A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

RAIMON honora el PREMI D’HONOR

Sense categoria
Raimon, nou Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, en un any emblemàtic. L’honoren a ell -la seva extensa i qualificada obra, el seu compromís cívic- i ell honora encara més el preuat guardó, potser sense pretendre-ho…

I no perquè els seus companys i -força menys- companyes lletraferits/des i honorats/des no siguin prou consistents i, en conjunt, més que dignes d’elogi. Sinó perquè el de Xàtiva incorpora al Premi d’Honor el registre de la música i de la cançó, de la “paraula cantada” que ha estat i és un dels nostres referents culturals.

Un clam, un cant, un art, que ens representen, ens dignifiquen, ens projecten.

A Raimon el segueixo gairebé des de sempre, i no ha deixat d’interessar-me mai, tal com podeu adonar-vos-en: 
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/93391.

Suposo que ell deu recordar-me poc, però en el post que us acabo d’adjuntar hi veieu que vaig fer-li sengles entrevistes aparegudes en dues capçaleres històriques: el setmanari Canigó i el diari El Correo Catalán. Jo, aleshores, era un aprenent de periodista, sobretot en el primer cas. Ah!, quins temps…

A més de la vàlua de les seves, i nombroses, cançons pròpies -que tracten de la nostra vida col·lectiva, però també de l’amor, la cultura, les emocions, la quotidianitat-, hi ha l’artista gran divulgador dels clàssics de la llengua: Ausiàs March, Anselm Turmeda, Bernat Metge, Joan Timoneda, Jaume Roig, Jordi de Sant Jordi, Joan Roís de Corella… i, és clar, Salvador Espriu i Pere Quart, també.

I hi ha el Raimon escriptor en prosa: sobretot, la d’un valuós dietari, Les hores guanyades (1983). I el Raimon d’ampli compromís cívic, precisament un dels requisits de l’honorífic Premi i que va fer que no l’obtingués un dels seus admirats -no políticament, és clar-, Josep Pla.

La incorporació del xativí, amb tot mereixement, al Premi d’Honor de les Lletres hi incorpora notòriament la dimensió de la Cançó. Això, ara, ja tocava, era indispensable. No diuen que un dels més grans poetes de la llengua francesa és Georges Brassens? I que Bob Dylan és un etern aspirant al Nobel de Literatura? Doncs…

De les seves cançons us en podria adjuntar moltes, incloses les més conegudes. Moltes -no totes, és clar- em complauen. Vegem, per abastar força la seva trajectòria, el vídeo de l’emblemàtic concert al Liceu en ocasió dels 50 anys del debut de l’artista a Barcelona http://youtu.be/W9Jq3xmEBp4.

Raimon -que per ara no pensa retirar-se- encara ens oferirà nits i dies de glòria per al cant, la paraula, la música i la cultura. S’honora i ens honora…

MARÍA FORN, novel·lista… i els noms perduts de JACK

Sense categoria
La tardor passada, tot dinant les dues parelles a tocar del Born, la Rosa em deia:

– “Tinc una amiga que ha escrit una novel·la encara inèdita i vol saber l’opinió de possibles lectors. Si vols, de tornada a Menorca t’envio el text, te’l llegeixes i dónes el teu parer”.

He d’admetre que la proposta em va sobtar i seduir alhora. Em considero, poc o molt, bon lector, però gairebé mai no he fet de jurat ni he escrit, habitualment, crítica literària…

Podia ser un plom, allò que en castellà en diuen un bodrio… o no. I ha estat que no. Ben al contrari: m’hi vaig quedar atrapat des de les primeres pàgines. I, si no me l’he empassat abans, és perquè n’he hagut d’interrompre la lectura per raons de tipus professional. 

