A la brasa i al caliu

Hem assistit darrerament, a Catalunya i a Espanya, a una situació incòmoda, imprevisible d’imaginar mesos abans. O no, perquè l’espanyolisme més ranci ja es veu que segons què no ho pot suportar, i que la “indisivisible Unidad de la Patria” està per damunt de qualsevol altra consideració. Un supremacisme que faria feredat si al món no hi passessin coses tan grosses, com l’horripilant guerra a Gaza, la d’Ucraïna o, en una dimensió diferent, el triomf electoral a l’Argentina d’un boig com Javier Milei, una mena de Donald Trump més austral.

A Espanya, els senyors Alberto Núñez Feijóo -un fals moderat– i Santiago Abascal s’han cregut que, sense poder aplegar majoria electoral, el país els pertany. El primer, acompanyat de la impresentable Isabel Díaz Ayuso, una senyora a la qual li agrada la fruta, i millor per a la seva dieta, no cal dir… I, a l’altra banda del mirall, el sempre hàbil Pedro Sánchez i l’encantadora de serps que és Yolanda Díaz, que ha aconseguit arraconar Podemos i convertir aquesta formació en una realitat cada cop més residual.

I, al cantó català -deixant de banda Euskadi i Galícia-, la senyora Míriam Nogueras, coratjosa i físicament singular diputada de Junts, i el sempre diferent Gabriel Rufián, d’Esquerra. La tercera força independentista, la CUP, ja sabeu que no ha obtingut representació parlamentària, la qual cosa sap greu. I, a partir d’aquí, l’històric PSOE ha estat capaç de trenar un pacte amb Esquerra i Junts que té positives realitats, però també incòmodes incerteses. I que ha despertat, des de l’espanyolisme més arcaic, tota mena de barbaritats. Un pacte que, començant per la tan anunciada llei d’amnistia, té encara nombroses incògnites, que es mantindran durant temps…

Però molt em temo que ara com ara, en aquest pols, no es podia anar més enllà. Sí, gent de la CUP i de l’ANC -de la qual encara sóc soci, però estic pensant en desferme’n-, no ha arribat encara l’hora de l’autodeterminació i, un pas més enllà, de la in-de-pen-dèn-ci-a. Ja m’agradaria, ja ens agradaria, i us ho diu algú com jo, que em considero independentista des de l’any 1976, quan vaig afiliar-me al Front Nacional de Catalunya (FNC) provinent del Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya (RSDC) de l’enyorat Josep Pallach.

La situació d’aquest darrers temps ha donat nou relleu a la figura del que jo en dic el guru de Waterloo, Carles Puigdemont. Al nostre president a l’exili cada cop li veiem menys, d’exiliat. És home de Junts, sí, però sobretot l’artífex del Consell de la República. D’una República Catalana enfrontada a la Monarquia d’aquest Rei tan alt, però ben poqueta cosa, que és Felip VI, Don Felipín, que jo li dic. Això sí, la seva senyora, que em sembla atractiva com a dona, la veig una espavilada…

De manera que, a curt i a mig termini, què pot passar, ni que sigui amb el concurs d’un mediador o verificador  internacional? Doncs jo crec que el pols es mantindrà, i que Catalunya, tot i que no arribi al cim que significaria la plena sobirania, s’afermarà com a subjecte polític, a Europa i també al món. I això, fins a quin punt? Doncs és força imprevisible, a hores d’ara, però una primera cosa sí que s’ha aconseguit: esberlar una mica més l’Estat espanyol a partir de la reacció furibunda, i també destructiva -fins i tot autodestructiva- de les seves dretes. Dretes que provenen -en tots dos casos, PP i Vox- de la referència històrica tan reaccionària que representà el franquisme.

Mirem-ho, si més no. El Partido Popular és el successor d’Alianza Popular, una evolució, en el seu moment ben oportuna, d’aquell Règim malèvol. I Vox és un fill espuri del PP, ja que el seu fundador i principal dirigent, Santiago Abascal, és un basc -no gens basquista, és clar- afiliat al PP fins fa uns quants anys. Amb aquests vímets, tot el que ha passat i passa des de Madrid pot entendre’s millor, i encara més quan la presència de la Corona ajuda a relligar-ho. De tota manera, vaig quedar sorprès, en aquest sentit, quan alguns fatxes -mira que n’arriben a ser!- fins i tot cridaven: “Felipe, masón, defiende a tu nación”. Pobre maçoneria!, combatuda pels Borbons des de sempre, i per Franco -tot i que el seu germà Ramón ho era, de maçó- no cal dir…

Dèiem que aniríem de la barbaritat a l’esperança. L’esperança d’un futur millor i no cal dir que a Catalunya molt més sobirà, i en forma de República, per descomptat. De moment, la tramitació de la nova llei d’amnistia no serà gens fàcil, perquè des del poder judicial -ja ho estem veient- sortiran molts entrebancs, i també del deep state. La qüestió del verificador internacional veurem ben aviat si té un paper efectiu o és una manera més d’anar passant l’estona. La millora del finançament és un altre gran repte, i el traspàs de Rodalies a la Generalitat serà, com a mínim, complex.

El gran objectiu, no cal dir, continua sent l’autoderminació com a pas necessari per a obtenir la independència. Ho tenim cru? Potser, a partir dels pactes actuals, ho tenim una mica més fàcil, però no serà senzill. Com es diu sempre en aquest casos, ho anirem veient…