PONENT titular… i també suplent (i 2)

El tema de la segona de les conferències que he donat recentment al curs de vida política “Les coses com són”, que té lloc aquestes setmanes a la Llibreria Documenta, són els Drets Humans. Poca broma!, perquè aquests drets, ampliats convenientment a tots els àmbits de la vida, són ben bé els fonaments de la Democràcia. Actualment, i en les nostres coordenades d’entorn i de civilització, costa relativament poc proclamar-los, però és més difícil ampliar-los i, sobretot, consolidar-los. I és que, quan et distreus una mica, pateixen alguna regressió. Tot i així, ben pocs països al món compleixen els requisits de ser models d’una Democràcia en plenitud.

 

 

Com ja he dit al post anterior  http://PONENT titular… i també suplent (1), el sistema democràtic torna a passar, actualment, per circumstàncies difícils. I és que el conjunt de llibertats i de situacions que configuren uns Drets Humans que siguin dignes d’aquest nom s’ha d’estendre, no cal dir, al conjunt dels àmbits de la vida col·lectiva.

Per tant, en la nova conferència que vaig donar en substitució d’un altre ponent que no podia fer-la, començava recordant que la majoria de cultures han tingut, al llarg de la història, diversos conceptes similars als DH que es concentren al voltant de la idea de la dignitat de la persona. Això hauria de ser ben lògic i de perfecte sentit comú, però ja veiem que, sovint, no tot són flors i violes…

Alguns estudis consideren que qualsevol document sobre lleis generals acaba parlant indirectament dels DH. Un dels primers exemples seria el Codi d’Hammurabi, mític rei de la també mítica Babilònia, datat de l’any 1760 aC. Més endavant, en la Baixa Edat Mitjana a Europa, el 1215 trobem a Anglaterra el que podria ser el precedent dels règims constitucionals. M’estic referint a la Carta Magna, un document signat pel rei Joan sense Terra davant la pressió de l’aristocràcia.

En èpoques més recents, la Declaració de Drets de Virgínia (1776) és considerada la primera declaració de drets de l’època moderna, i va resultar molt influent en el redactat, el mateix any, de la Declaració d’Independència nord-americana. Al seu torn, la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà és un text adoptat per l’Assemblea Constituent de França proclamada el 1789, i que serviria com a prefaci per a la futura Constitució del 1791.

Aquesta Declaració, ves per on, no parlava de les dones, a les quals -malgrat que posteriorment es volgué ampliar la definició- no se les incloïa com a ciutadanes de ple dret, la qual cosa frustrà les esperances que moltes fèmines havien posat -ai las!- en la Revolució Francesa

Després de la Segona Guerra Mundial, en resposta a les grans atrocitats comeses, l’Organització de les Nacions Unides començà a treballar en un document que intentés, per primer cop a la història, limitar el poder dels estats en favor d’una universalització dels DH per tal d’establir un nou ordre mundial. És evident que això només s’ha aconseguit en part, i que,  per a l’adveniment d’aquest nou ordre, continua havent-hi moltes dificultats.

El Tractat corresponent es firmà el dia 10 de desembre del 1948, o sigui, ara fa pràcticament mig segle. De fet, per tot el 2018 se n’ha commemorat el cinquantenari. Amb l’esperança -ai!-, que això hagi servit per a una major reflexió sobre el futur de la Democràcia en el món…

Per tal de protegir i vetllar pel compliment d’aquesta Declaració Universal dels Drets Humans, s’han establert diverses institucions com, a Europa, el Tribunal Europeu de Drets Humans (1998). O, arreu del món, el Consell de Drets Humans de les Nacions Unides (2006).

Els Drets Humans volen articular un sistema de relacions entre la persona i la societat com a fonament de tot ordre jurídic i polític. Per això cal fer-los extensius no tan sols a les llibertats individuals –opinió, associació, manifestació, premsa-, sinó als diversos àmbits que fonamenten:

  • Els Drets socials
  • Els Drets econòmics
  • Els Drets laborals
  • Els Drets a la igualtat en matèria de gènere
  • Els Drets dels pobles a la lliure determinació i, si cal, a la independència.
  • Els Drets de les minories
  • Els Drets a la llibertat religiosa
  • Els Drets mediambientals
  • Fins i tot (encara que siguin Humans) els Drets derivats del Benestar Animal.

Des del punt de vista dels pobles, és ben clar que els estats, com les constitucions, no són éssers eterns. Només hi ha, segurament, una excepció a la norma: la Constitució espanyola del 1978, que és eterna i immutable…

 

En definitiva, jo comentava a les alumnes del curs -perquè d’homes, pràcticament, no n’hi ha, i cap aquell dia- que l’aplicació dels DH en la vida social genera un diàleg que, no per difícil, resulta sempre necessari i profitós: el que s’estableix entre política i economia. Cap dels dos sectors hauria de sotmetre’s a l’altre -tot i que la política, preferentment, hauria d’orientar les actuacions a emprendre-, ni a la suposada eficiència tecnocràtica que vol imposar noves lleis prescindint dels principis, els valors i els propòsits de les Nacions Unides.

I és que els DH no són una pura invenció especulativa o una benintencionada construcció jurídica. Suposen, molt clarament, les bases per a organitzar millor la societat i per tant el planeta, en tots els ordres. Això no impedeix que en nombrosos estats continuïn produint-se, en matèria de drets, diversos incompliments.

L’Assemblea General de l’ONU de finals del 2012 va afirmar el compromís de la cooperació internacional per a la protecció de tots els Drets Humans, d’acord amb els propòsits i principis de la Carta Fundacional de les Nacions Unides del 1945. A més, s’hi reconeixia i garantia el dret dels pobles a l’autodeterminació per tal que puguin establir lliurement el seu status polític i el seu desenvolupament econòmic, social i cultural. No sembla que el Regne d’Espanya se senti obligat a garantir aquest dret, i a respectar-ne els qui en podríem ser beneficiaris…

Per tal de commemorar, enguany, els 70 anys de la Declaració Universal dels DH, el Grup d’Estudis Polítics, promotor d’aquest curs de formació, ha editat un petit llibre que conté la mateixa Declaració i alguns texts afins. En la presentació del volum, el filòsof i eurodiputat per Esquerra Republicana Josep M. Terricabras diu que “els avenços morals mai no estan garantits del tot: per això han de ser protegits per les lleis i per l’actitud vigilant dels ciutadans”.

Aquest llibre conté també una interessant aplicació a Catalunya a càrrec d’Alfred de Zayas. Es tracta d’un advocat, escriptor i historiador nord-americà d’origen cubà, expert en el camp dels DH. El 23 de març del 2012, el Consell de Drets Humans de les Nacions Unides el nomenà expert independent en pro de la promoció d’un ordre internacional democràtic i equitatiu.

De Zayas, professor de dret internacional a l’Escola de Diplomàcia de Ginebra, diu molt clarament que l’autodeterminació és un “dret jurídic fonamental de rang jeràrquic superior, reconegut pel tractat fundacional de les Nacions Unides, i que s’imposa a qualsevol disposició nacional o internacional contrària”. Segons ell, qualsevol limitació arbitrària del dret d’autodeterminació únicament a alguns pobles -com els sotmesos a dominació colonial-, o en moments històrics concrets -situacions de conflicte bèl·lic-, seria contrària a l’ordenament jurídic internacional.

En definitiva, si l’Estat espanyol s’ha adherit de fa temps als principis de l’ONU, el Dret Internacional que les Nacions Unides propugnen hauria de prevaldre sobre la pròpia Constitució, també pel que fa al dret a la lliure determinació dels pobles. Però Espanya, per tal de preservar la seva integritat territorial, no vol entendre això, o ho entén d’una altra manera…

Ja que d’antuvi era previst que la conferència l’impartís l’empresari i exdirigent d’ERC  Ramon Viñals,  també conegut Gran Mestre de la Maçoneria, vaig voler referir-me una mica a aquesta destacada organització -històrica i  actual- no pas secreta, però sí discreta… Tenint en compte que jo, de maçó, no en sóc, però sí que  simpatitzo -vegeu-ho en aquest post del 2010  //https://blocs.mesvilaweb.cat/Joan-Alcaraz/?p=156191 – amb els grans principis d’aquesta mena de religió laica, com algú la defineix…

La Maçoneria, en poques paraules, és una organització que, des de fa segles, ha contribuït molt a l’avenç i a la consolidació dels Drets Humans en el món.  Ho ha fet en la mesura que es proposa, sobretot, assolir la superació de la persona mitjançant la seva construcció interior, que també inclou la dimensió social. I comporta igualment una pràctica -no exempta, com sabreu, de determinats rituals simbòlics- des d’on es fomenta el lliure pensament. No és estrany, doncs, que els maçons hagin contribuït a promoure moltes de les reformes que, a Europa i també a Amèrica, han impulsat els Drets Humans i les llibertats democràtiques, inclosa -a l’Amèrica Llatina, molt especialment- la construcció de nous estats.

