JOSEP RUAIX, la militància, el saber i la passió per la CATALANA llengua

El distingit lingüista i sacerdot moianenc Josep Ruaix, premi especial del jurat dels premis Martí Gasull 2018 instituïts per la Plataforma per la Llengua, troba els darrers anys -per si encara no hi fos prou- el reconeixement que el seu ingent treball mereix. La llarga trajectòria de fidelitat a la llengua catalana i del seu ensenyament a tantes persones mitjançant les mítiques “fitxes Ruaix” -o llibres de tant d’èxit com Català fàcil– va fer forat en el seu moment, i ha contribuït a la vitalitat i normalització social del català -malgrat més d’un malgrats– d’una manera molt sòlida, i esperem que prou definitiva…

En el seu conjunt, l’obra gramatical de Ruaix mostra una modernitat esplèndida. Per la seva fidelitat al mestratge de Pompeu Fabra, però també per l’adequació de l’esperit de l’obra del Mestre als temps actuals.

Un aspecte important del reconeixement de què parlàvem el va constituir, el setembre de l’any passat, l’homenatge col·lectiu que se li va retre a Moià, en ocasió del qual es va publicar La galàxia Ruaix. Aquesta més aviat petita -per dimensió, no pas per interès- obra de caràcter miscel·lani s’emmarca dins la Ruta Pompeu Fabra, vinculada a l’Any que s’ha dedicat al gran gracienc i badaloní d’adopció, en el cent cinquantè aniversari del seu naixement i el centenari de la publicació de la Gramàtica catalana

L’edició de la miscel·lània és a càrrec del terrassenc David Paloma -per cert, fill d’en Lluís, un molt apreciat professor meu de Secundària– i de Mònica Montserrat, i ha estat possible gràcies a la col·laboració dels ajuntaments de Moià i de Calders, d’Òmnium Cultural del Bages-Moianès, del Grup d’Estàndard Oral de la UAB, de la Ruta Fabra suara esmentada i d’un seguit de persones vinculades -familiarment, amicalment i professionalment- al lingüista militant que Josep Ruaix i Vinyet  li confessa que és, en una entrevista, a David Paloma.   

 

Doncs bé, tinc l’honor i la complaença que una altra entrevista inclosa al llibre -que mossèn Ruaix, molt amablement, em va fer arribar- sigui precisament meva. Porta un títol tan directe com “Sense correctors, el català seria infecte”, i va ser publicada l’agost del 1999 al setmanari El Temps -com passa el temps, sí, per a mi, per a Ruaix i per a tothom, ai!…

En aquesta entrevista, el treballador indefallent per la llengua -tot vibra en mode “ll”- que és Ruaix deia, en el context del procés de normalització lingüística i a finals del segle anterior:

“El que és important és que es vagin consolidant uns determinats progressos i que no hi hagi perill de recular. És el cas de l’escola, de determinats mitjans de comunicació, de l’administració pública… I ara toca a la justícia i al món socioeconòmic. En el fons de la qüestió hi ha un problema polític de correlació de forces, i si no la tens, la força, no pots imposar-la”.

Traslladant ara, gairebé a finals de la segona part del segle XXI, aquest relat lingüístic al d’un altre procés, el polític, ens adonem que com a catalanes i catalans, i singularment com a sobiranistes, tenim una certa -o molta- força, i prou que ho corroboren els fets i les circumstàncies d’aquests darrers anys.  En tot cas, la gent que som partidaris de la independència nacional no hem pogut imposar,  de moment, el nostre propi relat bàsicament per dos motius: perquè el relat dels espanyols, en conjunt, no és democràtic, i també perquè no tenim, per ara, una majoria social prou qualificada que ben segur que faria més efectiva la pressió internacional.

Aparquem aquestes cabòries, de moment, perquè la situació, a hores d’ara, és prou complicada… En tot cas, deixeu-me dir que, com a admirador seu, a mi m’hauria agradat que mossèn Ruaix hagués obtingut enguany un dels VII Premis Pompeu Fabra a la projecció social del català, instituïts pel Departament de Cultura a través de la Direcció General de Política Lingüística. Però guanyar dos guardons importants en un mateix any, i en el mateix sector, no és pas fàcil. Tot arribarà…

Entre les mítiques Homilies d’Organyà que apareixen en la imatge següent i la producció tan valuosa i l’impuls ben militant de Josep Ruaix -passant pel llegat de Fabra i les aportacions de molts i moltes altres-, jo crec que la llengua catalana ha pogut, definitivament, salvar els mots. Una breu ullada al web institucional Llengua catalana http://llengua.gencat.cat/ca/inici -que conté, a més de recursos i altres informacions, els successius informes anuals de política lingüística- us permetrà visualitzar-ho millor. Tot i així, àmbits com la justícia o l’audiovisual, o el sector econòmic a més d’un nivell, són manifestament millorables…

Aquesta normalització progressiva s’ha aconseguit, sobretot, gràcies a la consciència de poble, més enllà que l’antic Principat de Catalunya -territori principal del català, però no pas l’únic, i la resta es troben en pitjors condicions lingüístiques- esdevingui finalment la nació d’un Estat propi en forma de República o aquest procés, prou complex, topi amb més o menys dificultats.

Celebrem-ho, consolidem-ho, alegrem-nos-en. Però sobretot, no abaixem mai la guàrdia, ni en l’àmbit lingüístic, ni en l’ambient cultural, ni a nivell polític ni en la resta de sectors d’activitat. I és que tenim, majoritàriament, una determinació republicana  i disposem, sortosament, d’una societat civil prou forta, que personalitats com l’il·lustre moianenc contribueixen tant a envigorir.  

Amb PEDRO GUERRA, des de la GARROTXA de natura i cultura

L’actuació del gran Pedro Guerra al festival Planastiueja’t, a Les Planes d’Hostoles, constituïa una magnífica excusa per a organitzar un cap de setmana de natura i cultura per la Garrotxa, ni que només fos pel seu entorn meridional. És el que vam muntar-nos, amb la parenta, l’últim finde. Ara feia un cert temps que no hi anàvem, però aquests verds, aquests prats, aquestes fagedes, aquestes volcàniques roques encantades… donen gust i et permeten retrobar i retrobar-te, respirar a fons, gaudir intensament. I, si és amb música, molt millor! 

Tenia moltes ganes d’anar a un concert de Pedro Guerra, a qui admiro des de fa anys però que no havia escoltat mai en directe. El cantautor canari reeditarà pròximament, amb noves versions, el seu primer disc, Golosinas, que a partir del 1995 el projectaria ràpidament com un dels millors en el seu gènere.

La Torre dels Til·lers de Les Planes d’Hostoles constitueix  un dels escenaris -superb- d’un festival que s’està consolidant en l’estiu garrotxí, la qual cosa mereix tots els aplaudiments  https://www.planestiuejat.cat/programacio. Si més no, en comparació a d’altres festivals de més anomenada però que programen, sovint, artistes a preus exagerats i, en més d’un cas, astronòmics. 

