A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

ADAMO al Palau: “Avec plaisir… malgré tout”

Sense categoria
En el marc del 15è. Festival del Mil·leni, ahir vaig anar a escoltar Salvatore Adamo al Palau de la Música. Era el segon cop, i en el mateix escenari, que gaudia de l’encant -entre poderós, subtil i decadent- d’un dels mites internacionals de la cançó romàntica. D’un autor i intèrpret d’origen sicilià i ciutadania belga que ja ha complert 70 anys, amb 50 de carrera, 500 cançons i més de 100 milions de discos venuts.

Amb les noves cançons de l’àlbum La grande roue i moltes de les de sempre, Adamo seduí novament un públic madur i molt entregat. És charmant, sap estar damunt l’escenari i no ha perdut del tot -si més no, en l’actitud- la lluïssor juvenil. Tot i que més d’un i de dos temes sonin demodés. Sí que m’ho semblen -o m’interessen menys- diversos dels més rítmics. En canvi, la força melòdica, la tendresa de les balades, la crida constant a l’amor, a la felicitat i a la bellesa, és el que encara conserva tot l’atractiu…  

 

Una salutació inicial en català -s’agraeix el detall- no impedí una comunicació fluïda en castellà, amb cançons que s’alternaven amb el francès -sovint, en un mateix tema- i fins i tot amb la inclusió d’una en anglès. L’edat del nombrós públic -tirant a alta– facilitava una comunió sol·lícita amb l’ídol, amb el regal continuat, per part de força dames, de nombrosos rams de flors i algun altre obsequi que costava de distingir…

Vaig tenir aviat la sensació que m’ho passaria bé amb moltes de les cançons de cadència dolça i lenta, i menys amb altres que, sobretot les més rítmiques i de to festivaler, m’atreuen ben poc. En conjunt, potser vaig gaudir més -en part, per la descoberta en directe– l’altra vegada que el vaig anar a escoltar al mateix Palau, l’any 2007. Me’n va sortir un post -molt a l’inici d’aquest bloc- en què, curiosament, associava Adamo amb el cantautor escocès Donovan http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/37698, quan són dos artistes que han tingut, realment, ben poc a veure.

Cançons belles, com En bandoulière, La nuit, Ton nom, Tombe la neige 
http://youtu.be/K-DKXuWuoYM
… i tantes d’altres. Cançons més cívicament compromeses, com Inch’allah 
http://youtu.be/CWPxF5NA29k; o Mourir dans tes bras, dedicada a Jan Palach, l’heroi de la primavera de Praga http://youtu.be/MzgoFyCfMPo.

O la sorpresa agradable que va ser, per exemple, un gran tema que no coneixia, La beauté des femmes http://youtu.be/towA-NlvuIE, que us ofereixo en un vídeo en el qual curiosament -o no tant- hi apareix la imatge de l’actriu Julie Gayet, l’amant actual del ciutadà François Hollande

Però això ja són figues d’un altre paner. Retinguem la veu vellutada, característicament empastada, d’aquest llatí i centreuropeu. Quedem-nos amb el parfum des roses que encara desprèn Adamo, a qui el gran Jacques Brel motejava com el “tendre jardiner de l’amor”. No li tinguem en compte aquelles músiques que -si més no per a mi- són més banals. Sapiguem mantenir, com ho fa ell, la bellesa, la calidesa, la tendresa, l’emoció… en un món sovint tan aspre. Per a protegir-nos, en tots els aspectes, de tants enemics, interiors i exteriors. 

La MODEL, a Terrassa

Sense categoria
No patiu, que jo visc a prop de la presó Model i crec que em jubilaré sense que n’hagin fet caure un mur, ni demolit cap garita. A més, el terme municipal de la meva egarenca ciutat no crec que sigui el més adient per a traslladar-hi -que ja toca!- el famós centre de captius, del tot modèlic deu fer ja molts anys…

Res de tot això. El cas és que dimecres passat vam anar a Terrassa amb l’amic Joan-Ignasi Ortuño per tal que jo li presentés el seu llibre Rondando la Modelo, segon volum del Diario de un náufrago de Facebook. Va ser -per una vegada que algú em convida a presentar-li una obra!- un acte massa “en família”, que començava fred i, per sort, va acabar sent càlid per la bona participació dels assistents.

