A la brasa i al caliu

La consulta del 9-N -que no era vinculant- no anirà ben bé com l’havíem previst. Però la cintura política d’Artur Mas -i el pacte tàcit que entenc que ha establert amb Carme Forcadell i Muriel Casals– fa que el viatge cap a Ítaca no es deturi. Fins i tot Oriol Junqueras no es posa en contra del nou 9-N, tot i que manifesti reiteradament que no és el model que més li agrada.

Tampoc no m’agrada a mi, però crec que ara hem de tirar pel dret, precisament perquè l’aposta de Mas -arriscada- fa que continuï havent-hi partit.

La jugada pot sortir bé o malament, però un dels requisits perquè surti bé és que es registri una alta participació. Encara que no hi hagi cens, per començar, i, per tant, les garanties democràtiques no hi siguin del tot…

Ja s’ha dit que el nou 9-N és sobretot una jornada de mobilització, més que de votació. Això sí, les urnes i els col·legis electorals hi faran el seu paper. No seran les votacions populars d’Arenys de Munt i de tants altres municipis -que l’última cosa que cal fer és menystenir-, ni serà ben bé una consulta digna d’aquest nom. Però, quan ets en un laberint -i el Govern espanyol, amb la seva prepotència, ens hi havia portat-, la teva primera obligació és cercar una sortida.

És el que ha fet fet Mas, canalitzant així una possible frustració col·lectiva que hagués pogut crear fins i tot problemes d’ordre públic. Ell sap -com ho saben Junqueras, Herrera, Fernández i fins i tot Duran i Iceta– que el camí decisiu passa per les eleccions plebiscitàries, que caldria convocar el més aviat possible -tot i que s’acostin les municipals. El que no sé si amb llista unitària -diguem-ne de país-, o sense, tot i que, si s’aconseguís -i això depèn d’alguns actors més que no pas d’altres-, podria tenir molta força.

Però aquesta avinentesa ja arribarà. Ara tenim, en molt poques setmanes, el repte de la nova consulta. I diumenge sabrem quin paper hi volen jugar -i també després- l’ANC i l’Òmnium, sota la presidència del tàndem Carme&Muriel, aquestes dues mestresses catalanes tan fermes i decisives …

Entenc que el president Mas no ha tirat endavant res sense pactar-ho prèviament amb elles i els seus entorns més immediats, i que ERC i la CUP -llàstima, ICV– no voldran quedar-se fora de joc. Diumenge sortirem de dubtes.

I després, és probable que puguem refer la unitat, de nou força malmesa. Algú ha dit, gaudinianament, que la nostra especialitat constructiva, més que la porcellana, és el trencadís. Sí, peces que s’havien trencat, però que s’ha aconseguit, i amb èxit, ajuntar de nou…

No sé si dins del Sistema Solar -o d’un altre sistema, o d’una altra galàxia- teniu el vostre. Jo sí: el meu planeta, des de fa mil·lennis, és Júpiter. Potser pel nom, que m’atreu decididament -ah!, la fascinació pels noms, pels sons…-; potser per una altra debilitat que sento també des de sempre: la del món de l’antiga Roma, on Júpiter -el Zeus grec- era el pare dels déus de la mitologia…

És el planeta més gran del nostre Sistema i el cinquè per la seva distància al Sol. El seu diàmetre fa 11 vegades el de la Terra, i la seva òrbita se situa a 750 milions de quilòmetres -com qui diu a la cantonada- de l’ astre rei, entre les òrbites de Mart i Saturn.

La seva característica més destacable és la Gran Taca Vermella, un enorme anticicló situat en les latituds tropicals del seu hemisferi sud. L’altre dia vaig anar-hi a fer una excursió…

Més singularitats: és el planeta amb el nombre més gran de satèl·lits coneguts, un total de 63. Però n’hi ha 4 que destaquen, els anomenats galileians, perquè els va descobrir aquell geni de Pisa -perseguit pel Papat i la Inquisició- que es deia Galileo Galilei… Són Ió, Europa, Ganimedes i Cal·listo.

