A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

ATAHUALPA, arribes fresc al segle…

Sense categoria

…perquè malgrat que ja no hi ets, Héctor Roberto Chavero, pervius artísticament -i crec que això durarà- com Atahualpa Yupanqui. El teu, no en tinc cap dubte, és un dels millors referents que ens ha llegat la música popular. Ja et posseïa fa anys en un disc antològic, però ara -gràcies, novament, al sistema bibliotecari- he tingut un accés realment fascinant a L’Integrale en cinc CD que el 1992 -el mateix any de la teva mort- va editar el prestigiós segell Le Chant du Monde.  

Ets andí, argentí i universal. Ens vas fer sentir plenament el potencial de la Pachamama -la deessa de la mare terra dels indis- quan la lluita pel medi ambient encara no sabíem ben bé el que era. Només cal escoltar les teves lletres, que ens connecten profundament amb la natura, des de la bellesa de les teves composicions, l’emoció de la teva veu i la cadència de la teva guitarra.

Los ejes de mi carreta, que ara podeu tornar a escoltar, és un dels temes més coneguts d’Atahualpa Yupanqui, un dels artistes veritablement emblemàtics del segle XX. Ara el col·locaríem a l’apartat de world-music -músiques del món- i ens quedaríem tan amples i cocacolonitzats. I tanmateix -tant de bo no m’equivoqui-, crec que aquest àmbit anirà adquirint, progressivament, una major importància. Artistes com Atahualpa li han donat tot el sentit, perquè la diversitat cultural en té i molt, sobretot si volem un segle XXI veritablement digne de ser viscut.

Yupanqui és molt viu, i crec que ho continuarà sent per molts anys. El senyor Héctor Roberto Chavero Haran, fill de crioll argentí d’origen quítxua i de mare basca, no, malauradament. Va morir el 1992 d’una aturada cardíaca, després d’una actuació, a una cambra d’hotel de la ciutat de Nimes, a la Provença. I és que l’artista Atahualpa havia viscut força anys a París i era un habitual, doncs, de la França que tant ens ha influït històricament.

La seva obra, com us deia, constitueix un gran cant a la terra i al paisatge, simbolitzats per la divinitat índia de la Pachamama; aborda també molt sovint la idea del camí com a metàfora i símbol de l’aventura de viure; reflecteix una especial sensibilitat contra la injustícia i una reivindicació permanent de la llibertat, i recupera, en fi, la tradició i la memòria.

                           
                           “Caminito del indio,
                           sendero coya sembrao de piedras.
                           Caminito del indio,
                           que junta el valle con las estrellas.

                           Caminito que anduvo
                           de sur a norte mi raza vieja.
                           Antes que en la montaña
                           la Pachamama se ensombreciera.

                           Cantando en el cerro,
                           llorando en el río,
                           se agranda en la noche
                           la pena del indio.”
                          

Aquestes són les estrofes inicials de la primera cançó important d’Atahualpa Yupanqui, Camino del indio, composada als dinou anys. Podreu ampliar la informació sobre l’argentí si consulteu el volum dedicat a l’Amèrica Llatina de l’obra …Y la palabra se hizo música, el gran treball de referència sobre els cantautors escrit per Fernando González Lucini.

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/69790 ja us en vaig parlar oportunament. Don Ata, com veieu que també li deien, connectava de manera genial la tradició folklòrica d’origen incaic -d’aquí prové el seu nom artístic- amb el sentit crític i reflexiu que és propi de les lletres de la cançó d’autor. 

Chavero, durant els anys 40, va prendre la decisió d’afiliar-se al Partit Comunista argentí, que abandonaria al cap d’un temps. El règim peronista, que aleshores dominava el país, va perjudicar-lo artísticament i maltractar-lo personalment. “En tiempos de Perón -comentava Atahualpa- estuve varios años sin poder trabajar en la Argentina… Me acusaban de todo, hasta del crimen de la semana que viene. Desde esa olvidable época tengo el índice de la mano derecha quebrado. Una vez más pusieron sobre mi mano una máquina de escribir y luego se sentaban arriba, otros saltaban. Buscaban deshacerme la mano, pero no se percataron de un detalle: me dañaron la mano derecha, y yo, para tocar la guitarra, como soy zurdo, utilizo la izquierda. Todavía hoy, a varios años de ese hecho, hay tonos como el Si menor que me cuesta hacerlos. Los puedo ejecutar porque uso el oficio, la maña; pero realmente me cuestan”. 

