ANECDOTARI selecte
A un, al llarg del temps, li han anat passant, com és lògic, moltes coses. Algunes d’importants, i d’altres de significatives. I s’ha anat trobant pel camí amb persones més o menys notòries, i algunes, molt.
Per començar, us he de dir que, durant uns anys, vaig formar part, a Presidència de la Generalitat, del Gabinet de Premsa del president JORDI PUJOL, dirigit per un gran i inoblidable periodista, Josep Faulí.
Degut a la intensa activitat pujolista, es feien guàrdies de cap de setmana. I així, un dissabte a la tarda el president em feu cridar al seu despatx, i en arribar-hi em diu: “Alcaraz, hi ha un aparell de vídeo que no funciona com caldria. Eh que mirarà què passa?” “Sí, senyor president”. M’ho faig amb l’aparell però, al cap d’una estona, és evident que no me’n surto, i així li dic a Pujol. “Alcaraz -em crida-, la feina, quan es fa, s’ha de fer ben feta!”. “Ho sento, senyor president”. Ben feta, sí, però és evident que ell tampoc se’n sortia…
Una nova anècdota pujolista. La tardor del 1983, vaig tenir l’honor de formar part, com a redactor, del seguici del president en el seu primer viatge als Estats Units, en el que constitueix un dels cims de la meva trajectòria com a periodista. Doncs bé, un dia m’encarreguen que, a l’Hotel Plaza de Nova York, assessori lingüísticament una traductora colombiana que ha de passar un text de l’anglès al català. Ens tanquem en una habitació -no penseu malament- i la noia em diu: “Y esta palabra, ¿se escribe com b chiquita?” O sigui, amb v. “Sí -li dic- con b chiquita”.
Anem ara a una altra de les grans personalitats catalanes d’aquells anys, que era aleshores alcalde de Barcelona, PASQUAL MARAGALL. Jo li vaig fer una entrevista -en vaig fer moltes durant un llarg període- que es va desenvolupar en un to força cordial. Recordo que l’alcalde em va dir una frase que he retingut, des d’aleshores, a la memòria: “Miri, a les grans ciutats hi ha sempre el millor i el pitjor”.
L’entrevista era per a la publicació d’una entitat molt activa a l’època, Xarxa Cultural. Doncs bé, al cap d’uns dies d’haver-la lliurat, em truca el cap de premsa de l’alcalde, el conegut periodista Jaume Guillamet i em diu: “Mira, Joan, ni el senyor alcalde ni l’Ajuntament volen que surti publicada la teva entrevista, i així ho hem comunicat a Xarxa Cultural. Em vaig quedar, com podeu suposar, de pasta de moniato. Vaig entendre de seguida que el problema no era la meva persona, sinó, més que probablement, algun contenciós que hi havia hagut entre l’Ajuntament i l’entitat. Cal dir que aquesta, jo diria que massa servilment, va cedir, i l’entrevista mai no es va publicar. Què hi farem! Oi, Pasqual?
Una altra entrevista -seguim amb el gènere- que m’hagués pogut donar un disgust és la primera de les dues que vaig fer-li a RAIMON. Jo era un xicot d’uns 18 anys, o sigui, principiant en l’ofici, i col·laborava en el mític setmanari Canigó, que dirigia l’enyorada periodista i escriptora d’Alcoi Isabel Clara-Simó. Doncs bé, en un moment donat, jo li dic al mític cantautor que les lletres de les seves cançons em semblaven inferiors als poemes de Vicente Aleixandre, un autor que jo, a leshores, llegia amb delit…
En sentir aquest disbarat, propi d’un principiant inexpert, el de Xàtiva s’aixeca i em convida a marxar del seu pis. “Mira -em diu-, fins aquí hem arribat. He tingut molt de gust de parlar amb tu, però ara agafes les teves coses i aquí no ha passat res”. Jo l’imploro que continuem l’entrevista i, en el límit, accedeix. Uuufffff!
Parlant de cançó d’autor -gènere musical que m’ha interessat sempre-, a MARIA DEL MAR BONET també li he fet dues entrevistes, i he arribat a una conclusió ben clara. La de Palma sempre ha tingut una imatge gairebé de deessa mediterrània, amb la seva gran veu, càlida i embolcalladora. Però us puc assegurar que, en la distància curta, no és, precisament, una persona agradable, sinó més aviat malfiada i esquerpa. En fi, cadascú, en aquesta vida, es manifesta com és i fa el que pot.