En qualsevol cas, ja vaig deixar clar, en parlar del primer volum, que la sèrie s’ho val de debò… 

¿Èrem poques i pocs perquè feia mal temps, un vespre rúfol de gener? 

O també perquè més tard jugava el Barça? Això sempre pesa, però l’hora no era ben bé coincident…

La principal causa de la mala sort sembla que cal cercar-la, sobretot, en la presència, a la biblioteca central del lloc, d’un molt conegut novel·lista nascut a Barcelona, vinculat a Terrassa i fincat a Matadepera que hi donava una xerrada. Amb l’ham de tractar-se de tot un Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, d’un autor molt traduït a Alemanya, d’un dels escriptors canònics d’avui dia en la nostra llengua…

En fi, mala pata!, perquè a la presentació de Rondando la Modelo de novembre passat, a Barcelona, va haver-hi molt ambient, com també n’hi havia hagut en la del volum anterior. Però els “bolos” sempre són arriscats, i més si la competència fa de les seves. Antic redactor del Diario de Terrassa, Joan-Ignasi Ortuño, a la vella Egara, es mereixia molt més…

I és que el seu llibre i la sèrie s’ho valen. Si no fos així, jo no hauria dedicat no ja un http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/236355, sinó encara un altre post http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/239611 al primer volum del Diario de un náufrago de Facebook.

A Rondando la modelo tornem a trobar-hi això que alguns en diuen “literatura del jo“, molt ben escrita i plena de registres. Hi trobem un artista de l’escriptura que ens fa riure i somriure, que sap treure punta als pensament i a les situacions, que juga tant com vol amb el llenguatge, que fa del seu naufragi –solidari, no pas tan solitari- una matèria de reflexió constant: no hi ha pràcticament cap clip o text breu -l’autor té el talent i la tenacitat de penjar-ne al Facebook cada dia- en el qual no hi puguis aprendre alguna cosa…

Hi trobem una crítica al poder, a tots els poders. Hi ha també una denúncia del despotisme, l’egocentrisme, la prepotència. I una visió del món antiautoritària i poc convencional: llibertària, en el millor sentit de la paraula. I moltes més coses, matisos, subtilitats, enginys, jocs verbals i conceptuals, sarcasmes, fins i tot sentències… 

Malgrat el títol, el llibre del periodista d’espectacles, home de teatre, poeta visual i encara més dedicacions -com la d’ESCRIPTOR, en majúscules- Joan-Ignasi Ortuño no se centra en la famosa presó de l’Eixample barceloní. Aquesta no és més que una certera metàfora -com moltes de l’autor- que ve a dir-nos que hem d’exercir sempre la nostra llibertat però sentir-nos vigilants contra l’opressió, la injustícia, les causes de la infelicitat.

Jo veig sobretot l’Ortuño com un propagador, o propagandista, dels històrics ideals de la Revolució Francesa: “Liberté, Égalité, Fraternité“. Un creatiu a favor de la vida i la rialla, un militant contra la mort i la negació. Un autor de mirada llarga:

635  BÚHOS

“Todo lo que sé, lo he visto. Todo lo que puedo transmitir, lo transmito viviendo. Digo, sueño, escribo, vuelo, interpreto, imagino, visualizo, pero, sobre todo, siento, siento, siento. Me ha pasado media vida observando la vida y, la obra media de ella, propalando lo invisible (ahí queda eso, para los anales del surrealismo moderno y de las citas improbables). Que nadie me cuente, que haga. Que nadie me diga lo que debo hacer, que me lo muestre. Que me lo demuestre. Por lo demás, contengo, en mi interior, todos los apotegmas del mundo y del tiempo, y me alimento de frases hechas, en su punto. Y, por encima de todo, me fijo, me fijo mucho, como los BÚHOS.”



