A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

Amb PEDRO GUERRA, des de la GARROTXA de natura i cultura

L’actuació del gran Pedro Guerra al festival Planastiueja’t, a Les Planes d’Hostoles, constituïa una magnífica excusa per a organitzar un cap de setmana de natura i cultura per la Garrotxa, ni que només fos pel seu entorn meridional. És el que vam muntar-nos, amb la parenta, l’últim finde. Ara feia un cert temps que no hi anàvem, però aquests verds, aquests prats, aquestes fagedes, aquestes volcàniques roques encantades… donen gust i et permeten retrobar i retrobar-te, respirar a fons, gaudir intensament. I, si és amb música, molt millor! 

Tenia moltes ganes d’anar a un concert de Pedro Guerra, a qui admiro des de fa anys però que no havia escoltat mai en directe. El cantautor canari reeditarà pròximament, amb noves versions, el seu primer disc, Golosinas, que a partir del 1995 el projectaria ràpidament com un dels millors en el seu gènere.

La Torre dels Til·lers de Les Planes d’Hostoles constitueix  un dels escenaris -superb- d’un festival que s’està consolidant en l’estiu garrotxí, la qual cosa mereix tots els aplaudiments  https://www.planestiuejat.cat/programacio. Si més no, en comparació a d’altres festivals de més anomenada però que programen, sovint, artistes a preus exagerats i, en més d’un cas, astronòmics. 

Va anar de poc -hagués estat un desengany- que el concert no s’hagués de suspendre, perquè una plugeta fina no afavoria que es pogués iniciar. Però va parar a temps -oh, miracle!- i Guerra, amb una primera part totalment acústica, ens va demostrar tot el que ha anat aprenent amb els anys, des d’aquelles primeres lletres suposadament ingènues, com la de la dolça cançó Peter Pan:

En canvi, en temes més tardans -que ens va interpretar amb l’acompanyament eficaç d’una molt reduïda banda- li surt més mala llet.  Veiem-ho, per exemple, a Miedo, on Pedro sap clavar, de forma exacta, el conjunt de les moltes pors que ens paralitzen…

O a Debajo del puente:

En fi, podríem parlar i escoltar força més a propòsit d’un canari estimat perquè demostra que té, com vam veure l’altre dissabte, molta qualitat humana, a més de la seva creativitat artística. Però us deixo ara amb el post que vagi penjar el 2016 amb, entre alguna altra, les cançons de Café Libertad 8, el cau madrileny des d’on el de Güímar (Tenerife)  tant es va projectar   https://blocs.mesvilaweb.cat/Joan-Alcaraz/?p=269220.

Però un cap de setmana a la Garrotxa, ni que sigui només per un sector, dóna per a molt. I és important, no cal dir, que disposis d’un bon camp base com a allotjament. Nosaltres ho vam fer a l’hotel de muntanya La Salut, adjunt al santuari de la Mare de Déu de la Font de la Salut, situat a l’entorn del coll de Condreu, al terme municipal de Sant Feliu de Pallerols  https://guiacat.cat/restaurant/hotel-restaurant-la-salut-sant-feliu-de-pallerols

Aquest establiment disposa, a més de restaurant, d’un bar mirador amb esplèndides vistes panoràmiques, a una altitud de 1.050 metres… 

Des d’allí podeu fer una fàcil i bonica excursió per una fageda adjunta que us durà, en poc temps, a les conegudes com a Roques Encantades, o suggestives formes minerals plenes de molsa, i que trobareu enmig del bosc  de  l’Espai Natural Protegit del Collsacabra https://www.sempreviaggiando.com/ca/2015/11/16/excursio-nens-roques-encantades-la-salut-garrotxa-olot/.

Encantades… potser també perquè són envoltades de personatges de la natura com follets, dones d’aigua, martinets, fades, bruixes

I de baixada podeu prendre alguna coseta, per exemple, enmig de la plaça de Sant Feliu de Pallerols, poble plàcid i atractiu per on passa el riu Brugent.

