A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

Cridar “Visca el TIBET LLIURE!” des de Barcelona

Sense categoria

Érem poques i pocs, divendres passat al vespre. Quatre-cents, com a molt. La manifestació barcelonina pels drets del poble tibetà va ser, sobretot gràcies als globus, un clam de colors per tal les nacions i les cultures puguin decidir lliurement per sí mateixes. El ressò mediàtic ha estat escàs i, tanmateix, de vegades sents més satisfacció de prendre part en una convocatòria així que no pas en d’altres de molt més massives.   

A través d’un restaurant vegetarià de connotacions budistes, m’havia fet feia uns dies amb un petit full de la mà del qual es convocava aquesta marxa, organitzada per la Fundació Casa del Tibet a Barcelona [www.casadeltibetbcn.org]. Com que veia que no se’n parlava gens, unes hores abans vaig trucar a la Fundació per tal d’assegurar-me que realment la cita tirava endavant, la qual cosa em van corroborar.

Volia anar-hi, no cal dir, per la jugada immensa que el Govern xinès -i no ara, sinó des de fa dècades- li fa al Tibet [www.tibet.org ]. D’altra banda, en el món global i l’era d’Internet, aquell país no és un sostre del món remot, sinó un territori que tenim aquí a la cantonada.

Com que no em vagava d’arribar puntual al començament de la manifestació, vaig decidir anar directament a la concentració final de la plaça de la Catedral. Els manifestants hi van arribar molt ben provistos de globus de colors, a més d’alguns cartells i banderes tibetanes. Els mitjans i l’assistència eren certament modestos, però cal dir que tot plegat feia patxoca i constituïa, més que la denúncia crispada d’una opressió cruel, un cert esclat de vida.

Precisament, aquest divendres dia 25 d’abril s’esdevenia el dinovè aniversari de Gedhun Choekyi Nyima, onzè Panchen-lama -la segona autoritat religiosa després del Dalai-lama- del Tibet. Aquest personatge -definit per un cartell amb la seva imatge que havien instal·lat els organitzadors com El presoner polític més jove del món– aviat farà tretze anys que va ser segrestat pels xinesos quan tan sols en tenia sis. En paraules del monjo que duia la veu cantant, a hores d’ara ni se sap on para ni, fins i tot, si encara és viu. El pròxim 17 de maig, data de la seva desaparició, la Casa del Tibet farà una concentració, a les 8 del vespre, a la plaça de Catalunya.

Els globus de colors -a mi me’n va acabar tocant un- vam deixar-los anar fins que es van perdre delitosament pel cel en direcció a l’avinguda de Francesc Cambó. Mentrestant, ens vam afartar de cridar Visca el Tibet lliure!, Free Tibet! Llibertat Panchen-lama!, Visca el Dalai-lama! i coses per l’estil. Més enllà dels rituals -inevitables, en aquests casos-, el que m’interessa remarcar és el coratge, pagat a un preu molt alt, del poble tibetà en una ocasió d’or com són els propers Jocs Olímpics.

La majoria de nacions sense Estat -inclosa, òbviament, la catalana- ho tenen difícil. I el Tibet, concretament, l’hi té molt pel fet de trobar-se envaït per una de les potències emergents a la qual, atès el seu immens mercat, se li perdona gairebé tot. D’altra banda, els han, l’ètnia xinesa dominant, sembla que ja han deixat als tibetans en minoria al seu propi país… De tota manera, els tibetans, sobretot gràcies a la força pacífica que irradia el Dalai-lama, també tenen prestigi cultural i són, arreu, símbol de pau. 

O sigui que tot plegat ho hem d’acabar de veure… Ara sembla que el Govern xinès diu que té la intenció de reunir-se amb emissaris del líder espiritual tibetà -i per què no amb ell, directament? Qui sap si d’aquest diàleg podria sortir-ne alguna cosa positiva. No hi confio gaire, però les protestes internacionals a l’entorn de la torxa olímpica indiquen que els xinesos se senten mínimament pressionats.

Per això m’hagués agradat que la pressió barcelonina de l’altre dia, a més d’emotiva, fos molt més intensa. Però ja se sap que les coses, sovint, no són ben bé com voldríem que fossin…          

Amb LÓPEZ TENA, en la intimitat

Sense categoria

Divendres passat, no arribàvem a una vintena de persones les que vam compartir sopar amb Alfons López Tena, president del Cercle d’Estudis Sobiranistes, al reservat d’un hotel de l’Eixample barceloní. Aquest nombre discret -en tractar-se d’una trobada col·lectiva- ens va permetre gaudir d’un debat molt interessant a l’entorn d’un ponent que s’ho val. I que està esdevenint una de les figures clau del panorama actual del  nacionalisme català.

