge -Álex Angulo, que em va plaure recordar d’una sèrie televisiva tan interessant i reeixida com va ser Periodistas. La de la mare -Ariadna Gil- potser una mica més discreta, com ho és el personatge. I genials, no cal dir, els efectes especials a càrrec dels catalans David Martí i Montse Ribé, justíssims Oscars 2007. De la mateixa manera que se’n mereixeria algun el director, el mexicà Guillermo del Toro. 

La bèstia, ben segur, no era el faune de la cinta, sinó el capità d’un exèrcit que se sentia vencedor i que després de la Guerra Civil -malgrat que uns pocs dels seus membres no fossin exactament feixistes- tenia, en conjunt, un tarannà i una actuació de caràcter totalitari fins al moll de l’os. Les seqüeles de tot plegat les veiem encara avui, com és ben evident. 

I ho sento en l’ànima, però, veí de produccions reeixides del cinema espanyol –Alatriste, per exemple, no em va agradar tant, però està molt ben feta-, el nostre continua estant per sota de les expectatives. La darrera producció que n’he vist, la tan comentada Salvador, no es pot negar que també val la pena però té, com a mínim, dues pegues importants. L’una, de fons: l’excessiva indefinició del personatge i el seu grup des del punt de vista ideològic. L’altra, de detall: imperdonable -com ja s’ha assenyalat reiteradament- que no sonés al film la melodia d’A Margalida, l’emblemàtic tema de Joan Isaac dedicat a la nòvia de Puig Antich.

Al cantautor, potser ho recordareu, aquesta omissió li va saber greu, i a mi tampoc no em va agradar gaire saber que un altre artista que admiro igualment, Lluís Llach, fos en part culpable de l’oblit com a autor de la banda sonora de la pel·lícula.

Encara podeu anar a veure El laberinto del fauno. Si pot ser, malgrat el títol, no ho feu amb nens, parany en el que em consta que alguna gent ha caigut. Us adonareu -els que ja ho sabíeu i els que heu d’acabar-ho de descobrir- que a l’altre laberint ens hi van tenir donant voltes esfereïdores el capità, i el seu General, durant quatre dècades. Encara no n’hem sortit del tot.

Alliberem-nos perquè sigueu lliures

Sense categoria

Avui, Dia Internacional de les Dones 2007, som sobretot els homes els qui hem de reflexionar una mica seriosament. I és que jo, per exemple, no vull tenir cap mena de complicitat amb masclistes, maltractadors, violadors, assassins… però no puc evitar del tot que, col·lectivament, m’hi confonguin. La situació de conjunt és molt injusta per a vosaltres, amigues, i seria bo -si realment la volem superar- que esdevingués cada cop més incòmoda per a tothom. 

Diguem-ho ben clar: la Humanitat, amb segles i mil·lennis d’experiència, no tan sols no progressa adequadament sinó que necessita millorar, i molt. I un col·lectiu amplíssim que ho precisa som els homes. Uns més que d’altres, és clar… 

Avui, Dia Internacional de les Dones 2007, em reafirmo amb idees meves que tinc molt arrelades, en el sentit de rebutjar tota mena de complicitat amb masclistes, maltractadors, violadors i, no cal dir, assassins per raó de gènere. Estic fart de llegir, escoltar o veure determinades notícies. Em fan habitualment fàstic l’actitud i les animalades -moltes bèsties deuen ser més tendres- de determinats "companys sentimentals" que ni són companys de ningú ni saben què fer amb els sentiments.

No voldria haver de llegir mai una simple nota de redacció tan clara i lamentablement reveladora com aquesta d’avui: "Una de cada cinc dones del món ha patit una violació o un intent de violació, segons va denunciar ahir Amnistia Internacional [quin orgull, ser-ne soci de tants anys!]. En la majoria dels casos, l’autor de l’agressió sexual és un familiar o un conegut, però també destaquen les agressions de forces de seguretat de l’Estat, militars o policies". El diari és l’Avui, però per al cas és igual.

I ja no parlem de les discriminacions laborals, en forma de sou per igual feina o de promoció dins l’empresa. Ni pensem en les diverses formes d’assetjament. Ni ens referim a la situació, encara més subordinada que al món occidental, de la dona ens molts països. Ni parlem del paper més aviat nefast que tenen les religions en qüestions de gènere i, per descomptat, la catòlica.

De manera que perquè vosaltres esdevingueu, per fi, realment lliures -i no desvaloro gens el que s’ha anat, i han anat, aconseguint-, cal que nosaltres, els homes, també ens alliberem tant com sigui possible. Que el masclisme esdevingui una actitud a erradicar, i ja sé que ara faig, segons com, un brindis al sol. Que s’aixequi, per exemple, l’autèntic estat de setge que suposa que les dones hagin de vigilar d’anar soles pel carrer, o per llocs solitaris, segons a quines hores -i això, no és també terrorisme? I no ho allarguem massa…

Hem de ser capaços d’evolucionar i així podrem continuar dedicant-nos, l’un i l’altre gènere, al joc de la seducció, molt més plaent encara si es fa en condicions d’igualtat real. Com és tan plaent -no cal dir- el sexe quan la lliure atracció és el que l’impulsa, i que no cal unir sempre, necessàriament, al fet d’estimar.

