A la brasa i al caliu

Enguany, la tasca del sobiranisme o independentisme català ha de ser, sobretot, persistent. I és que no es tracta de guanyar un esprint de 100 m., sinó una cursa de fons. L’acte de divendres passat al Palau Sant Jordi m’ho va fer entendre de nou.

Hem de saber-nos situar per damunt de les picabaralles de partit, a voltes legítimes, a voltes no tant. No hem d’estar massa pendents del que puguin fer Rajoy i els seus, però, si ho fan realment, pensar -amb un mínim de fredor- quina és l’actitud nacional raonable. I, per damunt de tot, hem d’estar disposats a arreplegar, en cada elecció, tots els vots possibles per la llibertat de Catalunya, sigui quin sigui el signe ideològic…

L’acte del 24, a més de ser un èxit -tot i que l’Anella Olímpica, o paisatge exterior, no quedés desbordada-, va permetre visualitzar un cop més el poder de convocatòria conjunt de l’ANC, Òmnium i l’AMI. Ens van agradar -ho comentàvem amb la Victòria– els cartells municipalistes de l’escenari; ens va agradar -i fins i tot emocionar- Carme Forcadell; ens va agradar la Muriel…

I no cal dir el presentador, el versàtil Quim Masferrer. O la trempera final de l’Elèctrica Dharma…

Però ara em plau destacar una frase molt escaient de l’encara alcalde de Vic i president de l’AMI, Josep M. Vila d’Abadal: “Els catalans no podem deixar de votar amb caràcter plebiscitari fins que no siguem independents definitivament”.

El que us dic: en els propers mesos, hem de fer tanta o més feina, si cal amb menys eufòria. Divendres passat  n’hi havia, d’eufòria, però no era desbocada. Hi havia, sobretot, la convicció de no cansar-se, de no deixar-se intimidar, de no desinflar-se…

I és que, per la independència -a més de resistents- cal ser, sobretot, persistents.

Vaig ser diumenge passat a Lleida, a la tercera assemblea de l’ANC. No hi vaig percebre desinflament del procés i sí, en canvi, una il·lusió persistent per la independència. I sobretot sòlida, en el sentit que ara hi ha més capacitat que fa uns mesos d’adonar-se que el camí potser serà més llarg del que es preveia, però que no per això cal abandonar la ruta.

I així anar guanyant, a la manera dels ciclistes, metes volants: l’acte olímpic del pròxim 24 d’abril, les eleccions municipals un mes després, l’11 de Setembre a l’avinguda Meridiana, les plebiscitàries del 27-S. Sí, aquesta data on tot comença…   

D’entrada, un aclariment: recordareu que l’alcalde Àngel Ros va ser força xiulat en la seva salutació inicial a la trobada. Però jo no el vaig xiular. I és que  no n’he sabut mai, d’emetre aquest so, però tampoc ho hagués fet en cas contrari. Per la cortesia bàsica a qui et cedeix una instal·lació tan magnífica com el Pavelló Municipal Barris Nord i et col·labora en matèria logística i de seguretat. Ara: tampoc no el vaig aplaudir, ni per deferència. No podria fer-ho a un polític que presideix l’actual PSC, i del qual existeixen ara mateix dubtes raonables sobre la transparència de la seva actuació a la Paeria…

L’assemblea, una mica llarga, va anar molt bé. Vam votar entre tots un full de ruta un pèl complicat, perquè correspon a un procés complex. I vam saber transmetre que a l’Assemblea Nacional Catalana hi ha vida més enllà de la Carme Forcadell, qui ben aviat serà rellevada al capdavant del nou Secretariat.