És clar que, venint l’encàrrec de part de la Rosa, el resultat de l’exploració és el que calia esperar. En tot cas, la novel·la inèdita de María Forn crec, sincerament, que pot tenir recorregut literari. Per això vull induir l’autora a provar sort. Per exemple, presentant-se a algun premi, que és una de les possibilitats que les creatives i els creatius sempre tenen obertes…

Pel que en sé, la María és una barcelonina de mitjana edat que actualment viu a Mèxic i que s’ha guanyat la vida de maneres diverses, una de les últimes com a venedora de te a Menorca. Ha escrit força i ha llegit molt -i això es nota-, però pràcticament no ha publicat mai, llevat d’alguns poemes en una revista –Ajoblanco– que era de culte en dues etapes de finals del segle anterior.
Es pot dir, doncs, que és una escriptora debutant en públic, però em sembla que d’ofici no n’hi falta. Ho demostra a bastament a Nombres por el camino, títol provisional d’una novel·la escrita en castellà que, a parer meu, té molt d’interès. Perquè ens ofereix una visió cosmopolita del món, però també arrelada a diversos ambients culturals.

Al text s’hi reflecteix igualment una estimació especial pel sovint convuls continent africà, que l’autora -sigui per experiència directa o a través de lectures- sembla que coneix bé. Un espai també capaç de proporcionar-nos visions tan càlidament humanes com la de la imatge que il·lustra aquest post.  

 
En poques paraules, la identitat de d’un ianqui rodamón d’orígens familiars benestants és deliberadament ambigua. Ni tan sols és clar com es diu realment. Dedicat sobretot al blanqueig de diners i al tràfic d’armes, intervé a diversos països, un dels quals el Senegal, a la costa atlàntica d’Àfrica.
En una estada a Barcelona, s’enamora de Martina, una noia sensible i de personalitat complexa. Només es veuen de tant en tant, i ell, finalment, és assassinat per una organització de la qual havia estat membre i que li seguia les passes…
 
De la mà de María Forn viatgem, doncs, pel Senegal i uns quants paísos septentrionals d’Àfrica, El Salvador, el nord d’Itàlia, París, el Rosselló, Menorca… No parem d’anar d’un lloc a l’altre, perquè la protagonista, assabentada de la mort de l’amant, va a l’encontre dels seus rastres, vol saber qui era realment. I si es deia, efectivament, Jack, nom amb el que ella l’havia conegut i que a la fi queda confirmat. 
 
Tot i que el text que he llegit potser no és del tot definitiu, a la novel·la de MF hi he trobat un estil àgil, un ritme viu, una trama que enganxa, una mirada subtil de dona. Amb una percepció del món a la qual potser estem poc avesats. I amb personatges centrals -i d’altres que anem trobant pel camí-, a voltes volgudament boirosos, però habitualment versemblants, consistents.             
                          
En definitiva, que si jo fos editor, i amb algun que altre retoc, no en tindria cap dubte. Però, per ara, només he estat lector àvid d’una novel·la que m’agradaria que realment sortís a la llum, en el suport més escaient. 
I és que crec en les possibilitats literàries i en el talent de l’autora, la María Forn. Amiga, que tinguis sort!

PAU ALABAJOS diu ESTELLÉS des de la memòria del poble

Sense categoria
Tenia ganes, ja fa temps, de poder escoltar en directe el valencià Pau Alabajos, un dels millors cantautors de les darreres generacions als Països Catalans. Ahir, el festival Barnasants, des de l’Auditori de Barcelona, me’n va proporcionar una ocasió immillorable. I és que aquest no era un concert qualsevol, perquè era dedicat íntegrament al darrer projecte del Pau: la interpretació com a rapsoda de fragments emblemàtics del vast Mural del País Valencià, del grandíssim poeta que és, i ha estat, Vicent Andrés Estellés.
 
