A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

JAMES TAYLOR, “for example”

Sense categoria

Encara que no tot, en l’any que s’acaba, m’ha estat bo des del punt de vista personal, hi ha sorpreses d’última hora més aviat agradables. Una d’elles és, en bàsquet, el triomf indiscutible del Barça sobre el Madrid, que vaig poder seguir en directe amb les meves filles des del Palau Blaugrana. Una altra, la visita familiar al castell de Claramunt, un dels castells de frontera de la comarca de l’Anoia. I encara el gran impacte que produeix l’exposició Bodies. The exhibition, a les Drassanes de Barcelona.

Però ara us parlaré amb més detall del DVD Pull Over, del cantautor nordamericà James Taylor. Un bon artista i un interessant concert que, per la seva qualitat artística i sentit de la normalitat cultural, et permeten reconciliar-te una mica amb aquell poble del qual rebem, sovint, sensacions negatives. Això passa, ja ho sabeu, sobretot gràcies a uns governants que no hi ajuden gens. 

James Vernon Taylor (Belmont, Massachusetts, 1948) és un dels cantautors ianquis de tendència suau que van assolir l’èxit als anys 70, juntament amb altres figures del gènere com Carole King, Joni Mitchell, John Denver o la pròpia Carly Simon, esposa de Taylor. Aquest ha sabut mantenir un públic important els anys 90 i 2000, de la contribució del qual la gira Pull Over (2001, editada en DVD el 2002) n’és un molt bon exemple.

La producció he pogut visionar-la aquests dies de vacances per gentilesa del meu germà Alfons -un bon expert en matèria de diversitat musical-, que no fa molt em deia: "Vols conèixer un tipus de cantautor al qual, segurament, estàs poc avesat? Doncs mira’t aquest concert de James Taylor, per exemple". 

I sí, senyor, l’he trobat molt interessant. I m’ha agradat especialment l’aportació d’aquest artista madur, de composicions i interpretacions de qualitat i que no necessita sobreactuar en escena per a sentir-se comprès, respectat, fins i tot estimat. Alguns dels seus temes són millors que d’altres, però això passa sempre quan en tens molts i n’interpretes, un darrere l’altre, més d’una vintena. I n’hi ha que són, senzillament, deliciosos, i demostren -a més d’un notori poder de comunicació- un envejable nivell musical.

A la qualitat i naturalitat de l’artista, dels músics i del petit cor s’hi afegeix, a Pull Over, un sentit de participació de la middle class americana que, amb el seu aspecte complaent, et fa reconciliar una mica amb l’atmosfera d’aquell vast país del qual ens arriben sensacions, a voltes, ben negatives. Aspectes que es corresponen en part al tarannà de la seva gent, però també, massa sovint, a les decisions, d’abast local i mundial, dels seus governants, al darrer dels quals molts europeus desitgem bon vent! el més aviat possible.

De manera que hauré de posar des d’ara James Taylor -a qui coneixia ben poc- a la llista de cantautors que m’interessen. No hi estic tan avesat -fa molts anys que tinc fonamentats recels envers l’anglosaxonització que ens ha envaït, no sé si de manera irreversible- en el cas nordamericà. Sigui com sigui, no puc deixar d’inclinar-me davant figures històriques com Woody Guthrie o Pete Seeger; mites de la talla de Joan Baez; monstres com Bob Dylan o el canadenc -tan vinculat als EUA- Leonard Cohen; referents com Suzanne Vega, Lou Reed, Bruce Springsteen…

I sense deixar d’admirar les influències musicals que ens han arribat de l’altra banda de l’Atlàntic gràcies al jazz, el blues, el rock, el soul, el funk, el gospel, la música per al cinema… En fi, hi ha molts aspectes musicals i culturals nordamericans adorables, malgrat l’abassegador i sovint molest domini ianqui en el camp de les indústries de la cultura i un imperialisme polític i econòmic que sembla que no tingui fi, però del qual l’Irak potser vagi marcant -confiem-hi una mica- el camí descendent…

James Taylor, amb el seu tarannà cordial i l’aspecte d’home corrent -la seva calba, i la imatge que se’n desprèn, em recorden molt, tot i que és una mica més gran, la cara de l’administrador de l’acadèmia d’anglès de les meves filles-, constitueix un exemple de qualitat del ianqui que no sembla prepotent en aparença. Us convido a celebrar-ho tot coneixent-lo una mica més de la mà de www.jamestayloronline.com. I als qui ja el coneixíeu, disculpeu-me: només he volgut fer una amable incitació a descobrir la seva obra en aquest darrer dia de l’any.