Va anar de poc -hagués estat un desengany- que el concert no s’hagués de suspendre, perquè una plugeta fina no afavoria que es pogués iniciar. Però va parar a temps -oh, miracle!- i Guerra, amb una primera part totalment acústica, ens va demostrar tot el que ha anat aprenent amb els anys, des d’aquelles primeres lletres suposadament ingènues, com la de la dolça cançó Peter Pan:

En canvi, en temes més tardans -que ens va interpretar amb l’acompanyament eficaç d’una molt reduïda banda- li surt més mala llet.  Veiem-ho, per exemple, a Miedo, on Pedro sap clavar, de forma exacta, el conjunt de les moltes pors que ens paralitzen…

O a Debajo del puente:

En fi, podríem parlar i escoltar força més a propòsit d’un canari estimat perquè demostra que té, com vam veure l’altre dissabte, molta qualitat humana, a més de la seva creativitat artística. Però us deixo ara amb el post que vagi penjar el 2016 amb, entre alguna altra, les cançons de Café Libertad 8, el cau madrileny des d’on el de Güímar (Tenerife)  tant es va projectar   https://blocs.mesvilaweb.cat/Joan-Alcaraz/?p=269220.

Però un cap de setmana a la Garrotxa, ni que sigui només per un sector, dóna per a molt. I és important, no cal dir, que disposis d’un bon camp base com a allotjament. Nosaltres ho vam fer a l’hotel de muntanya La Salut, adjunt al santuari de la Mare de Déu de la Font de la Salut, situat a l’entorn del coll de Condreu, al terme municipal de Sant Feliu de Pallerols  https://guiacat.cat/restaurant/hotel-restaurant-la-salut-sant-feliu-de-pallerols

Aquest establiment disposa, a més de restaurant, d’un bar mirador amb esplèndides vistes panoràmiques, a una altitud de 1.050 metres… 

Des d’allí podeu fer una fàcil i bonica excursió per una fageda adjunta que us durà, en poc temps, a les conegudes com a Roques Encantades, o suggestives formes minerals plenes de molsa, i que trobareu enmig del bosc  de  l’Espai Natural Protegit del Collsacabra https://www.sempreviaggiando.com/ca/2015/11/16/excursio-nens-roques-encantades-la-salut-garrotxa-olot/.

Encantades… potser també perquè són envoltades de personatges de la natura com follets, dones d’aigua, martinets, fades, bruixes

I de baixada podeu prendre alguna coseta, per exemple, enmig de la plaça de Sant Feliu de Pallerols, poble plàcid i atractiu per on passa el riu Brugent.

I si, gairebé ja a la Garrotxa, hi accediu per la comarca de la Selva, passareu per Amer, una vila que, a més d’un antic monestir benedictí, disposa d’una gran plaça porticada, la tercera més gran del país després de les de Vic i de Balaguer. A tocar de la plaça s’hi troba la pastisseria Puigdemont, que regenta la família del nostre president a l’exili. En record d’ell, i de tots -i totes- els represaliats, hi podeu adquirir els Capricis d’Amer, o carquinyolis característics. No massa durs, força dolços i que ens evoquen un dels fets més terribles de la història de la població: els terratrèmols de l’any 1427.

Ara tornem a ser en temps de terratrèmols, per sort només polítics i de convivència, però també malèfics, al cap i a la fi… Oi, president Carles Puigdemont? Oi, presos i exiliats? Oi, totes i tots els qui creiem que la llibertat de Catalunya,  que no volen ni ens deixen que aconseguim, s’ho val?

I és que, si Pedro Guerra és un gran artista, la nostra guerra nacional ha esdevingut sinuosa, aspra i complicada. Però per a guanyar-la democràticament necessitem, encara, més efectius. Estic del tot segur que aquesta és condició necessària, però no sé si prou suficient…

Us animeu a pujar, amb la gent del CAOC, al PORT DE SALAU?

Si us decidiu, haurà de ser d’aquí a un any. Amb la meva dona vam fer-ho, per primer cop, el cap de setmana darrer. Ja tocava, doncs, participar en la XXXI edició d’una festa per la llibertat dels pobles i l’amistat occitano-catalana que té lloc cada primer diumenge d’agost en l’entorn magnífic del port de Salau, que comunica el Pallars amb l’Arieja

Organitzada conjuntament pel CAOC i per l’associació ASPIC , de la vila occitana de Salau, es tracta d’una trobada de germanor que té sentit com a símbol d’una Europa tan il·lusòria com desitjable, on llengües i cultures convisquessin en harmonia, i on la configuració dels Estats només fos determinada per la lliure determinació dels seus pobles. Somiar truites, direu? Segurament, però això no fa cap mal, ans al contrari…

Occitània, com sabreu, és un ampli espai a cavall entre tres estats: el francès, l’italià -al sector alpí també conegut com Arpitània i l’espanyol -per la Val d’Aran. Políticament, doncs, gens articulada; culturalment, prou minoritzada, i lingüísticament, en situació precària. I malgrat tot… existeix encara una consciència occitana i occitanista que malda  per tenir el seu lloc -ni que sigui sobretot patrimonial– en aquesta Europa de matriu democràtica que ha estat, històricament, constructora de drets, però que no sempre els impulsa ni els reconeix prou.

Institucions com l’Institut d’Estudis Occitans http://www.ieo-oc.org/  o, a nivell més polític, el Partit Occitan http://partitoccitan.org/ incideixin destacadament en aquest impuls. Com també ho fan les entitats i institucions de l’Aran vinculades al foment de la modalitat aranesa de l’occità. O, des de Catalunya, el Cercle d’Agermanament Occitano-Català, habitualment conegut per les sigles CAOC, que també corresponen al Comitat d’Afrairament Occitano-Catalan en la versió en la llengua d’oc, que vol dir -fixeu-vos-hi!- la llengua del sí.

Una llengua i una cultura minoritzades, sí, però no pas mortes. En són bons exemples dues eines adaptades als usos moderns. El digital Jornalet https://www.jornalet.com/, promogut des de Catalunya ja fa cinc anys i amb col·laboradors de tota l’àrea occitana,  o Lo Pichòt Comtadin   https://lopichotcomtadin.wordpress.com/ una altra publicació digital impulsada més recentment des de la Provença.  Tot i així, a l’occitanisme també s’hi constata actualment una certa crisi, que s’afegeix a les moltes crisis que campen arreu… 

El CAOC  http://caoc.cat/, creat l’any 1977 sota l’impuls de personalitats com els desapareguts Josep M. Batista i Roca i Enric Garriga Trullols, i també Joan Amorós i Pla, promou habitualment des de Barcelona cursos d’ensenyament de l’occità i realitza un seguit d’activitats per al millor coneixement, entre nosaltres, de la cultura veïna.