Com que Europa ja me’l conec -i força, darrerament vaig visitar un subsatèl·lit on hi mana la deessa Merkel-, aquest cop em vaig decidir per anar a Ganimedes. La resta els deixarem per a una altra excursió…

Generalment, Júpiter és el quart objecte dels que més brillen al cel que contemplem des del terrat casa, el camp o algun pujol. Va després del Sol, de la Lluna i de Venus. Tot i que -quines coses que tenen els astres!- Mart és més brillant que Júpiter, i el meu astre, més brillant que Venus. 

I és que no es pot comprendre el sistema solar sense comprendre abans Júpiter. El Sol representa el 99,8% de la massa de tot aquest sistema, i Júpiter, que té el doble de massa que tots els altres planetes junts,  representa gairebé tota la resta. Sapigueu doncs, humans, que la seva gravetat ho afecta tot: des de la posició del cinturó d’asteroides, fins a les òrbites dels altres planetes nostrats…

En fi, tornem a la Terra. I anem de nou a Europa; concretament, a Catalunya, nació mil·lenària situada en el marc d’uns arriscats Països Catalans i captiva -encara- d’un Estat arrogant dit Espanya. Entrem a Barcelona, la seva inquieta capital, i tirem cap al renovat barri del Poblenou…

Hi trobarem una de les entitats històriques del futbol català: el Club Esportiu Júpiter  http://cejupiter.cat/. Fundat el 1909, el seu primer equip milita a la Primera Catalana. Admeto que no n’he anat a veure cap partit, però potser ho hauré de fer aviat.

Per coherència, però també perquè m’agrada el futbol, i no sempre cal seguir el Barça. Però abans, me’n vaig a donar una altra volta pel planeta Júpiter. La nau surt de l’aeroport de Sabadell,  d’aquí a una horeta.

Algú em vol acompanyar? Encara queda alguna plaça… 

L’antiga Egara -no m’ha agradat mai l’accent tònic en paraula esdrúixola que li van adjudicar posteriorment a la meva joventut- té uns quants agents importants en l’actual procés sobiranista català. En positiu… i fins i tot en negatiu. No sé trobar-hi dones -com és ben distint a nivell nacional-, la qual cosa, certament, m’agradaria…

Terrassa és una ciutat que, en aquest sentit, ha canviat força de com la vaig percebre quan hi havia viscut. És obvi que a fi de bé.

El coordinador general -i núm. 2- del principal partit al Govern, Josep Rull, és terrassenc. També ho és el president del Consell Assessor per a la Transició Nacional , el jurista Carles Viver Pi-Sunyer. I un dels membres d’aquest organisme, el conegut sociòleg Salvador Cardús. Un fill del qual, el periodista Pere Cardús, també és ben actiu en el procés…

I és egarenc l’empresari Antoni Abad, president  de la Cecot http://www.cecot.org/, una de les patronals que han donat més suport a la consulta. I també és criat a Terrassa -tot i que amb orígens a Balaguer– l’actual secretari del Govern, Jordi Baiget.

D’arrels andaluses -que es fan singularment paleses al seu darrer llibre, Un home que se’n va– és un dels nostres escriptors més addictes al sobiranisme, Vicenç Villatoro. I un altre independentista clar i prestigiós novel·lista, Jaume Cabré, viu a Matadepera -a tocar de Terrassa– i ho va fer uns quants anys a la meva ciutat. De la mateixa manera que és sobiranista un altre escriptor molt vinculat a Terrassa, Feliu Formosa. O una autora egarenca que ara viu al nucli de Mira-sol, a Sant Cugat del Vallès, la Marta Pessarrodona.

De Matadepera, precisament, és Tian Riba, un dels periodistes més combatius del procés. I no menys dedicat a la causa és Salvador Cot, director de Nació Digital   http://www.naciodigital.cat/, aquest sí que terrassenc.

Justament a Terrassa, el grup esmentat hi elabora un digital propi, La Torre del Palau  http://www.naciodigital.cat/latorredelpalau.

I també és egarenc el director i guionista de cinema Antoni Verdaguer, que preparava un llargmetratge de ficció sobiranista  –Trencant cadenes– que, malauradament, no ha obtingut el micromecenatge necessari.

