A la brasa i al caliu

La inauguració del centre comercial, cultural i lúdic que pren el nom de l’antiga plaça de bous de les Arenes de Barcelona constitueix un esdeveniment d’impacte ciutadà. El nou complex ha quedat atractiu i es troba ben comunicat. I, en plena crisi, no tan sols representa un cert motiu per a l’optimisme, sinó una nova victòria de la civilització -representada ara pel comerç, el lleure i la cultura- sobre la barbàrie -la que s’expressa en la tortura i el sacrifici d’animals.
Sempre serà millor que, en un espai urbà, la gent compri mitges, corbates, perfums, mòbils o llibres que no pas que miri -al sol o a l’ombra- com es mata, sàdicament, una bèstia, noble o no tant. I que, per a més escarni, d’aquesta pràctica abominable alguns en diguin art. Per això trobo que l’obertura de les Arenes -tot i que al rètol hi posi Arenas– constitueix un nou triomf de la civilització. Ni que, entestats compulsivament a consumir, no en siguem prou conscients…

El nou centre, crec, ha quedat guapo. Dic que només ho crec perquè, amb l’excusa de l’adquisició de calçat per a senderisme, vaig acostar-m’hi una estona la tarda de dissabte passat. Però la torrentada de gent era tan espectacular que desistiria aviat no ja de comprar res, sinó d’estar-me voluntàriament a l’interior d’un gran recinte que, malgrat la incomoditat puntual, em sembla un nou i evident guany per a BCN.

La memòria -per molt que se’n parli- és feble i, per tant, poca gent pensarà a partir d’ara en els molts moments de dolor -terrible- que els toros devien patir tantíssimes vegades a les Arenes, del primer any del segle XX al 1977. Ara, en l’entorn barceloní, només hi quedarà l’anomenada Monumental com a espai per a la fiesta nacional espanyola. O sigui, per a la vergonya…

Mentrestant, a les Arenes, compreu-hi tant com calgui, que és una manera -molt integrada, si voleu- de contribuir a la vitalitat i cohesió del sistema, però també de defugir la crisi. Mengeu o beveu als bars i restaurants, aneu al cinema, feu servir l’espai esportiu. Participeu en els actes que es faran a la sala circular polivalent de la cúpula -el primer, el 8 d’abril, de cloenda de la campanya de Barcelona Decideix. O idolatreu encara més al vostre gust en el nou Museu del Rock, que devem a l’empenta –paraula de Stone!– de Jordi Tardà.

Ah!, i gaudiu de les vistes de la ciutat des de la cúpula… Pèrò no oblideu que la capital de Catalunya, gràcies al nou complex comercial i lúdic, també ha esdevingut, des de fa pocs dies, una mica més digna i amable, menys bèstia, raonablement més humana.    

Si l’editorial del meu llibre, El Cep i la Nansa, és de Vilanova i la Geltrú, presentar-lo a la capital del Garraf no solament era obligat, sinó tot un plaer. És una ciutat en la qual m’hi trobo bé cada vegada que hi vaig, que és relativament sovint. I m’agrada -no necessàriament perquè hi ha el Museu del Ferrocarril- fer-ho habitualment en tren…

A la petita pàtria de Francesc Macià, Eduard Toldrà, Leonora Milà, Oriol Pi de Cabanyes o Sergi López -entre d’altres referents-, el Foment Vilanoví hi és una entitat emblemàtica. Era, doncs, un lloc molt indicat per a presentar-hi, divendres passat, les meves 15 entrevistes cuinades A FOC LENT. Amb l’editor, Quico Mestres, com a mestre de cerimònies, i també amb intervencions de Mireia Sopena i una de les entrevistades a l’obra, la vilanovina Montserrat Guibernau. 

El Foment Vilanoví [www.fomentvilanovi.cat] neix l’any 1853 gràcies a l’impuls de Joan Samà i Martí -germà del conegut indiano Salvador Samà-, i de tot un seguit de personatges vinculats a la societat i la cultura locals. Ara, amb més d’un segle i mig de trajectòria, el Foment es manté com una cruïlla de les diferents sensibilitats de la Vilanova i la Geltrú del nostre temps. Es tracta, doncs, d’una entitat de referència, atenta a la creativitat, la reflexió i la cultura.

Era, doncs, el lloc més adequat per a presentar-hi A foc lent. Obrint pas, Quico Mestres va comentar que publicar un llibre d’entrevistes pot semblar que sigui avui dia una aposta una mica a contracorrent, atès que fa alguns anys aquesta mena d’obres estaven més en voga. Destacà, tanmateix, que El Cep i la Nansa Edicions [www.elcepilanansa.com] ha donat a conèixer, amb poques setmanes de diferència, un altre -i molt interessant- recull de converses: Testimonis del segle XX, coordinat per Raül Maigí i Laia Soldevila com a darrer volum de la valuosa col·lecció “Argumenta”. El gènere de l’entrevista, doncs, no solament té acceptació, sinó també voluntat de perdurar…

La filòloga i tècnica editorial Mireia Sopena, que precisament ha estat la coordinadora editorial d'”Argumenta” conjuntament amb Francesc Foguet, presentà A foc lent en el seu conjunt. Vaig trobar interessant, d’una banda, que destaqués que jo no he anat a buscar, necessàriament, personatges d’aquests que se’n diuen mediàtics, sinó referents ben sòlids i capaços d’aportar excel·lència o, per dir-ho a la manera d’ara, continguts.

