A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

De MONÀRQUICS dignes, “haberlos haylos”

Sense categoria

El relatiu sidral que s’ha muntat darrerament sobre la Monarquia de Joan Carles ja tocava perquè, republicà i sobiranista com sóc, em sembla que tot té un límit. Però això no treu que a un -que fa un esforç permanent per a espolsar-se el sectarisme de sobre- no li plagui, per exemple, conèixer monàrquics de conviccions. Persones segur que d’elit però que, en el seu moment, van tenir un paper propi dins l’antifranquisme com a partidàries d’algú que volia ser rei i vivia a l’exili daurat d’Estoril.

Un d’aquests referents és el segon comte del Montseny, José Luis Milà Sagnier (Barcelona, 1918), promotor d’una publicació clandestina –La Víspera– el 1951, l’any de la famosa vaga dels tramvies. També és germà del prestigiós arquitecte Alfonso Milà i pare dels coneguts periodistes Mercedes i Lorenzo Milà.   

Ja fa algunes setmanes que El Temps va publicar-me l’entrevista que vaig fer-li, una plàcida tarda de dissabte, a la seva residència d’habitual d’Esplugues de Llobregat, que abans ho havia estat d’estiueig de la família. Vaig apostar per ell, diguem-ho així, perquè sempre m’ha agradat de conèixer gent que se la juga, poc o molt, a partir de les seves conviccions, encara que aquestes puguin ser força diferents de les meves. Vegem-ho en una altra direcció, em sembla que exactament contrària: us parlava fa poc, en el post dedicat a Gregorio López Raimundo, d’una altra entrevista -n’he fet tantes, al llarg de la meva trajectòria professional!- que vaig publicar l’any 1999 amb Josep Serradell, l’estalinista Roman dels anys de major glòria del PSUC.

José Luis Milà parla un català perfecte, tot i que confessa haver-lo après fent la guerra amb els nacionales -o feixistes, que els meus nacionals són uns altres- com a membre del Terç de Requetès Nostra Senyora de Montserrat. (Queda clar, doncs, que la llengua d’ús familiar era -i és- l’altra). Va ser precisament durant la guerra quan va començar a adonar-se de qui era realment Franco, és a dir, no pas un militar que havia vingut només a posar ordre -com es creien, perquè els hi convenia, Cambó, Pla, Sentís i tants altres-, sinó a mantenir-se en el poder de manera perpètua. Per això, amb el concurs d’uns quants amics monàrquics, el nostre home va començar més tard a conspirar contra la Dictadura a un nivell poc o molt intens.

Conspiracions que poden semblar de saló, és clar, perquè és més fàcil fer-les quan, com en aquest cas, ets fill de l’advocat, financer i polític Josep Maria Milà i Camps, primer comte del Montseny per designacíó d’Alfons XIII i president, dues vegades -el primer franquisme va fer-lo plegar ben aviat-, de la Diputació de Barcelona. Però el que sembla segur és que hagués estat més fàcil dedicar-se a fer diners i prou, com a advocat -amb despatx en plena plaça de Sant Jaume, compartit amb el pare- i secretari, per exemple, del consell d’administració de Montesa.

Aquests cercles monàrquics que operaven a Catalunya al servei del comte de Barcelona una mica sí que arriscaven. Noms com Darius Rumeu (baró de Viver), Santiago Nadal, Antoni Maria Muntanyola, Paco Sitjà, Manuel Salinas, José Antonio Sanmartín, José Luis de Urruela, Juan Ramón Masoliver, Armand de Fluvià, Antoni de Senillosa, etc., i, naturalment, el propi Milà i el seu gran amic i col·laborador Jorge Reyes tenen el seu capítol propi -segurament poc conegut en conjunt- en el llibre de l’antifranquisme català. I havien establert connexions d’una certa eficàcia per exemple amb Madrid, a través de monàrquics joanistes de referència com Joaquín Satrústegui, Jaime Miralles o Vicente Piniés.

A la gent més jove que poc o molt deveu llegir-me -els altres pot ser diferent-, probablement tot això us soni molt eteri, però mai no em cansaria d’encomanar-vos el gust per la història, i encara menys pels seus episodis recents. Milà, el 1951 -l’any de la primera i més famosa vaga dels tramvies, que també va haver-hi la del 57-, va ser el principal impulsor d’una publicació clandestina, La Víspera, que va passar en pocs mesos d’un tiratge inicial de 2.000 exemplars a 15.000, la qual cosa no era poc en aquelles circumstàncies. Editada amb el valuós suport professional del periodista Tristán la Rosa, s’imprimia a Barcelona i es distribuïa després per distints nuclis monàrquics d’arreu de l’Estat.

Fins que, a instàncies del sinistre governador civil Felipe Acedo Colunga, la revista fou intervinguda quan el número 8 era a la impremta, i Milà fou detingut i interrogat a la cèlebre comissaria de la Via Laietana -que encara hi és, no cal dir. Allí va passar-hi tres dies i dues nits no massa maltractat -era fill d’aristòcrata i no pas comunista, ni d’esquerres, ni separatista- però, tot i així, van caure-li sis anys de presó que, segons reconeix ell mateix, el Règim no va tenir pebrots de fer complir.

La qual cosa no treu necessàriament mèrits al seu activisme. Un gran notari de l’antifranquisme i la resistència cultural i cívica a Catalunya com és Albert Manent, en un article a Serra d’Or, definí el personatge com un "home valent, ètic, inquiet i burxador", a més de "culte, divertit, agosarat, amic de la paradoxa". Insisteixo: són gent, ell i els seus amics, que podien haver-se instal·lat còmodament en l’ambició de fer diners -que no és que no en fessin alguns, siguem clars- ben enganxats a les faldilles sanguinàries del darrer dels feixismes d’Europa.