Entre aquestes activitats figura destacadament la Dictada Occitana, organitzada cada mes de gener amb el suport de la nostra Direcció General de Política Lingüística, i que se celebra simultàniament a diverses localitats de l’espai català i occità. I també la pujada anual, cada primer diumenge d’agost, al port de Salau, situat al capdamunt del Pallars com a pas natural de comunicació, als Pirineus, amb la veïna comarca de l’Arieja, al departament francès que té Foix com a capital, a més  de singular població històrica de l’antic país de Foix.

Històricament, això ha volgut dir guerres, repressions, contraban… Però posem-nos més excursionistes i diguem que les vistes panoràmiques del port són, veritablement, magnífiques. I no és gens difícil de pujar-hi, sobretot si partiu des de l’aparcament del pont de la Perosa i aneu fent, per una pista força suau, unes tres hores de camí. Que també poden ser dues si us hi enfileu des del refugi del Fornet, però aleshores l’ascensió ja té més mèrit i -sobretot en el meu cas- no es tractava de forçar -i per tant de patir- més del compte. Sigui com sigui, n’estic satisfet: les hores de gimnàs dels darrers anys al barri barceloní de Les Corts hauran valgut la pena… 

Un cop a dalt -des de Salau, a la vessant occitana del port, també hi pugen els occitanistes, que sovint parlen entre ells en francès-, poden arribar a confluir-hi, com enguany, unes 600 persones, en una trobada a 2.100 metres d’altitud. Cap a migdia, s’hissen les banderes catalana i occitana -amb el lògic afegit d’estelades-, hi ha diversos parlaments -de to festiu, però també reivindicatiu, i encara més pels presos polítics i els exiliats-, es comparteixen menges i begudes tradicionals dels dos costats del Pirineu… O s’interpreten cançons com les del Grup Arredalh http://arredalh.wixsite.com/groupe per tal de donar, encara, més alegria

Si us hi animeu de cara a l’any que ve, podeu fer-ho mitjançant el CAOC i tindreu la tarda del dissabte anterior per allotjar-vos a la bonica vila d’Esterri d’Àneu i realitzar-hi un seguit d’activitats culturals i festives. És l’opció que us aconsello, sigueu o no socis de l’entitat, tot i que també, òbviament, pugueu pujar al port de Salau per lliure… Si em feu cas, directius de l’entitat com la Núria, la Laia o l’Arnau, per exemple, us atendran, amb amabilitat i eficàcia.

Soci del CAOC gairebé des que existeix, ja fa més de 40 anys, no em va costar massa arribar a l’occitanisme des del meu catalanisme. Tot és una qüestió de drets lingüístics, drets culturals, drets nacionals, drets democràtics… És una llàstima, tanmateix, que el món continuï funcionant, gairebé exclusivament, per raons d’interès econòmic i de coacció estatal, que vol dir política, militar i també econòmica, no cal dir…

Una llàstima… però també cal ser realistes i prendre’n bona nota. Sense deixar de lamentar, una i altra vegada, com va el món!

 

JOAQUIM BADIA, il·lustre i proper, de TERRASSA estant

Terrassa, l’antiga Egara -per mi sense accent, sempre!- ha donat i dóna personalitats diverses, però Joaquim Badia, en temps contemporanis, n’és una de ben principal. Per això m’honoro de formar part de la varietat de persones que intervenen en la miscel·lània d’homenatge que se li acaba de dedicar. 

Tal com assenyala un altre egarenc destacat, Salvador Cardús, en el pròleg a l’obra, ens referim a una sòlida trajectòria professional, al llarg compromís social, al consistent suport al món de la cultura o al generós acompanyament a iniciatives polítiques… I poso en darrer terme la profunda consciència cristiana perquè jo, en la meva aportació, no la vaig tenir en compte. Però ara, des del meu agnosticisme, no deixo de veure-ho com una mancança. Meva, no cal dir…

La col·lecció “Els llibres de Terrassa”, que edita la Fundació Torre del Palau   http://www.torredelpalau.org/, ha publicat fa poques setmanes el volum Joaquim Badia i Tobella. Advocat, home de pau i de diàleg. A la portada, per mi insòlitament marítima, s’hi veu la figura del pròcer i s’hi esmenta que es tracta d’un llibre que és obra d’autors diversos.

Doncs bé, d’aquests autors -i autores, no cal dir-, jo en sóc un, i això em complau moltíssim, per més d’una raó. En primer lloc perquè, a la Terrassa de bona part del segle XX i del que portem del XXI, Joaquim Badia ha estat -i, als seus 90 anys, encara ho és- un referent cabdal, indispensable. Després, perquè això em permet novament -des del meu exili barceloní- retrobar-me amb la ciutat, i a fe que maldo per tenir ocasions de fer-ho i, en els pròxims anys, n’hi haurà encara més…

Però no és tan sols una qüestió de retrobament, sinó que un estigui, en aquestes gairebé 250 pàgines, tan ben acompanyat. Perquè al llibre hi ha -a més de referències biogràfiques, articles inèdits, glosses de l’homenatjat i una entrevista del 1978 a càrrec de l’amic Jaume Comellas a l’enyorada revista Al Vent– aportacions de personalitats de la vàlua de Sebastià M. Bardolet, abat emèrit de Montserrat, o  Feliu Formosa, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, entre d’altres, incloses les de l’actual alcalde de Terrassa i de l’alcaldessa de Matadepera, el poble veí on, al sector de Can Prat, hi viu en Joaquim.

Són, com deia, companyies singulars que continuen amb les aportacions de persones amigues, entre les quals m’honoro de ser-hi. Podem referir-nos, per exemple, a Pere Alavedra, empresari, agent immobiliari i artista; Manuel Ametller, sacerdot, rector de la parròquia de Sant Joan de Matadepera, promotor de l’ensenyament del català i professor meu de llatí, val a dir-ho; Mercè Armengol, professora de català, jutgessa de pau i neboda de l’homenatjat; Joan Busquet, periodista i responsable del PSUC a Terrassa als primers anys 70; Magí Cadevall, cofundador de l’Escola Tecnos i diputat del PSC al Parlament; Josep Caminal, gestor cultural i de comunicació; Josep Casajuana, ensenyant, gestor cultural,  regidor de l’Ajuntament terrassenc i diputat socialista al Parlament català; Joan Casals, organista de la catedral de Terrassa i director, durant quatre dècades, del Cor Montserrat

