A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

BRILLAR, no enlluernar

Sense categoria

Aquesta serà, a partir d’ara, una de les meves divises. Brillar en el sentit de procurar fer la feina ben feta i d’exhibir, si es pot, un cert talent. Però no enlluernar per tal de no entrar en una lluita d’egos que no du enlloc, encara que hi hagi gent a qui aquest combat li és ben rendible. Brillar perquè la falsa modèstia no és mai una via encertada, però la prepotència esdevé un camí fals. Al cap i a la fi, tots i totes acabarem baixant-nos del tren, en una o altra estació, i el que perviurà de nosaltres -si hem estat positius- és una certa dignitat i l’intent d’haver intentat ennoblir la condició humana.
Em sembla que la divisa se’m va acudir a partir de la recepció d’un d’aquests correus divertits i/o enginyosos que la gent, en el món d’Internet, ens anem enviant d’una banda a l’altra. Una manera ben positiva d’establir complicitats i de passar-s’ho bé per poc preu.

Brillar en el sentit d’intentar no ser del tot un mediocre. De procurar que les teves actituds i actuacions tinguin una certa qualitat. De demostrar un mínim de destresa i suficiència a partir de l’assimilació, crítica, d’uns certs coneixements. De tenir, sobre el món, una mirada pròpia -qui fa un bloc, en principi, ja la deu tenir per definició. De creure’s que això de la creativitat no és una entelèquia, sinó una de les millors maneres d’entendre la vida. D’excel·lir davant dels altres, però, sobretot, pel que fa a un mateix…

I no enlluernar perquè ningú no té dret a creure’s el Rei Sol, que ja n’hi va haver un i n’hem tingut molts altres sense aquest títol. Perquè tothom està convidat, com tu, a ser creativa i creatiu, i, quanta més creativitat hi hagi, al món no li caldrien super-icones mediàtiques. Perquè els egos han d’existir, però s’haurien de saber temperar. Perquè el talent, quan es dóna, ha de fluir de la manera més natural. Perquè brillar és un dret, però no enlluernar potser hauria de ser considerat un deure…

En fi, us proposo que incorporeu aquesta divisa al vostre itinerari vital. I, a part de saber què en penseu, m’agradaria conèixer les vostres.
 

JESÚS NEIRA, home contra els mascles

Sense categoria

Sortosament, el professor Neira ha retornat de l’estat de coma que li va causar un indesitjable que estava atonyinant la seva parella. La víctima en qüestió, curiosament abduïda, ni s’ha molestat en agrair-li al professor el seu ajut. Què hi farem! El cert és que Jesús Neira, quan era a l’UCI i ara que ja pot parlar, s’ha convertit en un referent masculí del combat contra la violència de gènere. Un home digne contra tants mascles prepotents, que ens insta als altres homes a no tolerar l’agressivitat contra les dones perquè “els maltractadors ataquen també l’honorabilitat del nostre sexe”.
M’hagués agradat veure, divendres passat, l’entrevista que li feien al nostre heroi a Antena 3-TV, però no sempre un està en disposició d’escarxofar-se davant la tele. Com que tampoc no vaig preveure’n la gravació, algun digital me n’ha ofert un resum del que ara puc servir-me.

“Com a homes, estem units per un cordó umbilical al maltractador: som del mateix sexe. És una cosa no volguda, però ho som”, diu Jesús Neira. Certament, tantes vegades sento vergonya per les barbaritats, presumptes i provades, que el meu sexe és capaç de perpetrar contra l’altre…

El 2 d’agost de l’any passat, el professor de Dret Constitucional va estar a punt de no poder-ho explicar. Anava amb un fill seu per la població madrilenya de Majadahonda i va increpar un energumen que, a l’entrada d’un hotel, estava convertint la seva parella en un nyap. Després, va ser agredit per l’esquena per l’agressor, brutalment i amb traïdoria, doncs. Mai la senyora (sic) va agrair a Neira el seu gest, però ell té clar que va fer el que tocava.

I és que “tornaria a fer el mateix: defensar una dona. I m’arrepenteixo de trobar-me d’esquena a una cucaracha. No hagués tingut cap problema amb ell [un tal Antonio Puerta], perquè és un home [sic] d’una envergadura menor. És a dir, que si arriba a tractar de colpejar-me de cara, n’hauria sortit molt mal parat”.