D’entre les coses que haig agrair-li a la Pilar figurarà des d’ara que em convidés a assistir a aquest sopar amb l’il·lustre notari. Però no exactament il·lustre per la seva respectable -i benestant- professió, sinó, sobretot, pel seu activisme dels darrers anys, que sap fer compatible -amenaces incloses- amb la condició de vocal del Consell General del Poder Judicial.

Alfons López Tena, valencià de Sagunt (1957) i president del Cercle d’Estudis Sobiranistes -hi comparteix protagonisme amb Hèctor López Bofill-, és un home molt preparat i té una visió certera de les dinàmiques nacionals i internacionals que mouen el país català i el món. Excessivament optimista, a voltes, sobre les possibilitats reals
de la nostra emancipació com a poble, té un nivell de reflexió que el capacita equilibradament per a l’acció.

Està convençut que els espanyols, a catalans i bascos, ens veuen com una altra cosa, i que per això no ens donen ni ens donaran el dret a reclamar res en peu d’igualtat. A parer seu, s’ha demostrat a bastament que la via autonomista i de desplegament estatutari es troba clarament esgotada, i, per tant, el que cal és una esmena a la totalitat. Militant de Convergència, no acaba de veure clar el paper d’impuls dels partits polítics en aquest procés, ni del seu ni d’Esquerra Republicana.

I no és que rebutgi les possibilitats dels partits, sinó que s’inclina més en aquest moment vers la dinàmica que hauria de ser capaç de generar la sempre invocada societat civil catalana. Per això ha estat elegit recentment vocal de la junta directiva d’Òmnium Cultural i creu en el paper rellevant que, per tal de mobilitzar els sectors nacionalistes i, en definitiva, la part de país no claudicant, té avui la Plataforma pel Dret de Decidir com una mena de successora històrica -salvant les distàncies- del que en els anys 80 va significar la Crida a la Solidaritat.

Trobo que López Tena -i aquest va ser un dels punts d’una certa discrepància amb ell- creu massa poc en el paper dels líders, que no són pura conseqüència -el nostre jurista pensa que sí- de la capacitat d’actuació que dóna el poder, tal com la figura carismàtica de Jordi Pujol, posem per cas, s’ha encarregat prou de demostrar. Un altre aspecte que no veig prou clar és que els motius objectius que els catalans podem tenir per esdevenir independents no casen prou bé, sovint, amb la voluntat col·lectiva real d’emprendre un full de ruta clar que ens aplani el camí.

Ell reclama que aquest full de ruta es defineixi d’una vegada per totes, i ho fa amb prou convicció. És agosarat en els seus plantejaments i coratjós en la seva actitud, però cal tenir en compte que la paradoxa sobiranista actual és -tal com va analitzar molt bé Francesc Codina el 27 de març a l’Avui-, que “la majoria dels ciutadans favorables a la independència té molta por de les conseqüències d’un conflicte mal portat i mal resolt amb Espanya“. Codina, amb prou visió, continuava dient: “La independència els atrau, però l’independentisme realment existent els espanta”.   

Em va quedar ben clar, en el decurs del sopar, que a Alfons López Tena -d’altra banda autor del volum Catalunya sota Espanya (RBA, 2007)- aquest futur lliure no l’espanta gens, tot el contrari. Ni que només fos -una de les dades d’interès que va aportar- per tal que es pugui volar directament de Barcelona a Brussel·les -la capital d’Europa, en definitiva- en línia regular, i no únicament de baix cost. Aquesta és, avui, una de les tantes vergonyes nacionals que hem de suportar. Fins quan? Això sí que no queda gens clar, i, després dels darrers resultats electorals, encara menys.

En una conferència de dijous passat a Brussel·les, precisament, aquest nou líder que no creu massa en els lideratges va defensar que Catalunya, si s’independitzés, seria membre de la UE de manera automàtica. I, per descomptat, no podria perdre l’euro, ja que sobre aquesta moneda Espanya no hi té cap exclusiva. O sigui que, sobre el paper, el nostre futur -polític i econòmic- és molt clar, i només cal determinació i coratge. Precisament, això és el que falla, per molt català emprenyat i molta agitació sobiranista que dóna la impressió que hi ha, i més ara que abans. Més paradoxes… que caldria superar. De debò sabrem fer-ho?  

