2004 BL 86 caçat

2004-BL86-Mira-Navarro01 2004-BL86-Mira-Navarro02

Fotos de l’asteroide 357439 (2004 BL86) que va passar la nit del 26 al 27 de gener a 1,2 milions de kilòmetres de la Terra (unes 3 voltes més lluny que la Lluna). Fins l’any 2027 no passarà un altre tan gran més a prop. La primera foto es va fer el dia 27 a les 7:10:03. La segona foto es va fer a les 7:12:22.

2004-BL86-Mira-Navarro03Si es compara amb la foto anterior s’observa el desplaçament que ha sofert sobre el fons d’estrelles en poc més de 2 minuts. Les fotos han estat obtingudes des del Rabosar (Paterna) per Roger Mira i Javi Navarro, membres de l’Associació d’Astronomia de la Universitat de València amb una càmera reflex i un teleobjectiu de 135mm i mostren l’asteroide a les proximitats del cúmul d’estrelles obert del Pessebre (Praesepe o M44).

Les observacions fetes amb radar des de Goldstone (California) han mostrat que es tracta realment d’un doble asteroide: el principal té 320 metres i el seu satèl·lit té uns 70 metres.Gràcies als amics Roger i Javi.

Fotos: Roger Mira i Javi Navarro. Amb permís.

2004 BL 86 té una lluna

La sorpresa de la nit passada va ser descobrir que l’asteroide 2004 BL 86 té un acompanyant, una petita lluna desconeguda fins ara. Les observacions amb l’antena de 70 metres de la Xarxa de l’Espai Profund de la NASA en Goldstone, Califòrnia, van mostrar les primeres imatges en radar de l’objecte quan es trobava a 1,2 milions de quilòmetres.

A la pel·lícula podeu veure com l’asteroide gira i ben a prop d’ell es troba un petit objecte. Les observacions han permés afinar la grandària de l’objecte principal que fins ara es pensava que mesurava uns 650 m. Ara se sap que 325 m és una mesura més encertada i que sembla tindre una forma esfèrica. La pel·lícula consta de 20 imatges individuals repetides tres vegades.

La sorpresa va saltar quan l’equip de Goldstone s’adonà que les ones de ràdio havien rebotat també en un objecte secundari molt més petit. Per tant 2004 BL 86 té una lluna acompanyant d’uns 70 metres de diàmetre.

_80546123_asteroidÉs sorprenent que un objecte tan menut com  2004 BL 86 puga mantindre atrapada gravitatoriament una lluna però aquest fet és més comú del que sembla ja entre els asteroides pròxims a la Terra, un 16% dels més grans de 200 metres tenen una petita lluna al seu voltant o, fins i tot, en poden arribar a tindre dues.

El radar no només serveix per a detectar la presència d’avions llunyans sinó que és també molt usat en astronomia. És una tècnica poderosa per estudiar la grandària d’un asteroide, la forma, l’estat de rotació, les característiques i la rugositat de la superfície, i per a millorar el càlcul de les seues òrbites.

Imatge i vídeo: la pel·lícula mostra l’asteroide 2004 BL86 que passa prop de la Terra el 26 de gener 2015. Crèdit: NASA/JPL-Caltech.

2004 BL 86, l’asteroide de 650 metres

Avui a la nit tenim cita amb l’asteroide 2004 BL 86. Aquesta roca espacial de 650 metres de diàmetre passarà per les proximitats de la Terra la pròxima nit del 26 al 27 de gener 2015.

L’asteroide, descobert el 30 de gener de 2004 pel telescopi automàtic Linear, es troba en la llista d’objectes potencialment perillosos de la NASA (NEO Earth Close Approaches). El seu pas actual, però, no sembla preocupant ja que l’òrbita calculada el portarà a passar a una distància de la Terra igual a unes tres vegades la distància Terra-Lluna. Res a veure, per tant, amb l’objecte 2012 DA14 que fregà la Terra el 15 de febrer de 2013.

potentially-dangerous-asteroid-earthL’objecte és massa menut per poder-se veure a ull nu però serà fàcilment visible per a observadors preparats. 2004 BL 86 brillarà com un estel de 9ena magnitud i, si es vol veure, serà necessari utilitzar un telescopi de 20 cm de diàmetre o major per trobar-lo.

