A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

Arxiu de la categoria: General

Menjo DE TOT… i que m’aprofiti!

Quan era jove, recordo que no m’agradava menjar de tot. Però amb els anys, i ara que ja anem cap a la vellesa -amb v baixa, ai!-, el meu paladar ha sabut evolucionar en un sentit jo diria que positiu. Es pot dir que, a més de tenir habitualment molta gana -o potser és deler-, m’agraden totes les menges, inclosa la carxofa, per exemple, que de jovenet, només de veure-la, em creava una clara sensació de rebuig.

 

Beneficis i propietats de la carn de porc – Can Duran

 

Sigui carn, sigui peix, siguin verdures, tot passa bé per la meva boqueta. I ja no diguem els dolços, amb la xocolata i el que no ho és! Això em ve de petit, quan, en la penombra de la tenda de queviures dels meus avis, adjunta a la casa familiar, jo m’enfilava sigilosament, en la quietud de les tardes de diumenge, cap als pots d’anissos, confits, etc.,  i em muntava la meva petita festa…

Igualment, si cal, puc esdevenir vegetarià i vegà sense dificultats, tot i que el gust d’animal mort, sigui de la terra o del mar, em va d’allò més. Però a tot m’acostumo, quan cal i per al que calgui. Fins i tot he sabut fer-ho, darrerament, a una dieta estricta que m’ha estat imposada per raons de salut, tot i que, per sort, les proves pertinents han donat força bé i ja me l’han flexibilitzat una mica.

 

Bruixa sense taques - Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

 

Sóc, això sí, un cuiner discret, però a casa tinc la sort que la meva parella excel·leix en la matèria. Això no vol dir que jo no em sàpiga apanyar, si cal, però els resultats sempre són limitats. Ja m’agradaria ser un influenciador -o “influencer”, que diu tanta gent- de l’estil del Marc Ribas, la Carme Ruscalleda o el Karlos Arguiñano, per assenyalar-ne només tres… Però és que a mi -potser ja ho heu descobert- l’única habilitat que se’m dóna realment bé a la vida és escriure.

 

 

I ja no parlem del món de la restauració perquè molts establiments, per al meu gust, sempre són una festa. Ara mateix, resulta que al meu barri, davant mateix del Mercat del Ninot -on compro habitualment- hi ha el Disfrutar, escollit des de fa ben poc el millor restaurant d’Europa. Encara no hi he anat, però… ho hauré de fer!

Menjo de tot, doncs, i que m’aprofiti. Que per a això també estem i per a això, quan convé, hem de servir…

 

 

 

L’IRIS, irisadament, s’escapa de nou… controladament

És un agapornis que es fa estimar, i que ja ha canviat uns quants cops de casa. Quatre, que sapiguem. La temporada més llarga, que ha durat uns quants anys, he pogut compartir-lo. Ara només el veig de tant en tant, i no presencialment en la majoria dels casos, però sempre em serà adorable…

El vam conèixer del tot sobtadament, quan va entrar una xafogosa tarda de juliol per l’ampli finestral que dóna al nostre balcó de l’Eixample barceloní. Es devia sentir atret pel vívid cant del Charlie, l’agapornis que teníem aleshores. Un Agapornis personata a qui jo ja havia dedicat un post l’any 2011 http://blocs.mesvilaweb.cat/Joan-Alcaraz/?p=209808

Ell és, en canvi, un Agapornis fischeri.  A més de seduït per un so amic, també devia estar una mica famolenc i, segons com, desesperat pel fet d’haver fugit, suposo que per un descuit, d’alguna gàbia de l’entorn. Durant alguns dies, aquesta peculiar espècie de lloros pot intentar defensar-se a la intempèrie,  però no ho deu tenir gens fàcil per a sobreviure, perquè els seus exemplars nascuts en captivitat no hi estan massa acostumats, i altres aus més poderoses poden atacar-los.

Sigui com sigui, en presentar-se al nostre balcó devia signar la seva sentència de vida. Va tenir sort, doncs, i des d’aleshores, la fortuna, en general, li ha somrigut força…

Ben aviat, la meva filla Júlia -la de la foto adjunta-, que en aquells anys estudiava Biologia per tal d’esdevenir ornitòloga i ja ho ha aconseguit, va posar-li per nom Iris.  I és que l’ocellet té un plomatge, com podeu veure, fet d’una àmplia i bella gamma de colors, com de fet correspon al conjunt de l’espècie. Jo aviat li posaria un sobrenom carinyós, aga, amb què també anomenava al Charlie.

Potser sabreu que els agapornis viuen sovint en parella, tot i que no sigui ben bé obligatori. Per això, vam intentar de seguida emparellar els dos animalons, dels quals el Charlie és el de cap més fosc.  Però no era fàcil, perquè l’Iris, a qui la intempèrie forçosa devia haver tornar una mica assilvestrat, picava sovint el més que pacífic Charlie, i això, és clar, no podia ser…

Davant la dificultat, vam proposar-li a la meva sogra, la Patrocini, que l’acollís al poble on  vivia aleshores, Santpedor, ben conegut per haver-hi vist la llum el Pep Guardiola, una altra au que -sense trair el seu cor culer– va provant distintes gàbies, diferents nius. L’Iris va estar-se, doncs, al cor del Bages, uns quants mesos. Precisament, a l’entorn del poble hi ha anat a parar l’ànima del Charlie. I per què, direu, i si és que els ocells tenen ànima?

I és clar que en tenen -consciència, sensacions, sentiments…-, com tots els animals vertebrats i d’altres que no ho són. Doncs bé, el pobre Charlie, que estava cada cop més delicat, va contraure un càncer que ràpidament va esdevenir metàstasi. La Júlia va decidir enterrar-lo, doncs, a la rodalia de Santpedor. Del seu cos en deu quedar poca cosa més que un lleu polsim, però l’ànima -també esdevinguda memòria nostra- s’escampa, des del Bages català, pels confins de la Terra i per l’espai sideral. Metàfora, si voleu, de la vida animal, els vols de les aus, la força de la natura, els rituals de la vida i de la mort, la dansa dels somnis…

Però no levitem tant. Tornem a Catalunya i al seu Cap i Casal. I és que l’aga Iris, irisadament, va volar de nou, controladament, a Barcelona. I aquí s’hi ha estat uns quants anys, civilitzant-se cada cop més. La Júlia l’ha cuidat molt, i jo he procurat amanyagar-lo tant com m’ha estat possible, de la mateixa manera que la Laia, la meva filla enginyera. Tot i que ella n’ha gaudit menys, sobretot pels anys que va passar a Alemanya, des d’on sovint contemplava l’ocellet per skype. Al seu torn, la meva dona, la Maria P., ha procurat tolerar-lo tan bé com ha pogut, tot i que, sovint, el cant cridaner de l’Iris se li fes poc tolerable…

L’animaló fins i tot s’ha permès -en ple confinament- una estada d’uns quants mesos amb la Júlia al poble de Matadepera, a tocar de la Mola de Sant Llorenç del Munt que corona aquest sector del Vallès. Fins que ella i el Joan Jordi, el seu company, l’han acollit en un altre sector de la capital -proper a Collserola– i, per ara, en la mateixa gàbia…

A l’aga el veig, doncs, de tant en tant, i no sempre de manera presencial. Però de vegades, quan obro la porta del nostre pis, faig veure que el crido… sabent que no em contestarà, com havia fet sempre. I evoco, això sí, l’agudesa del seu cant, la vivacitat dels seus moviments, l’agilitat de la seva ment, la calidesa de la seva companyia.

Des de les altures on l’Iris ha anat ara a viure, a un nivell constructiu que permet dominar una àmplia panoràmica de l’entorn barceloní, aquesta petita au de plomatge irisat, bec vermell i traces àgils  torna a ser tant o més feliç que abans. Canta, vola, observa, es distreu, gaudeix, s’expandeix… Viu, en definitiva, una vida animal que, sense tenir les possibilitats -ni tampoc les pegues- de la humana, ha de disposar dels mateixos drets, igual dignitat, mateixa llibertat. En la mesura, clar, del que haver nascut en captivitat li permet.

Preservar tots aquests drets, garantir-los, fer-los possibles -per als agapornis i la resta d’exemplars i d’espècies-, no solament constitueix uns dels deures de les dones i dels homes. És, també, el nostre repte en un món on estan mutant, d’una manera cada vegada menys imperceptible, la biodiversitat del Planeta i el seu ordre natural. Si us plau, fem-hi, decididament, alguna cosa!

 

 

 

 

 

PANDÈMIA no ve de panda!

Podia haver titulat també el post Aquesta època del bitxo, perquè les dues són fòrmules vàlides a l’hora d’expressar la meva perplexitat davant la situació actual. Però prefereixo el primer títol, a més de la semblança lingüística, per indicar el pressumpte origen xinès d’aquest desgavell sanitari, epidemiològic, social, econòmic, ambiental i, és clar, cultural. I és que res no serà com abans, a partir d’ara. O potser no serà tan diferent?

Ens hem -o ens han- ben entrampat. La pandèmia originada pel virus de la COVID-19 no solament ha mig parat el món, sinó que ha agafat de sorpresa a la gran majoria de les poblacions locals i globals , fins i tot als més experts. Darrerament llegeixo una publicació de prospectiva sobre l’any 2020 -elaborada, doncs, el 2019-, i en cap moment es parla d’aquesta pandèmia ni res de semblant.

Com és evident, els professionals sanitaris -i altres heroïnes i herois dels treballs i serveis considerats essencials– han estats els grans damnificats d’aquesta crisi. A banda, no cal dir, de les persones que han mort i les seves famílies. Aquest gran esforç dels serveis de salut -que, poc o molt, sempre pot deixar seqüeles-, vaig poder-lo comprovar personalment durant la setmana i mitja que, ingressat a causa de la COVID-19, vaig romandre a l’Hospital Clínic de Barcelona. Estada de la qual no em puc queixar, perquè em va anar prou bé. De la mateixa manera que – en sóc prou conscient- podia haver-la palmat! 

O sigui que, com a mals menors, conservar distàncies, gel hidroalcohòlic per tot arreu i… mascareta amunt, mascareta avall. Pel confinament de fa unes setmanes, pels rebrots que ja van sorgint i pel més fort que podria venir durant la segona part de l’any. A l’espera d’una vacuna que, quan estigui ben comercialitzada, farà molt bé a la Humanitat, però també pot ser font d’un gran negoci. Ben sovint, enmig d’aquestes dualitats, ha anat discorrent l’aventura humana.

Ara: algunes coses no es veuen prou clares. Jo no sóc necessàriament addicte a les teories de la conspiració, però… Primer van dir que l’origen del virus era el pangolí, després el ratpenat; més tard ens assabentem que, per les aigües fecals, el bitxo ja circulava abans del compte… Tot plegat, enmig de la gran transparència d’un règim tan sensible i compromès amb la democràcia i els Drets Humans com és comunista/capitalista -embolica que fa fort!- xinès!!

I -deixeu-m’ho dir-, si la gran majoria de nosaltres no havia sentit parlar mai de Wuhan és perquè a la Xina hi ha unes quantes poblacions de gairebé 12 milions d’habitants -com aquesta- o més. No ho conec a fons, clar, però moltes no deuen tenir un laboratori biològic de primer nivell i… quina punyetera casualitat que Wuhan sí, que té el que veieu a la imatge! Perquè s’hi puguin escapar virus,  o per a manipular-ne, o… No continuo. L’orgull proverbial i els poderosos interessos que té l’actual Imperi del Mig no permetran mai, sobre aquest ditxós  coronavirus o un altre tema compromès, cap mena d’investigació independent.

                    

En definitiva, que això és una mena de petit, o gran, Apocalipsi del segle XXI. De manera que aquest estiu viatgeu, si podeu -millor de kilòmetre zero-; banyeu-vos -amb la mascareta al costat del para-sol-; divertiu-vos fins a morir… procurant no morir-se, clar! Perquè amb el virus -hagi vingut fatalment, o algú l’hagi induït- haurem de conviure encara algun temps, poc a molt… I ni el previsible doctor Simón, l’inefable ministre Illa, l’eficient -crec- consellera Alba Vergés ni, encara menys, polítics tan negativament singulars com els presidents Trump i Bolsonaro, o el premier Boris Johnson, tindran prou sol·lucions…

 

 

 

 

 

Jo, a 5 PARTITS polítics, 5… I vosaltres? (i 2)

 

En el post anterior em vaig referir al Reagrupament Socialista i Democràtic -després PSC-R– i al Front Nacional de Catalunya (FNC). Però quedaven l’experiència curta, però engrescadora, de Nacionalistes d’Esquerra (NE) i la més reposada, però també més llarga i fins i tot estimulant, de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC).

