A la brasa i al caliu

El pintor Rafael Duran Camps (Sabadell, 1891 – Barcelona, 1979) va ser un gran creador figuratiu que, en homenatge a la seva mare, va soldar els seus cognoms per fer-ne el nom artístic. Ara, l’historiadora de l’art Pia Subias n’ha fet una documentada biografia breu a la col·lecció “Gent Nostra”. És una llàstima que l’artista vallesà s’oposés excessivament, en públic, als corrents estètics que no eren de la seva corda, però això no treu que, en aquesta, fos un mestre absolut.

Amb Pia Subias Pujadas (Barcelona, 1962) compartim no solament un entorn laboral, sinó també  bones complicitats, començant per la comuna admiració per la trajectòria de qui és, segurament, el més prestigiós joier català contemporani, Joaquim Capdevila. Aquesta historiadora de l’art, eclèctica en la seva dedicació, s’ha vinculat, com a comissària i estudiosa, a la joieria, però també a la pintura i, singularment, a la ceràmica i a la seva dimensió arquitectònica.

Un àmbit, aquest darrer, que no li és gens aliè, com a filla d’un conegut arquitecte d’origen figuerenc, Xavier Subias. I la sensibilitat artística l’ha amarat des de sempre, com a néta de l’historiador i crític d’art Joan Subias Galter. 

Ara ha abocat el seu gust i els coneixements que la distingeixen a Durancamps, volum 134 de la col·lecció “Gent Nostra“, d’Infiesta Editor. A la Pia, el coneixement de la figura del sabadellenc no li venia de nou: els anys 1989 i 1990 va ser comissària de l’exposició Rafael Durancamps. Entre 1915 i 1945.

En poques pàgines, i enmig d’acurades reproduccions, l’autora traça certerament la trajectòria d’un artista que no feia, per exemple, com Nonell -que deia allò de “Jo pinto, i prou”. I és que el sabadellenc -que abandonaria aviat el negoci tèxtil familiar- pintava incomparablement bé, però li recava massa que l’evolució de l’art del segle XX emprengués uns camins diferents dels que eren, per a ell, la veritat estètica. 

Va interessar-se inicialment per l’impressionisme i, singularment, per un mestre com Cézanne, però el que més l’influiria és la gran pintura de l’escola espanyola -Velázquez, El Greco, Goya…- que havia contemplat tantes i tantes hores, de ben jove, al Museo del Prado. Després, els tretze anys viscuts a París i la galeria d’art que hi va obrir –La Fenêtre Ouverte, el mateix nom de l’interessantíssim quadre del 1934 que us adjunto- el farien, potser, una mica més permeable, i la relació amb Picasso, Dalí, el poeta Paul Eluard o Giorgio De Chirico, entre d’altres, són una prova del seu interès per no quedar aïllat.

Però el retorn al nostre país, enmig d’un ambient no precisament democràtic, també va afavorir que Durancamps declinés definitivament tota preocupació avantguardista. Des del 1939 -escriu la Pia-, “exposarà ininterrompudament cada any a la Sala Parés i tindrà contactes freqüents amb el nou món artístic de Madrid”. A cavall, sobretot, de les capitals catalana i espanyola, no s’estigué de pontificar contra l’informalisme, el surrealisme i les altres tendències que tenien l’abstracció com a denominador comú. El 1950, per exemple, arribà a pronunciar a l’Ateneu madrileny una conferència sobre Las lacras de la pintura actual. 

Sap greu que un artista amb tant de talent -els seus paisatges, bodegons i figures, d’una execució impecacle, en són la millor prova- caigués en aquest dogmatisme. Pia Subias, d’una manera subtil, ens ho va donant a entendre. Però de l’agradable lectura d’una biografia que, tot i que breu, és ben documentada, n’extrec una altra reflexió d’interès.

I és que l’evolució, tan ràpida, de l’art del segle XX ens va fer, a molts, apartar-nos intuïtivament dels estils més clàssics o acadèmicament figuratius. Però ha plogut força en poques dècades i ja és hora que els arbres -sobretot, quan són sòlids- ens dexin veure el bosc. I és que valorar adequadament una figura artística de la categoria de Durancamps no m’ha d’impedir, per a res, interessar-me per molts altres corrents, ben distints i sovint oposats al seu.

Em sembla que l’art, més que nou o vell, ha de tenir qualitat, capacitat de presència -com deia Modest Cuixart- i, sobretot, esdevenir un batec intens de la condició humana. Només els creadors autèntics, en cada tendència i cada estil, són capaços d’aconseguir-ho. 

Per tot plegat, cada cop tinc més clar que eclecticisme -que no vol dir neutralitat- és sinònim d’intel·ligència. Per les converses que a voltes mantenim amb la Pia -una altra admiració comuna és Guinovart, per exemple-, entenc que ella també va per aquí. I que el que la mou en la seva dedicació a l’art, per damunt de tot, és la sensibilitat, el gust i el misteri. Me’n felicito.