A La Puebla de Sant Miguel per parlar dels Leds

Són els LED la solució per a una il·luminació sostenible? Aquesta va ser la pregunta que tractàrem de respondre en la xarrada-col·loqui que férem el passat 22 de juliol a la Casa Forestal del Parc Natural de La Puebla de San Miguel, al Racó d’Ademús.

Invitats pel Parc Natural, és la tercera vegada que venim a parlar dels problemes de la contaminació lumínica, dels seus efectes sobre els ecosistemes naturals i sobre la salut humana. En aquest cas ens centràrem en explicar com de vegades la suposada eficiència dels sistemes d’enllumenat basats en LED només ho és si es parla d’estalvi energètic i econòmic.

Tanmateix, no se sol tindre en compte els efectes de la instal·lació de LED de llum blanca en el medi ambient. LEDs de temperatura de color alta (4000 K -6000 K) tenen una component molt important de llum blava que els estudis recents relacionen amb efectes sobre el medi ambient i la salut humana. Només LEDs amb molt baixa temperatura de color són aptes. Des de Salvem la nit i Cel Fosc només recomanem LEDs de 2700 K o menors per a una il·luminació vial sostenible. Els PC Ambre són aptes per això, com els que ja es troben als carrers d’Aras de los Olmos, Meliana o Ontinyent.

Fa un any, l’Associació Americana de Metges va recomanar usar només LED de baixa temperatura de color (≤ 3000 K) i, és, des de llavors, un document important per a tractar d’aturar la implantació sense avaluació ambiental de LEDs massa blancs.

Acabada la xarrada i en fer-se de nit, ens traslladarem al camp d’observació habitual per gaudir del cel del Racó d’Ademús. Els observadors, majors i menuts, van gaudir amb el pas de l’Estació Espacial Internacional, diversos satèl·lits, Júpiter, Saturn i la seua lluna Tità, cúmuls estel·lars com el doble cúmul de Perseu o M13 d’Hèrcules, estels fugaços, la Via Làctea, en tot el seu esplendor des de la constel·lació de l’Escorpí al Sud, a la constel·lació de Cassiopea al Nord, passant pel zenit amb Cigne, la dèbil constel·lació del Dofí, indicador de la foscor del cel. Cap a la 1:00 h de la matinada el públic, sobretot els nombrosos xiquets presents, ja no aguantaven i acabàrem la part divulgativa de la jornada.

Finalment, per aprofitar la nit i donat que estaven en Lluna nova, tornàrem cap a casa mesurant amb els detectors la foscor del cel des del Racó d’Ademús fins a València. Una nova ruta per processar i veure com ha canviat el cel nocturn des de les primeres visites al Racó l’estiu del 2013.

Imatges:

1.- El cel de la Puebla de San Miguel. AMR
2.- Convocatòria de la xarrada
3-4.- Moments de la xarrada.

Un trànsit passat per aigua

Detall trànsit

El dilluns passat va ser el dia del trànsit de Mercuri per davant del Sol. Tots érem preparat per veure l’estrany esdeveniment celeste amb telescopis, càmeres i estàvem a l’espera de desenes de visitants en les dues seus que la Universitat de València tenia preparades per a l’ocasió.

L’observació es faria amb l’ús del telescopi històric de l’Observatori Astronòmic, un telescopi refractor Grubb de l’any 1909 que està ubicat en l’edifici de Rectorat de la Universitat. El trànsit de Mercuri també es podia veure des del Campus de Burjassot, amb telescopis de l’Agrupació Astronòmica de la Universitat i amb els telescopis de l’Aula d’Astronomia.

Mercuri-2Però una borrasca persistent sobre la península ibèrica des de feia una setmana ens ho va impedir. Res va ser possible. Una pluja forta va caure durant tot el dia sobre la ciutat de València i ni tan sols les cúpules dels telescopis es va poder obrir. InfoUniversitat, el diari digital de la Universitat en fa una crònica extensa. Només ens va quedar el recurs d’observar el trànsit per internet a través de telescopis situat ben lluny dels núvols empipadors. Els telescopis de Canàries ens van permetre veure com una petita taca ben fosca corria durant set hores per la superfície del Sol.