Ara, que amb 65 anys complerts ja m’he jubilat, completo aquesta singladura, personal i, segons com, col·lectiva. És una trajectòria interessant. No tant per mi, que políticament sóc un de tants, sinó perquè s’hi pot entreveure, segons com, l’evolució política del país. Una nació que ara, des del punt de vista de la seva sobirania, torna a trobar-se en una situació difícil, de la qual ha de confiar -moltes i molts, malgrat tot, ho fem, fins i tot amb el Covid-19– que pugui sortir-se’n…

El projecte -perquè mai no va passar d’això, què hi farem!- de Nacionalistes d’Esquerra va ser la tercera organització política a què em vaig adherir, quan em faltaven pocs mesos per fer els 25 anys. NE configurava molt bé els dos eixos ideològics que he procurat mantenir des de sempre: la independència, en l’àmbit nacional, i el socialisme democràtic en el social, tot i que la formació que encapçalava el gran Jordi Carbonell no es definís exactament així, sinó d’una esquerra democràtica i conseqüent -per tant, del tot nacional– en sentit ampli…

I és així com, a finals del 1979, em vaig adherir a la nova i, en el seu moment, semblava que poderosa i esclatant formació que va ser Nacionalistes d’Esquerra. La impulsaven referents molt coneguts i importants -fins qui s’ha anat revelant molt més que un artista, Lluís Llach-, però el seu màxim referent polític, com dic, era un dels líders històrics de l’Assemblea de Catalunya, l’estimat i també enyorat Jordi Carbonell, a qui puc considerar, en justícia un dels meus mestres polítics.

Però també hi havia, entre els impulsors i les impulsores de NE, personalitats de la vàlua de Josep Huguet, Josep-Lluís Carod-Rovira, Maria-Mercè Marçal, Maria Àngels Anglada, Joan Oliver Pere Quart Avel·lí Artís-Gener Tisner, Magda Oranich, Josep Maria Espinàs, Armand de Fluvià, Vicenç Altaió, Max Cahner, Miquel Sellarès

La nòmina, doncs, era impressionant. I tanmateix…

Tanmateix, va passar que a les eleccions autonòmiques -les primeres- del 1980 competien dues forces que es definien com a netament independentistes -l’Esquerra Republicana que comandava l’enyorat Heribert Barrera no se’n deia, encara. Eren NE i una altra sigla que potser recordareu, el BEAN, que corresponia al Bloc d’Esquerres d’Alliberament Nacional, els exponents més coneguts del qual eren Lluís Maria Xirinacs i Fèlix Cucurull.

Jo no era -gairebé- ningú, però recordo que, en una assemblea territorial que va tenir lloc -crec- a Sant Cugat del Vallès, vaig intervenir per tal de manifestar que si des de Nacionalistes d’Esquerra no érem capaços de forjar un acord electoral amb la gent del Bloc, malament rai…

No m’atribueixo cap do profètic, i en política, tampoc, però va ser ben bé així. Els resultats d’aquelles eleccions al Parlament de Catalunya del 1980 van determinar que -a banda que el pujolisme obtingués el seu primer èxit en uns comicis- ni NE ni el BEAN obtinguessin, per separat, cap representant. Crec que aviat es va calcular que, sumats els vots trets per ambdues formacions, sortien, si més no, dos diputats per la demarcació de Barcelona.

Però les dues forces independentistes esdevindrien extraparlamentàries, frustrant-se així l’oportunitat fundacional que el sobiranisme català tingués una representació electoral que li calia, ni que fos mínima. Només quan, a partir del 1987, ERC es manifestà obertament per la independència -sobretot gràcies a Àngel Colom i Josep-Lluís Carod-Rovira-, la cosa començaria a canviar… Pel que fa a mi, me’n vaig anar aviat de NE i vaig dedicar-me més, durant uns anys, a situar-me professionalment que no pas a vincular-me directament a la política…

Tanmateix, quan aquesta t’interessa des de sempre, el cuc no es mor ni es mata mai… Per això, a mitjans dels anys 90, jo ja feia temps que treballava a la Generalitat i, de tant en tant, algunes veus veníem a dir-me: “Amb l’experiència que tens a la casa, si et  fessis de Convergència no et seria difícil de situar-te adequadament dins del partit i qui saps, doncs, si millorar dins l’Administració”.

No he tingut mai allò que es diu afany de poder -o no l’he tingut ostensiblement-, i és la primera i única vegada que m’he deixat temptar per una situació d’aquesta mena. Però, per tranquil·litzar-me la consciència, ho vaig embolcallar, no cal dir, de nacionalisme. El raonament de fons era el següent: Jordi Pujol, com a polític, és molt potent, i la seva capacitat de lideratge fa anar endavant Catalunya; dels partits que aleshores es reclamaven del nacionalisme -d’independentisme i de sobiranisme se’n parlava encara poc-, Convergència Democràtica de Catalunya era, sens dubte, el més sòlid. Unió Democràtica, sobretot a partir que Josep Antoni Duran i Lleida accedí al lideratge, era un referent molt connotat, i Esquerra encara es trobava en progressió, lluny de la centralitat que ha aconseguit amb els anys .

De manera  que em vaig disposar a afiliar-me, per primera vegada, a un partit gran, amb capacitat de govern, lideratges coneguts i diversos -amb Pujol com a gran tòtem-, abundància de quadres, gernació de militants. En vaig obtenir, a la llarga, gran cosa? Doncs no en el sentit crematístic ni de promoció professional, perquè en les grans organitzacions situar-se no és tan fàcil. No n’hi ha prou de ser-hi, sinó que cal esforçar-se si es vol destacar. La qual cosa també vol dir, a voltes, aprendre a donar més d’un cop de colze, per dir-ho suau…

Però sí que vaig accedir, en canvi, a determinades satisfaccions. Sobretot, pel fet de participar com pertoca des de la gran i magnífica seu que el partir va tenir durant anys al carrer barceloní de Còrsega. Allí vaig formar part de l’Institut de Formació -que dirigia la benvolguda Ima Mis, i també em vaig integrar en la Sectorial de Cultura convergent. El nivell de les persones que m’envoltaven era prou alt. I, gràcies a la sectorial, vaig tenir l’ocasió de participar en escoles d’estiu i d’hivern, entre les quals vaig poder gaudir de la descoberta, magnífica, de l’Hotel Termes Montbrió, a Montbrió del Camp (Baix Camp). Un lloc i un entorn del tot recomanables, on ara no he estat fa temps, però crec que hi he de tornar…

A l’agrupació territorial barcelonina del partit que em pertocava -l’Esquerra de l’Eixample– hi havia, al costat d’algunes persones també d’un cert nivell, allò que se’n diu bona gent. Militants moguts sobretot per l’impuls, a voltes una mica primari, del que més convenia a una Catalunya que, més que independenditzar-se, maldava per trobar el seu encaix diferenciat dins de l’Espanya suposadament democràtica de finals del segle XX. Jo no m’hi trobava del tot malament, però veia les companyes i companys situats, sovint, a la meva dreta des del punt de vista ideològic, tot i que m’hi unia, des del meu independentisme congènit -que jo havia adaptat, en aquella època, a un genèric però indispensable dret d’autodeterminació, a més d’un perfil socialdemòcrata en el qual coincidia amb determinats dirigents i militants, singularment l’enyorat Pere Esteve-, una determinació nacional decidida, del tot imperativa i, sobretot, necessària.

Però, a partir de l’any 2000, es va produir el pacte estatal de Convergència i Unió amb el Partido Popular del camarada José María Aznar. No dic que no se n’obtinguessin alguns guanys, singulament el desplegament de la policia autonòmica. Però per a algú, com jo, abocat a l’independendentisme i al socialisme democràtic, aquella no era una situació còmoda, precisament. Per inèrcia, encara vaig aguantar quatre anys, fins que al 2004, un cop el Govern tripartit s’havia fet amb el poder -relatiu, no cal dir- a Catalunya, vaig adreçar una carta al secretari d’Organització de CDC, que era aleshores Antoni Vives, donant-me de de baixa del partit. La vaig dur personalment a la seu de Còrsega, sense obtenir cap mena de resposta. Al cap d’un mes, em seguien cobrant la quota, i vaig trucar fent-ho avinent. Em van dir que em passaven una persona, la qual, amb una veu fosca, com de confessor, em va dir: “Ja t’ho has pensat bé, el fet de donar-te de baixa?”. “Sí -li vaig contestar-, m’ho he pensat bé”. Adeu-siau, doncs…

I del 2004 al 2016, dotze anys més independent fins al meu ingrés al Moviment d’Esquerres (MES), al qual ja no estic afiliat, però hi continuo simpatitzant. Però el meu pas, no del tot afortunat, per aquesta -un altra vegada- petita formació, i ara extraparlamentària, ja us el vaig explicar oportunament  https://blocs.mesvilaweb.cat/Joan-Alcaraz/wp-admin/post.php?post=270404&action=edit

Aquestes són, d’alguna manera, les meves provisionals, diguem-ne, memòries polítiques, concloses en la calma incerta d’aquest temps de coronavirus. Continuaran? Podria ser aviat, però ja ho veurem…

 

 

 

Jo, a 5 PARTITS polítics, 5… I vosaltres? (1)

No sé si, tal com van les coses, vantar-se’n és un mèrit… Sóc a punt de fer 65 anys, i calculo que, en conjunt, n’hauré passat 19 directament vinculat a partits polítics, un total de 5. I què?, direu…

I és que aquest hipotètic 5 a 0 no vol dir, òbviament, que vosaltres no pugueu tenir interessos, motivacions o actituds de tipus polític. Només indica que a mi m’ha interessat -més per idees, us ho cregueu o no, que no pas per afany de poder- implicar-me en un univers com més va més qüestionat. Tot i que ningú encara no ha aconseguit trobar-hi, en democràcia, una alternativa real.

Tenia 20 anys; a la meva Terrassa no lligava noies -o ho feia molt poc- i vaig anar a un conegut psicòleg -i després amic- per tal de tractar el problema. Se’n va adonar aviat que jo no tenia, aleshores, prou vida social i em va convidar a afiliar-me al Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya (RSDC), liderat per l’enyorat Josep Pallach. Si llegeix això, segur que el psicòleg i amic -i també destacat polític- que ha estat Jordi Labòria pot recordar-ho…

Aquesta va ser la meva primera incursió directa en la política. El RSDC -que aplegava diversos corrents, amb diferents caps de colla– va passar més tard a anomenar-se Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament (PSC-R) per a diferenciar-se del PSC-Congrés que liderava -d’una manera a voltes erràtica- Joan Reventós, més tard màxim dirigent de l’actual PSC i després president del Parlament de Catalunya.

Pallach, polític amb experiència i home tan auster com ardit  -la seva personalitat l’he anat admirant més i més amb el pas dels anys-, és un gran referent que el país va perdre massa aviat, però mai no s’ha esvaït la seva influència. Jo, a mitjan 1976, vaig donar-me de baixa del seu partit perquè, entre d’altres coses, m’anguniejava massa l’etiqueta socialdemòcrata amb què ens batejaven a dojo Amb el temps, me l’he feta totalment meva, i m’escau tant com socialista democràtic o socialista tout court

Josep Pallach tenia una personalitat molt acusada, un discurs polític ben pedagògic -també va ser un pedagog reconegut- i sabia defensar-se adequadament dels adversaris, que al final de la seva vida van ser una mica massa i sovint ben impertinents. L’home i la seva circumstància, ja en la història…

Després de l’estiu del 1976, la gent del Front Nacional de Catalunya a Sabadell -recordo, entre d’altres, Josep Guillem– va contactar-me per tal de reorganitzar la històrica formació a la meva Egara (sense accent, sempre!). Hi restava un nucli molt petit que, singularment amb l’amic Josep Viladevall -per on pares, xicot?-, vam contribuir a redreçar.

Més tard, la meva evolució professional va fer-me esdevenir cap de premsa del partit a nivell nacional i també membre de l’executiva -això no té molt mèrit, no arribàvem a mig miler de militants a tot Catalunya. Primer liderava la formació l’enginyer industrial i economista Joan Cornudella, el cavaller d’ulleres fosques que veieu a la imatge. Antic membre d’Estat Català i persona vinculada a la maçoneria -que mai no és poca cosa-, l’any 1978 se’n va anar al PSC-Reagrupament -quan en Pallach ja havia traspassat- i després a l’actual PSC, que aleshores -per sort!- no era ben bé el d’ara…

FNC

El Front -que actualment, després d’anys d’hivernació, sembla que ha tornat a renéixer des de Ripoll– em va conferir la identitat independentista, de la mateixa manera que amb el PSC-R havia adquirit  la socialista. Segons com, relligant-les, els membres del FNC es proclamaven partidaris de l’aleshores conegut com a socialisme d’autogestió, tot i que jo crec que força d’ells i d’elles eren, sobretot, allò que abans se’n deia -ara no tant- patriotes. M’està bé, tot i que jo mai no m’he considerat un independentista o sobiranista i prou, sinó que sempre he preferit tenir, diguem-ne, dues ànimes, la nacional i la social.

