Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: General

De l’estrany objecte que vingué d’un altre sistema estel·lar

0

Fa unes setmanes parlavem del primer asteroide interestel·lar descobert. Batejat amb el nom ʻOumuamua,  aquest objecte únic va ser captat el 19 d’octubre de 2017 pel telescopi Pan-STARRS 1 a Hawaii. Observacions posteriors del Very Large Telescope (VLT) d’ESO a Xile i altres observatoris de tot el món han mostrat que ha viatjat per l’espai durant milions d’anys abans de la seua trobada casual amb el nostre sistema estel·lar. Però la sorpresa no s’acaba ací: ʻOumuamua sembla ser un objecte metàl·lic o rocós altament allargat de color vermell fosc, d’uns 400 metres de longitud, i és diferent del que normalment es troba en el Sistema Solar.

El nom ʻOumuamua es va triar per l’equip del telescopi Pan-STARSS. Prové del hawaià que significa “el que arriba de lluny”. El primer caràcter no és un apòstrof sinó el caràcter hawaià ʻOkina.  La Unió Astronòmica Internacional utilitza una nomenclatura molt estricta per designar objectes menors. Si és un cometa o asteroide es posa C/ o A/ respectivament seguit de l’any del descobriment i una combinació de lletres i números. Donat que aquest és el primer objecte extrasolar detectat i, per tant, s’ha encetat la possible observació d’altres similars s’usarà la lletra  I/. Així les maneres correctes de referir-se a aquest objecte serien: 1I; 1I/2017 U1; 1I/ʻOumuamua; i 1I/2017 U1 (ʻOumuamua).

Si al principi semblava que es comportava com un cometa, la falta d’emissions de gas en passar prop del Sol va fer concloure els astrònoms que era realment un asteroide. Tanmateix un asteroide ben peculiar. Amb una inclinació orbital de 123° respecte al pla dels planetes, una velocitat de 26,33 km/s respecte al Sol quan venia cap al sistema solar, una velocitat de 87,71 km/s en el punt de màxima aproximació al Sol (periheli) seguint una òrbita hiperbòlica amb excentricitat de 1,2, estava ben clar que provenia d’un altre sistema estel·lar.

El pocs dies que va estar a l’abast dels grans telescopis terrestres van permetre fer-ne un estudi ben acurat.

Combinant les imatges de l’instrument FORS del VLT (amb quatre filtres diferents) amb les d’altres grans telescopis, l’equip d’astrònoms dirigit per Karen Meech (Institut d’Astronomia, Hawaii, EUA) va descobrir que ‘Oumuamua varia moltíssim la seua brillantor, en un factor de deu, a mesura que gira sobre el seu eix cada 7,3 hores.

Karen Meech ho explica: “Aquesta gran variació en brillantor, poc comuna, significa que l’objecte és molt allargat: la seua longitud és unes deu vegades més gran que la seua amplada, amb una forma complexa i enrevessada. També vam descobrir que té un color vermell fosc, similar als objectes del Sistema Solar exterior, i confirmem que és totalment inert, sense cap indici de pols al voltant d’ell “.

Aquestes propietats suggereixen que ‘Oumuamua és dens, possiblement rocós o amb gran contingut metàl·lic, sense quantitats significatives de gel ni aigua, i que la seua superfície ara és fosca i està enrogida a causa dels efectes de la irradiació de raigs còsmics durant milions d’anys. S’estima que mesura almenys 400 metres de llarg.

El pas d’aquest objecte tan estrany per l’interior del Sistema solar ens recorda la novel·la de ciència ficció Cita con Rama de l’escriptor Arthur C. Clarke. No vull revelar res de la història d’uns astronautes que exploren un nou cos que arriba a l’interior del Sistema Solar. Si no l’heu llegida us la recomane.  La similitud de Rama amb ‘Oumuamua és extraordinària i, per això a molts de nosaltres ens hagués agradat més que s’hagués posat el nom Rama per al primer objecte extrasolar detectat que ens visita.

Imatges:

1.- Il·lustració artísitica que mostra el primer asteroide interestel3lar: ‘Oumuamua. ESO/M. Kornmesser.
2.- Recreació de l’objecte Rama. Cita con Rama (1972)

Publicat dins de General, La Galàxia i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Un trànsit passat per aigua

0
Publicat el 13 de maig de 2016

Detall trànsit

El dilluns passat va ser el dia del trànsit de Mercuri per davant del Sol. Tots érem preparat per veure l’estrany esdeveniment celeste amb telescopis, càmeres i estàvem a l’espera de desenes de visitants en les dues seus que la Universitat de València tenia preparades per a l’ocasió.

