El rellotge d’Alcàntera de Xúquer a Canal 9

El passat dimarts 13 de desembre el meu rellotge de Sol d’Alcàntera de Xúquer va ser mostrat al programa El poble del costat de Canal 9, parlant d’Alcàntera i Càrcer. Us deixe la informació de la cadena.“Esta setmana (13 de desembre 2011) el nom d´El poble del costat té més sentit que mai, perquè Càrcer i Alcàntera de Xúquer viuen tan junts que es toquen. Només un carrer separa estos dos pobles de la Ribera Alta, que jugaven a tirar-se pedres, taronges o el que trobaven a mà. Carcerins i alcanterins han batejat amb noms diferents una avinguda, fins i tot la vall on viuen, però hi ha un joc que els dos anomenen igual: el raspall. Una gran idea, eixa de canviar una pedra per una pilota de vaqueta i resoldre les diferències amb esportivitat. No et pots perdre la partida que es juga este dimarts a les 22 hores.

Vídeo: Cap. 11 Càrcer – Alcàntera del Xúquer

El rellotge apareix a partir del minut 1:50.

 

Un rellotge cinematogràfic a Alcàntera de Xúquer

A la comarca de la Ribera Alta, molt a prop del riu Xúquer, en una zona que fou devastada per la pantanada de Tous del 1982 i que ara lluita per preservar els cabals del riu, trobem Alcàntera de Xúquer. El seu ajuntament projectà la construcció d’un gran rellotge de sol i un dels seus veïns, Manel Perucho, company del meu departament, per tal de fer-lo realitat, contactà amb mi.

El rellotge de sol s’ubicaria a la façana de l’antic cine d’estiu, ara reconvertit en centre cultural i musical, situat al carrer de Sant Domènec, núm. 34. Es considerà que aquesta façana era el lloc més idoni per les seues grans dimensions, ja que, a més del rellotge, permetia que pròximament s’hi pogués instal·lar un gran panell explicatiu de ferro forjat, amb elements relacionats amb l’antiga funció d’aquest equipament municipal. Des del principi doncs, a l’hora de dissenyar el rellotge, es va pensar a fer una al·legoria del cinema, per recordar els films que allí s’hi havien projectat. Joan Llopis, artísta de la població veïna de Càrcer, s’encarregaria del disseny artístic del rellotge, a partir dels càlculs gnomònics realitzats in situ.

Donat que no estava decidida encara la ubicació d’altres elements decoratius a la paret, es feren, en diversos punts, diverses mesures de l’angle que forma la paret respecte al sud. Es va comprovar que la declinació no variava significativament d’uns punts a altres, per la qual cosa el valor adoptat finalment va ser de 7 graus declinant cap a llevant. Per a realitzar les mesures vaig comptar amb la col·laboració de Manel Perucho.

Des del principi es va pensar que havia de ser un rellotge calendari, amb les seues línies horàries i les seues línies de declinació; i havia de ser gran, ja que teníem un gran tros de paret per cobrir. La meua inexperiència a l’hora de pintar rellotges de tals dimensions va ser compensada per l’habilitat de Joan Llopis, avesat als murals publicitaris encara més grans a diverses façanes.

Joan va donar al disseny l’aire cinematogràfic desitjat dibuixant al seu centre una bobina de pel·lícula, just al punt on surt el gnòmon, i que assenyala el pol nord. D’aquesta bobina surt un feix de rajos amb diverses tonalitats de roig i de gris. De la bobina també es veu un fragment de film que surt com desenrotllant-se. El rellotge, d’uns 3 per 2 metres, en el seu conjunt de forma el·líptica, té el gnòmon flanquejat per les imatges d’un home i una dona, i queda tot emmarcat amb unes sanefes que s’entrellacen.

Per a les marques horàries vam elegir una numeració aràbiga, en un interval situat entre les 7 del matí a les 4 de la vesprada damunt la línia del solstici d’hivern, excepte de les 10 a les 12 que apareixen sota la línia del solstici d’estiu. Les línies de declinació solar es van pintar de color negre, llevat de les línies dels solsticis i equinoccis que es pintaren de color roig per remarcar la seua importància. També es van pintar els signes caldeo-babilònics del zodíac per ser els més tradicionals i més fàcilment identificables pel públic.