I no cal dir que us desitjo, per al pròxim, una molt bona entrada, amb més música, més cançons, més plenitud en tots els ordres. I que no ens robin -ai, la situació econòmica que podria venir!- la cartera, si pot ser…

Ho sento, CHE

Sense categoria

M’has interessat al llarg dels anys, comandante Ernesto Che Guevara, però mai no m’has acabat de seduir. Puc entendre el sentit de la teva lluita, però no el sectarisme amb què l’aplicaves ni la ingenuïtat del teu patètic final. Ara que acabo de veure la mostra "Che! Revolució i Mercat", i que he copsat de nou el gran negoci que ha generat la teva figura d’heroi llegendari, torno a adonar-me que l’alliberament humà és un procés llarg i complex i, sobretot, que no hauria de ser manipulat ni sotmès a tòpics.
Aquesta exposició és una de les tantes que he pogut visitar -i amb molta facilitat, ja que treballo ben a prop; llàstima que els dies feiners no obrin als migdies- al barceloní Palau de la Virreina. Teniu totes aquestes Festes -que us les passeu molt bé, per cert- per a anar-hi, i encara podreu fer-ho fins al dia 20 de gener. 

Hi descobrireu -presidida per la tan coneguda i realment emblemàtica fotografia d’Alberto Korda- els rastres icònics d’un dels mites del segle XX. A parer meu, un gegant amb peus de fang, per molt que el seu pòster l’hagués vist a tants pisos d’estudiants durant uns anys, i reproduït en diversos d’objectes de consum -cendrers, pins, tatuatges, samarretes, bikinis fins i tot…- també fins avui.

No sé si, per tal de portar una mica la contrària, o bé degut a les perplexitats que em creava el personatge, recordo que, al voltant dels vint anys, vaig penjar un pòster immens d’un altre mite, Mao Zedong, en un petit estudi que m’havia muntat a Terrassa en una deshabitada propietat familiar. No és que jo fos exactament maoista, però precisament un gran escriptor català, Baltasar Porcel -que ja fa molts anys que no va, certament, d’això-, m’havia convençut de les presumptes virtuts de la Revolució Cultural al seu llibre China: una revolución en pie (1974). Quan, més tard, em vaig adonar de les barbaritats que aquell molt sectari ball de bastons va representar, em vaig endur les mans al cap.

Pel que fa al Che, he seguit una mica la seva biografia i em sembla que va ser un personatge que, de sectari, també em tenia molt. Per més que ara, per exemple, el meu admirat Jorge Drexler contribueixi igualment a perllongar la seva mitificació amb l’oscaritzada cançó Al otro lado del río, del film Diarios de motocicleta (2004). Per més que la icona de Korda sigui realment magnífica, una fotografia d’un alè èpic i un to romàntic -d’un romanticisme no exactament amorós- indubtable. Per més que al planeta continuï havent-hi moltes injustícies com les que Guevara pretenia conjurar.

La veritat és que tot fa creure que, com a president del Banc Nacional i ministre d’Indústria cubà, el guerriller va ser, més aviat, un desastre. Que fou un polític força inadaptat als condicionaments de la Guerra Freda, tot i que la seva poca admiració per la Unió Soviètica me’l fa una mica més simpàtic. Que va anar força a remolc del que decidia Fidel Castro, tot i que pugnés per alliberar-se’n. Precisament, la seva última fugida, la boliviana, potser sí que és un intent més aviat la mar d’ingenu d’encendre la Revolució mundial, però crec que també representava una manera d’escapolir-se del control directe de Fidel. I aquest vell murri, que ja se sap que no desitjava -i encara sembla que no desitja- líders que li poguessin fer ombra, devia pensar: "Ves, ves passant, germà, que ja vindré a donar-te un cop de mà, si puc i si cal".

I després, ja ho sabeu, caçat a la selva de Bolívia com una rata… quan ell es creia que molts camperols s’unirien ràpidament a la revolta, instigats per un Partit Comunista local que més aviat se li girà completament d’esquena… Ho sento, Che, però és així com ho veig. Com també veig patètica la comparació fàcil que alguns han fet de la teva figura amb la de Jesucrist. Comprenc el sentit de la teva lluita, i fins i tot puc arribar a admirar-ne algunes de les formulacions, però em sap greu que molts joves -i no tan joves- s’hagin vist arreu atrets pel teu sectarisme, el teu il·luminisme i les teves ganes de capgirar les situacions amb mitjans més aviat precaris.

