A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

XAVIER VINADER, l’ardit

Sense categoria

Ell és de Sabadell, i jo, de Terrassa: lleugera diferència. I també, molt a favor seu, la capacitat d’investigació, el repte -més que no pas el gust- del risc, el costum -no gens còmode- de fer de funambulista amb poca xarxa…

Ell és el reconegut periodista Xavier Vinader, un dels mites d’aquesta professió al nostre país, i sobretot si entenem el periodisme com gairebé ja no s’estila. Dimecres passat, en una Aula Magna de la Universitat de Barcelona -l’entranyable edifici de la Central– completament plena, es presentà el llibre-testimoni Xavier Vinader i Sánchez: periodisme i compromís, conduït per un amic seu i bon company meu: el sabadellenc Jaume Busqué i Barceló.

He titulat el post en clau d’ardidesa, que ja sabeu que vol dir valentia. Però potser havia d’haver emprat un llenguatge més directe i posar: XAVIER VINADER, periodista amb un parell de pebrots. O més directe encara… 

Vinader -Creu de Sant Jordi 2007- pertany a una raça d’informadors -la del periodisme d’investigació compromès- que, malauradament, sembla en perill d’extinció, perquè els interessos de les empreses de comunicació van per una altra banda. Nascut l’any 1947 i antic militant de Bandera Roja i del PSUC, forma part d’una generació que va créixer durant el franquisme tardà i que, aquí i arreu, pretenia canviar el món. És clar que no ha va aconseguir, però vull creure que alguns èxits parcials d’aquest afany es deuen haver consolidat en el camí d’intentar-ho.

Vinculat a diverses publicacions i expresident de Reporters sense Fronteres, aquest autèntic guerriller de la informació ha conegut ben de prop la guerra bruta al País Basc, les trames de les diverses organitzacions d’extrema dreta, les actuacions dels serveis d’intel·ligència i els cossos de seguretat a escala mundial, les seqüeles del crim organitzat, les xarxes internacionals de prostitució i tràfic d’armes, les màfies de tota mena, les sectes destructives… Ha patit atemptats i algun intent de segrest, s’ha vist forçat a l’exili… ja en democràcia, ha estat empresonat i finalment indultat. UUUUffff !!!!

I, enmig de tantes vicissituds, algunes prou bèsties, no ha perdut mai el rigor ni la capacitat de recerca, tot mimant l’agenda de contactes fins al límit. I se n’ha sortit. Potser la seva condició física, fràgil, l’hi ha activat un instint de superació que sembla indeturable.

Jo tinc el petit honor de ser citat a una de les pàgines del tan interessant llibre d’en Busqué, ja que amb el Xavier vam coincidir a mitjans dels anys 70 en una revista “acurada, irregular, breu i culta” -com és qualificada en un dels capítols- que es deia TS. Un intent -que el context de l’època no va afavorir- de crear vincles informatius, culturals i progressistes entre dues ciutats tan semblants, i alhora tan distintes, com Terrassa i Sabadell, Sabadell i Terrassa…

A més de l’aparició del llibre, Vinader -a qui segueixo regulament des dels seus articles setmanals a El Temps– ha donat una part molt important del seu fons professional al Centre d’Estudis Històrics Internacionals (CEHI) – Pavelló de la República, vinculat a la Universitat de Barcelona. Ultra els múltiples temes referits a les investigacions d’aquest autèntic heroi, el Fons Vinader abasta la Guerra Civil, la dictadura i la repressió, amb nombrosa documentació de la clandestinitat. Es tracta, en definitiva, d’un immens arxiu que consta de 150 caixes amb uns 3.000 documents i ocupa uns 11 metres cúbics. Els historiadors, periodistes i persones interessades en la -sovint- conflictiva evolució del món s’hi posaran les botes.

En el pròleg a Xavier Vinader i Sánchez: periodisme i compromís (núm. 6 de la col·lecció “Els papers del Pavelló de la República”, Editorial Afers) el codirector del CEHI, Antoni Segura, escriu que “no hi ha dubte que Vinader ha nedat sempre contra corrent, perquè el seu compromís amb la informació ha estat […] palesar la connexió del poder amb la bèstia que habita a les profunditats de les clavegueres i que es mostra cada vegada més insaciable a l’hora d’exigir la seva part del pastís”.

En l’acte de presentació de l’obra, el nostre home, amb ironia sàvia, es definí com algú que s’ha dedicat bàsicament “a reunir-se per les cantonades a les 3 del matí amb gent inquietant”. A totes hores, des de l’exercici informatiu, ha perseguit de manera indefallent la transparència democràtica, en el sentit fort de l’expressió. Tot plegat el converteix, a dia d’avui, en una rara avis, però l’ha fet mereixedor d’estima i respecte per part de la professió. Per tant, deixeu-m’ho dir ja sense embuts: XAVIER VINADER, periodista amb un parell de collons. Com a mínim… 

 

MARIA DEL MAR BONET, Veu de Mar

Sense categoria

El primer volum que he enllestit aquest 2010 -que a Haití ha començat d’una manera tan terrible- és un llibre-entrevista amb Maria del Mar Bonet escrit pel periodista valencià Emilio Garrido. De lectura plaent i enriquidora, i plena de referències i suggeriments. Per a mi no ha estat cap descoberta de la mallorquina -la vaig fer ja fa força anys-, però sí un coneixement més complet, ajustat i enriquidor del seu món, olor i pell de l’atmosfera mediterrània.