Un rellotge calendari requereix que el gnòmon tinga una longitud correcta, puix l’extrem de la seua ombra determinarà la data en situar-se sobre les diverses línies zodiacals. Per tot això, l’exactitud en el disseny del gnòmon és essencial. Tanmateix, com tots els gnomonistes saben, l’exactitud aconseguida sobre el disseny a l’ordinador no és tan fàcil traspassar-la al gnòmon real. Per sort comptàvem amb l’experiència artesanal de Vicent Pla, un ferrer d’Alcàntera de Xúquer. Aquest ferrer, que és especialista en forjat artístic, es va entusiasmar amb el projecte d’aconseguir un gnòmon el més perfecte possible i Joan Llopis i jo mateix passàrem un matí intens d’un dissabte de febrer al seu taller modelant el gnòmon amb les mesures correctes a partir del model de l’ordinador. Una vegada acabat, el ferrer li afegí un encertat ornament.

En anteriors rellotges que he construït sempre havia instal·lat el gnòmon perforant directament la paret i subjectant-lo amb algun tipus de resina epoxi. Però en endurir-se ràpidament, qualsevol petita correcció de la direcció del gnònom una vegada instal·lat és impossible. Un suggeriment de Joan Olivares, gnomonista d’Otos, la Vall d’Albaida, em va ser molt útil. La instal·lació del gnòmon és molt més fàcil si els seus suports tenen una petita pletina soldada amb forats que permet collar-la directament a la paret mitjançant uns petits visos. Així es va fer i el 26 de febrer Joan Llopis, Vicent Pla i jo mateix instal·làvem definitivament el gnòmon al rellotge. La introducció de les plaques metàl·liques va permetre corregir un petit error de posició només ajustant la pressió dels visos. La comparació de l’hora donada pel nou rellotge i l’hora donada per programes informàtics de gnomònica com Dialist donava un error menor d’un minut.

L’exactitud del rellotge va rebre el seu aval definitiu el diumenge dia 20 de març, quan, unes dotze hores abans de l’equinocci de primavera vaig veure que l’ombra del gnòmon se situava exactament sobre la línia equinoccial. Haviem passat fred, calor i pluja en els curts dies de finals de la tardor i principis de l’hivern però la feina estava enllestida i el bon resultat a la vista.

Foto: El rellotge marca el solstici d’hivern. 23 de desembre 2011. Manel Perucho.

Article publicat en la Busca de Paper. Revista de la Societat Catalana de Gnomònica. Una altra versió es publicà posteriorment a la revista Huygens de l’Agrupació Astronòmica de la Safor. Podeu veure més fotos dels rellotges als articles citats.

 

Espanya no necessita Ciència ni Cultura

«Lo que España necesita». Així es titulava el programa electoral del Partit Popular. I ara, en el primer disseny de ministeris del nou president Mariano Rajoy, veiem que Espanya no necessita ni ministeri de Ciència ni de Cultura. I quasi tampoc de Medi Ambient, àrea que queda en tercera línia al departament dirigit per un ex-ministre, Miguel Arias Cañete, que repeteix en Agricultura, recordat per les seues declaracions escassament conservacionistes. Alhora, desapareix la Secretaria d’Estat per al Canvi Climàtic. Poc sorprenent, d´altra banda.
Després del desconcert inicial provocat per l’absència del Ministeri de Ciència i Innovació, el BOE del dia de la loteria de Nadal aclaria dubtes: el Ministeri d’Economia i Competitivitat, dirigit per Luis de Guindos, disposarà de la Secretaria d’Estat d’Investigació, Desenvolupament i Innovació. D’aquesta manera, es trenca una tradició, potser com a resultat de la situació financera actual, perquè la ciència abans d’avançar de manera independent sempre havia estat lligada a Educació, des de que Adolfo Suárez en la primera legislatura va crear el Ministeri d’Educació i Ciència.Ens quedem amb tots els dubtes i temors aquestes festes. La desaparició del Ministeri de Ciència sona a una davallada de la inversió pública en recerca, precisament ara, quan cal apostar per la I+D+i com a factor clau d’un model de creixement econòmic amb futur en aquest context d’economia globalitzada. Perquè ja no podem produir més barat per a eixir de la crisi o crear llocs de treball, sinó promoure per productes i serveis d’alt valor afegit, encara que siga una aposta a mitjà i llarg termini. També resten en la incertesa la creació de l’Agència Estatal d’Investigació i entitats que han treballat tant per a impulsar la cultura científica i de la innovació com ara la Fundació Espanyola per a la Ciència i la Tecnologia (Fecyt) creada, d´altra banda, en temps del Govern Aznar, ara fa deu anys.

Espanya no necessita Ciència ni Cultura, Maria Josep Picó, Levante-EMV, 24 de desembre 2011.

Imatge d’Image Editor. Fields of Science. Alguns camps de la ciència inclouen astronomia, biologia, informàtica, gelologia, lògica, física, química i matemàtiques. Amb permís de Creative Commons.

