Altre moviment sísmic a Tavernes

Sopant tens la sensació desagradable d’un terra insegur. De primer sembla que tens un mareig però aixeques el cap i mires a l’altra persona i notes que també ho ha sentit.

Vas corrent a veure la resta de la família i ells han vist com es movia el sofà i la taula. Està ja ben clar. Un nou moviment sísmic ha ocorregut a la Safor amb una durada d’uns 5 segons…

Mires a la web de l’Instituto Geográfico Nacional, al servei de Sismologia, i efectivament l’epicentre del sisme s’ha situat a una desena de quilòmetres mar endins, a 7 km de fondària i amb una intensitat de 3,5.

Us deixe les dades del petit sisme.

Event Data Hora
(GMT)*
Latit. Longit. Prof. Sentit Mag. Lloc
945126 29/09/09 20:44:54 39.0760 -0.0523 7

3.5 Golf
de
Valèn-
cia

L’hora oficial és l’hora GMT (Greenwich Mean Time) més 2 hores.

Que insignificant és l’esser humà front a les forces telúriques!

El Joc del Big Bang

Les millores en hardware i software en els ordinadors moderns permeten fer simulacions dels fenomens físics més usuals. Però representar en un ordinador tota la història de l’Univers en un joc sembla, si més no, agosarat.

El Big Bang, teoria científica qual l’Univers va aparéixer i s’expandeix actualment a partir d’una explosió inicial, és difícil de divulgar per ser necessari tenir un coneixement elevat de física de partícules.

Doncs un joc educatiu de l’Origen és el que acaba de posar en la xarxa el Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. Amb la col·laboració del Centre Europeu de Recerca Nuclear (CERN) i investigadors de la Universitat de Barcelona, l’Autònoma i la Politècnica de Catalunya, el Joc del Big Bang
permet fer un passeig per la història de l’univers, des dels primers moments i quan les partícules tot just es creaven.

El joc està dirigit als joves i pretén posar a l’abast un recurs d’entreteniment i divulgació científica
que, a la vegada, facilita el coneixement de l’origen de l’univers i de
la física de partícules.

Hi ha un conjunt de jocs virtuals que es poden jugar de manera individual i també en grup, per exemple en una classe de ciències. Però també és un concurs que tindrà lloc entre l’1 d’octubre i el 31 de desembre
de 2009. Cal inscriure’s per poder participar.

Es poden jugar a nous jocs diferents relacionats amb nou fases de l’evolució de l’univers i per tant de la física de partícules i els premis són ben interessants. El primer premi individual consisteix en un viatge per a dues persones per visitar el CERN a Ginebra.

El Joc del Big Bang ha estat elaborat pel Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya (mNACTEC), dins el Sistema Territorial que inclou 25 museus de Catalunya, en col·laboració amb la XTEC. El mNACTC organitza una exposició temporal que duu per títol “Explorant els inicis de l’univers
i que presenta els experiments de recerca que s’estan duent a terme al
Centre Europeu de Recerca Nuclear (CERN). L’exposició estarà al mNACTEC
fins al 7 de març de 2010

Per fer-vos una idea, podeu veure el vídeo promocional del Joc.

Tal com s’havia previst

Com ja he dit algunes vegades en aquest bloc, el Sol no es comporta com toca.

Després d’acabar el cicle solar passat (número 23, en la nomenclatura solar) durant el 2007 i arribar al mínim d’activitat, sembla com si el Sol s’hagués quedat com adormit. Fa uns dos anys que les taques no apareixen. Només, de mes en mes, se’ns presenta una taca ben efímera, de les que duren 1 o 2 dies.

La setmana passada, en el congrés de física solar de Palma, es parlà d’aquest Mínim d’Activitat anòmal. Deien alguns que com que el camp magnètic de les taques va a la baixa, allà pel 2015, ens quedem sense elles.

Tanmateix els heliosismòlegs, estudiosos dels sismes solars, ens tranquil·litzaren. Les vibracions observades a la nostra estrella van tornant al nivell que haurien de tindre.
I van fer una predicció. El dilluns 21 de setembre apareixeria un grup de taques important.

Les oscil·lacions del gas solar es propaguen per tot el Sol, tal com fan els sismes terrestres. I com ells donen també informació de l’interior del cos per on viatgen, en aquest cas el Sol. Però, amb una tècnica anomenada FarSide som capaços “d’observar” el que passa a la cara oposada del Sol, la que no podem veure des d’ací ja que la forma de les vibracions solars queda afectada per la presència d’una “pertorbació” a l’altra banda del Sol.