El projecte va iniciar-se el 2013 en ocasió de l’Any Estellés, als vint de la seva mort. Un espectacle i un disc on hi trobem, entre d’altres continguts, una part molt amarga de la memòria popular de la postguerra. Amb alguns versos duríssims, amorosits -gran sort- amb músiques molt belles al piano: de Mozart, Beethoven, Bach, Chopin, Theodorakis… Amb improvisacions del pianista grec Stafanos Spanopoulos -que a l’espectacle és Francesc Gamon, de Sagunt. I amb el record -ben present- d’un altre gran: Ovidi Montllor… 

Valia la pena -la Júlia també ho ha valorat molt- haver assistir a aquest concert i  adquirit a continuació el disc, en realitat un disc-llibre de molt valor cultural. Pau Alabajos -bon cantant, autor i rapsoda, com l’Ovidi ho fou en el seu moment- diu molt bé aquest emblemàtic Mural, el gran llegat estellesià -3 volums, 27 llibres, vora 2.000 pàgines…
 
Us mostro un vídeo del projecte
http://youtu.be/nog9EicBRfs, que us pot donar una certa idea de la seva importància. Però el Mural del País Valencià no parla només de mort, tristesa, misèria i repressió. També hi ha l’intens amor que el poeta de Burjassot -el més destacat del País Valencià dels darrers segles- sentia per la seua dona, Isabel Llorente  
I hi ha, singularment, una gran estimació per la terra, des d’una memòria que figures com Pau Alabajos, també secretari del Col·lectiu Ovidi Montllor -una associació cívica que vetlla pels interessos dels compositors i intèrprets valencians http://lanostramusica.wordpress.com/orxata-soundsystem/com-col%C2%B7lectiu-ovidi-montllor/-, estan aconseguint que continuï ben viva. Com ho assoleix igualment, entre més, un altre cantautor ben conegut que també admiro molt, Feliu Ventura.
 
I tot això, en un entorn que ja fa anys que pateix totes les cacicades, la barroeria immensa i els atacs sistemàtics a la llengua i la cultura catalanes per part del PP. Amb tot el mal que ha fet i el que -confiem que no massa- encara pot fer. En un País Valencià estimat i dissortat alhora, on jo mateix hi tinc una part important de les arrels familiars…
Del Pau ja en coneixia sobretot el seu anterior treball, Una amable, una trista, una petita pàtria, que també és un disc molt apreciat per la Júlia: ahir, el mateix cantant l’hi va dedicar. Us n’adjunto el tema -deliciós- que a mi m’agrada més, Hotel Van Belle http://youtu.be/ligRKbN0HoI,
però n’hi ha uns quants que demostren les grans possibilitats de present i de futur del cantant i autor de Torrent, a l’Horta.
 
Ara, amb el seu projecte Estellés, ho ha tornat a encertar de ple. Val la pena dedicar-li tota l’atenció…
 

Amb l'”ombra” de PUIG ANTICH, a Via Laietana

Sense categoria
S’ha parlat aquests dies del quarantè aniversari de l’execució, a garrote vil, de Salvador Puig Antich. El nom del conegut activista llibertari i antifranquista grupuscular va sempre unit a la meva memòria. I és que és l’única vegada que em va detenir la policia del tardofranquisme, els temuts grisos. Sense més conseqüències, per sort, que unes poques hores a la sinistra comissaria de la Via Laietana i un bon ensurt…  

A Puig Antich, com sabreu, l’oposició -majoritàriament representada a  l’Assemblea de Catalunya l’havia deixat sol. Els seus advocats van intentar, fins al límit, que li commutessin la pena capital, però no ho van aconseguir: el pelarien junt amb la torna del polonès Heinz Chez. Tot seguit, l’oposició majoritària va convocar mobilitzacions per la seva mort: en part, per mala consciència; en part, per oportunisme.

Els dies següents a l’execució, el 2 de març del 1974, vaig participar a Barcelona en una d’aquestes mobilitzacions. Tenia 19 anys i era aleshores un antifranquista -no enquadrat a cap partit- i estudiant de 2n. curs a la UB d’una carrera, la de Filosofia i Lletres, que deixaria l’any següent, al primer curs d’especialitat. Tocava mobilitzar-se per l’execució de Puig Antich i tot un grup vam prendre part en una assemblea a no sé ben bé quina de les facultats de l’entorn universitari de la Diagonal.
Poc després d’haver començat l’acte, els grisos irrompen al recinte i ens exigeixen d’identificar-nos mitjançant el carnet de Facultat. Jo no el portava, si és que me n’havien donat cap…
Als que no teníem el carnet, ens van fer formar a part -als altres, crec que els van deixar anar aviat… El que sí que duia era una característica trenka de l’època, d’aquelles que anaven amb caputxa. Un policia, suposo que per protocol, va sacsejar-la, i de la caputxa en va caure… una octaveta que jo no havia vist mai! Algú, sentint-se perdut, l’hi devia haver col·locat. O un policia secreta, amb tota la mala llet… 
De manera que doble falta: no dur carnet, i portar un full il·legal que havia caigut clarament de la meva caputxa. Impossible de no admetre’l, doncs.
Als detinguts, que només érem unes quantes i uns quants, se’ns va convidar a pujar a un autobús policial. Un cop a dins, ens van emmanillar, i recordo que un gris tenia la temptació de tibar de la barba que jo duia aleshores. Per fortuna, no ho va arribar a fer, només l’acaricià lleument… 
            
