A la brasa i al caliu

Ja ho diu la historiadora de l’art i filla de l’escultor, Judit Subirachs-Burgaya: “Els descobriments plàstics i les experiències formals fan de Subirachs un pioner d’una autèntica iconoclàstia que l’allunya de l’escultura estatuària tradicional. Aquest nou llenguatge té com a característiques essencials el domini de l’espai, la força del ritme i el tractament minuciós de la textura”.

Tot això ho trobareu a la petita mostra antològica d’un artista que a mi m’ha seduït habitualment. En grans escultures com, per exemple, la dedicada a Francesc Macià a la plaça de Catalunya. Però sobretot en aquestes peces de petit format, en pedra o bronze. Aquestes escultures, aquests dibuixos, aquestes medalles, aquests gravats; el seu estil esquemàtic, geomètric, amb domini perfecte dels plens i dels buits; la reinterpretació dels mites clàssics des de la mirada de la modernitat…

Ens ha deixat un vast llegat, d’unes 4.000 obres. Per això dic que la seva coneguda intervenció a la Façana de la Passió, que no és el que més m’atreu d’ell, no ens pot distreure de tota la resta. Va ser precisament allí, al recinte gaudinià, on jo vaig tractar una mica l’escultor l’any 1992, i on em va regalar el preuat llibre Aproximació a tres escultures de Subirachs i altres textos (Els Lllibres de les Quatre Estacions, 1985), del seu admirat -mútuament- Salvador Espriu i altres autors, amb dibuixos propis.

La crisi econòmica, els darrers anys de la seva vida, també el perjudicà: la desfeta de Caixa Penedès va impedir que el gran creador disposi, a la capital catalana, d’un museu propi. Però la seva valuosa obra bé que es mereix un lloc ben visible, i confio que s’acabarà trobant.

Mentrestant, a l’Estudi Regomir podeu admirar-lo, pausadament, recollidament, íntimament. Qui sap si és el que ell -amb el seu característic tarannà de monjo– més desitjaria… 

Quant als factors positius, la meva darrera descoberta artística espanyola és el madrileny Javier Bergia. No en sabia res fins fa quatre dies, tot i que al llibre de referència …Y la palabra se hizo música. La canción de autor en España (2006), de Fernando González Lucini, hi apareix destacadament. Llàstima que no l’hagi llegit a fons: el tinc, sobretot, com a obra de consulta.

Ara he anat ràpidament a consultar-lo i hi trobo que el Javier és un “creador infatigable y de exquisita sensibilidad al que se le ha considerado como “el secreto mejor guardado de la canción de autor en España””.
 

Ara s’acaba de donar un nou impuls en aquest sentit, encara més directe: MX Espai, al barceloní carrer de la Llibreteria, a tocar de la plaça de Sant Jaume, homenatja l’Àngels en la mostra Re-visions, on s’exposen materials sobre ella i també obres i referències d’altres creadors. Entre els quals, la codirectora de la galeria i també referent de l’art tèxtil i més àmpliament contemporani Marga Ximenez, a qui cal agrair l’interès i l’oportunitat de la iniciativa. 

Ara hi ha en marxa una iniciativa ben valuosa per a preservar la memòria d’una creadora que hagués pogut anar molt més lluny per poc que la sort -vull dir la salut, condicionada per la malaltia- l’hagués acompanyat.

Re-visions. Del tapís a l’art tèxtil / De l’art tèxtil a l’art és una exposició que inclou referències de l’Àngels i també obres i materials sobre altres artistes. L’MX Espai 1010 http://www.mxespai.com resulta visualment i ambientalment agradable, en ple Barri Gòtic, com a nucli preuat d’història i art.

En les fotografies, cartells, fullets, recensions i notícies d’AS, ben distribuïdes per les vitrines, podem conèixer i retenir els trets essencials de l’artista: la seva qualitat, l’anticonvencionalitat, el sentit de la recerca… La duresa de la seva personalitat, que la malaltia condicionava i la seva producció reflectia tan bé.