Però eren gent d’una certa classe -social, però també personal- i veien Franco i els seus com uns chusqueros. És clar que moltes persones amb qui tractaven habitualment devien mirar-s’ho d’una altra manera, i aquest és un dels principals factors que expliquen per què el Generalísimo morí -de plàcidament res, però-, al llit.

I per això ara Milà, per exemple -que no es considera catalanista, però tampoc espanyolista-, té tan mala opinió dels hereus de Franco, poc o molt la gent del PP. I és paradoxal -o no tant?- que un monàrquic liberal com ell vegi més o menys bé -més que jo, segur- la política de Zapatero. És clar que, posats a triar entre ZP i Rajoy -entre el borni i el cec- segur que el senyor comte i jo ràpidament ens posaríem d’acord.
 
Però que ningú no es pensi que, en clau catalana, les pròximes eleccions -espanyoles, ja ho sabeu- són una tria entre cecs i bornis. En clau catalana han de ser tota una altra cosa, malgrat que, a l’últim moment -quan les Cortes estiguin constituïdes, vull dir-, als nostres representants legítims també els tocarà triar. Malauradament…    

JORDI SARSANEDAS, actiu, creatiu, resistent, català (i amb “ista”), persona

Sense categoria

A les antigues cotxeres del Palau Robert barceloní encara podeu veure-hi -fins al 3 de desembre- l’exposició en record de Jordi Sarsanedas. La Institució de les Lletres Catalanes ens hi ofereix aquesta mostra íntima i ben realitzada que fa bona la coneguda dita de la confitura i el pot petit. Sarsanedas, a partir de la bonhomia que el caracteritzava, va fer molt per la llengua, la cultura i el sentit de país que aquest poble -el nostre- no hauria de perdre si no vol morir per inanició. I ara que s’ha acomplert el primer any des que ens va deixar, i que les catalanes i els catalans continuem tenint massa ensurts, era el moment de recordar-ho -i recordar-lo- com cal.   
M’hi va dur l’Anna M., que havia estat alumna seva al Liceu Francès. Ja vaig veure de seguida que l’exposició m’interessava força, i per això li vaig dir que hi tornaria amb més calma per a prendre alguns apunts destinats a aquest.

El meu interès no era solament induït. A Jordi Sarsanedas no l’havia llegit molt -tot i que els seus reconeguts Mites, en el seu moment, em van interessar prou-, però l’havia tractat sovint. Era un home a qui, per inclinacions o activitats compartides, no costava massa de trobar-se’l, sempre tan cordial i accessible, atent i amb el criteri just. I, a més, en algunes col·laboracions escadusseres que fa anys jo havia fet a Serra d’Or, també me’l trobava… en el seu indispensable paper de redactor en cap de la que continua sent una publicació culturalment -i nacionalment- indispensable.

Aquesta petita -però gran en el disseny, caliu i continguts- exposició de record d’ara ens acosta el Sardanedas públic i privat, creador i activista, agent de cultura i home de país per damunt de tot. No cal que us en traci ben bé la trajectòria, que és prou coneguda o tan fàcil -i més avui dia- de trobar.

Sí que vull remarcar, en canvi, el rastre d’una colla de personatges que fan companyia al nostre home per les parets o les vitrines de la mostra. Noms com Alexandre Cirici, JV Foix, Francesc Vallverdú, Joan Triadú, Josep M. Castellet, Maria A. Capmany, Carles Riba, Clementina Arderiu, Marià i Albert Manent, Miquel Martí i Pol, Rosa Leveroni, Jordi Úbeda, Josep Termes, Josep M. Bricall, Xavier Fàbregas, Maur M. Boix, Joan Colomines, Cassià M. Just, Carles Torner, Raimon, Josep Pedreira, Xavier Bru de Sala, Maria-Mercè Marçal, Marta Nadal, Mercè Ibarz, Ramon Bastardes, Josep Verdura, Xavier Folch, Pere Gimferrer, Agustí Pons, Joan Rendé, Josep Palau i Fabre…

¿Per què em serveixo -gairebé sense deixar-vos respirar- d’aquesta rastellera volgudament poc ordenada de noms, i que encara podria continuar? Només per assenyalar -a més de la capacitat de diàleg i de relació cultural que tenia un catalanista crec que tan poc sectari com era Sarsanedas- que aquest país i aquesta cultura nostra potser sí que és veritat que en alguns aspectes, contra Franco, vivien millor. Malauradament, és clar…

Sigui com sigui, ara que som tan llepafils i que a la més mínima ens separen tants matisos -potser per la candidesa de creure’ns en una normalitat aparent-, la importància de restar units en els temes bàsics, transversals, de país, deu ser més viva que mai. I això, òbviament, va molt més enllà dels àmbits de la llengua i la cultura, però no cal dir que la clara necessitat, ara com ara, no esdevé necessària virtut.

Sarsanedas va ser un bon escriptor, un pedagog remarcable, un gran lector, un activista i agent cultural sempre amatent a tot: el teatre, la cançó, el paper de les entitats, el sentit de les institucions… En totes les places que trepitjà hi deixà la seva personal petjada: la d’un ciutadà de personalitat genuïna que procurava empènyer sempre la força del col·lectiu.