… i la CANÇÓ sobreviu amb dignitat el 2008 (i 2)

Sense categoria

Si Salvador Escamilla continués al món dels vius, s’adonaria -ja devia fer-ho fins fa poc- de la gran qualitat i diversitat que hi ha en moltes de les actuals propostes de la cançó d’autor en llengua catalana. Ara mateix torno a constatar-ho en el singular treball Les cançons tel·lúriques,  de Roger Mas, però d’exemples us en puc posar uns quants, alguns dels quals ja han anat sortint en aquest bloc. La Nova Cançó va ser el mite d’una època, i la Cançó 2008, amb més limitacions ambientals, sobreviu amb dignitat com a gènere, en el marc més ampli d’un sector que no està gens en crisi -creativa, si més no: el de la música en català.

El Jordi no ha pogut ser més oportú en passar-me, aquests dies, el nou treball de Roger Mas, ben diferent, per exemple, de Mística domèstica, l’anterior, però coherent en la diversitat de conjunt que té la seva ja prou sòlida i valuosa producció.

Les cançons tel·lúriques –que us convido a adquirir o, si més no, a procurar-vos de la mà d’alguna de les diverses maneres que hi ha avui dia per tal de gaudir de la música- és un molt bon exemple, però només un, del tan creatiu moment actual de la nostra cançó d’autor. Els altres referents ja han anat desfilant pels posts d’aquest bloc: Lídia Pujol, Joan Isaac, Túrnez & Sesé, Xavier Baró, Miquel Pujadó, Miquel Gil, Òscar Briz, Paco Muñoz, Maria del Mar Bonet, Enric Barbat, el record de Lluís Llach… I encara podem parlar -sense oblidar mai la pedra de toc que és Raimon i valorar l’aportació de Serrat- de Josep Tero, Feliu Ventura, Anton Abad, Quim Vila, Albert Fibla, Gerard Quintana -quin gran disc, Treu banya!… O dels més nous: Sanjosex, El Fill del Mestre, Cesk Freixas…

En definitiva, aquí es dóna una situació paradoxal, en bona part producte del canvi d’època: globalment, són millors moltes de les cançons catalanes actuals que no les del temps mític. Però sabeu prou bé que ara no hi ha una promoció tan decidida, ni l’atenció dels mitjans és la que seria desitjable, ni el públic respon en la mateixa mesura…

I encara rai que podem servir-nos d’un entorn més ampli que, poc o molt, va tirant. I és que la Cançó, avui, és un gènere -amb personalitat pròpia, només faltaria!- de la música en català entesa en un sentit ampli. En la qual, a més dels cantautors, hi ha grups de la qualitat d’Antònia Font, Relk, Els Pets, Lax’n’Busto, Gossos, Mishima, potser Obrint Pas -d’aquests en reconec l’èxit, però no m’agraden tant… O referents individuals com Mazoni o Refree, per exemple. Per no parlar de tota la gent -sobretot des de la potent plataforma que és l’ara renovat Centre Artesà Tradicionàrius- que impulsa i protagonitza, d’una manera desacomplexada, el nou folk…

Serà perfecte, doncs, que entri en funcionament, tan aviat com sigui possible, el portal de música en català que prepara l’ICIC (Institut Català de les Indústries Culturals). Esdevindrà una gran eina de projecció -un veritable portal de descàrregues en català- que necessitem com el pa que mengem.

I és que els temps són nous. En l’època de les descàrregues des d’Internet i de sistemes de copiatge tan fàcils, i quan la difusió de la música ha agafat camins ben diferents dels d’abans -amb unes indústries culturals nostrades que no tenen els recursos de les de les grans cultures-, la Cançó sobreviu i ho fa, malgrat tot, amb prou dignitat. Tot compta, però la base és la inspiració de creadors i intèrprets, i aquesta hi és. El desaregut Salvador Escamilla seria un dels primers que n’estaria orgullós…

