A la brasa i al caliu

Del castell de Sant Ferran en diuen així, però és, realment, una fortalesa. Una plaça militar fortificada la història de la qual -fou construïda a partir del 1753 per ordre de Ferran VI- és relativament recent. Bastit sobre una superfície de 320.000 m2 i amb un perímetre superior als 3 km., les extraordinàries dimensions de Sant Ferran -situat en una petita elevació a la sortida de la capital empordanenca que mira a la Jonquera- en fan, entre nosaltres, un recinte únic, potser el més extens d’Europa en el seu àmbit. La seva singularitat -afegida a una proposta de visita diferent de moltes altres-, ha estat la meva principal descoberta en el recent pont de Sant Joan.

D’aquesta gran fortalesa en forma de pentàgon irregular estrellat i amb doble recinte de muralles se’n parla relativament poc. Segurament, perquè encara no fa massa anys que és visitable i també per les seves connotacions molt directament espanyoles. Com que al Consorci que el regeix -juntament amb la Generalitat i l’Ajuntament figuerenc- hi figura el Ministerio de Defensa, conserva una residència militar i va ser, no fa massa anys, presó sembla que no molt severa del facciós coronel de la Guardia Civil Antonio Tejero Molina. Sí, el patètic heroi mostatxut
del trist episodi històric del 23-F (23 de febrer del 1981, ho vull remarcar especialment per als que sou més joves).

Gestiona la visita al monument -declarat Bé Cultural d’Interès Nacional- la fundació Les Fortaleses Catalanes [www.lesfortalesescatalanes.info]. Hi ha un periple a peu amb el suport d’audioguia que pot ser interessant, però que no suposo comparable a la tan atractiva visita que vam fer diumenge passat al migdia amb la Maria P.

Es tracta, en síntesi, d’un recorregut pel perímetre extern del recinte en jeep; una breu immersió en uns túnels anomenats de contramina per tal de copsar sense risc excessiu els moviments de l’enemic, i, sobretot, de la cirereta del pastís: una petita navegació amb llanxa zodiac per una de les quatre cisternes d’aigua que es van trobar en el subsol, i a la qual s’accedeix des del gran pati d’armes. Per acabar, una volta a peu per les grans quadres també té un interès notori.

O sigui que, per poc que us temptin els valors del patrimoni, no podeu perdre-us aquesta visita en el marc d’una Figueres que, com veieu, té més atractius que el Teatre-Museu Dalí, l’església parroquial de Sant Pere, el Museu de l’Empordà o el Museu del Joguet de Catalunya.

Des de Sant Ferran sembla que no s’ha exercit -com jo em queixava en el post anterior en parlar del castell de Montjuïc- massa repressió directa sobre la població civil. En canvi, com a recinte militar no ha estat tan efectiu com volia el seu dissenyador, l’enginyer militar Juan Martín Zermeño. La fortalesa ha estat massa vulnerable als atacs de l’artilleria i ha hagut de rendir-se més d’un cop, i no solament als exèrcits napoleònics.

Però val molt i molt la pena de ser coneguda. I si, a més, podeu combinar-ho, com ho vam fer nosaltres, amb una plaent estada a l’hotel i restaurant Mas Pau d’Avinyonet de Puigventós [www.maspau.com]; un sopar de nivell a l’Hotel Empordà -escenari de conegudes estades de Josep Pla-; un altre àpat més corrent però també delitós a Ca la Francisqueta de Llers -poble on diuen que hi havia hagut bruixes-, i dues incursions successives a la magnífica i sostenible platja d’Argelers -una de les que, l’any 1939, van acollir a precari soldats republicans derrotats- i al més que bonic poble mariner de Cotlliure -on és enterrat Antonio Machado-, a la Catalunya-Nord… què voleu que us digui?

Doncs que em sembla, sincerament, que no es pot demanar massa més. O així és com, ara mateix, us ho vull transmetre…

El castell de Montjuïc sembla que ja és del poble, ni que ho sigui només a mitges. La jornada de portes obertes de diumenge passat així ho volia simbolitzar. La pretensió era que la ciutadania de BCN se sentís molt més seu el castell que no pas fins ara, i això es va aconseguir amb la complicitat de molta gent, no pas de la meva. I és que no puc oblidar fàcilment que aquest recinte ha estat, durant molt temps, un dels símbols més negres de la repressió contra la capital de Catalunya, inclòs l’afusellament d’un dels presidents del país, Lluís Companys.
Diumenge al migdia, amb la meva dona vam veure les llargues corrues de gent que es disposava a agafar els autobusos que la durien a la fideuà popular i altres actes organitzats en ocasió de la jornada de portes obertes. Però vam preferir enfilar la muntanya a peu i refugiar-nos, a tocar del MNAC, a l’íntim i meravellós Antic Jardí Botànic.

