A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

PONENT titular… i també suplent (i 2)

El tema de la segona de les conferències que he donat recentment al curs de vida política “Les coses com són”, que té lloc aquestes setmanes a la Llibreria Documenta, són els Drets Humans. Poca broma!, perquè aquests drets, ampliats convenientment a tots els àmbits de la vida, són ben bé els fonaments de la Democràcia. Actualment, i en les nostres coordenades d’entorn i de civilització, costa relativament poc proclamar-los, però és més difícil ampliar-los i, sobretot, consolidar-los. I és que, quan et distreus una mica, pateixen alguna regressió. Tot i així, ben pocs països al món compleixen els requisits de ser models d’una Democràcia en plenitud.

 

 

Com ja he dit al post anterior  http://PONENT titular… i també suplent (1), el sistema democràtic torna a passar, actualment, per circumstàncies difícils. I és que el conjunt de llibertats i de situacions que configuren uns Drets Humans que siguin dignes d’aquest nom s’ha d’estendre, no cal dir, al conjunt dels àmbits de la vida col·lectiva.

Per tant, en la nova conferència que vaig donar en substitució d’un altre ponent que no podia fer-la, començava recordant que la majoria de cultures han tingut, al llarg de la història, diversos conceptes similars als DH que es concentren al voltant de la idea de la dignitat de la persona. Això hauria de ser ben lògic i de perfecte sentit comú, però ja veiem que, sovint, no tot són flors i violes…

Alguns estudis consideren que qualsevol document sobre lleis generals acaba parlant indirectament dels DH. Un dels primers exemples seria el Codi d’Hammurabi, mític rei de la també mítica Babilònia, datat de l’any 1760 aC. Més endavant, en la Baixa Edat Mitjana a Europa, el 1215 trobem a Anglaterra el que podria ser el precedent dels règims constitucionals. M’estic referint a la Carta Magna, un document signat pel rei Joan sense Terra davant la pressió de l’aristocràcia.

En èpoques més recents, la Declaració de Drets de Virgínia (1776) és considerada la primera declaració de drets de l’època moderna, i va resultar molt influent en el redactat, el mateix any, de la Declaració d’Independència nord-americana. Al seu torn, la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà és un text adoptat per l’Assemblea Constituent de França proclamada el 1789, i que serviria com a prefaci per a la futura Constitució del 1791.

Aquesta Declaració, ves per on, no parlava de les dones, a les quals -malgrat que posteriorment es volgué ampliar la definició- no se les incloïa com a ciutadanes de ple dret, la qual cosa frustrà les esperances que moltes fèmines havien posat -ai las!- en la Revolució Francesa

Després de la Segona Guerra Mundial, en resposta a les grans atrocitats comeses, l’Organització de les Nacions Unides començà a treballar en un document que intentés, per primer cop a la història, limitar el poder dels estats en favor d’una universalització dels DH per tal d’establir un nou ordre mundial. És evident que això només s’ha aconseguit en part, i que,  per a l’adveniment d’aquest nou ordre, continua havent-hi moltes dificultats.

El Tractat corresponent es firmà el dia 10 de desembre del 1948, o sigui, ara fa pràcticament mig segle. De fet, per tot el 2018 se n’ha commemorat el cinquantenari. Amb l’esperança -ai!-, que això hagi servit per a una major reflexió sobre el futur de la Democràcia en el món…

Per tal de protegir i vetllar pel compliment d’aquesta Declaració Universal dels Drets Humans, s’han establert diverses institucions com, a Europa, el Tribunal Europeu de Drets Humans (1998). O, arreu del món, el Consell de Drets Humans de les Nacions Unides (2006).