Ens duien a Via Laietana. Pel camí, em vaig fer aquesta reflexió: 
“Joan, si tanta i tanta gent ha estat represaliada per la Dictadura, a tu, ara, t’ha tocat el rebre. Has de mantenir la calma i la dignitat, no pots enfonsar-te…”

En arribar a la comissaria, em fan passar a un despatx. Damunt la taula hi ha, en dues grosses piles, un munt d’octavetes. Un policia diu:
“¡Deben ser de éste, también!” 
“No, que yo sólo llevaba una” -intento aclarir. Admeto que no sóc, ni de llarg, tan valent com el meu admirat Jordi Carbonell, que es negava a declarar a la policia franquista si no era en català http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/245134.
 
Tot seguit, demano si puc anar a orinar. Per sort, no hi posen pegues. Això sí: un guripa vigilarà atentament que jo no em tregui alguna octaveta més de la butxaca, l’esmicoli i la tiri a la tassa del vàter. No hagués pogut fer-ho, perquè no en tenia cap…
Tot seguit, comença l’interrogatori: que si “qué hacías tú por allí”, que si “cuál es tu opinión sobre Puig Antich, el terrorista ése”, que si “los estudiantes os equivocáis un montón; lo lleváis, en general, bastante mal”
I ara el policia bo -que vol fer-te de pare-, ara el policia dolent -que vol vèncer la teva resistència psicològica. Entremig, temps morts… fins que arriba el policia dolent i diu:
“¡Desde luego, los que habéis participado estos días en lo de Puig Antich… OS LO VAIS A PASAR MUY MAL!”.
Aleshores sí que em torno gairebé blanc. Però goso dir:
“Y conmigo, ¿qué van hacer?”.
La fama de Via Laietana, com sabreu, era guanyada a pols. Podia passarme qualsevol cosa, i tot plegat, pel sol fet d’haver participat en una assemblea universitària i no dur carnet…
“Contigo, por esta vez, nada. Pero si te volvemos a ver por aquí… ¡ES QUE NI LO CUENTAS! ¿Entendido?”.
Entesos, sí… L’alleujament, com podeu suposar, és immens.
Al cap d’una estona em diuen que ja me’n puc anar. Són tan llargs i sinuosos, aquells passadissos, que no trobo la porta de sortida. Un policia me l’indica, i finalment puc veure la llum de primera hora de la tarda -m’havien detingut al migdia- d’un març, per a mi, ja inoblidable… 
Més tard sabria per què la detenció no ha tingut més conseqüències. La Montse, una companya de curs i amiga de Terrassa, havia trucat a casa meva per assabentar-los de la detenció. El meu pare era, aleshores, directiu d’una coneguda firma tèxtil de Barcelona, i el seu empresari -sempre li estaré agraït- va trucar a la Policia. Sense aquest bon contacte, potser sí que ho hagués passat malament. I sense haver fet gairebé res…
El cas és que, durant un temps, evitaria de ficar-me en massa merders. M’havia entrat una certa por al cos… Insisteixo: jo, de valent, no en sóc tant.                   
Han passat quatre dècades, i el cas Puig Antich no s’ha acabat d’aclarir del tot. Sí que es torna a parlar de la possibilitat de revisió d’un judici fet a mida en el seu moment; es publiquen nous llibres sobre el tema com Salvador Antich. Cas obert, de Jordi Panyella; es pot consultar àmpliament aquest cas a http://puigantich.angleeditorial.com; les germanes del Salvador tenen més protagonisme… Veurem com acaba tot plegat.  
Mentrestant, jo -que no he estat mai anarquista, ni partidari de la lluita armada, ni tan anticapitalista– duc el nom i la circumstància de Salvador Puig Antich arrapats a la memòria. Per això em ve de gust que escolteu, un cop més, l’emblemàtic A Margalida  http://youtu.be/aT7HMMVhWe4, tema que el meu admirat Joan Isaac dedicà a qui era nòvia de SPA.
 