El vídeo següent, preparat per la Sociedad de Astronomia del Caribe, mostra el moviment ràpid de l’objecte en el cel entre les estrelles de la constel·lació de Cancer i on trobar-lo al llarg de la nit. Segons les efemèrides presentades en el vídeo serà observable tota la nit. Per obtenir l’hora local cal sumar una hora al temps UT mostrat al vídeo. Per exemple 2004 BL 86 passarà prop del cúmul del Pessebre (M44) a les 5 UT (6 hora local) de la matinada del dimarts 27 de gener.

La proximitat de l’objecte a la Terra és la causa per la qual aquest es mou tan ràpidament sobre l’esfera celeste, creuant un espai com la Lluna plena en només 11 minuts. Els grans radiotelescopis de la Terra, com ara el Radiotelescopi d’Arecibo i les antenes de la NASA de la Xarxa d’Espai Profund de la NASA en Goldstone, California tractaran d’obtenir una imatge en ràdio.

La revista Sky & Telescope ha publicat una carta celeste on es detalla el camí de l’asteroide en el cel en temps UT (sumar una hora per obtindre temps local).

Imatge: Vista idealitzada d’un objecte passant prop a la Terra. AFP/NASA.

A l’escola Pare Jofré a El Puig

Pare-Jofre01

El tractar de fer estimar la ciència i la tecnologia des dels primers cursos de primària té una importància cabdal per al desenvolupament dels infants. Les ciències no s’han de veure com una cosa estrany i llunyana sinó pròxima i sobretot útil. Per això agraïm a l’equip directiu de l’escola pública Pare Jofré de El Puig, l’Horta Nord, que ens invitara per parlar d’astronomia a les classes de quart, cinqué i sisé de primària de la seua escola. Durant tot el matí del passat dimecres, el meu company Manel Perucho i jo els parlarem de l’exploració espacial, de l’origen del sistema solar i dels cometes parant atenció en les gestes de la sonda Rosetta i de la nau d’aterratge Philae. Les cares dels xiquets mirant les fotos i animacions ens demostraven el seu interés. Però va ser en la llarga sessió de preguntes, directes, fetes sense por i sempre interessants, quan veierem que el tema els havai colpit de veritat.

I després, per aplicar la teoria, van anar a veure com funciona un coet. Al pati, i, sota l’expectant mirada de desenes de xiquets, muntarem el nostre coet d’aigua a pressió. Emulant a un Goddard d’estar per casa, no va funcionar a la primera. Ens va costar una mica que s’enlairara, però amb perseverància, al final ho aconseguirem. El coet va recórrer el cel del col·legi amb l’alegria dels nens, com es pot veure al vídeo penjat en el bloc de l’escola. Com diuen al bloc: “Ha costat un poquet per problemes tècnics però… així és la ciència! Han insistit fins que, finalment, s’ha enlairat…. i molt!

Els xiquets s’ho han passat bé i espere que també hagen aprés alguna cosa de l’univers. I també els vaig animar per al futur: Vosaltres sereu els científics del futur, vos necessitem i resoldreu grans enigmes.

Fotos: de la l’escola.

Destinació: la Lluna

Per què és important la Lluna per a la ciència? Quins recursos té la Lluna? Hi ha aigua? Per què hem de tornar a anar-hi i com ho farem ?