De la Mireia, barcelonina establerta a Vilanova i a qui ja fa temps vaig dedicar un dels meus posts [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/44968], m’agradà també que esmentés l’enyorada Montserrat Roig pel seu mestratge en el gènere entrevistaire, i que valorés positivament la gran humanitat d’un dels meus personatges, Josep Pla-Narbona, que a la seva bonhomia proverbial hi incorpora una gran qualitat artística.

Pel que fa a la vilanovina Montserrat Guibernau, ben projectada internacionalment en l’àmbit de la ciència política a partir de la seva activitat universitària a Londres i Cambridge, va fer una intervenció molt precisa sobre alguns dels grans desafiaments que assetgen avui dia la Humanitat. De temes -mirem, per exemple, la catàstrofe japonesa o la crisi líbia- segur que no n’hi falten…

A la Montserrat, a qui he dedicat dos posts [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/107143] i [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/107618], li preocupen força els dèficits d’ordre sociopolític que poden donar lloc, també en el món democràtic, a nous integrismes. Ens advertí igualment dels perills del que ella denomina cosmopolitisme banal, aquest que consisteix sobretot en viatjar molt i posseir una munió d’objectes de caire ètnic, per exemple.

Es tracta d’una concepció diguem-ne lleugera del món que es contraposa a una de les principals apostes de la nostra politòloga: la del cosmopolitisme que defensa la diversitat cultural i l’impuls de qualsevol país per la vida democràtica. I que vincula, d’una manera articulada, la promoció socioeconòmica, la lliure determinació de les nacions sense estat i la consolidació dels drets humans. Reptes no pas fàcils tal i com va el món… però no per això menys necessaris.                

Al meu torn, i a més de parlar del llibre, vaig fer-ho també de Vilanova una mica en la línia d’un dels meus darrers posts
[http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/183301]. Òbviament, les floretes que pugui anar tirant a la capital del Garraf me les crec del tot. Tal com, després d’un plaent soparet posterior a la presentació, ho comentava amb Quico Mestres, el seu amic Joan Carles Duran -líder del grup Compromís amb Vilanova, immers en plena precampanya a les eleccions municipals-, les seves respectives parelles i una altra amiga. Els deia que “la vostra ciutat, ni que només sigui per la seva plaça de la Vila, ja demostra quina és la seva importància dins el país”. I és que veia aquell magnífic espai il·luminat enmig de la fosca -en la foto us el mostro en versió diürna– i creia que, per aquest i molts altres motius, la vetllada havia valgut la pena.

Mentrestant, el darrer tren de la jornada ja feia estona que se m’havia escapat. Però un oportú Nitbus cap a Barcelona -una experiència que tenia encara inèdita- va fer, per a la meva mobilitat, miracles…         

Ep!, aquest no és un deliri de megalòman, perquè també us l’han fet a vosaltres -en l’entorn Vilaweb, vull suposar que això és així. L’han fet “als homes i dones patriotes catalans de tots els temps”. Un mot, el de patriota, que qui sap si sona antic, però que trobo que continua sent entenedor i efectiu.

I ara, només trenta-sis anys després de la mort -patint molt, però al llit- del ferrolà, les tornem a tenir dempeus. En un moment en què això d’exercir de patriota català sembla que torna a complicar-se…  
Majestuoses, les Quatre Columnes que va projectar Puig i Cadafalch com a símbol de la catalanitat ja fa setmanes que es drecen de nou al cel de Montjuïc, a l’entorn de la Font Màgica i mirant, en l’horitzó, al MNAC. Potser sabreu que la Xarxa d’Entitats Cíviques i Culturals dels Països Catalans [www.laxarxa.cat], comandada per patriotes tan indefallents com Enric Padrosa o Blanca Serra, volia que la llegenda de la placa fos més contundent que la decidida per les autoritats. Però ja se sap que no és el mateix creure fermament en un ideal que simplement acceptar-lo, o tolerar-lo… 

Sigui com sigui, les columnes han estat restituïdes al lloc original i això és sobretot el que compta. Omplen un cert buit, sí, però no tapen res, com alguns es temien. El que passa és que s’han inaugurat en un nou període d’incerteses, quan semblava -només fa uns mesos- que anàvem decididament cap a la independència -que tampoc no era ben bé veritat- i ara descobrim que, enmig de tant aprimament i tanta retallada, n’hi ha ben just per pagar la nòmina dels empleats públics -jo mateix en sóc un-, entre d’altres misèries…

Ser patriota català torna a ser complicat, doncs, si és que no ho ha estat sempre. El Govern actual necessita agafar velocitat de creuer, però s’ha trobat amb moltes dificultats, previstes o no tant. I en alguns sectors de l’oposició un cert infantilisme -tenyit de dogmatisme- suscita hilaritat i pot arribar a provocar desencís. Mireu, si més no, l’espectacle dels solidaris, amb un Joan Laporta -que ja no ho és- que en el fons té raó en cercar perspectives electorals àmplies, però a qui perden la seva frivolitat sembla que genètica i els successius cops de volant.