Singularment, pel que fa a les caixes, autèntics testimonis de vida i, segons com, premonicions de la mort. Petits espais tridimensionals com, per exemple, l’Equipatge (1978) de la fotografia. Àmbits en principi closos, però oberts i plens de tendresa des d’una gran sensibilitat. Marcats per una tragèdia íntima que maldava per superar-se, gairebé sola contra el món, però plena d’energia…

Re-visions, en format bàsicament d’arxiu, ens apropa altres formes expressives. Les de creadors com Ramon Guillen-Balmes -també desaparegut, i a qui es recorda especialment-, o Tom Pupkiewicz, Mariona Sanahuja, Dominique Charrié, Anita Gandahl, Lluís Llibre, Lisa Rehsteiner, Elena Tondi i la pròpia Marga Ximenez com a impulsora -juntament amb Nora Ancarola, també codirectora de l’MX Espai– d’aquesta sensible, sentida i emotiva mostra. Prevista fins a finals de maig, probablement es podrà visitar fins que s’acabi el juny.

De la mateixa manera que és complexa la realitat europea -i, per extensió, mundial- de la qual actualment som hereus. La d’un segle marcat, pel cap baix, per dues grans guerres; per moviments totalitaris de signe diferent, les seqüeles dels quals persisteixen; per la desqualificació de l’optimisme ideològic nascut de la Il·lustració. I, a la banda clarament positiva, el segle XX és el període de l’emancipació -no prou completa encara- de la dona i de l’accés a uns nivells de benestar retallats aquests darrers anys per una nova crisi de la qual, massa a poc a poc, ens n’estem sortint… 

Dos personatges considera l’autor que marquen sobretot el segle XX i per això es troben reproduïts a la portada del volum: Lenin i Churchill. Representen, és obvi, dos paradigmes cabdals, però cal dir que ni a l’un ni a l’altre els he admirat, i m’inclinaria més per figures com Brandt, Palme, Dubcek, Havel, Gorbatxov, Attlee, Gerry Adams… 

En el cas d’aquest darrer, a hores d’ara no sé com acabarà la investigació que s’està fent sobre el seu passat, ni les conseqüències que això pot tenir sobre el futur del procés de pau a Irlanda del Nord. Però sí que crec que la seva trajectòria, vista en conjunt, l’avala.

També podria referir-me en termes poc o molt positius a d’altres referents europeus com Berlinguer, Wilson, Soares, Mitterrand i -ja en el límit-, Tito, per exemple, a banda d’eminents catalans i bascos i d’algun espanyol, encara que sembli mentida…

I no parlem del personatge més negativament fort del segle –Hitler– perquè n’hi hauria per posar-se a plorar. Sí que paga la pena d’estendre’s una mica sobre el seu col·lega –no estic pensant en l’histriònic Mussolini, ni en el mediocre Franco. Em refereixo a un altre gran i execrable dictador, a Stalin. Una de les descobertes del llibre és que, abans d’exercir el seu poder totalitari, ell i altres professionals bolxevics eren ben bé uns delinqüents, veritables gàngsters. 

En aquest sentit, Pons ens explica que “practicaven expropiacions, és a dir, robatoris, i Stalin, un dels pocs dirigents bolxevics que no parlava alemany, havia destacat, entre les files dels bolxevics, per l’audàcia dels seus atracaments”.

Una altra troballa potser encara més interessant, perquè desconeixia el personatge -com suposo que la majoria de vosaltres- és la de l’alemany Willi Münzenberg. Va ser el gran propagandista dels ideals soviètics, del comunisme i d’un peculiar antifeixisme a Europa, sobretot en el període d’entreguerres -seria trobat mort el 1940. Desobeir Stalin a finals dels anys 30 esdevindria, no cal dir-ho, el principi de la seva fi…

Totalment recomanable, doncs, aquest llibre de la col·lecció “Visions” de Pòrtic. Breu però intens; ple de densa, valuosa i per a molts de nosaltres preuada memòria històrica recent. Agustí Pons ha pujat la seva personalíssima “escala de pintor” i ha albirat molt, i molt bé. Ara ja som a un món nou, ple d’altres complexitats, on també hi ha guerres poc o molt calentes, poc o molt fredes. Però ens agrada recordar, valorar, interpretar, entendre millor, comprendre…