A la brasa i al caliu

Amb els freds hivernals, els leggins han estat plenament de moda. Els senyors hem pogut percebre les cames de les senyores -sobretot de les joves- d’una manera diferent, prou estilitzades i interessants. Ja se sap que les modes, particularment les femenines, duren poc, i l’encert d’una temporada pot esdevenir desencert a la següent.

Gràcies a aquests pantalons tan ajustats, majoritàriament de color negre, sembla que la minifaldilla hagi tornat per places i carrers, però d’una manera discreta. Tot i que no tan rotund, l’efecte és força similar. Elles es fan mirar, doncs, però el més important és que cada cop són -sou- renovadament admirables i atractives més enllà del físic, i aquesta és una tendència sostinguda -si més no a Occident- que un voldria irreversible.

Sembla que la primavera comença a albirar-se quan ja falten poques setmanes perquè s’acabi un altre hivern, que ha estat força fred i singularment humit. Però, pel que fa a la moda femenina, aquest ha estat l’hivern dels anomenats leggins, o així ho he vist.

Ho ha estat fins al punt que la percepció de les cames de les noies trobo que no és ben bé la mateixa. I és que n’hem observat moltes d’enfundades, bàsicament en negre. Com si fos una manera més ferma d’anar per la vida, segura i gràcil alhora…

Hem vist leggins usats, bàsicament, com a pantalons. D’altres, sota pantalonets curts. I també, a manera de mitges, sota les faldilles. És la versatilitat que té aquesta peça de roba, que permet -suposo que és novetat- que les senyores portin faldilles i pantalons alhora, amb la qual cosa sembla que la minifaldilla hagi tornat, però d’una manera no tan agosarada.

Des del punt de vista masculí, tenim, sortosament, nombroses -i a voltes esplèndides- ocasions d’admirar l’altre sexe per l’efecte físic. Però jo diria que l’esperit dels temps fa que aquesta admiració hagi d’anar molt més enllà, fins que es consolidi d’una manera irreversible. A Occident, si més no, perquè ja se sap que, en matèria de valors, el món, en el seu conjunt, no va ben bé com voldríem…

I ja se sap, també, que hi ha homes i homes… Però va avançant, progressivament, tota una tendència paritària que té encara molt camí per córrer. I que ve de més lluny del que jo mateix em creia. Ho vaig descobrir fa uns dies en llegir un interessant article -com tants dels seus- d’Ignasi Aragay  al suplement cultural de l’Avui del 18 de febrer.   

El text s’intitula L’amiga de Montaigne, i fa referència a l’escriptora francesa Marie de Gournay (París, 1565-1645), que ha passat a la història més com a persona vinculada al gran pensador que no pas com una autora amb mèrits propis. Que els deu tenir, si pensem que l’editorial Adesiara [www.adesiaraeditorial.cat] acaba de publicar un llibret amb la versió catalana de dos textos seus, Igualtat entre els homes i les dones i Greuge de les dones, traduïts per Lídia Anoll, que també en signa la introducció.

L’autora esmentada, a part de poeta i lectora i traductora dels clàssics llatins, va ser una autèntica pionera de la igualtat de gènere. Vegem-ho, per exemple, en aquest fragment que cita Aragay: “L’animal humà, mirant-ho bé, no és ni dona ni home, ja que els sexes ni tan sols han estat fets per establir una diferència entre les espècies, sinó solament per a la seva propagació. És en l’ànima racional que resideixen la forma i la diferència úniques d’aquest animal. I si ens és permès de riure, de passada, no estarà fora de lloc recordar aquell acudit que ens diu que no hi ha res que s’assembli més a un gat en una finestra que una gata. L’home i la dona són fins a tal punt una sola cosa, que, si l’home és més que la dona, la dona és més que l’home”.

¿Com lliga tot això amb els leggins, direu, potser perplexes i perplexos? Les modes sovint uniformitzen, és cert, però també constitueixen una educació del gust i l’expressió poc o molt rotunda de l’ànsia de viure. Vesteixi com vesteixi, la dona té ara més que mai aquest afany de llibertat, i procura trepitjar fort en àmbits que fins fa poc li eren aliens.

La qual cosa no és gens incompatible amb la sensualitat, l’erotisme, la mirada femenina, la mirada masculina… A l’hivern, a l’estiu i a les quatre estacions. 

Jo crec, sincerament, que no. Si ho fes, us prometo que no hi contribuiria escrivint un bloc. Però em sembla interessant que conegueu, a propòsit de l’hipotètic perill, alguns dels cont¡nguts d’un llarg i interessant article aparegut a L’Avenç la primavera passada.