 

I en això que comença l’hivern

Avui dijous 22 de desembre a les 06:30, hora local, ha començat l’estació més freda. I avui l’hivern comença amb el dia més curt de l’any, el dia del solstici d’hivern.A Tavernes de la Valldigna el limb superior del Sol haurà eixit a les 8:17 per la banda de la mar, a uns 60 graus a l’esquerra de la direcció Sud, i el disc del Sol deixarà de veure’s a les 17:42, amagant-se també a uns 60 graus a l’esquerra del Sud.

Per tant el Sol farà un recorregut molt breu al cel de la Valldigna. En total s’hi estarà només 9 hores i 25 minuts, un dia ben curtet.

L’alçada màxima que assolirà avui la nostra estrella a Tavernes de la Valldigna no pot ser molt gran. Els càlculs ens diuen que serà només de 27º 29.6′ i que aquest moment ocorrerà pels volts de migdia, exactament a les 12:59.5.

Evidentment el dia durarà més si ens movem cap al Sud, buscant l’equador. També és cert que si ens en anem al Nord, el dia encara serà més curt. I ja prop del Pol Nord que veurem?

El vídeo ens mostra un dia sencer una setmana després del solstici d’hivern del 2009 des de Fairbanks, Alaska, situat a només a 160 km del Cercle Polar Àrtic. Es mostra un dia (3 hores i 49 minuts) en només 2 minuts  des de l’eixida del Sol fins a la seua posta. Fixeu-vos com la nostra estrella s’aixeca només 2 graus! Els angles d’eixida i posta estan comptats des del Nord (154º = 26º des del Sud i 206º = 26º des del Sud). En direcció al migdia podem veure la Serralada d’Alaska. L’autor de l’espectacular vídeo és Eric Muehling i l’he trobat a Youtube.

 

Lovejoy, el cometa supervivent

Video Cometa Lovejoy

Quan l’astrònom aficionat australià Terry Lovejoy descobrí el cometa a principis de mes no podia imaginar que aquest faria una cosa tan espectacular com passar fregant el Sol i sobreviure a l’encontre. Un cometa només és un cos format per gels de diversa composició (aigua, diòxid de carboni…) i que segueix una òrbita molt elíptica que l’aproxima al Sol durant uns dies per a mantindre’s ben allunyat del centre del Sistema Solar la major part del temps. Però a part d’això, a més a més, el cometa Loveloy és considerat un cometa rasant. I tant que s’hi acosta al Sol!

Com podeu veure al vídeo obtingut per la sonda Solar and Heliospheric Observatory (SOHO) els dies 15 i 16 de desembre passat, sembla que, en principi, la seua trajectòria és d’impacte. Però malgrat estar més d’una hora dins de la corona solar amb forts vents de partícules, temperatures de més d’un milió de graus, i forts camps magnètics, ha aconseguit sortir-se’n.

Les imatges provenen dels instruments LASCO del SOHO, dissenyats per observar la capa més externa del Sol, la corona. Els cercles opacs centrals són màscares situades dins del telescopi per tapar la brillantor de la nostra estrella.

Observeu com el cometa augmenta la seua lluminositat en acostar-se al Sol. Això és causat per el gran escalfament del nucli cometàri que fa fondre els gels i els converteix en gas (sublimació). La lluïssor horitzontal al voltant del cap del cometa és causada per la saturació dels píxels de la càmera CCD de la nau.

Els experts consideren que el C/2011 W3 (Lovejoy) va passar a uns 140000 km de la superfície solar (menys de la meitat de la distància Terra-Lluna) i que el seu diàmetre hauria de ser major de 500 metres ja que d’altra manera no hagués sobreviscut. I que segurament haurà perdut gran part de la massa en l’encontre pròxim amb el Sol.

Aquest trobada ha estat registrada per cinc naus espacials d’observació solar:  la Solar Dynamics Observatory (SDO) i les naus bessones STEREO, ambdues de la NASA, el microsatèl·lit de la ESA Proba-2, i el Solar and Heliospheric Observatory (SOHO) de la ESA/NASA.  L’observació més espectacular i més en detall prové de la SDO, que observa com el cometa s’aproxima al Sol (pel·lícula) i després com se n’allunya (pel·lícula). En aquestes pel·lícules s’observa com la cua cometària interactua amb el camp magnètic solar, fent-la bellugar força.

El cometa Lovejoy pertany a la família de cometes rasants Kreutz. Tots aquests provenen d’un cometa gegant que es trencà en trossos allà pel segle XII, potser va ser el Gran Cometa de l’any 1106 que registraren observadors d’arreu del món.

Vídeo: The Great “Birthday Comet” of 2011. Comet Lovejoy Grazes the Sun (and survives). Web del SOHO.

