A la brasa i al caliu

La invitació d’Emigdi Subirats i Sebastià a través del seu bloc -que jo vaig caçar a un altre bitàcola, De res, massa– no podia ser més oportuna. I és que honorar un poeta com Gerard Vergés constitueix un veritable plaer. Des que vaig descobrir-lo a L’ombra rogenca de la lloba (1982, Premi Carles Riba de l’any anterior), Gerard Vergés i Príncep (Tortosa, 1931) és un dels meus poetes preferits en llengua catalana. La seva poesia -culta, elaborada, sàvia- no deixa de ser prou entenedora, en un equilibri que no sempre és fàcil. Apotecari de sòlida formació humanística, us parlo d’un ebrenc universal que el 26 de setembre va ser homenatjat, com s’escau, al tortosí Teatre Auditori Felip Pedrell.

Autor d’una obra relativament breu, l’any 2005 no vaig dubtar a adquirir la seva poesia completa, traduïda al castellà però publicada en edició bilingüe sota el títol La raíz de la mandrágora. La va posar al mercat una editorial barcelonina poc coneguda però de títol ben curiós: La Poesía, señor hidalgo [www.poesiahidalgo.com].

Posats a fer, he seleccionat no un, sinó tres poemes de Gerard Vergés. El primer es diu -en homenatge a un altre poeta major- Inspirat molt vagament en Hölderlin:

Vénen i van les ones de la mar
i en el seu si profund el meu cor nego,
l’ànima nego, nego el pensament.

Considero en silenci el meu destí,
i el cant s’acaba sempre en desencant.
Només quan era noi el món brunzia
com un eixam d’abelles. De bon grat
tornaria a la mar de la infantesa;
perquè Déu ha ancorat la melangia
-com un navili d’ombra- al pit de l’home.

La mort és un dels temes eterns de la poesia -forma part de la vida, ens agradi o no. Vergés -fixeu-vos en el final del poema- ens en dóna, a Cant terrenal, una interpretació alada: 

Hem de morir, ho sabem. Però aquell dia,
si el rostre de Déu Pare no ens somriu,
començarà la fosca interminable.

El que és cert és que, a l’entranya de la terra,
l’àgata i l’ònix -en gelat silenci-
ones de llum aniran acumulant.
I serà el mar d’un blau incandescent.
I d’herba nova es bastiran les prades.
I les Venus de marbre, d’ulls d’ametlla,
impassibles veuran minvar la lluna.

Per museus en penombra (estimat Vermeer!)
transitaran turistes i escolars.
I seguiran sonant Schumann, Vivaldi…
Les quatre estacions: aquells estius
quan els pits de les noies, vora el mar,
eren llimones àcides; octubres
de clarors tardorals als vitralls gòtics;
i els hiverns que enceníem foc de llenya;
i aquelles primaveres de sol càndid.

S’esgrogueiran, en calaixeres fondes,
velles fotografies de família
(els pares morts, la germaneta morta);
velles cartes d’amor intransferibles;
vells i oblidats poemes, com presagis;
també velles revistes de cinema
(llavis de Marilyn com les maduixes,
l’immòbil fum dels cigarrets de Bogart…).

Serà, aquell dia, el cel més clar que mai.
I seguiran fulgint els ors litúrgics
i, al sol, les sedes pàl·lides del palis.

Darà voltes el món. Cantaran aus.

Els dos poemes precedents són del recull Long play per a una ànima trista (1986). De Lliri entre cards (1998), poso al vostre abast Ella entre sàtirs, un sonet que demostra que la poesia, a més de ser sensible i enginyosa, pot ser, si s’escau, divertida:

                        
Missenyora Isabel és tan bellíssima
i té un llarg coll de cigne tan blanquíssim
que sembla cendra de carbó tristíssima 
-al seu costat- la neu del llir puríssim.

La desitja la plebs ignorantíssima,
la desitja el filòsof sapientíssim,
i la veu li tremola -inspiradíssima-
al sagristà que, al cor, canta a l’Altíssim.

Infames tots! Si estic captivadíssim
d’Isabel, és per ser dama castíssima
i jo l’enamorat més fidelíssim.

Com veieu, un veritable Príncep de la Poesia. Lloats sien els déus, Gerard, amic!