Podríem, com a valencians, enviar una nau a Mart?

Agora_06112010Fa uns dies l’astronàutica asiàtica va tindre un èxit inesperat. Per davant de la Xina i fins i tot del Japó, l’Índia va aconseguir situar en òrbita marciana la nau Mangalyaan. Només les grans potències espacials NASA, d’EEUU, l’ESA d’Europa i URSS/Rússia ho havien aconseguit fins ara. I mira que arribar a Mart no és una tasca fàcil ja que es calcula que un 50% dels intents han fracassat. Mireu, sinó, la llista completa d’èxits i fracassos.

Amb només 15 quilograms de càrrega útil, la missió índia és realment una nau d’assaig per demostrar el que es pot fer amb tecnologia pròpia. La missió principal de la nau ha estat desenvolupar les tecnologies necessàries per al disseny, la planificació, la gestió i operació d’una missió interplanetària. Però com a segon objectiu té la capacitat per fer anàlisis científics amb instrumentació pròpia per explorar algunes de les característiques de Mart: la superfície, la morfologia, la mineralogia i l’atmosfera marciana. En resum, amb Mangalyaan es tracta de demostrar principalment que la indústria índia és capaç de situar una nau a Mart i comunicar-s’hi a llarga distància.

Però més sorprenent encara ha estat que el desenvolupament, enlairament i posada en l’òrbita de la nau només ha costat 57 milions d’euros, un valor ridícul si el comparem amb el que ha costat la nau MAVEN de NASA que també acaba d’arribar a Mart (529 milions d’euros) o fins i tot el robot Curiosity que analitza la superfície marciana i que costà 1971 milions d’euros. És veritat que aquestes darreres no són missions experimentals sinó grans laboratoris químics i físics i que no es poden comparar directament amb Mangalyaan, però la comparació fa pensar.

Mars_Orbiter_Mission_-_India_-_ArtistsConceptA banda del comentari recorrent del perquè gastar-se diners en  l’exploració espacial en un estat com l’Índia amb tants pobres al carrer (els EEUU no tenen pobres?), la xarxa s’ha anant omplint d’articles comparant el malbaratament d’edificis sense ús a l’estat espanyol bastits a l’ombra dels excessos de la bombolla immobiliària amb el millor ús que se n’hagués pogut fer amb aquests diners per enviar una sonda a Mart.

D’edificis fruit de l’orgia valenciana hi ha molts. A un, però, li tinc especial mania. L’ Àgora, estructura sense ús definit i situada al complex de la Ciutat de les Ciències de València no només no està encara acabat, sinó que la seua grandària distorsiona la zona entre el Museu de la Ciència i l’Oceanogràfic, L’Àgora, caprici de l’ex-president Camps i construït per Santiago Calatrava, només s’utilitza una o dues vegades l’any quan es fa alguna desfilada de moda o un Open de Tenis. El seu cost va estar al voltant de 90 milions d’euros.

mars-picture_650_092514120352L’Àgora va costar molt més que enviar una nau a Mart. I si comencem  a sumar el valor de tots els edificis inútils, aeroports i campionats de tenis, F1, etc.. que hem anat pagant per a gaudi d’uns pocs i misèria de la majoria, podrien no només enviar una nau a Mart, sinó fins i tot tindre una agència espacial pròpia. Això si que impulsaria una indústria tecnològica potent, innovadora i la inversió pública tindria un gran retorn industrial. De fet, els departaments universitaris valencians treballen en diversos projectes espacials com ara Solar Orbiter o Integral i aquesta hipotètica agència espacial valenciana els vindria d’allò més bé.

Imatge 1:  L’Àgora a València. 90 milions d’euros. Wikimedia commons.
Imatge 2: Mangalyaan a Mart, visió artísitica. Wikimedia commons.
Imatge 3: Mangalyaan a Mart. Primeres imatges de la superfície marciana. India today.

Encara que s’obstinen a negar-la, la contaminació lumínica existeix a València

P1020393s

Sembla una norma en el debat polític usar qualsevol argument per afavorir les accions del que governa. Si bé és cert que molts assumptes públics poden tenir diverses perspectives, totes elles, en principi respectables, no ocorre el mateix quan estan en joc coneixements científics que només es poden rebatre amb un altre coneixement científic millor. Són les regles del joc de la ciència des que Galileu va construir el que ara anomenem mètode científic. En resum, només parlen les dades, no serveixen les opinions.