 

Clàudia i l’esperit de la muntanya

Clàudia és una xiqueta moderna que viu a una gran ciutat. Enganxada a maquinetes diverses, mòbils, ordinadors i internet, és enviada a cals avis a pasar l’estiu. Allí, enmig de la natura, amb els seus nous amics descobrirà el veritable esperit de la muntanya.L’autora és Maria Josep Picó, periodista especialitzada en medi ambient i divulgadora científica. Actualment des de la Càtedra de Divulgació de la Ciència de la Universitat de València ens anima i ajuda a presentar els resultats d’investigació a la societat valenciana i a que l’opinió dels membres de la Universitat estiga present en els mitjans de comunicació.

L’obra, indicada per a nens majors de 8 anys, ens endinsa en els valors ambientals i ens indica els principals perills a que s’enfronta un ecosistema davant de la depredació humana. Clàudia, la protagonista, va descobrint de mica en mica els secrets de la natura i sobretot la seua lògica.

És aquesta una història intrèpida i divertida i amb un misteri per resoldre. I a més a més, al final de l’obra podem trobar un grapat de propostes didàctiques entre les quals es parla de la recuperació del món rural i del cel ple d’estrelles. Un encert ja que, a poc a poc, la reinvindicació d’un cel fosc es va incorporant en la llista de desitjos per aconseguir un món més net on els valors de l’ecologia hi siguen presents.

Xavi Sepúlveda és l’il·lustrador de l’obra. Treballa de freelance en diferents mitjans com ara Levante. També va treballar en les infografies de la desapareguda revista de medi ambient Nat, de la qual Maria Josep Picó n’era la directora.

Un bon regal per als nostres xiquets i nebots. Però una vegada llegit cal portar-los a la muntanya a buscar i descobrir, com va fer Clàudia, el veritable esperit de la muntanya.

L’obra es presentà el passat 28 de novembre a l’Aula Magna de la Universitat de València i comptà amb la presència de M.Àngels Ull, professora de la Facultat de Ciències Biològiques de la Universitat de València i presidenta de l’Associació Valenciana d’Educació Ambiental i Desenvolupament Sostenible (AVEADS), Carme Miquel, mestra, escriptora i ex presidenta de la Federació Escola Valenciana i William Colom, assessor ambiental i president d’Acció Ecologista Agró.

Foto: Clàudia i l’esperit de la muntanya. Josep Maria Picó, Andana Editorial, 2011.
Dibuixos Xavi Sepúlveda.

 

“Que inventen ellos”

Inventen ellos

Permeteu-me que comence amb un títol en castellà per recordar la famosa citació de Miguel de Unamuno. L’intel·lectual espanyol pronuncià aquesta frase, que ha esdevingut un tòpic, a l’inici del segle XX per significar la poca importància que tenia per a ell el progrés científic a Espanya.

I si bé a l’Estat espanyol la ciència i la tecnologia han estat sempre humiliades, impròpies i marginals en la seua construcció des del segle XIX fins al començament de la Transició, l’arribada de la democràcia va suposar un impuls espectacular de projectes científics, tesis o noves instal·lacions, algunes de les quals internacionals, com ara els telescopis de les Canàries. I si la investigació avançava en recursos i també en relacions amb altres centres de recerca estrangers, també va començar una tímida política d’incorporació de valors, de dins i de fora, amb el programa Ramón y Cajal. La ciència i la tecnologia, que tècnicament anomenem generació de coneixements, és el pilar fonamental sobre el qual se sustenta l’economia d’un país. Les patents registrades dels diferents centres de recerca generen molts beneficis. Tanmateix, en la investigació bàsica la major part de la generació de coneixement no dóna bens tangibles sinó articles científics publicats en revistes internacionals. Els països democràtics industrials solen invertir en recerca i desenvolupament (R+D) prop del 3% del producte interior brut (PIB), mentre que els que no arriben ni a l’1% no poden, evidentment, competir.

Fa uns anys, no massa, la Generalitat Valenciana es va apuntar, amb sorpresa i alegria per a la major part del món acadèmic, a la promoció i creació de diversos centres singulars de recerca. No era aquest un cas estrany a Europa. A Alemanya hi ha nombrosos centres de recerca que depenen del Land (estat federat alemany). Jo mateix vaig fer la tesi en un de física solar pertanyent al Land de Baden-Wüttemberg. Normalment ja tenen unes quantes dècades de funcionament i són competitius. La cosa és que la nostra Generalitat creà a mitjan dècada dels 2000 tres centres d’investigació centrats en la medicina: el Centre Superior d’Investigació, Docència i Assistència Oftalmològica, el Centre Superior d’Investigació en Salut Pública i el Centre d’Investigació Príncipe Felipe. A tots, se’ls construí un edifici gran i bonic a les zones més modernes de València i, incomprensiblement, lluny dels grans hospitals i dels centres de recerca en medicina.