I, per acabar, us parlaré d’un altre històric del tema, Lluís Serrahima, sortosament viu i també amic meu. El gener del 2009 celebrarem -i això no hauria de quedar gens en la intimitat– el cinquantenari del seu conegut manifest Ens calen cançons d’ara, inspirat pel gran Josep Benet i publicat a l’antiga revista Germinabit, dels patriòtics monjos de Montserrat. Aquest text ha estat històricament considerat el manifest inicial de la Nova Cançó. Ho recordo ara per endavant, tot i precisar que l’amic JJ Isern ja ho va avançar recentment al seu bloc -que podeu clicar des dels meus enllaços- Totxanes, totxos i maons

Tot lliga, doncs: Escamilla -de qui tinc breus però emotius records personals-, Serrahima, la Medalla d’Or del Parlament, l’antologia històrica de l’Avui Però tot, tot, ho hem de posar no pas al servei del passat -i mira que la memòria és important!-, sinó del futur des d’un present que -des del punt de vista qualitatiu, si més no- és prou esplendorós.

  

PUIGCERCÓS també fuig d’estudi

Sense categoria

No cal menystenir les apostes pel progrés i la identitat catalana del govern tripartit -ara dit oficialment d’Entesa- ni les succesives aportacions d’ERC a aquest govern. Però em sembla clar que, si volem avançar per la via del sobiranisme -amb 2014 o sense-, algun tipus d’entesa estable entre Esquerra i CiU sí que haurà d’haver-hi. Les declaracions de Joan Puigcercós ahir a El Punt tornen a posar de manifest, per enèsima vegada, les dificultats d’aproximació entre les dues forces més bàsiques del catalanisme.

Llegeixo unes interessants declaracions de l’exconseller de Governació, secretari general d’ERC i un dels quatre aspirants a la presidència del partit. Joan Puigcercós explica al diari d’origen gironí coses prou interessants i posa, al servei del projecte, la seva reconeguda capacitat de treball.

De tot plegat no cal dubtar-ne, amb indepèndència del respecte que ens mereixin les altres candidatures d’un debat precongressual que, després de la confusió dels primers dies, discorre ara per camins una mica més acceptables.

De tota manera, us convido a reflexionar sobre una qüestió que em sembla clau. En un moment determinat de la conversa, diu Puigcercós:

“Hem de recuperar molta gent sobiranista que s’ha quedat a casa. La sensació que els partits catalans estaven tot el dia pel tacticisme i la baralla, la podem enterrar amb una candidatura a les europees que és el primer embat que tenim. Aquí ha de començar una etapa”

A partir d’això, els entrevistadors li fan al polític de Ripoll una de les preguntes que lògicament podrien desprendre’s de les seves paraules:

-“S’adreça especialment a CiU?” 

I la resposta és… ben clara:

-“Crec que ICV es pot sentir cridada a aquesta oportunitat. El president Maragall en algun moment ho havia plantejat, i crec que el PSC s’ho hauria de pensar. No excloc ningú. També hi ha gent que no està alineada amb cap partit i que es podria integrar. Seria un al·licient i una primera pedra per generar confiança i il·lusió al país”.

És ben clar, doncs, que, malgrat el “no excloc ningú”, hi ha ben poques ganes d’esmentar la formació concreta que s’inclou en la pregunta. Comprenc que ara no interessi, en nom de l’estabilitat que necessita el país, de trencar el govern, però també és evident que, a mig i llarg termini, no es pot excloure cap possibilitat democràtica.

A Puigcercós, ara mateix -si la transcripció de les seves paraules és correcta-, li ha interessat novament fugir d’estudi. Deixem, doncs, que les aigües, a Esquerra, baixin més netes i ajornem el debat per a més endavant. El debat de l’entesa possible, i segurament desitjable, entre les dues forces més catalanistes de què disposem, ara com ara.

Un debat que, òbviament, no es podrà ajornar sempre…

La NOVA CANÇÓ va morir el 1982… (1)

Sense categoria

Ara que ens ha deixat Salvador Escamilla, pot ser un bon homenatge a la memòria que crec que sempre li tindrem pensar una mica en l’aportació històrica de la Nova Cançó a partir del fil de la valuosa antologia que l’Avui en va difondre els darrers mesos. Però la introspecció no seria completa si no reflexionéssim una mica sobre la Cançó actual i les seves perspectives de futur, vinculades a les de la música en català en el seu conjunt.  


La Nova Cançó 1965-1982 ens ha permès recuperar en condicions alguns dels temes nacionals més entranyables que els de la meva i alguna altra generació teníem vinculats a la nostra memòria sentimental. Fer-ho, doncs, més enllà dels sorollets tan freqüents a les audicions actuals dels vinils, sempre que, com és el meu cas, no haguéssiu ja enviat el plat a una jubilació ben merescuda. 