I és que, a voltes, la vida és dura. Val molt la pena, per tant, d’endolcir-la tant com es pugui escoltant, per exemple, una milonga -el cant lent i greu de la Pampa-, una chacarera o una zamba -danses de ritme viu i alegre-, la intimista vidala, la reivindicativa baguala… En definitiva, els sons de vida i esperança que ens arriben d’una veu i una guitarra tan amarades d’humanitat com les de Yupanqui. 

A qui, precisament, la Fundació que du el seu nom i que impulsa un fill del gran artista ha homenatjat a partir de la commemoració, aquest 2008 que s’acaba, del Año Yupanquiano. Nascut el 1908, Héctor Roberto Chavero  
no ha pogut esdevenir centenari, però el seu compadrito Atahualpa arriba al seu primer segle, ja us ho dic, més fresc que mai…

Montilla i el PSC: els fets i les paraules

Sense categoria

Tal com recordareu, un dels eslògans de la darrera campanya dels socialistes al Parlament de Catalunya va ser el Fets, no paraules. Volien adequar-se al tarannà personal del seu candidat, José Montilla, per tal d’impregnar, després, l’acció de govern. La votació d’ahir de l’executiva del partit sobre la intenció de vot davant dels pressupostos estatals del 2009 permet, novament, calibrar quin és el valor de les paraules… i la contundència dels fets.


FETS:

El PSC (PSOE, a l’hora de la veritat) ha certificat el seu aval als pressupostos que es votaran dijous al Congrés dels Diputats. Els socialistes sostenen que fer caure els comptes de l’Estat provocaria una inestabilitat política que s’afegiria a l’econòmica, i que res garanteix que d’aquesta manera es tanqués l’acord per al finançament de la Generalitat que es desprèn de l’Estatut.

Fins aquí, res de nou…

PARAULES:

“Si es donés el cas, que no desitgem en absolut, que no s’arribés a un acord; si s’evidenciés que el Govern d’Espanya no tingués voluntat de complir l’Estatut, les relacions entre el PSC i el PSOE no tornarien a ser com abans” .

Bla, bla, bla…

Montilla a Zapatero davant el plenari de XIè. Congrés del PSC:

“José Luis, los socialistas catalanes te queremos mucho, pero aún queremos más a Cataluña y a sus ciudadanos”.

Bla, bla, bla…

Malgrat tot, potser la tasca del conseller Antoni Castells, la visió il·lustrada de Ferran Mascarell -cada cop més nacionalment transversal i l’interès d’algú altre podrien aconseguir que paraules com aquestes, algun dia, es transformessin en fets.

Pasqual Maragall, per exemple, prou que ha patit les dificultats que al PSC hi hagi, en matèria nacional, una certa coherència entre els fets i les paraules. I així va el país…

PUJADÓ mira enrere… per anar endavant

Sense categoria

Crisàlide és el tercer lliurament de la Integral oberta de Miquel Pujadó, presentada dimecres al vespre a la seu barcelonina de la Societat General d’Autors i Editors (SGAE). Els dos volums anteriors, publicats en pocs mesos, són Frontissa i Sediments. És clar que el cantautor terrassenc, després de més de mig segle de carrera, es troba en un bon moment creatiu, com espero que ho corrobori el disc amb temes nous que veurà la llum relativament aviat i del qual ens va oferir algun tast.