En definitiva…

… que visquin les dones: la seva sensibilitat, el seu talent, la seva bellesa, la seva tendresa, la seva independència, la seva personalitat, el seu orgull i, no cal dir, els seus drets.

I que els homes ens impliquem plenament, molt més que no pas fins ara, en aquest afany.

Baix cost, baix nivell

Sense categoria

"Estem assistint a la fi de la classe mitjana i al naixement d’una nova classe de masses caracteritzada pel consum de baix cost". Així comença -tradueixo de l’espanyol- el seu interessant i revelador article Salvador Cardús a La Vanguardia d’avui.

Tinc una certa devoció pels articles de Salvador Cardús bàsicament per tres raons: 1) Ens coneixem -tot i que no ens veiem sovint- des de fa un munt de temps. 2) És de la meva ciutat, Terrassa, i ha esdevingut una de les millors aportacions que els egarencs hem fet a la sociologia, el periodisme, l’educació i la cultura en un sentit ampli durant les darreres dècades. 3) Té una reconeguda capacitat d’anàlisi i, el dia que l’article li surt de primera -a part dels llibres, les intervencions radiofòniques, etc.-, ja n’hi ha per sucar-hi pa!

Aquest és el cas d’avui amb Universidad, también "low cost", un dels articles més interessants que he llegit darrerament i prou reveladors de l’esperit de l’època. Com diu Cardús, som en temps de baix cost, i no solament per les tarifes aèries…

La seva anàlisi es recolza en un assaig que aconsella, El fin de la clase media, dels italians Massimo Gaggi i Edoardo Narduzzi, publicat l’any passat per Ediciones Lengua de Trapo. En síntesi, alguns dels trets dels nous temps serien els següents:

– Un món on les ideologies comptaran cada cop menys.

– Decidit a procurar-se béns i serveis al millor preu possible.

– Increment de l’abstenció electoral i de la manca de participació en els afers col·lectius.

– És preferible la quantitat de serveis que no pas la seva qualitat.

– La premsa de pagament, per la seva informació i anàlisi excessius, perdrà un cert sentit.

– La informació tindrà un farciment cada cop més anecdòtic.

Després, el Salvador, professor i bon coneixedor del món universitari, s’estén una mica en la concreció del sistema low cost també en aquest àmbit. Aquí m’hi perdo una mica. Vaig distanciar-me ja fa anys de l’ambient acadèmic i no sóc gens expert en aquestes qüestions. Però no puc trigar massa a interessar-m’hi, poc o molt: les meves dues filles esdevindran, si tot va bé, universitàries d’aquí a relativament poc temps.

El final de l’article és dur, perquè la realitat d’avui -i la que sembla que s’instal·la- esdevé més dura del que a voltes volem creure’ns. Segons Gaggi i Narduzzi, la classe mitjana -un dels motors de la societat en el darrer mig segle- es dissoldrà per a donar pas a:

1) Una burgesia del coneixement, formada per tecnòcrates molt ben pagats.

2) La nova classe de masses, consumidora poc exigent, sense referents culturals ni socials, apàtica en l’aspecte polític, buida en l’aspecte ideològic, menys familiar des d’un punt de vista ortodox, poc influïda pel sistema educatiu…

Cada cop hi ha més gent -sobretot, a les grans concentracions urbanes- que pertany de ple al nou i gran col·lectiu. Siguin immigrants a algun lloc o del propi país. A aquestes persones els preocupa relativament poc la cohesió social, passen progressivament dels polítics i de les institucions i prefiguren un segle XXI de progressos democràtics i humanistes, si més no, boirosos.

Em temo que la nova classe no llegirà amb facilitat l’article de Cardús. I no és perquè el diari del grup Godó valgui tant o no es pugui trobar a molts bars o a qualsevol biblioteca. Per si de cas -i per si podeu pensar una mica més sobre el baix nivell que implica el baix cost progressivament instal·lat a l’ambient-, us n’he fet cinc cèntims.

Tot i que ja sé que vosaltres no sou, suposo,  low cost… encara que pugueu agafar -com ho he fet jo mateix- algun vol barat de tant en tant.

   

Notícies -relativament bones- de l’ALBA

Sense categoria

Ahir va fer un any que l’Alba -la nena de Montcada i Reixac el salvatge maltractament de la qual va colpir la societat catalana- va ser finalment rescatada de l’infern. Ara, de mica en mica, va evolucionant d’una manera favorable, tot i que és ben difícil que les seqüeles diguin adéu del tot.