Tot plegat, si no sou a temps de veure l’exposició, també podreu trobar-ho poc o molt a l’opuscle editat oportunament per la Institució de les Lletres Catalanes, de la qual, en aquesta segona època, el nostre home n’havia estat el primer degà. Complementàriament, cal dir que ja fa dies que la Institució va organitzar una Jornada dedicada a l’autor i un espectacle-homenatge adient al TNC. 

Per part meva, sempre tinc i tindré molt a prop la presència sarsanediana: el meu ex-libris, concebut els anys 80 per l’artista polonès -resident un temps a Barcelona- Boguslaw Ryczko, du aquesta frase de JS: "Ja sé que sóc indiscret, però m’agrada de barrejar-me amb el que és bonic".  

Aquest bloc també és una bona pràctica d’això, i com a tal s’intitula A la brasa i al caliu. Tot i que, de tant en tant, ja veieu que el més bonic no sigui el que es troba més a la vora. En fi, m’encomano -d’una manera laica- a Sant Jordi Sarsanedas perquè ens ajudi a matar el drac i ens allunyi, tant com pugui, dels mals esperits…

LÓPEZ RAIMUNDO, la doble dimensió

Sense categoria

T’he conegut sempre igual com ara, / els cabells blancs, la bondat a la cara, diu Raimon a la coneguda cançó d’homenatge a Gregorio López Raimundo. Sempre igual com ara? És evident que, en la trajectòria de molts comunistes del segle XX, hi ha una doble dimensió: la de l’estalinisme i -no en tots els casos- l’altra, molt més democràtica i progressista de debò. I és que no deu ser gens fàcil evolucionar vers la llibertat quan es prové del totalitarisme. López Raimundo -des de la blancor dels seus cabells, des de la seva aura bondadosa- crec que ho va aconseguir, i ens ha dit adéu sense perdre la identitat ni la dignitat.

El tracte va ser molt breu, però el meu record d’ell és grat. Ens havíem vist, personalment, dues vegades. La primera, a casa seva, al barri barceloní de l’Esquerra de l’Eixample, que és també el meu. Però jo no hi era per ell, sinó per a saludar Teresa Pàmies, la seva esposa, que l’any 1982 havia tingut la deferència de prologar el meu primer llibre: Elles, les dones dels nostres polítics, un recull d’entrevistes publicat per l’antiga Editorial Pòrtic.

La segona, fa uns pocs anys, a un col·legi electoral del barri, el situat al recinte de l’Escola Industrial. Jo feia d’interventor per a una candidatura a la qual ja no em trobo directament vinculat, i van venir ell i la Teresa a votar -segur que no a aquella candidatura, precisament. Els vaig saludar amb cordialitat i em va complaure tornar-lo a veure, amb la seva afabilitat i vestit amb l’elegància -d’antic sastre- que el caracteritzava, però ja força fumut de les cames.

Potser una mica abans hi havia tingut un altre contacte no presencial, però sí molt més intens. L’any 99, jo estava preparant per a El Temps una entrevista amb un altre dirigent comunista històric potser no tant conegut, però sí força mític: l’estalinista -aquest sí que no va deixar mai de ser-ho- Josep Serradell, conegut pel sobrenom de Roman i mort fa pocs anys. Aquest va ser un ferm i superclandestí secretari d’organització del PSUC en els anys més gloriosos de la història comunista i antifranquista d’aquesta formació, i més tard esdevindria un dels caps de brot de l’escissió prosoviètica que va donar lloc al Partit dels Comunistes de Catalunya, avui integrat -com el PSUC Viu, del qual López Raimundo era president d’honor- a Esquerra Unida i Alternativa.

Doncs bé, tot preparant l’entrevista i endinsant-me en un món que mai no ha estat el meu -tot i que de jove vaig ser convidat, en algun moment, a militar al PSUC-, vaig voler trobar referències de Roman a les memòries del Gregori, que li deien alguns. N’hi havia algunes, però el que sobretot em va apassionar és la lectura de les memòries per sí mateixes, que en aquell moment només constaven de dos volums.

El testimoni de combat del polític d’origen aragonès em va produir, doncs, un gran impacte. No solament pel relat viu i interessant dels fets i les circumstàncies, sinó per la gran valentia física i la dignitat moral de López Raimundo. Detingut per la policia, va ser torturat bàrbarament però no va cantar, com a membre d’una colla que tenia coratge i conviccions i d’una generació que s’havia acostumat a passar per tot. 

No disposo fàcilment ara de l’obra, perquè la vaig obtenir en préstec a una biblioteca. Però el cas és que el Gregori, el 1951 -l’any de la famosa vaga dels tramvies– va suportar pallisses terribles. I un -que és, com la majoria, molt més covard del que fóra bo- sent, cap a aquesta mena de persones, un respecte inigualable. Com també el sento, no cal dir, cap a un altre referent que ens acaba de deixar, Paco Candel, a qui López Raimundo, precisament, va convèncer per presentar-se al Senat.  

La doble dimensió de dirigents de la mena de l’antic secretari general dels comunistes és, tanmateix, clara com l’aigua: lluitaven, amb gran esforç personal i col·lectiu, contra un règim totalitari en nom d’un univers molt més gran, totalitari també. I és que no cal dir que, quan el nostre home era detingut i ultratjat, la URSS era el gran feu d’Stalin, per a alguns -fins que el seu successor no començaria a posar-ho en dubte- el gran pare dels pobles.