Tot això ve al cas de les declaracions de l’alcaldessa de València, Rita Barberá, quan afirma que la contaminació lumínica a València no existeix, malgrat el que diguen els experts. Doncs va a ser que no. La contaminació lumínica a València existeix i la ciutat està en el rànquing de les ciutats més contaminades del món. Com a exemple, fa poc un grup de Califòrnia va publicar en Nature GeoScience un article en el qual es mostrava la relació entre la contaminació lumínica i la contaminació de l’aire per òxids de nitrogen, i situava a València en la segona posició després de Chicago.

Valencia-Chicago

Segons les pròpies dades de l’ajuntament, en 20 anys València ha multiplicat per 4 la seua despesa en il·luminació, quan la seua població ha augmentat solament un 2,5%, mentre que la potència elèctrica consumida durant el mateix període s’ha multiplicat per tres.  Aquest excés d’il·luminació no és gratis i el seu pagament ha posat en dificultats a l’ajuntament alguna vegada. Si bé, segons el criteri de l’alcaldessa, la llum a la ciutat és un motiu d’orgull.

I què és el que fan en altres ciutats? En la “pobra” Alemanya, les coses són molt diferents. Berlín, per exemple, brilla molt menys que València i, encara conserva actives, per petició popular, les 40.000 fanals de gas de principis del segle XX. Ah! I els parcs públics no tenen il·luminació pública amb un estalvi considerable en la factura. Segurament, els berlinesos s’han de considerar pobres.

Per estalviar en la factura de la llum i, al mateix temps, preservar la salut dels seus ciutadans, València podria fer moltes coses. La primera, fer una auditoria energètica per veure realment on sobra o mancada llum. Les famoses lluminàries amb 2, 3 o 4 braços de les grans avingudes es podrien reemplaçar per llums més adequades. Les llums dels monuments es podrien apagar a les 12 de la nit, com a pansa a Shanghai, per exemple. I és que aquí hem de ser més rics.

Mentre que Barcelona ha substituït tot el seu enllumenat per lluminàries totalment planes que no emeten llum cap al cel i a Madrid s’acaba d’anunciar el canvi de tot el seu enllumenat a LEDs, amb temperatura de color amb un màxim de 3000K per minimitzar l’emissió de la nociva llum blava, a València no es fa res. Simplement es nega l’existència de la contaminació lumínica i s’ha acabat el problema.

La substitució directa de llums de vapor de sodi d’alta pressió (grogues) per LEDs de color blanc que s’ha realitzat en nombrosos municipis de la mà del programa d’Eficiència Energètica de la Diputació és inútil ja que els actuals LEDs no són més eficients que els actuals llums de sodi. Ho diuen els experts, què li anem a fer.

A més el canvi directe d’unes per unes altres no és adequat, ja que les lluminàries dels carrers no estan homologades pels LEDs, com avisa l’agrupació de fabricants d’il·luminació, ANFALUM, en el seu comunicat num. 15. Tot això sense explicar que la llum blanca dels LEDs instal·lats té un fort component blau que és nociu per a la fauna nocturna i, més greu encara, per a la salut humana, ja que inhibeix la producció de l’hormona melatonina, necessària per regular els ritmes dia-nit i protegir d’alguns tipus de càncer.

Per tot l’exposat la contaminació lumínica és real i molt greu en tota l’àrea metropolitana de València. Les imatges que prenen regularment els astronautes de l’Estació Espacial Internacional mostren, sense cap dubte, que la llum enviada a l’espai per la ciutat és molt major que la que envia qualsevol poble de la comarca de l’Horta. Precisament una d’aquestes fotos ha estat usada per la Diputació de València, per afirmar que les poblacions que ja han implantat la tecnologia LED han rebaixat la seva contaminació lumínica. Això és realment sorprenent i mereix un comentari. Com a exemple d’estudi es pren la població de Meliana, a l’Horta Nord, i es conclou que brilla menys per haver canviat tota la seva il·luminació pública per LEDs. Una mirada atenta a la zona de la imatge citada revela clarament que un núvol oculta les llums de la població. Aquest fet no sembla importar, així com que la imatge usada és un fitxer jpg, totalment inadequat per a anàlisis científiques, o que fins i tot ignorem si a l’octubre de 2013, quan es va fer la foto, Meliana ja havia implantat els LEDs.