Els Drets Humans volen articular un sistema de relacions entre la persona i la societat com a fonament de tot ordre jurídic i polític. Per això cal fer-los extensius no tan sols a les llibertats individuals –opinió, associació, manifestació, premsa-, sinó als diversos àmbits que fonamenten:

  • Els Drets socials
  • Els Drets econòmics
  • Els Drets laborals
  • Els Drets a la igualtat en matèria de gènere
  • Els Drets dels pobles a la lliure determinació i, si cal, a la independència.
  • Els Drets de les minories
  • Els Drets a la llibertat religiosa
  • Els Drets mediambientals
  • Fins i tot (encara que siguin Humans) els Drets derivats del Benestar Animal.

Des del punt de vista dels pobles, és ben clar que els estats, com les constitucions, no són éssers eterns. Només hi ha, segurament, una excepció a la norma: la Constitució espanyola del 1978, que és eterna i immutable…

 

En definitiva, jo comentava a les alumnes del curs -perquè d’homes, pràcticament, no n’hi ha, i cap aquell dia- que l’aplicació dels DH en la vida social genera un diàleg que, no per difícil, resulta sempre necessari i profitós: el que s’estableix entre política i economia. Cap dels dos sectors hauria de sotmetre’s a l’altre -tot i que la política, preferentment, hauria d’orientar les actuacions a emprendre-, ni a la suposada eficiència tecnocràtica que vol imposar noves lleis prescindint dels principis, els valors i els propòsits de les Nacions Unides.

I és que els DH no són una pura invenció especulativa o una benintencionada construcció jurídica. Suposen, molt clarament, les bases per a organitzar millor la societat i per tant el planeta, en tots els ordres. Això no impedeix que en nombrosos estats continuïn produint-se, en matèria de drets, diversos incompliments.

L’Assemblea General de l’ONU de finals del 2012 va afirmar el compromís de la cooperació internacional per a la protecció de tots els Drets Humans, d’acord amb els propòsits i principis de la Carta Fundacional de les Nacions Unides del 1945. A més, s’hi reconeixia i garantia el dret dels pobles a l’autodeterminació per tal que puguin establir lliurement el seu status polític i el seu desenvolupament econòmic, social i cultural. No sembla que el Regne d’Espanya se senti obligat a garantir aquest dret, i a respectar-ne els qui en podríem ser beneficiaris…

Per tal de commemorar, enguany, els 70 anys de la Declaració Universal dels DH, el Grup d’Estudis Polítics, promotor d’aquest curs de formació, ha editat un petit llibre que conté la mateixa Declaració i alguns texts afins. En la presentació del volum, el filòsof i eurodiputat per Esquerra Republicana Josep M. Terricabras diu que “els avenços morals mai no estan garantits del tot: per això han de ser protegits per les lleis i per l’actitud vigilant dels ciutadans”.

Aquest llibre conté també una interessant aplicació a Catalunya a càrrec d’Alfred de Zayas. Es tracta d’un advocat, escriptor i historiador nord-americà d’origen cubà, expert en el camp dels DH. El 23 de març del 2012, el Consell de Drets Humans de les Nacions Unides el nomenà expert independent en pro de la promoció d’un ordre internacional democràtic i equitatiu.

De Zayas, professor de dret internacional a l’Escola de Diplomàcia de Ginebra, diu molt clarament que l’autodeterminació és un “dret jurídic fonamental de rang jeràrquic superior, reconegut pel tractat fundacional de les Nacions Unides, i que s’imposa a qualsevol disposició nacional o internacional contrària”. Segons ell, qualsevol limitació arbitrària del dret d’autodeterminació únicament a alguns pobles -com els sotmesos a dominació colonial-, o en moments històrics concrets -situacions de conflicte bèl·lic-, seria contrària a l’ordenament jurídic internacional.

