El PETIT… ben parit!
És una de les darreres adquisicions animalístiques de la família, després que l’agapornis IRIS, de qui ja us havia parlat fa uns mesos, traspassés el seu cos en l’entorn del Bages, que no l’ànima, viva per sempre en la nostra memòria. Al periquito PETIT, escapat, de ben menut, d’alguna gàbia, la Laia se’l va trobar volant pel carrer i va fer tot el possible per salvar-lo. Si no, avui tampoc no hi seria. A prop nostre, si més no…
És un animal gràcil i subtil, com tots els de la seva espècie. De colors suaus, d’aspecte glamurós, de posat ple d’encant…
La seva gàbia, rectangular i d’unes dimensions relativament importants, aporta relax al menjador-sala d’estar del pis de l’Eixample barceloní. L’animaló, doncs, és tranquil, tot i que en determinades situacions ambientals por arribar a cridar més sovint. Les bèsties, en cada espècie, tenen el seu grau d’intel·ligència i sensibilitat i noten, i fins i tot acusen, les situacions que provoquem i també patim els humans.
Parlant del perico PETIT, se m’acut explicar-vos la història d'”El més petit de tots”. Una figura creada per l’escultor Miquel Paredes l’any 1937 per encàrrec del Comissariat de Propaganda de la Generalitat. El polític republicà, i també maçó, Jaume Miravitlles, president i ideòleg d’aquest ens públic, la va tenir uns dies sobre la taula, fins que se li va acudir la idea de fer-ne la mascota del combat antifeixista. A l’hora de batejar-la, van sortir noms com Patufet, Jordi, Menut o El nen català, fins que un dia, mentre el periodista Emili Granier cantussejava la cançó “Els tres tambors”, Miravitlles va pensar que podia anomenar-se com el protagonista, “El més petit de tots”.
“El més petit de tots”.
El dia de la Candelera, el 2 de febrer del 1937, Miravitlles va entregar el primer exemplar produït de l’estatueta al president Companys i a la plana major del Govern.
Miquel Paredes. Jaume Miravitlles.
Imagina’t, si el nostre animaló pogués imaginar-se tanta dignitat i prestigi, sobretot en l’ordre moral. Perquè la finalitat d’aquell Petit era -poca broma!- simbolitzar la lluita antifeixista del catalanisme popular durant la Guerra Civil, i per això se la titulà “la mascota de la revolució”. La figura representa un nen que avança vestit amb una granota d’obrer -vestimenta característica dels milicians a l’època-, barret frigi, amb una senyera a la mà dreta i el puny esquerre alçat, que crida a lluitar contra els facciosos.
La figura, amb un funcional estoig i una peanya de fusta, es venia a tres pessetes per a recaptar fons per a les milícies mobilitzades al Front d’Aragó. L’equip del Comissariat de Propaganda va ser prou hàbil per a convertir-la en una imatge integradora de totes les sensibilitats de l’antifeixisme d’aquell temps.
Lola Anglada.
De la cançó popular “Els tres tambors”, el poeta Pere Quart en feu una versió per acompanyar la imatge d'”El més petit de tots”, que va ser enregistrada en un disc pel cèlebre tenor Emili Vendrell. El mateix any 1937, la prestigiosa dibuixant Lola Anglada redactà i il·lustrà un conte sobre la figura. El volum es va editar en quatre llengües –català, castellà, francès i anglès–, i Anglada ens presenta “El més petit de tots” com un “bordegàs de cabells rinxolats i ulls molt negres” que passeja amunt i avall, trobant grups de milicians, pagerols feinejant, marrecs que es barallen o fills de papà burgesos egoistes, i per tot arreu predicant la bona nova de la revolució com un nunci angelical laic.
En fi, tampoc s’imaginava la Laia, en batejar la seva mascota com a PETIT, que el ressò d’aquest nom, tan entranyable, donaria per a tant…
Messi.
Raúl de Tomás.
Jo sóc del Barça, i l’animaló, com a bon perico, no sabria dir-vos si és de l’Espanyol o passa del futbol. Tanmateix, si fos dels de Cornellà, i abans de Sarrià, no em faria res. I és que jo, entre les meves preuades rareses, també segueixo els blanc-i-blaus. Perquè ja fa temps que –futbolero com he estat sempre, i cada cop més- vaig arribar a la conclusió que una ciutat europea del prestigi de Barcelona és bo que tingui, pel cap baix, dos clubs i, per tant, dos equips situats a l’elit futbolística. No en té Madrid -per anar a la competència directa- clarament dos, i segons com tres?
Però el PETIT -que segurament és noia i podria dir-se, doncs, Petita- canta, balla, vola i refila més enllà d’aquestes circumstàncies. Fa un paper d’animador i també d’estabilitzador, que és el que compta. La gateta Leia també l’està fent, en un altre entorn. Però d’ella us en parlaré un altre dia…