I també em sap greu que tan aprofitat hagi fet amb tu negoci capitalista al llarg dels anys, com de la mostra de la Virreina es dedueix clarament. Ja se sap, el sistema ho absorbeix tot, o gairebé. La teva imatge ha estat manipulada per a tota mena d’anuncis, probablement, molts d’ells, contraris als teus presumptes ideals…  

L’alliberament humà, en totes les seves formes, és un procés llarg i complex. Tu, que sé que eres valent, no l’has perjudicat, ben cert, però no sé si l’has afavorit tant com els teus admiradors -i els molts que s’han pujat al carro- pretenen. En tot cas, admeto que pots ser testimoni d’esperances, però ja m’agradaria saber -més enllà d’uns anys efímers a Cuba- com haguessis gestionat el poder a Llatinoamèrica i al món si realment l’haguessis tingut.

No ho sabrem mai, i aquesta és una condició necessària per tal que mantinguis la teva aura mítica. Que s’han de vendre, encara, moltes samarretes amb els teus ulls escrutadors…

El “meu” GUINOVART, si se’m permet

Sense categoria

El meu Guinovart es construeix, sobretot, a partir d’una entrevista, però aquesta era també el producte d’anys d’admiració  per una de les figures més reconegudes de l’art català. Josep Guinovart i Bertran ens ha deixat súbitament aquests dies i això fa que la nostra cultura se senti, ens sentim, una mica de dol. Desaparegut ja fa anys Joan Ponç -i sense menystenir  l’admiració que també tinc per l’obra d’un bon amic, Josep Pla-Narbona- el Guino ha estat fins ara, per mi, el pintor català viu més destacat. Per tant, tot i que no és el primer cop que la seva referència surt al bloc, sí que s’escau que ara li dediqui un post en exclusiva.

Feia temps que l’admirava, sobretot a partir de la descoberta del seu muntatge Contorn-entorn, el qual avui podeu gaudir a l’edifici de la Rotonda del recinte del Poble Espanyol a Montjuïc, on és exposat de manera permanent. N’havia vist algunes exposicions i havia comprat algun llibre sobre la seva obra, singularment la monografia de Daniel Giralt-Miracle editada per Polígrafa l’any 1979.

Un cop desaparegut, el 1984, Joan Ponç, el pintor d’aquí que més em fascinava, em vaig anar adonant que Josep Guinovart tendia a ocupar el seu lloc. És clar, sense menystenir altres creadors plàstics -o visuals, com es diu ara. I sense deixar de considerar valuosa l’admiració que tinc -i l’amistat que he fet- per l’obra de Pla-Narbona, un pintor no tan valorat com caldria per motius dels quals ja en parlarem.

De manera que vaig posar el Guino a la llista de propostes d’entrevistables per a El Temps, i al setmanari li va interessar, tot i que a mi m’hagués agradat disposar de més espai. Cal dir que conservo un bon record de la conversa, publicada el 2005. I estic molt agraït a l’artista pel fet d’haver-me regalat -i dedicat- el rellevant llibre catàleg de l’exposició retrospectiva Guinovart. Obres del 1948 al 2002, exposada a La Pedrera per la Fundació Caixa Catalunya el darrer d’aquests anys i que jo havia contemplat amb delectança. Com també vaig fer-ho amb una pila de litografies que romanien en un racó del terra de l’estudi del pintor, però és evident que jo no era amic, ni tan sols conegut, sinó només recentíssim saludat -per seguir la sàvia distinció de Josep Pla- com perquè me’n donés alguna. 

Al Josep Guinovart físic ja no serà possible d’anar-lo a trobar més a la seva casa i estudi de Can Tieso, a la muntanya de Castelldefels, en un punt singular situat a la vora del castell d’aquesta vila des del qual pot contemplar-se el mar. Recordo ara el nostre encontre com el resultat d’un migdia agradable de març no solament a prop d’un gran artista, sinó d’un home molt conscient d’aportar al món, i a la humanitat, un esperit lliure, una actitud compromesa i una consciència creativa, alhora local i universal. Una frase de l’entrevista que vam mantenir ho condensa prou bé: "Avui, el que no podem perdre, és la utopia individual, en un moment en què es fa més difícil la utopia col·lectiva"

