Jo també en sóc subscriptor des de bon començament i coincidesc amb allò que dius, tret d’un aspecte per a mi important: que la pluralitat d’opinions que s’hi reflexa al gruix de la revista -als espais d’opinió fixos i als articles de contingut-, tret d’alguna presència excepcional, és massa estreta en algunes qüestions. Tot depèn de preferències personals. A mi, per exemple, pel que fa a política econòmica, no em sembla prou ample el ventall, perquè va d’una dreta liberal a una socialdemocràcia descafeïnada; ambdues, al cap i a la fi, opcions neoliberals. La qual cosa, per altra banda, no m’estranya gens ni mica, si atenem al perfil dels propietaris del mitjà i els seus gestors. Per això, tot i què no hi confie gaire, aprofite el teu article i aquesta nova etapa d’El Temps, per demanar-los que el facen més plural, amb seccions fixes, entrevistes, reportatges, etc. que abasten realment els diversos enfocaments econòmics, polítics i socials. D’això en dependrà el meu futur suport. Salutacions cordials.
Les aigües turbulentes
Bloc personal de Jordi Casadevall Camps
La revista El Temps ha arribat a les seves primeres 1.500 setmanes de vida. Superant totes les adversitats possibles (una iniciativa valenciana destinada a allò que diem “espai de comunicació nacional”, la incertesa de tota aventura empresarial, la irrupció de les noves tecnologies…), la revista ha superat i amb nota el repte, aquell repte que va merèixer l’escepticisme irònic d’un Joan Fuster que va invertir una sola pesseta en el projecte.
Doncs l’aventura continua, i ho fa renovant-se, com ja havia fet en altres ocasions, ampliant accionariat, amb nou director (Vicent Sanchis, nou però amb molta mili) i venent-se als quioscos després d’un temps d’estar-ne absent. El que no canviarà és la seva atractiva i acurada presentació, la qualitat dels seus col·laboradors i el seu ampli ventall ideològic.
Ja vaig parlar en una ocasió anterior d’aquesta revista, de la qual sóc subscriptor de fa anys, de manera que avui únicament em toca felicitar el seu equip editorial i unir-me a la bufera d’espelmes que ens proposa l’acudit del Gat Invisible, una de les millors seccions del setmanari. Sense paraules, se li entén tot.
[Imatge: portada del número 1.500, obra de Genovès; www.eltemps.cat]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!