Ben prompte, el primer, dedicat a l’oftalmologia, passà a mans privades. El gestiona la Fundació Oftalmològica del Mediterrani i és realment només una clínica dedicada al diagnòstic i tractament de les patologies de la vista, és a dir, com una mena d’IVO (Institut Valencià d’Oncologia) de la visió. El segon sembla que continua funcionant just al costat de la rotonda de l’entrada nord de València, tot i que part de les dependències que havien de ser laboratoris són ocupades per despatxos del personal administratiu de la Conselleria de Sanitat. Però és el tercer, el Centre d’Investigació Príncipe Felipe (CIPF), el que ha estat portada de tots els diaris, tant locals com de l’Estat i fins i tot d’internacionals per l’Expedient de Regulació d’Ocupació que ha posat al carrer investigadors i tècnics, experts mundials en recerca mèdica.

El CIPF va nàixer ajuntant diverses línies de recerca de biomedicina de l’hospital La Fe, de diferents departament universitaris i centres de recerca i d’incorporacions d’investigadors de centres d’elit estrangers. Però el fitxatge estrella del genetista serbi Miodrag Stojkovic com a subdirector científic fou un car caprici i, a més, no aparegué per València quasi mai. La construcció de quatre sales blanques semblava desproporcionada, igual que la compra de centenars de gàbies per a animals d’experimentació. Finalment, a la darreria de novembre passat 114 investigadors han estat acomiadats i, amb ells, quatre becaris predoctorals. La causa és la baixada d’ingressos que hi aportarà la Generalitat, ja que dels 9,8 milions d’euros el 2009, ha passat a consignar-ne 4,6 enguany, per a retallar-ho a 4,4 milions per al 2012.

L’acomiadament de quatre becaris predoctorals és especialment sagnant perquè aquests aprenents d’investigadors veuen truncada la seua carrera científica i no tenen fàcil la seua recol·locació en altres llocs d’investigació. A més a més, l’acceptació d’una beca comporta unes obligacions per part de l’estudiant i per part del centre d’acollida i sembla que el CIPF les ha incomplides amb l’acomiadament dels investigadors en formació. Ara mateix els exbecaris s’estan assessorant per reclamar els seus drets.

A un centre d’investigació com el CIPF, se li reduirà el pressupost, el personal i fins i tot els investigadors que s’hi queden també patiran una baixada de sou. Un fet que no té cap precedent a Europa i segurament al món: la degradació d’un institut de recerca, que ja ha estat denunciada en revistes científiques internacionals com ara Nature. Els valencians sempre donant-se a conèixer a tot arreu. En això sí que som capdavanters. I una vergonya enfront d’Europa, quan sabem que el 70% dels 60 milions d’euros que costà l’edifici del centre va ser pagat amb fons europeus.

Les línies de recerca del CIPF estan centrades en la biomedicina, la medicina regenerativa i el disseny de nous fàrmacs. El menyspreu de la Generalitat valenciana en general i de la Conselleria de Sanitat en particular envers un centre amb reconeixement internacional el pagarem en el futur amb el retard en algunes investigacions capdavanteres. La miopia dels dirigents polítics no els permet veure que d’ací a uns anys les patents del que s’hauria pogut descobrir a casa nostra caldrà pagar-les a fora.

I, per acabar d’arreglar-ho, fa uns dies el tancament programat del Museu Valencià d’Història Natural, per impagament de la Diputació, demostra encara més el nul interès per la ciència de les nostres institucions. Que passen 7000 xiquets a l’any pel museu no sembla que siga important per al president de la Diputació que deu 72000 euros per al manteniment i personal del Museu. Un xiquet o xiqueta, sobretot en l’etapa de primària, arriba amb els ulls oberts, amb la ment desperta, ple de preguntes. Així és com naixen els futurs científics. Els polítics que patim a les institucions valencianes, homes i dones de mirada curta i que busquen el guany fàcil i ràpid, no entenen la formació de la ment d’un futur científic. No valoren les vocacions que es puguen desfermar en la visita a un museu de ciència o a un dia de portes obertes en un institut de recerca.

Per a la Generalitat Valenciana, i també per a la Diputació, la ciència és un afegit bonic que pot fer somiar però que no porta diners immediats. Un mal necessari que poden retallar si cal. Un luxe que podíem permetre’ns abans però que ara cal extirpar.