En definitiva, si l’Estat espanyol s’ha adherit de fa temps als principis de l’ONU, el Dret Internacional que les Nacions Unides propugnen hauria de prevaldre sobre la pròpia Constitució, també pel que fa al dret a la lliure determinació dels pobles. Però Espanya, per tal de preservar la seva integritat territorial, no vol entendre això, o ho entén d’una altra manera…

Ja que d’antuvi era previst que la conferència l’impartís l’empresari i exdirigent d’ERC  Ramon Viñals,  també conegut Gran Mestre de la Maçoneria, vaig voler referir-me una mica a aquesta destacada organització -històrica i  actual- no pas secreta, però sí discreta… Tenint en compte que jo, de maçó, no en sóc, però sí que  simpatitzo -vegeu-ho en aquest post del 2010  //https://blocs.mesvilaweb.cat/Joan-Alcaraz/?p=156191 – amb els grans principis d’aquesta mena de religió laica, com algú la defineix…

La Maçoneria, en poques paraules, és una organització que, des de fa segles, ha contribuït molt a l’avenç i a la consolidació dels Drets Humans en el món.  Ho ha fet en la mesura que es proposa, sobretot, assolir la superació de la persona mitjançant la seva construcció interior, que també inclou la dimensió social. I comporta igualment una pràctica -no exempta, com sabreu, de determinats rituals simbòlics- des d’on es fomenta el lliure pensament. No és estrany, doncs, que els maçons hagin contribuït a promoure moltes de les reformes que, a Europa i també a Amèrica, han impulsat els Drets Humans i les llibertats democràtiques, inclosa -a l’Amèrica Llatina, molt especialment- la construcció de nous estats.

Molts dels aspectes que s’han anat desenvolupant en aquest curs de vida política que impulsa l’advocat, escriptor i activista cultural i polític Pau Miserachs,  es tracten als seus diversos llibres i també al que va publicar aquest estiu i que veieu a la imatge: República, ¿y eso qué es?

Un llibre adreçat sobretot als espanyols, però en el qual les catalanes i els catalans hi podem aprendre moltes coses. Una obra que no pot ser més oportuna a hores d’ara, malgrat que la República -si més no la catalana- potser haurà d’esperar, poc o molt… Però un volum, en definitiva, que us engresco a adquirir perquè dóna moltes eines d’opinió, estudi i anàlisi. També per poder adonar-se que, si la famosa via unilateral vers la independència resulta un pèl complicada, potser caldrà anar pensant si és possible assolir una l’aliança, poc o molt estratègica, amb els republicans espanyols clarament contraris, des de posicions progressistes, a l’anomenat  Règim del 78.

I és que ens hi va no solament la nostra dignitat col·lectiva, sinó tot això de què he parlat en les meves dues intervencions: l’avenç i la consolidació de la Democràcia, aquí i arreu del món, i l’impuls, la implementació i l’aprofundiment de tots, tots els Drets Humans

 

 

 

PONENT titular… i també suplent (1)

A la vida he donat poques conferències, per no dir que gairebé cap, però sempre és una satisfacció que algú et convidi a trencar la tendència. És el que m’ha passat ara gràcies a la gentilesa de l’amic Pau Miserachs, i no descarto del tot que a algun mèrit per part meva… I m’ha passat per partida doble: com a ponent titular, i també per a suplir un altre dels conferenciants previstos, la intervenció del qual no va ser finalment possible.

A l’emblemàtica Llibreria Documenta -que ja sabreu que els darrers anys ha canviat de lloc, del cor de Ciutat Vella a la Dreta de l’Eixample barceloní- hi té lloc actualment un curs de vida política amb un títol ben directe i planer, “Les coses com són”  http://opiniosocialdemocrata.cat/les-coses-com-son-curs-de-vida-politica/. El curs l’impulsa Pau Miserachs, president del Grup d’Estudis Polítics  https://grupdestudispolitics.cat ,  i té lloc cada dissabte, a mig matí, fins al pròxim 1 de desembre.

La primera de les meves intervencions tractava de la Democràcia com a forma d’evitar la concentració de poder. Em vaig referir, entre d’altres qüestions, a com el sistema democràtic s’ha enfrontat històricament a les contra-democràcies, una de les quals –la del Regne d’EspanyaCatalunya i el catalanisme l’estan patint ara mateix. Però hi ha d’altres contra-democràcies o models que poden tenir aquest signe que es troben escampades arreu del món, i que fan -i faran encara, malauradament- molt de mal.

