A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

Jo, a 5 PARTITS polítics, 5… I vosaltres? (i 2)

 

En el post anterior em vaig referir al Reagrupament Socialista i Democràtic -després PSC-R– i al Front Nacional de Catalunya (FNC). Però quedaven l’experiència curta, però engrescadora, de Nacionalistes d’Esquerra (NE) i la més reposada, però també més llarga i fins i tot estimulant, de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC).

Ara, que amb 65 anys complerts ja m’he jubilat, completo aquesta singladura, personal i, segons com, col·lectiva. És una trajectòria interessant. No tant per mi, que políticament sóc un de tants, sinó perquè s’hi pot entreveure, segons com, l’evolució política del país. Una nació que ara, des del punt de vista de la seva sobirania, torna a trobar-se en una situació difícil, de la qual ha de confiar -moltes i molts, malgrat tot, ho fem, fins i tot amb el Covid-19– que pugui sortir-se’n…

El projecte -perquè mai no va passar d’això, què hi farem!- de Nacionalistes d’Esquerra va ser la tercera organització política a què em vaig adherir, quan em faltaven pocs mesos per fer els 25 anys. NE configurava molt bé els dos eixos ideològics que he procurat mantenir des de sempre: la independència, en l’àmbit nacional, i el socialisme democràtic en el social, tot i que la formació que encapçalava el gran Jordi Carbonell no es definís exactament així, sinó d’una esquerra democràtica i conseqüent -per tant, del tot nacional– en sentit ampli…

I és així com, a finals del 1979, em vaig adherir a la nova i, en el seu moment, semblava que poderosa i esclatant formació que va ser Nacionalistes d’Esquerra. La impulsaven referents molt coneguts i importants -fins qui s’ha anat revelant molt més que un artista, Lluís Llach-, però el seu màxim referent polític, com dic, era un dels líders històrics de l’Assemblea de Catalunya, l’estimat i també enyorat Jordi Carbonell, a qui puc considerar, en justícia un dels meus mestres polítics.

Però també hi havia, entre els impulsors i les impulsores de NE, personalitats de la vàlua de Josep Huguet, Josep-Lluís Carod-Rovira, Maria-Mercè Marçal, Maria Àngels Anglada, Joan Oliver Pere Quart Avel·lí Artís-Gener Tisner, Magda Oranich, Josep Maria Espinàs, Armand de Fluvià, Vicenç Altaió, Max Cahner, Miquel Sellarès

La nòmina, doncs, era impressionant. I tanmateix…

Tanmateix, va passar que a les eleccions autonòmiques -les primeres- del 1980 competien dues forces que es definien com a netament independentistes -l’Esquerra Republicana que comandava l’enyorat Heribert Barrera no se’n deia, encara. Eren NE i una altra sigla que potser recordareu, el BEAN, que corresponia al Bloc d’Esquerres d’Alliberament Nacional, els exponents més coneguts del qual eren Lluís Maria Xirinacs i Fèlix Cucurull.

Jo no era -gairebé- ningú, però recordo que, en una assemblea territorial que va tenir lloc -crec- a Sant Cugat del Vallès, vaig intervenir per tal de manifestar que si des de Nacionalistes d’Esquerra no érem capaços de forjar un acord electoral amb la gent del Bloc, malament rai…

No m’atribueixo cap do profètic, i en política, tampoc, però va ser ben bé així. Els resultats d’aquelles eleccions al Parlament de Catalunya del 1980 van determinar que -a banda que el pujolisme obtingués el seu primer èxit en uns comicis- ni NE ni el BEAN obtinguessin, per separat, cap representant. Crec que aviat es va calcular que, sumats els vots trets per ambdues formacions, sortien, si més no, dos diputats per la demarcació de Barcelona.

Però les dues forces independentistes esdevindrien extraparlamentàries, frustrant-se així l’oportunitat fundacional que el sobiranisme català tingués una representació electoral que li calia, ni que fos mínima. Només quan, a partir del 1987, ERC es manifestà obertament per la independència -sobretot gràcies a Àngel Colom i Josep-Lluís Carod-Rovira-, la cosa començaria a canviar… Pel que fa a mi, me’n vaig anar aviat de NE i vaig dedicar-me més, durant uns anys, a situar-me professionalment que no pas a vincular-me directament a la política…

Tanmateix, quan aquesta t’interessa des de sempre, el cuc no es mor ni es mata mai… Per això, a mitjans dels anys 90, jo ja feia temps que treballava a la Generalitat i, de tant en tant, algunes veus veníem a dir-me: “Amb l’experiència que tens a la casa, si et  fessis de Convergència no et seria difícil de situar-te adequadament dins del partit i qui saps, doncs, si millorar dins l’Administració”.