L’idealisme dels comunistes, a l’Espanya de Franco, pagava, en definitiva, un preu molt alt: físic, en primer terme, però també de complicitat, volguda o no, amb una gran tirania, ni que fos en nom d’un hipotètic món més just i d’una societat de progrés que després es veuria, d’un manera ben evident, que no ho era.

Però Gregorio López Raimundo i molts altres, amb els anys, sabrien reaccionar i contribuirien a convertir al PSUC i bona part del que n’ha sorgit després en instruments de llibertat i d’un progrés més versemblant -i també prou vinculat a la causa catalana- malgrat els seus orígens. La mateixa literatura memorialística i la periodística de Teresa Pàmies -no pas del fill Sergi, a qui no he llegit, ni en tinc massa ganes- en són bons testimonis.

Ara ha mort sense perdre la identitat ni la dignitat. El seu amic Raimon, abans de morir Franco, en feu un gran retrat i una bona cançó. El va treure de les tenebres abans d’hora i contribuí a fer-lo -estéssim d’acord amb les seves idees, o no tant- molt més nostre.

 

 

   

   

La BÍBLIA dels cantautors (i 3)

Sense categoria

Fernando González Lucini va decidir, molt encertadament, dedicar un tercer volum d’aquesta gran obra que és … Y la palabra se hizo música a El canto emigrado de América Latina. Tota una gran tradició que parteix de tres referències clau de la música popular d’arreu del món: Violeta Parra, Víctor Jara i Atahualpa Yupanqui, la imatge del qual, interpretada artísticament, us adjunto. Tot un recorregut per països com Xile, l’Uruguai, l’Argentina o Cuba, entre d’altres menys significats en aquest llarg itinerari pel món de la cançó d’autor. I sense oblidar-nos d’un seguit de creadors i intèrprets llatinoamericans que van arrelar-se a l’Estat espanyol. 

La xilena Violeta Parra, el xilè Víctor Jara i l’argentí Atahualpa Yupanqui són tres creadors que, sobretot durant la dècada dels 60, van influir molt en el naixement de la cançó d’autor en els pobles ibèrics, inclòs el català. A la Violeta -desapareguda l’any 1967 després de suïcidar-se a partir d’una profunda depressió- l’he sentit molt poc, i aquesta també serà, a partir d’ara, una de les meves assignatures pendents.

Amb el Víctor molts vam vibrar-hi no tan sols per la seva evident qualitat, sinó per la ràbia de la tràgica mort a mans dels militars després que aquests li destrossessin les seves, de mans. Va ser el 16 de setembre del 1973 a l’estadi de Santiago de Xile, cinc dies després del cop d’Estat de Pinochet sota la tutela nordamericana.

I amb l’Atahualpa… què us hagi de dir, d’ell, que no sigui per a incitar-vos a admirar-lo? Ja fa anys que jo tenia un disc amb setze dels seus grans èxits, però ara m’he decidit a escoltar completa la seva Integral per tal d’acabar de meravellar-me, i és una de les millors coses de les que estic fent aquestes darreres setmanes. M’hi ajuden cinc CD publicats per Le Chant du Monde que inclouen 80 cançons que Atahualpa Yupanqui -Héctor Roberto Chavero Haran a la vida civil- va gravar a París entre el 1968 i el 1980.

Després de compendiar la vida i la trajectòria d’aquests tres grans referents, González Lucini ens ofereix un capítol del que ell anomena El canto emigrado, o sigui, els cantautors llatinoamericans que es van arrelar a l’Estat espanyol, sobretot a Madrid. Noms, entre d’altres, com el duet format per l’argentina Olga Manzano -a qui va dedicat aquest volum- i l’uruguaià -mort el 1994- Manuel Picón, el conjunt d’origen xileno-argentí Los Calchakis, l’uruguaià Quintín Cabrera -artista que ha estat també vinculat a Barcelona, i que parla català-, el duet d’origen argentí integrat per Claudina y Alberto Gambino o un creador que va arribar a ser molt popular: l’argentí Alberto Cortez.

Un altre capítol de l’obra repassa les aportacions de la nova cançó xilena a partir del llegat que van deixar Violeta Parra i Víctor Jara. Hi trobem referents com Isabel i Ángel Parra -fills de la Violeta-, un conjunt que tots tenim a la memòria com Quilapayún o un altre grup també de molta qualitat, Inti-Illimani, per només esmentar els noms més coneguts. Quant a l’Uruguai, suposo que us sonaran, sobretot, Daniel Viglietti i el ja fa anys desaparegut Alfredo Zitarrosa.

I ens situem a l’Argentina, la pàtria d’Atahualpa. Allí, a part d’ell, hi ha o hi ha hagut moltes figures: Eduardo Falú, Jaime Dávalos, Jorge Cafrune -a qui ja vaig dedicar recentment un post-, José Larralde -de qui tant m’havia fascinat, ja fa anys, la seva Herencia pa’ un hijo gaucho-, Facundo Cabral, Horacio Guarany, Mercedes Sosa… fins arribar a músics ben actuals del prestigi d’Andrés Calamaro o Fito Páez. 

I què us diré de l’anomenada Nueva Troba Cubana? Cantants i autors com Pablo Milanés o Silvio Rodríguez -que recentment tornà a passar per Barcelona- són immensos, senzillament. Si el castrisme només ens llegués això, seria un dels règims polítics més perfectes del món, i segur que no és el cas… 

Però a Cuba hi ha també altres noms. Per exemple, un dels precedents de la Nueva Troba, Carlos Puebla, mort l’any 1989 i que fou conegut com el Cantor de la Revolución. O Noel Nicola, desaparegut molt més recentment, el 2005. O Sara González, o Amaury Pérez… En definitiva, una altra de les tradicions musicals i populars realment potents. 