…i seguim. Rafel Comes, empresari del tèxtil, erudit i expert en història industrial; Jacint Cuyàs, gerent d’una empresa tèxtil i regidor egarenc per CiU durant tres mandats; Jaume Dasquens, prevere de la parròquia de la Sagrada Família; Josep Espar, polític, advocat, empresari i promotor cultural; Josep-Maria Font, promotor cultural i cívic, director de la Fundació Torre del Palau i qui em va encarregar -gràcies, amic!- de fer la meva aportació; Roc Fuentes, advocat laboralista, regidor del PSUC i diputat al Parlament per IC; Pere Gorina, enginyer industrial i professor de català; Jordi Llonch, periodista; Montserrat Malgosa, directiva cultural; Albert Novellon, artista; Ferran Pont, enginyer industrial i polític democratacristià; Cèlia Ros, militant del Reagrupament Socialista i Democràtic i regidora a Terrassa per ERC; Manuel Royes, alcalde egarenc durant diversos mandats i president de la Diputació de Barcelona; Josep Rull, advocat i polític, avui malauradament pres; Vicenç Villatoro, escriptor i gestor cultural…

Habitualment, quan arribes a algú ben conegut -a Terrassa i a tot Catalunya– com és en Villatoro, és que ja et trobes al final d’una llista, poc o molt llarga i proverbialment valuosa. Respiro i respireu, doncs… Però afegim-hi, encara, les intervencions de la família Canyameres-Sanaüja -en record de l’enyorat Jaume Canyameres– i la del president d’Òmnium Cultural  Jordi Cuixart -escrita, malauradament, des de la presó de Soto del Real-, entre moltes més. I remarquem les intervencions molt actives en l’edició del volum de la periodista Laura Massallé, de l’advocat i exconseller de la Generalitat Oriol Badia -germà d’en Joaquim-, i dels ja esmentats Ferran Pont i Josep-Maria Font.

El llibre disposa d’un nodrit -tant com entranyable- Àlbum de fotografies  que dóna bona idea de la personalitat humana i la implicació social de la personalitat de Joaquim Badia, en les quals hi té un pes remarcable aquest factor cristià que, com us deia al començament, vaig obviar massa en una intervenció de la qual me’n sento, d’altra banda, prou satisfet…

La gent que no sou de Terrassa és lògic que volgueu retenir els aspectes més notoris d’aquest egarenc tan proper com il·lustre. Us en faig la llista:

  • El seu pare és assassinat, el juliol del 1936, per sicaris de la FAI al terme de Matadepera, població propera on la família hi havia establert la residència.
  • Fa estudis a Barcelona, al col·legi escolapi del carrer de Balmes.
  • Estudia Dret a la UB.
  • Es vincula a Acció Catòlica.
  • Exerceix a Terrassa com a advocat.
  • Intervé, a finals de la dècada dels 50, en l’obertura de l’emblemàtica llibreria L’Àmfora, de referència durant anys per als llibres en català.
  • A començaments dels 60, esdevé secretari i després president de la delegació terrassenca d’Òmnium Cultural.
  • Eleccions espanyoles del 1977: com a militant destacat d’Unió Democràtica de Catalunya, es presenta per la coalició que forma aquest partit amb el Centre Català. Tercer de la llista per Barcelona, no resultarà elegit.
  • Advocat al servei de “la Caixa”.
  • Membre i directiu de diverses entitats culturals, socials, cíviques…
  • 1990: rep la distinció de “Terrassenc de l’Any” i és nomenat magistrat del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.
  • 1996: Medalla President Macià de la Generalitat.
  • 2016: Premi Drets Humans, en la primera edició d’aquests guardons, instituïts pel Col·legi d’Advocats de Terrassa.

També cal assenyalar que l’any 1994 havia tingut lloc la donació a la ciutat, per part de la família Badia, de la Torre del Palau, l’únic vestigi que resta a hores d’ara del que havia estat castell palau terrassenc i que veieu a la foto adjunta. Cal dir que tant el Joaquim com l’Oriol, a l’hora de fer la donació, no van tenir pressa, ja que no volien cedir el preuat bé cultural a un Ajuntament de signe franquista…

Grans i assenyalats mèrits, doncs! És per això que, tal com dic en la meva aportació al llibre, és lògic que algú m’aconsellés de passar prèviament pel despatx de Joaquim Badia quan l’any 1976, en plena -i també enganyosa- Transició política, jo vaig ser convidat a anar a veure el comissari de la Policia local per alguna informació realitzada com a primer corresponsal a Terrassa del diari Avui, com també ho havia estat abans d’aquella capçalera vespertina que es deia El Noticiero Universal.

La persona que m’ho aconsellava -i que ara sóc incapaç de recordar- em va dir que el nostre homenatjat “ja haurà parlat del teu cas amb l’alcalde i no t’hauràs de preocupar de res. Simplement, respondre les preguntes que se’ facin, i llestos”.

I així va ser, exactament. Perquè, tal com es diu en el títol del llibre, el nostre home ho ha estat, per damunt de tot, de pau i de diàleg. Gràcies, moltes gràcies, Joaquim, per tantes i tantes aportacions, iniciatives i contribucions personals! Gràcies per haver servit i honorat tant la meva i la nostra Terrassa i, amb ella, tot Catalunya

 

 

 

 

 

Tenim prou PA TORRAT, a la torradora?

Ja ho veieu, faig un joc amb el nom del president Torra -i que Puigdemont, el nostre mandatari legítim que ara vol crear una nova formació, em perdoni- per indicar que, ens agradi o no, és obvi que ens trobem en un nou tombant de la nostra vida col·lectiva. Som en el procés, doncs, o més aviat en el postprocés? Segurament, ni en una cosa ni en l’altra…

Espanya no ha canviat gaire o gens, però, si més no -ara amb el PSOE a la cabina de  comandament-, malda per dissimular-ho. Dins les fatalitats que ens han assetjat els darrers mesos, la caiguda del PP no deixa de ser una sort, tant per als espanyols com per a nosaltres. Però la situació, a partir d’ara, pot dilatar-se, perquè es predicarà molt de diàleg -tal com l’entrevista recent de Quim Torra amb Pedro Sánchez deixa entreveure- però és previsible que s’arribi a pocs acords, i que aquests no siguin massa determinants per als nostres interessos de llibertat i República.