Desplaçat Cornudella a iniciativa pròpia, des de l’executiva de l’històric partit vaig tenir ocasió de col·laborar amb el segon personatge, diguem-ne galtaplè, que podeu veure, l’advocat Jordi Casas-Salat. Per mi, un home del tot entranyable i de conviccions molt sòlides. No tenia tanta i tan interessant trajectòria com Joan Cornudella, però la mateixa -o qui sap si fins i tot més- dignitat…

Aquests darrers temps, em plau haver reconnectat -a iniciativa d’ell- amb un dels dirigents històrics de la formació, Robert Surroca i Tallaferro. Sí, el segon cognom té un alè medieval i, segons com, d’heroi de còmic, però és ben real… Durant la Resistència al franquisme, en Surroca liderà un eficient equip de passos de frontera a través dels Pirineus. Aquesta gent, a més de patriotes, muntanyencs experts, van passar clandestinament persones, llibres, revistes, material divers… de l’una banda a l’altra de la ratlla fronterera.

A més, en Robert -85 anys ben actius- tingué un paper destacat en el disseny de les accions del Front al carrer, el control de les multicopistes de l’època i el posterior repartiment de propaganda. També, en posar en funcionament les mesures de seguretat internes i externes. Avui manté ordenat un arxiu sobre la història del partit i de l’independentisme en sentit ampli…

No patiu, que no trigaré gens a explicar-vos el meu pas per altres dues formacions polítiques, sempre -i com sempre- ben nostrades. Us ho mereixeu, s’ho mereix el país i -algú ho havia de dir!- fins i tot m’ho mereixo jo… Quan s’és a prop de fer 65 anys i, doncs, de jubilar-se, és quan ja es poden explicar moltes batalletes. I algunes, també al servei històric de la memòria, s’han d’explicar!

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Sap molt de greu, però aquest MES… és menys

No n’he parlat gaire al bloc, perquè els esdeveniments que s’anaven succeint no eren, diguem-ne, com per tirar coets. Però el cas és que he estat afiliat, durant gairebé tres anys, al Moviment d’Esquerres, també conegut per les sigles MES en cas que li sàpiga l’existència tanta gent -fins i tot persones interessades pel món de la política-, que aquest era un dels meus dubtes -resolt desfavorablement aquest mateix matí- i també de les meves incerteses.

D’idees socialistes o socialdemòcrates i de posicions sobiranistes o independentistes i republicanes -coordenades polítiques que són exactament les meves-, no me n’he anat fa alguns dies, doncs, per cap qüestió ideològica, sinó per discrepar del funcionament, la manera de fer les coses, la política erràtica de la direcció, la gairebé nul·la incidència pública i mediàtica, els escassos resultats… I per considerar, en definitiva, que en política els partits són tan sols instruments per a servir objectius que haurien de considerar-se, en principi, nobles -i sobretot si l’organització es diu d’esquerres. És el que penso ara i el que he pensat sempre, i encara més quan no em mou -ni pràcticament m’ha mogut mai- cap cadira per ocupar… 

Certament, de cadires per tocar poder, a MES  http://mesesquerres.cat, n’hi havia i n’hi ha poques, i ja van procurar els i les que tenien més possibilitats de fer-se-les seves de deixar la formació tan aviat com van comprovar que l’eina era prima o, en tot cas, ineficient. Per exemple, un dels fundadors, l’any 2015, del Moviment d’Esquerres, Ernest Maragall -el Tete per als amics-, que provenia de liderar la Nova Esquerra Catalana i abans, com recordareu, del PSC. No cal dir que la seva darrera jugada política, esdevenir alcalde de Barcelona des de la llista d’ERC, no li ha sortit tan bé com ell i les moltes persones que l’hem votat -tot i guanyar les darreres eleccions municipals en sufragis- voldríem, però les regles de la democràcia ja sabem com van…

De fet, alguns també sabíem que en els seus darrers temps com a dirigent de MES -que coincidien amb la seva tasca com a europarlamentari per Esquerra Republicana-, l’Ernest se sentia poc implicat en el futur de la formació… Mentrestant, una altra fundadora de MES a partir del Moviment Catalunya, l’exconsellera socialista -com MaragallMarina Geli, va preferir aviat aproximar-se al tan ampli com actualment confús -una certa olla de grills, si em permeteu- espai postconvergent, tot i que no ha passat d’ocupar-hi posicions simbòliques.

Però hi havia una altra dama que ja havia presidit MES durant un temps i que, diputada al Parlament de Catalunya per la coalició Junts pel Sí, tenia la possibilitat d’encapçalar una formació potser força petita però que, en tot cas, continuaria sent parlamentària, amb tot el que això implica de visibilitat, espai propi, presència als mitjans… Però Magda Casamitjana, que també havia estat alcaldessa de Roses, va preferir una opció segurament més còmoda: ingressar a ERC i esdevenir diputada al Parlament. Aviat farà un any que no ho és, i actualment dirigeix un programa de salut mental vinculat a Salut i altres departaments de la Generalitat.

Per a qualsevol partit, no és el mateix formar part del govern que trobar-se a l’oposició, ni ser parlamentari o no ser-ne. L’agost del 2016, jo m’havia afiliat a una formació políticament minoritària però no pas marginal, que és el que s’esdevé quan no tens cap escó, ni un, en una cambra. I sempre recordo que un dels meus mestres polítics, l’enyorat i admirat Jordi Carbonell, deia: “En política, cal estar disposat a ser minoritari, però no pas marginal”. 

He trigat alguns mesos a seguir-li el consell, però ho he acabat fent per pur realisme o, si voleu, sentit comú. Prou abans, des del febrer del 2016, presidiria MES -encara ho fa a hores d’ara, sense oposició aparent- el mataroní  -d’origen sevillà- Alfons Palacios, professor d’informàtica al Tecnocampus de la capital del Maresme. També havia estat vinculat al PSC -no és el meu cas, que sempre m’ho va prohibir el metge…- i és la parella de l’exdiputada d’aquest partit, la sociòloga Consol Prados.

No vull ser injust amb l’Alfons: és un home serè i analític, i resulta eficaç, per exemple, a l’hora de dirigir i moderar les reunions. Però qui és president -d’un partit, d’una escala de veïns o del que sigui- ha de tenir la capacitat de presidir; qui és líder, la voluntat d’exercir un cert lideratge; qui va al davant, en definitiva, de fer-ho amb pas ben ferm. La qual cosa, en política i entre més, vol dir crear discurs i saber-se projectar a través dels mitjans. No ha estat el cas, i prou que ho lamentem algunes i alguns. Com a molt, més que de president, Palacios ha exercit la tasca més purament executiva  d’un secretari general…

El 2016 i part del 2017, la meva trajectòria a la secció territorial del Moviment d’Esquerres a Barcelona va esdevenir força erràtica… Fins que un conegut advocat de reconegut prestigi en l’àmbit dels drets d’autor i la propietat intel·lectual, l’amic Pau Miserachs -provinent de Nova Esquerra Catalana i abans d’ERC– va esdevenir el coordinador del partit al Cap i Casal, fins aleshores en mans pretensioses, en algun cas, o ineficaces, en algun altre…

Entrat en la setantena i ja pràcticament retirat com a jurista, tothom qui coneix el Pau sap que -a més d’autor de nombrosos llibres de caire catalanista, socialdemòcrata i republicà-, continua sent un activista social i polític de molta empenta, a més d’un home empàtic i d’una gran afabilitat.  Per tal de donar més relleu i multiplicitat a les seves iniciatives,  ja fa un cert temps que va posar en marxa un diari digital, L’Opinió Socialdemòcrata dels Republicans de Catalunya http://opiniosocialdemocrata.cat/, en el qual es parla, òbviament, de política catalana, espanyola i internacional, però també de municipalisme, qüestions socials i culturals, referents històrics i, en definitiva, d’un ampli ventall de temes i propostes que poden interessar, i fins i tot engrescar, amplis nuclis de la ciutadania. 

Miserachs ha aconseguit un seguiment notori a través del digital -en el qual m’honoro de col·laborar-hi- i un cert èxit social mitjançant els sopars-debat que periòdicament organitza, també com a president del Grup d’Estudis Polítics https://grupdestudispolitics.cat/.  No ha tingut tanta sort, en canvi, amb la direcció nacional de MES, partidet no parlamentari que volia aglutinar  la gent sorgida del PSC i evolucionada vers l’independentisme, més altres persones que, com jo mateix, hem procurat anar-nos-hi afegint, sobretot si l’experiència pagava la pena, cosa sobre la qual hi ha, si més no, el benefici del dubte…  A més del fet que es valori poc, per part de la direcció, que la capital del país -lleuger detall–  sigui Barcelona, amb tot el que això vol dir.

Per tot plegat, MES -que a tot Catalunya compta només amb 4 alcaldies i una quarantena llarga de regidors i regidores a diferents municipis, alguns d’ells, això sí, importants- s’ha quedat gairebé sense afiliats a la capital catalana. Un partit, doncs, fet de petites taifes locals i comarcals. Si és així, com a model -tot i que hi continuï simpatitzant- no m’acaba d’interessar. I ho dic, creieu-me, amb tot el dolor del món…

  

 

JAPÓ 2: flaixos transversals

En aparença, la societat japonesa constitueix una estructura eficient, en la qual tot funciona. Per al viatger, la visita al llunyà -però alhora, creieu-me, proper- país esdevé una experiència tan plaent com excitant, i assaborir-la no resulta massa difícil. Al Japó, la senzillesa és llei, però es tracta d’una dimensió elaborada fins al detall, i basada en la intervenció humana per tal de completar amb saviesa l’obra de la natura. En un país on s’encarna, més que a molts altres llocs, un concepte delicat i precís: el de la bellesa subtil.     

El Japó és una cultura discontemporània en si mateixa, car aquell arxipèlag del Pacífic que té forma de cavallet de mar viu, alhora, en el passat tradicional i en el futur més impactant / En la vida japonesa, el que compta és la massa social, que queda molt clarament per damunt de l’individu i n’explica el tarannà submís -i encara més en les dones-, sota la màscara d’una gran contenció / El formalisme de la superamabilitat pot arribar a ser, fins i tot, sospitós per a l’occidental, poc acostumat a què et facin una reverència quan -posem per cas- vas a comprar el pa / I és que no és fàcil que la nostra mirada copsi que es tracta, en el fons, d’un món molt sofert que se’ns expressa des d’exquisits somriures.

Moltes japoneses i molts japonesos, a més de força uniformats, van prou estressats: al metro, a  les estacions de tren, a les grans avingudes…/ En l’espai públic hi regnen, sobretot, la seguretat i la tranquil·litat, en contrast amb altres països de l’Orient / Tot i que tants i tants edificis amb una lleu separació entre ells ens indiquin la prevenció indispensable pels terratrèmols / Gairebé no es veu gent grassa, i sí moltes persones amb mascareta per estalviar-se al·lèrgies / És el país del món on es viu més, i ja hi ha prop de 70.000 ancians que han arribat a centenaris / S’hi practica, tanmateix, una vellesa activa, que permet a la gent gran sentir-se útil mitjançant tasques de voluntariat / Pel que fa als joves, els costa molt manifestar sentiments / Però són pràctics, si convé: és habitual fer-se sòcia o soci d’un club esportiu als instituts o a la universitat per tal de trobar parella.

Hi ha relativament pocs cotxes i sí, en canvi, molts ferrocarrils, el més emblemàtic dels quals és el shinkansen o tren bala, que és com un TGV supernet i puntualíssim / Amb aquests veloços combois podeu anar a molts llocs, però proveïu-vos, sobretot, del passi per a turistes  –Japan Rail Pass des de Barcelona mateix, per exemple / També paga la pena contractar, des d’aquí, un trastet de wifi-pocket, que podreu acoblar al mòbil si en algun moment no sabeu ben bé on sou / Les galeries de trens i metros són immenses, i plenes d’establiments de tota mena: en un complex gastronòmic d’àmbit ferroviari de Kyoto, hi vam arribar a trobar… peix fresc! / Detall gens positiu, i revelador del masclisme ambiental: hi ha vagons només per a dones, tot i que les fèmines també puguin pujar -només faltaria!- als que són per a tothom / Un altre detall, molt millor: a totes les voreres sorprèn una línia en relleu de color groc, dissenyada per als cecs / Pel que fa a les cues, són tota una institució: superordenades, amb marques a terra per a fer-les degudament /Destaquen igualment els konbini, o tendes de queviures obertes de dia i de nit / Els carrers són nets, i pots transitar-ne molts sense trobar-hi papereres, una mica més presents a les estacions i a les zones turístiques / I és que l’autogestió de les pròpies deixalles, com tot a la vida, costa algun esforç…       

Els jardins japonesos són del tot cuidats, amb nombrosos jardiners que mimen les plantes i n’extreuen les millors versions, tant des del punt de vista ambiental com estètic / Es fan combinacions amb l’aigua, que és, podríem dir-ne, sagrada; es retallen, segons convingui, arbres i arbusts; es barregen formes, colors i fragàncies / Els ponts -que representen el pas del paradís– tenen un valor especial, com també els camins, les pedres  i graves -molt importants per al budisme zen-, els saltants d’aigua… / I hi ha, com potser sabreu, dos moments de l’any singularment resplendents: a la primavera, l’explosió del cirerer florit, i a la tardor -ho vam començar a veure-, les coloracions vermelloses de les fulles.