Trànsit MercuriNo va ser fins ben entrada de la vesprada, cap a les 19:30, quan començaren a obrir-se grans clars. Els que estaven atents i amb el telescopi i la càmera preparats pogueren durant una hora encara captar l’eixida de Mercuri per davant de la cara del Sol. Va ser el cas de les fotos que pose a l’encapçalament d’aquest apunt.

Els satèl·lits que tenim a l’espai dedicats a l’observació continua del Sol també ens van permetre observar el fenomen amb diferents filtres. El veure com Mercuri corria entre els arcs magnètics i protuberàncies va ser fantàstic. La visió més clara de Mercuri creuant el Sol a principis d’aquesta setmana va ser, segurament, des de l’òrbita terrestre. El Solar Dynamics Observatory va enregistrar-ho no només en llum visible sinó també en bandes de llum ultraviolada.

La pel·lícula mostra el trànsit amb música. Tot i que l’esdeveniment podria resultar científicament reeixit per haver permès determinar millor els components de l’atmosfera ultrafina de Mercuri, sens dubte va ser culturalment exitós per la participació de persones de tot arreu en l’observació d’un fenomen astronòmic poc comú. El trànsit va donar lloc a nombroses imatges procedents de tot el món que s’estan mostrant amb orgull.

Caldria destacar com gent molt hàbil és capaç, no tan sols capaç de captar Mercuri sobre el disc solar, sinó fins i tot d’aconseguir en el mateix moment congelar el pas de l’estació espacial internacional. Està clar que l’estació espacial està molt més prop que Mercuri ja que es veu molt més gran.

L’ombra de Mercuri sobre el Sol va ser realment petita. I més si la comparem a la imatge del trànsit de Venus del passat any 2012. Ací us deixe la comparació que ha fet l’amic Roger Mira.

Trànsit Mercuri vs Venus

Ah! I el dilluns 9, el diari Levante-EMV feia un petit article explicant el fenomen i convidant a la participació en l’observació en les dues seus. Tot molt bé si no fos que d’on van traure la informació va ser de mi i no d’un desconegut Manuel Marco.

Imatges:
1.- Mercuri ja prop de l’eixida del disc solar. Canon EOS amb teleobjectiu 400 mm, més duplicador i filtre infraroig a 100 ISO. 1/4000s f#32
2.- Observació a l’Observatori Astronòmic. InfoUniversitat. Miguel Lorenzo.
3.- Mercuri ja prop de l’eixida del disc solar. Canon EOS amb teleobjectiu 400 mm, més duplicador i filtre infraroig a 100 ISO. 1/4000s f#32
4.- Vídeo del trànsit des del SDO. NASA’s Goddard Space Flight Center, Genna Duberstein. Música: Encompass by Mark Petrie.

El Pare Nadal des dels ulls de la ciència

643px-Jonathan_G_Meath_portrays_Santa_Claus

Aquesta nit arriba el Pare Nadal a les cases on hi ha nens. Si s’han portat bé rebran regals però si no ha estat així tot els que trobaran per a ells al costat de l’arbre serà un tros de contaminant carbó negre.

Però, com que aquesta casa és un bloc de ciència, ens podríem plantejar si, als ulls de la ciència, el Pare Nadal té alguna possibilitat real de repartir en una sola nit totes les joguines que els xiquets li han encomanat. Quim Monzó ja ho va plantejar d’una manera genial en Com mor el pare Noel dins del recull d’articles Del tot indefens davant dels hostils imperis alienígenes (1998).

Molts d’altres s’han fet la mateixa pregunta i ara, fins i tot ho podem veure en aquest vídeo en anglés (amb subtítols en castellà). El pare Nadal, viatjant més ràpid que les naus espacials més ràpides, quedaria cremat pel fregament en l’atmosfera terrestre…

IFLScience (I fucking love science) també publica un divertit vídeo en que demostra que l’enorme energia cinètica que tindria el trineu del Pare Nadal destruiria la nostra casa en impactar contra ella, amb la vaporització consegüent del vell entranyable del nord, de la nostra vivenda i de tots els seus habitants.

