A la brasa i al caliu

El president del Barça, Sandro Rosell, dixit: “Responc a la imatge del català típic: visc a Barcelona i tinc una casa a l’Empordà per a l’estiu i una altra a la Cerdanya per a l’hivern”. Jo no dec ser tan català o, en tot cas, no tan genuí: només tinc un pis a l’Eixample de BCN, i encara inscrit a dos noms.

Suposo que et referies, Sandro, al pijo català típic… Doncs bé, posats a triar, prefereixo un altre tipus de pijeria que se la juga més pel país. Segur que ja saps de qui parlo: d’un antic amic teu que aquesta setmana és el protagonista de la portada d’El Temps amb el títol: “La distorsió Laporta”. I que un dia d’aquests sortirà entrevistat a The New York Times, ja se sap que un diari casolà qualsevol…

Una de les millors aportacions de l’etapa actual de l’Avui -no del tot plàcida- és la crònica setmanal –“A ull nu”– del periodista mataroní Manuel Cuyàs. Té tot el que a un bon cronista se li pot demanar: no tan sols una mirada singular sobre l’actualitat, sinó també un estil propi per a expressar-la. El president Pujol, quan  el va fitxar com a col·laborador a les seves memòries, feia, doncs, una tria prou encertada.

Cuyàs, a la crònica del dissabte 23 d’octubre intitulada Tragèdia dels dos amics, s’estén en les diferències entre Laporta i Rosell i hi inclou la definició que he remarcat en groc a l’entradeta. Més enllà dels veïnatges -més que típics, gairebé tòpics, en aquest cas-, el que interessa és parlar d’algunes de les seqüeles d’aquesta situació.

No seré jo qui defensi l’expresident del Barça perquè, com és evident, es defensa sol. Ja vaig parlar-ne a http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/65601/   quan la seva carrera política només s’albirava en l’horitzó. Ara ha esclatat de forma contundentment solidària, i les enquestes li auguren uns resultats òbviament no pas òptims, però sí prou interessants com perquè, a la pròxima legislatura, en continuem parlant.

Si Laporta fos, realment, el Millet culer, Rosell faria santament de portar-lo als tribunals. Però, més enllà de com acabi el litigi, tot apunta a què només hi ha diferències d’interpretació serioses en aspectes comptables. En tot cas, del Jan m’encanta -llegiu les seves darreres declaracions, ni que siguin, en algun punt, desmesurades- la manera que té de jugar a l’atac, poc freqüent entre els VIP catalans. La té en sintonia amb l’estil de joc més virtuós del Barça: el que li ha donat els millors títols i, des d’una catalanitat desacomplexada -com la coalició d’independentisme transversal que JL encapçala-, prestigi mundial.

Pel que fa al Sandro, no sóc qui per jutjar-lo en la mesura que no figuro com a soci d’un club tan gran. Tot i que com que és, precisament, més que un club, ficar-hi cullerada resulta prou legítim. Per tant, amic, no m’acaben d’agradar les teves formes, deutores d’un estil de joc massa a la defensiva -més enllà de si els nois de Pep Guardiola se’n surten o no- que no és a l’ADN del barcelonisme contemporani.

Fa uns pocs mesos, vaig adonar-me que eres el candidat amb més preparació i que la teva victòria electoral resultava prou versemblant. Però no et van escollir per a ser un candidat digne, sinó un bon president. I els gols -i no parlo dels del camp- no acaben d’entrar, per ara. Te’n marques més d’un en pròpia porta i -via presumptes conspiracions, farragoses due diligence o el que sigui- has aconseguit dividir un entorn esportiu i social formidable en un moment que no toca.

El futur? Com en tants àmbits -inclòs el del sobiranisme-, està per escriure. En tot cas, “al Barça hi ha xarvescat“, com diu a l’Avui d’avui mossèn Ballarín en el seu deliciós català de comarques…  

Aquests dies, les autoritats -les d’aquí i les de Madrid- ens han intentat transmetre un missatge tranquil·litzador sobre l’impacte de les obres de l’AVE en la Sagrada Família: “Veieu com no n’hi havia per a tant?”, esdevé la pregunta-consigna. I és que la tuneladora ha anat fent la seva feina, i el temple no en deu haver patit seqüeles aparents. La qual cosa es mantindrà -tranquils!- durant la visita del Papa de Roma. Sobretot pels que la visquin de ple, és clar…

Tanmateix, sembla, talment, que ens prenguin per babaus. Crec que força gent s’adona que les possibles conseqüències -tant de bo que no n’hi hagi ni una- per a l’obra de Gaudí poden venir dels efectes futurs de la modificació del subsòl i també de les vibracions permanents que pot provocar el trànsit dels combois veloços. A l’emblemàtica Pedrera podria passar-li alguna cosa semblant, tot plegat per haver triat llocs de pas que han estat molt discutits i no són gens raonables.

