GEOGRAFIA sentimental: les CIUTATS i les VILES de Catalunya que més m’estimo
Són, com podeu pensar, unes quantes. Hi tinc vincles familiars, amicals, culturals, ambientals… Amb el complement de pobles més petits, de monuments i de paisatges, són una expressió subjectiva de la Catalunya-ciutat i configuren, doncs, el meu entorn més proper.
Són llocs de sentiment i també de memòria, dins la xarxa més completa que conforma el país que -amb la resta de països germans de llengua i cultura– també m’estimo en el seu conjunt. Una pàtria que, malauradament, no acaba d’esdevenir lliure, perquè ens posen -com calia esperar- molts pals a les rodes. Vull creure que serà aviat…
Barcelona: la gran urbs que m’acull des de fa més de trenta anys…
Matadepera: hi viu bona part de la meva família.
Vilanova i la Geltrú: m’hi han editat l’últim llibre, m’hi he banyat força estius…
Blanes: hi vaig guanyar, l’any 1991, un dels prestigiosos premis Recull.
Manresa: hi va néixer la meva dona.
Santa Coloma de Gramenet: la meva dona hi vivia quan ens vam conèixer.
Cardona: la vila ducal d’on prové la seva família, amb el millor castell que tenim al país.
Santpedor: la meva sogra viu a la petita pàtria del Pep Gaurdiola…
Berga: sempre que hi vaig -i és relativament sovint- m’hi trobo bé; tot i que no és especialment monumental, darrerament hi he descobert el singular Pavelló de Suècia.
Sant Cugat del Vallès: per motius diversos, també perquè al nucli de La Floresta hi viu el meu amic -i reconegut pintor i dissenyador gràfic- Josep Pla-Narbona.
La Garriga: indret on un s’hi troba veritablement a gust.
Arbúcies: jardí del Montseny, amb records d’adolescència…
Montblanc: per la muralla i perquè hi va néixer la meva àvia.
L’Espluga de Francolí: ni que només fos pel renovat Museu de la Vida Rural, visitat recentment.
Lleida: ni que només fos perquè hi viu el bon amic i reconegut poeta Jordi Pàmias.
Les Borges Blanques: perquè em va costar molt arribar-hi a posar el peu, com a darrera capital de comarca que he conegut.
Solsona: ni que només fos per la bona acollida que dóna als estudiosos l’arxiu del Bisbat.
Sant Llorenç de Morunys: vila ferrenya de records plaents.
Tarragona: per la representació emblemàtica del món romà.
Reus: per haver-se sabut espavilar… malgrat Tarragona (tot i que la majoria de reusencs hagin d’admetre que el gran Gaudí era de Riudoms, tal com feia el Joan, enyorat amic de la capital del Baix Camp).
Valls: pels calçots i les calçotades -no tant pels castells.
Montbrió del Camp: ai!, les magnífiques termes reconvertides en hotel…
Mataró: la conec poc, però hi tinc amics, coneguts i… admirats.
Santa Coloma de Farners: ni que només fos per les galetes, el balneari i el parc de Sant Salvador.
Olot: foc dels volcans, verd de les fagedes, força tel·lúrica, art i natura…
Camprodon: salut, bellesa, benestar…
Girona: per tantes coses com és capaç d’aportar-nos.
Figueres: per moltes aportacions, també, més enllà del geni -amb aspectes discutibles- de Dalí…
Sant Feliu de Guíxols: bon compendi dels millors actius culturals i ambientals de la Costa Brava, entre els quals S’Agaró.
Calella de Palafrugell: cal explicar-ho massa?
L’Escala: hi he passat molt bones estones, i no solament a Empúries.
Cadaqués: punt-i-apart…
Puigcerdà: ni que només fos per les passejades romàntiques a la vora del llac.
Ribes de Freser: no ho tinc clar del tot, però sí…
Vic: pel seu patrimoni, la seva aportació al catalanisme… i els ulls d’una vigatana que vaig descobrir en una reunió de l’Assemblea de Catalunya el 1977 i que van ser un vist i no vist.
Vull acabar el repertori -que sempre podríem ampliar- destacant una comarca, el Priorat, que m’estimo en el seu conjunt. Sobretot el Priorat històric, on no inclou, precisament, la poc interessant Falset.
Segur que les vostres llistes són unes altres, i els motius de cadascuna i de cadascun, ben diferents…