No tot ha de ser negatiu, tanmateix. Fa uns mesos, jo posava en l’horitzó una mena de nou tripartit que ja veia que era gairebé impossible:

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/182050

Doncs bé, algun tipus d’acord així acaba de funcionar, si més no a nivell de col·laboració parlamentària, en votar-se el suport de la Cambra del parc de la Ciutadella a l’autodeterminació i també a la consulta sobiranista del 10-A a Barcelona. CiU, Esquerra i Solidaritat -a iniciativa d’aquesta darrera formació- ho han fet possible, peti qui peti…

De manera que exerciu de patriotes, sí, però que el seny no us mati la rauxa ni aquesta domini el primer. Us mereixeu -ens mereixem- un esvelt monument al peu de Montjuïc, però que no ens manqui mai estratègia, tal com predicava, posem per cas, l’enyorat -i espero que no del tot oblidat- Pere Esteve. Estratègia i consistència nacionals per anar molt més enllà de la Catalunya cívica dels temps de Puig i Cadafalch, que van fer molt pel país però que, com d’habitud, no van acabar de sortir-se’n…  

Feia goig, dimecres passat, la sala d’actes de la seu nacional d’Òmnium Cultural en la presentació de les meves 15 entrevistes cuinades A FOC LENT. Potser us dóno massa la tabarra amb el llibre, però comprendreu que l’actual és, per a mi, un cert moment de plenitud -personal i professional- després de 17 anys de no publicar cap volum. I cal dir que els comentaris que me n’arriben són ben favorables, la qual cosa només té dos secrets: el primer, que les entrevistes van ser, en el seu moment, prou treballades, i el segon, que els personatges triats són molt sòlids, creatius, consistents.

Qualitat de l’objecte a banda, és clar, que això és mèrit de l’editorial i de l’estudi de disseny…

No em vaig dedicar a comptar els assistents, però jo veia, des del centre de la mesa, la sala totalment plena, la qual cosa crec que es tradueix en una vuitantena de persones, més o menys. Aquí hi ha, sobretot, el secret de l’esforç: els molts correus enviats als meus contactes -a part de la pròpia difusió de l’entitat-, força dels quals amb recordatori. Fins i tot el meu propi perfil Facebook, creat recentment, deu haver-hi influït. I aquest bloc, suposo…

Arribes a la conclusió que a aquesta mena d’actes només hi va la gent que realment t’estima o li caus bé -i que, a més, en aquell dia precís i a aquella hora concreta està del tot disponible. Costen més de mobilitzar els contactes ocasionals, tot i que enviar-los el correu és una manera prou vàlida de fer-se sana propaganda d’un mateix. Màrqueting artesanal per via electrònica… 

Per no cansar, us enllaço directament amb la notícia de la presentació apareguda a la web d’Òmnium:

http://www.omnium.cat/ca/noticia/presentacio-del-llibre-15-entrevistes-cuinades-a-foc-lent-4676.html

Crec que és un bon resum. En definitiva, estic content que força entrevistats i entrevistades -o els seus familiars- poguessin assistir a l’acte. I estic satisfet de la intervenció introductòria del director d’El Cep i la Nansa Edicions, Quico Mestres, i de l’anàlisi extensa i sòlida del presentador, el periodista i escriptor Agustí Pons. I no estic gens decebut del meu parlament de cloenda. Vaig saber improvisar quan calia, però les notes que em servien de pautes -i de crosses– van funcionar amb eficàcia. Feia un cert temps que no parlava en públic i més valia no prescindir-ne…

La intervenció final -i fora del guió- de Lídia Pujol no em va sorprendre, perquè quan vaig fer-li l’entrevista ja vaig adonar-me que, rere l’evident cordialitat, s’amaga un gran caràcter i una clara determinació. No a tothom -segons m’han comentat- va agradar-li la manera que va tenir d’escenificar les seves paraules, accedint a la mesa per a disposar d’un micròfon fix des d’on fer-se escoltar.

A parer meu, les persones han de ser lliures d’expressar-se com vulguin si no ho fan d’una manera massa insolent o agressiva. I la Lídia només va ser, en tot cas, com és ella: directa, emotiva i vehement. Sense deixar de ser reflexiva…