A la brasa i al caliu

Sí, perquè la llei ho permet perfectament. Per al Congrés dels Diputats he votat Junts, candidatura encapçalada per la intrèpida Miriam Nogueras. I per al Senat ho he fet pel prestigiós jurista Joan Josep Queralt, que es presentava com a independent per ERC; pel dirigent d’aquest partit Ernest Maragall -supervivent a tantes bofetades-, i pel dirigent de Demòcrates, coaligat amb Junts, Antoni Castellà, que es dóna la circumstància, a més, que viu a dues cantonades i mitja de casa meva.

Miriam Nogueras.

Joan Josep Queralt.

Ernest Maragall.

Antoni Castellà.

Però, d’altra banda, també he emès aquest vot dual d’una manera simbòlica. I és que estic fart de les baralles i la manca d’unitat d’acció de l’independentisme. Tip de tants recels, acusacions mútues, cops de colze, lluites estèrils… Tothom té dret a tenir les seves estratègies, i totes seran legítimes. I un aclariment: no he votat cap candidat de la CUP perquè aquesta formació no es presentava al Senat, actitud que, d’altra banda, em sembla comprensible. I si és que serveix, a la pràctica, de gran cosa, el Senat espanyol…

Pel que fa a Catalunya, en aquestes eleccions generals espanyoles s’han reflectit dues coses. D’una banda, l’anomenat vot útil al PSC per tal de barrar el pas a Vox, la qual cosa s’ha aconseguit, per sort, en una part important. De l’altra banda, la presència i el fracàs, dins de l’independentisme, de l’estratègia de l’abstencionisme, actitud errada però respectable i promoguda, ostensiblement, per la direcció de l’Assemblea Nacional Catalana. Tal com deia l’enyorat Joan Fuster, “la política, o la fas, o te la fan”.

Ara, en funció dels singulars resultats de les eleccions, resulta que la paella pel mànec la tenen Junts i, singularment, el tan mític com denostat president a l’exili, Carles Puigdemont.

Carles Puigdemont.

La qual cosa ens porta, probablement, a una mena de carreró sense sortida, perquè no sé veure Pedro Sánchez negociant cap cosa amb el de Waterlooo -abans ho faria amb el PP per allò de la “unidad nacional”.  I és que el PSOE difícilment acceptarà cedir en temes com l’amnistia o el dret d’autodeterminació per a Catalunya.

Podem anar, doncs, tal com estan les coses, cap a una repetició d’eleccions. Preparem-nos, si calgués, i que tothom entomi el sentit del seu vot.

Ja tornem a tenir eleccions perquè a Pedro Sánchez se li va acudir, amb dubtós sentit de l’oportunitat, tornar a convocar-ne. Ves què hagués costat de deixar passar el període de vacances i no estressar, per exemple, els funcionaris de Correus…

Sigui com sigui, l’eco de les municipals i autonòmiques ha durat poc, que era el que tocava en aquestes dates. Però, com que és legal, l’home devia trucar de bon matí a Don Felipe tot dient-li: “Majestad, me siento en el deber de comunicarle una noticia muy importante”.

I ja hi som de nou. Corre a formalitzar candidatures, a designar candidates i candidats, a establir coalicions, a pensar en possibles pactes… Però, aquesta vegada, hi ha en les eleccions del 23 de juliol un diferencial molt evident.

I aquest diferencial no és altre que la presència d’una extrema dreta explícita, quan fins ara només era implícita. Mitjançant aquesta breu i curiosa paraula -Vox- que abans feia referència, sobretot, a diccionaris lingüístics.

Per tant, i ateses les bones perspectives que moltes enquestes donen al PP i a la possibilitat de la seva coalició amb Vox, aquesta vegada cal anar molt en compte, que ja veiem com les gasten els feixistes. Al municipi castellonenc de Borriana, per exemple…

El diferencial respecte a d’altres cites electorals d’àmbit espanyol és que, aquest cop, la presència de l’extrema dreta és, insisteixo, ben explícita, i no com abans, que hi era, però romania amagada. És a dir, que amb governs com els de José María Aznar o Mariano Rajoy, posem per cas, no hi havia tant de perill, i ara, sí.