Per començar, tenim un claríssim punt 0, que és la situació dels presos i els exiliats, força afavorida per la justícia internacional però amb totes les traves possibles per part de la justícia espanyola, autèntic poder fàctic de l’Estat, i ara, més que mai… Com reaccionarà el govern socialista davant d’això? El PSOE és, poc o molt, un partit progressista. Poc fidel -això queda clar- als seus orígens republicans i massa submís, doncs, amb la Monarquia, tal com l’afer Corinna, ara mateix, torna a demostrar. Poc valent, en definitiva, i massa condicionat pel seu espanyolisme, que a mi em fa sempre invertir-li les sigles i transformar-lo en PESO (Partido Español Socialista Obrero). I els dos darrers conceptes posar-los, en el seu cas, sovint en qüestió…

Malgrat tot, amb els socialistes espanyols respirem una mica millor que amb els reaccionaris ibèrics -i amb uns altres neoreaccionaris, els de Ciudadanos, ara una mica fora de joc. A mi, que sóc socialista -o socialdemòcrata- català, però ben allunyat del PSC, no em sap greu de reconèixer-ho. Però també me n’adono que el presumpte diàleg entre els governs de Madrid i de Barcelona -admetem que del tot necessari- pot quedar molt en política de gestos, capficat el govern Sánchez en fer-se més presentable, i el govern Torra, en assajar la via pragmàtica amb una mà i, amb l’altra, no descuidar els simbolismes per a no defraudar la pròpia parròquia. La qual cosa -si pensem, per exemple, en els CDR, li costarà…

Ara hem entrat en una etapa en què tant el govern de l’Estat com la pròpia justícia espanyola -representada, entre més, pel sinistre jutge Llarena – voldran demostrar-nos, més que mai, que són poders independents. És clar que la Fiscalia, en principi, depèn del govern… En tot cas, les catalanes i els catalans -i sobretot, els qui aspirem a la independència del nostre país- som custodis d’uns presos que són gent nostra, i tots plegats som ostatges d’un Estat que, tradicionalment, no ha tingut vocació democràtica, i ha de demostrar que en tindrà…

Això no vol dir que els sobiranistes no haguem de fer la necessària autocrítica. Potser a l’anterior torradora del procés no hi havia suficient pa torrat ni prou formatge, i suposo que m’enteneu… Teníem, efectivament, pressa, segurament massa, i no havíem consolidat suficientment les famoses estructures d’Estat ni disposàvem de suports internacionals prou efectius. Ni teníem -malgrat que el referèndum de l’1 d’octubre es va fer com  es va poder- una majoria suficient a favor, prou àmplia, prou sòlida. O sigui, amb menys del 50% de suport, tu no pots intentar de veres assolir la independència del teu país, perquè d’antuvi no ocupes suficients espais de poder, ni de decisió, ni d’influència… Crec que tot això ho han demostrat els fets, i que per tant, en perspectiva, encara és més fàcil d’entendre.

Tanmateix, queda clar que el famós procés no s’ha acabat a condició que, en la nova etapa, maldem per reagrupar forces i intentar-ho de nou. Però hem de ser unes quantes i uns quants més i, sobretot, estar molt atents a les -com es diu ara- finestres d’oportunitat-, nacionals i internacionals, que puguin sorgir. Qui sap si les pròximes, i prou importants, eleccions municipals, en poden ser una, en la qual també buscarà la seva fortuna el nou artefacte polític  que volen crear Puigdemont, TorraSànchez, Mascarell… En tot cas, si parlem, tan insistentment, de fer República, hi ha d’haver entre nosaltres, més que mai, intel·ligència republicana, tal com deia un manifest del 1930 no ben bé independentista que inspirava Joan Lluhí i Vallescà.

Us deixo amb el que, al seu dia, vaig escriure al bloc sobre el tema  https://blocs.mesvilaweb.cat/Joan-Alcaraz/?p=269978. I exhorto als nostres polítics, i als nostres -i les nostres- dirigents socials, a retenir, per la República que no tan sols cal proclamar, sinó implementar, aquest concepte d’intel·ligència. I és que ens calen un seguit de reflexions intel·ligents i  de mirades estratègiques, amb els corresponents fulls de ruta possibilistes. Que no tinguin més pressa que l’estrictament necessària, sense dilatar massa la pausa

 

Prou que s’esbraven els VELLS, si encara poden…

Com s’esbrava la mala llet -bon títol i, sobretot, ben directe- és la darrera obra d’Antònia Carré-Pons. A diferència de les novel·les anteriors, aplega un recull -segons com, massa breu- de contes ben perfilats. Rastres intensos d’una escriptora que s’esforça en fugir de la repetició, i a fe que ho aconsegueix. En aquesta ocasió, de la mà d’un dels llibres més venuts la darrera Diada de Sant Jordi, i que ja va per la tercera edició.

Un llibre que, sense embuts ni dissimulacions, “va de vells”. O sigui, hi podem entreveure la fugacitat de la vida, la decadència després de la plenitud -si és que hi era realment-, les nostres fragilitats -que hi són sempre… Una obra sensible i molt ben escrita, com és habitual en l’autora.  

Quant el pare de l’Antònia va quedar afectat per un ictus -aquesta, arribats a una certa edat, és una de les pegues que ens poden passar-, ella es va haver de familiaritzar amb els hospitals, els casals d’avis, els geriàtrics, les residències… En fi, res de nou per a tanta i tanta gent, siguin els pacients, siguin els seus familiars. Tot pot servir de font d’inspiració, i encara més les experiències humanes intenses, ni que siguin -només aparentment- regressives.

De tot plegat n’ha sortit una obra (Club Editor, 2018) d’estil despullat, influïda per la literatura russa que l’egarenca tant bé coneix i valora -singularment, Dostoievski-, o per autores de la talla de la canadenca Alice Munro o l’alemanya -d’origen romanès- Herta Müller. Uns contes que ens mostren situacions habitualment fràgils, però amarades de sensacions emotives i de sentiments àvids, sovint contradictoris… Els de la molta vida viscuda que cada persona veu que se li escola, però que intenta retenir poc o molt inútilment, i per això procura esbravar-se, si encara pot…

Per exemple, amb el ball plaent en un casal d’avis i els flirtejos consegüents d’una parella de vidus, perquè la passió i el sexe, a una certa edat, disminueixen, clar, però no s’extingeixen, sobretot si les persones en concret se senten encara vives; amb els records d’una convivència matrimonial que sovint no ha estat fàcil; amb la relació entre una mare aspra i la filla que té -malgrat tot- el deure moral de cuidar-la; amb la mala llet proverbial d’un vell, tal com es proclama en el títol, i que s’esbrava d’una manera funcional i no tan sorprenent; amb un altre iaio que es deleix amb el contacte femení, tolerat o no; amb l’alternança entre humor, sensualitat i decrepitud; amb el contrast de la vida senil amb la dels joves; amb una darrera reflexió sobre la mort..

Tot plegat servit, en conjunt, amb un alt nivell literari, com cabia esperar amb la cada cop més consolidada, dins les nostres lletres, Antònia Carré-Pons, autora que té una doble personalitat intel·lectual, ja que també respon a l’alter ego d’Antònia Carré, filòloga medievalista. Sobre la seva producció, ja us n’he parlat a https://blocs.mesvilaweb.cat/Joan-Alcaraz/?p=269097 . I n’haurem de continuar parlant, d’aquesta escriptora i amiga de la meva Terrassa, perquè la cosa promet…

Per als qui tenim ja una edat i estem, si no a les portes de la decadència, no pas tant lluny, relats com els de l’Antònia no fan cap mal, ben al contrari. Ens fan tenir més en compte que el nostre temps és breu, i que cal gaudir al màxim a cada etapa d’aquesta existència efímera, i amb els mitjans i estímuls adequats. I als qui -com també és el meu cas- comencem a tenir certa experiència d’hospitals, casals d’avis, geriàtrics, residències… Com s’esbrava la mala llet esdevé un material d’entrenament de qualitat, i una mirada també irònica al temps que ens fuig, per molt que l’intentem retenir.