Tots podem saber quines són les nostres possibilitats físiques, i les meves, per exemple, no són les més òptimes. Però tinc molt clar que faria alguna cosa en un cas semblant, perquè sempre m’he considerat un home a qui agrada la companyia de les dones, no pas un mascle pres del sadisme d’agredir-les. Per a mi, i espero que per a molts homes dignes, el professor Neira ja és un dels nostres referents.

Jesús Neira diu que, un cop restablert del tot -no cal dir que li desitgem-, pensa acceptar la proposta de la Comunidad de Madrid de nomenar-lo director del Consejo Asesor del Observatorio Regional de la Violencia de Género. Darrerament, no ens arriben notícies massa bones d’aquella capitalina i mesetaria regió, la presidenta de la qual és, precisament, una dona que a Catalunya suscita molt poques esperances

Però farà bé Neira d’acceptar el càrrec i d’intentar dur a la pràctica -fins on pugui i li deixin- les seves conviccions per la igualtat, la paritat, la llibertat, la dignitat. I contra la violència, la injustícia, l’estupidesa, la barbàrie.

INDEPENDÈNCIA? Cal un FULL DE RUTA…

Sense categoria

La manifestació catalana de dissabte passat a Brussel·les va ser un èxit relatiu, però èxit al cap i a la fi. Fossin 3.000 -com diu la policia belga-, més de 10.000 -com creuen els organitzadors- o 5-6.000 -que és el més probable-, la iniciativa ha estat prou important. Però l’autodeterminació i, finalment, la independència no s’obtindran només amb marxes festives, sinó com a resultat d’un procés que resulta força més complicat.

Per començar, cal elaborar un full de ruta que sigui mínimament viable per tal d’anar avançant cap a l’objectiu. Jo tinc el meu i us en faré cinc cèntims, però, si en teniu de millors, serà bo que s’explicitin i, sobretot, que s’apliquin. ¡No fos cas que el 2037, l’any en què arrenca el nou llibre de Patrícia Gabancho, Catalunya no sigui encara independent!  

No sempre a un li és viable de fer segons quina mena d’excursions, però, si jo no era dissabte a la capital belga i comunitària, això no vol dir que no hagués pogut ser-hi. I que no cregui que el Catalan state que reivindicaven els manifestants sigui el que més ens convindria ara mateix.

El tema no és si volem –we want, que començava dient la pancarta de Brussel·les-, sinó si -a més de si ho volem en un nombre suficient- els catalans i les catalanes podem arribar a obtenir realment aquest estat. We can, que diria Obama. En qualsevol cas, i més enllà de manifestacions i de moltes altres iniciatives, si no es compleixen algunes condicions prèvies ho veig una mica difícil:

  • La primera d’aquestes condicions és un acord per formar govern a Catalunya entre les dues formacions polítiques parlamentàries alguns dirigents de les quals, precisament, eren a la manifestació de dissabte: Esquerra Republicana i Convergència Democràtica.
  • Prèviament, CDC hauria de poder trencar la federació amb Unió, que en la qüestió sobiranista, a hores d’ara, és un autèntic llast. I seguramente es beneficiaria de l’impacte que, d’aquí a dos anys, hagi estat capaç de generar el projecte de la Casa Gran del Catalanisme.
  • Aquesta coalició d’Esquerra i Convergència, al voltant d’un programa sobiranista, hauria de ser capaç d’atreure una majoria qualificada de votants.
  • Aquests votants i el conjunt de la societat civil tindrien un protagonisme molt actiu en el procés per tal de no confiar-ho tot als polítics.   
  • El nou govern hauria de dur a terme, entre d’altres iniciatives, una tasca diplomàtica no pas fàcil però que obtingués resultats positius, sobretot a base d’aconseguir una certa neutralitat dels estats de la Unió Europea.
  • I, és clar, caldria preveure la reacció d’Espanya, el glorioso ejército de la qual té, entre altres missions, la de defensar la integritat territorial.

