A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

El SUBIRACHS més “íntim”, a l’Estudi Regomir

Sense categoria
Josep Maria Subirachs ens va deixar el 8 d’abril, però jo no volia consignar-ho aquí sense la visita, a l’Estudi Regomir, de l’exposició que aplega la seva “Obra escollida”, feta de peces de petit format, íntima…

Subirachs ha estat, segurament, l’escultor català més emblemàtic de la segona meitat del segle XX. Entre l’expressionisme, l’art abstracte i una figuració molt personal, la seva producció ens resulta inconfusible. El seu nom també va associat a la Sagrada Família, però no pot restar esclau d’un temple… encara que aquest sigui tan important, i que la seva aportació a la Façana de la Passió se la prengués d’una manera tan seriosa.

Tal i com era aquest artista, ple de tenacitat i avesat a nedar a contracorrent…

Només els dimarts i els dijous, de 10 a 13 h., no deu ser tan fàcil per a moltes persones fer cap a l’Estudi Regomir, del carrer barceloní del mateix nom, a Ciutat Vella. Un espai vinculat històricament a Josep M. Subirachs. De tota manera, si sou subirachians confessos, fora d’aquest horari podeu concertar-hi visites en contacte amb la prestigiosa galeria d’art Artur Ramon http://arturamon.com/. Per tot el 2014…

Ja ho diu la historiadora de l’art i filla de l’escultor, Judit Subirachs-Burgaya: “Els descobriments plàstics i les experiències formals fan de Subirachs un pioner d’una autèntica iconoclàstia que l’allunya de l’escultura estatuària tradicional. Aquest nou llenguatge té com a característiques essencials el domini de l’espai, la força del ritme i el tractament minuciós de la textura”.

Tot això ho trobareu a la petita mostra antològica d’un artista que a mi m’ha seduït habitualment. En grans escultures com, per exemple, la dedicada a Francesc Macià a la plaça de Catalunya. Però sobretot en aquestes peces de petit format, en pedra o bronze. Aquestes escultures, aquests dibuixos, aquestes medalles, aquests gravats; el seu estil esquemàtic, geomètric, amb domini perfecte dels plens i dels buits; la reinterpretació dels mites clàssics des de la mirada de la modernitat…

Ens ha deixat un vast llegat, d’unes 4.000 obres. Per això dic que la seva coneguda intervenció a la Façana de la Passió, que no és el que més m’atreu d’ell, no ens pot distreure de tota la resta. Va ser precisament allí, al recinte gaudinià, on jo vaig tractar una mica l’escultor l’any 1992, i on em va regalar el preuat llibre Aproximació a tres escultures de Subirachs i altres textos (Els Lllibres de les Quatre Estacions, 1985), del seu admirat -mútuament- Salvador Espriu i altres autors, amb dibuixos propis.

La crisi econòmica, els darrers anys de la seva vida, també el perjudicà: la desfeta de Caixa Penedès va impedir que el gran creador disposi, a la capital catalana, d’un museu propi. Però la seva valuosa obra bé que es mereix un lloc ben visible, i confio que s’acabarà trobant.

Mentrestant, a l’Estudi Regomir podeu admirar-lo, pausadament, recollidament, íntimament. Qui sap si és el que ell -amb el seu característic tarannà de monjo– més desitjaria… 


 

Descobriu JAVIER BERGIA, el “secret” que no cal guardar…

Sense categoria
En el moment actual del conflicte Catalunya-Espanya -que ja sabeu que no és cap broma-, sóc partidari de compartir les coses bones que tenen els espanyols. Que les dolentes -força, començant per l’actitud del seu Estat- ja les intentem combatre i, si pot ser, desfer-nos-en…

Quant als factors positius, la meva darrera descoberta artística espanyola és el madrileny Javier Bergia. No en sabia res fins fa quatre dies, tot i que al llibre de referència …Y la palabra se hizo música. La canción de autor en España (2006), de Fernando González Lucini, hi apareix destacadament. Llàstima que no l’hagi llegit a fons: el tinc, sobretot, com a obra de consulta.