La Lluna, tan propera i tan llunyana alhora, ha estat l’únic cos del sistema solar per on l’ésser humà ha caminat. La primera vegada va ser el 20 de juliol de 1969, com a conseqüència de la carrera espacial dels nord-americans i de l’Unió Soviètica. Cursa que acabaria guanyant els primers i que va provocar el principi del col·lapse de la URSS.

Però l’exploració espacial del nostre satèl·lit va començar molts anys abans. Les sondes automàtiques americanes Ranger i Surveyor van anar aterrant durant la dècada dels anys 60 però els robots exploradors soviètics Lunokhod, que durant decenis van ostentar la marca del desplaçament robòtic més llarg, van demostrar la fortalesa tecnològica soviètica. Aquests petits cotxets arribarien a recórrer més de 30 km sobre la superfície lunar.

Però la Lluna està encara pràcticament inexplorada. Només de les zones equatorials de la cara visible tenim informació acurada. I se’ns ha revelat una complicada química del potassi (K) i del  fòsfor (P). I hi ha molt elements de terres rares com el tori (Th) que tenen interés estratègic. De la cara fosca no en sabem res. Les naus actualment en òrbita ens mostren la seua geologia però ens caldrien mostres preses in situ.

A més a més, aquesta cara fosca de la Lluna, que no veiem mai des de la Terra, serà el lloc ideal per instal·lar grans radiotelescopis que exploren de manera més sensible l’univers, a l’ombra del soroll radioelèctric que emeten les emissores de ràdio, de televisió, antenes privades i militars terrestres. Un nou univers se’ns presentarà quan aconseguim veure el cel en ràdio des de la cara fosca lunar.

Moon-ESA

Però el mes interessant serà explorar el pol sud lunar. Aquesta zona conté importants reserves d’aigua congelada dins de cràters que estan permanentment a l’ombra, com es va comprovar en l’estavellament de l’impulsor Centaure de la sonda LCROSS. Sembla que aquesta aigua prové d’antics impactes de cometes i asteroides i s’han mantingut en forma de gel en la foscor dels cràters polars. La zona polar sud serà, per tant, l’indret ideal per situar-hi una futura base lunar ja que disposarà d’una font inesgotable d’aigua per a ús humà però també per extreure’n l’hidrogen per a utilitzar-lo en la pròxima exploració del sistema solar.
L’estudi de les zones polars ja no serà el patrimoni d’un estat sinó que serà una cooperació internacional amb les lliçons apreses en l’Estació Espacial Internacional (ISS). El projecte de l’ISS ha demostrat la possibilitat de col·laboració profitosa dels astronautes de diverses agències espacials.

Tot això i més podeu veure en la pel·lícula de 8 minuts de l’Agència Espacial Europea, que ens ofereix una visió general del passat, present i futur de l’exploració de la Lluna, des del cataclisme lunar a la visió que l’Agència Espacial Internacional té del que podria ser la futura exploració lunar.

La pel·lícula està en anglés. Si voleu subtitols en català activeu l’opció de traducció automàtica de youtube.

Imatge: Futura estació lunar. De la pel·lícula. ESA.

Beagle 2 finalment retrobat a Mart

El mòdul d’aterratge britànic Beagle 2 viatjà a Mart l’any 2003 com a passatger a bord de la nau europea Mars Express. La seua missió era aterrar sobre el planeta roig i fer tot un seguit d’experiments científics. Tanmateix, a partir del moment previst d’aterratge no se’n va saber res més. I, des d’aleshores, el que se’n va fer de Beagle 2 ha estat un dels grans misteris de l’exploració espacial. Onze anys després, però, ha estat retrobada en les imatges preses per la nau Mars Reconnaissance Orbiter de la NASA.