Ara bé, si contem això als nostres xiquets s’emportaran una desil·lusió enorme. Tanmateix, als ulls de la ciència, encara hi ha una possibilitat que el Pare Nadal deixe regals als nens al peu de l’arbre sense morir en l’intent.  El vídeo ens explica que li passarà utilitzant la física clàssica. Però que passaria si apliquéssem la física quàntica al seu viatge anual? A més a més s’ha de considerar que la velocitat del trineu és alta, 3700 km/s segons el vídeo, una centèsima part de la velocitat de la llum, de manera que algun efecte relativista hauria de tindre’s en compte.

Christmas_tree_in_TexasCom aquest estudi explica, es coneix amb moltíssima precisió la velocitat dels rens a través de l’aire sec de desembre en l’hemisferi nord. També es coneix amb molta exactitud la massa del Pare Nadal, el seu trineu i els rens que l’arrosseguen. Respecte a la direcció i sentit del vol, viatjarà d’est a oest, ja que haurà de començar a repartir joguets en Nova Zelanda i Austràlia, primers llocs de la Terra on es fa fosc la Nit de Nadal.

Per tant, coneixem amb excel·lent precisió el vector moment cinétic (p = m.v),  el mòdul del qual és el producte de la massa per la velocitat del trineu i dels seus ocupants. Si ara apliquem el Principi d’Incertesa de Heisemberg, que postula que no es pot saber, simultàniament i amb total precisió,  la posició i el moment d’una partícula, llavors podríem resoldre el problema del repartiment de joguines.

Santa_Claus_EcineticCom que el moment cinètic és molt ben conegut no podrem saber del cert on es troba Santa Claus en cada instant. En altres paraules, el Pare Nadal està “difuminat” sobre la superfície de la Terra, de forma anàloga a com l’electró està “difuminat” a una certa distància del nucli de l’àtom. Per tant, literalment pot trobar-se a tot arreu en un moment donat.

Per tant, és perfectament possible que Santa Claus existisca i repartisca tots els regals en la nit de Nadal.

Així que, xiquets, xiquetes, grans i grandetes siguem bons que, potser, encara veiem al Pare Nadal entrar pel fumeral aquesta nit.

Bon Nadal

Imatge:

1.- Santa Claus. Jonathan G Meath, Wikimedia Commons.
2. Un arbre de Nadal en una casa a Texas. Angr, Desembre 1997.
3.- El Pare Nadal i els rems i la seua energia cinètica. Del vídeo d’IFLScience.

Ecos del Cosmos: ALMA, descobrint l’Univers amagat

eso1312a

Quan pensem en l’Univers ens venen al cap les espectaculars imatges obtingudes pel telescopi espacial Hubble. Però l’Univers no només brilla en la llum a la qual són sensibles els nostres ulls. Les ones de ràdio, per exemple, també travessen l’atmosfera terrestre i ens donen informació sobre processos tan interessants com el fons de microones, les radiogalàxies, els romanents de supernoves, etc.

Aquestes ones de ràdio són recollides per enormes antenes que ens estan revelant un Univers nou, desconegut fins ara. I ALMA és l’instrument més sensible i més important d’aquesta nova astronomia. I avui coneixerem com s’investiga aquest nou Univers ràdio de la mà del científic valencià Ivan Marti-Vidal que ens acompanya.

Hui parlarem d’ALMA i de l’univers ràdio.


Podcast, Ecos del Cosmos, 29 de maig 2015

Ivan-Marti-VidalHui entrevistem Ivan Marti-Vidal, radioastrònom de l’Observatori d’Onsala a Suècia.

Conversem amb ell de radioastronomia i del projecte ALMA. En I a mi què, parlem de la temperatura corporal a l’espai i a la Terra. I, a més, les nostres seccions habituals Actualitat Astronòmica, El cel a simple vista i el nostre Astroconcurs.

Astroconcurs:

De quin color és realment aquest objecte astronòmic?

nebulaLa primera persona que envie la resposta correcta a algun dels nostres correus (Qui som?) rebrà un llibre donat per la Càtedra de Divulgació de la Ciència de la Universitat de València.