Per tenir de tot, Terrassa també disposa d’un destacat element a la contra, el distingit botifler -no és cap insult, sinó ús del diccionari- Josep Enric Millo, núm. 2 del PP a Catalunya. Va militar durant anys a Unió Democràtica i fins i tot, posteriorment, va flirtejar amb la possibilitat d’ingressar… a ERC! I mira ara, tu…

A més, fins fa poc, amb matisos diferents de l’anterior, la cocapital del Vallès Occidental era la ciutat d’un correcte alcalde egarenc i mediocre líder del PSC, Pere Navarro...

És una comunitat que, quan jo vaig viure-hi de jove, la percebia molt més abocada a l’eix social que no pas al nacional, tot i que també hi hagués elements representatius en aquest camp. Per això, em va costar relativament poc liderar-hi l‘històric Front_Nacional_de_Catalunya a finals de la dècada dels 70. No tenia molt mèrit: érem una vintena a Terrassa i mig miler arreu del país, a tot estirar…

Ara, el procés vers la independència també hi avança molt decididament, i hi he vist força estelades als balcons. Això sí, tot i que ja he parlat de Marta Pessarrodona, m’hi faltarien -al nivell escaient- alguna altra Forcadell o Muriel, per a entendre’ns. Si les coneixeu… podeu ajudar.

Fa uns dies que vaig perdre -o em van robar, que no ho he arribat a escatir- el meu telèfon intel·ligent, aquest estri tan útil que sovint anomenen smartphone. Fins que no l’he reposat, he hagut d’aprendre a conviure amb el meu mòbil d’abans, que no és tan llest però que també fa el que se li demana en la mesura de les seves possibilitats…

Fa tres segles que vam perdre les antigues Constitucions de Catalunya, que conformaven -en el marc compost de la Monarquia hispànica- una mena d’Estat de l’època. Com gairebé tot a la vida, es pot viure -o malviure- sense aquest gran paraigua, però fa ràbia no poder disposar d’un Estat propi com moltes altres nacions. I si et prohibeixen consultar-ho a la gent, encara en fa més…

Van passar alguns dies i, contactades dues oficines públiques de troballes, el mòbil actualitzat, com era de preveure, no va aparèixer. Viure una mica més aïllat no és la mort, però et perds -si no ets a casa, o a la feina- tot el món d’Internet i, singularment, la possibilitat de fer anar el WhatsAap. Entre d’altres eines la mar d’interessants…

He (hem) viscut molts anys sense un Estat propi que ens emparés. De fet, tota la vida… I és evident que es pot anar tirant -sense Franco, força millor, no cal dir-, però també sembla clar que no podem passar, amb aquesta mediocritat, tot el temps, si és que volem viure col·lectivament en dignitat i, sobretot, amb plenitud.

I el pitjor és que no volen que ens ho preguntem a nosaltres mateixos, no fos cas que… Per això van a sac i fan servir un Tribunal Constitucional que no vol fer d’àrbitre, entre d’altres coses, perquè no té les condicions per a ser-ho. Però que obliga a suspendre -cautelarment- campanyes institucionals…

Amb l’Estat independent, moltes i molts sabem que això no seria el paradís, però permetria que Catalunya disposés d’unes possibilitats d’ordre econòmic, òbviament polític, tecnològic, cultural, comercial, fins i tot defensiu… ben superiors a les que té avui. Les possibilitats d’un país normal, vaja, que podria arribar a ser una mitjana potència europea interconnectada globalment.

I és precisament això el que se’ns nega. Si perds o et prenen un smartphone, et queda la possibilitat d’adquirir-ne un altre, que és el que he hagut de fer. Si no ets l’amo -relatiu, és clar- del teu país, sempre depens de la voluntat d’altri, en aquest cas del veí -arrogant- del costat.

Tanmateix, si perseverem, trobarem el desllorigador. D’això n’estic segur. A partir del 9-N o en la primera avinentesa favorable…

I és que hem fet prou mèrits, sobretot aquests darrers anys. I ens ho mereixem de totes totes…