Com és poderosa la colombiana -emigrada a Veneçuela des de petita- Soledad Bravo, que va viure també uns anys a Espanya. O Carlos Mejía Godoy, de Nicaragua -autor de la compromesa Misa campesina nicaragüense-, a qui acompanyava el conjunt Los de Palacagüina. O, en fi, el magnífic Alejandro Filio, cantautor mexicà que aquí vam conèixer sobretot gràcies a la versió que ha fet Joan Isaac del seu tema Sin la luna (Sense la lluna) al tan extraordinari disc del d’Esplugues Joies robades (2002).

I acabo. He intentat fer, en tres posts, una mena de guia de lectura d’aquesta obra en també tres volums que crec que marca un abans i un després en l’estudi i la difusió de la cançó d’autor al nostre entorn. Per a tots els qui estimem el gènere -i espero que, com jo, en sigueu moltes i molts-, el que ha fet González Lucini no té preu. Tal com va dir Miquel Pujadó en el seu comentari al Serra d’Or del mes de gener d’enguany, es tracta d’"una obra feta tant amb coneixement com amb passió".

Per això desitjo que, comprada a la llibreria o consultada o treta amb préstec a la biblioteca, gaudiu a plena satisfacció de … Y la palabra se hizo música. Les seves moltes pàgines posaran al vostre abast -o us hi endinsaran encara més- un món els recursos naturals del qual semblen, contra el que a voltes es creu, lluny d’esgotar-se… 

El CERCLE D’ECONOMIA hi toca, però també ensenya l’orella

Sense categoria

El darrer document d’opinió del Cercle d’Economia -entitat que l’any que ve celebrarà el seu cinquantenari- ha suscitat un debat oportú sobre el futur de l’empresa a Catalunya. Es tracta d’una anàlisi incisiva i també autocrítica sobre la qüestió, tot i que hi ha qui la titlla de pessimista. A parer meu, el paper és francament interessant, però també hi he trobat alguns aspectes que -tot i que no m’estranyen gaire- no deixen de decebre’m. 

L’economia -i tot l’univers dels números que du associat- mai no ha estat un àmbit en el qual m’hi hagi sentit especialment còmode. Si en el seu moment no em vaig declarar marxista és perquè -tot i considerar el marxisme un mètode d’anàlisi útil per a entendre l’evolució del món- considerava que les teories de Marx i el seu amic Engels comportaven un determinisme econòmic excessiu. En poques paraules: que la història potser sí que era la història de la lluita de classes, però també algunes coses més.

D’altra banda, tot i que per tradició familiar i origen territorial -si em seguiu habitualment ja haureu vist en algun moment que sóc de Terrassa- em tocava ser empresari del tèxtil, de jove vaig viure plenament l’últim franquisme, o sigui, una època una mica convulsa. Quan tenia disset o divuit anys, per exemple -estem parlant del 1972 i el 1973-, sempre dic que era d’aquells que si em creuava amb algun empresari o cosa similar pel carrer, jo, si podia, canviava de vorera.

Sortosament, aquest infantilisme ja fa molts anys que el vaig superar. Però vaig estudiar filosofia, filologia i després periodisme -l’única carrera que tinc acabada- i sempre he estat del ram de la lletra com  a professional dedicat a la comunicació i la cultura. Ara: l’economia m’interessa no tant per sí mateixa, sinó per la seva incidència en la societat -avui esdevinguda global- i, singularment, en l’evolució del meu país.

Per això, aquests dies que, casualment, m’ha caigut a les mans el darrer paper d’opinió del Cercle d’Economia, intitulat La responsabilitat de l’empresariat català, me l’he llegit amb especial interès. I, per tant, celebro el ressò que ha tingut, en uns moments en què a Catalunya són necessàries tant la crítica com l’autocrítica, vinculades, si pot ser, a l’afirmació nacional.    

És cert, com opinen els membres del Cercle -avui presidit per José Manuel Lara-, que tots els possibles mals de Catalunya no cal atribuir-los només als poders públics -tot i que jo trobo que el victimisme, entre nosaltres, té base i, per tant, una raó de ser suficient. També em sembla obvi que "l’empresariat català no ha sabut agrupar-se ni apostar fortament en moments en els quals podia i havia de fer-ho". I que a la nostra empresa, majoritàriament de base familiar, li costa una mica adaptar-se als reptes de la globalització.

I tampoc no resulta positiu el fet que "l’empresariat català, en general, no ha estat capaç de liderar nous projectes, ni tan sols de mantenir-ne alguns dels quals, amb seu operativa a Catalunya, representaven centres de poder econòmic més enllà del nostre territori"

D’altra banda, estic força d’acord amb les principals conclusions que el document proposa, tals com:

  • Arriscar més, sense perdre el seny però adaptant-lo a les exigències actuals.
  • Abandonar l’individualisme quan calgui.
  • Prioritzar l’empresa per davant dels interessos immediats de l’accionista.
  • Liderar amb ambició els canvis que el mercat requereix.
  • Saber diferenciar el que és la propietat de l’empresa de la seva gestió.