Així doncs, els desitjos de l’alcaldessa i del president de la Diputació no sempre es converteixen en realitat. Les dades són tossuts i ens confirmen que València brilla i molt. I la introducció de LEDs no va a arreglar la situació sinó a empitjorar-la. Ho continuaran dient les dades.

Artícle publicat a Las Províncias:
Aunque se empeñen en negarla, la contaminación lumínica en Valencia existe, Las Provincias, 23 de setembre 2014. Ángel Morales Rubio i Enric Marco. Grup de treball sobre contaminació lumínica de la Universitat de València

Imatge: Luminària de huit braços en el Pont de les Flors a València. AMR.

Adéu estiu, benvinguda tardor

Avui ha començat la tardor i, podem dir, amb recança, adéu a l’estiu. Un estiu que s’acomiada amb pluges, però amb uns dies prèvis molt calurosos al setembre. El Sol, vist des de la superfície terrestre, ha creuat a les 4:29 d’aquesta matinada, hora continental europea, l’equador celeste en direcció cap al Sud. Aquest esdeveniment dóna pas a la tardor a l’hemisferi nord i a la primavera a l’hemisferi sud.El dia de les ombres minvants. L'estiu guaita a la portaL’equador celeste és un cercle al cel que és la projecció del cercle de l’equador terrestre.

L’equador celeste creua el cel passant per l’est i l’oest i com avui el Sol es troba sobre ell, el nostre estel passarà per aquests punts cardinals. I donat que l’equador celeste presenta la meitat dalt de l’horitzó i l’altra meitat per baix, el dia i la nit duraran el mateix: 12 hores. Per això avui ens trobem a l’equinocci de la tardor. (A la figura el cercle Equinox és el cercle de l’equador celeste).

Però perquè es produeix aquest fenomen? I perquè es produeixen les estacions? La resposta és senzilla. la culpa la té la inclinació de l’eix de rotació de la Terra respecte al pla de translació al voltant del Sol. Donat que l’eix de gir de la Terra es manté constant al llarg de l’òrbita, en passar els dies la llum del Sol arriba amb distinta inclinació. Durant un temps s’il·lumina més l’hemisferi nord (primavera i estiu) que l’hemiferi sud. D’altres dies l’hemisferi nord rep una il·luminació menor (tardor i hivern). Però dos dies a l’any la il·luminació és idèntica en els dos hemisferis. Són els dies dels equinoccis de primavera (21 març) i de tardor (23 setembre). 1000px-Orbital_relations_of_the_Solstice,_Equinox_&_Intervening_Seasons.svg Els esquemes, com el que mostre ací dalt, ajuden a entendre la importància de la inclinació de l’eix de la Terra per a l’existència de les estacions. Però ara que tenim satèl·lits en òrbita ho podem veure en imatges reals.

La càmera Spinning Enhanced Visible and Infrared Imager (SEVIRI) situada al satèl·lit metereològic europeu Meteosat-9 de EUMETSAT va capturar quatre imatges dels quatre punts principals de l’òrbita terrestre. Recordem que el Meteosat mira a la Terra des d’una òrbita geocèntrica situada a 36.000 km de la Terra. Les imatges mostren clarament com la llum del Sol va caure sobre la superfície terrestre el 21 de desembre de 2010 (superior esquerra), el 20 de març (superior dreta), el 21 de juny (inferior esquerra) i el 20 de setembre de 2011 (inferior dreta). Cada imatge va ser presa seasons_msg_2010-2011 a la mateixa hora. Veieu clarament que el 20 de març 2011 (equinocci de primavera) i el 20 de setembre 2011 (equinocci de tardor), el terminador, la linia que separa la foscor de la claror, és una línia recta que va des del pol nord al sud i el Sol il·lumina directament sobre l’equador. Unes imatges que valen més que mil explicacions.

En la cultura popular els dies dels equinoccis no són tan apreciats com els dies dels solsticis, però, tot i això, cal destacar l’ús que en feren els maies en diversos monuments. Els maies tingueren en compte aquests fenòmens astronòmics i els feren servir molt sovint en els seus temples, segurament per atemorir i per controlar la població. Així a la zona arqueològica de Dzibilchaltún, al Yucatán, la primera eixida del Sol de la tardor se situa perfectament emmarcat dins de l’edifici Casa de las Siete Muñecas.

