A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

5 que són 5 referents del CANT, local i global

Sense categoria
La mort recent d’Enric Barbat m’ha colpit, ni que només fos perquè era un dels dos cantautors veterans amb qui jo hi tenia una relació diguem-ne electrònica.

I m’ha agradat conèixer, per fi, presencialment l’altre, Paco Muñoz, el dia que la Fundació Lluís Carulla va lliurar-li un dels seus Premis d’Actuació Cívica.

I m’ha impactat la desaparició de Cesária Évora, la musa de Cap Verd que regnava pel món com a diva dels peus descalços.

I m’ha impressionat retrobar el gran Georges Moustaki de la mà de Marina Rossell i Albert Om al Convidat. Una mica ja acabadet, però ple de lucidesa…

I m’ha complagut, en fi, parlar amb l’accessibilíssim Jaume Arnella a Bigues i Riells, en una trobada de col·laboradors de la bona revista que és Vallesos


Tots ells i elles participen de la meva admiració. Són o han estat persones que formen part del petit o gran imaginari que és la cançó d’autor -una part de la música més lúcida i creativa- i, per tant, del meu. Tot i que la Cesária -també coneguda com a reina de la morna– no hagi estat ben bé autora, sinó una intèrpret de les més grans [http://youtu.be/CkuaF2JrcV4]…

L’Enric era un dels Setze Jutges històrics, però jo hi havia connectat quan des de Menorca gravava els seus darrers discos [http://youtu.be/nxB0hjvEw0I] i maldava per tornar als escenaris. Ara ja no podrà ser… La seva adreça me l’havia facilitat l’amic Miquel Pujadó, el mateix expert en aquest món -i reconegut cantautor- que em procurà el contacte amb el Paco, que tant ha fet per tal que pugui mantenir-se una identitat valenciana [http://youtu.be/FnPwTH4vtnQ] no subordinada a cap altra.

El Georges -que ha anat venint a Catalunya- és un dels meus amors eterns [http://youtu.be/tvSyS9Q_BvQ]. L’associo sempre -a més de les olors de la Mediterrània i, fins i tot, a la màgia del Brasil- a la parisenca Île Sant-Louis on viu, i per la qual jo m’hi passejava d’una manera plaent i curiosa no fa pas massa anys.

I al Jaume -l’home dels romanços en el millor sentit- m’ha agradat conèixer-lo de prop, diumenge passat, a la vall del riu Tenes, en ple Vallès Oriental.
Tot i que l’havia saludat breument fa uns anys a Matadepera, en acabar una de les seves participatives actuacions [ http://youtu.be/ACY81sE_lYs].

Les estètiques de tots plegats -com els públics- són ben diferents. Però jo hi veig el nexe comú de posar la persona al centre del món, i l’art, la poesia i la música al servei de pulsions molt creatives i dels valors més sensibles. El seu cant i la seva obra perviuen i perviuran, des d’un o altre abast. Des del diàleg entre el local i el global i la cultura que tot ho arrela i tot ho inclou, perquè té -és necessari- sentit de terra, però no dèria de frontera…

AGAPORNIS, l’ocell de l’amor

Té uns colors exòtics, molt vius, i un bec vermell preciós. Va arribar un bon dia a casa i contribueix a què hi hagi més bon ambient. Es diu Charlie, però jo tendeixo a anomenar-lo Aga, d’acord amb el nom de l’espècie.

És l’agapornis, un ocell sobre el qual reconec que, fins fa relativament poc temps, no n’havia sentit a parlar. Semblant al lloro, però força més petit, se’l coneix com l’ocell de l’amor. Dedueixo que, amb els temps que corren, cal estendre a bastament la seva presència…

 

Als agapornis també se’ls anomena inseparables ja que, sovint, viuen en parella. Però és possible tenir-los sols sempre que els hi dediquis l’atenció, i fins i tot el carinyo, necessaris.

En el cas del Charlie, venia d’una altra casa i no era tan clar que es pogués adaptar a la vida en parella quan no hi era avesat. La meva filla petita -que és la dipositària de l’obsequi– està encantada amb ell, però el conjunt de la família compartim el seu encís.

Els agapornis provenen del continent africà o d’illes adjacents -inclosa la gran, admirada i, a dia  d’avui, no visitada Madagascar– i n’hi arriba a haver fins a nou menes. El nostre és de la varietat emmascarada, per negre com té el caparró. De nom científic Agapornis personata, prové del nordest de Tanzània.

Resulta molt improbable que arribin a parlar, però compensen aquesta suposada carència amb el seu esperit vivaç i el seu posat divertit. Tal com correspon, certament, a un ocell de l’amor

Són relativament silenciosos -però l’Aga Charlie bé que s’excita, de tant en tant, sobretot quan veiem la tele. S’adapten bé a la majoria de climes i tenen una dieta senzilla. Poden arribar als 10 anys de vida, o fins i tot més enllà. Hi ha temps, doncs, per a gaudir-ne amb una certa plenitud.

En definitiva: són bestioles ben capaces -dins i fora de la gàbia- de fer-nos companyia i contribuir, d’una manera força pulcra, a l’indispensable feng shui de la llar…