A la brasa i al caliu

Aquesta Diada de l’11 de Setembre es commemora el centenari de l’aparició de la bandera estelada. És un motiu d’orgull, però també la constatació que continuem reivindicant la llibertat com a poble… perquè no la tenim. I, tal com van les coses, dubto, sincerament, que ens posem en camí d’aconseguir-la cap a l’any 2014. L’uniformisme espanyol, tal com denuncien historiadors de Galícia, Euskadi i Catalunya, continua sent una realitat massa aclaparadora, contra la qual reaccionem, però poc. I sort, encara, de TV3, que acaba de fer 25 anys… però que tampoc no pot adormir-se.

En un comentari al post anterior, vaig ser convidat a adherir-me a una campanya (vegeu www.marroca.blogspot.com) per penjar banderes estelades als blocs. Ho faig amb molt de gust i, a més, us convido a llegir una petita crònica sobre la història de l’estelada a la secció de política corresponent a l’Avui d’aquesta Diada [www.avui.cat].

Tot plegat està molt bé, però, com es diu actualment, no n’hi ha per tirar-hi coets. No m’estendré ara sobre el tema del finançament, que espero que no acabi malament del tot, però respecte del qual m’agradaria que hi hagués, en primer lloc, una classe política a l’altura -i no ho dic només per Joan Saura.

Carod-Rovira té plantejat, per al malauradament emblemàtic 2014 -quan s’acompleixin 300 anys de l’ocupació borbònica-, la possibilitat que siguem capaços d’exercir el nostre dret de decidir d’una manera efectiva. La teva jugada, benvolgut vicepresident, és perfecta: emplaces amb temps suficient polítics i societat civil a mirar-nos al mirall d’una vegada i decidir què volem ser quan siguem grans. Però, a hores d’ara, si no hi ha un miracle…

Sí que hi ha una certa energia, en aquest país, per saber-se mantenir com un poble distint, però sembla evident que no tenim col·lectivament prou força, ara com ara, per trencar cap sostre de vidre. Les pulsions sobiranistes sovintegen, aquests darrers temps -i això és un motiu d’esperança-, però no acaben d’esclatar.

Mentrestant, l’uniformisme espanyol -en versió carca o més progre– no para de fer estralls. Ara mateix, acabo d’adherir-me a un manifest d’historiadors gallecs, bascos i catalans (vegeu Nova Galeusca a l’Avui d’ahir, a la secció de “Cultura i Espectacles”) que denuncia, un cop més, aquest estat de coses…

El més positiu de la Diada d’enguany són, convinguem-ho, els 25 anys de Televisió de Catalunya. Sense ella, el nostre redreçament -el poc o molt que hi ha hagut- no seria el mateix. Això no vol dir que la nostra televisió nacional, en alguns aspectes importants, no necessiti millorar. Cal donar crèdit a Mònica Terribas -en qui no tothom confia, però jo sí- i al seu equip perquè siguin capaços de donar el tomb.

Mentrestant, i malgrat tot -i no per culpa de l’estelada, precisament-, bona Diada!