L’ús més conegut ús de les llums del Sol equinoccial és troba a la ciutat més important de la civilització maia, Chich’en Itza. Allí és troba el temple anomenat “El Castillo” o piràmide de Kukulkan. Unes baranes de pedra flanquegen cada escala, i a la base de l’escalinata nord s’hi troben dos colossals caps de serps emplomallades, efígies del déu Kukulkan. En els dies dels equinoccis, sembla que una immensa serp amb el cap situat a la base de l’escala que va movent-se a mesura que el Sol transita pel cel.  Podem imaginar l’admiració i la por que sentiríem els antics maies en veure descendir a la terra la serp emplomallada.

Imatges i vídeos: Seeing Equinoxes and Solstices from Space. September 23, 2011.
Imatges: esquemes dels moviments del Sol i de la Terra. Wikimedia Commons.

Reunits a Terol

Els congressos són els examens presencials dels científics. Tots els que ens dediquem a això de la ciència hem de passar, de tant en tant, per davant d’una audiència per explicar el treball que fas. Amb 15 minuts has de contar els teus resultats davant d’un públic que treballa en el mateix tema i, són, per tant, especialistes. I després venen les preguntes.

Xerrada-SEALa sang, però, quasi mai no arriba al riu, per sort.

Els congressos també serveixen per conéixer altra gent que treballa en el teu camp i, que, potser, només coneixes dels seus articles, i, sobre tot, et permet conéixer temes d’altres camps allunyats del teu. Això passa a les anomenades sessions plenàries.

Tot, però, no són flors i violes. Les successives retallades en investigació fan cada vegada més dificil acudir als congressos científics, sobre tot si estan fora d’Europa. I alguns investigadors joves que solen ser els més actius i productius, pel tipus de contracte que tenen no poden demanar finançament.

Poster-SEA Selfie-SEA Fa uns dies vaig estar a la XI Reunió Científica de la Sociedad Española de Astronomía a la petita i ben cuidada ciutat de Terol. La van fer a les instal·lacions del CEFCA, institut de recerca de les ciències del cosmos que està al càrrec del nou observatori de Javalambre, situat a només 7 quilòmetres en línia recta del nostre observatori d’Aras de los Olmos. En el congrés vaig exposar els nostres últims treballs sobre la contaminació lumínica al País Valencià amb algunes novetats interessants respecte a la ciutat de València que ja aniré detallant els pròxims dies.

Anna Boluda ha fet uns vídeos magnífics sobre la trobada. Aniré posant-ne per ací alguns d’ells per il·lustrar algunes de les xarrades que més m’han interessat.

I també les sessions van ser piulades (twitejades) i, per això, els piuladors “oficials” ens vam fer una foto després de la foto oficial del congrés. Tuiter-SEA

 

Vídeo: Resum del congrés. Jo isc al minut 0:29. Anna Boluda.
Foto 1: Exposició dels resultats de la campanya de conscienciació ciudadana del problema de la contaminació lumínica al País Valencià. Enric Marco.
Foto 2: El meu pòster. Enric Marco.
Foto 2: Selfie amb els piuladors més actius del congrés.
Foto 3: Els piuladors del congrés.

Núvols sobre un món extraterrestre

pia18420-640Com més explorem el nostre entorn còsmic més semblances trobem amb el nostre planeta. Els telescopis i les naus espacials exploren els cossos llunyans i ens mostren comportaments que recorden el nostre planeta.

Avui ens han arribat imatges de la lluna principal de Saturn, Tità. El sistema saturnià està sent explorat des de fa 10 anys per la sonda Cassini i el seu satèl·lit es visitat periòdicament encara que de manera fugaç.

Tità és una lluna peculiar. És més gran que el planeta Mercuri de manera que si orbitara lliure al voltant del Sol mereixeria ser considerat un planeta. És l’única lluna del Sistema Solar que compta amb una atmosfera significativa, descoberta per l’astrònom Josep Comas i Solà el 1908. L’atmosfera de Tità, densa i ataronjada, es compon principalment de nitrogen i és rica en metà i altres hidrocarburs. La seua composició química se suposa molt semblant a la de la primitiva atmosfera de la Terra primitiva, abans de la formació de la vida.