He d’agrair a la seva documentalista d’aleshores, la Núria Poch, l’atenció ben precisa que em dispensà. Prèviament a l’entrevista, va venir especialment a la bústia de casa a portar-me el volum esmentat de la mostra de La Pedrera. No ens coneixíem, però jo sortia al carrer en aquell moment i, gràcies a aquesta casualitat sortosa, vam poder saludar-nos d’una manera breu. Així doncs, gràcies, Núria. Guinovart, artísticament, no ha mort, i segur que la teva dedicació vers la seva obra -ara que em diuen que no fa massa que has emprès nous horitzons en la teva trajectòria professional vinculada a l’art- haurà estat prou valuosa.

I una altra sort, encara: no coneixia l’Espai Guinovart, tot i que hi he estat en contacte a partir de la publicació del meu encontre amb el seu artífex. Fins que finalment, el passat pont del Pilar i en l’avinentesa d’anar a la Fira del Torró i la Xocolata a la Pedra d’Agramunt, vaig poder accedir-hi presencialment. Guinovart i la vila urgellenca -d’on era filla la seva mare i la família s’hi va refugiar per la guerra- es deuen molt mútuament.

I és que el pintor havia posat Agramunt al mapa artístic del país -amb permís, tanmateix, d’un altre creador important, l’escriptor i poeta visual agramuntí Guillem Viladot. I Agramunt -la imatge del camp i els seus treballs, la sentor i el gust de la terra, la mirada (no necessàriament complaent) a la natura- ha donat a Guinovart una de les vessants més genuïnes i creatives de la seva obra. D’una producció que, segons que denuncia Pilar Parcerisas, "és un escàndol que avui, a Barcelona, no hi hagi cap museu públic, ni el MNAC ni el Macba, que exhibeixi cap obra de Guinovart". Una obra de conjunt que la prestigiosa crítica d’art veu com "sincera i pura, un crit constant a la llibertat".

La passada Setmana Santa -ja us ho havia explicat- vaig visitar, a Vilanova i la Geltrú, la Torre de Ribes Roges que Josep Guinovart va decorar amb motius mariners. Si Agramunt és la terra, el mar i els seus blaus -i el tractament d’aquest color- són un altre dels grans pols de l’obra guinovartiana…. Un altre podria ser el compromís permanent amb les persones, amb les classes socials, amb els pobles, amb el propi país i amb l’època que ens ha tocat viure.

Precisament, ara em cal anar a visitar -i ho faré aviat- l’exposició retrospectiva de cartells del Guino que es presenta actualment al Museu d’Història de Catalunya. El conseller Tresserras la va inaugurar no fa gaire, i hi va saludar un artista i un home compromès amb la  societat i la vida que aparentment, als seus 80 anys, es trobava en plena forma. Però només en aparença, ja que en sortir de l’acte tingué un infart, fou hospitalitzat i, quan semblava que es podria recuperar, va patir un segon atac definitiu. 

Vull veure tots aquests cartells -que conec només molt per sobre- amb calma. El Joan -el criteri artístic del qual sempre considero- ja ha contemplat la mostra i em diu que el Guinovart cartellista es força inferior, en general, al Guinovart pintor, que també valora molt. En fi, vull formar-me el meu propi criteri.

Josep Guinovart i Bertran és mort, però Guinovart és viu. Ignasi Riera ha escrit, tot parlant d’ell, que era "energia, motlles trencats, insatisfacció permanent". Hi estic d’acord, tot i que la meva visió de la seva obra sigui, en conjunt, tan satisfactòria, però l’admirador sempre es troba a l’altra banda del mirall del creador, com és ben lògic. 

En tot cas, el Guino ha estat un gran artista català, i un creador d’ambició universal, de la segona part del segle XX. Ha estat un home que es va formar familiarment com a pintor de parets i va tenir consciència de seguida que, si com a artista podia esdevenir important, mai no calia que se li pugessin, necessàriament, els fums al cap. En aquest sentit, també ha complert amb escreix. La seva filla Maria és qui millor pot recollir el testimoni del pare. 