I tanmateix s’equivoquen. Ja fa temps que s’ha vist la relació existent entre la inversió en ciència i tecnologia i el desenvolupament econòmic d’una societat. Observem amb enveja Alemanya, que inverteix un 2,8% en R+D del seu PIB, mentre que Espanya no arriba al 1,5%, molt per sota del 2% que és la mitjana de la Unió Europea. Una Alemanya que ara mateix lidera la Unió i que només té un 7% d’atur.

Així que… “que inventen ellos”, els ho comprem tots a ells i els qui acaben les carreres científiques a les nostres universitats, després de fortes inversions en la seua formació, que vagen a treballar a Munic, Bonn o Berlín, que, de segur, hi seran més ben tractats.

“Que inventen ellos”. Enric Marco. El Punt Avui. València. 15 de desembre 2011.

Foto: Banderes a mitja asta en contra de l’ERE en el centre Príncipe Felipe– El País. José Jordán.

 

D’arrapa i fuig a Barcelona. Una visita a Vilaweb

Vilaweb

No estava previst però davant d’un pont tan llarg no vam poder resistir-nos i dimecres a la vesprada ens decidirem i férem la reserva per internet. A les dotze de la nit arribàvem al nostre hotel habitual a Barcelona. I ara a casa recapitule. Han estat dos dies curts i intensos a Barcelona. Ha estat una visita d’arrapa i fuig.Feia temps que volia vindre a veure l’exposició La maleta mexicana. El redescobriment dels negatius de la Guerra Civil espanyola de Capa, ‘Chim’ i Taro que es pot veure al Museu Nacional d’Art de Catalunya fins el 15 de gener de 2012. Una gran mostra sobre els 4500 negatius retrobats de Robert Capa perduts a Bordeus poc abans de la invasió alemanya de França i recuperats a Mèxic l’any 2007.Fa uns anys vaig ser un dels especialistes que estudià la foto més famosa de Capa, La mort del milicià, per al documental L’ombra de l’iceberg de Hugo Doménech i Raúl Riebenhauer (2007) i estava interessat per veure l’obra del fotògraf hongarés i intrigat per saber si entre els negatius estava la foto icònica de la Guerra Civil, presa a la batalla de Cerro Murriano, Córdova, el 5 de setembre de 1936. Moltes batalles, moltes desfilades, vida quotidiana a reraguarda, a Madrid, Barcelona, València però cap a Cerro Muriano. Diuen que el negatiu del milicià no apareix….

La batalla de Terol, Brunete, la batalla del Segre amb milers de morts frapen però m’impressionà també veure llocs quotidians com la seqüència del multitudinari soterrament de Máté Zalka, conegut com el General Paul Lukács, el juny del 1937, a València amb la plaça de bous, l’estació del Nord i unes xicones alçant el puny en un primer pis del carrer Xàtiva.

I divendres de matí, hem passat per Vilaweb, al carrer Ferlandina, en ple raval, per fer unes compres de Productes de la Terra que temporalment es troba a l’avantsala del diari. A Vilaweb no estava el seu director, Vicent Partal, que ara mateix es troba a  Caerdydd (el nom gal·lès de Cardiff) en un encontre de televisons europees. Molt amablement, però, ens ha atés Jaume Prenafeta, director comercial de la casa. L’antiga fusteria, de la qual s’han conservat l’estructura i alguns elements, ha donat pas a una redacció molt confortable. Els periodistes, tots molt joves, treballaven en els continguts del diari mentre a la paret s’hi podia veure la BBC World i el 3/24 per estar sempre al moment de la notícia. Hem visitat totes les dependències i també la sala de conferències, oberta al públic i on parlen els Implicats. Un lloc molt acollidor i que tots els que posem continguts en +Vilaweb hauríem de considerar una mica nostre.

I ja de pas hem entrat al MACBA per veure les fotos dels guanyadors del World Press 2011. Un luxe per a una ciutat com Barcelona i una meravella per a un fotògraf aficionat com jo. Captar el dramatisme de la situació en una guerra és difícil i els periodistes d’ara fan com Capa als anys 30 i 40 del segle passat, implicar-se en els fets relatats a través de les seues fotografies.

I, per la nit s’hi veia molta gent a l’entorn de les Rambles, carrer Porta Ferrissa, Plaça de la Catedral i Plaça de Sant Jaume. La Fira de Sant Llúcia amb els típics caganers i el pessebre romànic de davant del Palau de la Generalitat eren els responsables, mentre que segons TV3 (una meravella perduda per als valencians, pitjar el botó i veure la nostra!) les tendes es queixaven que molt mirar però poc comprar.

Foto: Enric Marco i Jaume Prenafeta, a la redacció de Vilaweb. Enric Marco.