A Tità, el metà juga el mateix paper que juga l’aigua en la Terra. Donat que la temperatura a la superficie és d’uns 180 graus sota zero, hi podem trobar una completa xarxa hidrogràfica amb rius i llacs de metà liquid. L’aigua en aquest sistema es troba en forma de gel tan dur com una roca. A més a més, en arribar la primavera i l’estiu titanià, els models atmosferics prediuen la formació de núvols i tempestes de gas metà. Precisament la nau Cassini ha descobert el desenvolupament d’un grup d’aquests núvols sobre el llac Ligeia Mare.

La nau va obtenir aquestes imatges a finals de juliol, en allunyar-se de Tità, després d’haver-lo sobrevolat. Cassini va seguir la formació i moviment d’aquest sistema de núvols durant més de dos dies. A més a més les mesures dels seus moviments han permés conéixer que el vent les mou a velocitats d’entre 11 a 16 km/h, el que podriem dir ací un vent suau.

Ja s’havien observat núvols en l’atmosfera de Tità durant els primers anys després de l’arribada de Cassini l’any 2004. Però des de que una gran tempesta va escombrar tota l’atmosfera l’any 2010 no s’havien vist grans núvols a Tità.

L’any de Saturn dura 30 anys, així que cada estació a Saturn i Tità dura uns 7 anys. Quan arribà Cassini a Tità l’hivern s’acabava a l’hemisferi nord. Passats 10 anys la primavera ha acabat i l’estiu comença en les latituds boreals. S’espera que la pujada de les temperatures augmente l’evaporació del metà de rius i llacs i l’augment de la nuvolositat es faça més evident.

Aquest vents fluixos i l’elevada viscositat del metà liquid no fan preveure ones de tempesta sobre els mars titanians. Jo no sé exactament com són les ones en Ligeia Mare però en el mar de Punga, també a Tità, el Dr. Barnes de la Universitat d’Idaho, als Estats Units, ha descobert que tenen dos cm d’altura. Com diu: “No feu encara les reserves per anar a fer surf, de moment.” Ja arribarà el ple de l’estiu i veurem que passa.

La missió Cassini-Huygens és un projecte cooperatiu de la NASA, l’Agència Espacial Europea (ESA) i l’Agència Italiana de l’Espai.

Per saber-ne més: Tità, la lluna gegant de Saturn, a Onda Cero

Imatge: El gif animat correspon a la seqüència d’imatges de Cassini que mostra núvols de metà movent-se sobre el gran mar de metà Ligeia Mare en la lluna Tità de Saturn. Crèdit: NASA/JPL-Caltech/Space Science Institute.

Aquest passarà ben prop

geometry_stripDemà diumenge a la vesprada, l’asteroide 2014 RC passarà fregant la Terra.

Aquest objecte, d’uns 20 metres de diàmetre, tan gran com una casa, sobrevolarà Nova Zelanda a les 19:19 hores d’ací, a uns 40.000 km d’alçada, una mica més lluny que els satèl·lits geoestacionaris, con el Meteosat o els de telecomunicacions.

La NASA, que l’està seguint de prop, avisa que no hi ha cap perill d’impacte, ni aquesta vegada ni en les pròximes aproximacions a la Terra.

A més a més, cal tenir en compte l’efecte protector de l’atmosfera terrestre que ens protegeix dels objectes menuts.  S’han fet càlculs amb diverses densitats i composicions d’asteroides i sembla ser que qualsevol objecte menor de 100 m. seria destruït per fregament amb l’atmosfera. Aquests objectes es trencarien a trossos i n’arribarien a terra fragments menuts.

El curiós del cas és que 2014 RC es va descobrir només fa 6 dies, la nit del 31 d’agost passat, des dels telescopis del Catalina Sky Survey prop de Tucson, Arizona, un projecte per descobrir objectes potencialment perillosos per a la Terra

Ara si espereu veure’l pel cel de la tarda del diumenge, heu de dessistir. Primerament només es pot veure des de l’hemisferi sud. A més a més, no serà visible a ull nu ja que la seua magnitud serà de 11.5 en el moment de la màxima aproximació quan travesse la constel·lació de Piscis. Serà, per tant, només accessible a observadors experimentats.

El pas d’aquest infensiu asteroide ens recorda la vulnerabilitat de l’espècie humana sobre la superfície de la Terra. Quasevol dia pot aparéixer un cos veritablement gros i amb trajectòria de col·lisió. De fet, dimarts 9, l’asteroide 2002 CE26 d’uns 3,5 km de diàmetre passarà a la tranquil·litzadora distància de 18,4 milions de quilòmetres. Projectes científics com el Catalina Sky Survey, o d’altres semblants com, per exemple, el que porta l’Observatori Astronòmic de Mallorca, són esencials per descobrir-los, estudiar-ne les seues trajectories i, finalmentment detectar els més perillosos.