Molts dels aspectes que s’han anat desenvolupant en aquest curs de vida política que impulsa l’advocat, escriptor i activista cultural i polític Pau Miserachs,  es tracten als seus diversos llibres i també al que va publicar aquest estiu i que veieu a la imatge: República, ¿y eso qué es?

Un llibre adreçat sobretot als espanyols, però en el qual les catalanes i els catalans hi podem aprendre moltes coses. Una obra que no pot ser més oportuna a hores d’ara, malgrat que la República -si més no la catalana- potser haurà d’esperar, poc o molt… Però un volum, en definitiva, que us engresco a adquirir perquè dóna moltes eines d’opinió, estudi i anàlisi. També per poder adonar-se que, si la famosa via unilateral vers la independència resulta un pèl complicada, potser caldrà anar pensant si és possible assolir una l’aliança, poc o molt estratègica, amb els republicans espanyols clarament contraris, des de posicions progressistes, a l’anomenat  Règim del 78.

I és que ens hi va no solament la nostra dignitat col·lectiva, sinó tot això de què he parlat en les meves dues intervencions: l’avenç i la consolidació de la Democràcia, aquí i arreu del món, i l’impuls, la implementació i l’aprofundiment de tots, tots els Drets Humans

 

 

 

PONENT titular… i també suplent (1)

A la vida he donat poques conferències, per no dir que gairebé cap, però sempre és una satisfacció que algú et convidi a trencar la tendència. És el que m’ha passat ara gràcies a la gentilesa de l’amic Pau Miserachs, i no descarto del tot que a algun mèrit per part meva… I m’ha passat per partida doble: com a ponent titular, i també per a suplir un altre dels conferenciants previstos, la intervenció del qual no va ser finalment possible.

A l’emblemàtica Llibreria Documenta -que ja sabreu que els darrers anys ha canviat de lloc, del cor de Ciutat Vella a la Dreta de l’Eixample barceloní- hi té lloc actualment un curs de vida política amb un títol ben directe i planer, “Les coses com són”  http://opiniosocialdemocrata.cat/les-coses-com-son-curs-de-vida-politica/. El curs l’impulsa Pau Miserachs, president del Grup d’Estudis Polítics  https://grupdestudispolitics.cat ,  i té lloc cada dissabte, a mig matí, fins al pròxim 1 de desembre.

La primera de les meves intervencions tractava de la Democràcia com a forma d’evitar la concentració de poder. Em vaig referir, entre d’altres qüestions, a com el sistema democràtic s’ha enfrontat històricament a les contra-democràcies, una de les quals –la del Regne d’EspanyaCatalunya i el catalanisme l’estan patint ara mateix. Però hi ha d’altres contra-democràcies o models que poden tenir aquest signe que es troben escampades arreu del món, i que fan -i faran encara, malauradament- molt de mal.

I és que ja veiem que molta gent està desconcertada, perquè té por del futur.  I els bolsonaros de torn -per referir-me al darrer arribat al gran saló de ball-, com els trumps i d’altres, que volen garantir l’ordre i  l’estabilitat a qualsevol preu i de males maneres, tornen a triomfar, per a la nostra desgràcia.

Us he de confessar que jo figurava entre els ingenus que creien que, a la caiguda del Mur de Berlín, no tocaríem el cel, però ens hi acostaríem una mica. Llàstima  que la il·lusió fos tan efímera… En qualsevol cas, és obvi que els camins de la democràcia mai no troben facilitats enlloc, com veiem actualment ara i aquí. I que  de democràcia real no n’hi ha pràcticament enlloc. I és que la Democràcia, per ser-ho en plenitud, ha de ser completa, en el sentit polític, econòmic, nacional, social, cultural, ambiental, de gènere… Fins i tot, anant al límit, hem d’incloure, entre les pràctiques democràtiques, les que fan referència al benestar animal.

I un concepte integral de la democràcia ens remet, és clar, a República, perquè difícilment una Monarquia pot encarnar valors del tot democràtics. I ens remet, és clar, a Socialisme. Però al democràtic, no cal dir, no als socialismes de model autoritari.

En aquest sentit, vaig esmentar, entre els meus mestres polítics, l’enyorat Josep Pallach, un gran polític socialdemòcrata i catalanista als anys 70, líder del PSC-Reagrupament, partit  en el qual em vaig iniciar en la vida política.

En un dels punts del seu llibre La democràcia, per fer què?, l’influent figuerenc deia: “Per als socialistes demòcrates, el camí millor i finalment el més curt, per a arribar al socialisme, és la democràcia (…). El socialisme és la democràcia en el terreny social i econòmic, i no únicament polític”. Han passat ja unes quantes dècades de la publicació inicial de l’obra (1975, reeditada el 2016), i el món ha canviat molt, però aquestes asseveracions -amb tots els matisos que vulgueu- crec que continuen sent vàlides.

L’alternativa socialdemòcrata, correcta en el pla teòric, s’enfronta a les contradiccions i insuficiències d’un món que, 200 anys després del naixement de Marx, s’ha tornat a complicar. Segons un dels historiadors i assagistes actuals més influents, l’israelià Yuval Noah Harari, hi ha arreu un corrent il·liberal –que vol dir no liberal- molt actiu que es mou per posar fi a la sensació de futilitat a la qual aboca a molta gent el sistema econòmic, i que la democràcia no aconsegueix corregir, o no prou.

Al meu entendre, i sense renunciar als avantatges que també ofereix el mercat –com el gran desenvolupament de les forces productives- hauríem de ser capaços de superar els principis del capitalisme –la lluita de tots contra tots- i trobar models molt més solidaris i col·laboratius. Que consolidessin, doncs, un nou entorn que, entre moltes altres mesures, comportés l’establiment d’un sistema de renda bàsica universal. En definitiva, es tracta de recuperar per a la política el control de l’economia, en una nova societat orientada des dels valors de l’esquerra democràtica. Una societat que assegurés un món on viure fos més just, digne, lliure i, per tant, atractiu.

Però aquests i altres reptes agafen l’alternativa socialdemòcrata, a Europa i al món, en hores relativament baixes. Tot i així, nous referents com Jeremy Corbyn, al Regne Unit, o el que Bernie Sanders representa dins del Partit Demòcrata nord-americà ens permeten mantenir l’esperança. Sense menystenir el gran paper que està fent la primera ministra d’Escòcia a qui veieu a la imatge, Nicola Sturgeon, lideressa d’una formació, l’Scottish National Party, que té un  component socialdemòcrata molt destacat.

Abans del debat -enriquidor- amb els assistents al curs, vaig cloure la meva intervenció amb aquestes paraules de Josep Fontana, el gran historiador que ens ha deixat darrerament: “Vivim en un món més desigual, ja que la divergència entre els nivells de vida dels països desenvolupats i els d’aquells que s’acostumava a denominar en vies de desenvolupament, la qual cosa avui sembla un sarcasme, no només és més gran ara que el 1945, sinó que augmenta”.