Maria del Mar Bonet. Voz de mar /Veu de Mar és una obra bilingüe de la qual pots tenir el plaer, doncs, de llegir-ne aproximadament la meitat del text sense deixar d’abastar-la tota. L’Emilio s’hi ha lluït, per destresa i per haver sabut establir amb la protagonista, prèviament, diverses complicitats. La qual cosa alguns, com és el meu cas -he entrevistat la Bonet dues vegades-, no hem tingut ocasió de fer, i els resultats no són els mateixos… 

Me’l va regalar el meu germà Jordi ja fa dos sant Joans, però encara tenia pendent de llegir-lo. Estava segur que em plauria. Seguidor de força anys de la trajectòria de Maria del Mar Bonet -i admirador, per descomptat, de la seva obra, una de les que prestigien la cultura catalana en el món-, no esperava fer-hi grans descobertes, sinó, sobretot, ampliar les troballes que ja n’havia adquirit.

I ha estat així, començant pel tan encertat títol -MMB és, sobretot, veu de mar– i l’eficàcia del conjunt de preguntes i sensacions, i la recreació d’ambients, que Garrido és capaç d’establir. No és tan fàcil endinsar-se en el món de l’artista –Terra secreta, com diu el títol del seu darrer disc- i ell ho ha aconseguit. Ha fet que Maria del Mar no tan sols se’ns mostri com una gran professional de la cançó, la música i l’art de la Mediterrània, sinó també més humana del que a voltes sembla.

I no parlo d’oïdes. L’he entrevistat en dues ocasions, la primera, l’any 1990, per al desaparegut setmanari Set Dies d’Actualitat. La segona, el 2007, per a la Revista Musical Catalana. Ja en l’encontre inicial vaig notar-li un tarannà aparentment més esquerp del que la subtilitat de la seva obra ens pot evocar. Davant de certes preguntes -i no sóc, habitualment, un entrevistador agressiu-, vaig veure que jugava molt a la defensiva. Potser massa…

És clar, jo, per a ella, era poc més que un estrany, i la presumpta timidesa de la Bonet només es trenca en els ambients íntims. Les persones que poden compartir-los -i Emilio Garrido hi havia anat fent les aproximacions necessàries- gaudeixen adequadament de la seva extraordinària sensibilitat, tal com l’obra editada l’any 2007 per Efecto Violeta [www.efectovioleta.com] posa de manifest. 

A la segona de les entrevistes ja hi anava degudament mentalitzat, però tampoc no va haver-hi sorpresa. La comunicació amb MMB s’estableix molt millor a una i altra banda de l’escenari, la qual cosa no vol dir que del contacte informatiu no en pugui acabar sortint -tant ella com jo mateix som professionals- una entrevista correcta, amb respostes, sovint, prou interessants.

En tot cas, Voz de Mar/Veu de Mar és un bon document per a conèixer millor la trajectòria i la personalitat d’una artista oberta al món des dels cercles concèntrics de Mallorca i la Mediterrània -riba nord i riba sud, a més de l’Orient pròxim-, passant per un ferm ancoratge a la Catalunya que li ha donat l’impuls del triomf. Un èxit de relleu internacional, que es basa en la seva capacitat de mantenir un alt nivell creatiu des de l’intercanvi musical i cultural amb diversos artistes i distintes cultures.

Ara també us la poso una mica més a l’abast gràcies al directe de la primera de les cançons de Terra secreta: la intitulada, precisament, El camí secret, sobre un poema del gran Robert Graves que reivindica el respecte a la independència de les dones i, en definitiva, el valor de la llibertat. 

MAÇONS: discrets i, poc o molt, presents

Sense categoria

La maçoneria -o francmaçoneria- ha tingut, històricament, una importància  rellevant. També a casa nostra, on, durant el franquisme, fou tan perseguida i avui es troba, sembla, presumptament debilitada. Però l’evolució de les idees -i, en definitiva, del progrés- segurament deu molt a unes persones que han cercat, a la seva manera, el perfeccionament de la Humanitat.