I és que ja veiem que molta gent està desconcertada, perquè té por del futur.  I els bolsonaros de torn -per referir-me al darrer arribat al gran saló de ball-, com els trumps i d’altres, que volen garantir l’ordre i  l’estabilitat a qualsevol preu i de males maneres, tornen a triomfar, per a la nostra desgràcia.

Us he de confessar que jo figurava entre els ingenus que creien que, a la caiguda del Mur de Berlín, no tocaríem el cel, però ens hi acostaríem una mica. Llàstima  que la il·lusió fos tan efímera… En qualsevol cas, és obvi que els camins de la democràcia mai no troben facilitats enlloc, com veiem actualment ara i aquí. I que  de democràcia real no n’hi ha pràcticament enlloc. I és que la Democràcia, per ser-ho en plenitud, ha de ser completa, en el sentit polític, econòmic, nacional, social, cultural, ambiental, de gènere… Fins i tot, anant al límit, hem d’incloure, entre les pràctiques democràtiques, les que fan referència al benestar animal.

I un concepte integral de la democràcia ens remet, és clar, a República, perquè difícilment una Monarquia pot encarnar valors del tot democràtics. I ens remet, és clar, a Socialisme. Però al democràtic, no cal dir, no als socialismes de model autoritari.

En aquest sentit, vaig esmentar, entre els meus mestres polítics, l’enyorat Josep Pallach, un gran polític socialdemòcrata i catalanista als anys 70, líder del PSC-Reagrupament, partit  en el qual em vaig iniciar en la vida política.

En un dels punts del seu llibre La democràcia, per fer què?, l’influent figuerenc deia: “Per als socialistes demòcrates, el camí millor i finalment el més curt, per a arribar al socialisme, és la democràcia (…). El socialisme és la democràcia en el terreny social i econòmic, i no únicament polític”. Han passat ja unes quantes dècades de la publicació inicial de l’obra (1975, reeditada el 2016), i el món ha canviat molt, però aquestes asseveracions -amb tots els matisos que vulgueu- crec que continuen sent vàlides.

L’alternativa socialdemòcrata, correcta en el pla teòric, s’enfronta a les contradiccions i insuficiències d’un món que, 200 anys després del naixement de Marx, s’ha tornat a complicar. Segons un dels historiadors i assagistes actuals més influents, l’israelià Yuval Noah Harari, hi ha arreu un corrent il·liberal –que vol dir no liberal- molt actiu que es mou per posar fi a la sensació de futilitat a la qual aboca a molta gent el sistema econòmic, i que la democràcia no aconsegueix corregir, o no prou.

Al meu entendre, i sense renunciar als avantatges que també ofereix el mercat –com el gran desenvolupament de les forces productives- hauríem de ser capaços de superar els principis del capitalisme –la lluita de tots contra tots- i trobar models molt més solidaris i col·laboratius. Que consolidessin, doncs, un nou entorn que, entre moltes altres mesures, comportés l’establiment d’un sistema de renda bàsica universal. En definitiva, es tracta de recuperar per a la política el control de l’economia, en una nova societat orientada des dels valors de l’esquerra democràtica. Una societat que assegurés un món on viure fos més just, digne, lliure i, per tant, atractiu.

Però aquests i altres reptes agafen l’alternativa socialdemòcrata, a Europa i al món, en hores relativament baixes. Tot i així, nous referents com Jeremy Corbyn, al Regne Unit, o el que Bernie Sanders representa dins del Partit Demòcrata nord-americà ens permeten mantenir l’esperança. Sense menystenir el gran paper que està fent la primera ministra d’Escòcia a qui veieu a la imatge, Nicola Sturgeon, lideressa d’una formació, l’Scottish National Party, que té un  component socialdemòcrata molt destacat.