L’observació es faria amb l’ús del telescopi històric de l’Observatori Astronòmic, un telescopi refractor Grubb de l’any 1909 que està ubicat en l’edifici de Rectorat de la Universitat. El trànsit de Mercuri també es podia veure des del Campus de Burjassot, amb telescopis de l’Agrupació Astronòmica de la Universitat i amb els telescopis de l’Aula d’Astronomia.

Mercuri-2Però una borrasca persistent sobre la península ibèrica des de feia una setmana ens ho va impedir. Res va ser possible. Una pluja forta va caure durant tot el dia sobre la ciutat de València i ni tan sols les cúpules dels telescopis es va poder obrir. InfoUniversitat, el diari digital de la Universitat en fa una crònica extensa. Només ens va quedar el recurs d’observar el trànsit per internet a través de telescopis situat ben lluny dels núvols empipadors. Els telescopis de Canàries ens van permetre veure com una petita taca ben fosca corria durant set hores per la superfície del Sol.

Trànsit MercuriNo va ser fins ben entrada de la vesprada, cap a les 19:30, quan començaren a obrir-se grans clars. Els que estaven atents i amb el telescopi i la càmera preparats pogueren durant una hora encara captar l’eixida de Mercuri per davant de la cara del Sol. Va ser el cas de les fotos que pose a l’encapçalament d’aquest apunt.

Els satèl·lits que tenim a l’espai dedicats a l’observació continua del Sol també ens van permetre observar el fenomen amb diferents filtres. El veure com Mercuri corria entre els arcs magnètics i protuberàncies va ser fantàstic. La visió més clara de Mercuri creuant el Sol a principis d’aquesta setmana va ser, segurament, des de l’òrbita terrestre. El Solar Dynamics Observatory va enregistrar-ho no només en llum visible sinó també en bandes de llum ultraviolada.

La pel·lícula mostra el trànsit amb música. Tot i que l’esdeveniment podria resultar científicament reeixit per haver permès determinar millor els components de l’atmosfera ultrafina de Mercuri, sens dubte va ser culturalment exitós per la participació de persones de tot arreu en l’observació d’un fenomen astronòmic poc comú. El trànsit va donar lloc a nombroses imatges procedents de tot el món que s’estan mostrant amb orgull.

Caldria destacar com gent molt hàbil és capaç, no tan sols capaç de captar Mercuri sobre el disc solar, sinó fins i tot d’aconseguir en el mateix moment congelar el pas de l’estació espacial internacional. Està clar que l’estació espacial està molt més prop que Mercuri ja que es veu molt més gran.

L’ombra de Mercuri sobre el Sol va ser realment petita. I més si la comparem a la imatge del trànsit de Venus del passat any 2012. Ací us deixe la comparació que ha fet l’amic Roger Mira.

Trànsit Mercuri vs Venus

Ah! I el dilluns 9, el diari Levante-EMV feia un petit article explicant el fenomen i convidant a la participació en l’observació en les dues seus. Tot molt bé si no fos que d’on van traure la informació va ser de mi i no d’un desconegut Manuel Marco.

Imatges:
1.- Mercuri ja prop de l’eixida del disc solar. Canon EOS amb teleobjectiu 400 mm, més duplicador i filtre infraroig a 100 ISO. 1/4000s f#32
2.- Observació a l’Observatori Astronòmic. InfoUniversitat. Miguel Lorenzo.
3.- Mercuri ja prop de l’eixida del disc solar. Canon EOS amb teleobjectiu 400 mm, més duplicador i filtre infraroig a 100 ISO. 1/4000s f#32
4.- Vídeo del trànsit des del SDO. NASA’s Goddard Space Flight Center, Genna Duberstein. Música: Encompass by Mark Petrie.

El Pare Nadal des dels ulls de la ciència

1

643px-Jonathan_G_Meath_portrays_Santa_Claus

Aquesta nit arriba el Pare Nadal a les cases on hi ha nens. Si s’han portat bé rebran regals però si no ha estat així tot els que trobaran per a ells al costat de l’arbre serà un tros de contaminant carbó negre.