Quina és la vigència dels maçons en ple segle XXI? Des de fora de les llotges, no és tan fàcil saber-ho. La maçoneria continua movent-se entre un secretisme relatiu -tot i que no li agrada ser titllada de societat secreta– i la discreció, però aconsegueix, de tant en tant, l’atenció dels mitjans. Per exemple, la de la revista Tiempo, el número 1.439 de la qual, publicat abans de les festes nadalenques, tenia com a tema de portada el que correspon a aquest titular: “Los masones que aconsejan a Montilla”.
El reportatge de Tiempo constitueix un dels tres encontres recents que he tingut, indirectament, amb la maçoneria, una societat que m’havia atret relativament de més jove. Els altres dos són la visió, ahir mateix, del documental Maçons, els fills de la vídua -nom que fa referència a una llotja determinada- i el fet que m’hagin posat a les mans el llibre La masonería. Una orden iniciática. Totes aquestes produccions culturals fan possible el meu aggiornamento sobre la qüestió.

La revista del grup Zeta informava que l’actual president de la Generalitat va convocar, a començaments de desembre passat, quatre grans mestres -tres cavallers i una dama- de la maçoneria catalana i espanyola. Precisament, un d’ells –Antoni Castillo, del Gran Orient de Catalunya [www.granorient.cat]- és un antic conegut meu. La reunió -amb dinar inclòs- va tenir lloc no pas al Palau de la plaça de Sant Jaume, sinó a la mítica Biblioteca Públioca Arús, un referent maçònic rellevant [www.bpa.es]. 

Segons la font esmentada, Montilla -en un gest que a l’Estat espanyol encara no s’estila- hauria encarregat als seus interlocutors l’elaboració d’un informe anual sobre la situació social de Catalunya. Poc o molt influents des del punt de vista col·lectiu, als mestres maçons i als seus germans i germanes -tot i que la presència de les dones a la maçoneria no sempre hagi estat ben vista- se’ls ha girat prou feina…

Pel que fa al documental de Santiago Lapeira que encara podeu veure en una de les cinc sales del cinema barceloní Alexandra, trobo que té un interès relatiu. Sobretot, perquè em sembla que no aconsegueix dissipar del tot els dubtes raonables que molta gent pot tenir sobre la vigència actual de la maçoneria, present dins la nostra societat però qui sap fins a quin punt si prou eficaç. El món del segle XXI és, no cal dir, tan complex!

I, en relació al llibre La masonería. Una orden iniciática, de Florencio Serrano -mestre maçó- i Francesc Xavier Altarriba (La Esfera de los libros, 2006), tot just n’he fet una lectura en diagonal a l’espera de ficar-hi més la banya. Paga la pena, tanmateix, tenir en compte la definició continguda a la pàgina 108: “La maçoneria -tradueixo de l’original- és una eina per a la transformació i perfeccionament integral de l’ésser humà, mitjançant un mètode iniciàtic que fa servir principalment els símbols i les al·legories”.   

Al llarg dels anys, he tractat alguns maçons i he estat convidat, en algun moment, a fer-los costat d’una manera més estreta. No m’he decidit mai a fer el pas, en bona part perquè la simbologia i els rituals maçònics em carreguen una mica. Això no vol dir que no simpatitzi amb uns ideals -i les actuacions que se’n puguin derivar- que han influït en què el món i les persones siguin, em sembla, una mica més ufanosos. 

Si, com a bon agnòstic, no comparteixo -però la respecto- la idea de Déu, em resulta tant o més complicat creure en el presumpte Gran Arquitecte de l’Univers que proclamen la majoria dels maçons -però no pas el Gran Orient de França [www.godf.org], per exemple.  Tanmateix, els valors ètics, humanistes i il·lustrats -cívics, per damunt de tot- que la francmaçoneria propugna crec que sempre ens interpel·len, i, si un dia no fos així, malament rai… 

Maçons o no, segur que molts i moltes podem -podeu- sentir-nos orgullosos de compartir alguns ideals amb referents tan distingits com -entre molts d’altres- Mozart, Tolstoi, Antonio Machado, Fleming, Liszt, Tagore, Ramón y Cajal, George Washington, Duke Ellington, Jaume Aiguader, Valentí Almirall, Josep Andreu i Abelló, Rossend Arús, Víctor Balaguer, Martí Barrera, Aurora Bertrana, Teresa Claramunt, Josep Anselm Clavé, el president Lluís Companys, Marcel·lí Domingo, Francesc Ferrer i Guàrdia, el president Josep Irla, Anselmo Lorenzo, Jaume Miravitlles, Andreu Nin, Francesc Pi i Margall, el general Joan Prim, Manuel Serra i Moret, Emili Vendrell, Jordi Ventura, Rafael Vidiella

I trec expressament de l’ordre alfabètic el gran fotoperiodista que va ser Agustí Centelles per lamentar que el seu nom, els darrers temps, hagi estat patètica notícia i no pas, precisament, per la seva filiació maçònica… 

Discrets, secrets fins a un cert punt i, en tot cas, presents en el món d’avui, els maçons han contribuït amb perseverança a què la vida sigui més digna de ser viscuda. Mai els ho agraïrem prou.