I si, gairebé ja a la Garrotxa, hi accediu per la comarca de la Selva, passareu per Amer, una vila que, a més d’un antic monestir benedictí, disposa d’una gran plaça porticada, la tercera més gran del país després de les de Vic i de Balaguer. A tocar de la plaça s’hi troba la pastisseria Puigdemont, que regenta la família del nostre president a l’exili. En record d’ell, i de tots -i totes- els represaliats, hi podeu adquirir els Capricis d’Amer, o carquinyolis característics. No massa durs, força dolços i que ens evoquen un dels fets més terribles de la història de la població: els terratrèmols de l’any 1427.

Ara tornem a ser en temps de terratrèmols, per sort només polítics i de convivència, però també malèfics, al cap i a la fi… Oi, president Carles Puigdemont? Oi, presos i exiliats? Oi, totes i tots els qui creiem que la llibertat de Catalunya,  que no volen ni ens deixen que aconseguim, s’ho val?

I és que, si Pedro Guerra és un gran artista, la nostra guerra nacional ha esdevingut sinuosa, aspra i complicada. Però per a guanyar-la democràticament necessitem, encara, més efectius. Estic del tot segur que aquesta és condició necessària, però no sé si prou suficient…

Us animeu a pujar, amb la gent del CAOC, al PORT DE SALAU?

Si us decidiu, haurà de ser d’aquí a un any. Amb la meva dona vam fer-ho, per primer cop, el cap de setmana darrer. Ja tocava, doncs, participar en la XXXI edició d’una festa per la llibertat dels pobles i l’amistat occitano-catalana que té lloc cada primer diumenge d’agost en l’entorn magnífic del port de Salau, que comunica el Pallars amb l’Arieja

Organitzada conjuntament pel CAOC i per l’associació ASPIC , de la vila occitana de Salau, es tracta d’una trobada de germanor que té sentit com a símbol d’una Europa tan il·lusòria com desitjable, on llengües i cultures convisquessin en harmonia, i on la configuració dels Estats només fos determinada per la lliure determinació dels seus pobles. Somiar truites, direu? Segurament, però això no fa cap mal, ans al contrari…

Occitània, com sabreu, és un ampli espai a cavall entre tres estats: el francès, l’italià -al sector alpí també conegut com Arpitània i l’espanyol -per la Val d’Aran. Políticament, doncs, gens articulada; culturalment, prou minoritzada, i lingüísticament, en situació precària. I malgrat tot… existeix encara una consciència occitana i occitanista que malda  per tenir el seu lloc -ni que sigui sobretot patrimonial– en aquesta Europa de matriu democràtica que ha estat, històricament, constructora de drets, però que no sempre els impulsa ni els reconeix prou.

Institucions com l’Institut d’Estudis Occitans http://www.ieo-oc.org/  o, a nivell més polític, el Partit Occitan http://partitoccitan.org/ incideixin destacadament en aquest impuls. Com també ho fan les entitats i institucions de l’Aran vinculades al foment de la modalitat aranesa de l’occità. O, des de Catalunya, el Cercle d’Agermanament Occitano-Català, habitualment conegut per les sigles CAOC, que també corresponen al Comitat d’Afrairament Occitano-Catalan en la versió en la llengua d’oc, que vol dir -fixeu-vos-hi!- la llengua del sí.

Una llengua i una cultura minoritzades, sí, però no pas mortes. En són bons exemples dues eines adaptades als usos moderns. El digital Jornalet https://www.jornalet.com/, promogut des de Catalunya ja fa cinc anys i amb col·laboradors de tota l’àrea occitana,  o Lo Pichòt Comtadin   https://lopichotcomtadin.wordpress.com/ una altra publicació digital impulsada més recentment des de la Provença.  Tot i així, a l’occitanisme també s’hi constata actualment una certa crisi, que s’afegeix a les moltes crisis que campen arreu… 

El CAOC  http://caoc.cat/, creat l’any 1977 sota l’impuls de personalitats com els desapareguts Josep M. Batista i Roca i Enric Garriga Trullols, i també Joan Amorós i Pla, promou habitualment des de Barcelona cursos d’ensenyament de l’occità i realitza un seguit d’activitats per al millor coneixement, entre nosaltres, de la cultura veïna.