Imatge:
1.- Aquesta imatge mostra una vista aèria de l’altiplà de Chajnantor, situat a una altitud de 5000 metres als Andes xilens, on es troba el conjunt d’antenes d’ALMA. Les grans antenes tenen un diàmetre de 12 metres, mentre que 12 antenes més petites amb un diàmetre de 7 metres constitueixen la matriu d’ALMA Compacte (ACA). A l’horitzó, els principals pics de dreta a esquerra són Turó Chajnantor, Turó Toco i Juriques. Aquesta foto va ser presa al desembre de 2012, quatre mesos abans de la inauguració d’ALMA.
2.- Ivan Martí-Vidal en un moment de l’entrevista.
3.- Objecte astronòmic incognita.

Catalunya des de l’espai

Catalan_coast_node_full_image_2

Una plèiade de satèl·lits ens observa contínuament per a multitud d’objectius.  La majoria d’ells són civils per aportar coneixement sobre el nostre planeta. Des de fa una any la nau Sentinel-1A gira al voltant de la Terra en una orbita polar, és a dir, passant per damunt dels pols a 693 km d’altura. Amb una resolució de només uns metres, forma part d’una constel·lació de dos satèl·lits amb els objectius principals de vigilància de la terra i de l’oceà. El segon satèl·lit serà llançat al llarg del 2016.

L’objectiu de la missió és proporcionar continuïtat de les dades d’observació de la Terra després de la fi de la missió Envisat.

L’instrument que porta Sentinel 1A és un radar de sintesi d’apertura sintètica (SAR) que emet en la banda C a 5,405 GHz.  El satèl·lit envia polsos de ràdio que en rebotar sobre la superfície terrestre són processats a bord. La diferència del temps d’arribada, la pèrdua de senyal, la reflexió del senyal, etc, ens donaran les altures de les muntanyes, la textura dels terrenys, el tipus de cultiu, el curs dels rius,… El sensor del Sentinel 1-A ofereix imatges de resolució mitjana i alta en totes les condicions de temps, pluja, núvols o neu. El C-SAR és capaç d’obtenir imatges de nit i detectar petits moviments de terra, el que fa que siga utilitzat per a la vigilància terrestre i marítima. És molt útil, per tant, en les emergències. Veieu, per exemple, les imatges que ha obtingut després dels terratrèmols al Nepal. També ací: Nepal earthquake displacement.

La imatge de Catalunya en radar que mostre va ser captada el 29 de gener passat. Es veuen perfectament les ciutats principals, les vies de comunicació, els rius i pantans i la costa.

diffuse specularPer al sensor radar, quan més aspra siga la superfície observada més gran serà la reflexió de l’energia de ràdio i, per tant, l’objecte serà més brillant, és a dir més blanc. D’aquesta manera, les ciutats amb molts edificis, amb moltes superfícies reflectores, retornen molt de senyal i apareixen blanques.

Les vies de comunicació, carreteres, autopistes, i els rius i pantans són superfícies llises i actuen com un espill per a les ones de ràdio que envia el satèl·lit. No es retorna cap senyal i la zona apareix negra.

D’aquesta manera, un mar en calma sembla negre en la imatge radar, mentre que un mar amb vent fort o tempesta serà brillant, a causa de la rugositat causada per l’altura de les ones.

Podeu veure la imatge de Catalunya en alta resolució en: Catalan Coast, ESA (alta resolució).


Kelsea Bennan-Vessels, presentadora del programa Earth from Space de l’European Space Agency Web TV ens detalla en anglés la imatge de Catalunya.

Us pose la traducció en català del vídeo:

Aquesta imatge de radar capta part de Catalunya al nord-est d’Espanya, incloent la ciutat de Barcelona (a la dreta), el lloc d’un dels principals ports marítims d’Europa.

Geogràficament, la regió costanera té un doble sistema de cadenes muntanyoses intercalades amb planes. Mentre que algunes àrees estan protegides, gran part d’aquesta regió costanera ha estat objecte de la degradació de la terra, principalment per l’expansió urbana, pedreres i abocadors.