La citació pertany al celebrat llibre de Fontana Por el bien del imperio. Una historia del mundo desde 1945, publicat l’any 2011. I m’adono que enllaça molt bé amb la conferència que, el dissabte posterior, vaig donar com a suplent, dedicada als Drets Humans. Us en parlaré un dia d’aquests…

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

JAPÓ 1: flaixos territorials

Com que no hem vist -ni tan sols albirat- el gran símbol que és el mític mont Fuji, no em costa gaire d’obrir aquest post amb la seva imatge. En tot cas, l’estada familiar que recentment hem fet al Japó és, a hores d’ara, gairebé un somni. No us parlo, òbviament, del Paradís a la Terra, sinó d’una societat poc o molt ordenada que disposa d’un equilibri molt reeixit entre tradició i modernitat. Qui de vosaltres conegui de prop aquell arxipèlag -en el nostre cas, només Honshu, la gran illa central- suposo que hi estarà del tot d’acord, o gairebé…

TÒQUIO. Ginza

Les vistes formidables que podreu contemplar, a Tòquio, només que pugeu, de franc, a la talaia de l’Ajuntament / En un dels àmbits urbans hi trobareu els cosmopolites carrers de Ginza, amb tants i tants gratacels, com a d’altres punts d’una gran capital que té la major àrea metropolitana del món / I tanmateix, a aquest sector hi ha un mercat central del peix, el  de Tsukiji, que és famós arreu / Obsolet, plegava ja en pocs dies, però vam tenir la sort de poder-lo visitar, i paga molt la pena / Com s’ho valia, també, l’hotel on es allotjàvem a la gran urbs, sobretot per la seva entrada imposant i el jardí que la circumda / O la vitalitat frenètica de l’adjunta estació de tren de Shinagawa  i, no cal dir, de l’estació central.

TÒQUIO. Shibuya

I a un altre barri també molt modern i ambientadíssim, el de Shibuya, vam poder prendre un cafè al primer pis de l’edifici més centrat que veieu a la imatge / Des d’aquest punt, que correspon a un local de la cadena Starbucks, contemplàvem la corrua incessant de gent que transita a diari per un dels passos de vianants més concorreguts del món /També  vam anar dues nits al barri d’Akihabara per tal d’imbuir-nos de la cultura del manga, de l’anime, de l’electrònica, dels videojocs… / De totes aquestes contribucions japoneses a la cultura contemporània / Com vam visitar, a la badia toquiota, l’increïble TeamLab  https://borderless.teamlab.art/,  un museu de  les tecnologies digitals obert recentment de cara als Jocs Olímpics 2020 / Comprovar, també des de Tòquio, com es projecten i s’implementen noves meravelles, és un plaer per a la ment i un gaudi per als sentits.

TÒQUIO. Temple Senso-ji

TÒQUIO. Santuari de Kanda Myojin

I no ens vam estar d’acudir al temple budista de Senso-ji, al sector més tradicional de la ciutat -o al que en va quedar, després de la desfeta de la 2a Guerra Mundial / Vam poder admirar la gran vitalitat, i genuïnitat orientalista, del sector comercial del seu entorn / També vam visitar el santuari sintoista de Kanda Myojin , un dels diversos plaers espirituals de la nostra estada japonesa / I no cal dir que a Tòquio hi ha molts altres llocs i centres d’interès, però per a tants no dónes, en pocs dies, abast…  

NIKKO. Budes “compassius”

Des de la capital mateixa vam visitar a Nikko, ciutat d’acreditada història, els santuaris Tosho-gu i Taiyuin-byo, magnificents, singularment el primer / Vam contemplar el singular pont Shinkyo, sobre el riu DaiyaI ens van encantar, als afores, unes corrues dels preuats budes compassius que veieu a la imatge / Són, entre tanta imatgeria com et vas trobant,  símbols de suport i afecte a les persones malaltes i també a les dones embarassades …

KAMAKURA. Gran Buda

I a Kamakura, una altra referència del passat, vam veure-hi, entre més rastres valuosos, la majestuosa estàtua del Gran Buda (Daibutsu), de més de 13 metres d’altura / Però també ens esperava Kanazawa, amb el seu esplèndid Kenroku-en, un dels millors i subtils jardins japonesos / I allí ens assetjà, per sort sense massa èxit, una primera amenaça de tifó / A Shirakawa-go, als anomenats Alps japonesos, vam visitar-hi un instructiu museu etnològic a l’aire lliure / I a Takayama, la casa patrimonial Yoshijima,  representativa de com havien estat les seus de l’Administració del país, i ben atractiva pel seu disseny. 

KYOTO. Fushimi Inari-Taisha

L’antiga capital imperial de Kyoto no pot decebre ningú, i sabeu d’algú, aviseu… / Molt més horitzontal que Tòquio u Osaka, les meravelles situades als pujols circumdants són, creieu-me, de primera / La corrua de torii (o arcs celestials d’accés als santuaris xintoistes) que corona el cim de l’Inari-San, on es troben el conjunt de temples del Fushimi Inari-Taisha,  constitueix una de les experiències que enfortiran el vostre interès cultural per les religions, ni que no combreguéssiu amb cap / O el temple budista de Tofuku-ji, amb el seu jardí, com tants, formidable…

KYOTO. Pavelló Daurat

KYOTO. Bosc de bambú d’Arashiyama

I caiem de cul amb la contemplació del famós Pavelló Daurat,  del qual em pregunto per què només en van daurar els nivells superiors / Tornem a resar al temple budista Sanjusangen-do / I ens agrada recórrer l’amable trajecte del Passeig del Filòsof / També delectar-nos al bosc de bambú d’Arashiyama / I ens embadalim al districte Gion, el barri de geishas més conegut de Kyoto / Les geishas, ai!, que mai no queda prou clar què han estat i què són encara / Amb les maiko, les seves aprenents / I prenem part en una tan subtil com pedagògica, cerimònia del te, amb el matcha com a infusió emblemàtica.

KYOTO. Estació central

Però, qui diu que l’antiga capital imperial és només tradició? / Kyoto disposa d’una estació central que és una mena de catedral futurista, construïda des d’una modernitat sense complexos que esdevé, igualment, una bona síntesi del que ofereix el país / Aquest joc d’equilibris entre el passat i el present, entre la tradició i el futur.

HIMEJI. Castell

La tradició, en aquest cas militar, la retrobem en el magnífic castell de Himeji, de superbes estructures i, com correspon, austers interiors / ¡Quina sort que, com un dels símbols japonesos, aquest castell de la garsa blanca mai no s’hagi vist afectat per terratrèmols, incendis ni destruccions! / ¡I que bé que el prestigiós director de cinema Akira Kurosawa, un dels grans del món mundial, escollís aquest monument per a filmar-hi escenes de films com Ran (1985) o Kagemusha (1980)!

MIYAJIMA. Torii flotant

Acabeu de contemplar una de les imatges més icòniques del nostre viatge: el gran torii flotant -en funció de la marea- davant del santuari xintoista d’Itsukushima, a la petita illa de Miyajima, situada davant la costa d’Hiroshima / Com veieu, la terminació en -ima, al Japó, és freqüent / Pels carrers, parcs i boscos de Miyajima us hi trobareu gràcils i petits cèrvols, sensibles a l’acompanyament dels visitants i que us donen, en general, mínimes molèsties / Una mica més empipadora va ser la segona amenaça de tifó / Vam haver d’evacuar l’illa en el ferri pertinent una mica abans del compte, però ja se sap que val més  curar-se amb salut…

HIROSHIMA. Memorial de la Pau

A Hiroshima, massacrada -com Nagasaki– per la història i les atrocitats humanes, s’hi trobava un dels moments més emotius del nostre viatge / Ni que sigui per contemplar les diferents -i en general valuoses- instal·lacions del parc commemoratiu de la Pau, la visita a la ciutat ja paga la pena /  I no és per turisme, que també, sinó per memòria històrica, justícia, dignitat i solidaritat humanes / I encara sort del testimoni mut que és l’històric edifici que heu vist a la imatge, el Gembaku Domu, símbol adolorit que ens interpel·la des del gran horror / A partir de la meva convicció que els japonesos van ser castigats per les seves aventures imperialistes, però que la sanció va ser molt fora mida / És clar: suïcidat Hitler i decapitat Mussolini, els nipons no podien anar massa lluny, però, per a vèncer-los definitivament, els nord-americans haguessin hagut de sacrificar unes quantes -poques o moltes- vides / A més, els Estats Units havien de justificar les grans despeses de la  recerca de la bomba atòmica davant la seva opinió pública / I volien deixar ben clar, a l’entrada de la Guerra Freda, que eren els nous amos del món.