Però, com que aquesta casa és un bloc de ciència, ens podríem plantejar si, als ulls de la ciència, el Pare Nadal té alguna possibilitat real de repartir en una sola nit totes les joguines que els xiquets li han encomanat. Quim Monzó ja ho va plantejar d’una manera genial en Com mor el pare Noel dins del recull d’articles Del tot indefens davant dels hostils imperis alienígenes (1998).

Molts d’altres s’han fet la mateixa pregunta i ara, fins i tot ho podem veure en aquest vídeo en anglés (amb subtítols en castellà). El pare Nadal, viatjant més ràpid que les naus espacials més ràpides, quedaria cremat pel fregament en l’atmosfera terrestre…

IFLScience (I fucking love science) també publica un divertit vídeo en que demostra que l’enorme energia cinètica que tindria el trineu del Pare Nadal destruiria la nostra casa en impactar contra ella, amb la vaporització consegüent del vell entranyable del nord, de la nostra vivenda i de tots els seus habitants.

Ara bé, si contem això als nostres xiquets s’emportaran una desil·lusió enorme. Tanmateix, als ulls de la ciència, encara hi ha una possibilitat que el Pare Nadal deixe regals als nens al peu de l’arbre sense morir en l’intent.  El vídeo ens explica que li passarà utilitzant la física clàssica. Però que passaria si apliquéssem la física quàntica al seu viatge anual? A més a més s’ha de considerar que la velocitat del trineu és alta, 3700 km/s segons el vídeo, una centèsima part de la velocitat de la llum, de manera que algun efecte relativista hauria de tindre’s en compte.

Christmas_tree_in_TexasCom aquest estudi explica, es coneix amb moltíssima precisió la velocitat dels rens a través de l’aire sec de desembre en l’hemisferi nord. També es coneix amb molta exactitud la massa del Pare Nadal, el seu trineu i els rens que l’arrosseguen. Respecte a la direcció i sentit del vol, viatjarà d’est a oest, ja que haurà de començar a repartir joguets en Nova Zelanda i Austràlia, primers llocs de la Terra on es fa fosc la Nit de Nadal.

Per tant, coneixem amb excel·lent precisió el vector moment cinétic (p = m.v),  el mòdul del qual és el producte de la massa per la velocitat del trineu i dels seus ocupants. Si ara apliquem el Principi d’Incertesa de Heisemberg, que postula que no es pot saber, simultàniament i amb total precisió,  la posició i el moment d’una partícula, llavors podríem resoldre el problema del repartiment de joguines.

Santa_Claus_EcineticCom que el moment cinètic és molt ben conegut no podrem saber del cert on es troba Santa Claus en cada instant. En altres paraules, el Pare Nadal està “difuminat” sobre la superfície de la Terra, de forma anàloga a com l’electró està “difuminat” a una certa distància del nucli de l’àtom. Per tant, literalment pot trobar-se a tot arreu en un moment donat.

Per tant, és perfectament possible que Santa Claus existisca i repartisca tots els regals en la nit de Nadal.

Així que, xiquets, xiquetes, grans i grandetes siguem bons que, potser, encara veiem al Pare Nadal entrar pel fumeral aquesta nit.

Bon Nadal

Imatge:

1.- Santa Claus. Jonathan G Meath, Wikimedia Commons.
2. Un arbre de Nadal en una casa a Texas. Angr, Desembre 1997.
3.- El Pare Nadal i els rems i la seua energia cinètica. Del vídeo d’IFLScience.

Publicat dins de General i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Ecos del Cosmos: ALMA, descobrint l’Univers amagat

0
Publicat el 30 de maig de 2015

eso1312a

Quan pensem en l’Univers ens venen al cap les espectaculars imatges obtingudes pel telescopi espacial Hubble. Però l’Univers no només brilla en la llum a la qual són sensibles els nostres ulls. Les ones de ràdio, per exemple, també travessen l’atmosfera terrestre i ens donen informació sobre processos tan interessants com el fons de microones, les radiogalàxies, els romanents de supernoves, etc.

Aquestes ones de ràdio són recollides per enormes antenes que ens estan revelant un Univers nou, desconegut fins ara. I ALMA és l’instrument més sensible i més important d’aquesta nova astronomia. I avui coneixerem com s’investiga aquest nou Univers ràdio de la mà del científic valencià Ivan Marti-Vidal que ens acompanya.

Hui parlarem d’ALMA i de l’univers ràdio.


Podcast, Ecos del Cosmos, 29 de maig 2015

Ivan-Marti-VidalHui entrevistem Ivan Marti-Vidal, radioastrònom de l’Observatori d’Onsala a Suècia.

