A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

Viatge al TERROR del “MEU” SEGLE

General

El documental  de Barbet Schroeder L’avocat de la terreur  (2007), que ens mostra la més que interessant trajectòria de l’advocat francès Jacques Vergès, és un dels films diferents que es poden veure actualment a la cartellera barcelonina. Al Meliès, concretament, i en versió original subtitulada en català. Si us interessa el cinema polític i, sobretot, conèixer o recordar alguns episodis representatius de l’evolució del món durant la segona part del segle XX, aneu-hi aviat, no fos cas que… I és que va desaparèixer molt ràpidament d’una altra sala, però diumenge passat estava ben plena la que us deia, i d’un públic que es veia ben motivat. Com a membre casual d’aquest públic, això no m’estranya gens.  

Nascut força a cavall de dos segles, ja fa temps que crec que el XX és, veritablement, el meu. És l’època en què vaig adquirir consciència moral, maduresa personal i sentit col·lectiu, i durant les seves dècades he obtingut les coses més importants que m’ha donat la vida. Fer aquest bloc seria una de les excepcions, per exemple, i espero que en vindran d’altres…

Per això, la personalitat de Jacques Vergès (Ubon Ratchatani, Tailàndia, 1925, fill d’un cònsol de França nascut a l’illa de la Reunió i d’una vietnamesa) ja em va interessar quan vaig descobrir-lo la dècada dels 90 com a defensor del famós terrorista internacional Carlos, d’origen veneçolà. No hi havia parat molta més atenció durant els darrers anys fins que vaig començar a llegir, fa poques setmanes, les primeres informacions i crítiques sobre el documental que contribueix a fer-ne una figura gairebé mítica. I vaig pensar: “Aquesta peli no me la perdo!”, amb la gran sort que la Diada de Tots Sants -el dia abans d’anar al Meliès, doncs- vaig poder llegir, a la secció de “Diàleg” de l’Avui [www.avui.cat] la bona entrevista a Vergès que va fer-li David Caminada.

D’idees comunistes -va militar un temps al PC francès-, Jacques Vergès, al llarg de la seva vida, ha defensat patriotes algerians -va implicar-se molt, fins i tot des del punt de vista sentimental, en el conflicte anticolonialista amb França-, activistes de la tan esquerranosa banda alemanya Baader Meinhoff, agents propalestins, dictadors com Slobodan Milosevic -ho va intentar també amb Saddam Hussein-, botxins nazis de l’estil Klaus Barbie, el polèmic filòsof Roger Garaudy, el ja esmentat Ílich Ramírez Sánchez, Carlos… En fi, la llista és llarga i farcida, més aviat, de veritables monstres, la hipotètica possibilitat d’haver de defensar algun dels quals és un dels impediments -entre d’altres limitacions- que un tindria per fer-se advocat. És allò de: “Jo, amb aquest o aquesta, moralment no podria…” 

Però ja se sap que un advocat, si és bon professional, no té per què compartir ni el pensament ni les actuacions dels seus clients, sinó intentar comprendre’n la motivació i esbrinar-ne les possibilitats de defensa. El cas de Jacques Vergès no deixa de ser, tanmateix, extrem. Per això -a part d’il·lustrar-me amb episodis més o menys coneguts del segle XX-, jo pretenia esbrinar, al meu torn, les motivacions del nostre defensor per assumir segons quines defenses.

I, després d’haver vist el film d’Schroeder -director, actor i productor del cinema francès nascut a Teheran el 1941-, arribo a la conclusió que l’orgullós advocat amb bufet a París i personalitat de vida no sempre plana -les seves liaisons amoroses o les misterioses desaparicions no constitueixen aspectes menors- no és ni una mena d’exhibicionista ni un personatge més aviat amoral. Provocador sí que ho és, i molts el veuen un nihilista, imbuït, a més, d’antisemitisme… 

En qualsevol cas, crec que es tracta d’un home d’una consciència profundament política, obsedit per conèixer la veritat i denunciar la hipocresia que hi ha, moltes vegades, en la vida pública.

Per exemple, quan va ser molt criticat per assumir la defensa del cabdill nazi Barbie, conegut com el carnisser de Lió. Vergès venia a dir-nos: “Sí, teniu raó, Klaus Barbie va fer les atrocitats conegudes. Però alguns francesos també  van comportar-se com els nazis durant l’alliberament d’Algèria, i això cal treure-ho a la llum”

I és que aquest veritable advocat del terror -i fumador de grans havans- sempre va al límit. En l’entrevista que us esmentava arriba a dir que, si l’època ho hagués permès, hagués defensat Hitler, Stalin o Mao. Ja va ser, en el seu moment, assessor del sinistre genocida cambodjà Pol Pot. I és que, més que sentir-se atret per les possibilitats del mal, diu que sent fascinació pel cor humà”. Fins i tot afirma que, arribat el cas, li agradaria poder defensar Bush Jr. Però en la pel·lícula, si no recordo malament, afegeix amb murrieria: “Sempre que abans reconegués que és culpable”.

En fi, geni i figura. El documental de referència ens presenta adequadament un personatge i un segle -el meu- tan fascinants com convulsos. Ara, amb líders de la talla que esperem que realment arribi a tenir, per exemple, Barack Obama, el segle XXI potser correspondrà a un món diferent. Distint en el sentit de millor, però qui sap si això és esperar massa. Ara: un dels missatges de la campanya victoriosa d’Obama -que haurà d’acreditar relativament aviat les expectatives de canvi que ha estat capaç de generar- és que, si no hi ha relat, somni i esperança, el món potser no val tant la pena de ser viscut. 

Vergès, a la seva manera, ha tingut relat, i un relat fort. No sóc capaç de precisar del tot quins han estat el seu somni i la seva esperança -potser fer surar la justícia al preu que sigui-, però el que sí que he vist és que s’ha encarat desacomplexadament amb el món. Per això és ara protagonista d’una mirada sense concessions a un segle que ha estat interesantíssim en tants aspectes, però no menys inquietant.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.