NARA. Cèrvols

Mitjana ciutat, Nara, molt agradable / Amb els cèrvols que vèiem a l’illa de Miyajima envaint pertot el gran parc on hi ha els temples, monuments i equipaments culturals / Animalons espavilats, als quals els agrada que els donis unes galetes molt processades que pots comprar pel camí / Tranquil·les i tranquils, que molts no porten les banyes que veieu a la imatge / Bèsties amables, en definitiva, que et vinculen encara més a la natura si és que això calgués en un país tan verd, més enllà de les seves modernitats…

NARA. Gran Buda

A Nara, el complex de Todai-ji, declarat Patrimoni de la Humanitat, comprèn el vast pavelló del Gran Buda (Daibutsuden), enmig de d’altres temples i pavellons, pagodes i portes de gran interès històric i arquitectònic / Segons una de les guies que hem fet servir en aquest viatge, és la major estructura de fusta del món / Completada l’any 752, t’hi sents bé en  llocs així, creguis en el Buda, en els kami o divinitats de la natura del xintoisme, en déus i messies… o no creguis massa en res.

KOYA-SAN. Cementiri d’Oku-no-in

Creguis més cap al cel o en els dimonis terrenals, paga la pena enfilar-se en funicular al mont Koya (Koya-san) i endinsar-se en l’entorn espiritual de l’escola budista Shingon, una de les més característiques d’aquest sistema filosòfic i religiós / Tot plegat, una mena de Montserrat a la japonesa, per entendre’ns… / Ens allotgem en un ryokan o posada tradicional, tal com abans ho havíem fet a Takayama i a l’illa de Miyajima / Només que aquí els amfitrions són uns atents monjos, que ens conviden -a més de degustar menges tradicionals- a compartir les seves pregàries / En el clima cortès i amable que és característic del país, si més no amb els visitants / Que queden -quedem- corpresos pel vast i imposant cementiri anomenat Oku-no-in, el més gran del Japó, amb més de 200.000 tombes…

OSAKA. Dotonbori

La dinàmica gran urbs que és Osaka serà el darrer objectiu del nostre viatge / Potser no té moltes belleses, però sí una gran vitalitat / Una mica més bruta en un país, en general, tan i tan net, i també més canalla / Però els concorreguts carrers comercials i de restauració del centre, situats al barri de Dotonbori i a la zona de canals coneguda com Aqua Metropolis, fan que Osaka t’acabi resultant atractiva / Com ho és el seu castell, que, només vist des de fora, m’agrada tant o més que el de Himeji /

OSAKA. Umeda Sky Building

I no cal dir que, si contemples la ciutat des de dalt del colós gratacels Umeda Sky Building, aleshores Osaka -i, per extensió, el Japó contemporani- ja poden ser l’hòstia! Però deixem-ho, per ara / Vindran pròximament uns flaixos transversals japonesos que confio que us resultin igualment interessants!!

JOSEP RUAIX, la militància, el saber i la passió per la CATALANA llengua

El distingit lingüista i sacerdot moianenc Josep Ruaix, premi especial del jurat dels premis Martí Gasull 2018 instituïts per la Plataforma per la Llengua, troba els darrers anys -per si encara no hi fos prou- el reconeixement que el seu ingent treball mereix. La llarga trajectòria de fidelitat a la llengua catalana i del seu ensenyament a tantes persones mitjançant les mítiques “fitxes Ruaix” -o llibres de tant d’èxit com Català fàcil– va fer forat en el seu moment, i ha contribuït a la vitalitat i normalització social del català -malgrat més d’un malgrats– d’una manera molt sòlida, i esperem que prou definitiva…

En el seu conjunt, l’obra gramatical de Ruaix mostra una modernitat esplèndida. Per la seva fidelitat al mestratge de Pompeu Fabra, però també per l’adequació de l’esperit de l’obra del Mestre als temps actuals.

Un aspecte important del reconeixement de què parlàvem el va constituir, el setembre de l’any passat, l’homenatge col·lectiu que se li va retre a Moià, en ocasió del qual es va publicar La galàxia Ruaix. Aquesta més aviat petita -per dimensió, no pas per interès- obra de caràcter miscel·lani s’emmarca dins la Ruta Pompeu Fabra, vinculada a l’Any que s’ha dedicat al gran gracienc i badaloní d’adopció, en el cent cinquantè aniversari del seu naixement i el centenari de la publicació de la Gramàtica catalana

L’edició de la miscel·lània és a càrrec del terrassenc David Paloma -per cert, fill d’en Lluís, un molt apreciat professor meu de Secundària– i de Mònica Montserrat, i ha estat possible gràcies a la col·laboració dels ajuntaments de Moià i de Calders, d’Òmnium Cultural del Bages-Moianès, del Grup d’Estàndard Oral de la UAB, de la Ruta Fabra suara esmentada i d’un seguit de persones vinculades -familiarment, amicalment i professionalment- al lingüista militant que Josep Ruaix i Vinyet  li confessa que és, en una entrevista, a David Paloma.   

 

Doncs bé, tinc l’honor i la complaença que una altra entrevista inclosa al llibre -que mossèn Ruaix, molt amablement, em va fer arribar- sigui precisament meva. Porta un títol tan directe com “Sense correctors, el català seria infecte”, i va ser publicada l’agost del 1999 al setmanari El Temps -com passa el temps, sí, per a mi, per a Ruaix i per a tothom, ai!…

En aquesta entrevista, el treballador indefallent per la llengua -tot vibra en mode “ll”- que és Ruaix deia, en el context del procés de normalització lingüística i a finals del segle anterior:

“El que és important és que es vagin consolidant uns determinats progressos i que no hi hagi perill de recular. És el cas de l’escola, de determinats mitjans de comunicació, de l’administració pública… I ara toca a la justícia i al món socioeconòmic. En el fons de la qüestió hi ha un problema polític de correlació de forces, i si no la tens, la força, no pots imposar-la”.

Traslladant ara, gairebé a finals de la segona part del segle XXI, aquest relat lingüístic al d’un altre procés, el polític, ens adonem que com a catalanes i catalans, i singularment com a sobiranistes, tenim una certa -o molta- força, i prou que ho corroboren els fets i les circumstàncies d’aquests darrers anys.  En tot cas, la gent que som partidaris de la independència nacional no hem pogut imposar,  de moment, el nostre propi relat bàsicament per dos motius: perquè el relat dels espanyols, en conjunt, no és democràtic, i també perquè no tenim, per ara, una majoria social prou qualificada que ben segur que faria més efectiva la pressió internacional.

Aparquem aquestes cabòries, de moment, perquè la situació, a hores d’ara, és prou complicada… En tot cas, deixeu-me dir que, com a admirador seu, a mi m’hauria agradat que mossèn Ruaix hagués obtingut enguany un dels VII Premis Pompeu Fabra a la projecció social del català, instituïts pel Departament de Cultura a través de la Direcció General de Política Lingüística. Però guanyar dos guardons importants en un mateix any, i en el mateix sector, no és pas fàcil. Tot arribarà…

Entre les mítiques Homilies d’Organyà que apareixen en la imatge següent i la producció tan valuosa i l’impuls ben militant de Josep Ruaix -passant pel llegat de Fabra i les aportacions de molts i moltes altres-, jo crec que la llengua catalana ha pogut, definitivament, salvar els mots. Una breu ullada al web institucional Llengua catalana http://llengua.gencat.cat/ca/inici -que conté, a més de recursos i altres informacions, els successius informes anuals de política lingüística- us permetrà visualitzar-ho millor. Tot i així, àmbits com la justícia o l’audiovisual, o el sector econòmic a més d’un nivell, són manifestament millorables…

Aquesta normalització progressiva s’ha aconseguit, sobretot, gràcies a la consciència de poble, més enllà que l’antic Principat de Catalunya -territori principal del català, però no pas l’únic, i la resta es troben en pitjors condicions lingüístiques- esdevingui finalment la nació d’un Estat propi en forma de República o aquest procés, prou complex, topi amb més o menys dificultats.