Descobriu DIANA NAVARRO

Sense categoria

Diana Navarro, la jove cantant de Màlaga, és una clara renovadora de la copla d’origen andalús. Amb només dos discos al mercat, trobo que la seva qualitat resulta més que contrastada. I per això crec que fóra bo que sigui més coneguda a Catalunya i que l’interès pel seu art i la seva trajectòria trenquin barreres lingüístiques i compartiments d’aquests que ara s’anomenen -tan horrorosament- identitaris.
Entre les nombroses complicitats que vaig compartir amb la Mar durant el temps que vam treballar junts a l’ara Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat
figura l’interès, i també l’admiració, per Diana Navarro. De fet, va ser la Mar -de la mà del seu bon i ampli gust musical- qui me la va descobrir. Tot seguit, jo vaig clicar-ne el web oficial [www.diananavarro.org] i em va semblar que sí, que la malaguenya s’ho valia. La qual cosa es va confirmar del tot en descobrir l’estiu del 2006, a la Biblioteca Central de Terrassa, el seu primer disc, No te olvides de mi, editat l’any anterior.

He cregut, doncs, que potser us agradaria que us ajudés a descobrir, al vostre torn -si algú ho ha fet ja, que em perdoni la gosadia- la Diana. Us parlo d’una intèrpret i en part autora que té uns cabells molt llargs i bruns i una bellesa externa raonable, que sospito que encara deu ser més viva de portes endins si ho jutjo per la intensitat i l’emotivitat que és capaç de transmetre’ns a través de les cançons. 

Tot i que DN porta venuts un bon nombre de còpies -més de 200.000- de l’àlbum esmentat, sospito que a l’àrea catalana és encara ben poc coneguda, tot i que el web ens indiqui, per exemple, que va actuar a Barcelona el dia 2 d’aquest mes en un lloc que ara mateix ignoro, i que el 28 de setembre havia signat discos a El Corte Inglés de Sabadell.

Les sospites se’m confirmen en anar l’altre dia a Gong, la meva botiga de música habitual a Barcelona, a adquirir el segon i crec que també bon CD de l’artista, 24 rosas (2007). Li demano a l’encarregat si Diana Navarro és prou coneguda a Catalunya i em contesta que hi ven força "entre la comunitat d’origen andalús, sobretot, que aquí és molta gent". Caldrà, doncs, fer-ne difusió més enllà del radi d’influència de Radio Tele Taxi, per a entendre’ns, emissora que escolto molt de tant en tant però que algun cop sí que m’ha fet parar l’orella a l’entorn del seu art.

Com que la Diana era pràcticament una desconeguda a tot arreu fins a l’any 2005, Fernando González Lucini no devia ser a temps d’incloure-la al volum segon del seu magnífic compendi … Y la palabra se hizo música. La canción de autor en España (vegeu-ne els tres posts recents que vaig dedicar a l’obra). Aleshores, No te olvides de mi va ser tota una revelació, com ho proven els comentaris de la crítica i els nombrosos premis obtinguts.

El web ens parla de "su voz, pasión y técnica saetera, de pura escuela malagueña. De melismas (un mot que per a mi era desconegut i que equival a cançó o melodia breu), de poderío, sobrecogedores. La copla de nuevo siglo, hermanada con la ópera de Maria Callas y la new age de Enya, el fado portugués y el folclore mediterráneo, la melodía norteafricana, el influjo oriental, el flamenco, por supuesto. Diana Navarro, tradición y exploración".   

Poc o molt, és així, tot i que la referència a la Callas -per més que la malaguenya disposi d’una veu excel·lent i d’una gran qualitat interpretativa- sigui més aviat exagerada. En tot cas, trobo que les músiques dels dos discos -ja siguin melòdiques o més rítmiques- tenen un equilibri encertat entre el nivell que enganxa els públics exigents i la comercialitat que atrau sectors més amplis, la qual cosa no sempre és fàcil d’aconseguir. Que les lletres, en el seu conjunt, són molt intimistes i ben expressives, amb uns ressons que a voltes semblen lorquians. I que els elaborats arranjaments fan honor a aquestes "tradición y exploración" que ara us ressenyava.   

De manera que del sud de la Península Ibèrica -d’aquesta Andalusia de la qual en sabem força però que no sempre ens convenç- continuen arribant-nos bones vibracions. Jo mateix, per exemple, he fruït els darrers anys amb les cançons del desaparegut Carlos Cano o les interpretades per Pasión Vega, a més de la frescor que aporten els temes del grup Chambao i la seva Mari. També m’he interessat -però encara el conec poc- per la producció de Javier Ruibal. I, precisament, escolto aquests dies Sabicas, el gran maestro gitano de la guitarra flamenca que va néixer, tanmateix, a Iruña, aquesta capital que alguns també en diuen Pamplona. 