Una gran cançó no inclosa, insòlitament, al film Salvador, de Manuel Huerga (2006). El responsable de la banda sonora era Lluís Llach

AZNAR és gran, més del que us creieu…

Sense categoria
No em refereixo, és clar, a José María Aznar, del pensament i l’actuació política del qual em situo exactament als antípodes. Us parlo del cantant, autor i músic argentí Pedro Aznar, que crec que té una gran qualitat i que trobo que és poc conegut entre nosaltres.

Aquest Aznar, en concret, és de Buenos Aires, de la collita del 59. No el conec encara prou, però trobo que aprofundir en la seva obra i la seva trajectòria s’ho val. No deu ser per casualitat que als primers anys 80 formés part del grup del mític jazzman nord-americà Pat Metheny… I és que ha tocat jazz, ha fet rock, ha conreat la tradició musical argentina, és cantautor, arranjador, director d’orquestra, poeta, multiinstrumentista…

Tot plegat s’ho val. Per això, a Pedro Aznar jo li dic, com a la independència catalana, plenament que sí: vaja, “sí-sí”.  

Ja us en parlava al post “Llatins de luxe”      http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/222761, que em complau molt haver penjat en aquest bloc ara fa ben poc més d’un any. En aquella ocasió, eren les seves captivadores Décimas les que m’atreien decididament, i volia que a vosaltres us passés el mateix.

Però aquesta només és una de les moltes cançons que em poden -i us poden- agradar. Com també, per exemple, aquesta magnífica Zamba del carnaval http://youtu.be/g5PR69E4Mkk. O A cada hombre, a cada mujer http://youtu.be/U00VKNfibng. O Deja la vida volar http://youtu.be/ICxt3g2JJXw, preciós i vellutat tema del sempre gran, i enyorat, Víctor Jara

 
El seu web http://www.pedroaznar.com.ar/ us permetrà conèixer-lo millor. Adonar-vos que Pedro Aznar és un artista multifacètic, exponent del millor relat musical i cultural argentí. En el qual conviuen adequadament la tradició (Atahualpa, Larralde, Cafrune, Cabral…) i la modernitat (Ariel Rot, Fito Páez, Calamaro… tot i que admeto que tots aquests m’interessen menys). 

Una Argentina que, no cal dir, té també en el tango una altra gran font de referències sonores: ¿oi, amiga Mayte Caparrós
http://www.maytecaparros.com/, que vas venir fa anys a Barcelona per a delectar-nos amb tot l’encís del gènere?

L’impuls divers i realment transversal que correspon a un país que també ha patit molt, però que no ha perdut la memòria. I des del qual, ara mateix, se’ns ajuda adequadament a esclarir el “cas” Puig Antich, si és que això és possible… 

Una terra que no conec directament, però on potser ja hagués anat si ens haguéssim continuat cartejant amb un parent llunyà que hi tinc, nascut a la ciutat de Quilmes, prop de Buenos Aires. Ho fèiem de joves, a l’era pleistozènica d’abans d’Internet. Anys després, ell i la seva família van visitar Catalunya, però el distanciament ja feia estralls: no vaig aconseguir ni que prenguéssim junts un cafè… o un mate, que tampoc no hagués estat gens malament.

Mentrestant, ja us dic: l’Aznar -el Pedro, clar- és gran, molt gran… Us convido a descobrir-lo. Tot un plaer…