Celebrem-ho, consolidem-ho, alegrem-nos-en. Però sobretot, no abaixem mai la guàrdia, ni en l’àmbit lingüístic, ni en l’ambient cultural, ni a nivell polític ni en la resta de sectors d’activitat. I és que tenim, majoritàriament, una determinació republicana  i disposem, sortosament, d’una societat civil prou forta, que personalitats com l’il·lustre moianenc contribueixen tant a envigorir.  

Amb PEDRO GUERRA, des de la GARROTXA de natura i cultura

L’actuació del gran Pedro Guerra al festival Planastiueja’t, a Les Planes d’Hostoles, constituïa una magnífica excusa per a organitzar un cap de setmana de natura i cultura per la Garrotxa, ni que només fos pel seu entorn meridional. És el que vam muntar-nos, amb la parenta, l’últim finde. Ara feia un cert temps que no hi anàvem, però aquests verds, aquests prats, aquestes fagedes, aquestes volcàniques roques encantades… donen gust i et permeten retrobar i retrobar-te, respirar a fons, gaudir intensament. I, si és amb música, molt millor! 

Tenia moltes ganes d’anar a un concert de Pedro Guerra, a qui admiro des de fa anys però que no havia escoltat mai en directe. El cantautor canari reeditarà pròximament, amb noves versions, el seu primer disc, Golosinas, que a partir del 1995 el projectaria ràpidament com un dels millors en el seu gènere.

La Torre dels Til·lers de Les Planes d’Hostoles constitueix  un dels escenaris -superb- d’un festival que s’està consolidant en l’estiu garrotxí, la qual cosa mereix tots els aplaudiments  https://www.planestiuejat.cat/programacio. Si més no, en comparació a d’altres festivals de més anomenada però que programen, sovint, artistes a preus exagerats i, en més d’un cas, astronòmics. 

Va anar de poc -hagués estat un desengany- que el concert no s’hagués de suspendre, perquè una plugeta fina no afavoria que es pogués iniciar. Però va parar a temps -oh, miracle!- i Guerra, amb una primera part totalment acústica, ens va demostrar tot el que ha anat aprenent amb els anys, des d’aquelles primeres lletres suposadament ingènues, com la de la dolça cançó Peter Pan:

En canvi, en temes més tardans -que ens va interpretar amb l’acompanyament eficaç d’una molt reduïda banda- li surt més mala llet.  Veiem-ho, per exemple, a Miedo, on Pedro sap clavar, de forma exacta, el conjunt de les moltes pors que ens paralitzen…

O a Debajo del puente:

En fi, podríem parlar i escoltar força més a propòsit d’un canari estimat perquè demostra que té, com vam veure l’altre dissabte, molta qualitat humana, a més de la seva creativitat artística. Però us deixo ara amb el post que vagi penjar el 2016 amb, entre alguna altra, les cançons de Café Libertad 8, el cau madrileny des d’on el de Güímar (Tenerife)  tant es va projectar   https://blocs.mesvilaweb.cat/Joan-Alcaraz/?p=269220.

Però un cap de setmana a la Garrotxa, ni que sigui només per un sector, dóna per a molt. I és important, no cal dir, que disposis d’un bon camp base com a allotjament. Nosaltres ho vam fer a l’hotel de muntanya La Salut, adjunt al santuari de la Mare de Déu de la Font de la Salut, situat a l’entorn del coll de Condreu, al terme municipal de Sant Feliu de Pallerols  https://guiacat.cat/restaurant/hotel-restaurant-la-salut-sant-feliu-de-pallerols

Aquest establiment disposa, a més de restaurant, d’un bar mirador amb esplèndides vistes panoràmiques, a una altitud de 1.050 metres… 

Des d’allí podeu fer una fàcil i bonica excursió per una fageda adjunta que us durà, en poc temps, a les conegudes com a Roques Encantades, o suggestives formes minerals plenes de molsa, i que trobareu enmig del bosc  de  l’Espai Natural Protegit del Collsacabra https://www.sempreviaggiando.com/ca/2015/11/16/excursio-nens-roques-encantades-la-salut-garrotxa-olot/.

Encantades… potser també perquè són envoltades de personatges de la natura com follets, dones d’aigua, martinets, fades, bruixes

I de baixada podeu prendre alguna coseta, per exemple, enmig de la plaça de Sant Feliu de Pallerols, poble plàcid i atractiu per on passa el riu Brugent.

I si, gairebé ja a la Garrotxa, hi accediu per la comarca de la Selva, passareu per Amer, una vila que, a més d’un antic monestir benedictí, disposa d’una gran plaça porticada, la tercera més gran del país després de les de Vic i de Balaguer. A tocar de la plaça s’hi troba la pastisseria Puigdemont, que regenta la família del nostre president a l’exili. En record d’ell, i de tots -i totes- els represaliats, hi podeu adquirir els Capricis d’Amer, o carquinyolis característics. No massa durs, força dolços i que ens evoquen un dels fets més terribles de la història de la població: els terratrèmols de l’any 1427.

Ara tornem a ser en temps de terratrèmols, per sort només polítics i de convivència, però també malèfics, al cap i a la fi… Oi, president Carles Puigdemont? Oi, presos i exiliats? Oi, totes i tots els qui creiem que la llibertat de Catalunya,  que no volen ni ens deixen que aconseguim, s’ho val?

I és que, si Pedro Guerra és un gran artista, la nostra guerra nacional ha esdevingut sinuosa, aspra i complicada. Però per a guanyar-la democràticament necessitem, encara, més efectius. Estic del tot segur que aquesta és condició necessària, però no sé si prou suficient…

Us animeu a pujar, amb la gent del CAOC, al PORT DE SALAU?

Si us decidiu, haurà de ser d’aquí a un any. Amb la meva dona vam fer-ho, per primer cop, el cap de setmana darrer. Ja tocava, doncs, participar en la XXXI edició d’una festa per la llibertat dels pobles i l’amistat occitano-catalana que té lloc cada primer diumenge d’agost en l’entorn magnífic del port de Salau, que comunica el Pallars amb l’Arieja

Organitzada conjuntament pel CAOC i per l’associació ASPIC , de la vila occitana de Salau, es tracta d’una trobada de germanor que té sentit com a símbol d’una Europa tan il·lusòria com desitjable, on llengües i cultures convisquessin en harmonia, i on la configuració dels Estats només fos determinada per la lliure determinació dels seus pobles. Somiar truites, direu? Segurament, però això no fa cap mal, ans al contrari…

Occitània, com sabreu, és un ampli espai a cavall entre tres estats: el francès, l’italià -al sector alpí també conegut com Arpitània i l’espanyol -per la Val d’Aran. Políticament, doncs, gens articulada; culturalment, prou minoritzada, i lingüísticament, en situació precària. I malgrat tot… existeix encara una consciència occitana i occitanista que malda  per tenir el seu lloc -ni que sigui sobretot patrimonial– en aquesta Europa de matriu democràtica que ha estat, històricament, constructora de drets, però que no sempre els impulsa ni els reconeix prou.

Institucions com l’Institut d’Estudis Occitans http://www.ieo-oc.org/  o, a nivell més polític, el Partit Occitan http://partitoccitan.org/ incideixin destacadament en aquest impuls. Com també ho fan les entitats i institucions de l’Aran vinculades al foment de la modalitat aranesa de l’occità. O, des de Catalunya, el Cercle d’Agermanament Occitano-Català, habitualment conegut per les sigles CAOC, que també corresponen al Comitat d’Afrairament Occitano-Catalan en la versió en la llengua d’oc, que vol dir -fixeu-vos-hi!- la llengua del sí.

Una llengua i una cultura minoritzades, sí, però no pas mortes. En són bons exemples dues eines adaptades als usos moderns. El digital Jornalet https://www.jornalet.com/, promogut des de Catalunya ja fa cinc anys i amb col·laboradors de tota l’àrea occitana,  o Lo Pichòt Comtadin   https://lopichotcomtadin.wordpress.com/ una altra publicació digital impulsada més recentment des de la Provença.  Tot i així, a l’occitanisme també s’hi constata actualment una certa crisi, que s’afegeix a les moltes crisis que campen arreu… 

El CAOC  http://caoc.cat/, creat l’any 1977 sota l’impuls de personalitats com els desapareguts Josep M. Batista i Roca i Enric Garriga Trullols, i també Joan Amorós i Pla, promou habitualment des de Barcelona cursos d’ensenyament de l’occità i realitza un seguit d’activitats per al millor coneixement, entre nosaltres, de la cultura veïna.