De quimonos se’n veuen, sobretot, a Kyoto, l’emblemàtica capital cultural nipona / Aquest vestit tradicional és avui, sobretot, un signe de distinció, i pot arribar a ser molt bonic i també ben car -més de 6.000 € / Per això, més que comprar-lo, ve tant o més de gust llogar-lo per a l’ocasió / Senyores i noies joves els llueixen amb estil, orgull i qui sap si vergonya alhora / També hi ha artesania, en general, de gran qualitat -tot i les xorradetes infinites / En roba, en paper, en peluix, com a art floral -la ikebana, o manera japonesa de posar flors en un gerro / També en plàstic i els seus múltiples formats / Tot i que, en aquest sentit, un petit disgust: fan servir el plàstic pertot, en forma de bosses, d’envasos o del que sigui / Una assignatura sostenible que, de manera sorprenent, al Japó encara no s’ha donat / Tal com, malauradament, és un país que no vol renunciar -per raons interessadament culturals– a la caça de balenes… 

De religions, singularment, n’hi ha dues: el xintoisme i el budisme / El xintoisme constitueix una  cosmovisió panteista i animista genuïna de l’arxipèlag, i creu, singularment, en els esperits sagrats de la natura, anomenats kamis / Els torii, o singulars portes d’entrada als santuaris xintoistes, ens fan traspassar, simbòlicament, de l’univers terrenal als móns de les divinitats / I l’animal arquetípic de les creences xintoistes és la guineu / El budisme va arribar per la península de Corea, al s. VI dC / N’hi ha, com a d’altres països, diferents obediències i s’associa, singularment, als rituals de la mort -tot i que també a les normes morals que es consideren correctes / Pel que fa al xintoisme, es vincula sobretot als rituals de la vida i del creixement / Ambdues religions -circumstància totalment destacable!- conviuen sense problemes, en una mena de dualitat sincrètica / Encara que els temples i santuaris són freqüentats per molta gent, en general hi predominen les persones de més edat i també les dones, però menys les noves generacions / Cristians? També n’hi ha, com a tot arreu: poc o molt, l’1% de la població / I ja no són perseguits com ho havien estat, només faltaria!  

Al Japó que va heretar l’esperit dels antics samurais que feien la guerra al servei dels shoguns -governadors militars d’abans- hi van caure, l’any 1945, dues bombes atòmiques gairebé successives: la d’Hiroshima i la de Nagasaki / L’amic Josep M. Aymà, que sobre la seva experiència japonesa ha elaborat un seguit de notes molt consistents, en fa una pròpia i interessant interpretació / A parer seu, generalment creiem que els nord-americans van llançar les bombes terrorífiques perquè aquesta era la forma d’acabar amb els combatius -i també imperialistes- japonesos per la vida ràpida / I sembla que no va ser ben bé així, ja que japonesos i soviètics tenien signat, de feia anys, un pacte de no agressió / Tanmateix, al final de la 2a Guerra Mundial, els soviètics van trencar aquest pacte i van començar a envair el Japó, un cop aquest país ja estava completament derrotat / L’objectiu stalinista era que els nipons es rendissin i esdevinguessin un país satèl·lit a l’estil dels de l’Europa de l’Est per a protegir-se millor, com a URSS, dels Estats Units / Els nord-americans ho sabien, no cal dir, i van advertir als soviètics que no estaven disposats a permetre-ho, i que volien que el Japó restés dins la seva òrbita després de fer que es rendís / I l’eina per aconseguir-ho, més que odiosa!, va ser la bomba atòmica / Tot això, que té tant d’interès i resulta ben versemblant, no és incompatible, crec, amb el fet que els EUA tinguessin la necessitat de demostrar -als inicis de la Guerra Freda– que eren els nous amos del món / I  també que volguessin rendibilitzar, i justificar davant la seva opinió pública, la gran despesa en recerca atòmica que havien fet mitjançant l’anomenat Projecte Manhattan, que tenia el suport del Regne Unit i del Canadà / Deixant de banda que aconseguir la rendició japonesa per mitjans més convencionals hagués significat centenars, potser milers, de morts nord-americanes.  

El manga i l’anime constitueixen, com és prou sabut, dues de les grans icones de la cultura japonesa contemporània, i han ajudat a créixer, viure i sobretot activar la ment  de generacions d’infants i d’adolescents d’arreu del planeta / A més de la televisió i dels videojocs, podreu abastar-los al pis enlairat no-sé-quin de les grans ciutats del país, en uns sectors urbans ben característics, plens de neons i de kanji -els ideogrames característics de la llengua japonesa / És impressionant, en aquest sentit, la lluminositat nocturna, que segurament -vaig estar-hi ja fa força anys- supera la de Nova York / I, per acabar-ho d’adobar, els pachinko, concorreguts locals de màquines recreatives amb jugadors en mode autòmat, donen a la nit japonesa en determinats barris un toc canalla ben singular. 

En general, el menjar es barat, però no sempre t’hi trobes prou bé: sabors, olors i textures et poden resultar poc o molt difícils / Però això depèn, no cal dir, del paladar de cadascú, i ja sabreu que no és el mateix menjar en un restaurant japonès a Occident que al país d’origen, com no és el mateix un xinès d’aquí que un d’allà / En qualsevol cas, fàcilment tens a l’abast el, per a nosaltres, ja popular peix cru amb arròs suixi / Però també un altre  peix cru o saiximi, la verdura o peix arrebossats en tempura, la sopa de misso o la saborosa ramen, la singular truita okonomiyaki, el consomé osuimono, la pasta de mongetes dolces taiyaki, el rave connegut com a wasabi, les tallarines udon, les broquetes dango, les boletes de pop takoyaki, les algues nori… / I dolços –okashi– tan especials com ben presentats / Tot plegat pots degustar-ho a peu de carrer, però també en restaurants i establiments característicament enlairats /  O emportar-t’ho amb la popular safata obentoo…/ I si t’agrada el te -un ritual japonès ancestral-, pots provar especialment el macha, especialitat verda molt amarga i espessa, típica de la cerimònia del te / Que pots fer-la encara més plaent a un ryokan o hostal tradicional, vestida o vestit per a l’ocasió  amb un yukata, o quimono menys sofisticat / I t’embolcallaràs, a la nit, dins d’un futó -matalasset tradicional de cotó-, i dormiràs damunt d’un terra de tatami, o estora ben genuïna feta de pasta d’arròs.

En fi, aquests i encara més flaixos podria fer-vos del recent viatge familiar al Japó. Es van iniciar, fa algunes setmanes, amb uns flaixos territorials https://blocs.mesvilaweb.cat/Joan-Alcaraz/?p=270193 , en els quals us indicava les nombroses sorpreses, amenitats i experiències en ruta que ens hi vam anar trobant. Però qui sap si algunes i alguns de vosaltres no esgoteu, encara, l’interès i la curiositat sobre el llunyà -i alhora proper, insisteixo-, país asiàtic…

Aleshores, el web Japonismo https://japonismo.com/, fet amb valuosos coneixements i molt bones vibracions, us ajudarà encara més a endinsar-vos en tot el que representen el país nipó i la seva bellesa subtilArigato!

 

PONENT titular… i també suplent (i 2)

El tema de la segona de les conferències que he donat recentment al curs de vida política “Les coses com són”, que té lloc aquestes setmanes a la Llibreria Documenta, són els Drets Humans. Poca broma!, perquè aquests drets, ampliats convenientment a tots els àmbits de la vida, són ben bé els fonaments de la Democràcia. Actualment, i en les nostres coordenades d’entorn i de civilització, costa relativament poc proclamar-los, però és més difícil ampliar-los i, sobretot, consolidar-los. I és que, quan et distreus una mica, pateixen alguna regressió. Tot i així, ben pocs països al món compleixen els requisits de ser models d’una Democràcia en plenitud.

 

 

Com ja he dit al post anterior  http://PONENT titular… i també suplent (1), el sistema democràtic torna a passar, actualment, per circumstàncies difícils. I és que el conjunt de llibertats i de situacions que configuren uns Drets Humans que siguin dignes d’aquest nom s’ha d’estendre, no cal dir, al conjunt dels àmbits de la vida col·lectiva.

Per tant, en la nova conferència que vaig donar en substitució d’un altre ponent que no podia fer-la, començava recordant que la majoria de cultures han tingut, al llarg de la història, diversos conceptes similars als DH que es concentren al voltant de la idea de la dignitat de la persona. Això hauria de ser ben lògic i de perfecte sentit comú, però ja veiem que, sovint, no tot són flors i violes…

Alguns estudis consideren que qualsevol document sobre lleis generals acaba parlant indirectament dels DH. Un dels primers exemples seria el Codi d’Hammurabi, mític rei de la també mítica Babilònia, datat de l’any 1760 aC. Més endavant, en la Baixa Edat Mitjana a Europa, el 1215 trobem a Anglaterra el que podria ser el precedent dels règims constitucionals. M’estic referint a la Carta Magna, un document signat pel rei Joan sense Terra davant la pressió de l’aristocràcia.

En èpoques més recents, la Declaració de Drets de Virgínia (1776) és considerada la primera declaració de drets de l’època moderna, i va resultar molt influent en el redactat, el mateix any, de la Declaració d’Independència nord-americana. Al seu torn, la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà és un text adoptat per l’Assemblea Constituent de França proclamada el 1789, i que serviria com a prefaci per a la futura Constitució del 1791.

Aquesta Declaració, ves per on, no parlava de les dones, a les quals -malgrat que posteriorment es volgué ampliar la definició- no se les incloïa com a ciutadanes de ple dret, la qual cosa frustrà les esperances que moltes fèmines havien posat -ai las!- en la Revolució Francesa

Després de la Segona Guerra Mundial, en resposta a les grans atrocitats comeses, l’Organització de les Nacions Unides començà a treballar en un document que intentés, per primer cop a la història, limitar el poder dels estats en favor d’una universalització dels DH per tal d’establir un nou ordre mundial. És evident que això només s’ha aconseguit en part, i que,  per a l’adveniment d’aquest nou ordre, continua havent-hi moltes dificultats.

El Tractat corresponent es firmà el dia 10 de desembre del 1948, o sigui, ara fa pràcticament mig segle. De fet, per tot el 2018 se n’ha commemorat el cinquantenari. Amb l’esperança -ai!-, que això hagi servit per a una major reflexió sobre el futur de la Democràcia en el món…

Per tal de protegir i vetllar pel compliment d’aquesta Declaració Universal dels Drets Humans, s’han establert diverses institucions com, a Europa, el Tribunal Europeu de Drets Humans (1998). O, arreu del món, el Consell de Drets Humans de les Nacions Unides (2006).

Els Drets Humans volen articular un sistema de relacions entre la persona i la societat com a fonament de tot ordre jurídic i polític. Per això cal fer-los extensius no tan sols a les llibertats individuals –opinió, associació, manifestació, premsa-, sinó als diversos àmbits que fonamenten:

  • Els Drets socials
  • Els Drets econòmics
  • Els Drets laborals
  • Els Drets a la igualtat en matèria de gènere
  • Els Drets dels pobles a la lliure determinació i, si cal, a la independència.
  • Els Drets de les minories
  • Els Drets a la llibertat religiosa
  • Els Drets mediambientals
  • Fins i tot (encara que siguin Humans) els Drets derivats del Benestar Animal.

Des del punt de vista dels pobles, és ben clar que els estats, com les constitucions, no són éssers eterns. Només hi ha, segurament, una excepció a la norma: la Constitució espanyola del 1978, que és eterna i immutable…

 

En definitiva, jo comentava a les alumnes del curs -perquè d’homes, pràcticament, no n’hi ha, i cap aquell dia- que l’aplicació dels DH en la vida social genera un diàleg que, no per difícil, resulta sempre necessari i profitós: el que s’estableix entre política i economia. Cap dels dos sectors hauria de sotmetre’s a l’altre -tot i que la política, preferentment, hauria d’orientar les actuacions a emprendre-, ni a la suposada eficiència tecnocràtica que vol imposar noves lleis prescindint dels principis, els valors i els propòsits de les Nacions Unides.

I és que els DH no són una pura invenció especulativa o una benintencionada construcció jurídica. Suposen, molt clarament, les bases per a organitzar millor la societat i per tant el planeta, en tots els ordres. Això no impedeix que en nombrosos estats continuïn produint-se, en matèria de drets, diversos incompliments.