Abans del debat -enriquidor- amb els assistents al curs, vaig cloure la meva intervenció amb aquestes paraules de Josep Fontana, el gran historiador que ens ha deixat darrerament: “Vivim en un món més desigual, ja que la divergència entre els nivells de vida dels països desenvolupats i els d’aquells que s’acostumava a denominar en vies de desenvolupament, la qual cosa avui sembla un sarcasme, no només és més gran ara que el 1945, sinó que augmenta”.

La citació pertany al celebrat llibre de Fontana Por el bien del imperio. Una historia del mundo desde 1945, publicat l’any 2011. I m’adono que enllaça molt bé amb la conferència que, el dissabte posterior, vaig donar com a suplent, dedicada als Drets Humans. Us en parlaré un dia d’aquests…

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

JAPÓ 1: flaixos territorials

Com que no hem vist -ni tan sols albirat- el gran símbol que és el mític mont Fuji, no em costa gaire d’obrir aquest post amb la seva imatge. En tot cas, l’estada familiar que recentment hem fet al Japó és, a hores d’ara, gairebé un somni. No us parlo, òbviament, del Paradís a la Terra, sinó d’una societat poc o molt ordenada que disposa d’un equilibri molt reeixit entre tradició i modernitat. Qui de vosaltres conegui de prop aquell arxipèlag -en el nostre cas, només Honshu, la gran illa central- suposo que hi estarà del tot d’acord, o gairebé…

TÒQUIO. Ginza

Les vistes formidables que podreu contemplar, a Tòquio, només que pugeu, de franc, a la talaia de l’Ajuntament / En un dels àmbits urbans hi trobareu els cosmopolites carrers de Ginza, amb tants i tants gratacels, com a d’altres punts d’una gran capital que té la major àrea metropolitana del món / I tanmateix, a aquest sector hi ha un mercat central del peix, el  de Tsukiji, que és famós arreu / Obsolet, plegava ja en pocs dies, però vam tenir la sort de poder-lo visitar, i paga molt la pena / Com s’ho valia, també, l’hotel on es allotjàvem a la gran urbs, sobretot per la seva entrada imposant i el jardí que la circumda / O la vitalitat frenètica de l’adjunta estació de tren de Shinagawa  i, no cal dir, de l’estació central.

TÒQUIO. Shibuya

I a un altre barri també molt modern i ambientadíssim, el de Shibuya, vam poder prendre un cafè al primer pis de l’edifici més centrat que veieu a la imatge / Des d’aquest punt, que correspon a un local de la cadena Starbucks, contemplàvem la corrua incessant de gent que transita a diari per un dels passos de vianants més concorreguts del món /També  vam anar dues nits al barri d’Akihabara per tal d’imbuir-nos de la cultura del manga, de l’anime, de l’electrònica, dels videojocs… / De totes aquestes contribucions japoneses a la cultura contemporània / Com vam visitar, a la badia toquiota, l’increïble TeamLab  https://borderless.teamlab.art/,  un museu de  les tecnologies digitals obert recentment de cara als Jocs Olímpics 2020 / Comprovar, també des de Tòquio, com es projecten i s’implementen noves meravelles, és un plaer per a la ment i un gaudi per als sentits.

TÒQUIO. Temple Senso-ji

TÒQUIO. Santuari de Kanda Myojin

I no ens vam estar d’acudir al temple budista de Senso-ji, al sector més tradicional de la ciutat -o al que en va quedar, després de la desfeta de la 2a Guerra Mundial / Vam poder admirar la gran vitalitat, i genuïnitat orientalista, del sector comercial del seu entorn / També vam visitar el santuari sintoista de Kanda Myojin , un dels diversos plaers espirituals de la nostra estada japonesa / I no cal dir que a Tòquio hi ha molts altres llocs i centres d’interès, però per a tants no dónes, en pocs dies, abast…  

NIKKO. Budes “compassius”

Des de la capital mateixa vam visitar a Nikko, ciutat d’acreditada història, els santuaris Tosho-gu i Taiyuin-byo, magnificents, singularment el primer / Vam contemplar el singular pont Shinkyo, sobre el riu DaiyaI ens van encantar, als afores, unes corrues dels preuats budes compassius que veieu a la imatge / Són, entre tanta imatgeria com et vas trobant,  símbols de suport i afecte a les persones malaltes i també a les dones embarassades …