No he tingut mai allò que es diu afany de poder -o no l’he tingut ostensiblement-, i és la primera i única vegada que m’he deixat temptar per una situació d’aquesta mena. Però, per tranquil·litzar-me la consciència, ho vaig embolcallar, no cal dir, de nacionalisme. El raonament de fons era el següent: Jordi Pujol, com a polític, és molt potent, i la seva capacitat de lideratge fa anar endavant Catalunya; dels partits que aleshores es reclamaven del nacionalisme -d’independentisme i de sobiranisme se’n parlava encara poc-, Convergència Democràtica de Catalunya era, sens dubte, el més sòlid. Unió Democràtica, sobretot a partir que Josep Antoni Duran i Lleida accedí al lideratge, era un referent molt connotat, i Esquerra encara es trobava en progressió, lluny de la centralitat que ha aconseguit amb els anys .

De manera  que em vaig disposar a afiliar-me, per primera vegada, a un partit gran, amb capacitat de govern, lideratges coneguts i diversos -amb Pujol com a gran tòtem-, abundància de quadres, gernació de militants. En vaig obtenir, a la llarga, gran cosa? Doncs no en el sentit crematístic ni de promoció professional, perquè en les grans organitzacions situar-se no és tan fàcil. No n’hi ha prou de ser-hi, sinó que cal esforçar-se si es vol destacar. La qual cosa també vol dir, a voltes, aprendre a donar més d’un cop de colze, per dir-ho suau…

Però sí que vaig accedir, en canvi, a determinades satisfaccions. Sobretot, pel fet de participar com pertoca des de la gran i magnífica seu que el partir va tenir durant anys al carrer barceloní de Còrsega. Allí vaig formar part de l’Institut de Formació -que dirigia la benvolguda Ima Mis, i també em vaig integrar en la Sectorial de Cultura convergent. El nivell de les persones que m’envoltaven era prou alt. I, gràcies a la sectorial, vaig tenir l’ocasió de participar en escoles d’estiu i d’hivern, entre les quals vaig poder gaudir de la descoberta, magnífica, de l’Hotel Termes Montbrió, a Montbrió del Camp (Baix Camp). Un lloc i un entorn del tot recomanables, on ara no he estat fa temps, però crec que hi he de tornar…

A l’agrupació territorial barcelonina del partit que em pertocava -l’Esquerra de l’Eixample– hi havia, al costat d’algunes persones també d’un cert nivell, allò que se’n diu bona gent. Militants moguts sobretot per l’impuls, a voltes una mica primari, del que més convenia a una Catalunya que, més que independenditzar-se, maldava per trobar el seu encaix diferenciat dins de l’Espanya suposadament democràtica de finals del segle XX. Jo no m’hi trobava del tot malament, però veia les companyes i companys situats, sovint, a la meva dreta des del punt de vista ideològic, tot i que m’hi unia, des del meu independentisme congènit -que jo havia adaptat, en aquella època, a un genèric però indispensable dret d’autodeterminació, a més d’un perfil socialdemòcrata en el qual coincidia amb determinats dirigents i militants, singularment l’enyorat Pere Esteve-, una determinació nacional decidida, del tot imperativa i, sobretot, necessària.

Però, a partir de l’any 2000, es va produir el pacte estatal de Convergència i Unió amb el Partido Popular del camarada José María Aznar. No dic que no se n’obtinguessin alguns guanys, singulament el desplegament de la policia autonòmica. Però per a algú, com jo, abocat a l’independendentisme i al socialisme democràtic, aquella no era una situació còmoda, precisament. Per inèrcia, encara vaig aguantar quatre anys, fins que al 2004, un cop el Govern tripartit s’havia fet amb el poder -relatiu, no cal dir- a Catalunya, vaig adreçar una carta al secretari d’Organització de CDC, que era aleshores Antoni Vives, donant-me de de baixa del partit. La vaig dur personalment a la seu de Còrsega, sense obtenir cap mena de resposta. Al cap d’un mes, em seguien cobrant la quota, i vaig trucar fent-ho avinent. Em van dir que em passaven una persona, la qual, amb una veu fosca, com de confessor, em va dir: “Ja t’ho has pensat bé, el fet de donar-te de baixa?”. “Sí -li vaig contestar-, m’ho he pensat bé”. Adeu-siau, doncs…

I del 2004 al 2016, dotze anys més independent fins al meu ingrés al Moviment d’Esquerres (MES), al qual ja no estic afiliat, però hi continuo simpatitzant. Però el meu pas, no del tot afortunat, per aquesta -un altra vegada- petita formació, i ara extraparlamentària, ja us el vaig explicar oportunament  https://blocs.mesvilaweb.cat/Joan-Alcaraz/wp-admin/post.php?post=270404&action=edit

Aquestes són, d’alguna manera, les meves provisionals, diguem-ne, memòries polítiques, concloses en la calma incerta d’aquest temps de coronavirus. Continuaran? Podria ser aviat, però ja ho veurem…