Amb la vacuïtat de l’inútil, amb la lleugeresa de l’efímer, amb el desig -tan enganyós- d’eternitat… 

NOA, del Iemen a ISRAEL, dels Estats Units a Sant Cugat

Noa, cantant israeliana d’ascendència iemenita, ens va delectar divendres passat al Teatre-Auditori de Sant Cugat del Vallès. Jo no la coneixia prou, i vaig endur-me’n, vista i escoltada de prop, una sorpresa molt agradable. Potser m’atreia, posats a assistir al seu concert vallesà, la meva -presumpta- ascendència jueva. Que encara no he acabat de verificar prou, però de la qual -per què no dir-ho?- me’n sento orgullós… sense necessitat d’haver de justificar determinades i ben discutibles decisions de l’Estat d’Israel.

La Maria, que també li agrada Noa però que tampoc la tenia tan apamada, va quedar-ne igualment sorpresa i complaguda. L’artista del Pròxim Orient, acompanyada només -també a la veu- per Gil Dor, el seu fidel guitarrista, i fent anar ella mateixa les percussions d’una manera tan enèrgica com compulsiva, va omplir l’escenari d’una màgia aconseguida aparentment sense esforç. I amb una gran empatia -i simpatia- amb el públic. Quan torni a cantar en terres catalanes, creieu-me, no us la perdeu!

Potser ja sabeu que Achinoam Nini, àlies Noa, és la cantant israeliana més reconeguda internacionalment , tant per les seves actuacions en directe com pels seus enregistraments. D’ascendència iemenita, i nascuda a Tel Aviv el 1969, va créixer i s’educà a Nova York, una de les capitals del món, des dels 2 als 17 anys. Fins que tornaria a terres jueves, acaronades pel sol i pel vent, flanquejades per sorres, palmeres i deserts, bressolades per la Mediterrània… ni que sigui en conflicte amb el poble palestí.

Entre les influències més notòries d’aquesta artista figuren monstres com Paul Simon, Joni Mitchell i Leonard Cohen. El còctel que combina aquestes sensibilitats amb els antecedents de Gil Dor en els mons del jazz, el rock i la música clàssica -i també les incursions de Noa en el pop i les músiques del món– han fet de la seva una proposta artística tan singular com eclèctica i projectada a ben diversos horitzons.

En el concert santcugatenc -celebrat dins del marc del Guitar Bcn 18-, a més de cançons imbuïdes d’una espiritualitat  gens embafosa, i de ritmes que ens feien retornar, en algun moment, a sons gairebé tribals, Noa va demostrar la seva versatilitat en interpretar, amb lletres de collita pròpia, peces molt reconegudes d’un dels referents més grans del món mundial de la música, un cavaller que responia pel nom de Johann Sebastian Bach...

 

L’amistat de l’artista amb la cantant madrilenya Pasión Vega va fer que Noa hi compartís l’escenari al final del concert. Aquesta vinculació no ens impedeix de veure que són dues dives de registre ben diferent, i per tant, amiga Pasión, aquest cop eres no ben bé apassionada, sinó directament prescindible. Però, és clar, jo sí que no t’havia convidat -si més no en aquesta ocasió- a participar especialment de cap màgia

La qual cosa no treu cap mèrit a una Noa que no em faria res de tornar a escoltar en directe. Amb la seva bona veu, el seu talent escènic, la seva empatia proverbial, la seva herència jueva… Que per molts anys!!

Què, encara no en teniu prou? Ja me’n vaig, tot deixant-vos en companyia d’un web  http://www.noasmusic.com/ que, com és costum en els grans artistes, sempre s’ho val…

L’ardit JOSEP ROVIRA em proporciona un “bolo” televisiu

No passa habitualment que un vagi a la televisió, i no tant com a públic -que tampoc no hi he anat gaire- sinó com a convidat. Ho havia fet algun cop, però -imagineu-vos- abans que sortís TV3

I ara, en plena seixantena, m’ha caigut això que se’n diu un bolo a una emissora local, Esplugues TV, que també és, per la seva producció de continguts, d’àmbit relativament comarcal al Baix Llobregat. Hi fan un programa d’interès evident, “La clau de la nostra Història”, en el qual s’hi va parlant de diversos personatges, episodis i escenaris que conformen el que som a partir del que hem estat, i donen encara més sentit al que podem ser. Amb el vist-i-plau del Regne d’Espanya… o sense el seu permís.

La qual cosa torna a ser remarcable en aquests dies, que ens els volen -per a mal… o per a bé- tan entretinguts… Però que hem d’afrontar amb el màxim esperit unitari possible.

El culpable històric de la meva intervenció va ser el referent socialista i sobiranista català Josep Rovira, i el responsable directe -moltes gràcies per pensar-hi-, l’amic historiador, gestor cultural i activista del sobiranisme Víctor Cucurull, nascut, com l’anterior, a la ciutat -i abans vila- de Rubí, a dues estacions de tren de la meva Terrassa, al Vallès Occidental….

Al petit i casolà plató dels estudis espluguins d’ETV  http://etv.xiptv.cat/ ens hi esperava  un altre cavaller també il·lustre i il·lustratJaume Marfany, que ha estat vicepresident de l’ANC i és el presentador del programa que us deia, en el qual el Víctor fa d’assessor històric.

Mitjançant aquest enllaç, podeu veure l’emissió completa de l’espai dedicat a Josep Rovirahttp://etv.xiptv.cat/la-clau-de-la-nostra-historia/capitol/josep-rovira-politic-i-revolucionari-catala-1902-1968.

Les i els qui em coneixeu ja sabeu que jo sóc el de la camisa grana. Però ara no es tracta tant de parlar de mi, sinó del patriota, revolucionari i després reformista -que és el que jo mateix, si em permeteu, he estat sempre- rubinenc. Reformista, sí, perquè les revolucions -tot i que tinguin aspectes prou dignes de consideració-, també estan plenes de contraindicacions, tan lamentables com prou conegudes…

Us en faré una síntesi breu, perquè un article més llarg sobre Josep Rovira i Canals ja el vaig publicar recentment al web L’Opinió Socialdemòcrata dels Republicans de Catalunya, en el qual col·laboro habitualment com a afiliat a MES (Moviment d’Esquerres)  https://mesesquerres.cat/.