Són, tots aquests, aspectes que em semblen bé per elemental sentit comú i sense necessitat de ser un expert econòmic. I tenint en compte, d’altra banda, que, tot i que el capitalisme pugui ser força injust, bona part de la població hem acabat acceptant o, si més no, assumint les seves regles. Potser perquè les alternatives que es van plantejar en el seu moment, o van fracassar de manera estrepitosa o són massa teòriques. I això no es contradiu amb què jo mateix, com a socialdemòcrata, continuï creient que el paper regulador i, si s’escau, intervencionista del sector públic no deixa de ser indispensable. I que no deixi de pensar que els impactes mediambientals del sistema, en força aspectes, són demolidors.

Però en el document també hi he trobat, si més no, dues perles mitjançant les quals els membres del Cercle -professionals de l’empresa i de l’economia distingits i persones, com podeu imaginar, del morro fi- ensenyen una mica l’orella. Si més no, en relació a una visió realment nacional del nostre país.

És quan es considera, per exemple, que "ens trobem immersos en uns debats i prioritats de caràcter identitari que l’única cosa que fa (sic) es (sic) perjudicar el desenvolupament empresarial i, a més, ens condueixen a un continu enfrontament amb el conjunt d’Espanya"

(Com veureu, a aquest paper del Cercle, tot i que ben redactat, no li hagués anat malament una darrera revisió lingüística abans de veure la llum).

I la segona perla és quan es destaca "el que representa una Espanya amb presència en el món amb un idioma que és la segona llengua de l’espai occidental". Home, a un li hagués agradat alguna referència, ni que fos mínima, al paper -força més modest al planeta, ja ho sé- de la llengua pròpia de Catalunya. A més, a l’espai occidental, a part de l’anglès, hi ha altres idiomes potser no tan parlats o entesos com el castellà, però sí -penso, bàsicament, en el francès o alemany- amb cultures i economies més força més potents al darrere.

En fi, ja veieu la mentalitat nacional de fons amb què està escrit La responsabilitat de l’empresariat català. I sap greu perquè, insisteixo, a grans trets conforma una reflexió interessant. Però potser seria demanar molt -el país és petit i tots ens coneixem- que els nostres empresaris i els nostres economistes més influents, a més de bons professionals, fossin també destacats patriotes. Vaja, tal com està el pati, potser seria demanar la lluna.

Qui sap si algun dia això pot canviar. De fet, la Catalunya d’avui -també per les moltes coses que en pocs anys ens han passat i no cal dir que ens continuen passant- ja no és aquell oasi tan aparentment tranquil que diuen que era. Tanmateix, les elits -aquí i arreu- són, habitualment, més aviat còmodes i poc partidàries d’arriscar. I el seu principal diari de referència a Catalunya –La Vanguardia- continua escrivint-se en castellà. Si aquest aspecte concret -algun dia, algun any, algun segle- canviés, potser arribaríem a pensar que algunes actituds de fons també estan canviant. De debò. I tant de bo!   

 

La BÍBLIA dels cantautors (2)

Sense categoria

El segon volum de …Y la palabra se hizo música. La canción de autor en España té una estructura -Galícia potser com a cas una mica a part- diguem que més autonòmica que el primer. La cançó d’autor andalusa, la gallega, l’aragonesa, la canària i alguns exponents d’Astúries, la Rioja, Castella i Lleó i Cantàbria. El canari -i extraordinari, valgui la rima- Pedro Guerra, entre molts altres, és un dels artistes que hi són ben representats per la ploma i l’àmplia documentació de Fernando González Lucini. 

Un gran poeta com Rafael Alberti es preguntava: "¿Qué cantan los poetas andaluces de ahora?". I el gallec Celso Emilio Ferreiro comminava: "Pueblo mío, ya que cantas, levántate y anda". I és que una de les funcions del cant -Gabriel Celaya deia: "¡Cantemos como quien respira!"– és la de l’extensió de la dignitat, personal i col·lectiva. Tenim memòria del que cantem i cantem, precisament, perquè som.

A Andalusia, i a partir del Manifiesto Canción del Sur -donat a conèixer a la facultat de medicina de la universitat de Granada l’any 1969-, artistes com el desaparegut Carlos Cano -a qui vaig saludar de jove en una actuació seva a Terrassa-, Antonio Mata o el grup Jarcha, entre d’altres noms, han estat portaveus d’aquesta dignitat. A més de noves incorporacions de l’interès de Javier Ruibal o Pasión Vega -una intèrpret de cancions d’altri que, si no pot ser considerada com una cantautora, destaca clarament per la seva sensibilitat. 

En aquest ben guarnit panorama, Lucini no vol deixar d’incorporar al conjunt figures del cante flamenc de la significació d’Enrique Morente, José Menese, Manuel Gerena o el duet Lole i Manuel, i de la copla, com Martirio. Ja se sap, la tradició andalusa, agradi o no tant, és prou complexa i potent.

Galícia figura en l’obra que comentem amb diversos noms de pes: el desaparegut Andrés do Barro, Benedicto, Miro Casabella, Jei Noguerol, Emilio Cao o el reconegut fronterer del Bierzo -una terra lleonesa que viu entre dues llengües i cultures, la gallega i la castellana- i gran musicador de poetes que és Amancio Prada, a més de grups de la qualitat de Fuxan os Ventos, Milladoiro o Luar na Lubre… Sense deixar de banda la influència d’un músic popular del prestigi de Carlos Núñez.

I arribem a l’Aragó. Cal parlar de seguida de José Antonio Labordeta, per a mi més emblemàtic per la seva actitud i personalitat global que no pas per la qualitat artística. Altres coneguts exponents del gènere són Joaquín Carbonell -a qui havia seguit una mica fa anys i he retrobat ara en l’estimable CD La tos del trompetista (2005)-, el grups La Bullonera i Chicotén o Tomás Bosque, a més de les noves incorporacions d’Ángel Petisme o Carmen París -aragonesa gairebé des de sempre, però nascuda a Tarragona.