Imatge: Diagrama de la geometria de l’encontre. NASA. Les hores estan en Temps Universal Coordinat (UTC). Cal sumar una hora per tindre la nostra hora local.

A Estivella amb l’Associació Cultural Arrels

Estivella-observacio-sVa ser dissabte passat. El mes d’agost s’acabava i les vacances també. Però encara teniem un compromís estiuenc per explicar els problemes d’un enllumenat públic deficient i el seu efecte sobre els animals, les plantes i sobre la salut humana.

Ja eren vora les 7 de la vesprada quan els membres de l’Associació Cultural Arrels ens van rebre al Centre Cultural d’Estivella, el Camp de Morverdre, lloc on els seus membres ja havien fet un taller de construcció de material astronòmic.

La xerrada, “Enllumenar o enlluernar, aquesta és la qüestió” com sempre, amb una durada d’una hora i quart, va repassar tots els problemes que causa un enllumenament públic deficient, obsolet i excessiu, però encara majoritariament de llum de sodi (groga) encara que ara, a més a més, ens els volen canviar per llum blanca i, per tant, amb rangs espectrals (colors) totalment inadequats (LEDs blancs).

El públic present sempre ens sol dir que no n’havia sentit a parlar del problema ni tampoc de quina manera la contaminació lumínica afecta els ecosistemes nocturns i també la salut humana. D’això en parlem a les preguntes que ens fan després de la xerrada així com intentem donar solució a algun cas particular d’intrusió lumínica.

Estivella-presentacio-sDesprés, donat que uns núvols ben gruixuts tapaven completament el cel, va ser impossible fer la sessió d’observació prevista en el poliesportiu. Però això no va aturar els membres d’Arrels que improvisaren un sopar d’entrepà a la porta.

Cada estiu, i en van 10, l’Associació organitza una jornada amb unes activitats que acaben en un sopar nocturn al Garbí, al cor de la Serra Calderona. Enguany no va poder ser i ens vam quedar al poble. Però després del sopar encara hi havia més coses preparades.

Allí, al carrer, com toca a l’estiu, vam acabar la jornada parlant sobre mitologia grega, història de l’astronomia i d’astronomia en general. I al final destacarem, amb diversos videos, la fita científica i tecnològica de l’arribada de la nau europea Rosetta al cometa 67P/Chuyrumov-Gerasimenko i la inexplicable indiferència dels mitjans de comunicació espanyols.

Imatge 1: Després de sopar, parlem de mitologia amb la gent d’Arrels. AMR
Imatge 2: Un moment de la conferència. Enric Marco

El cel de setembre de 2014

c2013_v5_2014_08_05dpSeptembre comença amb calor després d’un mes d’agost ben estrany, amb poques pluges al País Valencià però amb molt de núvols, cosa que ha dificultat algunes de les activitats previstes d’observació. Setembre és, també el darrer mes de l’estiu, i, de fet el dia 23 l’equinocci de tardor ens marca el canvi d’estació.

La visibilitat dels planetes va canviant, de mica en mica. Poc després de la posta del Sol, Saturn, en la constel·lació de Balança des de fa mesos, ja va deixant de ser l’objecte més interessant del cel, mentre va acostant-se a la direcció del Sol, fet que el farà inobservable en octubre. De moment, però, encara podeu gaudir dels seus anells i de la brillant lluna Tità a través dels telescopis.

També al capvespre podeu veure Mart, amb la seua carrera desenfrenada cap a l’est, com fugint del Sol. Aquest trigarà encara molt en ser engolit per les lluïsors solars. Fugint de Saturn, després de la conjunció espectacular del 18 d’agost, ara es dirigeix a la veïna constel·lació de l’Escorpí. El vespre del 28 de setembre podreu veure el planeta roig situat dalt d’Antares, l’ull roig de l’aràcnid, separats uns 3º. Serà curiós veure Mart (Ares en grec) al costat de l’estel del mateix nom però oposat (Anti-Ares). Tots dos vermells però de natura ben distinta, un, un planeta, l’altre, un estel gegant roig. El dia següent, el 29, la festa celeste continuarà ja que si afegirà la Lluna. Tots tres cossos, la Lluna, Mart i Antares formant una línia recta de llumeneres.

