Cridar “Visca el TIBET LLIURE!” des de Barcelona
Érem poques i pocs, divendres passat al vespre. Quatre-cents, com a molt. La manifestació barcelonina pels drets del poble tibetà va ser, sobretot gràcies als globus, un clam de colors per tal les nacions i les cultures puguin decidir lliurement per sí mateixes. El ressò mediàtic ha estat escàs i, tanmateix, de vegades sents més satisfacció de prendre part en una convocatòria així que no pas en d’altres de molt més massives.
A través d’un restaurant vegetarià de connotacions budistes, m’havia fet feia uns dies amb un petit full de la mà del qual es convocava aquesta marxa, organitzada per la Fundació Casa del Tibet a Barcelona [www.casadeltibetbcn.org]. Com que veia que no se’n parlava gens, unes hores abans vaig trucar a la Fundació per tal d’assegurar-me que realment la cita tirava endavant, la qual cosa em van corroborar.
Volia anar-hi, no cal dir, per la jugada immensa que el Govern xinès -i no ara, sinó des de fa dècades- li fa al Tibet [www.tibet.org ]. D’altra banda, en el món global i l’era d’Internet, aquell país no és un sostre del món remot, sinó un territori que tenim aquí a la cantonada.
Com que no em vagava d’arribar puntual al començament de la manifestació, vaig decidir anar directament a la concentració final de la plaça de la Catedral. Els manifestants hi van arribar molt ben provistos de globus de colors, a més d’alguns cartells i banderes tibetanes. Els mitjans i l’assistència eren certament modestos, però cal dir que tot plegat feia patxoca i constituïa, més que la denúncia crispada d’una opressió cruel, un cert esclat de vida.
Precisament, aquest divendres dia 25 d’abril s’esdevenia el dinovè aniversari de Gedhun Choekyi Nyima, onzè Panchen-lama -la segona autoritat religiosa després del Dalai-lama- del Tibet. Aquest personatge -definit per un cartell amb la seva imatge que havien instal·lat els organitzadors com El presoner polític més jove del món– aviat farà tretze anys que va ser segrestat pels xinesos quan tan sols en tenia sis. En paraules del monjo que duia la veu cantant, a hores d’ara ni se sap on para ni, fins i tot, si encara és viu. El pròxim 17 de maig, data de la seva desaparició, la Casa del Tibet farà una concentració, a les 8 del vespre, a la plaça de Catalunya.
Els globus de colors -a mi me’n va acabar tocant un- vam deixar-los anar fins que es van perdre delitosament pel cel en direcció a l’avinguda de Francesc Cambó. Mentrestant, ens vam afartar de cridar Visca el Tibet lliure!, Free Tibet! Llibertat Panchen-lama!, Visca el Dalai-lama! i coses per l’estil. Més enllà dels rituals -inevitables, en aquests casos-, el que m’interessa remarcar és el coratge, pagat a un preu molt alt, del poble tibetà en una ocasió d’or com són els propers Jocs Olímpics.
La majoria de nacions sense Estat -inclosa, òbviament, la catalana- ho tenen difícil. I el Tibet, concretament, l’hi té molt pel fet de trobar-se envaït per una de les potències emergents a la qual, atès el seu immens mercat, se li perdona gairebé tot. D’altra banda, els han, l’ètnia xinesa dominant, sembla que ja han deixat als tibetans en minoria al seu propi país… De tota manera, els tibetans, sobretot gràcies a la força pacífica que irradia el Dalai-lama, també tenen prestigi cultural i són, arreu, símbol de pau.
O sigui que tot plegat ho hem d’acabar de veure… Ara sembla que el Govern xinès diu que té la intenció de reunir-se amb emissaris del líder espiritual tibetà -i per què no amb ell, directament? Qui sap si d’aquest diàleg podria sortir-ne alguna cosa positiva. No hi confio gaire, però les protestes internacionals a l’entorn de la torxa olímpica indiquen que els xinesos se senten mínimament pressionats.
Per això m’hagués agradat que la pressió barcelonina de l’altre dia, a més d’emotiva, fos molt més intensa. Però ja se sap que les coses, sovint, no són ben bé com voldríem que fossin…