Entre aquestes activitats figura destacadament la Dictada Occitana, organitzada cada mes de gener amb el suport de la nostra Direcció General de Política Lingüística, i que se celebra simultàniament a diverses localitats de l’espai català i occità. I també la pujada anual, cada primer diumenge d’agost, al port de Salau, situat al capdamunt del Pallars com a pas natural de comunicació, als Pirineus, amb la veïna comarca de l’Arieja, al departament francès que té Foix com a capital, a més  de singular població històrica de l’antic país de Foix.

Històricament, això ha volgut dir guerres, repressions, contraban… Però posem-nos més excursionistes i diguem que les vistes panoràmiques del port són, veritablement, magnífiques. I no és gens difícil de pujar-hi, sobretot si partiu des de l’aparcament del pont de la Perosa i aneu fent, per una pista força suau, unes tres hores de camí. Que també poden ser dues si us hi enfileu des del refugi del Fornet, però aleshores l’ascensió ja té més mèrit i -sobretot en el meu cas- no es tractava de forçar -i per tant de patir- més del compte. Sigui com sigui, n’estic satisfet: les hores de gimnàs dels darrers anys al barri barceloní de Les Corts hauran valgut la pena… 

Un cop a dalt -des de Salau, a la vessant occitana del port, també hi pugen els occitanistes, que sovint parlen entre ells en francès-, poden arribar a confluir-hi, com enguany, unes 600 persones, en una trobada a 2.100 metres d’altitud. Cap a migdia, s’hissen les banderes catalana i occitana -amb el lògic afegit d’estelades-, hi ha diversos parlaments -de to festiu, però també reivindicatiu, i encara més pels presos polítics i els exiliats-, es comparteixen menges i begudes tradicionals dels dos costats del Pirineu… O s’interpreten cançons com les del Grup Arredalh http://arredalh.wixsite.com/groupe per tal de donar, encara, més alegria

Si us hi animeu de cara a l’any que ve, podeu fer-ho mitjançant el CAOC i tindreu la tarda del dissabte anterior per allotjar-vos a la bonica vila d’Esterri d’Àneu i realitzar-hi un seguit d’activitats culturals i festives. És l’opció que us aconsello, sigueu o no socis de l’entitat, tot i que també, òbviament, pugueu pujar al port de Salau per lliure… Si em feu cas, directius de l’entitat com la Núria, la Laia o l’Arnau, per exemple, us atendran, amb amabilitat i eficàcia.

Soci del CAOC gairebé des que existeix, ja fa més de 40 anys, no em va costar massa arribar a l’occitanisme des del meu catalanisme. Tot és una qüestió de drets lingüístics, drets culturals, drets nacionals, drets democràtics… És una llàstima, tanmateix, que el món continuï funcionant, gairebé exclusivament, per raons d’interès econòmic i de coacció estatal, que vol dir política, militar i també econòmica, no cal dir…

Una llàstima… però també cal ser realistes i prendre’n bona nota. Sense deixar de lamentar, una i altra vegada, com va el món!

 

JOAQUIM BADIA, il·lustre i proper, de TERRASSA estant

Terrassa, l’antiga Egara -per mi sense accent, sempre!- ha donat i dóna personalitats diverses, però Joaquim Badia, en temps contemporanis, n’és una de ben principal. Per això m’honoro de formar part de la varietat de persones que intervenen en la miscel·lània d’homenatge que se li acaba de dedicar. 