En la meva condició d’agnòstic, ja fa anys que trobo que el celebèrrim i cada cop més acabat temple gaudinià és i serà un gran actiu de Barcelona, de Catalunya i del patrimoni artístic al món (adjunto la imatge completa del projecte). També de la fe cristiana, és clar, però els agnòstics -a diferència dels ateus- no anem necessàriamet contra la transcendència. Simplement, ens en distanciem d’una manera civilitzada i raonable, tot conservant -com, concretament, és el meu cas- l’interès pels continguts diguem-ne més culturals.

Per això, com a tanta gent, trobo que és una bestiesa que el túnel barceloní de l’AVE passi per sota de la SF, com passarà per la Pedrera, igualment. Hi havia, com sabeu, altres possibles traçats alternatius, però sembla que els interessos creats a l’entorn de la futura estació de la Sagrera són els que han prevalgut. Definitivament.

En tot cas, calia esperar que, amb tanta pantalla protectora sota terra, no passés, de moment, cap desgràcia. Però pot ser, diguin el que diguin determinats poders fàctics, que ens intentin aixecar la camisa. I és que els perills reals, tal com han assenyalat nombrosos experts, rauen, més aviat, en els efectes futurs de la modificació del subsòl i també en les vibracions continuades de l’alta velocitat en els fonaments del temple i les seves estructures. Un horitzó problemàtic un cop la nau ja s’ha cobert i la problemàtica façana principal -la de la Glòria- encara s’ha d’escometre.

Darrerament -i també per avançar-nos a la visita papal-, la meva dona i jo vam aprofitar que els Amics del Temple -dels quals en tinc el carnet- organitzaven visites guiades a l’exposició de vitralls de Joan Vila Grau, alguns dels quals ja estan col·locats a la nau grandiosa -un espai que certament impressiona. No sé si aquests vitralls són, ben bé, una meravella, però una autèntica simfonia de llum i de colors sí que s’ha aconseguit amb el seu concurs. La pròpia néta de l’artista, historiadora de l’art, es va esmerçar a explicar-nos-ho amb tota la convicció possible.

Quan a la visita ratzingeriana del pròxim dia 7 de novembre -lògica i pertinent des d’un punt de vista catòlic-, cal esperar que causi les mínimes molèsties possibles i no creï massa aldarulls, que només malmetrien la imatge de Barcelona i de Catalunya -i sobretot, si no fossin pacífics.

Si aquest Papa fos, posem per cas, l’antifranquista Pau VI –i no cal dir l’enyorat Joan XXIII–, potser sí que em plauria d’anar-lo a rebre i no hagués refusat, doncs, l’amable invitació d’alguna amistat per a fer-ho des d’un dels balcons de l’entorn més immediat de la futura basílica. Però em desplauen massa aspectes de l’orientació pastoral de Benet XVI, i el tema de la pederàstia va ser la gota d’aigua que omplí el vas…

Insisteixo: la potència de la Sagrada Família ha d’estar -amb Gaudí, Subirachs,  Vila Grau, els Bonet, o també l’arquitecte i poeta Joan Margarit…- molt per damunt de certes misèries. Des d’una alta velocitat concebuda de manera tan despòtica fins a una Església que, distanciant-se de molts i valuosos aspectes que es desprenen del propi Evangeli, s’entesta en no ser ben bé d’aquest món.

Gatets, com no havíeu vingut abans a aquest bloc? Em feu gràcia des de molt abans que tingués ús de raó, o sigui que havíeu de deixar-vos caure per aquí tard o d’hora.

Posats a parlar de fèlids, també m’agrada el tigre, però qualsevol s’hi gosa encarar. A vosaltres, en canvi, se us pot passar tranquil·lament -quan us deixeu- la mà pel llom. Sou més carinyosos del que habitualment es diu, però, això sí: sempre independents. Aquest és un dels vostres encants… 

Vaig néixer -literalment- en una casa de Terrassa que era també una botiga de queviures. Als meus records infantils s’hi vincula un pati pel qual sempre hi corrien gats, a més d’algunes tortugues que, de tant en tant, apareixien panxa enlaire i a l’altre barri, doncs, a menys que fossis capaç de salvar-les a temps.