L’Assemblea General de l’ONU de finals del 2012 va afirmar el compromís de la cooperació internacional per a la protecció de tots els Drets Humans, d’acord amb els propòsits i principis de la Carta Fundacional de les Nacions Unides del 1945. A més, s’hi reconeixia i garantia el dret dels pobles a l’autodeterminació per tal que puguin establir lliurement el seu status polític i el seu desenvolupament econòmic, social i cultural. No sembla que el Regne d’Espanya se senti obligat a garantir aquest dret, i a respectar-ne els qui en podríem ser beneficiaris…

Per tal de commemorar, enguany, els 70 anys de la Declaració Universal dels DH, el Grup d’Estudis Polítics, promotor d’aquest curs de formació, ha editat un petit llibre que conté la mateixa Declaració i alguns texts afins. En la presentació del volum, el filòsof i eurodiputat per Esquerra Republicana Josep M. Terricabras diu que “els avenços morals mai no estan garantits del tot: per això han de ser protegits per les lleis i per l’actitud vigilant dels ciutadans”.

Aquest llibre conté també una interessant aplicació a Catalunya a càrrec d’Alfred de Zayas. Es tracta d’un advocat, escriptor i historiador nord-americà d’origen cubà, expert en el camp dels DH. El 23 de març del 2012, el Consell de Drets Humans de les Nacions Unides el nomenà expert independent en pro de la promoció d’un ordre internacional democràtic i equitatiu.

De Zayas, professor de dret internacional a l’Escola de Diplomàcia de Ginebra, diu molt clarament que l’autodeterminació és un “dret jurídic fonamental de rang jeràrquic superior, reconegut pel tractat fundacional de les Nacions Unides, i que s’imposa a qualsevol disposició nacional o internacional contrària”. Segons ell, qualsevol limitació arbitrària del dret d’autodeterminació únicament a alguns pobles -com els sotmesos a dominació colonial-, o en moments històrics concrets -situacions de conflicte bèl·lic-, seria contrària a l’ordenament jurídic internacional.

En definitiva, si l’Estat espanyol s’ha adherit de fa temps als principis de l’ONU, el Dret Internacional que les Nacions Unides propugnen hauria de prevaldre sobre la pròpia Constitució, també pel que fa al dret a la lliure determinació dels pobles. Però Espanya, per tal de preservar la seva integritat territorial, no vol entendre això, o ho entén d’una altra manera…

Ja que d’antuvi era previst que la conferència l’impartís l’empresari i exdirigent d’ERC  Ramon Viñals,  també conegut Gran Mestre de la Maçoneria, vaig voler referir-me una mica a aquesta destacada organització -històrica i  actual- no pas secreta, però sí discreta… Tenint en compte que jo, de maçó, no en sóc, però sí que  simpatitzo -vegeu-ho en aquest post del 2010  //https://blocs.mesvilaweb.cat/Joan-Alcaraz/?p=156191 – amb els grans principis d’aquesta mena de religió laica, com algú la defineix…

La Maçoneria, en poques paraules, és una organització que, des de fa segles, ha contribuït molt a l’avenç i a la consolidació dels Drets Humans en el món.  Ho ha fet en la mesura que es proposa, sobretot, assolir la superació de la persona mitjançant la seva construcció interior, que també inclou la dimensió social. I comporta igualment una pràctica -no exempta, com sabreu, de determinats rituals simbòlics- des d’on es fomenta el lliure pensament. No és estrany, doncs, que els maçons hagin contribuït a promoure moltes de les reformes que, a Europa i també a Amèrica, han impulsat els Drets Humans i les llibertats democràtiques, inclosa -a l’Amèrica Llatina, molt especialment- la construcció de nous estats.

Molts dels aspectes que s’han anat desenvolupant en aquest curs de vida política que impulsa l’advocat, escriptor i activista cultural i polític Pau Miserachs,  es tracten als seus diversos llibres i també al que va publicar aquest estiu i que veieu a la imatge: República, ¿y eso qué es?

Un llibre adreçat sobretot als espanyols, però en el qual les catalanes i els catalans hi podem aprendre moltes coses. Una obra que no pot ser més oportuna a hores d’ara, malgrat que la República -si més no la catalana- potser haurà d’esperar, poc o molt… Però un volum, en definitiva, que us engresco a adquirir perquè dóna moltes eines d’opinió, estudi i anàlisi. També per poder adonar-se que, si la famosa via unilateral vers la independència resulta un pèl complicada, potser caldrà anar pensant si és possible assolir una l’aliança, poc o molt estratègica, amb els republicans espanyols clarament contraris, des de posicions progressistes, a l’anomenat  Règim del 78.

I és que ens hi va no solament la nostra dignitat col·lectiva, sinó tot això de què he parlat en les meves dues intervencions: l’avenç i la consolidació de la Democràcia, aquí i arreu del món, i l’impuls, la implementació i l’aprofundiment de tots, tots els Drets Humans

 

 

 

PONENT titular… i també suplent (1)

A la vida he donat poques conferències, per no dir que gairebé cap, però sempre és una satisfacció que algú et convidi a trencar la tendència. És el que m’ha passat ara gràcies a la gentilesa de l’amic Pau Miserachs, i no descarto del tot que a algun mèrit per part meva… I m’ha passat per partida doble: com a ponent titular, i també per a suplir un altre dels conferenciants previstos, la intervenció del qual no va ser finalment possible.

A l’emblemàtica Llibreria Documenta -que ja sabreu que els darrers anys ha canviat de lloc, del cor de Ciutat Vella a la Dreta de l’Eixample barceloní- hi té lloc actualment un curs de vida política amb un títol ben directe i planer, “Les coses com són”  http://opiniosocialdemocrata.cat/les-coses-com-son-curs-de-vida-politica/. El curs l’impulsa Pau Miserachs, president del Grup d’Estudis Polítics  https://grupdestudispolitics.cat ,  i té lloc cada dissabte, a mig matí, fins al pròxim 1 de desembre.

La primera de les meves intervencions tractava de la Democràcia com a forma d’evitar la concentració de poder. Em vaig referir, entre d’altres qüestions, a com el sistema democràtic s’ha enfrontat històricament a les contra-democràcies, una de les quals –la del Regne d’EspanyaCatalunya i el catalanisme l’estan patint ara mateix. Però hi ha d’altres contra-democràcies o models que poden tenir aquest signe que es troben escampades arreu del món, i que fan -i faran encara, malauradament- molt de mal.

I és que ja veiem que molta gent està desconcertada, perquè té por del futur.  I els bolsonaros de torn -per referir-me al darrer arribat al gran saló de ball-, com els trumps i d’altres, que volen garantir l’ordre i  l’estabilitat a qualsevol preu i de males maneres, tornen a triomfar, per a la nostra desgràcia.

Us he de confessar que jo figurava entre els ingenus que creien que, a la caiguda del Mur de Berlín, no tocaríem el cel, però ens hi acostaríem una mica. Llàstima  que la il·lusió fos tan efímera… En qualsevol cas, és obvi que els camins de la democràcia mai no troben facilitats enlloc, com veiem actualment ara i aquí. I que  de democràcia real no n’hi ha pràcticament enlloc. I és que la Democràcia, per ser-ho en plenitud, ha de ser completa, en el sentit polític, econòmic, nacional, social, cultural, ambiental, de gènere… Fins i tot, anant al límit, hem d’incloure, entre les pràctiques democràtiques, les que fan referència al benestar animal.

I un concepte integral de la democràcia ens remet, és clar, a República, perquè difícilment una Monarquia pot encarnar valors del tot democràtics. I ens remet, és clar, a Socialisme. Però al democràtic, no cal dir, no als socialismes de model autoritari.

En aquest sentit, vaig esmentar, entre els meus mestres polítics, l’enyorat Josep Pallach, un gran polític socialdemòcrata i catalanista als anys 70, líder del PSC-Reagrupament, partit  en el qual em vaig iniciar en la vida política.

En un dels punts del seu llibre La democràcia, per fer què?, l’influent figuerenc deia: “Per als socialistes demòcrates, el camí millor i finalment el més curt, per a arribar al socialisme, és la democràcia (…). El socialisme és la democràcia en el terreny social i econòmic, i no únicament polític”. Han passat ja unes quantes dècades de la publicació inicial de l’obra (1975, reeditada el 2016), i el món ha canviat molt, però aquestes asseveracions -amb tots els matisos que vulgueu- crec que continuen sent vàlides.

L’alternativa socialdemòcrata, correcta en el pla teòric, s’enfronta a les contradiccions i insuficiències d’un món que, 200 anys després del naixement de Marx, s’ha tornat a complicar. Segons un dels historiadors i assagistes actuals més influents, l’israelià Yuval Noah Harari, hi ha arreu un corrent il·liberal –que vol dir no liberal- molt actiu que es mou per posar fi a la sensació de futilitat a la qual aboca a molta gent el sistema econòmic, i que la democràcia no aconsegueix corregir, o no prou.

Al meu entendre, i sense renunciar als avantatges que també ofereix el mercat –com el gran desenvolupament de les forces productives- hauríem de ser capaços de superar els principis del capitalisme –la lluita de tots contra tots- i trobar models molt més solidaris i col·laboratius. Que consolidessin, doncs, un nou entorn que, entre moltes altres mesures, comportés l’establiment d’un sistema de renda bàsica universal. En definitiva, es tracta de recuperar per a la política el control de l’economia, en una nova societat orientada des dels valors de l’esquerra democràtica. Una societat que assegurés un món on viure fos més just, digne, lliure i, per tant, atractiu.

Però aquests i altres reptes agafen l’alternativa socialdemòcrata, a Europa i al món, en hores relativament baixes. Tot i així, nous referents com Jeremy Corbyn, al Regne Unit, o el que Bernie Sanders representa dins del Partit Demòcrata nord-americà ens permeten mantenir l’esperança. Sense menystenir el gran paper que està fent la primera ministra d’Escòcia a qui veieu a la imatge, Nicola Sturgeon, lideressa d’una formació, l’Scottish National Party, que té un  component socialdemòcrata molt destacat.

Abans del debat -enriquidor- amb els assistents al curs, vaig cloure la meva intervenció amb aquestes paraules de Josep Fontana, el gran historiador que ens ha deixat darrerament: “Vivim en un món més desigual, ja que la divergència entre els nivells de vida dels països desenvolupats i els d’aquells que s’acostumava a denominar en vies de desenvolupament, la qual cosa avui sembla un sarcasme, no només és més gran ara que el 1945, sinó que augmenta”.

La citació pertany al celebrat llibre de Fontana Por el bien del imperio. Una historia del mundo desde 1945, publicat l’any 2011. I m’adono que enllaça molt bé amb la conferència que, el dissabte posterior, vaig donar com a suplent, dedicada als Drets Humans. Us en parlaré un dia d’aquests…

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

JAPÓ 1: flaixos territorials

Com que no hem vist -ni tan sols albirat- el gran símbol que és el mític mont Fuji, no em costa gaire d’obrir aquest post amb la seva imatge. En tot cas, l’estada familiar que recentment hem fet al Japó és, a hores d’ara, gairebé un somni. No us parlo, òbviament, del Paradís a la Terra, sinó d’una societat poc o molt ordenada que disposa d’un equilibri molt reeixit entre tradició i modernitat. Qui de vosaltres conegui de prop aquell arxipèlag -en el nostre cas, només Honshu, la gran illa central- suposo que hi estarà del tot d’acord, o gairebé…

TÒQUIO. Ginza

Les vistes formidables que podreu contemplar, a Tòquio, només que pugeu, de franc, a la talaia de l’Ajuntament / En un dels àmbits urbans hi trobareu els cosmopolites carrers de Ginza, amb tants i tants gratacels, com a d’altres punts d’una gran capital que té la major àrea metropolitana del món / I tanmateix, a aquest sector hi ha un mercat central del peix, el  de Tsukiji, que és famós arreu / Obsolet, plegava ja en pocs dies, però vam tenir la sort de poder-lo visitar, i paga molt la pena / Com s’ho valia, també, l’hotel on es allotjàvem a la gran urbs, sobretot per la seva entrada imposant i el jardí que la circumda / O la vitalitat frenètica de l’adjunta estació de tren de Shinagawa  i, no cal dir, de l’estació central.

TÒQUIO. Shibuya

I a un altre barri també molt modern i ambientadíssim, el de Shibuya, vam poder prendre un cafè al primer pis de l’edifici més centrat que veieu a la imatge / Des d’aquest punt, que correspon a un local de la cadena Starbucks, contemplàvem la corrua incessant de gent que transita a diari per un dels passos de vianants més concorreguts del món /També  vam anar dues nits al barri d’Akihabara per tal d’imbuir-nos de la cultura del manga, de l’anime, de l’electrònica, dels videojocs… / De totes aquestes contribucions japoneses a la cultura contemporània / Com vam visitar, a la badia toquiota, l’increïble TeamLab  https://borderless.teamlab.art/,  un museu de  les tecnologies digitals obert recentment de cara als Jocs Olímpics 2020 / Comprovar, també des de Tòquio, com es projecten i s’implementen noves meravelles, és un plaer per a la ment i un gaudi per als sentits.