Tal com assenyala un altre egarenc destacat, Salvador Cardús, en el pròleg a l’obra, ens referim a una sòlida trajectòria professional, al llarg compromís social, al consistent suport al món de la cultura o al generós acompanyament a iniciatives polítiques… I poso en darrer terme la profunda consciència cristiana perquè jo, en la meva aportació, no la vaig tenir en compte. Però ara, des del meu agnosticisme, no deixo de veure-ho com una mancança. Meva, no cal dir…

La col·lecció “Els llibres de Terrassa”, que edita la Fundació Torre del Palau   http://www.torredelpalau.org/, ha publicat fa poques setmanes el volum Joaquim Badia i Tobella. Advocat, home de pau i de diàleg. A la portada, per mi insòlitament marítima, s’hi veu la figura del pròcer i s’hi esmenta que es tracta d’un llibre que és obra d’autors diversos.

Doncs bé, d’aquests autors -i autores, no cal dir-, jo en sóc un, i això em complau moltíssim, per més d’una raó. En primer lloc perquè, a la Terrassa de bona part del segle XX i del que portem del XXI, Joaquim Badia ha estat -i, als seus 90 anys, encara ho és- un referent cabdal, indispensable. Després, perquè això em permet novament -des del meu exili barceloní- retrobar-me amb la ciutat, i a fe que maldo per tenir ocasions de fer-ho i, en els pròxims anys, n’hi haurà encara més…

Però no és tan sols una qüestió de retrobament, sinó que un estigui, en aquestes gairebé 250 pàgines, tan ben acompanyat. Perquè al llibre hi ha -a més de referències biogràfiques, articles inèdits, glosses de l’homenatjat i una entrevista del 1978 a càrrec de l’amic Jaume Comellas a l’enyorada revista Al Vent– aportacions de personalitats de la vàlua de Sebastià M. Bardolet, abat emèrit de Montserrat, o  Feliu Formosa, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, entre d’altres, incloses les de l’actual alcalde de Terrassa i de l’alcaldessa de Matadepera, el poble veí on, al sector de Can Prat, hi viu en Joaquim.

Són, com deia, companyies singulars que continuen amb les aportacions de persones amigues, entre les quals m’honoro de ser-hi. Podem referir-nos, per exemple, a Pere Alavedra, empresari, agent immobiliari i artista; Manuel Ametller, sacerdot, rector de la parròquia de Sant Joan de Matadepera, promotor de l’ensenyament del català i professor meu de llatí, val a dir-ho; Mercè Armengol, professora de català, jutgessa de pau i neboda de l’homenatjat; Joan Busquet, periodista i responsable del PSUC a Terrassa als primers anys 70; Magí Cadevall, cofundador de l’Escola Tecnos i diputat del PSC al Parlament; Josep Caminal, gestor cultural i de comunicació; Josep Casajuana, ensenyant, gestor cultural,  regidor de l’Ajuntament terrassenc i diputat socialista al Parlament català; Joan Casals, organista de la catedral de Terrassa i director, durant quatre dècades, del Cor Montserrat

…i seguim. Rafel Comes, empresari del tèxtil, erudit i expert en història industrial; Jacint Cuyàs, gerent d’una empresa tèxtil i regidor egarenc per CiU durant tres mandats; Jaume Dasquens, prevere de la parròquia de la Sagrada Família; Josep Espar, polític, advocat, empresari i promotor cultural; Josep-Maria Font, promotor cultural i cívic, director de la Fundació Torre del Palau i qui em va encarregar -gràcies, amic!- de fer la meva aportació; Roc Fuentes, advocat laboralista, regidor del PSUC i diputat al Parlament per IC; Pere Gorina, enginyer industrial i professor de català; Jordi Llonch, periodista; Montserrat Malgosa, directiva cultural; Albert Novellon, artista; Ferran Pont, enginyer industrial i polític democratacristià; Cèlia Ros, militant del Reagrupament Socialista i Democràtic i regidora a Terrassa per ERC; Manuel Royes, alcalde egarenc durant diversos mandats i president de la Diputació de Barcelona; Josep Rull, advocat i polític, avui malauradament pres; Vicenç Villatoro, escriptor i gestor cultural…

Habitualment, quan arribes a algú ben conegut -a Terrassa i a tot Catalunya– com és en Villatoro, és que ja et trobes al final d’una llista, poc o molt llarga i proverbialment valuosa. Respiro i respireu, doncs… Però afegim-hi, encara, les intervencions de la família Canyameres-Sanaüja -en record de l’enyorat Jaume Canyameres– i la del president d’Òmnium Cultural  Jordi Cuixart -escrita, malauradament, des de la presó de Soto del Real-, entre moltes més. I remarquem les intervencions molt actives en l’edició del volum de la periodista Laura Massallé, de l’advocat i exconseller de la Generalitat Oriol Badia -germà d’en Joaquim-, i dels ja esmentats Ferran Pont i Josep-Maria Font.