Doncs sembla que el Sol s’ha despertat. El grup de taques va aparéixer quan tocava, el dilluns, a l’hemisferi sud, cap al sud-est i està evolucionant.
I per les seues característiques pertanyen al nou cicle 24.

I internet bull de missatge d’alegria i emoció entre els físics solars després de mesos i mesos de sequera de taques…

Podem veure el grup de taques a les imatges de la sonda SOHO que està observant contínuament el Sol. I a més ha aparegut un altre grup a l’hemisferi nord.

La llàstima és que pel País Valencià no para de ploure i no podré veure-ho en persona.
Si que em sap greu…

Imatge: Imatge MDI del Sol el 23 de setembre 2009. SOHO és un projecte de cooperació internacional entre ESA i NASA.

La serp de Kukulkan, dia de l’equinocci de tardor

I avui, fa uns minuts, a les 23:18 ha començat la tardor, moment en el qual el Sol, en el seu camí pel cel, creua l’equador celeste. Per això mateix avui ha eixit exactament per l’est i s’ha post per l’oest.

Nombrosos monuments històrics arreu del món, que es troben orientats seguint els punts cardinals, mostren avui un volgut joc d’ombres. El més conegut, i que vos deixe ací, és troba a la ciutat més important de la civilització maia, Chich’en Itza. Allí és troba el temple anomenat “El Castillo” o piràmide de Kukulkan. És una piràmide de quatre costats que culmina en un temple rectangular.

S’assenta sobre una plataforma rectangular de 55,5 metres d’amplada i té una altura de 24 metres. Cada costat de la piràmide té una gran escalinata de 91 escalons cadascuna que porta al temple superior.

Unes baranes de pedra flanquegen cada escala, i a la base de l’escalinata nord s’hi troben dos colossals caps de serps emplomallades, efígies del déu Kukulkan. La piràmide es va construir de forma que es pot veure un curiós fenomen astronòmic que té lloc al capvespre dels dies 21 de març i 22 de setembre, els equinoccis de primavera i de tardor respectivament: és l’anomenat descens de Kukulkan. Una projecció solar de la posta solar s’observa a l’escala nord, consistent en set triangles de llum, invertits, com a resultat de l’ombra que projecten les nou plataformes d’aquest edifici.

Sembla talment una immensa serp amb el cap situat a la base de l’escala que va movent-se a mesura que el Sol transita pel cel.  Podem imaginar l’admiració i  potser la por que sentiríem els antics maies en veure descendir a la terra la serp emplomallada. Actualment milers de visitants que s’apleguen cada sis mesos a la planície iucateca per observar aquest fenomen religioso-astronòmic es queden bocabadats en veure-ho.

Us deixe un vídeo per fer-vos gana de ser-hi el pròxim equinocci.

Text: basat en la Vikipèdia.
Foto:  The Descent of Kukulkán. Chichen Itza,
Autor: SmithsonianNMAI. National Museum of the American Indian

De Palma estant (IV). L’amistat renovada

Mars-Comet-NASA

El congrés de física solar acaba amb nous contactes. I aleshores passe de les amistats i coneixences professionals a les amistats virtuals. La visita a l’illa de Mallorca tenia un valor afegit que no havia desvelat fins ara. Vaig a conéixer en persona a la meua primera i més constant lectora, la que s’ha guanyat el títol de “Lectora preferida“, Victòria, El pèndol de petites oscil·lacions.Victòria em rep en sa casa juntament amb J. Ella és tota amabilitat i pau. Una llarga conversa sota els arbres en el que destaca un nesprer que ja presenta les flors que prompte seran fruits. La poesia, el record de Xesca, el cel de setembre, tot és tema de conversa. Que és d’estrany això dels blocs de Vilaweb! Permet fer amistats virtuals que després no deceben en fer-se reals. Aquesta casa virtual que ens acull ens permet expressar els nostres anhels comuns sobre el món i sobre el nostre país.

