A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

La nostra guerra TRICENTENÀRIA no es podria explicar millor…

la-guerra-del-1714

La propaganda editorial de Pòrtic en parla com d’“un llibre imprescindible per conèixer la guerra de Successió, el seu impacte i les conseqüències avui”, i s’ha de dir que l’eslògan no és gens exagerat. I és que La guerra de 1714 , que es presenta com “la clau catalana d’un conflicte mundial”, és, de debò, un títol clau de la bibliografia catalana recent.

Darrerament n’han sortit molts, de llibres sobre l’11 de Setembre, el 1714 i el conflicte històric que tot això ha anat arrossegant, i que encara patim.  Ara mateix amb intensitat, i també amb esperança.

Si passeu -ja ho deveu haver fet- per la llibreria del CC El Born, us els trobareu tots. Començant pel celebrat Victus, d’Albert Sánchez Piñol. O les aportacions cabdals d’Albert Garcia Espuche i de Francesc Xavier Hernàndez Cardona. O un llibre tan interessant i alhora bon motiu d’obsequi com Barcelona 1714: els gravats de la guerra de Successiód’Agustí Alcoberro. O les indispensables Narraciones històricas desde el año 1700 al 1725, de Francesc de Castellví. O el clàssic L’Onze de Setembre, de Santiago Albertí

Però feu-me cas: si no teniu molt temps i voleu saber els detalls més importants -coneguts, o no tant-, el context històric i la significació de conjunt de la -per a nosaltres- malaurada contesa destructiva, llegiu La guerra de 1714, bàsicament una llarga i incisiva entrevista de l’historiador bagenc Joan Esculies a un altre historiador -un dels més grans dels que tenim ara-, l’osonenc Joaquim Albareda.

Una entrevista llarga que ocupa la major part d’un llibre curt (175 pàg.). En el qual se’ns fa entendre, de la manera més pedagògica, els precedents de la guerra de Successió; el desenvolupament de la pròpia guerra i de la resistència, centrada sobretot en el setge i la caiguda de Barcelona; les conseqüències de l’exili austriacista, o la internacionalització -ara hi tornem, no cal dir- del “cas dels catalans”.

Singularment, hi he descobert alguns referents que no coneixia prou, com el príncep Jordi de Hessen, el notari Ramon de Vilana Perlas, la reina regent Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel, el noble i erudit Pau Ignasi de Dalmases, el militar valencià Joan Baptista Basset o el patrici Sebastià de Dalmau.

I també cal que us digui que la coberta de l’obra s’ha concebut a partir de la reproducció del Quadre de Felip V  que s’exhibeix, penjat cap per avall, al Museu de l’Almodí de Xàtiva. Una venjança mínima contra el primer Borbó, que manà cremar, oprobiosament, la ciutat d’on són fills els cantants RaimonFeliu Ventura o Pep Gimeno Botifarra, per exemple… 

El volum es complementa amb dos útils apèndixs sobre les rutes d’aquella guerra i qui era cadascun dels seus principals protagonistes. Creieu-me: molt i ben treballat contingut com poc l’esforç -i ben agradable, malgrat que s’hi expliqui la crònica d’una desfeta- que demana llegir-lo…

 

 

El “pirata” d’en CUYÀS: de tan interessant, se m’ha fet curt…

Com que el segueixo habitualment a El Punt Avui i la seva columna em complau pràcticament sempre, hi anava molt ben predisposat, a la lectura d’El nét del pirata. A aquests records -o memòries provisionals– de Manuel Cuyàs Gibert. A aquest exercici lloable de “jo sóc jo i, en el món que ens acull o ens destrossa, la meva mataronina circumstància”

I a fe que no m’ha decebut. Més ben dit: m’ha encantat. El llibre l’he trobat tan amè, interesant i ben escrit que se m’ha fet curt. Com diria l’autor, la seva lectura se m’ha desfet com un bolado. I és que, quina delícia hagués estat anar passant encara més pàgines amb la prosa captivadora d’aquest mestre del periodisme català contemporani. O un d’ells, per no mitificar en excés.

 

En poques paraules, El nét del pirata és l’evolució de la història recent de Catalunya passada pel sedàs d’una ciutat mitjana de característiques singulars -tot i que, en alguna mesura, de trets potser no prou acusats, però realment existents. I per la mirada -goso dir seductora– d’un autor dotat d’un instint d’observació de la realitat que no sempre s’estila. Amb una manera de dir les coses que se’ns transmet de seguida, de tan propera i versemblant, però imbuïda sense embafar d’una ironia intel·ligent que mai deriva en el sarcasme.

Fill, jo mateix, de Terrassa -una altra de les ciutats mitjanes de Catalunya-, l’aventura de Manuel Cuyàs m’ha interessat perquè m’hi he reconegut en diversos aspectes -jo també vaig ser alumne dels Escolapis, per exemple. Però el llibre, lògicament, és un compendi de plans generals -les vicissituds de la intrasocietat mataronina, de la Catalunya d’un franquisme que va haver d’evolucionar malgré lui perquè el món anava canviant- i d’escenes personals. Per exemple, la vocació cinèfila d’en Cuyàs -que comparteixo, però sóc lluny d’igualar-, és deliciosa, tal com ell ens l’explica:

“Vaig ser un desficiat del cine. I tot i que un dia vaig mig prometre que quan haguessin substituït les pel·lícules per la projecció electrònica i hagués desaparegut del foradet el senyor que mirava jo deixaria d’anar al cine perquè per mi hauria perdut l’embruix, la veritat és que encara hi vaig i que quan m’assec a la butaca penso que hi ha pocs llocs al món on em senti tan feliç i confortable. Després la pel·lícula m’haurà agradat o no, i la tendència actual és que no me n’agradi cap o cada cop me n’agradin menys, però hi torno sempre”.