Dels 18 llibres-CD se’n poden fer unes quantes notes d’aquest caire:

1) Els quatre grans -Raimon, Llach, Maria de Mar, Serrat (malgrat el joc d’aquest a dues bandes)- ho serien a qualsevol país, qualsevol cultura, qualsevol temps.

2) Si no hagués existit un moviment com el d’Els Setze Jutges, hauríem hagut d’inventar-lo. L’entusiasme amateur dels seus primers components va fer possible el salt qualitatiu i la progressiva professionalització dels segons. Alguns i algunes es van perdre pel camí, però l’homenatge de l’any passat en forma de Medalla d’Honor -en la seva categoria d’or- del Parlament de Catalunya suposava, tal com es va dir, reparar una certa injustícia històrica. Força tard, és clar, perquè Miquel Porter i Delfí Abella, malauradament, ja havien mort. 

3) Dóna gust de tornar a escoltar totes les veus, individuals i col·lectives, provinents del Grup de Folk. És una escola que jo, de més jove, no vaig valorar prou, però sense la qual no es podria explicar la irrupció posterior dels galàctics, encapçalats per Sisa i Pau Riba, tot i que aquest punt potser sigui un pèl discutible. L’Oriol -al qual m’ha interessat demanar-li el seu parer sobre la qüestió- no hi està del tot d’acord, per exemple.

4) Sentida la petita selecció de temes de Pi de la Serra, sembla encara més urgent que el Quico s’interessi per enllestir relativament aviat la integral de la seva obra o, pel cap baix, un doble CD. No sé ara si aquest cas té, o no, molta complicació en matèria de drets de reproducció. Una possible integral de la Bonet, posem per cas -que també seria necessària-, em consta que sí que els tindria.

5) Un cantautor com Ramon Muntaner no era exactament dolent, però sense el seu concurs -ara que ja fa força anys que es dedica a la promoció d’alt nivell- tampoc no s’hi ha perdut gran cosa.

6) En canvi, el seu company de generació Joan Isaac està vivint una segona època artística especialment fructífera. Ja us en vaig parlar uns quants posts enrere.

7) Tot insistint en la mateixa fornada, la Marina Rossell, en altres moments tan creativa -tot i que no hagués arribat mai del tot a fer el cim-, sembla ara massa perduda en arqueologies diverses que aporten això que avui dia se’n diu poc valor afegit.    

8) Qui no sembla que es despisti, a la seixantena, és l’Enric Barbat. Ja us vaig explicar la grata impressió que en el seu moment em va causar el seu disc més recent, Camins privats, aparegut després d’anys de no gravar res. Ara cal esperar amb candeletes el nou plàstic que anuncia.

9) M’ha agradat de retrobar autors que ja són fora de circuït, com el cas del badaloní Ramon Muns o el valencià Marià Albero, entre altres exemples.

10) L’Ovidi va ser massa bandejat els darrers anys de la seva vida… i ha estat molt mitificat darrerament. Ambdós extrems semblen exagerats, sobretot el primer. Ara: és un creador que, globalment, aguanta bé el pas del temps.

11) La Guillermina (Motta) pot tenir els seus mèrits de pionera, però, un cop retrobada antològicament, continuo pensant el mateix que abans: des del punt de vista artístic, no serà mai santa de la meva devoció.  

12) A una cançó i una cultura normals li convé disposar d’algun Pere Tàpias, tot i que, si després aquest es dedica, preferentment, a la gastronomia i a la ràdio… no passa res.

13) Hi ha força gent nostàlgica d’Esquirols. Nostàlgia plenament justificada, em sembla ben evident. Gent d’Osona, us estimem!

I deixem-ho, per a no cansar-vos massa, en tretze, nombre emblemàtic. Podríem parlar de molts altres artífexs de la NC -Rafael Subirachs, Isidor, Ia i Batiste, Jordi Barre, Xavier Ribalta, Pep Laguarda, l’enyorat Gato Pérez, la recentment desapareguda Dolors/Maria Lafitte, el gran (com a compositor i guitarrista, no com a cantant) Toti Soler… Però no acabaríem. Més val intentar plantejar, en el post següent, una visió comparativa entre aquella Cançó d’abans i la nova cançó -així, en minúscula, i no pas per manca de qualitat- que ha produït la nostra música en els darrers temps.