Els gatets, com és la seva habilitat, voltaven pels teulats veïns i tornaven quan volien. Aviat vaig aprendre a estimar-los. Aquest amor és permanent, tot i que crec que, en un pis normalet de Barcelona, no s’escaigui massa tenir-hi gats, gossos o altres animals domèstics relativament grans. Qüestió ben opinable…

Des del punt de vista històric, el gat va anar-se tornant sociable uns 3.000 anys abans de Crist. A l’Egipte dels faraons, per exemple, se l’arribaria a fer del club dels déus, ja que se li atribuïen singulars connexions amb el més enllà. I a l’antiga Roma, les qualitats d’independència del gat van ser valorades: se’l creia un símbol de llibertat en una època en què la llibertat era un concepte més aviat relatiu.

A l’alta Edat Mitjana, la provada eficàcia desratitzadora d’aquests animals -en un temps en què la higiene era tan precària- va afavorir-ne l’expansió.
Més endavant, la Inquisició -sempre tètrica- no seria gens favorable a la presència gatuna, ja que se la considerava una certa emanaciò del dimoni. Fins que, a partir del segle XVIII, les simpaties de l’opinió pública van tornar a equilibrar la balança, ja que la descoberta dels microbis va fer augmentar l’admiració vers unes bèsties, en general, tan netes.

Aquestes i altres dades les extrec d’una curiosa i interessant Guía de gatos que em van regalar a començaments dels anys 90. Avui, en el món d’Internet, documentar-se sobre un seguit de temes és més aviat senzill. Per tant, més val que ens fixem, poso per cas, en la curiosa associacíó entre la paraula gat, el nom anglès cat i la semblança d’aquesta forma amb el domini .cat que fa referència, en definitiva, a la nostra Catalunya. I que valorem si la mascota nacional, en comptes de l’entranyable però vilipendiat burro, no hagués pogut ser el gat, per exemple, com també es proposava.

Qüestions simbòliques a banda, deixar-se seduir pel pelatge d’una mixeta o el seu miol constitueix, crec, un indici de sensibilitat tangible. Quan, a casa del meu germà Alfons -que té la sort de disposar de jardí- acaricio el fidel Dun, tinc ben bones vibracions. I si associo la reconeguda independència dels gats a la que voldria per al meu país, aleshores podria ser massa…

Gatets -i gatetes-, sou decididament adorables, dolços, subtils, intel·ligents, resplendents… Sou una de les meravelles que ens ofereix una natura que no sempre ho és, de meravellosa. Amb el vostre sentit de la llibertat i també de la companyia, ens marqueu unes pautes d’intel·ligència emocional que els humans no sempre som capaços d’assimilar… 

Aquest matí hem acomiadat, en un acte especialment emotiu, el Jordi, fill gran de la Cristina, companya de despatx. Als espais funeraris acostumes a trobar-hi gent d’edat madura o més aviat provecta, que és el més escaient. I és que la vida, a la llarga, comporta fatalment la mort, perquè té data de caducitat.

Però, a 23 anys, morir-se no toca, perquè és un itinerari encara massa inèdit, per molt que l’hagis recorregut -com es veu que era el cas- d’una manera intensa. Per això avui hi dominava, al tanatori, la presència de jovent, en una cerimònia malauradament singular…    

Vaig començar aquest bloc, ja fa tres anys llargs, amb la mort per malaltia de l’Arnau, un noi de quinze anys que era company d’estudis de la meva filla gran [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/36559/]. Com en aquella ocasió, ara no vull posar cap mena d’imatge en ocasió del comiat del Jordi, víctima d’un malaurat accident viari.

A més de l’intens dolor que perceps, el que impressiona, en casos així, és la presència majoritària de gent jove. Aquest no és el segment generacional destinat, preferentment, a assistir a una cerimònia funerària -laica o religiosa, tant se val. Què vol dir, tot plegat? Que una vida ha quedat truncada abans -o molt abans- del compte…

Ara se n’ha anat un noi de vida personal, i professional, intensa. Un jove científic del que els seus amics han dit que “pensava amb el cor i actuava amb el cap”. Una persona estimada pel seu entorn i també un militant de la causa de Catalunya. Mentre volem el millor per a la Cris i els seus familiars -tot i saber que ho tenen difícil-, ens envaeix un sentiment d’impotència que la ràbia i la tristesa que sentim no poden esvair.