Pel que fa a les Canàries, s’hi troba un dels cantautors més creatius -suposo que hi estareu d’acord- que hi ha avui dia en l’àmbit internacional, el meu admirat Pedro Guerra, amb els seus treballs plens de temes intensos i emotius. I, és clar, els conjunts Los Sabandeños i Taburiente, Caco Senante, la popular Rosana… 

Al final de l’anterior post d’aquesta minisèrie, us parlava de la il·lustració de la portada de Josep Guinovart. Doncs bé, el gran artista hi ha encabit les síl·labes d’una sola paraula: libertad. Trobo que és un gran encert, perquè expressa una de les millors maneres no tan sols de definir, sinó sobretot d’entendre, el que la cançó d’autor significa per a la diversitat cultural i, en definitiva, el reconeixement de les identitats. Llibertat com a vehicle, a través de la cançó, de recreació de la sensibilitat, de transmissió de la cultura i d’aproximació al sentir dels pobles i les persones des dels seus batecs més pregons…

CASA GRAN de quin CATALANISME?

Sense categoria

Segurament que ja sabeu que la casa gran del catalanisme és el projecte que Artur Mas explicarà urbi et orbi el pròxim dia 20. De moment, ahir a la nit en vam parlar una mica, els membres del Club Arnau de Vilanova, amb un dels fidels de l’actual número 1 de Convergència, Francesc Homs. El país es troba, òbviament, en una situació delicada, i totes les refundacions, si són realment sòlides, seran benvingudes.  

El vigatà Francesc Homs -Quico, per als amics- és un dels dirigents de la nova fornada de Convergència que sembla que tenen més futur. Coratjós ponent de l’Estatut, no sé si arribarà a ser mai un crac de la política, però és un bon servidor de la cosa pública amb el qual tot indica que cal comptar-hi, i no pas per poc.

Ahir a la nit, la colla del Club d’Opinió Arnau de Vilanova vam compartir-hi plat i forquilla. En el marc de les expectatives generades per la conferència d’Artur Mas del 20 de novembre -i que serà bo que no decebin-, es va parlar àmpliament de la situació del país, que com a mínim és delicada, per dir-ho en termes suaus.

Un dels eixos de futur del catalanisme i del debat nacional en els pròxims anys és, no ja l’intent de regenerar Espanya -s’han regenerat realment, o els donem per impossibles?- sinó situar com cal la identitat catalana en el món i fer-ho sense complexos. Aquí, Convergència, no cal dir Esquerra, les plataformes sobiranistes, les CUP… hi tenen, òbviament, un paper decisiu. Com li té, posem per cas, una entitat com Òmnium Cultural o moltes altres instàncies precupades pel futur nacional del país.

La crisi actual de les infraestructures ens ha posat en una situació límit, però aquesta és només la cirereta del pastís. Si fins i tot un polític nacionalment tebi com el president Montilla es mostra crític -perquè s’hi veu poc o molt obligat- amb la situació actual, i un dirigent empresarial com Joan Rosell ve a dir que n’està fins als nassos, què no diran els que ho tenen, des de sempre, molt més clar?

Pel que fa a Convergència, una refundació que esdevingui un projecte realment sòlid serà benvinguda. De tota manera, hi ha una contradicció important que a mig termini -després de les eleccions espanyoles, per exemple- caldrà aclarir. I és que el paper de Duran i Lleida i la majoria d’Unió no sembla procliu a refundar res, més aviat tot el contrari. Duran -que no enganya ningú- se situa cada cop més en una altra òrbita: la de la gent catalanista però d’ordre, com Miquel Roca al seu temps. Hi ha qui parla de desfederar. Doncs potser sí, si del que es tracta és de refundar, que no hi haurà més remei…

Deixant de banda que a mi no em fa prou peça, això de la "casa gran del catalanisme". Comprenc la necessitat -fins i tot l’obligació- que té Convergència d’ampliar el seu espai i, legítimament, de tornar a governar si disposa d’una majoria parlamentària que ho recolzi. Però de catalanisme -tot i que és un terme més inclusiu, d’acord- n’hi ha de moltes menes: també els senyors Montilla, Iceta o Zaragoza se’n diuen, de catalanistes, i potser, fins i tot, la Montserrateta Nebrera…

De manera que tornar a posar en circulació el concepte de nacionalisme català -massa enretirat els darrers temps- tampoc no estaria tan malament. És clar que ja sé les prevencions que els nacionalismes susciten quan intentes explicar-los per països com Alemanya, Àustria, França…

O sigui que tot són pegues, ja ho veieu. Començant pels trens i els esvorancs. Però jo no sóc polític… A veure què dirà Artur Mas el dia 20, que la cosa està que peta. 

La BÍBLIA dels cantautors (1)

Sense categoria

De tant en tant, de Madrid també ens arriben coses bones, i, quan és així, cal aplaudir-les com es mereixen. Una de les darreres i més interessants és  …Y la palabra se hizo música. La canción de autor en España, de Fernando González Lucini. Una obra -en dos volums, més l’afegit del dedicat a l’Amèrica Llatina- indispensable per a tothom qui vulgui conèixer el món de la cançó d’autor, tot i que l’univers territorial d’aquesta sigui, òbviament, molt més ampli. Ras i curt: un autèntic luxe cultural.

