A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

AMÁLIA RODRIGUES, de ventafocs… a Reina del Fado

General

M’agrada conèixer de prop figures del cant i de la música de les quals havia sentit parlar força però encara no tenia el gust. Avui hi ha molts mitjans per aconseguir-ho, des dels webs i els portals d’àudio i de vídeo de la xarxa o mitjançant el servei de préstec de les biblioteques públiques, esport que ja sabeu que practico sovint. Així, i ja que una de les meves cantants internacionals preferides és la portuguesa Dulce Pontes, volia anar més enrere en el temps i accedir a una altra artista lusitana també veritablement gran, Amália Rodrigues. O sigui, la figura que va projectar, el segle XX, un gènere de cançó tradicional i tan suggestiu com el fado arreu del món. Avui, la Pontes deu ser-ne la principal ambaixadora, tot i que no exerceix només de fadista i Portugal, musicalment, té també altres registres: ¿cal parlar d’una pura meravella com és el grup Madredeus i la seva extraordinària Teresa Salgueiro

Amália da Piedade Rodrigues va néixer al barri d’Alfama de Lisboa l’any 1920, filla d’una família que pertanyia al que Raimon anomena classes subalternes. De jove va haver d’espavilar-se per treballar com fos, alhora que ajudava la seva mare, que era venedora ambulant de fruita. Però la seva vocació artística era irreprimible. Tant, que va arribar a presentar-se, el 1938, al concurs Reinha do Fado.

Però la societat portuguesa de l’època -ja s’havia instaurat el reaccionari Estado Novo del dictador António de Oliveira Salazar- era atrassada i molt classista, com ho era, de fet, la de tants altres països. O sigui que la jove Amália va haver d’abandonar el certamen davant l’hostilitat de les altres participants, que no consentien haver de competir amb una ventafocs.

La nostra ventafocs arribaria, amb el temps, a ser una gran reina i l’artista portuguesa més reconeguda fora del país i que internacionalitzà decisivament el gènere [coneixeu-la més a www.amalia.com]. De Portugal saltaria al vast i tan musical país germà, el Brasil, i les seves gires posteriors per diversos continents esdevindrien triomfals, així com els premis aconseguits a l’exterior. Tindria, d’altra banda, una trajectòria també destacada com a actriu, a partir del seu debut el 1947 amb el film Capas negras.

Després de la Revoluçao dels clavells del 1974 la figura de la Rodrigues s’eclipsà temporalment, en ser acusada d’haver permès que la dictadura portuguesa de Salazar i el seu successor Marcelo Caetano fes servir la fama mundial de la cantant per fer-se progaganda. Però als anys 80 seria novament reconeguda i Mário Soares, quan era president del país, la va condecorar. Aleshores es va saber que Amália Rodrigues, en comptes de ser còmplice de la reacció, havia col·laborat econòmicament amb el Partit Comunista Portuguès -un dels més ortodoxos del continent- quan aquest era clandestí.

En fi, una figura completa i complexa -va morir a la seva ciutat natal l’any 1999- de la qual ens queda, sobretot, l’excel·lència del seu art: la seva interpretació tan intensa, la seva preciosa veu, el so de les guitarres que l’acompanyen… I és que l’Amália va saber donar al fado un fulgor nou, el va renovar a partir de la tradició tot sincretitzant el que era rural i urbà. El fado, aquesta cançó i música malenconioses i subtils, d’origen incert, que la lisboeta portà al cor del món…

Jo he tingut, les darreres setmanes, el plaer d’assaborir-la amb delectança de la mà d’un doble CD editat a Esplugues de Llobregat per Novoson [www.novoson.es] el 2005. Hi ha una quarantena dels seus grans èxits, que van dur el fado -també hi interpreta algunes cançons tradicionals espanyoles i corridos mexicans- a cims inconeguts fins aleshores. La subjugant Dulce Pontes i aquí a Catalunya, per exemple, Névoa, són algunes hereves del seu llegat.
  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.