A la brasa i al caliu

Com el Maig francès del 68, enguany s’acompleixen quatre dècades de la Primavera de Praga, la revolta que va demostrar definitivament que el comunisme de matriu soviètica -ho sento, Gorbatxov- era irreformable. Les imatges, que aquests dies hem tornat a veure, són impressionants: la d’un poble que surt en massa al carrer tot intentant aturar la brutalitat. Tanmateix, els tancs russos -que ara hem vist novament passejant-se per Geòrgia- eren garants d’un ordre que es volia impertorbable…
Alexander Dubcek cercava un socialisme de rostre humà, i només per això ja té el meu reconeixement com un dels referents del segle XX. A mi també m’agradaria que fos realitat, aquest ideal, i de més jove, de la mà del Front Nacional de Catalunya, vaig apuntar-me -a més de la causa independentista catalana- a les teories més aviat vaporoses del socialisme d’autogestió. Ara, haig de conformar-me amb una socialdemocràcia arregladeta -no pas la del PSC, òbviament, sinó de caire més republicà-, que no és poca cosa pels temps que corren.

El líder d’aquella Primavera, un cop destituït i progressivament depurat -no pas afusellat, per sort-, no va poder viure massa la nova democràcia postcomunista perquè va morir l’any 1992 a conseqüència d’un accident d’automòbil. Em va saber greu, i vaig lamentar encara més la immolació d’un dels herois de la revolta, l’estudiant de filososia txec Jan Palach, a la plaça de Sant Venceslau de Praga el gener del 1969.

Des d’aleshores, Palach es convertí en un heroi i en un símbol de l’esperança. L’Est europeu podia retornar a la democràcia, com així ha estat, tot i que els continguts d’aquesta democràcia no sempre siguin els més desitjables. Rússia hauria de veure’s obligada a reduir l’abast del seu somni imperial -tot i que no a renunciar-hi, ja ho veiem. El comunisme passà, en poques dècades, de representar un sistema que es volia alliberador a expressar una de les cares sinistres -no pas l’única, és clar- de la condició humana.

Per aquells fets, i no cal dir que també per l’art, la cultura i la història, porto Praga al cor. Malauradament, encara no he tingut ocasió de visitar la que sembla que és una de les meravelles urbanes d’Europa -sí que ho he fet, i paga la pena, amb la veïna Budapest. Tot i que els viatges familiars, òbviament, em veig obligat a pactar-los, confio que aquesta assignatura pendent no trigarà massa a caure. Quan el somni es faci realitat, recordaré Dubcek, Palach i molta altra gent anònima que, ara fa 40 anys, es mobilitzà per la llibertat, la justícia i un món més digne de ser viscut.