Segueix…

A la nit, tal com vaig prometre, cal posar en estació del telescopi de Lidl que va comprar per recomanació meua. Les nits, com ja passa tota la setmana, s’omplen de  núvols de pluja tot just cau la nit, després de l’horabaixa. Només podem veure el gegant del cel, Júpiter amb la seua cort de 4 satèl·lits, en fila i situats tots a un costat. Els fotons de llum que provinents del planeta li arriben només a ell, encenen les pupil·les del nen amatent a les meues explicacions. Els nens són sempre els millors alumnes. Crèduls de vegades però sempre curiosos i sense vergonya per preguntar. Llestos en definitiva.

I sota la nit mallorquina parlem de constel·lacions, de galàxies llunyanes, d’estels blaus i rojos o eren verds i taronges? Finalment la pluja fina comença a mullar el telescopi i cal cercar recer a una bona taula per fer la xerrada nocturna.

I escolte la dolça parla mallorquina que et sobta de vegades amb paraules bellíssimes però desconegudes per a mi com ara xapar.

Al matí els rellotges de Sol de Rafael Soler, situats ací i enllà per tot el passeig marítim, marquen les hores sota un Sol benigne que no crema mentre ens dirigim a la bella catedral de Palma per veure altra meravella illenca, la capella del Santíssim on s’hi troba un grandiós retaule ceràmic de l’artista de Felanitx, Miquel Barceló. Però mentre hi arribem ens delectem en l’onada de color que el rosetó de llevant projecta sobre el centre del temple. Onades de blaus, grocs  i rojos que pinten les cares i els cossos dels visitants que es deleixen per banyar-se en aquesta llum celestial…I finalment arribem a l’obra de Barceló. A la dreta una ona gegant en perpetua caiguda mentre un estol de peixos s’enfonsa cap a nosaltres. Estrelles de mar, gambes i algun ham esperant que un peix s’hi enganxe.

A l’altre costat tot un món vegetal, pans cruixents, figues, albargines,… I al centre apareix un Crist fantasmal.

Fora ja passegem. Cort, l’ajuntament de Ciutat, amb un rellotge amb nom de figuera amaga la firma de l’autor al costat de la porta principal. Mestre Caragol puja la paret des de fa segles..

I la plaça de Santa Eulàlia, lloc indigne on eren ajusticiats els pobres jueus mentre l’església acull encara, com fa segles, la noblesa illenca.

I dinem a Valldemossa, a un indret ben plaent, ple d’història i bon menjar. I conec les coques de patata de Ca’n Molinas que semblem monetes de Pasqua però que se’t desfan a la boca en tastar-les.

Gràcies, Victòria, per fer-me conéixer alguns dels secrets de l’illa. Tinc la sensació d’haver tocat un bocí de cel.

De Palma estant (III)

I, sense adonar-nos-en, arribem a l’últim dia del congrés de física solar que s’està celebrant a les instal·lacions de la Universitat de les Illes Balears.

Són ja poques les xerrades que ens queden per escoltar i els ànims dels assistents estan amatent al que es diu. S’hi expliquen nous mètodes per esgarrapar algun bri de coneixement de la nostra estrella, potser massa especialitzats per contar-los ací.

Un investigador ens explica els seus treballs al laboratori de recerca de la Marina dels Estats Units.

La Marina nord-americà fa recerca punta des de fa 85 anys en moltes branques de la ciència i fins i tot hi treballen civils estrangers. Segur que hi ha algun departament de recerca restringida però la transparència de la marina nord-americana és exemplar.

Ens expliquen les observacions realitzades a la Regió de Transició, capa de l’atmosfera solar situada sota la corona i que només pot observar-se en l’ultraviolat, i com que aquesta radiació de la llum tan energètica no arriba a la superfície terrestre en ser absorbida per la capa d’ozó, cal anar a l’espai a observar-la.

Les observacions s’han realitzar amb un coet equipat amb un telescopi (VAULT) que observa en l’ultraviolat. Aquest és llançat fins a una altura de 300 km, s’obri el telescopi i mentre el coet cau cap a la Terra té temps per observar durant uns 5 minuts. Finalment un paracaigudes s’obre i el telescopi cau suaument (animació) per recuperar les dades i poder-lo usar novament.

I el plat fort del matí és la presentació dels primers resultats de l’instrument IMaX que va volar a bord de la missió Sunrise el passat 8 de juny des de la base sueca de Kiruna. D’això ja us en vaig parlar en el seu moment. I s’esperava obtenir les imatges més detallades que mai s’han vist del Sol.

I el que és veu no decep. Es veuen imatges del Sol espectaculars i… fins ací puc escriure ja que no em toca a mí desvetllar més secrets…

Pròximament ja en parlarem més quan es facen públiques les imatges. Ja us les mostraré….