Ara he anat ràpidament a consultar-lo i hi trobo que el Javier és un “creador infatigable y de exquisita sensibilidad al que se le ha considerado como “el secreto mejor guardado de la canción de autor en España””.
 

Lucini -reconegut expert de la cançó d’autor, més enllà de cultures- afegeix que Bergia, “siendo uno de nuestros mejores autores, con una obra musical y poética de altísima calidad, no ha logrado, hasta el momento, el reconocimiento que en justicia se merece”. Sort per a mi, doncs, perquè el “secret” no és ben bé un “secret a veus”…

O sigui que al madrileny se’l pot considerar un cantant de culte. Crec que estava fent una recerca sobre un altre Javier, el Krahe, també admirat -més per les lletres que no pas per les músiques-, quan em vaig topar amb el seu nom i em va picar la curiositat. Avui dia, és ben fàcil satisfer-la.

Així que uns quants youtubes… i et trobes amb un creador d’una qualitat inusitada. Per exemple, quan canta el sentit de les hores plàcides a Noche infinita y breve http://youtu.be/7ZmJLnTpZaU.

Un trobador delicat, doncs, del que d’antuvi et sorprèn el seu aspecte de camioner, paleta o estibador del port, tot i que amb barba potser la percepció canvia una mica. Ja se sap que -no sempre- les aparences enganyen…

Posats a fer, continuem amb Laura http://youtu.be/iJGBehZlXo4, un nom de dona dels més bonics. I prosseguim amb De aquellos años verdes http://youtu.be/XgADPBpK-c. O amb Palito de madera http://youtu.be/Osu00B2HMQQ

I escoltem amb delectació Alhambra http://youtu.be/iEmxgD87QAc. O el conegut i també preciós tema Cuerpo de ola http://youtu.be/ZUDdXQmEk8Y en homenatge al seu l’autor, l’enyorat i també madrileny Hilario Camacho (1948-2006).

I ara abordem, ja sense més dilacions, una de les millors joies de la corona: el videoclip oficial de Javier Bergia, amb l’impressionant Silencio  http://youtu.be/HhxlnXvfows.

Acabem les il·lustracions sonores amb aquest clímax, tan bell artísticament com compromès socialment. Tot plegat no és una rosa en el desert. El cantautor (Madrid, 1958) té darrera seu una trajectòria contrastada. Toca la guitarra des de petit i disposa d’una sòlida formació i d’una gran tècnica com a instrumentista. És bon compositor, poeta urbà i, com heu pogut escoltar, intèrpret d’una gran veu. Ha participat en diferents aventures musicals i té gravats diversos CD. Per a més info, el seu web
http://www.javierbergia.com/ us serà, com m’ho és a mi, ben útil.

El clico i m’adono que el 15 de març del 2012 l’artista va actuar a la barcelonina sala Luz de Gas, suposo que en el marc del festival Barnasants. Jo no me’n vaig assabentar -no sé si vosaltres- però, en tot cas, trobo que el Javier ha de tenir una major presència a Catalunya: la que correspon a un creatiu que, com he intentat demostrar-vos, té una gran qualitat.

Ja us ho deia: compartim les coses bones d’Espanya -que n’hi ha- i refusem les no tan bones -que n’hi ha massa. I, en darrer terme, l’art, la creació, la sensibilitat, el talent… trenquen límits, salten tanques, burlen fronteres, acosten llengües, cultures i persones: són, per definició, universals. 