TÒQUIO. Temple Senso-ji

TÒQUIO. Santuari de Kanda Myojin

I no ens vam estar d’acudir al temple budista de Senso-ji, al sector més tradicional de la ciutat -o al que en va quedar, després de la desfeta de la 2a Guerra Mundial / Vam poder admirar la gran vitalitat, i genuïnitat orientalista, del sector comercial del seu entorn / També vam visitar el santuari sintoista de Kanda Myojin , un dels diversos plaers espirituals de la nostra estada japonesa / I no cal dir que a Tòquio hi ha molts altres llocs i centres d’interès, però per a tants no dónes, en pocs dies, abast…  

NIKKO. Budes “compassius”

Des de la capital mateixa vam visitar a Nikko, ciutat d’acreditada història, els santuaris Tosho-gu i Taiyuin-byo, magnificents, singularment el primer / Vam contemplar el singular pont Shinkyo, sobre el riu DaiyaI ens van encantar, als afores, unes corrues dels preuats budes compassius que veieu a la imatge / Són, entre tanta imatgeria com et vas trobant,  símbols de suport i afecte a les persones malaltes i també a les dones embarassades …

KAMAKURA. Gran Buda

I a Kamakura, una altra referència del passat, vam veure-hi, entre més rastres valuosos, la majestuosa estàtua del Gran Buda (Daibutsu), de més de 13 metres d’altura / Però també ens esperava Kanazawa, amb el seu esplèndid Kenroku-en, un dels millors i subtils jardins japonesos / I allí ens assetjà, per sort sense massa èxit, una primera amenaça de tifó / A Shirakawa-go, als anomenats Alps japonesos, vam visitar-hi un instructiu museu etnològic a l’aire lliure / I a Takayama, la casa patrimonial Yoshijima,  representativa de com havien estat les seus de l’Administració del país, i ben atractiva pel seu disseny. 

KYOTO. Fushimi Inari-Taisha

L’antiga capital imperial de Kyoto no pot decebre ningú, i sabeu d’algú, aviseu… / Molt més horitzontal que Tòquio u Osaka, les meravelles situades als pujols circumdants són, creieu-me, de primera / La corrua de torii (o arcs celestials d’accés als santuaris xintoistes) que corona el cim de l’Inari-San, on es troben el conjunt de temples del Fushimi Inari-Taisha,  constitueix una de les experiències que enfortiran el vostre interès cultural per les religions, ni que no combreguéssiu amb cap / O el temple budista de Tofuku-ji, amb el seu jardí, com tants, formidable…

KYOTO. Pavelló Daurat

KYOTO. Bosc de bambú d’Arashiyama

I caiem de cul amb la contemplació del famós Pavelló Daurat,  del qual em pregunto per què només en van daurar els nivells superiors / Tornem a resar al temple budista Sanjusangen-do / I ens agrada recórrer l’amable trajecte del Passeig del Filòsof / També delectar-nos al bosc de bambú d’Arashiyama / I ens embadalim al districte Gion, el barri de geishas més conegut de Kyoto / Les geishas, ai!, que mai no queda prou clar què han estat i què són encara / Amb les maiko, les seves aprenents / I prenem part en una tan subtil com pedagògica, cerimònia del te, amb el matcha com a infusió emblemàtica.

KYOTO. Estació central

Però, qui diu que l’antiga capital imperial és només tradició? / Kyoto disposa d’una estació central que és una mena de catedral futurista, construïda des d’una modernitat sense complexos que esdevé, igualment, una bona síntesi del que ofereix el país / Aquest joc d’equilibris entre el passat i el present, entre la tradició i el futur.

HIMEJI. Castell

La tradició, en aquest cas militar, la retrobem en el magnífic castell de Himeji, de superbes estructures i, com correspon, austers interiors / ¡Quina sort que, com un dels símbols japonesos, aquest castell de la garsa blanca mai no s’hagi vist afectat per terratrèmols, incendis ni destruccions! / ¡I que bé que el prestigiós director de cinema Akira Kurosawa, un dels grans del món mundial, escollís aquest monument per a filmar-hi escenes de films com Ran (1985) o Kagemusha (1980)!

MIYAJIMA. Torii flotant

Acabeu de contemplar una de les imatges més icòniques del nostre viatge: el gran torii flotant -en funció de la marea- davant del santuari xintoista d’Itsukushima, a la petita illa de Miyajima, situada davant la costa d’Hiroshima / Com veieu, la terminació en -ima, al Japó, és freqüent / Pels carrers, parcs i boscos de Miyajima us hi trobareu gràcils i petits cèrvols, sensibles a l’acompanyament dels visitants i que us donen, en general, mínimes molèsties / Una mica més empipadora va ser la segona amenaça de tifó / Vam haver d’evacuar l’illa en el ferri pertinent una mica abans del compte, però ja se sap que val més  curar-se amb salut…

HIROSHIMA. Memorial de la Pau

A Hiroshima, massacrada -com Nagasaki– per la història i les atrocitats humanes, s’hi trobava un dels moments més emotius del nostre viatge / Ni que sigui per contemplar les diferents -i en general valuoses- instal·lacions del parc commemoratiu de la Pau, la visita a la ciutat ja paga la pena /  I no és per turisme, que també, sinó per memòria històrica, justícia, dignitat i solidaritat humanes / I encara sort del testimoni mut que és l’històric edifici que heu vist a la imatge, el Gembaku Domu, símbol adolorit que ens interpel·la des del gran horror / A partir de la meva convicció que els japonesos van ser castigats per les seves aventures imperialistes, però que la sanció va ser molt fora mida / És clar: suïcidat Hitler i decapitat Mussolini, els nipons no podien anar massa lluny, però, per a vèncer-los definitivament, els nord-americans haguessin hagut de sacrificar unes quantes -poques o moltes- vides / A més, els Estats Units havien de justificar les grans despeses de la  recerca de la bomba atòmica davant la seva opinió pública / I volien deixar ben clar, a l’entrada de la Guerra Freda, que eren els nous amos del món.

NARA. Cèrvols

Mitjana ciutat, Nara, molt agradable / Amb els cèrvols que vèiem a l’illa de Miyajima envaint pertot el gran parc on hi ha els temples, monuments i equipaments culturals / Animalons espavilats, als quals els agrada que els donis unes galetes molt processades que pots comprar pel camí / Tranquil·les i tranquils, que molts no porten les banyes que veieu a la imatge / Bèsties amables, en definitiva, que et vinculen encara més a la natura si és que això calgués en un país tan verd, més enllà de les seves modernitats…

NARA. Gran Buda

A Nara, el complex de Todai-ji, declarat Patrimoni de la Humanitat, comprèn el vast pavelló del Gran Buda (Daibutsuden), enmig de d’altres temples i pavellons, pagodes i portes de gran interès històric i arquitectònic / Segons una de les guies que hem fet servir en aquest viatge, és la major estructura de fusta del món / Completada l’any 752, t’hi sents bé en  llocs així, creguis en el Buda, en els kami o divinitats de la natura del xintoisme, en déus i messies… o no creguis massa en res.

KOYA-SAN. Cementiri d’Oku-no-in

Creguis més cap al cel o en els dimonis terrenals, paga la pena enfilar-se en funicular al mont Koya (Koya-san) i endinsar-se en l’entorn espiritual de l’escola budista Shingon, una de les més característiques d’aquest sistema filosòfic i religiós / Tot plegat, una mena de Montserrat a la japonesa, per entendre’ns… / Ens allotgem en un ryokan o posada tradicional, tal com abans ho havíem fet a Takayama i a l’illa de Miyajima / Només que aquí els amfitrions són uns atents monjos, que ens conviden -a més de degustar menges tradicionals- a compartir les seves pregàries / En el clima cortès i amable que és característic del país, si més no amb els visitants / Que queden -quedem- corpresos pel vast i imposant cementiri anomenat Oku-no-in, el més gran del Japó, amb més de 200.000 tombes…

OSAKA. Dotonbori

La dinàmica gran urbs que és Osaka serà el darrer objectiu del nostre viatge / Potser no té moltes belleses, però sí una gran vitalitat / Una mica més bruta en un país, en general, tan i tan net, i també més canalla / Però els concorreguts carrers comercials i de restauració del centre, situats al barri de Dotonbori i a la zona de canals coneguda com Aqua Metropolis, fan que Osaka t’acabi resultant atractiva / Com ho és el seu castell, que, només vist des de fora, m’agrada tant o més que el de Himeji /

OSAKA. Umeda Sky Building

I no cal dir que, si contemples la ciutat des de dalt del colós gratacels Umeda Sky Building, aleshores Osaka -i, per extensió, el Japó contemporani- ja poden ser l’hòstia! Però deixem-ho, per ara / Vindran pròximament uns flaixos transversals japonesos que confio que us resultin igualment interessants!!

JOSEP RUAIX, la militància, el saber i la passió per la CATALANA llengua

El distingit lingüista i sacerdot moianenc Josep Ruaix, premi especial del jurat dels premis Martí Gasull 2018 instituïts per la Plataforma per la Llengua, troba els darrers anys -per si encara no hi fos prou- el reconeixement que el seu ingent treball mereix. La llarga trajectòria de fidelitat a la llengua catalana i del seu ensenyament a tantes persones mitjançant les mítiques “fitxes Ruaix” -o llibres de tant d’èxit com Català fàcil– va fer forat en el seu moment, i ha contribuït a la vitalitat i normalització social del català -malgrat més d’un malgrats– d’una manera molt sòlida, i esperem que prou definitiva…

En el seu conjunt, l’obra gramatical de Ruaix mostra una modernitat esplèndida. Per la seva fidelitat al mestratge de Pompeu Fabra, però també per l’adequació de l’esperit de l’obra del Mestre als temps actuals.

Un aspecte important del reconeixement de què parlàvem el va constituir, el setembre de l’any passat, l’homenatge col·lectiu que se li va retre a Moià, en ocasió del qual es va publicar La galàxia Ruaix. Aquesta més aviat petita -per dimensió, no pas per interès- obra de caràcter miscel·lani s’emmarca dins la Ruta Pompeu Fabra, vinculada a l’Any que s’ha dedicat al gran gracienc i badaloní d’adopció, en el cent cinquantè aniversari del seu naixement i el centenari de la publicació de la Gramàtica catalana

L’edició de la miscel·lània és a càrrec del terrassenc David Paloma -per cert, fill d’en Lluís, un molt apreciat professor meu de Secundària– i de Mònica Montserrat, i ha estat possible gràcies a la col·laboració dels ajuntaments de Moià i de Calders, d’Òmnium Cultural del Bages-Moianès, del Grup d’Estàndard Oral de la UAB, de la Ruta Fabra suara esmentada i d’un seguit de persones vinculades -familiarment, amicalment i professionalment- al lingüista militant que Josep Ruaix i Vinyet  li confessa que és, en una entrevista, a David Paloma.   

 

Doncs bé, tinc l’honor i la complaença que una altra entrevista inclosa al llibre -que mossèn Ruaix, molt amablement, em va fer arribar- sigui precisament meva. Porta un títol tan directe com “Sense correctors, el català seria infecte”, i va ser publicada l’agost del 1999 al setmanari El Temps -com passa el temps, sí, per a mi, per a Ruaix i per a tothom, ai!…

En aquesta entrevista, el treballador indefallent per la llengua -tot vibra en mode “ll”- que és Ruaix deia, en el context del procés de normalització lingüística i a finals del segle anterior:

“El que és important és que es vagin consolidant uns determinats progressos i que no hi hagi perill de recular. És el cas de l’escola, de determinats mitjans de comunicació, de l’administració pública… I ara toca a la justícia i al món socioeconòmic. En el fons de la qüestió hi ha un problema polític de correlació de forces, i si no la tens, la força, no pots imposar-la”.

Traslladant ara, gairebé a finals de la segona part del segle XXI, aquest relat lingüístic al d’un altre procés, el polític, ens adonem que com a catalanes i catalans, i singularment com a sobiranistes, tenim una certa -o molta- força, i prou que ho corroboren els fets i les circumstàncies d’aquests darrers anys.  En tot cas, la gent que som partidaris de la independència nacional no hem pogut imposar,  de moment, el nostre propi relat bàsicament per dos motius: perquè el relat dels espanyols, en conjunt, no és democràtic, i també perquè no tenim, per ara, una majoria social prou qualificada que ben segur que faria més efectiva la pressió internacional.

Aparquem aquestes cabòries, de moment, perquè la situació, a hores d’ara, és prou complicada… En tot cas, deixeu-me dir que, com a admirador seu, a mi m’hauria agradat que mossèn Ruaix hagués obtingut enguany un dels VII Premis Pompeu Fabra a la projecció social del català, instituïts pel Departament de Cultura a través de la Direcció General de Política Lingüística. Però guanyar dos guardons importants en un mateix any, i en el mateix sector, no és pas fàcil. Tot arribarà…

Entre les mítiques Homilies d’Organyà que apareixen en la imatge següent i la producció tan valuosa i l’impuls ben militant de Josep Ruaix -passant pel llegat de Fabra i les aportacions de molts i moltes altres-, jo crec que la llengua catalana ha pogut, definitivament, salvar els mots. Una breu ullada al web institucional Llengua catalana http://llengua.gencat.cat/ca/inici -que conté, a més de recursos i altres informacions, els successius informes anuals de política lingüística- us permetrà visualitzar-ho millor. Tot i així, àmbits com la justícia o l’audiovisual, o el sector econòmic a més d’un nivell, són manifestament millorables…

Aquesta normalització progressiva s’ha aconseguit, sobretot, gràcies a la consciència de poble, més enllà que l’antic Principat de Catalunya -territori principal del català, però no pas l’únic, i la resta es troben en pitjors condicions lingüístiques- esdevingui finalment la nació d’un Estat propi en forma de República o aquest procés, prou complex, topi amb més o menys dificultats.