Us l’enllaço també:  http://opiniosocialdemocrata.cat/josep-rovira-baula-transmissio-historica-que-no-cal-oblidar/.

Josep Rovira, nascut a Rubí a començaments del s. XX, va patir això que ara, malauradament, torna a estar de moda -l’exili- a la Catalunya Nord. Allí hi va conèixer un altre exiliat de renom, l’antic coronel de l’exèrcit espanyol Francesc Macià, al seu torn fugitiu -la Història es va repetint- de la Dictadura de Primo de Rivera. L’Avi se l’enduria al mític complot separatista de Prats de Molló, aventura com sabreu fracassada, però ben significativa per internacionalitzar, aviat farà cent anys, la causa catalana. 

Ardit militant -era un home d’un coratge i una valentia posats habitualment a prova- d’Estat Català, Estat Català-Partit Proletari, el BOC i el POUM, després de la desfeta del 39 -i de combatre-hi a primera línia i ser empresonat- s’exilià novament a l’Estat francès i hi impulsà la plataforma del Front de la Llibertat i el primer Moviment Socialista de Catalunya, un dels precedents dels qui ens considerem socialistes republicans, per oposició -entre d’altres- als ara icetians socialistes monàrquics

Proper, doncs, a Macià i després a Joaquim Maurín i un altre luxe històric, Andreu Nin, el nostre home havia de sentir-se desenganyat, com tanta altra gent, de l’stalinisme, i per això abraçà els ideals del socialisme democràtic, l’únic que de veritat pot dir-se socialista… sense que se li caigui la cara de vergonya.

I, si et consideres socialista i creus en la democràcia, per força has d’estar per la llibertat dels pobles, concretada en un dret d’autodeterminació que, en el nostre cas, ens ha de dur a un Estat independent en forma de República. D’una res publica -o empoderament de tot i de tothom- que no solament cal proclamar -ja ho hem fet, no tan sols recentment, sinó moltes vegades- sinó implementar, fer-la efectiva.

A desgrat de la repressió que puguem patir, singularment aquests dies -i esperem que Alemanya no s’hi acabi apuntant-, però per coherència amb la història d’una nació que, fins i tot quan tenia reis, ja havia implantat un model pactista avançat al seu temps.

BCN: l’alegria de viure, la teca, i els misteris…

El llibre 1002 curiositats de Barcelona, de Núria Miret, és una de les obres de divulgació sobre el Cap i Casal donades a conèixer els darrers anys que paga la pena de llegir. Es tracta d’un d’aquests textos volgudament amens i il·lustrats amb cura, en un format que jo en dic artesà de butxaca.

Publicat el 2015 a la col·lecció “l’Arca” de Redbook Ediciones,  té un subtítol referit a la ciutat -“llibertina, gormanda i secreta”- que incita a què el volum et resulti, encara, més plaent. La Núria, que sap explicar noms, fets, anècdotes i circumstàncies -i també documentar-los prou- ens ho posa fàcil, com ja havia demostrar a l’anterior 1001 curiositats de Barcelona

Pel Nadal d’ara fa ja més d’un any, la Montse amb la delicadesa que l’hi valora tothom qui la coneix-, va tenir l’encert d’obsequiar-me amb aquest llibre. Precisem-ho una mica més: el seu tió me’l va cagar, però ella m’hi va afegir una carinyosa dedicatòria. Que contenia una expressió que es correspon amb el títol d’aquest post, i, com que l’ordre  sona bé a l’orella, em permeto de desordenar els continguts de la Miret i començar per les notes d’aquesta alegria de viure. O mala vida, si voleu…

I així, entre les 1002 curiositats… hi trobem, per exemple, facècies de bordell -també farcides de masclisme rampant, dins i fora-; rastres d’espectacles obscens, poc o molt tolerats pel clergat; notícia de les antigues festes dels folls; monges casadores als afores de Sabadell; sodomites en acció; postures correctes que dictava l’Església per fer l’amor o, com se’n deia aleshores, enfonyar el siurell; la moda, al s. XVII, del mugró a la vista; la publicació, al XV, de l’Speculum al foder, el primer manual europeu d’erotisme; llibertins del s. XIII i ludòpates del XVIII; els serveis de les anomenades putes de frares; els triquets com a espais de jocs; l’addicció a la morfina; la Mare de Déu de la Ganivetada

Ben entretingut, oi, tot plegat? Però aneu en compte i sobretot respireu, sisplau, que ara ve la teca i us podríeu ennuegar. Per començar, si proveu el vi laietà de la Sagrera i Sant Martí; o l’adefina pel Sàbat, un plat molt popular entre els jueus barcelonins; o les neules en piment a l’Edat Mitjana; o el deliciós tourroun de Barcilouno, dit així, en occità; o la carn, bona i abundosa, de l’hostal de la Font del Lliri; o la tradicional crema de Sant Josep…

…tot passant pels arrossets; la picada, una de les salses més antigues de Catalunya i d’Europa; el desfici per la xocolata, també vinculat a l’emblemàtic Can Culleretes; més restaurants com el Beco del Racó, Can Falcón o el 7 Portes; o un plat culturalment bèstia, el gat amb suc…; afegint-hi la tradició menestral de les fontades; la devoció per l’arròs Parellada; el deliciós pijama a l’hora dels postres; xiringuitus i bodegues de tota la vida; el deliciós braç de gitano; les nostres castanyeres; els canalons Rossini i el fricandó; el pollastre del Prat amb prunes seques i orellanes; el mató de Pedralbes amb mel o crema cremada; l’esclat dels llibres de cuina…

Esteu ja tipes, i tips… o retips? Doncs prepareu-vos adequadament per a uns quants misteris de la capital catalana, una urbs que Núria Miret, per donar encara més interès a la cosa, qualifica històricament d’obscura, supersticiosa i cruel. En aquest apartat, el llibre ens mostra, per exemple, l’últim alè, entre turments, de la copatrona Eulàlia; els continguts del llibret Cervulus, o Cervus, del bisbe i sant Pacià (s. IV), que denunciava les pràctiques paganes dels barcelonins i els instava -no cal dir- a retractar-se’n…; la llegenda de Sant Pere de les Puel·les; el Directorium Inquisitorum, un manual de l’inquisidor de gran utilitat…    

…per caure després al forat del Diable o abeurar-se a la font de les Bruixes; comprar roba amb el jueu errant, i conèixer millor aquesta comunitat a la Casa de l’Alquimista, al núm. 8 del carrer de l’Arc de Sant Ramon del Call; o saber dels murs del Tinell i les seves pèrfides mentides, o de l’hostal de l’Infern; conèixer el Llibre d’amor de dones, i accedir a les misses negres del convent de Santa Caterina; o a la Casa de la Por, al carrer Nou de la Rambla;  poder sopar amb una calavera, o trobar-se amb la fantasma del convent de Montsió; o conviure amb els anarcoespiritistes…   