A propòsit de la Carme, vull dir que jo era un ferm partidari que continués exercint de presidenta, almenys fins al 27-S. Si moltes coses d’aquest procés són excepcionals, això també podia haver-ho estat. Sobretot, perquè ho ha fet molt bé i ha demostrat una gran capacitat de lideratge i d’empatia amb la gent. Ferma, decidida i lúcida alhora. Tanmateix, si no hi ha més remei que complir els estatuts… es fa el que calgui, tot confiant que la persona -dona u home- que n’agafi el relleu estigui a la seva alçada. I desitjant-li, a ella, el millor futur i, si pot ser, un lloc destacat al Parlament de la nova República…

Hi ha unes maneres de fer de l’ANC -a la qual em sento orgullós de pertànyer, tot i participar-hi poc- que es corresponen plenament amb un article del professor Joan Manuel Tresserras -i anterior conseller meu al capdavant del Departament de Cultura- aparegut ahir a l’Ara, “Cultura cívica, política democràtica” http://www.ara.cat/opinio/Cultura-civica-politica-democratica_0_1340265982.html.

Em sembla que l’article d’en Tresserras -a més de valuós, com tots els seus- és una descripció molt precisa d’aquestes noves maneres de fer política que avui es complementen amb les no tan noves, però no les substitueixen.

Mentrestant, el calendari previst paga la pena i, sobretot, no permet cap nou desinflament. L’única pega, com diu la meva veïna Lídia, és que els sobiranistes potser “no som suficients”. Aquest és un dels objectius del futur immediat: trobar la forma raonable, tangible i democràtica de poder-nos comptar.

I sí, que el 27-S tot comenci…

Ara mateix és ben d’actualitat l’OVIDI, Ovidi Montllor. Som, sense declarar-ho expressament, al seu any, ja que el proppassat 10 de març se’n complien 20 del seu traspàs. Mai no l’he comptat ben bé entre els meus preferits, i, tanmateix, m’agrada molt que amb el temps s’hagi convertit en un dels nostres mites…

Potser això és degut a les meves arrels valencianes, no massa lluny d’Alcoi, la seva ciutat… Potser també perquè el País Valencià, habitualment, és tan putejat que ja va bé que, des dels interessos nacionals que ens són comuns, la seva gent pugui alçar el cap. O potser també com a revenja espontània del propi referent. Llegiu, si més no, com li anaven les coses a l’OVIDI els darrers anys del seu itinerari presencial…

Això era tal com ho explicava Vicent Sanchis  l’11 de març a El Punt Avui en aquest article -lúcid, com tots els seus-  http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/830833-ovidi-vint-anys-despres.html. D’acord, mestre, pràcticament en tot. I d’acord, singularment, en l’oportunitat de l’edició de la integral…

Així, més que anar-ne fent l’hagiografia constant -que em sembla justa, certament-, podríem conèixer-lo encara millor. Podria jo mateix -que no el vaig tenir mai per ídol, insisteixo, sobretot perquè musicalment el trobava desigual- anar-ne resseguint totes les cançons. I aprofundir-les… Quedar-me amb les millors i les bones, i deixar de banda les que no ho són tant. La qual cosa no treu mèrits al profund sentit unitari de l’obra, tant des del punt de vista ètic com estètic. Amb la poderosa consciència de classe -tal com se’n deia fins no fa pas tant- que el distingia…

Retenir, per exemple, l’admirable tema que és Perquè vull  https://youtu.be/2gml0q9cxso. O la interpretació, amb la guitarra del gran Toti Soler, d’aquest inimitable poema de l’enyorat Vicent Andrés Estellés, Els amants https://youtu.be/hZYrb1oZb-k. O l’emblemàtic i tan preuat Homenatge a Teresa https://youtu.be/Y90nhUvXE_Y. I deixem-ho aquí, però és clar que me n’agraden més… Com, posem per cas, El meu poble Alcoi https://youtu.be/LX4tyyueNC8, homenatge explícit al monstre Jacques Brel…

A la gran personalitat artística que tenia l’OVIDI se li ha dedicat,  poc o molt, el gairebé a punt d’acabar Barnasants 2015. El que us deia: vindicat per les generacions joves, és un dels nostres mites nous més consistents. Com que els meus dos avis mascles eren germans… i eren valencians, d’Alcoleja -municipi del Comtat situat a la serra d’Aitana, ben a prop d’Alcoi–, amb orgull bé puc dir, en valencià: “I jo que me n’alegre, de tot plegat! Me n’alegre molt…”