Celebrem-ho, consolidem-ho, alegrem-nos-en. Però sobretot, no abaixem mai la guàrdia, ni en l’àmbit lingüístic, ni en l’ambient cultural, ni a nivell polític ni en la resta de sectors d’activitat. I és que tenim, majoritàriament, una determinació republicana  i disposem, sortosament, d’una societat civil prou forta, que personalitats com l’il·lustre moianenc contribueixen tant a envigorir.  

Amb PEDRO GUERRA, des de la GARROTXA de natura i cultura

L’actuació del gran Pedro Guerra al festival Planastiueja’t, a Les Planes d’Hostoles, constituïa una magnífica excusa per a organitzar un cap de setmana de natura i cultura per la Garrotxa, ni que només fos pel seu entorn meridional. És el que vam muntar-nos, amb la parenta, l’últim finde. Ara feia un cert temps que no hi anàvem, però aquests verds, aquests prats, aquestes fagedes, aquestes volcàniques roques encantades… donen gust i et permeten retrobar i retrobar-te, respirar a fons, gaudir intensament. I, si és amb música, molt millor! 

Tenia moltes ganes d’anar a un concert de Pedro Guerra, a qui admiro des de fa anys però que no havia escoltat mai en directe. El cantautor canari reeditarà pròximament, amb noves versions, el seu primer disc, Golosinas, que a partir del 1995 el projectaria ràpidament com un dels millors en el seu gènere.

La Torre dels Til·lers de Les Planes d’Hostoles constitueix  un dels escenaris -superb- d’un festival que s’està consolidant en l’estiu garrotxí, la qual cosa mereix tots els aplaudiments  https://www.planestiuejat.cat/programacio. Si més no, en comparació a d’altres festivals de més anomenada però que programen, sovint, artistes a preus exagerats i, en més d’un cas, astronòmics. 

Va anar de poc -hagués estat un desengany- que el concert no s’hagués de suspendre, perquè una plugeta fina no afavoria que es pogués iniciar. Però va parar a temps -oh, miracle!- i Guerra, amb una primera part totalment acústica, ens va demostrar tot el que ha anat aprenent amb els anys, des d’aquelles primeres lletres suposadament ingènues, com la de la dolça cançó Peter Pan:

En canvi, en temes més tardans -que ens va interpretar amb l’acompanyament eficaç d’una molt reduïda banda- li surt més mala llet.  Veiem-ho, per exemple, a Miedo, on Pedro sap clavar, de forma exacta, el conjunt de les moltes pors que ens paralitzen…

O a Debajo del puente:

En fi, podríem parlar i escoltar força més a propòsit d’un canari estimat perquè demostra que té, com vam veure l’altre dissabte, molta qualitat humana, a més de la seva creativitat artística. Però us deixo ara amb el post que vagi penjar el 2016 amb, entre alguna altra, les cançons de Café Libertad 8, el cau madrileny des d’on el de Güímar (Tenerife)  tant es va projectar   https://blocs.mesvilaweb.cat/Joan-Alcaraz/?p=269220.

Però un cap de setmana a la Garrotxa, ni que sigui només per un sector, dóna per a molt. I és important, no cal dir, que disposis d’un bon camp base com a allotjament. Nosaltres ho vam fer a l’hotel de muntanya La Salut, adjunt al santuari de la Mare de Déu de la Font de la Salut, situat a l’entorn del coll de Condreu, al terme municipal de Sant Feliu de Pallerols  https://guiacat.cat/restaurant/hotel-restaurant-la-salut-sant-feliu-de-pallerols

Aquest establiment disposa, a més de restaurant, d’un bar mirador amb esplèndides vistes panoràmiques, a una altitud de 1.050 metres… 

Des d’allí podeu fer una fàcil i bonica excursió per una fageda adjunta que us durà, en poc temps, a les conegudes com a Roques Encantades, o suggestives formes minerals plenes de molsa, i que trobareu enmig del bosc  de  l’Espai Natural Protegit del Collsacabra https://www.sempreviaggiando.com/ca/2015/11/16/excursio-nens-roques-encantades-la-salut-garrotxa-olot/.

Encantades… potser també perquè són envoltades de personatges de la natura com follets, dones d’aigua, martinets, fades, bruixes

I de baixada podeu prendre alguna coseta, per exemple, enmig de la plaça de Sant Feliu de Pallerols, poble plàcid i atractiu per on passa el riu Brugent.

I si, gairebé ja a la Garrotxa, hi accediu per la comarca de la Selva, passareu per Amer, una vila que, a més d’un antic monestir benedictí, disposa d’una gran plaça porticada, la tercera més gran del país després de les de Vic i de Balaguer. A tocar de la plaça s’hi troba la pastisseria Puigdemont, que regenta la família del nostre president a l’exili. En record d’ell, i de tots -i totes- els represaliats, hi podeu adquirir els Capricis d’Amer, o carquinyolis característics. No massa durs, força dolços i que ens evoquen un dels fets més terribles de la història de la població: els terratrèmols de l’any 1427.

Ara tornem a ser en temps de terratrèmols, per sort només polítics i de convivència, però també malèfics, al cap i a la fi… Oi, president Carles Puigdemont? Oi, presos i exiliats? Oi, totes i tots els qui creiem que la llibertat de Catalunya,  que no volen ni ens deixen que aconseguim, s’ho val?

I és que, si Pedro Guerra és un gran artista, la nostra guerra nacional ha esdevingut sinuosa, aspra i complicada. Però per a guanyar-la democràticament necessitem, encara, més efectius. Estic del tot segur que aquesta és condició necessària, però no sé si prou suficient…

Us animeu a pujar, amb la gent del CAOC, al PORT DE SALAU?

Si us decidiu, haurà de ser d’aquí a un any. Amb la meva dona vam fer-ho, per primer cop, el cap de setmana darrer. Ja tocava, doncs, participar en la XXXI edició d’una festa per la llibertat dels pobles i l’amistat occitano-catalana que té lloc cada primer diumenge d’agost en l’entorn magnífic del port de Salau, que comunica el Pallars amb l’Arieja

Organitzada conjuntament pel CAOC i per l’associació ASPIC , de la vila occitana de Salau, es tracta d’una trobada de germanor que té sentit com a símbol d’una Europa tan il·lusòria com desitjable, on llengües i cultures convisquessin en harmonia, i on la configuració dels Estats només fos determinada per la lliure determinació dels seus pobles. Somiar truites, direu? Segurament, però això no fa cap mal, ans al contrari…

Occitània, com sabreu, és un ampli espai a cavall entre tres estats: el francès, l’italià -al sector alpí també conegut com Arpitània i l’espanyol -per la Val d’Aran. Políticament, doncs, gens articulada; culturalment, prou minoritzada, i lingüísticament, en situació precària. I malgrat tot… existeix encara una consciència occitana i occitanista que malda  per tenir el seu lloc -ni que sigui sobretot patrimonial– en aquesta Europa de matriu democràtica que ha estat, històricament, constructora de drets, però que no sempre els impulsa ni els reconeix prou.

Institucions com l’Institut d’Estudis Occitans http://www.ieo-oc.org/  o, a nivell més polític, el Partit Occitan http://partitoccitan.org/ incideixin destacadament en aquest impuls. Com també ho fan les entitats i institucions de l’Aran vinculades al foment de la modalitat aranesa de l’occità. O, des de Catalunya, el Cercle d’Agermanament Occitano-Català, habitualment conegut per les sigles CAOC, que també corresponen al Comitat d’Afrairament Occitano-Catalan en la versió en la llengua d’oc, que vol dir -fixeu-vos-hi!- la llengua del sí.

Una llengua i una cultura minoritzades, sí, però no pas mortes. En són bons exemples dues eines adaptades als usos moderns. El digital Jornalet https://www.jornalet.com/, promogut des de Catalunya ja fa cinc anys i amb col·laboradors de tota l’àrea occitana,  o Lo Pichòt Comtadin   https://lopichotcomtadin.wordpress.com/ una altra publicació digital impulsada més recentment des de la Provença.  Tot i així, a l’occitanisme també s’hi constata actualment una certa crisi, que s’afegeix a les moltes crisis que campen arreu… 

El CAOC  http://caoc.cat/, creat l’any 1977 sota l’impuls de personalitats com els desapareguts Josep M. Batista i Roca i Enric Garriga Trullols, i també Joan Amorós i Pla, promou habitualment des de Barcelona cursos d’ensenyament de l’occità i realitza un seguit d’activitats per al millor coneixement, entre nosaltres, de la cultura veïna.

Entre aquestes activitats figura destacadament la Dictada Occitana, organitzada cada mes de gener amb el suport de la nostra Direcció General de Política Lingüística, i que se celebra simultàniament a diverses localitats de l’espai català i occità. I també la pujada anual, cada primer diumenge d’agost, al port de Salau, situat al capdamunt del Pallars com a pas natural de comunicació, als Pirineus, amb la veïna comarca de l’Arieja, al departament francès que té Foix com a capital, a més  de singular població històrica de l’antic país de Foix.

Històricament, això ha volgut dir guerres, repressions, contraban… Però posem-nos més excursionistes i diguem que les vistes panoràmiques del port són, veritablement, magnífiques. I no és gens difícil de pujar-hi, sobretot si partiu des de l’aparcament del pont de la Perosa i aneu fent, per una pista força suau, unes tres hores de camí. Que també poden ser dues si us hi enfileu des del refugi del Fornet, però aleshores l’ascensió ja té més mèrit i -sobretot en el meu cas- no es tractava de forçar -i per tant de patir- més del compte. Sigui com sigui, n’estic satisfet: les hores de gimnàs dels darrers anys al barri barceloní de Les Corts hauran valgut la pena… 

Un cop a dalt -des de Salau, a la vessant occitana del port, també hi pugen els occitanistes, que sovint parlen entre ells en francès-, poden arribar a confluir-hi, com enguany, unes 600 persones, en una trobada a 2.100 metres d’altitud. Cap a migdia, s’hissen les banderes catalana i occitana -amb el lògic afegit d’estelades-, hi ha diversos parlaments -de to festiu, però també reivindicatiu, i encara més pels presos polítics i els exiliats-, es comparteixen menges i begudes tradicionals dels dos costats del Pirineu… O s’interpreten cançons com les del Grup Arredalh http://arredalh.wixsite.com/groupe per tal de donar, encara, més alegria

Si us hi animeu de cara a l’any que ve, podeu fer-ho mitjançant el CAOC i tindreu la tarda del dissabte anterior per allotjar-vos a la bonica vila d’Esterri d’Àneu i realitzar-hi un seguit d’activitats culturals i festives. És l’opció que us aconsello, sigueu o no socis de l’entitat, tot i que també, òbviament, pugueu pujar al port de Salau per lliure… Si em feu cas, directius de l’entitat com la Núria, la Laia o l’Arnau, per exemple, us atendran, amb amabilitat i eficàcia.

Soci del CAOC gairebé des que existeix, ja fa més de 40 anys, no em va costar massa arribar a l’occitanisme des del meu catalanisme. Tot és una qüestió de drets lingüístics, drets culturals, drets nacionals, drets democràtics… És una llàstima, tanmateix, que el món continuï funcionant, gairebé exclusivament, per raons d’interès econòmic i de coacció estatal, que vol dir política, militar i també econòmica, no cal dir…

Una llàstima… però també cal ser realistes i prendre’n bona nota. Sense deixar de lamentar, una i altra vegada, com va el món!

 

JOAQUIM BADIA, il·lustre i proper, de TERRASSA estant

Terrassa, l’antiga Egara -per mi sense accent, sempre!- ha donat i dóna personalitats diverses, però Joaquim Badia, en temps contemporanis, n’és una de ben principal. Per això m’honoro de formar part de la varietat de persones que intervenen en la miscel·lània d’homenatge que se li acaba de dedicar. 

Tal com assenyala un altre egarenc destacat, Salvador Cardús, en el pròleg a l’obra, ens referim a una sòlida trajectòria professional, al llarg compromís social, al consistent suport al món de la cultura o al generós acompanyament a iniciatives polítiques… I poso en darrer terme la profunda consciència cristiana perquè jo, en la meva aportació, no la vaig tenir en compte. Però ara, des del meu agnosticisme, no deixo de veure-ho com una mancança. Meva, no cal dir…

La col·lecció “Els llibres de Terrassa”, que edita la Fundació Torre del Palau   http://www.torredelpalau.org/, ha publicat fa poques setmanes el volum Joaquim Badia i Tobella. Advocat, home de pau i de diàleg. A la portada, per mi insòlitament marítima, s’hi veu la figura del pròcer i s’hi esmenta que es tracta d’un llibre que és obra d’autors diversos.