El llibre disposa d’un nodrit -tant com entranyable- Àlbum de fotografies  que dóna bona idea de la personalitat humana i la implicació social de la personalitat de Joaquim Badia, en les quals hi té un pes remarcable aquest factor cristià que, com us deia al començament, vaig obviar massa en una intervenció de la qual me’n sento, d’altra banda, prou satisfet…

La gent que no sou de Terrassa és lògic que volgueu retenir els aspectes més notoris d’aquest egarenc tan proper com il·lustre. Us en faig la llista:

  • El seu pare és assassinat, el juliol del 1936, per sicaris de la FAI al terme de Matadepera, població propera on la família hi havia establert la residència.
  • Fa estudis a Barcelona, al col·legi escolapi del carrer de Balmes.
  • Estudia Dret a la UB.
  • Es vincula a Acció Catòlica.
  • Exerceix a Terrassa com a advocat.
  • Intervé, a finals de la dècada dels 50, en l’obertura de l’emblemàtica llibreria L’Àmfora, de referència durant anys per als llibres en català.
  • A començaments dels 60, esdevé secretari i després president de la delegació terrassenca d’Òmnium Cultural.
  • Eleccions espanyoles del 1977: com a militant destacat d’Unió Democràtica de Catalunya, es presenta per la coalició que forma aquest partit amb el Centre Català. Tercer de la llista per Barcelona, no resultarà elegit.
  • Advocat al servei de “la Caixa”.
  • Membre i directiu de diverses entitats culturals, socials, cíviques…
  • 1990: rep la distinció de “Terrassenc de l’Any” i és nomenat magistrat del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.
  • 1996: Medalla President Macià de la Generalitat.
  • 2016: Premi Drets Humans, en la primera edició d’aquests guardons, instituïts pel Col·legi d’Advocats de Terrassa.

També cal assenyalar que l’any 1994 havia tingut lloc la donació a la ciutat, per part de la família Badia, de la Torre del Palau, l’únic vestigi que resta a hores d’ara del que havia estat castell palau terrassenc i que veieu a la foto adjunta. Cal dir que tant el Joaquim com l’Oriol, a l’hora de fer la donació, no van tenir pressa, ja que no volien cedir el preuat bé cultural a un Ajuntament de signe franquista…

Grans i assenyalats mèrits, doncs! És per això que, tal com dic en la meva aportació al llibre, és lògic que algú m’aconsellés de passar prèviament pel despatx de Joaquim Badia quan l’any 1976, en plena -i també enganyosa- Transició política, jo vaig ser convidat a anar a veure el comissari de la Policia local per alguna informació realitzada com a primer corresponsal a Terrassa del diari Avui, com també ho havia estat abans d’aquella capçalera vespertina que es deia El Noticiero Universal.

La persona que m’ho aconsellava -i que ara sóc incapaç de recordar- em va dir que el nostre homenatjat “ja haurà parlat del teu cas amb l’alcalde i no t’hauràs de preocupar de res. Simplement, respondre les preguntes que se’ facin, i llestos”.

I així va ser, exactament. Perquè, tal com es diu en el títol del llibre, el nostre home ho ha estat, per damunt de tot, de pau i de diàleg. Gràcies, moltes gràcies, Joaquim, per tantes i tantes aportacions, iniciatives i contribucions personals! Gràcies per haver servit i honorat tant la meva i la nostra Terrassa i, amb ella, tot Catalunya