Llàstima, doncs, que hi hagués poc públic, l’altre dia, a la sala terrasssenca dels Amics de les Arts i Joventuts Musicals. Però l’acte va ser plaent -també gràcies a les lectures que ens va oferir, amb destresa, la jove actriu Tània Milán
, en la qual hi veig fusta i hi endevino futur: tant de bo ho encerti…

Ara només us recomano que seguiu -si no ho feu ja- el Joan-Ignasi a Facebook i que llegiu aquest llibre i l’anterior de la sèrie, o el volum que vindrà i d’altres que el nostre autor pugui fer. Tal com ho veig, company, el tercer lliurament del teu diari-almanac es mereix no ja una editorial per a autors novells -com el primer; ni un llibre tan dignament autoeditat -com Rondando la Modelo. Diario de un náufrago de Facebook, per la seva qualitat, per la seva vàlua literària, es mereix ser editat, distribuït i fins i tot promocionat per una editorial més normalitzada

Que el meu desig -si tu vols, i si ells ho admeten i se la juguen- es faci realitat… 


QUICO: L’Home del Carrer que es passeja per Barcelona…

Sense categoria
Ahir es va presentar, a la seu de la SGAE a Barcelona, el documental Pi de la Serra. L’home del carrer, una producció impulsada pel Grup Enderrock i finançada amb una de les més positives modes d’ara: un projecte de micromecenatge mitjançant la plataforma Verkami.

M’honoro de ser un micromecenes a partir de projectes com aquest. ¿Cal dir que l’estimat Quico -mordaç, radical, tendre, decididament entranyable- s’ho mereix? I s’ho mereix perquè és una persona i un músic que sempre hem sentit, poc o molt, propers, però que potser no ha acabat de tenir el reconeixement merescut. Ara que han declarat -també- aquest 2014 com a Any Pi de la Serra, segur que es fa una mica més de justícia, en aquest sentit. Celebrem-ho…

A L’home del carrer  http://youtu.be/eKOOBMuN1SY
-una de les primeres i més característiques cançons del Quico, aquí acompanyat per l’inoblidable mestre Bardagí– l’hem trobat, de tant en tant
, Passejant per Barcelona http://youtu.be/jCdXoiZ1odw, un altre dels seus temes millors.

Però ell no ha parat: la seva potser no ha estat una presència musical de les de més èxit popular, però sí -amb algunes intermitències- de les més constants. Fins i tot com a presentador musical: us en recordeu, del programa “T’agrada el blues” de Catalunya Ràdio?

Al DVD que es distribueix ara amb l’Enderrock de gener hi trobareu, entre d’altres, els dos temes esmentats i també, per exemple, el més que valuós Suau http://youtu.be/Sw5VHX_ptio. Però el documental conté, sobretot, glops emotius de vida: personal i intransferible -la del Quico- i la col·lectiva de moltes i molts de nosaltres… Ho comentàvem amb l’Àngela -que ha seguit l’artista en directe molt més que no pas jo- a la presentació d’ahir al vespre.

I amanit, tot plegat, amb intervencions significatives: les de Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Joan Manuel Serrat, Luis Eduardo Aute, Joaquín Sabina, els dos trincos que no es van separar, personatges com Tortell Poltrona, coneguts cantants joves –Roger Mas, Sanjosex, Cesk Freixas…- que versionen temes pidelaserrians, duets amb els mítics Paolo Conte o Caetano Veloso… Tot un univers de referències, de complicitats, de compromís amb la vida i contra més d’una estupidesa.