Hi ha moltes altres delícies, en aquest llibre. Per començar, el pas de les generacions, des de l’avi pirata a l’Atlàntic llatinoamericà que biològicament, ben bé d’avi, no ho és. O la vida cultural d’una clara ambició catalanista de la capital del Maresme, encapçalada per en Terri i les seves tertúlies del Racó. O el fet de ramblejar, òbviament per la Rambla de Mataró, microcosmos on l’autor ha viscut sempre. O el món d’experiències -universitàries i professionals- que per a Cuyàs ha estat Barcelona, sense deixar de banda la Girona que, com a periodista, l’acollí d’entrada millor que el Cap-i-Casal…

Hi ha tot això i més. La peculiar relació amb Jordi Pujol, també, a qui l’autor ajudà a redactar els tres volums de Memòries  i mira ara, tu… Però pronostico -tal com també ho ha fet hàbilment el nostre periodista a El Punt Avui  d’aquest 8 d’agost-  http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/767516-aixo-em-passa-perque-soc-mes-burro-del-que-tothom-es-pensa.html que la història no jutjarà només el president per la seva censurable malifeta.

Hi ha molts continguts, tons i accents, a El nét del pirata. Per això em sobta la relativa fredor amb què una nota de lectura del Serra d’Or  de juny acull l’obra. És clar que el meu entusiasme pel periodista-escriptor i pel volum no ha de ser, necessàriament, compartit…

Llegiu les pàgines viscudes d’aquest nét adoptiu  que és el Manuel i aprendreu i us distraureu tot delectant-vos, que deia aquell. I a veure si us passa, poc o molt, com a mi: de tan interessant, el llibre se us farà curt i voldreu, ni que sigui idealment, allargar-lo.

 

 

 

VICTUS finitus

Victus

A destemps de molta gent, ja fa alguns dies que he acabat Victus , la celebrada novel·la d’Albert Sánchez Piñol. Ho he fet en la versió original en castellà, que és la que em va tocar  per via familiar, quan la traducció al català encara no hi era. I us haig de dir que crec que el seu èxit és del tot just…

De quan la caiguda de Barcelona només era una amenaça en l’horitzó, ens enganxa sobretot el llenguatge directe i més aviat antihistòric, l’habilitat de l’autor a l’hora d’activar els personatges i els seus efectes col·laterals  sobre la trama i, per damunt de tot, un gran sentit de l’humor. Però l’horror del setge no ens estalvia la barbàrie, i el final és d’una èpica que se’ns imposa d’una manera tan patètica com convincent.

 

Diu el Dani: “Si d’aquesta novel·la encara se’n parla d’aquí a deu anys, prometo llegir-la”. Benvolgut, jo no sóc endeví, però crec que ho hauràs de fer. Perquè el totxo -en el bon sentit- d’ASP romandrà. Per la seva potència narrativa; per la propaganda que ha sabut incorporar des del principi i per haver coincidit amb una commemoració històrica i un moment nacional del país gairebé irrepetibles…

No vaig entendre massa els motius que van empènyer l’autor -català i sobiranista- a no fer de la nostra la llengua original del llibre. D’una obra, òbviament, elaborada en llenguatge narratiu, no pas poètic. Però arriba un punt que puc -permeteu-me la fatxenderia- perdonar-li , si ja ho ha fet àmpliament la nostra societat literària i cultural. Ai, quins temps aquells en què es bescantava Serrat pel fet de cantar en castellà!

Tanmateix, potser no cal confondre les coses: ara ens hem tornat més tolerants, en aquest sentit, però sembla que la salut del català progressa adequadament, i que la que, sobretot, ho fa amb renovat impuls és la consciència política i civil del país.

Ni que només fos per la força dels personatges -els històrics i els de ficció-, Victus bé que s’ho val. Ah!, hàbil i trempat  Martí Zuviría, immens i patètic general Villarroel. Oh!, mestres enginyers -també Zuviría, clar- Vauban, Dupuy-Vauban, Coehoorn. Malvats “Jimmy” (duc de Berwick), duc de Pòpuli i, no cal dir, Felip V. Benvolgut -tot i que no fossis cap ànima càndida– Ballester, capitost de miquelets , la força armada i insubmisa del poble. O Amelis, dona sorgida del cor d’aquest poble. Ardit artiller mallorquí Francesc Costa. Dolços i singulars Nan, Anfan… Us convido a completar la galeria llegint l’obra, si és que no ho heu fet ja.

Al cap i a la fi, Victus  és com la crònica amarga d’un dels pitjors episodis de la capital d’un país dissortadament vençut però orgullós dels seus punts forts, que no amaguen febleses. Per això, amb tots els contratemps de la història, aquesta nació torna a rebrotar amb força al cap de tres-cents anys. Ho fa -no sense risc- amb la memòria recobrada, la consciència com més va més intacta i el destí, novament, per escriure…

I per guanyar-lo.