En fi, aquest és, únicament, un full de ruta breu, susceptible d’ampliar-se si hi dieu la vostra. Patrícia Gabancho, a la seva Crònica de la independència, s’imagina el país del futur i la manera pacífica -tant de bo- com es va separar d’Espanya. Si no hi som una mica amatents, ja es poden fer manifestacions i publicar llibres, que potser només se’n podrà escriure un, el títol del qual m’invento: Crònica d’una impotència

O així és com ho veig. I perdoneu-me l’escepticisme relatiu.

Estreno l’MP3 amb MANEL

Sense categoria

Em resistia a tenir un MP3, sobretot perquè no acostumo a escoltar música quan vaig pel carrer. No n’acabava de veure, doncs, la utilitat, i no m’agrada dependre de la tecnologia, sinó únicament adaptar-la a les meves necessitats. Però finalment -esperonat per les dones de casa, que en tenen totes tres- he sucumbit, i ara sóc un usuari selectiu del petit estri. Selectiu en la mesura que no penso treure’l a passejar, i que combinaré la música que hi gravi amb l’escolta de cedés propis i dels que trobo en préstec a les biblioteques.

Posats a fer, el meu MP3 s’ha estrenat amb Manel, el grup català, i en català, de moda… per mèrits totalment propis. Les cançons que conté el seu primer disc, Els millors professors europeus, m’agraden força, i algunes m’agraden molt. Són vives, creatives, enginyoses, fresques, estimulants. El boca-orella ha funcionat prou bé, en aquest cas, fins al punt de revolucionar una mica l’star-system nostrat. 

Amb l’MP3, el quartet de Gràcia [www.manelweb.com] encara m’entra més bé, òbviament, a l’orella. I és deliciós que, tal i com ha declarat algun cop Guillem Gisbert, el cantant, moltes de les cançons del seu plàstic “estan fetes per uns individus que no es plantejaven mai treure disc”.

És justament això el que sembla -a més, no cal dir, del seu talent- que atreu de Manel: la naturalitat. El Guillem, el Roger, l’Arnau i el Martí van de tios normals, d’aquells en què l’èxit sembla que ha sorprès la pròpia empresa. Però és un èxit legítim i que, col·lectivament, ens convenia, ara que el panorama de la música catalana sembla que està tornant a animar-se, sobretot pel cantó del pop. 

Us he adjuntat el directe d’una de les cançons d’aquests xicots que més m’encanten, Ai, Dolors, tant en la lletra com en la música. És un tema que sap expressar l’amistat que pot quedar després de l’amor amb una gran subtilitat. De fet, si les músiques manelesques són realment plaents, les lletres tenen una barreja d’originalitat i quotidianitat que les fa ben interessants.

Per això, l’expectativa d’assaborir un segon treball dels graciencs és, ara mateix, alta. De moment, la seva música compacta, entre el folk i el pop, ens ha seduït, ens ha atrapat a molts i a moltes. Tant de bo que, en català, això fos moneda corrent. Antònia Font, si no m’erro, ha estat l’últim cas concret -entre els grups- d’un tipus de fascinació que converteix la música d’aquí en un actiu social. I, personalment, m’agradaria que amb els maresmencs Relk acabés passant el mateix… 

Al despatx, la Noe és una reconeguda fan de la banda mallorquina liderada per Joan Miquel Oliver, però els darrers mesos també s’ha rendit a Manel. A l’Oriol -el criteri musical del qual sempre cal valorar- també li agrada un grup que va poder escoltar -com la Noe- a uns concerts que van tenir molt d’èxit al bar Heliogàbal de Gràcia. L’Anna, d’aquesta aigua, no en beu tant, perquè és més addicta a la música anglosaxona i a la cultura japonesa en general, a més de cinèfila de pro. Tots els gustos i aproximacions a les arts, i sobretot si hi ha qualitat, són respectables…

Al meu MP3 hi aniran entrant moltes músiques, però procuraré que tinguin, precisament, el segell de la qualitat com a distintiu. Si d’alguna mena d’elitisme em puc vantar, sortosament, és d’aquest. Justament per tenir nivell, Manel ha fidelitzat un sector de públic, i això és bo per a ells i positiu per a la música, la cultura i el país. Quan tantes coses són incertes, els referents, si més no, han de ser bons. Que cadascú hi aporti els seus.