Me’n vaig assabentar llegint l’exemplar de La Vanguardia que ens havien repartit a l’entrada del saló Barcelona Degusta -per a llepar-s’hi els dits. La republicana Carme Capdevila, consellera d’Acció Social i Ciutadania, explicava en una entrevista que havia visitat l’Alba en ocasió d’aquest primer i tan lamentable aniversari. Ho va fer al centre de menors de la Generalitat on la petita resideix als seus sis anys.

Entre tastet i tastet, em vaig emocionar d’una manera especial. I em va fer una mica més feliç saber que l’evolució de l’Alba és positiva, i que la comunicació amb el seu entorn va millorant. Segons la consellera, el feble sistema immunològic que la condiciona no li permet anar normalment a l’escola, però es confia que pugui fer-ho més endavant.

Quan, ara fa un any, l’Alba va ingressar a l’hospital de la Vall d’Hebron en una situació extrema -en part, com recordareu, a causa de la coordinació deficient dels nostres serveis socials i jurídics-, vaig sentir tota la ràbia i  la impotència que et deixen tocat en un cas així, i que sembla que també va sentir tanta gent. I em vaig qüestionar, novament, sobre si sóc, o no, políticament correcte en la meva opinió sobre la pena de mort.

I, què voleu que us digui, en una circumstància com la de l’Alba deixes de tenir-ho massa clar. Perquè, al cap i a la fi, quan val exactament, la vida del monstre maltractador -company sentimental d’una mare còmplice? Molt poc, millor dit, no res.

I, com que no val res -o encara menys- el món tampoc no hi perdria res sense el seu alè. És clar que potser la mort, per a algú com ell, seria una pena encara massa suau. Potser fóra més just recloure’l fins a la fi dels seus fastigosos dies, condemnat a treballs per a la comunitat rigorosos, durs i constants.

En fi, no sóc jutge -si ho fos i m’ho permetés la llei també imposaria a la mare, per la seva passivitat culpable, una pena de presó força severa. Només em rebel·lo contra la inhumanitat, contra la tortura sistemàtica, contra el patiment imposat per sàdics, contra el plor extrem… 

El cas de l’Alba no és fàcil. Hi ha un pare biològic que ja abans no vivia amb ella i que la visita de tant en tant. No sé, doncs, perquè no conec aquesta problemàtica en detall, si l’adopció per part de tercers és plausible. Però -amb la bona notícia de l’evolució positiva- crec que seria el millor que a la nena, ara com ara, li podria passar.

  

De tu a tu, ALFRED BOSCH

Sense categoria

Al començament, Alfred, creia que podria saltar-me la teva semblança diària a l’Avui, però no vas trigar a fer-se’m indispensable. Ara només desitjo que qui no gaudeix d’aquest diari -però porta inoculat el verí del gust per la lectura- pugui trobar els teus "De tu a tu" en un volum.

Sàpigues i escoltis que "De tu a tu", progressivament, s’ha convertit en una de les seccions que més segueixo de l’Avui (www.avui.cat). No sabria ja prescindir, Alfred Bosch, d’aquest teu familiar diàleg amb els personatges que tots coneixem. Tu saps tractar-los amb tanta habilitat com delicadesa, tot i que a voltes se t’escapa una certa mala llet de la qual no vols abusar, ja que el bon rotllo -servit amb vivacitat- sembla la teva marca de fàbrica. 

T’ho confesso: ara com ara, no he llegit cap de les teves obres, situades a mig camí entre la ficció, la història i la passió per Àfrica. No ho he fet, en primer lloc, perquè avui hi ha molta teca per llegir. I, també, perquè la meva addicció impenitent per la premsa escrita i creixent per Internet fa que els llibres, en els darrers temps, em costin massa de cruspir -sospito que no sóc l’únic.

Però potser hauré de ser més viu i procurar-me, per exemple, la teva novel·la sobre la història d’un comerciant de cafè a l’Europa del segle XVII (Les set aromes del món, Planeta, 2004). Tan addicte al bon cafè com sóc, pot ser una bona compensació a la necessitat que ara tinc, com a hipertens, de prendre’m massa descafeïnats -i sort que queda el te!

En fi, Alfred, que m’he acostumat a la teva companyia entre parada i parada de metro. Intento imitar-te amb un cert ofici, ja ho veus, com ara mateix o en les semblances "de tu a tu" que he fet al bloc amb dues senyores d’idees i actituds ben diferents, la Ségolène Royal i la Montserrat Nebrera.

Aquest respirar la pell del personatge però sense que se t’enganxi la ronya, si s’escau, és el que fóra bo que es convertís en volum. Al complet, o en una selecció adient. Potser ja hi has pensat, però, en tot cas, em sembla una bona idea. I segur que els teus editors deuen veure-ho igual que jo.

Que segueixis coent els teus èxits "a la brasa i al caliu", de tu a tu, Alfred Bosch!