Les aigües turbulentes

Una nova experiència. Per primera vegada a la meva vida he conduït un vehicle elèctric primer i un híbrid després, durant uns dies. Un desastre. Jo, conduint dos cotxes completament desconeguts, farcits de botons i pantalles tàctils, i acompanyat de la meva parella, afectat d’allò que es coneix com “la síndrome del copilot” (pensant-se que també condueix i estressant-te amb observacions de tota mena). Què podia sortir malament?

A la llarga tots els cotxes hauran de ser de propulsió elèctrica. No hi ha més. Per molt que alguns ho neguin, les amenaces del canvi climàtic continuen avançant inexorablement. M’estranya que aquests nous artefactes tecnològicament més avançats que els seus parents de combustible fòssil no s’implantin amb més celeritat. Segurament interessos i lobis hi tenen molt a veure, a més del negacionisme climàtic ja esmentat. Però acceptada la inexorabilitat de que els cotxes elèctrics han de guanyar la partida, als semi-analfabets digitals de la nostra generació ens costarà nervis i paciència dominar els seus secrets.

Figura que tot està automatitzat i que els comandaments són intuïtivament fàcils d’entendre, però lamento dir que, en el meu cas, no va ser així. La clau per obrir-lo ja no és una clau sinó un comandament amb uns quants botonets. El cotxe s’obre sol quan t’hi acostes, cosa que ignorava. Si toques un botó concret també s’obre la porta del conductor però la del copilot continua tancada, s’ha d’obrir des de dins; quan tanques el cotxe, t’adones que el portaequipatges continua obert i si acciones el botonet d’aquest darrer no es tanca, o bé es tanca i llavors el cotxe torna a quedar obert. L’únic element del volant que vaig saber fer anar és l’imprescindible dels intermitents (de nit no vaig conduir, ni ganes). Aquests cotxes ja no tenen marxes, sinó una palanca que es pot situar en quatre punts diferents, amb lletres sense lògica (la “D” és marxa endavant, la “N” no vaig arribar a saber per a què servia). Amb la marxa enrere (afortunadament, la “R” de tota la vida), apareixia a la pantalla una imatge de la part posterior amb unes ratlles de tres colors diferents que confonien més que informaven. En fi, el vehicle està dotat de nombrosos avisos acústics (compte que estàs a prop d’un obstacle!, atenció que trepitges la ratlla del voral de la carretera!) que no fan altra cosa que atabalar. Ah! Me n’oblidava: els cables i el carregador per endollar-lo al corrent van en una maleta que ocupa pràcticament mig portaequipatges.

Per sort, l’experiència ja s’ha acabat. Per si faltava algun detall per convèncer-nos dels “avantatges” d’aquestes andròmines només cal fixar-se en els seus preus desorbitants. Benvinguts al futur!

[Imatge: factorenergia.com]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!