El vaig llegir pel damunt i me’l vaig guardar per comentar-vos-el algun dia sense presses. Inicialment, doncs, ja vaig caure en un dels paranys que el text ve a denunciar, crec que cada cop més propi del nostre temps: l’abús de llegir de manera dispersa, o en diagonal. És clar que, per a algunes coses -no pas pel plaer de la lectura-, aquesta pràctica resulti tan útil… 
L’Avenç, amb els anys, ha anat ampliant el seu interès. Ja no és una publicació de divulgació històrica tout court, sinó una capçalera [http://www.lavenc.com] que acull la història, la cultura i la societat del nostre temps en un sentit ampli.

A la feina ens arriba habitualment, i tinc, doncs, l’ocasió no solament de fullejar-la, sinó de llegir-la, si s’escau, amb renovat interès a cada número. Em complauen molt -a mi, que tant m’he dedicat a tasques d’entrevistrador- les, més que entrevistes, converses ben àmplies amb referents de nivell.

Però ara no és d’una entrevista que volia parlar-vos, sinó d’un llarg article que hi vaig llegir ja fa mesos -concretament al núm. 345, de l’abril del 2009. El comentari sobre aquest text anava quedant aparcat, però tot arriba a la vida…

L’article, escrit per l’assagista nordamericà Nicholas Carr, porta el títol -en la versió catalana- de Google ens fa tornar estúpids?. L’adjectiu em sembla exagerat, però és evident que el popular cercador, i el món d’Internet en general, han fet canviar la nostra manera de llegir i qui sap si també la nostra manera de pensar.

“Abans -diu Carr- em submergia fàcilment en un lllibre o un article llarg. La ment se’m quedava atrapada en la narrativa o els girs de l’argumentació, i em passava hores passejant per grans extensions de prosa. Però això ja només em passa rarament. Ara, sovint començo a perdre la concentració al cap de dues o tres pàgines”. 

I ho atribueix a l’efecte Xarxa, basant-se també en l’experiència dels seus amics i coneguts. “Com més fan servir Internet, més han de lluitar per mantenir la concentració en textos llargs. En alguns dels blocs que segueixo també s’ha començat a parlar d’aquest fenomen. Scott Karp, que escriu un bloc sobre mitjans de comunicació en línia, va confesar fa poc que ha deixat completament de llegir llibres”.

Sortosament, jo no arribo a tant, tot i que no descarto, en un futur més o menys immediat, llegir llibres en suport electrònic. Els volums continuo empassant-me’ls, tot i que lentament, i procuro llegir-los complets si no és una lectura que haig de fer per obligació professional i en un temps limitat. Aleshores, em vanto de ser un mestre llegint en diagonal. Ja ho feia abans, però segur que la Xarxa m’hi ha ajudat.

I, en canvi, sí que llegeixo molt, d’aquesta manera dispersa, diaris, revistes, blocs, correus electrònics… No sé si Internet ha alterat la nostra manera de pensar, però d’operar, segur. Hi ha una cosa que són faves comptades: l’allau d’informació que ens arriba, per diferents conductes, és impressionant, però les hores del dia -24- continuen sent les mateixes. I volem arribar a tot arreu…

Continua dient Carr: “Esperem els experiments neurològics i psicològics a llarg termini que ens donaran una visió definitiva de com l’ús d’Internet afecta la cognició. Però un estudi publicat recentment sobre hàbits de recerca a Internet, dut a terme per experts del University College de Londres, suggereix que podem estar enmig d’un gran canvi en la manera com llegim i pensem“.

En qualsevol cas, no crec que la Xarxa ens idiotitzi, i fins i tot estic convençut que és un dels millors avenços de la Humanitat després de la invenció de la roda -ara, el que exagera una mica, dec ser jo. Internet té moltes virtuts, i també els defectes que sovint es remarquen. Ara: que fomenta la dispersió em sembla clar. Però això, ¿constitueix, realment, un gran problema o només és un altre dels paradigmes de l’època líquida que vivim?    

En darrer terme, “Internet s’està convertint en el nostre mapa i en el nostre rellotge, la nostra impremta i la nostra màquina d’escriure, la nostra calculadora i el nostre telèfon, i la nostra ràdio i televisió”. I és que “mai un sistema de comunicacions no ha fet tants papers en les nostres vides -o ha exercit una influència tan gran en els nostres pensaments- com fa Internet avui. Tanmateix, malgrat tot el que s’ha escrit sobre la Xarxa, s’ha dedicat poca atenció a com, exactament, ens està reprogramant. L’ètica intel·lectual d’Internet continua poc clara”.

Una autèntica revolució, ras i curt, sigui dit aquest concepte estrictament en minúscula i al marge dels valors clàssics.

