El nou papa és el “primer” en moltes coses, i això els mitjans periodístics ho agraeixen molt: primer americà, primer jesuïta, primer Francesc (obvi), primer del con sud… i primer castellanoparlant de la història. També és el primer papa que no va participar, per edat, al Concili Vaticà II. Altres dades biogràfiques ja són de més mal digerir. Com si no tinguessin més coses a fer, determinats mitjans ja s’han ocupat de rescatar alguns episodis no prou clars de quan la dictadura, que obligaran al nou papa, en un moment o altre, a parlar-ne de nou i potser a demanar algun tipus de perdó per no haver ajudat prou algun germà en la fe quan hi estava moralment obligat.
Pel que segurament no demanarà mai perdó és per les sorprenentment homòfobes expressions que va fer servir quan el parlament argentí debatia el matrimoni i l’adopció per persones del mateix sexe. La doctrina catòlica sobre el tema és la que és i progressa no a pas de tortuga sinó de cranc, però guardar una mica més les formes no li hagués fet cap mal. Potser per compensar, Jorge Mario Bergoglio és planer, accessible, afable, auster i sincerament preocupat per la justícia social, però no un progressista com s’està dient. Això no.
S’inicia un pontificat ple de reptes i d’incerteses. L’edifici de l’Església Catòlica necessita urgentment una reforma en profunditat, no únicament una mà de pintura. Podrà fer-ho un home que ja té 76 anys (i un sol pulmó, si no m’ha semblat sentir malament) i que es trobarà tots els impediments del món? Ho intentarà? Per on començarà? Ho anirem veient.
[Imatge: www.elpuntavui.cat]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!