JOSEP RUAIX, la militància, el saber i la passió per la CATALANA llengua
El distingit lingüista i sacerdot moianenc Josep Ruaix, premi especial del jurat dels premis Martí Gasull 2018 instituïts per la Plataforma per la Llengua, troba els darrers anys -per si encara no hi fos prou- el reconeixement que el seu ingent treball mereix. La llarga trajectòria de fidelitat a la llengua catalana i del seu ensenyament a tantes persones mitjançant les mítiques “fitxes Ruaix” -o llibres de tant d’èxit com Català fàcil– va fer forat en el seu moment, i ha contribuït a la vitalitat i normalització social del català -malgrat més d’un malgrats– d’una manera molt sòlida, i esperem que prou definitiva…
En el seu conjunt, l’obra gramatical de Ruaix mostra una modernitat esplèndida. Per la seva fidelitat al mestratge de Pompeu Fabra, però també per l’adequació de l’esperit de l’obra del Mestre als temps actuals.
Un aspecte important del reconeixement de què parlàvem el va constituir, el setembre de l’any passat, l’homenatge col·lectiu que se li va retre a Moià, en ocasió del qual es va publicar La galàxia Ruaix. Aquesta més aviat petita -per dimensió, no pas per interès- obra de caràcter miscel·lani s’emmarca dins la Ruta Pompeu Fabra, vinculada a l’Any que s’ha dedicat al gran gracienc i badaloní d’adopció, en el cent cinquantè aniversari del seu naixement i el centenari de la publicació de la Gramàtica catalana.
L’edició de la miscel·lània és a càrrec del terrassenc David Paloma -per cert, fill d’en Lluís, un molt apreciat professor meu de Secundària– i de Mònica Montserrat, i ha estat possible gràcies a la col·laboració dels ajuntaments de Moià i de Calders, d’Òmnium Cultural del Bages-Moianès, del Grup d’Estàndard Oral de la UAB, de la Ruta Fabra suara esmentada i d’un seguit de persones vinculades -familiarment, amicalment i professionalment- al lingüista militant que Josep Ruaix i Vinyet li confessa que és, en una entrevista, a David Paloma.
Doncs bé, tinc l’honor i la complaença que una altra entrevista inclosa al llibre -que mossèn Ruaix, molt amablement, em va fer arribar- sigui precisament meva. Porta un títol tan directe com “Sense correctors, el català seria infecte”, i va ser publicada l’agost del 1999 al setmanari El Temps -com passa el temps, sí, per a mi, per a Ruaix i per a tothom, ai!…
En aquesta entrevista, el treballador indefallent per la llengua -tot vibra en mode “ll”- que és Ruaix deia, en el context del procés de normalització lingüística i a finals del segle anterior:
“El que és important és que es vagin consolidant uns determinats progressos i que no hi hagi perill de recular. És el cas de l’escola, de determinats mitjans de comunicació, de l’administració pública… I ara toca a la justícia i al món socioeconòmic. En el fons de la qüestió hi ha un problema polític de correlació de forces, i si no la tens, la força, no pots imposar-la”.
Traslladant ara, gairebé a finals de la segona part del segle XXI, aquest relat lingüístic al d’un altre procés, el polític, ens adonem que com a catalanes i catalans, i singularment com a sobiranistes, tenim una certa -o molta- força, i prou que ho corroboren els fets i les circumstàncies d’aquests darrers anys. En tot cas, la gent que som partidaris de la independència nacional no hem pogut imposar, de moment, el nostre propi relat bàsicament per dos motius: perquè el relat dels espanyols, en conjunt, no és democràtic, i també perquè no tenim, per ara, una majoria social prou qualificada que ben segur que faria més efectiva la pressió internacional.
Aparquem aquestes cabòries, de moment, perquè la situació, a hores d’ara, és prou complicada… En tot cas, deixeu-me dir que, com a admirador seu, a mi m’hauria agradat que mossèn Ruaix hagués obtingut enguany un dels VII Premis Pompeu Fabra a la projecció social del català, instituïts pel Departament de Cultura a través de la Direcció General de Política Lingüística. Però guanyar dos guardons importants en un mateix any, i en el mateix sector, no és pas fàcil. Tot arribarà…
Entre les mítiques Homilies d’Organyà que apareixen en la imatge següent i la producció tan valuosa i l’impuls ben militant de Josep Ruaix -passant pel llegat de Fabra i les aportacions de molts i moltes altres-, jo crec que la llengua catalana ha pogut, definitivament, salvar els mots. Una breu ullada al web institucional Llengua catalana http://llengua.gencat.cat/ca/inici -que conté, a més de recursos i altres informacions, els successius informes anuals de política lingüística- us permetrà visualitzar-ho millor. Tot i així, àmbits com la justícia o l’audiovisual, o el sector econòmic a més d’un nivell, són manifestament millorables…
Aquesta normalització progressiva s’ha aconseguit, sobretot, gràcies a la consciència de poble, més enllà que l’antic Principat de Catalunya -territori principal del català, però no pas l’únic, i la resta es troben en pitjors condicions lingüístiques- esdevingui finalment la nació d’un Estat propi en forma de República o aquest procés, prou complex, topi amb més o menys dificultats.
Celebrem-ho, consolidem-ho, alegrem-nos-en. Però sobretot, no abaixem mai la guàrdia, ni en l’àmbit lingüístic, ni en l’ambient cultural, ni a nivell polític ni en la resta de sectors d’activitat. I és que tenim, majoritàriament, una determinació republicana i disposem, sortosament, d’una societat civil prou forta, que personalitats com l’il·lustre moianenc contribueixen tant a envigorir.