ÀNGELS SANS “ressuscita” en ple Barri Gòtic

Sense categoria
Ja us vaig parlar fa uns mesos de la valuosa i enyorada artista tèxtil barcelonina Àngels Sans. El lliurament de documentació que en vaig fer al Museu del Tapís Contemporani de Sant Cugat del Vallès va ser, per a mi, una experiència satisfactòria i un primer pas, després d’anys d’oblit, en la seva recuperació…

Ara s’acaba de donar un nou impuls en aquest sentit, encara més directe: MX Espai, al barceloní carrer de la Llibreteria, a tocar de la plaça de Sant Jaume, homenatja l’Àngels en la mostra Re-visions, on s’exposen materials sobre ella i també obres i referències d’altres creadors. Entre els quals, la codirectora de la galeria i també referent de l’art tèxtil i més àmpliament contemporani Marga Ximenez, a qui cal agrair l’interès i l’oportunitat de la iniciativa. 

Després d’anys de silenci -n’havien passat uns quants des de la seva mort, el 1987-, una de les meves primeres activitats del 2013 va ser dipositar, a l’antiga Casa Aymat santcugatenca -seu del Museu del Tapís Contemporani-, referències humanes i artístiques d’Àngels Sans http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/237904. Calia, sí. Ja tocava…

Ara hi ha en marxa una iniciativa ben valuosa per a preservar la memòria d’una creadora que hagués pogut anar molt més lluny per poc que la sort -vull dir la salut, condicionada per la malaltia- l’hagués acompanyat.

Re-visions. Del tapís a l’art tèxtil / De l’art tèxtil a l’art és una exposició que inclou referències de l’Àngels i també obres i materials sobre altres artistes. L’MX Espai 1010 http://www.mxespai.com resulta visualment i ambientalment agradable, en ple Barri Gòtic, com a nucli preuat d’història i art.

En les fotografies, cartells, fullets, recensions i notícies d’AS, ben distribuïdes per les vitrines, podem conèixer i retenir els trets essencials de l’artista: la seva qualitat, l’anticonvencionalitat, el sentit de la recerca… La duresa de la seva personalitat, que la malaltia condicionava i la seva producció reflectia tan bé.

Singularment, pel que fa a les caixes, autèntics testimonis de vida i, segons com, premonicions de la mort. Petits espais tridimensionals com, per exemple, l’Equipatge (1978) de la fotografia. Àmbits en principi closos, però oberts i plens de tendresa des d’una gran sensibilitat. Marcats per una tragèdia íntima que maldava per superar-se, gairebé sola contra el món, però plena d’energia…

Re-visions, en format bàsicament d’arxiu, ens apropa altres formes expressives. Les de creadors com Ramon Guillen-Balmes -també desaparegut, i a qui es recorda especialment-, o Tom Pupkiewicz, Mariona Sanahuja, Dominique Charrié, Anita Gandahl, Lluís Llibre, Lisa Rehsteiner, Elena Tondi i la pròpia Marga Ximenez com a impulsora -juntament amb Nora Ancarola, també codirectora de l’MX Espai– d’aquesta sensible, sentida i emotiva mostra. Prevista fins a finals de maig, probablement es podrà visitar fins que s’acabi el juny.

Pel que fa a l’Àngels Sans, cal donar nous passos i avançar, sobretot, en la recuperació física de la seva obra. S’hi està treballant, i segur que l’esforç donarà els seus fruits. La memòria de l’artista i la seva creativitat bé que s’ho mereixen…
 

PONS em fa comprendre millor el “meu” segle, potser també el vostre…

Sense categoria
Agustí Pons ha publicat recentmet un llibre breu –1914 – 2014. Per entendre millor l’Europa del segle XX– que té un gran valor de compendi. No és producte del model interpretiu -sovint apriorístic- d’un intel·lectual, sinó de la certera interpretació del periodista, que és sobretot algú que, com diu l’autor, “puja una escala de pintor” i, “a mesura que vagi pujant esglaons la seva percepció de la realitat s’anirà fent més panoràmica i, per tant, més complexa”

De la mateixa manera que és complexa la realitat europea -i, per extensió, mundial- de la qual actualment som hereus. La d’un segle marcat, pel cap baix, per dues grans guerres; per moviments totalitaris de signe diferent, les seqüeles dels quals persisteixen; per la desqualificació de l’optimisme ideològic nascut de la Il·lustració. I, a la banda clarament positiva, el segle XX és el període de l’emancipació -no prou completa encara- de la dona i de l’accés a uns nivells de benestar retallats aquests darrers anys per una nova crisi de la qual, massa a poc a poc, ens n’estem sortint… 