Per tant, Catalunya torna a jugar-se-la en aquesta nova contesa electoral, i molt. I encara més quan els partits independentistes no són capaços de presentar cap mena de front comú. I encara més quan un sector de l’independentisme propugna l’abstenció o el vol dit de l’1 d’Octubre, vot nul, en definitiva. Amb aquestes posicions, o actituds, no es fa altra cosa que facilitar el camí al retorn a l’ambient polític i ciutadà d’aquell general de tan trist record, Francisco Franco. Que molta gent creu que no se n’ha anat mai del tot…

I és que el Partido Popular d’Alberto Núñez Feijóo ho té ben clar: si puc governar en solitari, millor, però si no, els camarades de Vox, com a aliats, m’ajudaran sense cap mania -ni d’ells, ni meva- a fer la feina.

Això no vol dir que, si hi ha clarament un LLOP, el presumpte XAI sigui gran cosa. És a dir, el PSOE, al llarg dels anys i també en aquests darrers, ha incomplert moltes coses amb Catalunya. No li facilita un millor finançament, es nega a traspassar Rodalies al Govern de la Generalitat, va donar suport a l’article 155 com a símbol de la major repressió…

El moment, sigui com sigui, és delicat. En el meu cas, votaré Miriam Nogueras -dona atractiva i independentista de pedra picada- i, per tant, Junts. Però aconsellaria a la candidata que, si no hi hagués més remei, es posés una pinça al nas i oferís el seus vots a Pedro Sánchez.

Després, Miriam, ja seguiràs combatent, tal com has fet amb molt d’impuls i tant com calgui, als socialistes espanyols -amb l’afegit d’aquesta mena de tranquilitzant d’esquerres que es diu Sumar. Que no sé si ho són massa, de socialistes, ja que no accepten del tot el principi de la llibertat, plasmat també en el dret d’autodeterminació dels pobles. Ni, per tant, el de la igualtat, ja que totes les nacions han de tenir els mateixos drets davant la comunitat internacional.

Però ara, en definitiva, ens hi juguem massa. Poder tornar -en sintonia amb alguns dels actuals corrents europeus i a un trumpisme nord-americà encara no vençut, i ja no diguem dels autoritarismes rus, xinès o iranià, per exemple- a temps de tenebres que, potser ingènuament, crèiem superats, però que no desitgem.

El risc, més que mai, hi és. O sigui que vot calent… i després sang freda, si us plau.

Quan era jove, recordo que no m’agradava menjar de tot. Però amb els anys, i ara que ja anem cap a la vellesa -amb v baixa, ai!-, el meu paladar ha sabut evolucionar en un sentit jo diria que positiu. Es pot dir que, a més de tenir habitualment molta gana -o potser és deler-, m’agraden totes les menges, inclosa la carxofa, per exemple, que de jovenet, només de veure-la, em creava una clara sensació de rebuig.

Sigui carn, sigui peix, siguin verdures, tot passa bé per la meva boqueta. I ja no diguem els dolços, amb la xocolata i el que no ho és! Això em ve de petit, quan, en la penombra de la tenda de queviures dels meus avis, adjunta a la casa familiar, jo m’enfilava sigilosament, en la quietud de les tardes de diumenge, cap als pots d’anissos, confits, etc.,  i em muntava la meva petita festa…

Igualment, si cal, puc esdevenir vegetarià i vegà sense dificultats, tot i que el gust d’animal mort, sigui de la terra o del mar, em va d’allò més. Però a tot m’acostumo, quan cal i per al que calgui. Fins i tot he sabut fer-ho, darrerament, a una dieta estricta que m’ha estat imposada per raons de salut, tot i que, per sort, les proves pertinents han donat força bé i ja me l’han flexibilitzat una mica.

Sóc, això sí, un cuiner discret, però a casa tinc la sort que la meva parella excel·leix en la matèria. Això no vol dir que jo no em sàpiga apanyar, si cal, però els resultats sempre són limitats. Ja m’agradaria ser un influenciador -o “influencer”, que diu tanta gent- de l’estil del Marc Ribas, la Carme Ruscalleda o el Karlos Arguiñano, per assenyalar-ne només tres… Però és que a mi -potser ja ho heu descobert- l’única habilitat que se’m dóna realment bé a la vida és escriure.

I ja no parlem del món de la restauració perquè molts establiments, per al meu gust, sempre són una festa. Ara mateix, resulta que al meu barri, davant mateix del Mercat del Ninot -on compro habitualment- hi ha el Disfrutar, escollit des de fa ben poc el millor restaurant d’Europa. Encara no hi he anat, però… ho hauré de fer!