Però és sobretot amb Diana Navarro en qui he trobat una intèrpret de molta personalitat i, tot i la seva joventut, ja ben madura artísticament. No te olvides de mi i 24 rosas en són molt bones demostracions, i per Google també podreu descobrir-la en directe. Per tot plegat, us convido, si us plau, a fer-la vostra.   

PUJOL? BARRERA? Catalunya!

Sense categoria

La gent del Club d’Opinió Arnau de Vilanova ho vam encertar plenament en organitzar, dimarts passat, un debat entre dos expresidents, Jordi Pujol i Heribert Barrera, segurament les dues figures més emblemàtiques del nacionalisme català dels darrers trenta anys. Es tractava, no cal dir, de dialogar i reflexionar sobre l’actual situació del país i el futur del catalanisme. Va presentar l’acte el president del Club, Joaquim Garrigosa; va moderar el col·loqui Salvador Cot, subdirector de l’Avui, i al Petit Palau de la Música Catalana, pràcticament ple, vam aconseguir aplegar-hi unes cinc-centes persones, inclòs Artur Mas. Totes, en conjunt, poc o molt  representatives de la crosta nacionalista que tant molesta el diputat Joan Ferran. 
  

Va ser ben oportú que aquest debat tingués lloc només tres dies després de la gran manifestació de l’1 de desembre. Una coincidència no exactament buscada -feia un cert temps que ens havíem plantejat d’organitzar l’acte-, però sí clarament positiva atès el cert tomb ambientalment interessant que acaba d’haver-hi i que cal esperar que es tradueixi en resultats concrets.

Els primers que desitgen aquests resultats són, no cal dir, Pujol i Barrera, però per camins poc coincidents. El primer -sense trair mai el seu idealisme de fons- va fer palès novament el possibilisme que li va permetre, durant tants anys, de connectar amb amplis sectors de la societat catalana, ni que sovint fos titllat d’ambigu. El segon sempre ha estat un personatge més cantellut, però, als seus noranta anys, conserva el cap clar i un gran tremp a l’hora de no voler transigir, tot i que les seves actituds puguin semblar, sovint, poc dúctils.

Ara mateix, tot propugnant l’abstenció o el vot en blanc a les properes eleccions espanyoles, Barrera se situa una mica en terra de ningú, ja que és obvi que aquesta no és l’estratègia de l’actual direcció d’Esquerra i no sé pas si tampoc la dels crítics, a un dels quals -Joan Carretero- l’expresident del Parlament ha donat suport d’una manera oberta.

Pujol, coherent amb la seva línia de sempre, creu que l’èxit de la recent manifestació cal rendibilitzar-lo amb una participació important a les urnes el dia 9 de març, òbviament des d’un suport explícit als partits més catalanistes. El que jo no tinc tan clar és si el candidat al qual l’expresident de la Generalitat suposo que votarà, Josep Antoni Duran i Lleida, disposa, ara mateix, del perfil polític que pot contribuir a què el catalanisme més conseqüent i el progrés real del país avancin.

Barrera -a més de declarar-se, moralment, en guerra amb Espanya- també en va dir una altra de ben forta: que el que vol el PSC és afavorir l’eutanàsia per a Catalunya. Home, jo no asseguraria el mateix de molts militants sociates, i tampoc d’alguns dirigents, però sí que sembla que ho desitgin algú com Joan Ferran -portaveu adjunt al Parlament i primer secretari del PSC a Barcelona, no pas poca cosa, doncs- i altres membres molt destacats de l’aparell montillista. En fi, tothom ja és grandet per tal de saber quins són els seus interessos, però és difícil servir dos amos al mateix temps…

Pujol té coratge i conviccions; Barrera disposa de tanta o més fermesa. Ambdós han estat gurus de passat i, ho vulguin o no, poden ser referents de futur. Sovint penso que, entre el possibilisme i el radicalisme, el camí encertat passa per fer una bona síntesi entre l’un i l’altre. Però les lliçons dels qui han demostrat, al llarg dels anys, una capacitat de lideratge evident mai no deixaran de ser-nos útils. I escoltar-los -i poder admirar de prop el seu alt nivell- sempre resulta un plaer.