KAMAKURA. Gran Buda

I a Kamakura, una altra referència del passat, vam veure-hi, entre més rastres valuosos, la majestuosa estàtua del Gran Buda (Daibutsu), de més de 13 metres d’altura / Però també ens esperava Kanazawa, amb el seu esplèndid Kenroku-en, un dels millors i subtils jardins japonesos / I allí ens assetjà, per sort sense massa èxit, una primera amenaça de tifó / A Shirakawa-go, als anomenats Alps japonesos, vam visitar-hi un instructiu museu etnològic a l’aire lliure / I a Takayama, la casa patrimonial Yoshijima,  representativa de com havien estat les seus de l’Administració del país, i ben atractiva pel seu disseny. 

KYOTO. Fushimi Inari-Taisha

L’antiga capital imperial de Kyoto no pot decebre ningú, i sabeu d’algú, aviseu… / Molt més horitzontal que Tòquio u Osaka, les meravelles situades als pujols circumdants són, creieu-me, de primera / La corrua de torii (o arcs celestials d’accés als santuaris xintoistes) que corona el cim de l’Inari-San, on es troben el conjunt de temples del Fushimi Inari-Taisha,  constitueix una de les experiències que enfortiran el vostre interès cultural per les religions, ni que no combreguéssiu amb cap / O el temple budista de Tofuku-ji, amb el seu jardí, com tants, formidable…

KYOTO. Pavelló Daurat

KYOTO. Bosc de bambú d’Arashiyama

I caiem de cul amb la contemplació del famós Pavelló Daurat,  del qual em pregunto per què només en van daurar els nivells superiors / Tornem a resar al temple budista Sanjusangen-do / I ens agrada recórrer l’amable trajecte del Passeig del Filòsof / També delectar-nos al bosc de bambú d’Arashiyama / I ens embadalim al districte Gion, el barri de geishas més conegut de Kyoto / Les geishas, ai!, que mai no queda prou clar què han estat i què són encara / Amb les maiko, les seves aprenents / I prenem part en una tan subtil com pedagògica, cerimònia del te, amb el matcha com a infusió emblemàtica.

KYOTO. Estació central

Però, qui diu que l’antiga capital imperial és només tradició? / Kyoto disposa d’una estació central que és una mena de catedral futurista, construïda des d’una modernitat sense complexos que esdevé, igualment, una bona síntesi del que ofereix el país / Aquest joc d’equilibris entre el passat i el present, entre la tradició i el futur.

HIMEJI. Castell

La tradició, en aquest cas militar, la retrobem en el magnífic castell de Himeji, de superbes estructures i, com correspon, austers interiors / ¡Quina sort que, com un dels símbols japonesos, aquest castell de la garsa blanca mai no s’hagi vist afectat per terratrèmols, incendis ni destruccions! / ¡I que bé que el prestigiós director de cinema Akira Kurosawa, un dels grans del món mundial, escollís aquest monument per a filmar-hi escenes de films com Ran (1985) o Kagemusha (1980)!

MIYAJIMA. Torii flotant

Acabeu de contemplar una de les imatges més icòniques del nostre viatge: el gran torii flotant -en funció de la marea- davant del santuari xintoista d’Itsukushima, a la petita illa de Miyajima, situada davant la costa d’Hiroshima / Com veieu, la terminació en -ima, al Japó, és freqüent / Pels carrers, parcs i boscos de Miyajima us hi trobareu gràcils i petits cèrvols, sensibles a l’acompanyament dels visitants i que us donen, en general, mínimes molèsties / Una mica més empipadora va ser la segona amenaça de tifó / Vam haver d’evacuar l’illa en el ferri pertinent una mica abans del compte, però ja se sap que val més  curar-se amb salut…