Pel que fa a LLUÍS LLACH, a qui també he entrevistat -una sola vegada-, recordo que una amiga meva, la Rosa, estava molt encisada pel cantautor de Verges, quan encara no era de domini públic la seva homosexualitat. I em va demanar de poder assistir a l’entrevista, a la qual cosa jo no vaig tenir-hi cap inconvenient. I així, al mític bar El Paraigua, a tocar de la plaça de Sant Miquel, ens ho vam fer a tres, i la Rosa, ben contenta i agraïda per poder veure i sentir el seu ídol tant de prop.
En una altra ocasió, qui estava realment encisat era jo mateix. L’objecte del desig era la coneguda actriu, directora de cinema, guionista i escriptora EMMA COHEN, un dels sex-symbols de la progressia de l’època. Doncs bé, vaig pensar en la possibilitat de demanar-li una entrevista i, un cop davant seu, declarar-li la meva passió. Mireu si n’arribava a ser, de ben jovenet, d’ingenu i eixelebrat! Sort que vaig tenir prou seny i ni li vaig demanar de veure’ns ni res de res. Sort que encara tenia, i tinc, sentit del ridícul…
També vaig tractar durant anys un cavaller de gran interès que es deia ANTONI RIBERA. Entre d’altres experteses, era especialista en el tema Ovni. Un fenòmen, el de la vida extraterrestre, que m’ha interessat des de sempre, ja que veig molt difícil i, en tot cas, gens lògic, que els humans siguem els únics éssers intel.ligents d’un univers tan vast.
L’històric ufòleg -a Catalunya, actualment, no sé trobar-ne cap de referència- vivia a sant Feliu de Codines, on jo l’anava a veure de tant en tant. S’havia traslladat a aquesta població del Vallès Oriental tot separant-se de la seva dona i anant a viure amb una secretària. Recordo -gatú com sóc- que al seu pis hi havia nou gats, nou. Tot estava, com podeu deduir, ple de pèl.
Ribera em va assegurar -a part que els Ovnis realment existeixen- que de naus d’aquesta mena n’havia avistat un total de sis. Vés a saber, amb el que costa concretar els nombrosos indicis, mai prou comprovats, que hi ha sobre el tema! Amb tot cas, la meva relació amb un home com ell, serà inoblidable.
I acabem aquest anecdotari selecte amb dues vivències més aviat recents. Un dia, una amiga, la GEORGINA -amb qui ens havíem retrobat al cap d’anys i a qui es veu que jo agradava de jove-, m’envia un whatssap que diu: “Joan, quan follem?”.
Doncs…, dit i fet, reina. Vam fer-ho dues vegades. La primera, en una habitació d’hotel, i la segona, a la meva residència d’estiu. A part d’alguns petoneigs per parcs i places… En les dues ocasions de llit, la cosa va ser, no cal dir, ben plaent. Però ella s’havia d’amagar del seu ancià marit, i jo, de la meva parella. Total, que la relació, intensa però massa efímera, es va acabar aviat, i des d’aleshores, tot i no haver perdut completament el contacte, les coses ja no són com abans.
Una anècdota interessant també d’aquests darrers temps la protagonitza una altra amiga, la PAULA. Una maçona que sap que jo no ho sóc, de maçó, però sí una persona pròxima a la Maçoneria i, sobretot, al Gran Orient de Catalunya. Doncs bé, en l’ambient agradable d’una cafeteria, em confessà la seva condició, però tot seguit afegí: “Et demano que no ho diguis a ningú, que sóc maçona, perquè això podria comportar-me problemes, i sobretot d’ordre laboral”. Tranquil·la, noia, no ho he explicat mai…
O sigui que encara estem així, pel que fa a la discreta -no pas secreta- obediència. Encara molta gent es creu que la Maçoneria és una secta, quan us puc assegurar que no ho és en absolut. Ai, quanta intolerància, quants prejudicis, continuen havent-hi en el nostre món!
En tot cas, estic ben segur que en la trajectòria de totes i tots vosaltres hi ha moltes anècdotes i vivències per explicar. La nostra vida n’és farcida i, si no fos així, moltes coses no tindrien sentit, o haguessin anat d’una altra manera. Penseu-hi sisplau, pensem-hi…