Entre aquestes activitats figura destacadament la Dictada Occitana, organitzada cada mes de gener amb el suport de la nostra Direcció General de Política Lingüística, i que se celebra simultàniament a diverses localitats de l’espai català i occità. I també la pujada anual, cada primer diumenge d’agost, al port de Salau, situat al capdamunt del Pallars com a pas natural de comunicació, als Pirineus, amb la veïna comarca de l’Arieja, al departament francès que té Foix com a capital, a més  de singular població històrica de l’antic país de Foix.

Històricament, això ha volgut dir guerres, repressions, contraban… Però posem-nos més excursionistes i diguem que les vistes panoràmiques del port són, veritablement, magnífiques. I no és gens difícil de pujar-hi, sobretot si partiu des de l’aparcament del pont de la Perosa i aneu fent, per una pista força suau, unes tres hores de camí. Que també poden ser dues si us hi enfileu des del refugi del Fornet, però aleshores l’ascensió ja té més mèrit i -sobretot en el meu cas- no es tractava de forçar -i per tant de patir- més del compte. Sigui com sigui, n’estic satisfet: les hores de gimnàs dels darrers anys al barri barceloní de Les Corts hauran valgut la pena… 

Un cop a dalt -des de Salau, a la vessant occitana del port, també hi pugen els occitanistes, que sovint parlen entre ells en francès-, poden arribar a confluir-hi, com enguany, unes 600 persones, en una trobada a 2.100 metres d’altitud. Cap a migdia, s’hissen les banderes catalana i occitana -amb el lògic afegit d’estelades-, hi ha diversos parlaments -de to festiu, però també reivindicatiu, i encara més pels presos polítics i els exiliats-, es comparteixen menges i begudes tradicionals dels dos costats del Pirineu… O s’interpreten cançons com les del Grup Arredalh http://arredalh.wixsite.com/groupe per tal de donar, encara, més alegria

Si us hi animeu de cara a l’any que ve, podeu fer-ho mitjançant el CAOC i tindreu la tarda del dissabte anterior per allotjar-vos a la bonica vila d’Esterri d’Àneu i realitzar-hi un seguit d’activitats culturals i festives. És l’opció que us aconsello, sigueu o no socis de l’entitat, tot i que també, òbviament, pugueu pujar al port de Salau per lliure… Si em feu cas, directius de l’entitat com la Núria, la Laia o l’Arnau, per exemple, us atendran, amb amabilitat i eficàcia.

Soci del CAOC gairebé des que existeix, ja fa més de 40 anys, no em va costar massa arribar a l’occitanisme des del meu catalanisme. Tot és una qüestió de drets lingüístics, drets culturals, drets nacionals, drets democràtics… És una llàstima, tanmateix, que el món continuï funcionant, gairebé exclusivament, per raons d’interès econòmic i de coacció estatal, que vol dir política, militar i també econòmica, no cal dir…

Una llàstima… però també cal ser realistes i prendre’n bona nota. Sense deixar de lamentar, una i altra vegada, com va el món!

 

JOAQUIM BADIA, il·lustre i proper, de TERRASSA estant

Terrassa, l’antiga Egara -per mi sense accent, sempre!- ha donat i dóna personalitats diverses, però Joaquim Badia, en temps contemporanis, n’és una de ben principal. Per això m’honoro de formar part de la varietat de persones que intervenen en la miscel·lània d’homenatge que se li acaba de dedicar. 

Tal com assenyala un altre egarenc destacat, Salvador Cardús, en el pròleg a l’obra, ens referim a una sòlida trajectòria professional, al llarg compromís social, al consistent suport al món de la cultura o al generós acompanyament a iniciatives polítiques… I poso en darrer terme la profunda consciència cristiana perquè jo, en la meva aportació, no la vaig tenir en compte. Però ara, des del meu agnosticisme, no deixo de veure-ho com una mancança. Meva, no cal dir…

La col·lecció “Els llibres de Terrassa”, que edita la Fundació Torre del Palau   http://www.torredelpalau.org/, ha publicat fa poques setmanes el volum Joaquim Badia i Tobella. Advocat, home de pau i de diàleg. A la portada, per mi insòlitament marítima, s’hi veu la figura del pròcer i s’hi esmenta que es tracta d’un llibre que és obra d’autors diversos.

Doncs bé, d’aquests autors -i autores, no cal dir-, jo en sóc un, i això em complau moltíssim, per més d’una raó. En primer lloc perquè, a la Terrassa de bona part del segle XX i del que portem del XXI, Joaquim Badia ha estat -i, als seus 90 anys, encara ho és- un referent cabdal, indispensable. Després, perquè això em permet novament -des del meu exili barceloní- retrobar-me amb la ciutat, i a fe que maldo per tenir ocasions de fer-ho i, en els pròxims anys, n’hi haurà encara més…

Però no és tan sols una qüestió de retrobament, sinó que un estigui, en aquestes gairebé 250 pàgines, tan ben acompanyat. Perquè al llibre hi ha -a més de referències biogràfiques, articles inèdits, glosses de l’homenatjat i una entrevista del 1978 a càrrec de l’amic Jaume Comellas a l’enyorada revista Al Vent– aportacions de personalitats de la vàlua de Sebastià M. Bardolet, abat emèrit de Montserrat, o  Feliu Formosa, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, entre d’altres, incloses les de l’actual alcalde de Terrassa i de l’alcaldessa de Matadepera, el poble veí on, al sector de Can Prat, hi viu en Joaquim.

Són, com deia, companyies singulars que continuen amb les aportacions de persones amigues, entre les quals m’honoro de ser-hi. Podem referir-nos, per exemple, a Pere Alavedra, empresari, agent immobiliari i artista; Manuel Ametller, sacerdot, rector de la parròquia de Sant Joan de Matadepera, promotor de l’ensenyament del català i professor meu de llatí, val a dir-ho; Mercè Armengol, professora de català, jutgessa de pau i neboda de l’homenatjat; Joan Busquet, periodista i responsable del PSUC a Terrassa als primers anys 70; Magí Cadevall, cofundador de l’Escola Tecnos i diputat del PSC al Parlament; Josep Caminal, gestor cultural i de comunicació; Josep Casajuana, ensenyant, gestor cultural,  regidor de l’Ajuntament terrassenc i diputat socialista al Parlament català; Joan Casals, organista de la catedral de Terrassa i director, durant quatre dècades, del Cor Montserrat

…i seguim. Rafel Comes, empresari del tèxtil, erudit i expert en història industrial; Jacint Cuyàs, gerent d’una empresa tèxtil i regidor egarenc per CiU durant tres mandats; Jaume Dasquens, prevere de la parròquia de la Sagrada Família; Josep Espar, polític, advocat, empresari i promotor cultural; Josep-Maria Font, promotor cultural i cívic, director de la Fundació Torre del Palau i qui em va encarregar -gràcies, amic!- de fer la meva aportació; Roc Fuentes, advocat laboralista, regidor del PSUC i diputat al Parlament per IC; Pere Gorina, enginyer industrial i professor de català; Jordi Llonch, periodista; Montserrat Malgosa, directiva cultural; Albert Novellon, artista; Ferran Pont, enginyer industrial i polític democratacristià; Cèlia Ros, militant del Reagrupament Socialista i Democràtic i regidora a Terrassa per ERC; Manuel Royes, alcalde egarenc durant diversos mandats i president de la Diputació de Barcelona; Josep Rull, advocat i polític, avui malauradament pres; Vicenç Villatoro, escriptor i gestor cultural…

Habitualment, quan arribes a algú ben conegut -a Terrassa i a tot Catalunya– com és en Villatoro, és que ja et trobes al final d’una llista, poc o molt llarga i proverbialment valuosa. Respiro i respireu, doncs… Però afegim-hi, encara, les intervencions de la família Canyameres-Sanaüja -en record de l’enyorat Jaume Canyameres– i la del president d’Òmnium Cultural  Jordi Cuixart -escrita, malauradament, des de la presó de Soto del Real-, entre moltes més. I remarquem les intervencions molt actives en l’edició del volum de la periodista Laura Massallé, de l’advocat i exconseller de la Generalitat Oriol Badia -germà d’en Joaquim-, i dels ja esmentats Ferran Pont i Josep-Maria Font.