COLLSEROLA, a fons

Sense categoria

Després d’haver exercit dissabte, com calia, el dret de decidir sobre les nostres infraestructures, la meva dona i jo vam decidir ahir diumenge fer una bonica i potser una mica llarga excursió per la serra de Collserola. És la vegada que l’he travessat més a fons des que fa un quart de segle visc a la capital. I us asseguro que anar de Barcelona a Sant Cugat a peu no és gens difícil, com a molt una mica pesat. Però es fa camí -tot esquivant les moltes i moltes mountain bikes– per alguns paratges idíl·lics i, això sí, més aviat poc senyalitzats.

En companyia d’una de les nostres filles, vam començar l’itinerari després de baixar a l’estació del Peu del Funicular dels Ferrocarrils de la Generalitat. Tot seguit, unes dretes però no massa incòmodes escales van contribuir a què ens situéssim en pocs minuts a Vallvidrera i pels voltants de la torre de telecomunicacions.

La primera parada per a fer un mos va ser a la coneguda Font de la Budellera, tan ben dissenyada segons un projecte del 1918 a cura de l’enginyer francès i especialista en l’art dels jardins Jean-Claude-Nicolas Forestier. Tot seguit -i sense aturar-nos al Museu-Casa Verdaguer de la Vil·la Joana, que ja coneixíem-, ens vam enfilar cap al darrere del Tibidabo fins a creuar la carretera que baixa a Barcelona.

L’objectiu de la marxa era arribar fins a Sant Cugat del Vallès i allí agafar el tren de tornada a la gran urbs. Propòsit no massa difícil, però més dificultós si els indrets -malgrat tractar-se d’un Parc regit per un Consorci públic- no estan adequadament senyalitzats, tal com no passa a Àustria -per parlar-vos d’un país que conec- o a Canadà -que no conec.    

La Font Groga, per exemple, és un paratge d’una gran bellesa -travessat pel torrent de la Salamandra- sobre la situació del qual el visitant no hauria de tenir el més mínim dubte, però això no és així. De tota manera, qui sap si, en un país més aviat desendreçat com és el nostre, aquesta mancança no acaba esdevenint una sort per tal de preservar el medi de poca o molta degradació. També paga la pena de treure el cap, una mica més endavant, a la coneguda ermita de Sant Medir i a l’encant del seu entorn; a una altra ermita no tan destacada -Sant Adjutori-, i al ben preservat forn ibèric que és a tocar.

Més enllà, ja ben a prop de Sant Cugat, el restaurant masia Can Borrell ofereix un confort limitat en relació als preus que gasta, o això és el que creu la parenta, que em va dissuadir amb eficàcia de la possibilitat que hi anéssim a dinar algun dia. I, ja a tocar d’una de les ciutats amb més renda per capita de Catalunya, el pi d’en Xandri és un bonic i vistós exemplar, catalogat com a arbre monumental, que com a tal es procura preservar adequadament.

També serà bo que es preservi en el mateix entorn -i l’Ajuntament d’en Recoder es veu que procura fer-ho- el parc rural de la Torre Negra, com a zona de transició de la serra amb la ciutat, de la voracitat especuladora de NÚñez i Navarro. Però ja veurem… perquè el tema ha tornat a revifar com a conseqüència d’interessos no gens dissimulats.

Sigui com sigui, per fi he pogut conèixer Collserola d’una manera mínimament digna. Gràcies, en bona part, a un llibre –Itineraris per Collserola, d’Ignasi Forcada i Víctor Gay, editat per les Publicacions de l’Abadia de Montserrat (1997)- que us puc recomanar, tot i que segur que n’hi ha d’altres, a més dels webs oportuns.

La ciutat de Barcelona i el país català mai no agrairan mai prop el fet de disposar d’un massís-pulmó d’aquestes característiques, i de la situació en què es troba. Malgrat les agressions urbanístiques que Collserola pateix -i les que presumptament patirà, encara-, hi ha suficient massa verda -més humida o més seca, depèn del sector- com per a ser raonablement optimistes.

Això sí: ja sabeu que quan un llibre d’aquests d’excursionista us diu que un itinerari es fa en tres hores, per exemple, acaben sent cinc o sis, entre parades, pèrdues d’orientació i insuficiències físiques. Ahir ens crèiem que dinaríem sobre les 3 de la tarda, i vam acabar fent-ho a les 5 ben tocades. I encara aquest matí, les meves cames -no precisament d’excursionista- se’n ressentien prou. Però l’aventura -deixeu que l’anomeni així per tal de no perdre el sentit de l’humor- valia realment la pena…