I demà us posaré l’últim apunt d’aquesta sèrie en la que l’amistad renovada en serà l’eix fonamental…

Foto: Un filament vist sobre la vora del sol. El material dens i fred és sostingut sobre la superfície solar per intensos camps magnètics en forma de bucles. Del Laboratori de Recerca de la Marina dels EUA. Més imatges.

De Palma estant (II)

Si veure com es comporta la natura és ja de per se un goig, més em meravella encara els científics que són capaços de modelar-la, reproduir-la i finalment desvelar-ne els secrets. I això és el que s’ha vist a la segona sessió de la reunió dels físics solars. Un grup ha aconseguit reproduir a l’ordinador dues taques solars, amb tots els seus atributs: umbra, penumbra, filaments i camp magnètic.

I quin interés té reproduir la natura? Doncs, podeu imaginar que els fenomens astrofísics no es poden portar a cap laboratori terrestre com qui porta una planta desconeguda per analitzar-la. Només és possible reproduir el fenomen, normalment a l’ordinador, posant-hi tota la física necessaria per a que s’assemble a la realitat.
I us puc assegurar que el model s’assembla a la realitat moltíssim.  Ara cal estudiar el model i veure si ens fa veure algun fenomen nou a les taques reals. L’article original publicat a Science no està accessible però si que hi ha alguna notícia ací i ací en anglès.

Altre tema que ha portat discussió és esbrinar que li passa al Sol. Com ja he dit alguna vegada, sembla que aquest mínim d’activitat, que ja dura 2 anys, sense taques, no és gens normal. Fa poc ha sortit un estudi dels físics americans Livingston i Penn que han mesurat el camp magnètic de les taques solars durant els últims 17 anys i han comprovat que aquest camp va minvant any rere any. A aquest ritme el 2015 les taques hauran desaparegut completament. Serà, potser, el començament d’un nou mímin de Maunder?

Tanmateix, els heliosismòlegs, físics solars que estudien els sismes o vibracions del Sol, no estan d’acord que l’activitat solar estiga ara mateix minvant. Les oscil·lacions solars van tornant al seu ritme habitual i això ha començat a passar des de finals del 2007. El problema és que l’activitat solar no és encara visible. No se sap el perquè.

I ens han fet una predicció. En 3 o 4 dies apareixerà una taca a la cara visible del Sol. Ha estat detectada per sismologia a la cara oposada a la Terra. Ja parlarem el pròxim dilluns del tema.

Mentrestant el vent bufa fort i en la llunyania es veuen rajos….

Foto: Taques reals obtingudes a la Swedish Solar Tower de l’Observatorio del Roque de los Muchachos, La Palma. La Terra com a comparació.

De Palma estant (I)

Un viatge de treball em porta a l’illa de Mallorca. Sota una pluja fina i llamps en la llunyania vole en un avió d’hèlix.  Encara en queden, sembla, i per això triga quasi una hora des de València…Tot tremola.

Al congrés ens expliquen com faran un nou telescopi gegant amb un disseny innovador per escorcollar la nostra estrella. Mostren un bonic treball explicant com s’eleven des de l’interior petits arcs magnètics enmig dels elements de la granulació. Veiem l’efecte del Sol actiu sobre la Terra, bombardejant l’alta atmosfera amb partícules ben energètiques.

Mentre la tècnica millora i podem veure detalls cada vegada més petits, el Sol sembla no voler arrancar el nou cicle de taques. Fa més de dos anys que pareix inactiu, talment com si fora un petit mínim de Mauder, que deixà el Sol sense taques durant 70 anys al segle XVII juntament amb un fred més intens.

Tanmateix no ens preocupen encara. Algun indicadors mostren que el nou cicle actiu ja ha començat encara que no és del tot visible…

A la vesprada, caminant pel passeig marítim, arribe, sense voler, davant d’un rellotge monumental de Sol de Rafael Soler Gayà format per dos tetraedres pegats per la punta amb 6 quadrants solars. Tots el que ens dediquem poc o molt a això d’atrapar el temps en la geometria de les ombres hem begut de les seues obres i dels seus llibres…

I arribe a la Catedral ja de nit. Un plaer pels sentits veure els arcs com flotant en l’aire. A la portada de ponent descobrisc la imatge de Maria envoltada d’un Sol i una Lluna. Al voltant també hi veig altres símbols: una ciutat, una torre, un ramell de roses… M’assabente després que aquests atributs se li atribueixen a la Mare de Déu a la Lletania Lauretana. Tanmateix no hi trobe referència al Sol i la Lluna.  Quin significat tenen aquests objectes astronòmics?
Descobrisc que Júpiter ja ha aparegut entre els núvols i vols afegir-se a la festa dels sentits.