El saber com es troba la nau i que li passà és el que estan tractant d’esbrinar l’equip britànic responsable de Beagle 2

Beagle 2, nom que recorda el vaixell que dugué Darwin al voltant del món, tenia per objectiu prendre mostres de l’atmosfera i el subsòl de Mart a la recerca d’aigua per esbrinar si va haver o hi ha actualment alguna forma de vida al planeta vermell. El responsable de la missió, el professor Colling Pillinger explicava el 2003:

HMS Beagle va ser el vaixell que portà Darwin en el seu viatge al voltant del món i va fer que el coneixement sobre la vida en la Terra fera un gran salt endavant. Esperem que Beagle 2 faça el mateix per la vida a Mart.

Beagle2

La zona elegida per a l’aterratge fou Isidis Planitia, una gran plana sedimentària que està situada a la zona entre les antigues terres altes i les planes del nord marcianes. Beagle 2 havia de funcionar com a mínim 180 dies. Els seus objectius eren caracteritzar la geologia del lloc d’aterratge, la mineralogia, la geoquímica, les propietats físiques de l’atmosfera, recollir dades de meteorologia i climatologia i, el més important, cercar possibles proves de l’existència passada o present de vida marciana.

Una vegada arribada a Mart el 19 de desembre de 2003, a cavall de Mars Express, es separà de la seua nau mare. L’aterratge estava previst per al dia de Nadal. Però no se’n sabé res més d’ella uns moments abans de l’aterratge. Silenci total, cap senyal des d’aleshores. S’especulà que potser havia rebotat en l’atmosfera marciana perdent-se a l’espai o que s’havia estavellat en la superfície.

Close-up_of_Beagle-2_on_Mars_node_full_image_2La intensa cerca que realitzaren Mars Express i Mars Odyssey de NASA, i amb les grans antenes de ràdio de la Terra, no aconseguiren trobar-la ni rebre cap senyal d’ella, de manera que el febrer de 2004 se la donà per perduda. Des d’aleshores la pèrdua de Beagle 2 ha estat un misteri de l’exploració espacial i s’ha afegit a la llarga llista de fracassos de l’exploració de Mart. I és que més de la meitat de les sondes enviades al planeta roig s’han perdut o s’han estavellat.

Beagle 2 ha tingut més sort que d’altres missions perdudes ja que després de més d’una década el mòdul d’aterratge ha estat identificat amb la càmera d’alta resolució HiRISE de la Mars Reconnaissance Orbiter de NASA. En les imatges obtingudes es veu que la sonda està desplegada parcialment, cosa que indica que la nau va superar amb èxit la fase d’entrada, descens i aterratge sobre Mart.

També s’observa el paracaigudes principal i la coberta protectora d’entrada atmosfèrica prop de la nau. Tanmateix les imatges mostren que alguna cosa fallà una vegada que Beagle 2 arribà a terra ja un dels seus panels solars sembla que no es desplegà correctament. Ací podria estar el problema ja que aquest fet va impossibilitar que s’estenguera l’antena de ràdio, amb la pèrdua de la comunicació.

Artist_s_impression_of_Beagle_2_lander_mediumBeagle 2 és un objecte molt menut, amb menys de 2 metres de longitud amb la seua configuració completament oberta. La nau ocupa uns pocs píxels a les imatges preses per les càmeres a bord de les naus en òrbita marciana i, per tant, ha estat, una feina difícil trobar-la ja que el descobriment s’ha fet just al límit de resolució de les càmeres.

El Dr David Parker, cap executiu de l’Agència Espacial Britànica, ha declarat:

La història de l’exploració espacial està marcada per èxits i fracassos. Aquesta troballa ens dóna a conéixer que Beagle 2 va ser molt més exitós del que sempre haviem pensat i, aquest fet, sense dubte, és un important pas en l’exploració europea de Mart.

Tornar a veure la nau britànica és un esdeveniment important que restituirà l’autoestima del grup de treball del professor Colin Pillinger, director del projecte. La pena és que Pillinger, que liderà el projecte amb entusiasme, morí el passat mes de maig sense saber que Beagle 2 seria prompte retrobat.