Me n’havien parlat la mar de bé Joan Isaac i Miquel Pujadó, com a artistes plenament implicats en el tema i persones de criteri no tan sols sempre interessant, sinó plenament fiable. Vaig veure clar de seguida, doncs, que acabaria adquirint-lo, però tampoc no hi havia pressa. Fins que va caure a les meves mans i va aterrar a la meva taula de treball com a fruita madura.

… Y la palabra se hizo música. La canción de autor en España és, doncs, el tresor de què us parlava en el meu darrer post, el d’homenatge a la figura -crec que aquí massa oblidada- de Jorge Cafrune. El seu autor, Fernando González Lucini, és mestre i pedagog, però sobretot un proactiu -com es diu ara- enamorat del gènere. Ha dirigit diversos programes radiofònics en aquest sentit i ha estat -entre altres coses- fundador i vicepresident de l’Asociación para la Música Popular.

Es tracta d’una obra de gran format, molt ben il·lustrada i també magníficament editada per la Fundación Autor vinculada a la SGAE. I això és bo remarcar-ho ara que d’aquesta coneguda entitat dedicada a la gestió dels drets d’autor no sempre se’n parla bé, com ho demostra, per exemple, un reportatge recent que va dedicar-li, com a tema de portada, aquest nou diari madrileny zapateril que es diu Público -impulsat, ja ho sabeu, per un català d’allò més espavilat.  

El primer volum del llibre -com el segon, aparegut el 2006- és dedicat bàsicament a la cançó catalana, basca i madrilenya. Hi ha doncs, en tot el conjunt, un sentit pluricultural i goso dir que plurinacional de l’Estat que és molt d’agrair per -venint com ve del centre de la Meseta- ben poc freqüent. És clar que, com que se cenyeix a les fronteres d’un estat -sempre convencionals i artificioses per definició-, Lucini passa de puntetes sobre la Cançó en català a la Catalunya Nord o a l’Alguer, posem per cas.

D’altra banda, en parlar de Joan Baptista Humet -i també en al·lusió de passada a Serrat-, l’autor qualifica d’intolerant la crítica als cantautors catalans que han optat per cantar també en castellà. Qüestió eternament opinable, però ja us avanço que a mi més aviat m’agraden les coherències culturals i lingüístiques, tot i que tampoc no puc deixar de tenir una flaca total per un disc tan preciós com el Iaie de Lídia Pujol -no he sentit encara el seu darrer treball- o molts temes de l’univers serratià.

Però, en fi, aquestes són dues flors que no fan estiu en una obra extraordinària en el seu conjunt. Fixeu-vos, només, que, en aquest primer volum, 200 pàgines són dedicades a la Cançó nostra sobre un total… de 668!!!! La informació, doncs, hi és precisa i exhaustiva. Hi són tots i totes, ben bé fins als darrers exponents del gènere -gent de la vàlua de la ja esmentada Pujol, Roger Mas, Feliu Ventura, Túrnez & Sesé, Quim Vila, Anton Abad, Òscar Briz, Xavier Baró, Albert Fibla, Cesk Freixas, Eduard Canimas, Pau Alabajos…

Pel que fa a la cançó basca, fem només el repàs ràpid a noms com Mikel Laboa, Benito Lertxundi, Lourdes Iriondo, Xabier Lete, Imanol, Txomin Artola, Amaia Zubiria, Maite Idirin, Miren Aranburu, Urko, Gorka Knörr, Ruper Ordorika, Jabier Muguruza, Olatz Zugasti, Joseba Tapia…

En fi, suposo que potser us en sonen alguns. Segurament hi haurà més sort si fem cap a Madrid i rodalies: el Grupo Canción del Pueblo, Julia i Rosa León, Elisa Serna, el ja desaparegut Hilario Camacho, Adolfo Celdrán, el grandíssim Luis Eduardo Aute, Ismael, Pablo Guerrero, el duet Vainica Doble, l’enyorada Cecilia, el prolífic Víctor Manuel i la seva Ana Belén, Luis Pastor, Javier Krahe -a qui ja vaig dedicar un post-, l’inefable Sabina -ni sant de la meva devoció, ni el contrari-, Eliseo Parra, Ismael Serrano, Javier Álvarez, la incorporació d’aquest gran artista uruguaià que és Jorge Drexler… En fi, respireu… però sense deixar de tenir a la ment aquest monstre valencià, basc, francès, madrileny, fins i tot català i, per descomptat, universal que és Paco Ibáñez.

Per tot plegat, titulo aquest post -i els dos més que escriuré sobre el tema- La BÍBLIA dels cantautors. Sí, els qui voluntàriament ens hem adherit a aquesta tan benèfica -que no malèfica- secta, ja tenim un dels nostres llibres sagrats. I segur que, com Pujadó deu saber perfectament, a França i a d’altres països n’hi deu haver del mateix estil, a més de les corresponents revistes especialitzades.

I un detall final: la il·lustració de la coberta d’aquest primer volum -i també del segon- és obra de Guinovart, el meu pintor català contemporani preferit.  Precisament, m’acabo d’apartar fa una estona -demà, de cara a l’elaboració d’un text, em convé portar-lo a la feina- un molt acurat catàleg miscel·lani del 2002 sobre la seva obra -editat per la Fundació Caixa Catalunya- que el propi artista em va dedicar amb traços ben característics. Això va ser en ocasió de l’entrevista que fa dos anys vaig fer-li per a El Temps. Bravo un cop més, doncs!