A aquestes hores els trons continuen escoltant-se de ben a prop mentre contemple el castell de Bellver…

Astronomia

Ganimedes

Us deixe un article que ha publicat l’escriptor valencià Manuel Vicent al diari El País sobre l’amor i el pas de la vida front a la immensitat del cosmos. Encara que té algun que altre error astronòmic com ara que els satèl·lits de Júpiter són visibles a ull nu (llavors, que va descobrir Galileo Galilei?) està prou bé.

Us el deixe en la seua llengua original.


De noche, al final del verano, en la terraza de un café a orillas del mar, un hombre y una mujer de mediana edad discuten de cosas domésticas. Por la violencia soterrada de las palabras, acompañada de crueles silencios, parece que la pareja está al borde de la ruptura. Bajo miles de millones de galaxias, que pueblan el universo infinito, la mujer le echa en cara al hombre, una vez más, que se olvide siempre de bajar la tapa del retrete….

Segueix…

Astronomía

Manuel Vicent, El País, 13 setembre 2009

De noche, al final del verano, en la terraza de un café a orillas del mar, un hombre y una mujer de mediana edad discuten de cosas domésticas. Por la violencia soterrada de las palabras, acompañada de crueles silencios, parece que la pareja está al borde de la ruptura. Bajo miles de millones de galaxias, que pueblan el universo infinito, la mujer le echa en cara al hombre, una vez más, que se olvide siempre de bajar la tapa del retrete. En la mesa vecina un viejo le muestra a un niño la Vía Láctea, que se ve con toda claridad esa noche de luna nueva y luego con el dedo enumera con su nombre algunas constelaciones: Perseo, el Cisne, la Osa Mayor, la Casiopea. Los clientes del bar se enteran de otros problemas de la pareja: la mujer no cierra nunca el bote de champú y deja además pelos en el lavabo; en cambio él ronca como una foca y después de la ducha nunca cuelga la toalla mojada. Es la fase terminal de un amor. Desde la terraza del bar se distinguen a simple vista algunos satélites de Júpiter formando un collar. Son Ganímedes, Io, Europa y Calisto, cuyo descubrimiento dio con el pellejo de Galileo en la mazmorra. Si todos los que han soñado con ir a Ganímedes hubieran realizado ese viaje, allí no se podría aparcar, dice el viejo. En otra mesa una chica le propone a su amigo ir nadando mañana hasta el escollo de la Mona, un pequeño islote deshabitado, que está lleno de hinojo marino. Son muy jóvenes, recién salidos de la adolescencia y su pasión se halla en el primer grado de embriaguez. Les basta con mirarse intensamente a los ojos sin importarles nada las estrellas. Mientras la mano del chico sortea las copas del helado de chocolate para alcanzar tímidamente la mano de ella y con la yema del índice le acaricia las venas del dorso, como un camino entrecruzado que aún ignora adonde le va a llevar, la chica le dice que el hinojo marino hervido con vinagre es excelente para la ensalada, según le ha contado su madre. Bajo las constelaciones en la terraza del bar un amor empieza y otro termina. El viejo le dice al niño que el planeta Júpiter es una estrella fallida, mil veces mayor que la Tierra. Su poderosa atracción absorbe toda la basura del sistema solar. También se lleva a Ganímedes los sueños de los amores perdidos.
Foto: El satèl·lit Ganímedes,  Galileo Project, DLR, JPL, NASA.

La llum salada

Dissabte passat, amb el cel ben núvol que ens amagà la Lluna i Júpiter, vaig repetir la xerrada sobre espectroscòpia bàsica a Ca les Senyoretes. També els vaig contar la trajectòria vital d’un científic ben respectat i d’un altre que havia de treballar dur per sobreviure. I al final, després del talleret de construcció de veritable material científic amb material reciclat, vàrem tornar a salar la llum.

Podeu veure més fotos a l’apunt de la nit astronòmica a la pàgina web de Ca les Senyoretes.

L’observació del cel l’haurem de deixar per a una nit millor.