Imatges: 1-4. Beagle 2 sobre la superfície de Mart. Crèdit: HIRISE/NASA/JPL/Parker/Leicester. 5. Vista artística de com hauria quedat Beagle 2 en Mart en cas d’haver funcionat correctament. ESA.

Ecos del Cosmos: Planetes sota la llum d’altres sols

Kepler16b

Eixim a la nit per veure el cel, lluny de la ciutat que ens ha furtat les estrelles. Si tenim una bona nit, veurem milers de punts lluminosos que, des de fa centenars d’anys sabem, que són sols com el nostre Sol.

Fa només 20 anys, però, que el coneixement humà ha anat una mica més enllà i ara ja coneixem que molts d’aquests Sols no estan assoles en el seu girar al voltant del centre de la Galàxia, sinó que la majoria estan acompanyats per planetes, cossos potser semblants, però segurament diferents als nostres del sistema solar. Avui, parlarem de planetes sota la llum d’altres sols i sobre la seua relació amb la ciència ficció.


Podcast, Ecos del Cosmos, 16 de gener 2015

Hui parlem dels planetes sota la llum d’altres sols, i sobre la seua relació amb la ciència ficció. I, a més, les nostres seccions habituals: Actualitat Astronòmica, El cel a simple vista, I a mi què (en la qual parlem del metall líquid) i el nostre Astroconcurs.

Astropregunta:

Qui va ser responsable de la seqüència de lletres que podeu escoltar al final del programa i què vol dir?

El que primer que ho endevine rebrà un llibre de divulgació de la ciència regal de la Càtedra de Divulgació de la Ciència.

Imatge. De la mateixa manera que el planeta Tatooine de Luke Skywalker en Star Wars, Kepler-16b orbita un grup de dues estrelles. Representa ací com un planeta rocós, Kepler-16b podria ser també un gegant gasós com Saturn. Les perspectives per a la vida en aquest món estrany no són massa bones, ja que té una temperatura semblant a la del gel sec. Però el descobriment indica que la icònica doble posta de sol de la pel·lícula no és ja només ciència ficció. NASA.

Leds: no n’hi ha prou amb l’estalvi energètic

89359965

El mar de luz que nos ahoga. Publicat originalment en la secció valenciana de El Mundo, diumenge 11 de gener 2015.

Amb la llum elèctrica i la seua introducció en les cases i en els carrers, la societat humana es va alliberar de viure depenent del Sol i va poder augmentar les hores de vigília per a estar amb la família o tenir mes temps lliure. No obstant açò, el mal ús de la llum ha portat un efecte indesitjat: la contaminació lumínica, l’emissió de flux lluminós procedent de fonts artificials nocturnes amb intensitats, direccions, rangs espectrals (colors) o horaris inadequats. Els carrers es poden i s’han d’il·luminar, però amb límits. I quins són aquests? Doncs, amb l’ús de la llum estrictament necessària per a l’activitat habitual de la via pública. I no és necessari poder llegir un llibre en el carrer, veritat?

A més, per a tenir una bona i eficient il·luminació no n’hi ha prou amb l’estalvi energètic, sinó que s’ha de considerar també la seua afectació al medi ambient i a la salut humana.

Pel que fa a la il·luminació, qualsevol que siga el criteri que es trie, es pot afirmar que València està en el rànquing de les ciutats més contaminades del món. Per exemple, si es mira la producció de contaminants per efecte de la llum nocturna, València solament és superada per Chicago. Si es parla de lluentor, València és la més brillant d’Europa. I açò és així perquè en 20 anys la potència consumida ha augmentat un 300% i la despesa un 400%, mentre que la seua població ha crescut només un 2,5%.

El canvi massiu a LEDs blancs proposats per la Diputació no va a suposar cap millora i menys encara per al medi ambient, ja que aquests dispositius, a part de problemes tècnics i d’homologació, tenen efectes devastadors sobre els ecosistemes i la salut humana. Els LEDs blancs tenen un fort component de llum blava, que es dispersa més eficaçment en el cel nocturn, com ocorre amb el blau de la llum solar que, en dispersar-se més, dóna aquesta tonalitat al cel diürn. Per tant, els LEDs blancs contaminen més.