Menjo de tot, doncs, i que m’aprofiti. Que per a això també estem i per a això, quan convé, hem de servir…

Josep Pla-Narbona, dissenyador, pintor, dibuixant..

Recentment, he estat partícip de dos homenatges a dos dels nostres referents culturals, aparentment ben diferents. L’un, el dissenyador gràfic, pintor i dibuixant JOSEP PLA-NARBONA, i l’altre, el singular pianista de  jazz i més músiques urbanes que ha estat JORDI SABATÉS. Precisament, un dels discos d’aquest, Ocells del més enllà, em serveix per agermanar les dues figures. Ocells, perquè ambdós creadors han estat aus de vol lliure, i també perquè, més enllà o més ençà, ens representaran sempre.

De JOSEP PLA-NARBONA vaig assistir, a la Casa de Cultura de Sant Cugat del Vallès -ell vivia a la Floresta-, a la projecció d’un  documental sobre la seva obra i la seva trajectòria, amablement convidat per la vídua, la metgessa Maria León. D’antuvi, us he de dir com és d’agradable, un cop arribat a la ciutat des de Barcelona amb els còmodes i eficaços Ferrocarrils de la Generalitat, passejar pels carrers peatonals de Sant Cugat fins arribar a la plaça d’Octavià, amb el gran monestir de referència al seu fons.

Pla-Narbona va ser, durant força anys, un dels exponents més rellevants de l’art català, a més d’un ciutadà la vida del qual, en alguns moments, va ser complicada. La seva trajectòria en el món del disseny gràfic seria reconeguda per molta gent, però ell, ocell del més enllà, volia volar encara més lliure i va saber també fer-se un nom en els camps del dibuix i la pintura, des d’una vessant surrealista d’arrel ben personal. Vaig poder ser-ne amic -a partir d’una entrevista que li havia fet- i admirar el seu caràcter tendre i amable, des d’una certa timidesa no exempta de gran personalitat.

Actualment, em fa feliç que, com un altre artista que vaig conèixer molt menys, però amb qui gràcies a una col·laboradora seva, Àngels Sans -de qui fa anys vaig ser parella-, hi vaig tenir una relació indirecta, Josep Grau-Garriga, Pla-Narbona hagi esdevingut, com aquest, un referent artístic i cultural de Sant Cugat del Vallès.

Jordi Sabatés, pianista irrepetible.

A JORDI SABATÉS, en canvi, ni l’havia conegut, ni tampoc l’havia seguit massa intensament, fins a l’extrem que a l’únic concert d’ell, o sobre ell, que he arribat a anar és a l’homenatge que se li ha retut a la sala Luz de Gas dins del Festival Barnasants 2023. D’antuvi, deixeu-me dir que cada cop que faig cap a Luz de Gas en surto agradablement satisfet. Per la música sempre de qualitat que hi escolto i per la comoditat i placidesa de la sala, amb el seu relativament petit escenari i el poc agobiant pati de butaques. És un lloc, aquest del carrer de Muntaner, on t’hi trobes a gust…

Sabatés, ocell també de vol plenament lliure, ha estat un dels déus del piano a casa nostra, més enllà del jazz. Ens ha transmès un estol de músiques urbanes des d’una gran sensibilitat i una enorme personalitat. És un dels músics més polifacètics i iconoclastes que ha donat l’escena musical catalana, amb una carrera de més de mig segle. Va saber combinar, al llarg de la seva trajectòria, propostes musicals de tota mena de gèneres i d’estils, del jazz al rock, passant per la cançó, el lied, la música de càmera, la música per a teatre i cinema, el flamenc… Un monstre de l’escena, en definitiva, i amb gran crèdit internacional.

Discos com Vampyria, a duo amb el mític Tete Montoliu, el ja esmentat Ocells del més enllà, The Ragtime Dance, Maverick o la recreació de l’històric cineasta Segundo de Chomón fan del pianista barceloní un creador únic i excepcional. L’homenatge pòstum a Luz de Gas, doncs, s’ho valia plenament.

Del més enllà o del més ençà, JOSER PLA-NARBONA i JORDI SABATÉS continuaran volant molt alt, perquè amb la mort, ja se sap, únicament desapareix la traça física del cos, però això no impedeix que, ben alta i ben lliure, continuï,  intensa, la vida…