 

2011, els elements

Taula periodica elements

L’Any Internacional de la Química-AIQ, el 2011, arriba a la fi, l’acomiadem parlant de la taula periòdica, TP, dels elements químics.Es coneixen poc més de cent elements diferents; el més lleuger, el primer de l’ordenació que deixà el genial i tossut Mendeléiev (1869), és l’hidrogen. El més abundat, amb diferència, en l’univers. L’últim lloc de la TP, però, és un privilegi provisional, no està tancada. Aquests últims són elements fabricats al laboratori, d’existència fugaç.

La TP conté molta informació, de química; també, però, d’ideològica. Només han d’evocar noms d’elements com ruteni, franci, germani, poloni, californi, hafni o encara més rodons europi i americi, tots descoberts del segle XIX a meitat del XX: nacionalisme emergent. També hi ha una tongada de noms que honoren científics, més patriotisme?: mendelevi, no podia faltar, einsteni, rutherfordi, bohri o el curi, que reconeix el treball del matrimoni Curie. Així mateix, hi trobem un nom que parla del sexisme en la ciència. Lisa Meitner, destacada científica de la primera meitat del segle passat, donà l’explicació de la fissió nuclear; els mèrits, en forma de premi Nobel de química, només se’ls reconegueren a un col·lega, home. Fa catorze anys, a manera de penitència, l’associació de química, IUPAC, que promou l’AIQ, acordà batejar meitneri a un element. També trobem algun altre que no acaba d’assentar el nom: Com s’ha de dir wolframi o tungsté? Fa poc, la IUPAC aprovà el segon. Aquest metall està en el paquet dels elements estratègics. Està lligat a la nostra història: ajunten vostés Galícia, Guerra Civil, Hitler, Franco i el nom del metall i emergirà un pacte de guerra.

Anem a l’aula. Potser recorden que en alguna ocasió se’ns digué que els elements del final de la TP eren poc importants i, per tant, no valia la pena ni d’aprendre’n el nom. Si això ha sigut cert en algun moment, que no eren importants, ara no ho és. Mirem-ho amb algun exemple: el tàntal, quasi tots els dispositius d’electrònica digital el contenen, s’extreu d’un mineral de nom més familiar, el coltan; el neodimi, contribueix a crear els imants permanents usuals més forts, els pot trobar en els auriculars lleugers d’alta fidelitat, que tant abunden ara; l’europi, les bombetes de baix consum, l’ús de les quals s’està estenent, també contenen europi en la mescla per tal de crear una llum que s’assemble a la solar el més possible, també els bitllets d’euros, per a dificultar la falsificació; l’holmi, qui pararia l’atenció en una terra tan rara? Doncs, sapiguem que si ens hem fet una ressonància magnètica l’aparell corresponent l’utilitza; i, si aquí li han injectat un agent de contrast, molt probablement han fet servir gadolini, un altre rar. Elements de noms poc usuals, que tenim molt a prop.

Estem en mans dels elements químics: no només per fora, sinó per dins. El nostre reconeixement a l’oxigen que filtren els pulmons, al potassi i el sodi implicats en la comunicació nerviosa, al calci que ens permet mantenir-nos drets, i, a falta d’aquest, al titani; reconeixement al lleuger liti que commou l’estat d’ànim, i seguiríem amb el carboni, el seleni… tots importants per a tenir una salut de ferro.
Som un conjunt ordenat d’elements químics, cap dels nostres constituents bàsics cau fora de la taula periòdica. La meravella està en l’assemblatge i encara més en arribar a entendre’l, tot i que siga a mitges. Però la química va amb nosaltres i contribuirà a clarificar (-se). Els elements se sintetitzen en el cor extrem de les estrelles; els prenem prestats i, al final del nostre recorregut, els tornem tots: sostenibilitat.

No ens allarguem, que el temps és or per al lector; estan per tot arreu, els elements químics, cal anar amb peus de plom.

Què no es mereix el Baix Vinalopó un Museu de la Indústria amb una secció potent dedicada a la química? La química fa somiar.


Vicent F. Soler Selva, Institut d’Estudis Comarcals del Baix Vinalopó.Publicat al Diari Información d’Alacant. 2011, els elements, 6 de desembre 2011.

Imatge. Taula periòdica dels elements. Per veure-la més gran, punxeu sobre ella. Wikimedia Commons.

El cel de desembre de 2011

Mars-Fobos-Grunt

El fred ja es fa sentir en les nits més llargues. I amb això les possibilitats d’explorar el cel nocturn també augmenten en l’últim mes de l’any si ens abriguem bé. La posta de Sol es produeix cap a les 18:00 hores i tenim moltes hores per endavant per agafar el nostre telescopi o prismàtics amb trípode per buscar la Nebulosa d’Orió, els cinc planetes visibles a ull nu, els cúmuls oberts com les Plèiades, les Híades, el Pessebre o allà dalt, a Hèrcules, el cúmul globular d’M13. I també els milers d’objectes que les nostres cartes o ordinador ens indique.Per començar, just a la posta de Sol tenim ja presents dues grosses lluminàries al cel.