D’altra banda aquesta llum blanca en els nostres carrers també té efectes sobre la salut. El nostre cervell regula els ritmes dia/nit a partir de la presència o absència de llum blava ambiental. En la foscor, la glàndula pineal segrega melatonina, que regula processos cel·lulars, endocrins i fisiològics. Però si la llum blanca blavosa nocturna dels nostres carrers es cola per les finestres, s’inhibeix la producció de melatonina, causant insomni, augment del risc d’atacs de cor, estrès i malalties psíquiques, així com un major risc de càncer de pròstata en homes i de pit en dones.

En aquest 2015 que comença, declarat per l’ONU Any Internacional de la Llum, tenim l’ocasió de valorar les noves tecnologies de la llum, però també tenim la millor oportunitat per a exigir el control de l’ús racional, eficient i respectuós de la il·luminació nocturna.

El mar de llum que ens ofega

Enric Marco i Ángel Morales Rubio
Grup de Treball en Contaminació Lumínica. Universitat de València

El mar de luz que nos ahoga. Publicat originalment en la secció valenciana de El Mundo, diumenge 11 de gener 2015.

Imatge: Il·luminació LED a Palma de Gandia. La Safor. Crèdit: AM, amb permís.

Rus ‘manipulà’ fotografies d’astronautes per vendre leds

14209103570938

Avui a l’edició valenciana de El Mundo, ha eixit la notícia de com la Diputació de València no dubtà en utilitzar una imatge nocturna de la ciutat de València, presa pels astronautes de la ISS, per a cantar les bondats del seu programa d’Eficiència Energètica, un programa de substitució directa de les làmpades de sodi dels carrers per LEds blancs. El problema és que si no s’està avesat a tractar amb aquest tipus d’imatges, després, passa el que passa… El periodista m’entrevistà dimecres passat sobre aquest tema …


J. Nieto. El Mundo. “Si ahora se conoce que los leds de la Diputación reducen la contaminación lumínica de la provincia de Valencia, se trata de un nuevo beneficio, con lo cual, el plan que pusimos en marcha hace dos años nos ha salido redondo”. Uno de los señuelos de Alfonso Rus para que los alcaldes adquirieran 30 millones de euros en leds -cuyo gran beneficiado ha sido su amigo de Xàtiva Vicente Quilis, propietario de Inelcom- fue que estas bombillas eran capaces de reducir la contaminación lumínica del Golfo de Valencia. Todo eran ventajas y en 2014 la Diputación usó unas imágenes tomadas por astronautas de la Estación Espacial Internacional para trasladar a la ciudadanía la conveniencia del plan de eficiencia energética. De los 30 millones de euros invertidos, al menos 13 han ido a parar a su empresa favorita.

Pero Rus no contaba con el trabajo de un grupo de científicos españoles que ha desmontado todos sus argumentos y ha sacado las vergüenzas, más aún, de un proyecto que el presidente de la Diputación habría cocinado un año antes de llevar a cabo la licitación con el propietario de Inelcom….

La part més sucosa està en l’article original…..Continua a l’enllaç…
Rus ‘manipuló’ fotografías de astronautas para vender leds, Juan Nieto, El Mundo, València, 11 de gener 2015

Imatge: València el 6 d’octubre de 2013 i la variació de lluminositat de Meliana. Universidad Complutense de Madrid, Universitat de València, ISS, NASA/ESA, PJ, El Mundo.

La ciència del 2015 segons Nature

Image converted using ifftoany

Comença l’any 2015 i les revistes científiques presenten els possibles descobriments per a l’any que comença. Com ja faig fer l’any passat, us pose els avanços previstos relacionats amb l’astronomia, el canvi climàtic, la física de partícules i l’exploració espacial que presenta la revista Nature en el seu article What to expect in 2015.