Aquest mes de setembre Mercuri tornarà a ser visible al cel del capvespre. Molt pocs minuts després de la posta del Sol, podreu veure el fugisser Mercuri ben prop de l’horitzó. El 21 de setembre el planeta es trobarà a la seua màxima elongació occidental, a la màxima separació angular del Sol (26.3º). Tracteu de trobar-lo en direcció a l’oest en un horitzó lliure d’obstacles.Poc abans de l’eixida del Sol, mirant a l’est, a partir de les 6:30, podeu veure Júpiter en Càncer i Venus acostant-se a Leo. Però mentre el planeta gegant cada vegada es veurà més hores al cel ja que es manté estable en la seua posició, el planeta de la deessa de l’amor s’enfonsarà ràpidament en la lluïssor solar i, ben aviat desapareixerà de la vista en la segona quinzena del mes.

L’estiu ens deixarà el 23 de setembre. La matinada d’aquest dia, a les 4:29, el Sol creuarà l’equador celeste. Serà l’equinocci de tardor.

Després de mesos sense veure cap cometa a ull nu, és possible que setembre ens permeta veure’n un. Encara que jo sóc molt escèptic amb els tema de l’observació cometària.

Un equip d’astrònoms aficionats mantenen l’observatori automàtic Oukaïmeden situat a les muntanyes de l’Atlas al Marroc. L’any passat,  el 12 de novembre, Michel Ory de l’equip MOSS va descobrir el nou cometa C/2013 V5 (Oukaimeden) a través del telescopi de 0,5 m. de l’observatori. Les característiques i l’evolució des del descobriment donen pistes per que siga el nou cometa del segle i que puga ser observat a ull nu les pròximes setmanes. Durant el mes d’agost s’ha anat aproximant al Sol i a la Terra amb el resultat d’un augment de brillantor que l’ha fet passar d’una magnitud 10, només a l’abast dels telescopis fins a la magnitud 7, ja a l’abast dels prismàtics. Actualment se’l pot veure prop de l’horitzó est, poc abans de l’eixida del Sol. s’ha apropat molt ràpidament tant al Sol com a la Terra, per la qual cosa el seu increment de lluentor ha estat molt pronunciat des de la magnitud 10 a primers de mes i fins a prop de la magnitud 7 a la fi de mes quan va poder ser ja observable amb prismàtics, molt baix a l’alba cap a l’Est. Però no podrem gaudir d’ell molt de temps ja  que la seua declinació, separació respecte a l’equador celeste) anirà minvant i, quan assolisca la seua màxima lluentor, ja serà un objecte austral. En aquell moment el cometa aconseguirà la seva màxima magnitud de 5.5 mag. a meitat de setembre. Passarà pel periheli, la seua màxima aproximació al Sol, el 28 de setembre a una distància de 0.625 ua. Les imatges de l’objecte ens el mostren amb una coma gasosa verda i una cua de pols d’uns 10′ de longitud. Ja el veurem quan isca altra vegada per damunt l’horitzó en octubre.

Aquest mes el seguiment de la Lluna també serà interessant. El 9 de setembre podrem gaudir de la  tercera “SuperLluna” de 2014. Veurem el nostre satèl·lit més gran del normal degut a dos fets que es produiran de manera quasi simultània: la nit del dia 8 al 9 tindrem Lluna plena i, a més a més, aquesta es produirà unes 22 hores després del perigeu, moment de màxima aproximació a la Terra en la seua òrbita el·líptica. La matinada del dia 8 de setembre a les 05:29 la Lluna haurà arribat al perigeu, a la distància a la Terra de 358389 km, una mica més lluny de la Terra que la SuperLluna d’agost. Així que, unes hores després, veurem la Lluna ben gran encara que no tan gran com la del mes passat. Aquesta és la darrera SuperLluna de l’any, així que és l’última oportunitat per fer-li fotos.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart creixent Setembre 2 13 11
Lluna plena Setembre 9 03 38
Quart minvant Setembre 16 04 05
Lluna nova Setembre 24 08 13

Si voleu obtenir més informació i un senzill mapa del cel observable del mes de setembre de 2014, podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un mapa del firmament. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Foto: Comet Oukaimeden, pot ser vist poc abans de l’eixida del Sol, mirant cap a l’est, els primers dies de setembre. Imatge de Damian Peach. -De Sky and Telescope.