El llibre disposa d’un nodrit -tant com entranyable- Àlbum de fotografies  que dóna bona idea de la personalitat humana i la implicació social de la personalitat de Joaquim Badia, en les quals hi té un pes remarcable aquest factor cristià que, com us deia al començament, vaig obviar massa en una intervenció de la qual me’n sento, d’altra banda, prou satisfet…

La gent que no sou de Terrassa és lògic que volgueu retenir els aspectes més notoris d’aquest egarenc tan proper com il·lustre. Us en faig la llista:

  • El seu pare és assassinat, el juliol del 1936, per sicaris de la FAI al terme de Matadepera, població propera on la família hi havia establert la residència.
  • Fa estudis a Barcelona, al col·legi escolapi del carrer de Balmes.
  • Estudia Dret a la UB.
  • Es vincula a Acció Catòlica.
  • Exerceix a Terrassa com a advocat.
  • Intervé, a finals de la dècada dels 50, en l’obertura de l’emblemàtica llibreria L’Àmfora, de referència durant anys per als llibres en català.
  • A començaments dels 60, esdevé secretari i després president de la delegació terrassenca d’Òmnium Cultural.
  • Eleccions espanyoles del 1977: com a militant destacat d’Unió Democràtica de Catalunya, es presenta per la coalició que forma aquest partit amb el Centre Català. Tercer de la llista per Barcelona, no resultarà elegit.
  • Advocat al servei de “la Caixa”.
  • Membre i directiu de diverses entitats culturals, socials, cíviques…
  • 1990: rep la distinció de “Terrassenc de l’Any” i és nomenat magistrat del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.
  • 1996: Medalla President Macià de la Generalitat.
  • 2016: Premi Drets Humans, en la primera edició d’aquests guardons, instituïts pel Col·legi d’Advocats de Terrassa.

També cal assenyalar que l’any 1994 havia tingut lloc la donació a la ciutat, per part de la família Badia, de la Torre del Palau, l’únic vestigi que resta a hores d’ara del que havia estat castell palau terrassenc i que veieu a la foto adjunta. Cal dir que tant el Joaquim com l’Oriol, a l’hora de fer la donació, no van tenir pressa, ja que no volien cedir el preuat bé cultural a un Ajuntament de signe franquista…

Grans i assenyalats mèrits, doncs! És per això que, tal com dic en la meva aportació al llibre, és lògic que algú m’aconsellés de passar prèviament pel despatx de Joaquim Badia quan l’any 1976, en plena -i també enganyosa- Transició política, jo vaig ser convidat a anar a veure el comissari de la Policia local per alguna informació realitzada com a primer corresponsal a Terrassa del diari Avui, com també ho havia estat abans d’aquella capçalera vespertina que es deia El Noticiero Universal.

La persona que m’ho aconsellava -i que ara sóc incapaç de recordar- em va dir que el nostre homenatjat “ja haurà parlat del teu cas amb l’alcalde i no t’hauràs de preocupar de res. Simplement, respondre les preguntes que se’ facin, i llestos”.

I així va ser, exactament. Perquè, tal com es diu en el títol del llibre, el nostre home ho ha estat, per damunt de tot, de pau i de diàleg. Gràcies, moltes gràcies, Joaquim, per tantes i tantes aportacions, iniciatives i contribucions personals! Gràcies per haver servit i honorat tant la meva i la nostra Terrassa i, amb ella, tot Catalunya

 

 

 

 

 

Tenim prou PA TORRAT, a la torradora?

Ja ho veieu, faig un joc amb el nom del president Torra -i que Puigdemont, el nostre mandatari legítim que ara vol crear una nova formació, em perdoni- per indicar que, ens agradi o no, és obvi que ens trobem en un nou tombant de la nostra vida col·lectiva. Som en el procés, doncs, o més aviat en el postprocés? Segurament, ni en una cosa ni en l’altra…

Espanya no ha canviat gaire o gens, però, si més no -ara amb el PSOE a la cabina de  comandament-, malda per dissimular-ho. Dins les fatalitats que ens han assetjat els darrers mesos, la caiguda del PP no deixa de ser una sort, tant per als espanyols com per a nosaltres. Però la situació, a partir d’ara, pot dilatar-se, perquè es predicarà molt de diàleg -tal com l’entrevista recent de Quim Torra amb Pedro Sánchez deixa entreveure- però és previsible que s’arribi a pocs acords, i que aquests no siguin massa determinants per als nostres interessos de llibertat i República.

Per començar, tenim un claríssim punt 0, que és la situació dels presos i els exiliats, força afavorida per la justícia internacional però amb totes les traves possibles per part de la justícia espanyola, autèntic poder fàctic de l’Estat, i ara, més que mai… Com reaccionarà el govern socialista davant d’això? El PSOE és, poc o molt, un partit progressista. Poc fidel -això queda clar- als seus orígens republicans i massa submís, doncs, amb la Monarquia, tal com l’afer Corinna, ara mateix, torna a demostrar. Poc valent, en definitiva, i massa condicionat pel seu espanyolisme, que a mi em fa sempre invertir-li les sigles i transformar-lo en PESO (Partido Español Socialista Obrero). I els dos darrers conceptes posar-los, en el seu cas, sovint en qüestió…

Malgrat tot, amb els socialistes espanyols respirem una mica millor que amb els reaccionaris ibèrics -i amb uns altres neoreaccionaris, els de Ciudadanos, ara una mica fora de joc. A mi, que sóc socialista -o socialdemòcrata- català, però ben allunyat del PSC, no em sap greu de reconèixer-ho. Però també me n’adono que el presumpte diàleg entre els governs de Madrid i de Barcelona -admetem que del tot necessari- pot quedar molt en política de gestos, capficat el govern Sánchez en fer-se més presentable, i el govern Torra, en assajar la via pragmàtica amb una mà i, amb l’altra, no descuidar els simbolismes per a no defraudar la pròpia parròquia. La qual cosa -si pensem, per exemple, en els CDR, li costarà…

Ara hem entrat en una etapa en què tant el govern de l’Estat com la pròpia justícia espanyola -representada, entre més, pel sinistre jutge Llarena – voldran demostrar-nos, més que mai, que són poders independents. És clar que la Fiscalia, en principi, depèn del govern… En tot cas, les catalanes i els catalans -i sobretot, els qui aspirem a la independència del nostre país- som custodis d’uns presos que són gent nostra, i tots plegats som ostatges d’un Estat que, tradicionalment, no ha tingut vocació democràtica, i ha de demostrar que en tindrà…

Això no vol dir que els sobiranistes no haguem de fer la necessària autocrítica. Potser a l’anterior torradora del procés no hi havia suficient pa torrat ni prou formatge, i suposo que m’enteneu… Teníem, efectivament, pressa, segurament massa, i no havíem consolidat suficientment les famoses estructures d’Estat ni disposàvem de suports internacionals prou efectius. Ni teníem -malgrat que el referèndum de l’1 d’octubre es va fer com  es va poder- una majoria suficient a favor, prou àmplia, prou sòlida. O sigui, amb menys del 50% de suport, tu no pots intentar de veres assolir la independència del teu país, perquè d’antuvi no ocupes suficients espais de poder, ni de decisió, ni d’influència… Crec que tot això ho han demostrat els fets, i que per tant, en perspectiva, encara és més fàcil d’entendre.

Tanmateix, queda clar que el famós procés no s’ha acabat a condició que, en la nova etapa, maldem per reagrupar forces i intentar-ho de nou. Però hem de ser unes quantes i uns quants més i, sobretot, estar molt atents a les -com es diu ara- finestres d’oportunitat-, nacionals i internacionals, que puguin sorgir. Qui sap si les pròximes, i prou importants, eleccions municipals, en poden ser una, en la qual també buscarà la seva fortuna el nou artefacte polític  que volen crear Puigdemont, TorraSànchez, Mascarell… En tot cas, si parlem, tan insistentment, de fer República, hi ha d’haver entre nosaltres, més que mai, intel·ligència republicana, tal com deia un manifest del 1930 no ben bé independentista que inspirava Joan Lluhí i Vallescà.