L’obra també ens acosta, finalment, alguns senyors i senyores de Barcelona, tan significats com l’auriga olímpic de l’Antiguitat Luci Minici; el bisbe Pacià; la princesa romana Gal·la Placídia; l’abadessa Madrull, o l’enamorada comtessa Almodis; el rabí Salomó ben Adret, o un altre referent d’aquest ram, Hasdai Cresques; Sibil·la de Fortià, bruixa, o Joan de Canyamàs, un pagès que va voler matar Ferran II el Catòlic; Nina Bergonzi, amant de Casanova; Antoni Amatller, xocolater: o l’heroic i infortunat general Josep Moragues; o una alcavota, la tia Caterina; la bella Joaquima, o una pagesa sàdica que li deien la Recollons; o el santet Francesc Canals; o Amalia Domingo, mèdium d’origen sevillà; o l’espiritista Josep M. Fernández Colavida…  I dos personatges del món de la teca: el famós cuiner Ignasi Domènech i el lleter Marc Viader, que dóna nom a una de les granges més emblemàtiques del Raval i de tot Barcelona

Mil gràcies, Montse. Llibres com aquest permeten que t’enamoris -o ho tornis a fer- d’una ciutat com Barcelona, que és la meva d’adopció i la teva d’origen. I és que, malgrat els problemes i les dificultats -que patim ara mateix al conjunt del país-, no hi ha res que pugui aturar la força d’una urbs que, a més de ser el cap-i-casal de Catalunya, té ganes de menjar-se el món. I de fer-ho, no cal dir, a la seva manera…

 

La “Intel·ligència Republicana” que propugnava LLUHÍ i VALLESCÀ i que ara ens torna a convenir…

La tertúlia de dilluns passat a la sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès, organitzada per la seva Secció d’Història a propòsit del llibre Joan Lluhí i Vallescà. L’home que va portar la República, va resultar d’allò més interessant. Em va encantar de ser a la mesa, com a lector de l’obra, al costat dels autors, els prestigiosos historiadors Enric Ucelay-Da Cal i Enric Gonzàlez i Vilalta.

El volum que han fet sobre Lluhí i Vallescà (Ed. Base, 2017) s’ho val, i molt. És una obra que ens retorna la figura d’un polític republicà de primera línia però que el temps i les circumstàncies havien gairebé oblidat. Potser no tant l’influent setmanari -i després diari- L’Opinió, que Lluhí i els seus amics impulsaven a finals dels anys 20 i principis dels 30, i per això eren coneguts, justament, com la colla dels lluhins…   

He d’agrair a l’amic Joan Solé -ponent de la Secció Història de l’Ateneu i impulsor dels seus Amics de la Història, que em convidés a prendre part en la tertúlia al costat de dos historiadors de tanta vàlua com el novaiorquès -descendent d’exiliats republicans- Enric Ucelay i el barceloní Arnau Gonzàlez, un dels noms emergents de l’àmbit historiogràfic d’entre les darreres generacions. En saben un munt i, a més, recerquen, escriuen i interpreten magníficament la història. Tot un luxe per als neòfits o per als que, com jo mateix, ho som una mica menys…

El Joan m’havia convidat a partir que jo li enviés un article meu de difusió sobre el gran referent que fou Lluhí. L’havia penjat al web, d’aparició recent, L’Opinió Socialdemòcrata dels Republicans de Catalunya, que impulsa l’advocat i activista Pau Miserachs, coordinador a Barcelona del Moviment d’Esquerres (MES) i president del Grup d’Estudis Polítics.

Us enllaço l’article, com a informació bàsica d’una personalitat influent i també molt controvertida, però que ara mateix potser trobaríem a faltar… http://opiniosocialdemocrata.cat/els-nostres-referents-joan-lluhi-i-vallesca/.

De Joan Lluhí -fill d’un altre polític i advocat republicà, Joaquim Lluhí i Rissech– potser creureu que tenia un aspecte una mica amagrit. Doncs sí, la salut no era el seu fort, ja que patia d’úlcera d’estómac i per això va fer-se fonedís, en pocs anys d’exili mexicà, tres anys abans d’arribar a la cinquantena. Però la seva energia política, desenvolupada, com a molt, durant una dècada, va ser inesgotable. Impulsor molt destacat de la República; conseller en més d’una cartera de la Generalitat i ministre del Govern espanyol -tenia grans contactes amb els republicans de Madrid-; cònsol -i no precisament burocràtic– de la República a Tolosa de Llenguadoc

Un home, això sí, massa arrogant, però un polític de raça. Massa tapat, en el seu moment, per Macià i Companys, i després per Tarradellas. Sense menystenir el paper col·lateral d’Azaña.

Podeu comprovar-ho si accediu als materials de la sessió de dilluns, penjats al bloc de la Secció d’Història de l’Ateneu, entre els quals veureu que també figuren, al final, les notes de lectura que van servir d’oportuna crossa per a la meva intervenció:

“Joan Lluhí i Vallescà, l’home que va portar la República”. Tertúlia d’Amics de la Història.

A mi -potser us ho he dit algun cop-, m’apassionen els títols. Crec, per exemple, que una bona novel·la, o un recull de poemes, encara són més bons si tenen un títol potent, i no sé ben bé si això es pot fer extensiu als llibres d’història. Però no em refereixo ara al títol del llibre, molt expressiu i oportú, sinó a un altre que, de tan potent com és, em té, veritablement, el cor robat.

Us parlo de l’anomenat Manifest d’Intel·ligència Republicana, que Lluhí i la seva colla van impulsar en l’adveniment de la República i que L’Opinió va publicar el  2 de maig del 1930. Justament, ara que hem proclamat, de nou, una República, però no som capaços de fer-la efectiva -i encara pitjor, no ens deixen-, hem de ser tan republicans com sempre, però més intel·ligents que mai…

I és que hem de procurar de no caure de nou en alguns dels errors que hem comès en els darrers mesos, i que potser -en part- s’haguessin pogut evitar… Alhora, hem de saber trobar, com en tots els laberints, una sortida viable al que ara ens consumeix, perquè ens té enfangats. Espanya disposa del poder de la porra i de la toga, i nosaltres no hem de renunciar als  nostres objectius de llibertat i dignitat, però sobretot hem de trobar el camí raonable i el relat eficaç per tal implementar-los. No és fàcil, ara mateix…

Mentrestant, us convido a interessar-vos, mitjançant llibres com el que comentem, pels nostres referents històrics. Ara, singularment, per aquesta figura lluhiniana que, si hagués perviscut uns quants anys més, hauria lluït més encara, i resistit millor el desgast de la memòria…

Recuperem Lluhí! Ara que -amb molt d’esforç i també patiment- ens ocupen noves repúbliques, torna a tocar…