Colisionador de partícules del CERN

Ja han passat dos anys des de que el Gran Colisionador d’Hadrons del Centre Europeu de Recerca Nuclear va tancar per fer-ne millores. Si tot va bé, serà en març quan la gran màquina es tornarà a engegar amb una energia renovada. Ara les col·lisions podran arribar fins a 13 Tev, el doble de l’energia que es tenia abans. A la web del CERN expliquen perquè cal tanta energia.

Amb aquesta potència extra, els físics i enginyers esperen trobar finalment les partícules pesades que la teoria estàndard prediu.

Acord climàtic

Encara que semblava impossible, els Estats Units i la Xina, els majors emissors de diòxid de carbon, han fet propòsits ferms per reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle. Les constants boires de fum contaminants de Beijing, potser, hi han influït.  Aquest acord obre les portes per a un futur acord global sobre clima que podria firmar-se en desembre a Paris, sota els auspicis de les Nacions Unides. En aquest acord vinculant, els estats dissenyarien els nivells acceptables a partir del 2020.

Mentrestant, i per primera vegada des de fa milions d’anys, el nivell mitjà de diòxid de carboni en l’atmosfera podria superar les 400 parts per milió. Una dada inquietant que ha d’espavilar les grans potències que són, també, les grans contaminants.

Viatge als planetes nans

Si l’any passat va ser l’any de l’exploració cometària, enguany ho serà de l’exploració dels planetes nans.

En el mes de març, la nau de la NASA Dawn arribarà a l’asteroide Ceres, el cos més gran del cinturó d’asteroides situat entre Mart i Júpiter. En el seu disseny Dawn és innovador ja que és propulsat per coets iònics. Per altra part, es creu que Ceres amaga una gran quantitat de gel d’aigua sota la seua escorça rocosa.

També serà l’any de l’exploració d’un altre planeta nan, Plutó. La nau New Horizons de la Nasa va ser llençada el 2005, abans, per tant, de la degradació de Plutó de planeta a planeta nan el 2006. Després de viatjar uns 5000 milions de quilòmetres, New Horizons arribarà a Plutó el 14 de juliol pròxim. Ha sigut un viatge plàcid que pot complicar-se al final. I és que des del seu llançament, s’han descobert 5 noves llunes al voltant del planeta nan. La preocupació dels científics és màxima per aquesta acumulació no prevista de material al voltant de Plutó en el camí per on passarà la nau ja que podria ser indicatiu de la presència d’un núvol de deixalles rocoses al voltant del cos. Si New Horizons estarà en perill o no, tot se sabrà quan falten pocs dies per a l’arribada. Potser calga fer un canvi de trajectòria sobtat.

Ones en l’espai-temps

Finalment la recerca de les ones gravitatòries pot tindre èxit enguany ja que a final d’any els detectors de l’interferòmetre Laser Interferometer Gravitational-Wave Observatory (LIGO) situat a Richland, Washington i a Livingston, Louisiana, seran millorats per augmentar-ne la seua sensibilitat. De moment, l’equip de LIGO no ha trobat encara res però amb la millora s’espera albirar les ones predites per Albert Einstein fa, just enguany, un segle.

En el mateix camp de treball, però des de l’espai, l’antena Laser Interferometer Space Antenna (LISA) Pathfinder de l’Agència Espacial Europea començarà a provar tecnologies per atrapar aquestes fugisseres ones per a una missió que serà llançada allà en el llunyà 2034.

Imatge:
Imatge artística de la nau espacial New Horizons, que s’acosta a Plutó i la seua lluna més gran, Caront el 14 el juliol de 2015. Crèdit: Johns Hopkins University Applied Physics Laboratory/Southwest Research Institute (JHUAPL/SwRI).