L’acte va tenir oficiants de luxe: Isabel-Clara Simó, Manel Camp i Miquel Àngel Pascual, l’antic trincaire que no s’ha dedicat als negocis lucratius a l’entorn del món de l’espectacle. Em va complaure -a més d’admirar novament la creació pujadosiana- saludar l’escriptora i també el pianista i compositor, i descobrir la lucidesa i el sentit de l’humor del barbut nascut a Mataró.  


Miquel Pujadó
 torna a ser protagonista d’aquest bloc -ja ho va ser l’any passat a http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/55116– perquè una Integral oberta no es presenta cada dia, i menys en l’àmbit de la Cançó. Després de l’èxit -us n’adjunto en el vídeo Tot és nostàlgia, un dels temes més bells- que representà La sínia i l’estrella. Suite d’Agustí Bartra (2006) -disc d’homenatge a un gran poeta del qual enguany es commemora el centenari del seu naixement-, Discmedi té en curs d’edició aquesta mena de balanç provisional de la trajectòria d’un artista -i també crític musical- que disposa, crec, de corda per a estona.

Frontissa, Sediments i ara Crisàlide en són els tres primers lliuraments. Al web pujadosià [www.miquelpujado.cat] en trobareu una informació més àmplia. Però ara vull centrar-me en un acte de presentació que em va resultar particularment emotiu. No em sap gens de greu, doncs, haver fet campana de la meva classe setmanal de ioga, interessant experiència de la qual us en parlaré algun dia.

Isabel-Clara Simó va ser prou vehement -com és el seu estil- a l’hora de ressaltar el sentit incisiu de les lletres del Miquel, la qualitat de les quals sempre li ha estat reconeguda. I va fer especial èmfasi en el compromís -patriòtic i cívic- de l’artista, la qual cosa no l’impedeix de ser crític amb el país i el món que li ha -ens ha- tocat viure.

Manel Camp -un dels nostres reconeguts mestres moderns sonors- va subratllar l’ofici musical de Pujadó, amb el qual ha anat col·laborant d’una manera intermitent. Al manresà, aquesta col·laboració li resulta còmoda. Segons ell, MP té molt clar el que vol i, a més, grava habitualment els temes gairebé d’una tirada. Remarcà, de tota manera, que fer arranjaments a partir de les lletres del de Terrassa -pèrò nascut a Madrid l’any 1959- no sempre és fàcil, ja que són, sovint, ben llargues.

I Miquel Àngel Pascual va fer una exposició ben divertida en la qual donà a entendre que la irrupció massiva, a partir del rock i dels Beatles, de la música popular anglosaxona desequilibrà profundament el panorama de les músiques del món. Pot semblar aquesta una actitud resistencialista, però també és la meva des de sempre perquè la crec prou ajustada a la realitat. Ep!, i això sense menysprear alguns grans noms de compositors i/o intèrprets en llengua anglesa que es mereixen, si s’escau, tots els honors.   

Pujadó accepta que se’l consideri una mena de representant aquí de la cançó de tradició francesa “és el nostre Brassens”, proclama I-C Simó-, però es creu més aviat deutor d’una gran tradició poètica i musical europea que es remunta al temps dels trobadors. Ens ho tornà a demostrar al final de l’acte, en interpretar algunes cançons dels cedés que es presentaven -entre les quals la molt punyent L’hecatómbola, sobre el destí incert dels infants al món segons el seu origen– i dos dels interessants temes nous. Abans, Manel Camp havia interpretat al piano la seva singular versió de Sóc un peix de terra endins.

Precisament, em va complaure saludar aquest músic abans de prendre alguna cosa en el petit xeflis final. No havíem tornat a trobar-nos des de l’entrevista que l’any 2003 vaig fer-li per a El Temps. Camp, cap del departament de jazz i música moderna de l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC), ha prestigiat des de sempre la Cançó com a acompanyant de molts dels seus grans artistes i arranjador d’un bon nombre de temes. Un remarcable servei a la cultura i al país, doncs, i un luxe per a la música.