Doncs bé, d’aquests autors -i autores, no cal dir-, jo en sóc un, i això em complau moltíssim, per més d’una raó. En primer lloc perquè, a la Terrassa de bona part del segle XX i del que portem del XXI, Joaquim Badia ha estat -i, als seus 90 anys, encara ho és- un referent cabdal, indispensable. Després, perquè això em permet novament -des del meu exili barceloní- retrobar-me amb la ciutat, i a fe que maldo per tenir ocasions de fer-ho i, en els pròxims anys, n’hi haurà encara més…

Però no és tan sols una qüestió de retrobament, sinó que un estigui, en aquestes gairebé 250 pàgines, tan ben acompanyat. Perquè al llibre hi ha -a més de referències biogràfiques, articles inèdits, glosses de l’homenatjat i una entrevista del 1978 a càrrec de l’amic Jaume Comellas a l’enyorada revista Al Vent– aportacions de personalitats de la vàlua de Sebastià M. Bardolet, abat emèrit de Montserrat, o  Feliu Formosa, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, entre d’altres, incloses les de l’actual alcalde de Terrassa i de l’alcaldessa de Matadepera, el poble veí on, al sector de Can Prat, hi viu en Joaquim.

Són, com deia, companyies singulars que continuen amb les aportacions de persones amigues, entre les quals m’honoro de ser-hi. Podem referir-nos, per exemple, a Pere Alavedra, empresari, agent immobiliari i artista; Manuel Ametller, sacerdot, rector de la parròquia de Sant Joan de Matadepera, promotor de l’ensenyament del català i professor meu de llatí, val a dir-ho; Mercè Armengol, professora de català, jutgessa de pau i neboda de l’homenatjat; Joan Busquet, periodista i responsable del PSUC a Terrassa als primers anys 70; Magí Cadevall, cofundador de l’Escola Tecnos i diputat del PSC al Parlament; Josep Caminal, gestor cultural i de comunicació; Josep Casajuana, ensenyant, gestor cultural,  regidor de l’Ajuntament terrassenc i diputat socialista al Parlament català; Joan Casals, organista de la catedral de Terrassa i director, durant quatre dècades, del Cor Montserrat

…i seguim. Rafel Comes, empresari del tèxtil, erudit i expert en història industrial; Jacint Cuyàs, gerent d’una empresa tèxtil i regidor egarenc per CiU durant tres mandats; Jaume Dasquens, prevere de la parròquia de la Sagrada Família; Josep Espar, polític, advocat, empresari i promotor cultural; Josep-Maria Font, promotor cultural i cívic, director de la Fundació Torre del Palau i qui em va encarregar -gràcies, amic!- de fer la meva aportació; Roc Fuentes, advocat laboralista, regidor del PSUC i diputat al Parlament per IC; Pere Gorina, enginyer industrial i professor de català; Jordi Llonch, periodista; Montserrat Malgosa, directiva cultural; Albert Novellon, artista; Ferran Pont, enginyer industrial i polític democratacristià; Cèlia Ros, militant del Reagrupament Socialista i Democràtic i regidora a Terrassa per ERC; Manuel Royes, alcalde egarenc durant diversos mandats i president de la Diputació de Barcelona; Josep Rull, advocat i polític, avui malauradament pres; Vicenç Villatoro, escriptor i gestor cultural…

Habitualment, quan arribes a algú ben conegut -a Terrassa i a tot Catalunya– com és en Villatoro, és que ja et trobes al final d’una llista, poc o molt llarga i proverbialment valuosa. Respiro i respireu, doncs… Però afegim-hi, encara, les intervencions de la família Canyameres-Sanaüja -en record de l’enyorat Jaume Canyameres– i la del president d’Òmnium Cultural  Jordi Cuixart -escrita, malauradament, des de la presó de Soto del Real-, entre moltes més. I remarquem les intervencions molt actives en l’edició del volum de la periodista Laura Massallé, de l’advocat i exconseller de la Generalitat Oriol Badia -germà d’en Joaquim-, i dels ja esmentats Ferran Pont i Josep-Maria Font.

El llibre disposa d’un nodrit -tant com entranyable- Àlbum de fotografies  que dóna bona idea de la personalitat humana i la implicació social de la personalitat de Joaquim Badia, en les quals hi té un pes remarcable aquest factor cristià que, com us deia al començament, vaig obviar massa en una intervenció de la qual me’n sento, d’altra banda, prou satisfet…

La gent que no sou de Terrassa és lògic que volgueu retenir els aspectes més notoris d’aquest egarenc tan proper com il·lustre. Us en faig la llista:

  • El seu pare és assassinat, el juliol del 1936, per sicaris de la FAI al terme de Matadepera, població propera on la família hi havia establert la residència.
  • Fa estudis a Barcelona, al col·legi escolapi del carrer de Balmes.
  • Estudia Dret a la UB.
  • Es vincula a Acció Catòlica.
  • Exerceix a Terrassa com a advocat.
  • Intervé, a finals de la dècada dels 50, en l’obertura de l’emblemàtica llibreria L’Àmfora, de referència durant anys per als llibres en català.
  • A començaments dels 60, esdevé secretari i després president de la delegació terrassenca d’Òmnium Cultural.
  • Eleccions espanyoles del 1977: com a militant destacat d’Unió Democràtica de Catalunya, es presenta per la coalició que forma aquest partit amb el Centre Català. Tercer de la llista per Barcelona, no resultarà elegit.
  • Advocat al servei de “la Caixa”.
  • Membre i directiu de diverses entitats culturals, socials, cíviques…
  • 1990: rep la distinció de “Terrassenc de l’Any” i és nomenat magistrat del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.
  • 1996: Medalla President Macià de la Generalitat.
  • 2016: Premi Drets Humans, en la primera edició d’aquests guardons, instituïts pel Col·legi d’Advocats de Terrassa.

També cal assenyalar que l’any 1994 havia tingut lloc la donació a la ciutat, per part de la família Badia, de la Torre del Palau, l’únic vestigi que resta a hores d’ara del que havia estat castell palau terrassenc i que veieu a la foto adjunta. Cal dir que tant el Joaquim com l’Oriol, a l’hora de fer la donació, no van tenir pressa, ja que no volien cedir el preuat bé cultural a un Ajuntament de signe franquista…

Grans i assenyalats mèrits, doncs! És per això que, tal com dic en la meva aportació al llibre, és lògic que algú m’aconsellés de passar prèviament pel despatx de Joaquim Badia quan l’any 1976, en plena -i també enganyosa- Transició política, jo vaig ser convidat a anar a veure el comissari de la Policia local per alguna informació realitzada com a primer corresponsal a Terrassa del diari Avui, com també ho havia estat abans d’aquella capçalera vespertina que es deia El Noticiero Universal.

La persona que m’ho aconsellava -i que ara sóc incapaç de recordar- em va dir que el nostre homenatjat “ja haurà parlat del teu cas amb l’alcalde i no t’hauràs de preocupar de res. Simplement, respondre les preguntes que se’ facin, i llestos”.

I així va ser, exactament. Perquè, tal com es diu en el títol del llibre, el nostre home ho ha estat, per damunt de tot, de pau i de diàleg. Gràcies, moltes gràcies, Joaquim, per tantes i tantes aportacions, iniciatives i contribucions personals! Gràcies per haver servit i honorat tant la meva i la nostra Terrassa i, amb ella, tot Catalunya

 

 

 

 

 

Tenim prou PA TORRAT, a la torradora?

Ja ho veieu, faig un joc amb el nom del president Torra -i que Puigdemont, el nostre mandatari legítim que ara vol crear una nova formació, em perdoni- per indicar que, ens agradi o no, és obvi que ens trobem en un nou tombant de la nostra vida col·lectiva. Som en el procés, doncs, o més aviat en el postprocés? Segurament, ni en una cosa ni en l’altra…

Espanya no ha canviat gaire o gens, però, si més no -ara amb el PSOE a la cabina de  comandament-, malda per dissimular-ho. Dins les fatalitats que ens han assetjat els darrers mesos, la caiguda del PP no deixa de ser una sort, tant per als espanyols com per a nosaltres. Però la situació, a partir d’ara, pot dilatar-se, perquè es predicarà molt de diàleg -tal com l’entrevista recent de Quim Torra amb Pedro Sánchez deixa entreveure- però és previsible que s’arribi a pocs acords, i que aquests no siguin massa determinants per als nostres interessos de llibertat i República.

Per començar, tenim un claríssim punt 0, que és la situació dels presos i els exiliats, força afavorida per la justícia internacional però amb totes les traves possibles per part de la justícia espanyola, autèntic poder fàctic de l’Estat, i ara, més que mai… Com reaccionarà el govern socialista davant d’això? El PSOE és, poc o molt, un partit progressista. Poc fidel -això queda clar- als seus orígens republicans i massa submís, doncs, amb la Monarquia, tal com l’afer Corinna, ara mateix, torna a demostrar. Poc valent, en definitiva, i massa condicionat pel seu espanyolisme, que a mi em fa sempre invertir-li les sigles i transformar-lo en PESO (Partido Español Socialista Obrero). I els dos darrers conceptes posar-los, en el seu cas, sovint en qüestió…

Malgrat tot, amb els socialistes espanyols respirem una mica millor que amb els reaccionaris ibèrics -i amb uns altres neoreaccionaris, els de Ciudadanos, ara una mica fora de joc. A mi, que sóc socialista -o socialdemòcrata- català, però ben allunyat del PSC, no em sap greu de reconèixer-ho. Però també me n’adono que el presumpte diàleg entre els governs de Madrid i de Barcelona -admetem que del tot necessari- pot quedar molt en política de gestos, capficat el govern Sánchez en fer-se més presentable, i el govern Torra, en assajar la via pragmàtica amb una mà i, amb l’altra, no descuidar els simbolismes per a no defraudar la pròpia parròquia. La qual cosa -si pensem, per exemple, en els CDR, li costarà…

Ara hem entrat en una etapa en què tant el govern de l’Estat com la pròpia justícia espanyola -representada, entre més, pel sinistre jutge Llarena – voldran demostrar-nos, més que mai, que són poders independents. És clar que la Fiscalia, en principi, depèn del govern… En tot cas, les catalanes i els catalans -i sobretot, els qui aspirem a la independència del nostre país- som custodis d’uns presos que són gent nostra, i tots plegats som ostatges d’un Estat que, tradicionalment, no ha tingut vocació democràtica, i ha de demostrar que en tindrà…

Això no vol dir que els sobiranistes no haguem de fer la necessària autocrítica. Potser a l’anterior torradora del procés no hi havia suficient pa torrat ni prou formatge, i suposo que m’enteneu… Teníem, efectivament, pressa, segurament massa, i no havíem consolidat suficientment les famoses estructures d’Estat ni disposàvem de suports internacionals prou efectius. Ni teníem -malgrat que el referèndum de l’1 d’octubre es va fer com  es va poder- una majoria suficient a favor, prou àmplia, prou sòlida. O sigui, amb menys del 50% de suport, tu no pots intentar de veres assolir la independència del teu país, perquè d’antuvi no ocupes suficients espais de poder, ni de decisió, ni d’influència… Crec que tot això ho han demostrat els fets, i que per tant, en perspectiva, encara és més fàcil d’entendre.

Tanmateix, queda clar que el famós procés no s’ha acabat a condició que, en la nova etapa, maldem per reagrupar forces i intentar-ho de nou. Però hem de ser unes quantes i uns quants més i, sobretot, estar molt atents a les -com es diu ara- finestres d’oportunitat-, nacionals i internacionals, que puguin sorgir. Qui sap si les pròximes, i prou importants, eleccions municipals, en poden ser una, en la qual també buscarà la seva fortuna el nou artefacte polític  que volen crear Puigdemont, TorraSànchez, Mascarell… En tot cas, si parlem, tan insistentment, de fer República, hi ha d’haver entre nosaltres, més que mai, intel·ligència republicana, tal com deia un manifest del 1930 no ben bé independentista que inspirava Joan Lluhí i Vallescà.

Us deixo amb el que, al seu dia, vaig escriure al bloc sobre el tema  https://blocs.mesvilaweb.cat/Joan-Alcaraz/?p=269978. I exhorto als nostres polítics, i als nostres -i les nostres- dirigents socials, a retenir, per la República que no tan sols cal proclamar, sinó implementar, aquest concepte d’intel·ligència. I és que ens calen un seguit de reflexions intel·ligents i  de mirades estratègiques, amb els corresponents fulls de ruta possibilistes. Que no tinguin més pressa que l’estrictament necessària, sense dilatar massa la pausa