A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

La pintura “innocent” de JOAN BROTAT

Brotat 7

L’artista Joan Brotat potser, a hores d’ara, us soni poc. Va ser un creador destacat durant uns quants anys -i no dels millors- del nostre segle XX, però el temps posa pols per tot, inclosa la bellesa. Fins que, a començaments d’aquesta dècada, tenia lloc una certa recuperació de la seva figura que no ha tingut continuïtat, que jo sàpiga…

Però Brotat és del tot digne de ser mirat, admirat i, en tot cas, no oblidat. Des d’aquest bloc, que té l’abast que té, podem tornar a intentar-ho. Tot atansant-vos la seva sensibilitat i el seu bon fer creatiu, tan característic. 

 Brotat 1

Ja en coneixia l’obra per una exposició retrospectiva del millor període de la seva trajectòria al barceloní Palau Moja  l’any 2010, i em va seduir prou. Ara he tingut ocasió de mirar-la més des que vaig descobrir, en aquell armariet que tenim a la feina -i d’on pots dipositar-hi o fer-te amb nous volums, al teu gust- el llibre catàleg d’aquella mostra itinerant, “La lluita per la innocència, 1946-1966″, de Joan Brotat (Barcelona, 1920-1990).

Brotat 2

És en veritat, aquesta, una pintura innocent? Trobo l’adjectiu ben encertat, en el seu millor sentit. Al marge dels textos del  catàleg que us comentava, el crític Ricard Mas es refereix al pintor com “l’expressionista naïf”. Una expressivitat tranquil·la, la de Brotat, que al meu parer té una gran força, i per això no és estrany que un crític de referència com va ser Cesáreo Rodríguez-Aguilera li donés un suport decisiu. I és que es tracta d’una figura, si no oblidada del tot, sí diluïda, com un dels referents artístics del segle XX català al qual la memòria no li hauria de passar pel damunt…

Brotat 4

El seu món singularment figuratiu ens remet, en bona part, al hieratisme del romànic, període en què Brotat hi cercà una gran font d’inspiració i en el qual sempre hi trobem coses. Aquestes figures tan expressives, tan pures… L’entorn sovint vegetal, ple de fertilitat i vitalisme. Aquesta coloració habitualment tan viva, dins d’una obra que també va tenir períodes d’enfosquiment. O la connexió, entre d’altres, amb referents com el meu admiradíssim Joan Ponç, tot i que la poètica d’aquest sigui molt més turmentada i màgica.

Brotat 5

El crític Àlex Mitrani –comissari d’una exposició que, a més del Palau Moja, va recórrer el Museu de Valls, el Museu Abelló de Mollet del Vallès i la Fundación Cesáreo-Rodríguez-Aguilera de la Universidad de Jaén remarca que “la profunda malenconia que amaga l’obra de Brotat es veu intensificada per l’intent de sublimar el patiment, oblidar l’espant i el desengany i somniar un món consolador (…). En la densitat secreta d’aquestes obres, en la muda felicitat dels seus personatges i en l’irreprimible angoixa que manifesten hi trobem un esforç ètic i estètic genuí i intens per superar les limitacions personals i el pes d’una història adversa”.

Brotat 6

Una història marcada, en el pla personal, pel naixement del pintor -i també ceramista- en el si d’una família de sabaters i la pertinença, durant la Guerra Civil, a la mítica i dissortada lleva del biberó, amb l’internament posterior, després del conflicte, al camp de oncentració de Cervera. Tot plegat conformaria un tarannà reservat, discret quant a la vida privada. Alguns dels seus quadres dels anys 70, en el quals homes i dones es fan companyia amb tendresa, dónen sentit al fet que Brotat no trobés mai una parella amb la qual compartir la vida…

Brotat 3

Singular, doncs, com a persona, i també a contracorrent com a creador -sobretot respecte de l’abstracció dominant als seus anys millors-. Mitrani ens remet, en fi, a la deliciosa gràcia de l’obra de Joan Brotat, “una de les aportacions més originals del renaixement de l’avantguarda en el dur context de la postguerra, testimoni d’una emotiva lluita per retrobar el dret a la innocència i a donar un sentit poètic a la realitat”.