I també resultà interessant la breu conversa amb Isabel-Clara Simó i el seu marit, Xavier Dalfó, als quals conec des dels temps que jo havia col·laborat a Canigó, la mítica capçalera nacionalista del període de la Transició i primers anys de la democràcia que ells comandaven. Ja sabeu que l’escriptora d’Alcoi és una novel·lista i narradora molt llegida i una columnista que, diàriament des de l’Avui, ens posa en contacte amb el món vist des d’una realitat nacional, la nostra, que s’estima a bastament, però, quan s’escau -i això és molt sovint-, d’una manera ben crítica.

Entre el públic vaig distingir l’exconseller convergent Joan Guitart -un brassenià impenitent- i l’escriptor Robert Saladrigas. D’una manera o altra, l’obra de Miquel Pujadó -com la de tants altres cantautors- propicia la convivència perquè de sempre sabem que la música, la poesia i la cançó són, sobretot, rastres de vida.

 
 

JORDI ALCARAZ, transgressions, representacions, desaparicions

Sense categoria

L’obra de Jordi Alcaraz és una de les més valorades d’entre els artistes contemporanis catalans de les darreres dècades. Com podeu suposar, això em complau, tot i que entre ell i jo no hi hagi, que se sàpiga, parentiu de cap mena. Esperonat per la feliç coincidència dels cognoms, ja havia vist mostres d’aquesta producció en alguna galeria barcelonina i me n’havia interessat el llenguatge molt personal i, alhora, tenaç i subtil. 

Ara he refermat aquest interès en visitar l’exposició La pintura als pregons al Centre d’Art Tecla Sala, de L’Hospitalet de Llobregat. Alcaraz hi exposa una seixantena d’obres, realitzades d’una manera tan artesanal com imaginativa. Són peces que transgredeixen els límits entre pintura i escultura i, en alguns casos, envaeixen l’espai arquitectònic. Esdevenen, igualment, jocs de representació i exercicis de desaparició.  

Al catàleg de la mostra -que, si més no per la portada, és un autèntic “llibre d’artista”- el crític Manuel Guerrero hi escriu: “L’art i la societat del segle XXI viuen un creixement exponencial de pantalles; les imatges en moviment, al cinema, a la televisió o a Internet, esborren les imatges fixes, fan cada vegada més difícil la contemplació reposada de les imatges. (…). El món virtual s’imposa a la realitat.”

“I, tanmateix -continua dient-, hi ha la realitat de la pintura, que reneix amb una nova consciència matèrica i amb una nova força metafòrica. És interessant de constatar que Jordi Alcaraz (Calella, 1963) es va començar a interessar per l’edició gràfica i el dibuix als anys vuitanta, i que va ser als noranta, mentre es consolidava la societat digital i de la comunicació, quan va desenvolupar la seva original revisió de la pintura i de l’escultura.”

No és estrany, doncs, que Alcaraz també hagi col·laborat amb altres artistes, com a autor o editor de llibres de bibliòfil. Guerrero n’assenyala la “precisió artesana” i el “treball d’investigació a partir d’idees i d’intuïcions molt personals”. Jo, que no sóc crític, sinó només una persona sensibilitzada per l’art, us he de dir que la pell d’aquesta obra m’atrau, més enllà de com es digui el seu creador -que es diu com un germà meu, per cert.

M’agrada sobretot la determinació de JA en el tractament d’elements simples. De la seva mà, el paper, el vidre, el mirall o les pedres, a més de la matèria gairebé màgica que per a l’art i la sensibilitat ha estat la pintura, adopten un nou sentit. Es transformen en metàfores i imatges que configuren una altra realitat. De fet, i ja que, com dèiem, som al temps del cinema, la televisió, Internet…, és aquest un dels camins que cal que continuï explorant l’art del nostre temps. 

Per això us convido a visitar, fins al dia 25 de gener, aquesta àmplia i ben instal·lada exposició al Tecla Sala [www.teclasala.net]. Comprovareu, de passada, que centres d’art així vertebren amb eficàcia la gran àrea metropolitana barcelonina. Ho fan més enllà que l’art i la cultura tinguin una certa força transformadora però disposin -ens agradi o no- d’un poder limitat…