Al centre-esquerra, podem veure reflexos de radar brillants de la ciutat de Lleida. A l’oest es troba la frontera entre les comunitats autònomes de Catalunya i Aragó.

Els colors blau-verd mostren paisatge de l’altiplà d’aquesta zona, on es conreen cultius com el blat, l’ordi, fruites i verdures.

Al sud de Lleida podem veure part del riu Ebre – el segon riu més llarg de la península Ibèrica. L’aigua fosca que serpenteja a través del paisatge és ben visible a causa de la presència de preses aigües avall, còpia de seguretat del flux d’aigua. El riu continua cap al sud on desemboca a la Mediterrània al Delta de l’Ebre (no a la foto).

Al llarg de la part superior de la imatge trobem els contraforts de les muntanyes dels Pirineus, conegut com el Prepirineu.

Aquesta imatge, també va aparèixer a la Terra des de l’espai programa de vídeo, va ser capturat pel radar de Sentinel-1A el 29 gener 2015.

Més informació: Scientific Background. Radar Imaging.

Imatge:
1.- Costa catalana, 29 de gener 2015. Copernicus data (2015)/ESA.
2.- Reflexió difusa (retorna senyal al satèl·lit) i especular (no retorna senyal). Interpreting SAR Images.

Ecos del Cosmos: Interstellar

Interstellar-Blackhole-MillerInterstellar, un viatge per l’Univers amb l’objectiu de salvar la humanitat, és la pel·lícula de moda al cinema. I estem de sort per partida doble ja que, primerament, a través d’ella podrem parlar de cinema, del futur de la humanitat, de la sobreexplotació dels recursos però sobretot de ciència, de viatges espacials, de coses tan apassionants com els forats negres, o els forats de cuc, i amb això ens endinsarem en l’interessant món de la relativitat general, ara que l’any pròxim, el 2015, farà 100 anys que Albert Einstein publicà les equacions de la relativitat general, un dels més importants descobriments científics del segle XX.

I Interstellar, la pel·lícula de Chistopher Nolan, conté un gran nombre d’aspectes científics que la fan molt interessant per a astrònoms com nosaltres i per un programa com Ecos del Cosmos.

I hui, a més a més, tenim la sort de tindre entre nosaltres a José Antonio Font, professor del Departament d’Astronomia i Astrofísica i expert en relativitat general. Fa uns dies llegirem la seua entrevista parlant sobre la pel·lícula a la web de Mètode i hui, ací, li preguntarem sobre Interstellar, però també sobre viatges espacials, forats negres, quàntica i relativitat i sobre la difícil relació entre cine i ciència.


Podcast, Ecos del Cosmos, 12 de desembre 2014

Hui entrevistem a l’astrofísic de la Universitat de Valencia, José Antonio Font, que ens parlarà de la física de la pel·lícula Interstellar. I a més, les nostres seccions habituals, “I a mi que”, “Actualitat astronòmica” i el nostre concurs.

Astropregunta:

Qui i on es va pronuciar  les paraules que podeu escoltar al final del programa?

El que primer que ho endevine rebrà un llibre de divulgació de la ciència regal de la Càtedra de Divulgació de la Ciència.

Imatge: El forat negre Gargantua i el planeta Miller sobre el disc d’acreció.

Ecos del Cosmos: La contaminació lumínica

P1020393sTot ens quedem meravellats quan una nit, perduts per l’interior del País Valencià o pels poblets del Pirineu, alcem el cap i observem la bellesa de la Via Làctia creuant el cel, els milers d’estels que omplin la volta celeste.

I això ens passa perquè ja fa dècades que el cel de les nostres ciutats ha perdut l’encant del firmament, perquè l’urbanisme desfermat i sense control ens l’ha furtat. Avui parlarem d’aquest problema, la contaminació lumínica, i com resoldre’l amb diversos experts que ens acompanyen.


Podcasdt, Ecos del Cosmos, 17 d’octubre 2014

Comencem la nova temporada del programa entrevistant Ángel Morales, expert en contaminació lumínica de la Universitat de València. Parlem dels reptes i riscos d’aquest problema. I, a més, les nostres seccions habituals: actualitat astronòmica, el cel a simple vista, el concepte i l’astroconcurs.