Entenc la bona intenció de les autoritats, tot i que les condicions imposades per Madrid per a la cessió del castell a Barcelona encara no s’hagin pogut vèncer del tot. Però no és aquesta únicament la qüestió, sinó sobretot la negra, negríssima, història de la fortalesa, en la qual hi va campar durant anys una estàtua eqüestre del general Franco.

I des de la qual s’hi va bombardejar o reduir per força la ciutat. I que va ser lloc d’afusellament d’anarquistes -entre els quals, Francesc Ferrer i Guàrdia– i republicans -Companys no seria pas l’únic, òbviament- des de finals del segle XIX. I on hi van apilotar uns 3.000 obrers presos amb motiu de la vaga, després victoriosa, de la Canadenca, l’any 1919, que arribà a paralitzar el 70 % de la indústria del país.

Un castell, en definitiva, de tràgica memòria, tal com es va encarregar de recordar Raimon en el seu concert de la tarda, que vaig seguir per TV3 ja que, com sabeu, l’havia vist en viu recentment a Terrassa. Per cert, que diumenge sí que va cantar una de les seves cançons per a mi més emblemàtiques, Quatre rius de sang, que al recital vallesà hi havia trobat a faltar.

O sigui que -tot i que, de tant en tant, visito castells en els quals també deuen haver-hi passat episodis terribles- serà una mica difícil que arribi a sentir-me meu aquest exemple ominós d’arquitectura militar. El seu valor artístic tampoc no el trobo particularment rellevant. No dic que sigui partidari que l’enderroquessin, perquè ja sé que això, avui dia, va contra els usos vigents en matèria de patrimoni. Però estic convençut que, si el castell de Montjuïc desaparegués, el món no perdria cap gran maravella…

Sembla que ara s’hi farà això que avui en diuen un centre per la pau. En fi, si des d’aquest nou equipament s’aconseguís, poc o molt, deturar guerres, impedir violències, limitar opressions, preveure iniquitats, combatre desigualtats… aleshores, sí. Aleshores, que comptin amb mi.

Ja us he explicat algun cop que, en temps de tanta descàrrega de música per Internet, jo practico compulsivament un esport potser més tradicional: l’obtenció en préstec de CD’s a la xarxa bibliotecària pública. Aquest joc tan senzill m’està donant, des de fa alguns anys, satisfaccions que no tenen preu. La darrera, la gran, molt gran, Cesaria Evora, la intèrpret que ha situat l’arxipèlag atlàntic i africà -i abans colonial i portuguès- de Cap Verd al cor musical del planeta.
A Cesaria Evora [www.cesaria-evora.com] li diuen la diva descalça -perquè sempre canta amb els peus nus-, i també la reina de la morna pel tipus de lletres que diu en el dialecte crioll que parlen els naturals de Cap Verd. Lletres que evoquen, singularment, l’amor i la distància…

¿I per què, als escenaris, la Cesaria no té ni per pedestal les sabates, que diria Jordi Coca tot referint-se a Joan Brossa? Doncs en solidaritat i homenatge als sense sostre i les dones i nens pobres del seu país. D’unes illes que són deu, situades a uns 500 km. a l’oest de Dakar. Un món que -com els temes que interpreta Evora- té aire africà, regust portuguès i projecció sudamericana, sobretot al Brasil. Unes cançons plenes de malenconia, properes al fado i també al blues.

Nascuda l’any 1941 en una família humil i òrfena de pare als pocs anys, va començar a triomfar internacionalment a Lisboa fins a obtenir, més tard, un gran reconeixement a França. El 2004 va guanyar un premi Grammy al millor àlbum de world music contemporània. Sí, aquest apartat sonor que serveix per designar la diversitat musical i cultural al marge de la tendència anglosaxona dominant. I ja sabeu: a la world s’hi poden trobar rastres d’art i de vida no solament intensos i contrastats, sinó tan i tan interessants…

El so capverdià de la dama negra -aquesta sí que ho és de veritat, i no, ja us ho deia, com l’Obama- parla, en general, de la llarga i amarga història d’aïllament del país -que avui també és destí turístic-, d’un tràfic molt dolorós de comerç d’esclaus i d’una emigració molt notòria que va fer estralls.

És una música emocional, servida per la veu afinada d’una artista de delicada sensibilitat. I una de les coses que més m’agraden de la Cesaria és que canta amb una fluïdesa natural, d’una manera no gens forçada. Sovint no es pot dir el mateix, i, en aquest sentit, posaré els exemples de dues cantants i artistes emblemàtiques: la portuguesa Dulce Pontes o la nostra Maria del Mar Bonet. Les tres són grans, molt grans, però em sembla que la Cesaria guanya les altres dues -i segur que es podrien posar altres exemples en ambdós sentits- en naturalitat.

Jo he portat a les màquines de casa el recopilatori Best of Cesaria Evora (RCA, 1998). Són 17 temes en general deliciosos, començant pel famós Bésame mucho –que no em fa oblidar la versió del nostre (també gran) Moncho-, el subjugant Sodade -en tinc una versió també magnífica de Dulce Pontes- o la tan sensible cançó Luiza, i la festa continua… En fi, que hi ha teca per a estona, cançons per llepar-s’hi els dits.