HIROSHIMA. Memorial de la Pau

A Hiroshima, massacrada -com Nagasaki– per la història i les atrocitats humanes, s’hi trobava un dels moments més emotius del nostre viatge / Ni que sigui per contemplar les diferents -i en general valuoses- instal·lacions del parc commemoratiu de la Pau, la visita a la ciutat ja paga la pena /  I no és per turisme, que també, sinó per memòria històrica, justícia, dignitat i solidaritat humanes / I encara sort del testimoni mut que és l’històric edifici que heu vist a la imatge, el Gembaku Domu, símbol adolorit que ens interpel·la des del gran horror / A partir de la meva convicció que els japonesos van ser castigats per les seves aventures imperialistes, però que la sanció va ser molt fora mida / És clar: suïcidat Hitler i decapitat Mussolini, els nipons no podien anar massa lluny, però, per a vèncer-los definitivament, els nord-americans haguessin hagut de sacrificar unes quantes -poques o moltes- vides / A més, els Estats Units havien de justificar les grans despeses de la  recerca de la bomba atòmica davant la seva opinió pública / I volien deixar ben clar, a l’entrada de la Guerra Freda, que eren els nous amos del món.

NARA. Cèrvols

Mitjana ciutat, Nara, molt agradable / Amb els cèrvols que vèiem a l’illa de Miyajima envaint pertot el gran parc on hi ha els temples, monuments i equipaments culturals / Animalons espavilats, als quals els agrada que els donis unes galetes molt processades que pots comprar pel camí / Tranquil·les i tranquils, que molts no porten les banyes que veieu a la imatge / Bèsties amables, en definitiva, que et vinculen encara més a la natura si és que això calgués en un país tan verd, més enllà de les seves modernitats…

NARA. Gran Buda

A Nara, el complex de Todai-ji, declarat Patrimoni de la Humanitat, comprèn el vast pavelló del Gran Buda (Daibutsuden), enmig de d’altres temples i pavellons, pagodes i portes de gran interès històric i arquitectònic / Segons una de les guies que hem fet servir en aquest viatge, és la major estructura de fusta del món / Completada l’any 752, t’hi sents bé en  llocs així, creguis en el Buda, en els kami o divinitats de la natura del xintoisme, en déus i messies… o no creguis massa en res.

KOYA-SAN. Cementiri d’Oku-no-in

Creguis més cap al cel o en els dimonis terrenals, paga la pena enfilar-se en funicular al mont Koya (Koya-san) i endinsar-se en l’entorn espiritual de l’escola budista Shingon, una de les més característiques d’aquest sistema filosòfic i religiós / Tot plegat, una mena de Montserrat a la japonesa, per entendre’ns… / Ens allotgem en un ryokan o posada tradicional, tal com abans ho havíem fet a Takayama i a l’illa de Miyajima / Només que aquí els amfitrions són uns atents monjos, que ens conviden -a més de degustar menges tradicionals- a compartir les seves pregàries / En el clima cortès i amable que és característic del país, si més no amb els visitants / Que queden -quedem- corpresos pel vast i imposant cementiri anomenat Oku-no-in, el més gran del Japó, amb més de 200.000 tombes…

OSAKA. Dotonbori

La dinàmica gran urbs que és Osaka serà el darrer objectiu del nostre viatge / Potser no té moltes belleses, però sí una gran vitalitat / Una mica més bruta en un país, en general, tan i tan net, i també més canalla / Però els concorreguts carrers comercials i de restauració del centre, situats al barri de Dotonbori i a la zona de canals coneguda com Aqua Metropolis, fan que Osaka t’acabi resultant atractiva / Com ho és el seu castell, que, només vist des de fora, m’agrada tant o més que el de Himeji /

OSAKA. Umeda Sky Building

I no cal dir que, si contemples la ciutat des de dalt del colós gratacels Umeda Sky Building, aleshores Osaka -i, per extensió, el Japó contemporani- ja poden ser l’hòstia! Però deixem-ho, per ara / Vindran pròximament uns flaixos transversals japonesos que confio que us resultin igualment interessants!!