Làmpares a València. AMR.

Tornem al Parc de Puebla de San Miguel, el Racó d’Ademús

PNPueblaSanMigue2014

Aquesta vesprada-nit continuem amb la nostra feina de difusió del problema de la contaminació lumínica pels pobles i parcs naturals valencians.Avui tornarem a Puebla de San Miguel, petit poble de la comarca castellanoparlant del Racó d’Ademús. Ja sé que el poble està lluny i que es triguen unes dues hores de viatge en cotxe des de València, però de tota manera esteu tots convidats, sobretot si viviu o estiuegeu pels voltants.En aquesta ocasió participem en les activitats programades del Parc del Mes del Parc Natural de la Puebla de San Miguel, amb la xarrada divulgativa “El lado oscuro de la luz: Alumbrar bien para vivir mejor“.

Cartel Noche de estrellas 22.08.14 DEF

Després està prevista una observació astronòmica aprofitant la bellesa del cel estrellat de l’indret lliure de contaminació lumínica. Però les previsions metereològiques no semblen favorables. Buscarem alguna activitat alternativa.

Mai no vindrà ningú a salvar-nos de les barbaritats que puguem fer a la Terra

thumb_474__4Enric Marco (Tavernes de la Valldigna, 1958) és astrònom del departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València i des de fa més de nou anys escriu al bloc Pols d’estels. Hi descriu la seva activitat i fa divulgació científica de les grans curiositats de l’univers. Una d’aquestes, l’existència de vida intel·ligent fora del planeta, no la descarta, però té clar que trobar-la és molt complicat. Més a prop del la Terra, una de les seves lluites és contra la contaminació lumínica, perquè impedeix d’observar les estrelles i està preocupat pels efectes greus que té per al medi ambient….

Així comença l’entrevista que em va fer Núria Ventura fa uns dies a Vilaweb on parle una mica del que faig i de la nostra relació amb l’Univers. L’entrevista completa ací baix.

Enric Marco: ‘Mai no vindrà ningú a salvar-nos de les barbaritats que puguem fer a la Terra’

SuperLluna versus Perseides

Enguany tenim un problema. Com proposa el vídeo de la NASA adjunt, aquests dies hi haurà una confrontació pacífica entre les Perseides i la SuperLluna.La nit del 12 al 13 d’agost la Terra travessarà l’òrbita del cometa Swift-Tuttle i des d’un lloc fosc es podrien veure fins a 100 meteors per hora. Serà la tradicional pluja d’estels de les Persèides. Tanmateix enguany la Lluna plena haurà sigut només dos dies abans i, per tant, el cel estarà molt brillant, amb la qual cosa la visibilitat dels meteors serà molt dificil.

Però és que aquesta Lluna plena no serà com totes. El 10 d’agost podrem gaudir de la  segona “SuperLluna” de 2014. Veurem el nostre satèl·lit un 14% més gran del normal i un 30% més brillant per dos fets que es produiran de manera quasi simultània: la nit del dia 10 tindrem Lluna plena i, a més a més, aquesta es produirà només 26 minuts després del perigeu, moment de màxima aproximació a la Terra en la seua òrbita el·líptica. El 10 d’agost a les 19:43 la Lluna arribarà al perigeu, a la distància a la Terra de 356896 km, 1364 km més prop que la SuperLluna de juliol. Així que veurem la Lluna una mica més gran encara.

Però potser encara no estiga tot perdut. Com es diu al vídeo, el camí que segueixen les Perseides és ample i, la Terra ja ha començat a travessar-lo. Per tant, aquestes nits ja són visibles algunes. I, per altra banda, les Perseides són de les pluges més actives en produir meteors brillants, bòlids, que poden brillar tant com els planetes o més i tot. Tot és tindre més paciència que altres anys i la nit del 12 al 13 espereu a veure els residus del cometa Swift-Tutlle més grossos i que en entrar en l’atmosfera terrestre brillen més. Que tinguem sort.