En temps d’una crisi econòmica que sembla cada cop més clara, i a més amanida amb vagues del transport, mirem de no desabastir la nostra ànima -si és que això de l’ànima existeix- trobant-li, amb el concurs d’artistes i ciutadanes de la talla de Cesaria Evora, els refugis més adients…

Es parla de Barack Obama com del flamant candidat negre pel Partit Demòcrata a la presidència dels Estats Units. Si som rigorosos, veurem que això no és exacte. L’afroamericà Obama és fill d’un pare negre d’origen kenià i d’una mare blanca americana. Més enllà de l’evident mestissatge, el que més interessa remarcar és que en el món de la globalització han de caure encara moltes fronteres, incloses, sobretot, les mentals. Això també s’ho hauran d’aplicar els votants potencials del Partit Demòcrata, que sembla que només amb un ticket potent Obama – Hillary tenen possibilitats de tornar a llogar la Casa Blanca per quatre anys, si més no…

Alaska, la ja veterana cantant pop, ha presentat una campanya en contra de les corrides de toros, i jo que m’hi apunto. En el cartell ad hoc hi surt ella mateixa púdicament en pilotes -amb el fotoshop que calgui- i amb tres banderilles clavades a l’esquena. Se suposa que indolores, i no com les que claven als braus. “S’haurien de clavar banderilles a escala als qui diuen que el toro no pateix”, diu la que va ser, en el seu moment, musa de la Movida Madrileña. Doncs sí, quefa…
Alaska, amiga Olvido Gara (Mèxic DF, 1963), reconec que t’he seguit més aviat de lluny, tot i que ja tens la meva simpatia només pel fet d’haver triat el teu nom artístic a partir d’una cançó de Lou Reed. O pel contrast que suposa el teu aspecte entre volcànic, exuberant i panotxa amb el fred que deu fer habitualment per aquell territori americà, tant al nord i tan gèlid…

Perdona’m, la Movida vaig seguir-la també massa de lluny, tot i que em caigués collonut el seu principal impulsor des del poder, aquell alcalde socialista i abans antifranquista irrepetible que es deia Enrique Tierno Galván. Vaig fer-me més aviat fan de la teva competència, el grup Mecano i la seva angèlica veu ara en hores baixes, l’Ana Torroja. Fins i tot, amb la meva dona recordo que vam anar-los a sentir a Barcelona, sí, a la Monumental… Si més no, que les places de toros serveixin per a alguna cosa que s’assembli a la cultura de veritat.

I mentrestant, tu, Alaska, artífex de grups com Kaka de Luxe -el nom, creu-me, ja era tot un manifest-, Los Pegamoides, Dinarama, Fangoria… No hi hagués donat molta més importància -insisteixo, t’he seguit poc, i la teva música no m’atreu especialment-, però tu, ara, reclames la meva atenció posant-te decididament en contra d’una festa que diuen que és nacional… potser no de tota la nació i, en tot cas, no de la meva.

La teva, suposo, és una reacció més que necessària i saludable a la plaça de toros que sembla que s’instal·larà al Parlament europeu de la mà d’un grup d’eurodiputats del PP. Diuen, aquests senyors -senyors?, i no sé si alguna senyora-, que les corrides tenen un alt valor ecològic, ja que ajuden al manteniment d’una raça animal que, si no fos així, estaria abocada a l’extinció.

Potser sí, però, a segons quin preu… En tot cas, més valdria que reconeguessin els interessos econòmics que hi ha darrera la fiesta o la insensibilitat moral dels seus defensors. Com que no ho faran fàcilment, serà oportú que un bon article de la sociòloga i escriptora Eulàlia Solé a les pàgines de “Diàleg” de l’Avui de dilluns passat [www.avui.cat] pugui ajudar a veure-hi clar.

“És de sobra conegut -diu Solé- que el toro, com a mamífer superior, posseeix un sistema nerviós que li fa sentir el mateix dolor i la mateixa por que experimentaria un ésser humà si es veiés acorralat, banderillejat i traspassat per una espasa. Es tracta d’una evidència científica que ja no pot negar ningú”.   

Tu no solament veus ben clara, Alaska, aquesta evidència, sinó que, a més, poses passió en denunciar el que és una injustícia flagrant, una autèntica animalada… protagonitzada en part, sense pretendre-ho, per un animal noble i valent. Quefa, estic amb tu, a ritme de pop, de rock, de movida o del que sigui. Estic amb tu i amb les associacions que promouen la campanya, PETA i AnimaNaturalis. 

I em posiciono, un cop més, decididament contra ells, o elles… Els que són del PP -quina casualitat!- i d’altres que diuen -imagina’t!- que són més progres. Molt espanyols, en tot cas, tot i que a les Espanyes també hi ha qui creu, com tu, que “la tauromaquia es cruel”… I tant, si ho és!

Alaska, Olvido, un petó ben fort.