Lector més aviat dispers, no acostumo a dedicar-me, amb pocs mesos de diferència, a dues obres d’un mateix autor. Però, en el cas d’Agustí Pons -i a més de l’amistat de tants anys-, hi havia una primera raó poderosa per a fer-ho: el seu nou llibre té -només- 154 pàgines-, i jo havia llegit -la vaig acabar a finals del 2013, complagut i una mica més savi, però gairebé exhaust- la seva magna biografia de Salvador Espriu http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/256429.
 
Espriu, transparent, en té 763, de pàgines, i el contrast animava… Però hi havia una altra raó poderosa, menys anecdòtica -a banda que qualsevol obra de l’Agustí sempre està ben escrita i té interès: aquest és un llibre que tracta, com ja he dit altres vegades sobre el XX, del meu segle. O sigui, dels anys -unes dècades concretes, no cal ni precisar-ho- en què em vaig formar, vaig adquirir consciència col·lectiva, vaig iniciar-me professionalment, vaig aprendre a estimar, vaig bastir una família… No és poc!

Dos personatges considera l’autor que marquen sobretot el segle XX i per això es troben reproduïts a la portada del volum: Lenin i Churchill. Representen, és obvi, dos paradigmes cabdals, però cal dir que ni a l’un ni a l’altre els he admirat, i m’inclinaria més per figures com Brandt, Palme, Dubcek, Havel, Gorbatxov, Attlee, Gerry Adams 

En el cas d’aquest darrer, a hores d’ara no sé com acabarà la investigació que s’està fent sobre el seu passat, ni les conseqüències que això pot tenir sobre el futur del procés de pau a Irlanda del Nord. Però sí que crec que la seva trajectòria, vista en conjunt, l’avala.

També podria referir-me en termes poc o molt positius a d’altres referents europeus com Berlinguer, Wilson, Soares, Mitterrand i -ja en el límit-, Tito, per exemple, a banda d’eminents catalans i bascos i d’algun espanyol, encara que sembli mentida…

I no parlem del personatge més negativament fort del segle –Hitler– perquè n’hi hauria per posar-se a plorar. Sí que paga la pena d’estendre’s una mica sobre el seu col·lega –no estic pensant en l’histriònic Mussolini, ni en el mediocre Franco. Em refereixo a un altre gran i execrable dictador, a Stalin. Una de les descobertes del llibre és que, abans d’exercir el seu poder totalitari, ell i altres professionals bolxevics eren ben bé uns delinqüents, veritables gàngsters

En aquest sentit, Pons ens explica que “practicaven expropiacions, és a dir, robatoris, i Stalin, un dels pocs dirigents bolxevics que no parlava alemany, havia destacat, entre les files dels bolxevics, per l’audàcia dels seus atracaments”.

Una altra troballa potser encara més interessant, perquè desconeixia el personatge -com suposo que la majoria de vosaltres- és la de l’alemany Willi Münzenberg. Va ser el gran propagandista dels ideals soviètics, del comunisme i d’un peculiar antifeixisme a Europa, sobretot en el període d’entreguerres -seria trobat mort el 1940. Desobeir Stalin a finals dels anys 30 esdevindria, no cal dir-ho, el principi de la seva fi…

Totalment recomanable, doncs, aquest llibre de la col·lecció “Visions” de Pòrtic. Breu però intens; ple de densa, valuosa i per a molts de nosaltres preuada memòria històrica recent. Agustí Pons ha pujat la seva personalíssima “escala de pintor” i ha albirat molt, i molt bé. Ara ja som a un món nou, ple d’altres complexitats, on també hi ha guerres poc o molt calentes, poc o molt fredes. Però ens agrada recordar, valorar, interpretar, entendre millor, comprendre…