Us deixo amb el que, al seu dia, vaig escriure al bloc sobre el tema  https://blocs.mesvilaweb.cat/Joan-Alcaraz/?p=269978. I exhorto als nostres polítics, i als nostres -i les nostres- dirigents socials, a retenir, per la República que no tan sols cal proclamar, sinó implementar, aquest concepte d’intel·ligència. I és que ens calen un seguit de reflexions intel·ligents i  de mirades estratègiques, amb els corresponents fulls de ruta possibilistes. Que no tinguin més pressa que l’estrictament necessària, sense dilatar massa la pausa

 

Prou que s’esbraven els VELLS, si encara poden…

Com s’esbrava la mala llet -bon títol i, sobretot, ben directe- és la darrera obra d’Antònia Carré-Pons. A diferència de les novel·les anteriors, aplega un recull -segons com, massa breu- de contes ben perfilats. Rastres intensos d’una escriptora que s’esforça en fugir de la repetició, i a fe que ho aconsegueix. En aquesta ocasió, de la mà d’un dels llibres més venuts la darrera Diada de Sant Jordi, i que ja va per la tercera edició.

Un llibre que, sense embuts ni dissimulacions, “va de vells”. O sigui, hi podem entreveure la fugacitat de la vida, la decadència després de la plenitud -si és que hi era realment-, les nostres fragilitats -que hi són sempre… Una obra sensible i molt ben escrita, com és habitual en l’autora.  

Quant el pare de l’Antònia va quedar afectat per un ictus -aquesta, arribats a una certa edat, és una de les pegues que ens poden passar-, ella es va haver de familiaritzar amb els hospitals, els casals d’avis, els geriàtrics, les residències… En fi, res de nou per a tanta i tanta gent, siguin els pacients, siguin els seus familiars. Tot pot servir de font d’inspiració, i encara més les experiències humanes intenses, ni que siguin -només aparentment- regressives.

De tot plegat n’ha sortit una obra (Club Editor, 2018) d’estil despullat, influïda per la literatura russa que l’egarenca tant bé coneix i valora -singularment, Dostoievski-, o per autores de la talla de la canadenca Alice Munro o l’alemanya -d’origen romanès- Herta Müller. Uns contes que ens mostren situacions habitualment fràgils, però amarades de sensacions emotives i de sentiments àvids, sovint contradictoris… Els de la molta vida viscuda que cada persona veu que se li escola, però que intenta retenir poc o molt inútilment, i per això procura esbravar-se, si encara pot…

Per exemple, amb el ball plaent en un casal d’avis i els flirtejos consegüents d’una parella de vidus, perquè la passió i el sexe, a una certa edat, disminueixen, clar, però no s’extingeixen, sobretot si les persones en concret se senten encara vives; amb els records d’una convivència matrimonial que sovint no ha estat fàcil; amb la relació entre una mare aspra i la filla que té -malgrat tot- el deure moral de cuidar-la; amb la mala llet proverbial d’un vell, tal com es proclama en el títol, i que s’esbrava d’una manera funcional i no tan sorprenent; amb un altre iaio que es deleix amb el contacte femení, tolerat o no; amb l’alternança entre humor, sensualitat i decrepitud; amb el contrast de la vida senil amb la dels joves; amb una darrera reflexió sobre la mort..

Tot plegat servit, en conjunt, amb un alt nivell literari, com cabia esperar amb la cada cop més consolidada, dins les nostres lletres, Antònia Carré-Pons, autora que té una doble personalitat intel·lectual, ja que també respon a l’alter ego d’Antònia Carré, filòloga medievalista. Sobre la seva producció, ja us n’he parlat a https://blocs.mesvilaweb.cat/Joan-Alcaraz/?p=269097 . I n’haurem de continuar parlant, d’aquesta escriptora i amiga de la meva Terrassa, perquè la cosa promet…

Per als qui tenim ja una edat i estem, si no a les portes de la decadència, no pas tant lluny, relats com els de l’Antònia no fan cap mal, ben al contrari. Ens fan tenir més en compte que el nostre temps és breu, i que cal gaudir al màxim a cada etapa d’aquesta existència efímera, i amb els mitjans i estímuls adequats. I als qui -com també és el meu cas- comencem a tenir certa experiència d’hospitals, casals d’avis, geriàtrics, residències… Com s’esbrava la mala llet esdevé un material d’entrenament de qualitat, i una mirada també irònica al temps que ens fuig, per molt que l’intentem retenir.

Amb la vacuïtat de l’inútil, amb la lleugeresa de l’efímer, amb el desig -tan enganyós- d’eternitat… 

NOA, del Iemen a ISRAEL, dels Estats Units a Sant Cugat

Noa, cantant israeliana d’ascendència iemenita, ens va delectar divendres passat al Teatre-Auditori de Sant Cugat del Vallès. Jo no la coneixia prou, i vaig endur-me’n, vista i escoltada de prop, una sorpresa molt agradable. Potser m’atreia, posats a assistir al seu concert vallesà, la meva -presumpta- ascendència jueva. Que encara no he acabat de verificar prou, però de la qual -per què no dir-ho?- me’n sento orgullós… sense necessitat d’haver de justificar determinades i ben discutibles decisions de l’Estat d’Israel.

La Maria, que també li agrada Noa però que tampoc la tenia tan apamada, va quedar-ne igualment sorpresa i complaguda. L’artista del Pròxim Orient, acompanyada només -també a la veu- per Gil Dor, el seu fidel guitarrista, i fent anar ella mateixa les percussions d’una manera tan enèrgica com compulsiva, va omplir l’escenari d’una màgia aconseguida aparentment sense esforç. I amb una gran empatia -i simpatia- amb el públic. Quan torni a cantar en terres catalanes, creieu-me, no us la perdeu!

Potser ja sabeu que Achinoam Nini, àlies Noa, és la cantant israeliana més reconeguda internacionalment , tant per les seves actuacions en directe com pels seus enregistraments. D’ascendència iemenita, i nascuda a Tel Aviv el 1969, va créixer i s’educà a Nova York, una de les capitals del món, des dels 2 als 17 anys. Fins que tornaria a terres jueves, acaronades pel sol i pel vent, flanquejades per sorres, palmeres i deserts, bressolades per la Mediterrània… ni que sigui en conflicte amb el poble palestí.

Entre les influències més notòries d’aquesta artista figuren monstres com Paul Simon, Joni Mitchell i Leonard Cohen. El còctel que combina aquestes sensibilitats amb els antecedents de Gil Dor en els mons del jazz, el rock i la música clàssica -i també les incursions de Noa en el pop i les músiques del món– han fet de la seva una proposta artística tan singular com eclèctica i projectada a ben diversos horitzons.

En el concert santcugatenc -celebrat dins del marc del Guitar Bcn 18-, a més de cançons imbuïdes d’una espiritualitat  gens embafosa, i de ritmes que ens feien retornar, en algun moment, a sons gairebé tribals, Noa va demostrar la seva versatilitat en interpretar, amb lletres de collita pròpia, peces molt reconegudes d’un dels referents més grans del món mundial de la música, un cavaller que responia pel nom de Johann Sebastian Bach...

 

L’amistat de l’artista amb la cantant madrilenya Pasión Vega va fer que Noa hi compartís l’escenari al final del concert. Aquesta vinculació no ens impedeix de veure que són dues dives de registre ben diferent, i per tant, amiga Pasión, aquest cop eres no ben bé apassionada, sinó directament prescindible. Però, és clar, jo sí que no t’havia convidat -si més no en aquesta ocasió- a participar especialment de cap màgia

La qual cosa no treu cap mèrit a una Noa que no em faria res de tornar a escoltar en directe. Amb la seva bona veu, el seu talent escènic, la seva empatia proverbial, la seva herència jueva… Que per molts anys!!

Què, encara no en teniu prou? Ja me’n vaig, tot deixant-vos en companyia d’un web  http://www.noasmusic.com/ que, com és costum en els grans artistes, sempre s’ho val…