Ser creient -sobretot, d’una religió monoteista- limita, per definició. Ser ateu també, probablement. Els agnòstics, en canvi, crec que som més permeables. Sense necessitat d’abandonar el dubte permanent sobre la transcendència, podem deixar-nos influir per diverses filosofies o formes de pensament. Fins i tot pel paganisme, per exemple.

Ho he anat pensant després d’haver llegit una entrevista amb el mestre Baltasar Porcel al núm. 600 de Serra d’Or del proppassat mes de desembre. Mestre de vida, sí, tot i que en sentir el seu nom -fins i tot ara que ja és mort- encara hi ha qui hi veu -potser amb alguna raó- una mena d’ésser lluciferí. Segurament és més ben considerada la filòsofa Hipàtia d’Alexandria, que la seductora i intel·ligent Rachel Weisz interpreta a l’Ágora d’Amenàbar.

Al final de l’entrevista esmentada -compendi d’una de més extensa que li havien fet el 20 de maig del 2009 al plató de la televisió de la Universitat de Vic-, en Porcel contestava algunes preguntes sobre el més enllà:

“- Creus que hi ha Déu?

– Crec que hi ha molts de déus. La nit és un déu, el vent és un déu, els animals són déus…

(suggestiu, vaig pensar)

– Qualsevol que et sentís t’acusaria d’herètic. Et diria: com pots dir que la nit és un déu?

– És que ho és. Un déu preciós. I els vents són déus, la vegetació…

(una visió prou interessant, segons com propera al panteisme)

– Què és el que no és déu?

– Probablement, les religions oficials. S’ha de ser politeista. S’ha d’adorar molts déus.

(i això, si s’escau, pot fer-se millor des de l’agnosticisme)

– Déu deu ser tot allò que ens comunica emocions i sentiments. D’una manera intensa, càlida.

– O és tot allò que vols que sigui déu. Tot allò que t’agradi. És a dir, un peix és un déu.

(o un gat dolcíssim, un paisatge sublim, un llibre ben escrit, una pintura resplendent, una música intensa, una idea captivadora, un personatge interessant, una persona atractiva -dona, en el meu cas)

– I els moments de felicitat que ara descrivíem a Andratx vora la foganya…

– Bé, això forma part de la divinitat.

(divinitat associada no pas a patiment, sinó a plaer; com el que pot suggerir, malgrat la serp, la fotografia adjunta de Rachel Weisz, l’actriu que interpreta magistralment la figura d’Hipàtia d’Alexandria a l’Àgora d’Amenábar)

– De la divinitat?

– O de l’ésser humà, com en vulguis dir”.

(religió, si és que ho és, associada a la festa dels sentits)

En fi, el paganisme pot tenir moltes maneres de manifestar-se. Personalment, l’admiració que sempre he sentit per la Roma clàssica hi contribueix, sens dubte. Potser per la sonoritat del nom, la meva divinitat preferida era Júpiter, el déu de la pluja, el vent i les tempestes. Que precisament aquest hivern, a casa nostra, es manifesta tan benignament…

Des de l’agnosticisme, insisteixo, ser pagà s’allunya de la religió oficial, la catòlica en el nostre cas. I encara més avui, quan és obvi que la separació entre la realitat del món i la de l’Església és cada cop més gran -encara que a l’Església també hi hagi realitats positives. De tota manera, un paganisme ben entès pot conviure amb algunes manifestacions de l’espiritualitat. Ho pensava dissabte passat tot visitant el complex que ha sorgit del renovat monestir de Sant Benet de Bages [www.monstbenet.com], on CaixaManresa s’hi ha gastat la pasta i el prestigi amb uns resultats esplèndids.

Potser sabeu que el reconegut pintor modernista Ramon Casas accedí, durant uns quants anys del segle XX, a la propietat familiar del monestir. Precisament, en desmuntà el retaule barroc que hi havia a l’església, del qual resten peces soltes que poden admirar-se en el decurs d’una visita compartida -a les estances pròpiament monàstiques i a les habilitades per al sojorn del pintor i la seva família- que us recomano vivament. Casas exercí, doncs, una forma subtil de paganisme que avui constitueix un valor afegit a un antic patrimoni eclesiàstic.

I la bella i valuosa Hipàtia? En l’Imperi romà tardà, exercí, des del paganisme, la racionalitat il·lustrada enfront del fanatisme dels cristians, que havien accedit al poder espiritual -i temporal- a partir de l’emperador Constantí. Si ho comparem amb el que passa avui, els papers sembla que resultin una mica capgirats, però la Història, com veiem, és molt llarga, i prou sàvia malgrat els qui la fan.

Ser pagà vol dir, en definitiva, deixar-se seduir per la bellesa del món, que és una gran deessa capaç de suportar totes les malvestats. Que n’hi ha tantes…