I, enmig de tot, ell mateix: les seves opinions, sovint molt directes; aspres, fins i tot; sinceres, sempre. La seva actitud vital, no pas còmoda, ni passota. El seu tarannà rebel, que els anys no han aconseguit apaivagar. En definitiva, un referent musical prestigiós i, sobretot, molt respectat. L’Any que ara se li dedica, amb un seguit de continguts -concerts, espectacles, una biografia…- ho posarà molt més en solfa

Francesc Pi de la Serra: l’home del carrer que un dia gosà parlar de La cultura 
http://youtu.be/o8HnoUljFBw d’una manera absolutament desimbolta, tal com ell ens té avesats. El gran treballador de la guitarra, de totes les seves guitarres. El lúcid, l’iconoclasta, fins i tot el rondinaire: l’home del carrer que, per damunt de tot, no es mama el dit.

Estimant-lo i admirant-lo a ell, també ens posem en valor -d’alguna manera- nosaltres…

Monodosi BASTÉ, cada matí

Sense categoria
Jordi Basté i el seu programa El món a RAC1 són els més escoltats de la ràdio matinal a Catalunya. I no és que a un, sistemàticament, li agradi coincidir amb la gent que lidera alguna cosa, però mira: tampoc no fa mal. I encara menys quan veus que pots trobar-hi, en aquesta coincidència, tan bon rotllo. I descobrir-hi tantes complicitats.

Basté i el seu equip, quan em dutxo, quan m’afeito, quan ja m’estic vestint, m’eleven l’ànim, m’acaricien l’oïda i el cervell, fan que em senti més de gust amb el país on m’ha tocat viure i amb el món que m’acull. Malgrat que sovint les notícies no siguin massa positives… Però cada matí prenc aquesta monodosi radiofònica necessària per a entendre millor el que passa, com passa i per què. I amb les claus precises que m’ajuden a interpretar-ho… 
 

Porto ja força anys escoltant la ràdio abans d’anar al treball. Recordo haver estat devot de Josep Cuní i d’Antoni Bassas. Admeto que no he pogut amb el Manel Fuentes, i que la mateixa Mònica Terribas, també des d’“El matí de Catalunya Ràdio”, no m’acaba de fer el pes, com tampoc no me’l feia la Neus Bonet. Crec que treballa prou bé el Toni Marín a “El matí a quatre bandes”, de Ràdio 4. Fins i tot -no ho digueu a ningú- fa alguns anys m’excitava -o em castigava, segons com es miri- sentint alguns minuts Federico Jiménez Losantos a la COPE

Però, d’entre tots i totes, tantes i tants, Jordi Basté és el meu preferit. I què tindrà el Basté, direu, que no tingui la resta? Doncs un to optimista, un ritme vivaç, un bonisme que se t’encomana, un catalanisme que respira naturalitat per tots els porus, però que alhora no és gens sectari. Una manera òbviament informada d’anar per la vida, sense ser pedant. Una delicadesa amb les persones i els col·lectius que al món de llops que continuem habitant li fa prou falta. I una confiança en les capacitats d’aquest país -el seu, el meu, el vostre- que, en un moment del tot històric, hem de tenir més que mai…

I sobretot, l’empatia i l’optimisme necessaris per a posar el “peu a terra!”, com sempre diu ell, cada matí. Optimisme que ara mateix les catalanes i els catalans necessitem del tot… Amb un mèdium com el Jordi -compromès però no irritat, ni agobiat-, el camí cap a Ítaca se’ns fa menys dolorós, més suportable, una mica més dolç. I també amb la gent del seu equip i el bon rotllo que transmeten aquests professionals, que combinen la joventut amb la solvència.

“Bon dia, Basté! Bon dia, Catalunya!. Quan siguem un Estat independent, si és que això arriba -desitgem-ho “Sí-Sí”-, tu hauràs estat, des de les ones, un dels referents d’haver-ho assolit. Defensant sempre -des de la teva professionalitat, la teva bonhomia, el teu bon to- el sentit democràtic. 

I no cal dir que, en la nova etapa, se t’obriran, n’estic segur, noves i estimulants possibilitats. Des de RAC1 -l’emissora líder, sense menystenir-ne d’altres- o des d’on sigui…