Al sud-oest el planeta Venus s’hi presenta resplendent i magestuós. I en avançar el mes anirà guanyant en altura de dia en dia.

I també a la posta de Sol, mirant alt cap al sud-est veurem altra lluminària, el planeta gegant Júpiter. Ara mateix el podem trobar en Piscis. Des del mes d’agost ha anat fet un gran llaç al cel, en un moviment d’est a oest anomenat retrògrad, però tornarà a moure’s en sentir directe (d’oest a est) a partir del dia de Sant Esteve.

L’observació del planeta a través d’un sistema òptic és, ara mateix, espectacular, i realment s’ho val. Veure el seu sistema de satèl·lits, les seues bandes de núvols, i amb sort la gran taca roja és una experiència molt gratificant.

Aquest dos planetes són dos punts ben brillants al cel i qualsevol persona amb un poc d’interés les pot trobar fàcilment. Fins i tot tenim la sort que el 6 de desembre la Lluna creixent es situarà exactament sobre el planeta Júpiter indicant-nos la seua posició.

El planeta Mart comença a ser interessant des del punt de vista astronòmic. Situat als peus del Lleó, el seu diàmetre aparent va creixent de mica en mica així com la seua brillantor. Ara mateix el planeta ix passades les 12 de la nit però a finals d’any el podrem veure ja a partir de les 22:30 h. La Lluna ens ajudarà a identificar-lo ja que es situarà al seu costat la nit del divendres 16 al dissabte 17 de desembre.

Saturn es veurà molt més tard a la nit. Continua, com fa mesos a la constel·lació de la Verge, amb un anell inclinat que el fa molt atractiu fotogènicament. La Lluna, altra vegada, ens el assenyalarà el dia 20, situant-se al seu costat.

Finalment Mercuri s’arribarà a veure la segona quinzena del mes poc abans de l’eixida del Sol per l’est. El dia 22 de desembre, a partir de les 7:00 h hi haurà un encontre amb Antares, l’estel principal de l’Escorpí, i amb una dèbil lluna minvant. El dia següent encara serà més pròxima la trobada. El trio de Mercuri, la Lluna i Antares formarà una lletra L al cel matutí just a sobre de l’horitzó. El millor lloc per veure-ho és la platja però també és el lloc on s’hi poden presentar les boires i núvols baixos.

Aquest mes de desembre és també el mes dels meteors de les Gemínides. El dia 14 de desembre tindrem el màxim d’activitat de la pluja d’estels. La previsió és observar unes 120 meteors per hora en el zenit. Tanmateix la presència de la Lluna en la constel·lació veïna de Cancer dificultarà enormement l’observació. No tenim sort últimanent amb les pluges d’estels.

La Lluna presenta avui dia 2 de desembre fase de quart creixent. El dia 10 de desembre serà plena, mentre que el 18 se’ns mostrarà com a quart minvant. Finalment la nit de Nadal, 24 de desembre, serà lluna nova.

Si voleu obtenir un senzill mapa del cel observable del mes de desembre de 2011, podeu punxar aquest enllaç. Pertany al Planetari de Quebec i el podeu llegir en francés i en anglés.

I com a actualitat astronòmica podem parlar dels enlairaments de dues missions a Mart.

La primera, la de la Phobos-Grunt rusa, ha estat finalment fallida. Un problema amb els coets propulsors l’ha deixada en una òrbita baixa terrestre, sembla que sense possibilitat de recuperar-se. La seua reentrada descontrolada es calcula que ocorrerà a finals de gener del 2012. La missió era realment innovadora i espectacular: aterrar a Fobos, una lluna de Mart, agafar mostres del sòl i tornar-les a la Terra. Una veritable llàstima ja que el programa d’estudis planetaris de Rússia i que tant d’èxits va tindre en el passat, ha quedat greument afectat. Pensem en les glòries espacials soviètiques com l’aterratge a Venus, la primera circumvalació de la Lluna i l’exploració de Mart.

L’altra missió és la Mars Science Laboratory, de la NASA, que du el robot explorador Curiosity. La seua tasca és substituir els rovers Spirit i Opportunity que han estat estudiant el planeta roig des del 2004 amb molt d’èxit.

Imatge artística de la nau Fobos-Grunt aproximant-se a la lluna marciana Fobos. Crèdit: Roscosmos.