Brotat

 

Qui sap si seríeu INÚTILS si no en sabéssiu la UTILITAT…

Utilitat

 

Jo ignorava, fins fa ben poc, l’existència del pensador italià Nuccio Ordine. Però ara, gràcies a ell, he tornat a reflexionar sobre el concepte d’utilitat. No és gens inútil fer-ho, tal com va el món…

Ordine és autor del manifest La utilitat de l’inútil, que Màrius Serra ha definit com “un assaig punyent per defensar l’àmbit de les humanitats davant l’onada d’utilitarisme que ens envaeix”.  

Regalar un llibre a algú suposa, sovint, incitar-lo a la descoberta. I és que no sempre et lliuren la lectura que t’esperes… És el que em va passar amb l’Anna Maria fa uns mesos, en arribar jo -ai!- als 60 anys. Va venir amb La utilitat de l’inútil sota el braç… I és que ella creia que aquest volumet podia ser-me útil, com així ha estat realment.

El calabrès Nuccio Ordine (1958) expert en sabers renaixentistes i en l’obra de Giordano Bruno, hi reivindica el valor de l’activitat no orientada a una finalitat concreta, però exercitada amb vigor i rigor. Una tasca d’àmplia base humanística, però també científica si pensem més en la genuïnitat del concepte de recerca que no pas en les seves múltiples aplicacions.

Lluís Foix s’ha referit a La utilitat de l’inútil -l’original italià és del 2013, i la versió catalana de Quaderns Crema també- com “un compendi del saber universal que es llegeix amb una gran voracitat. És breu, dens, profund i es fa lleuger”.  Qualitats que, tan ben aplegades, no trobem sempre i que, per a algú tan de lletres com jo, constitueixen un motiu de satisfacció clar.

coneixement

És evident que ja fa anys que el que entenem genèricament com a humanitats ha baixat força punts en el rànquing lectiu i no té la demanda que prové d’altres sectors d’activitat. Aquesta devaluació pot explicar moltes coses de l’evolució històrica recent, en un entorn només globalitzat per a segons què, però massa mancat encara del que en podríem dir l’ètica de la bellesa.

En qualsevol cas, en un món complex i interconnectat com el nostre, estic convençut que tots els sabers són necessaris, que totes les capacitats es complementen i que poques coses són inútils realment.  Si de cas, les que atempten contra la felicitat humana, que encara, sí, són massa…

Bandejar, per exemple, els estudis literaris fa que molts estudiants i professionals tinguin cada cop menys habilitats expressives i comunicatives. No crec que calgui insistir massa en aquesta obvietat, però sí tenir-la molt més en compte en els successius plans d’estudis d’un àmbit, el de l’educació, que no para de progressar, però que no sempre l’encerta en les seves formulacions ni en els seus resultats.

Aquestes i moltes més reflexions suscita un llibre com La utilitat de l’inútil. Nuccio Ordine hi incorpora una bibliografia d’ampli abast que és, en si mateixa, un viatge per la creativitat i el coneixement. Com diu l’autor en la introducció, “la utilitat dels sabers inútils es contraposa radicalment a la utilitat dominant que, en nom d’un exclusiu interès econòmic, mata de forma progressiva la memòria del passat, les disciplines humanístiques, les llengües clàssiques, l’ensenyament, la lliure investigació, la fantasia, l’art, el pensament crític i l’horitzó civil que hauria d’inspirar tota activitat humana”.

El manifest es complementa amb un breu i valuós assaig de l’històric pedagog nord-americà Abraham Flexner (1866-1959), una figura molt influent en l’ensenyança de les ciències als Estats Units i Europa. S’hi diu que “al llarg de la història de la ciència la majoria de les contribucions de debò importants que al capdavall s’han revelat beneficioses per a la humanitat provenen d’homes i dones que no es guiaven per l’afany de ser útils sinó només pel desig de satisfer la seva curiositat”.

I podríem continuar, però prefereixo que ho feu vosaltres. A partir de la lectura i la comprensió d’un llibre que potser algunes i alguns ja haureu descobert, i que planteja un debat del tot útil, ple d’interès i gairebé perenne…