Conversem amb ell de radioastronomia i del projecte ALMA. En I a mi què, parlem de la temperatura corporal a l’espai i a la Terra. I, a més, les nostres seccions habituals Actualitat Astronòmica, El cel a simple vista i el nostre Astroconcurs.

Astroconcurs:

De quin color és realment aquest objecte astronòmic?

nebulaLa primera persona que envie la resposta correcta a algun dels nostres correus (Qui som?) rebrà un llibre donat per la Càtedra de Divulgació de la Ciència de la Universitat de València.

Imatge:
1.- Aquesta imatge mostra una vista aèria de l’altiplà de Chajnantor, situat a una altitud de 5000 metres als Andes xilens, on es troba el conjunt d’antenes d’ALMA. Les grans antenes tenen un diàmetre de 12 metres, mentre que 12 antenes més petites amb un diàmetre de 7 metres constitueixen la matriu d’ALMA Compacte (ACA). A l’horitzó, els principals pics de dreta a esquerra són Turó Chajnantor, Turó Toco i Juriques. Aquesta foto va ser presa al desembre de 2012, quatre mesos abans de la inauguració d’ALMA.
2.- Ivan Martí-Vidal en un moment de l’entrevista.
3.- Objecte astronòmic incognita.

Catalunya des de l’espai

0
Publicat el 17 de maig de 2015

Catalan_coast_node_full_image_2

Una plèiade de satèl·lits ens observa contínuament per a multitud d’objectius.  La majoria d’ells són civils per aportar coneixement sobre el nostre planeta. Des de fa una any la nau Sentinel-1A gira al voltant de la Terra en una orbita polar, és a dir, passant per damunt dels pols a 693 km d’altura. Amb una resolució de només uns metres, forma part d’una constel·lació de dos satèl·lits amb els objectius principals de vigilància de la terra i de l’oceà. El segon satèl·lit serà llançat al llarg del 2016.

L’objectiu de la missió és proporcionar continuïtat de les dades d’observació de la Terra després de la fi de la missió Envisat.

L’instrument que porta Sentinel 1A és un radar de sintesi d’apertura sintètica (SAR) que emet en la banda C a 5,405 GHz.  El satèl·lit envia polsos de ràdio que en rebotar sobre la superfície terrestre són processats a bord. La diferència del temps d’arribada, la pèrdua de senyal, la reflexió del senyal, etc, ens donaran les altures de les muntanyes, la textura dels terrenys, el tipus de cultiu, el curs dels rius,… El sensor del Sentinel 1-A ofereix imatges de resolució mitjana i alta en totes les condicions de temps, pluja, núvols o neu. El C-SAR és capaç d’obtenir imatges de nit i detectar petits moviments de terra, el que fa que siga utilitzat per a la vigilància terrestre i marítima. És molt útil, per tant, en les emergències. Veieu, per exemple, les imatges que ha obtingut després dels terratrèmols al Nepal. També ací: Nepal earthquake displacement.

La imatge de Catalunya en radar que mostre va ser captada el 29 de gener passat. Es veuen perfectament les ciutats principals, les vies de comunicació, els rius i pantans i la costa.

diffuse specularPer al sensor radar, quan més aspra siga la superfície observada més gran serà la reflexió de l’energia de ràdio i, per tant, l’objecte serà més brillant, és a dir més blanc. D’aquesta manera, les ciutats amb molts edificis, amb moltes superfícies reflectores, retornen molt de senyal i apareixen blanques.

Les vies de comunicació, carreteres, autopistes, i els rius i pantans són superfícies llises i actuen com un espill per a les ones de ràdio que envia el satèl·lit. No es retorna cap senyal i la zona apareix negra.

D’aquesta manera, un mar en calma sembla negre en la imatge radar, mentre que un mar amb vent fort o tempesta serà brillant, a causa de la rugositat causada per l’altura de les ones.

Podeu veure la imatge de Catalunya en alta resolució en: Catalan Coast, ESA (alta resolució).


Kelsea Bennan-Vessels, presentadora del programa Earth from Space de l’European Space Agency Web TV ens detalla en anglés la imatge de Catalunya.

Us pose la traducció en català del vídeo:

Aquesta imatge de radar capta part de Catalunya al nord-est d’Espanya, incloent la ciutat de Barcelona (a la dreta), el lloc d’un dels principals ports marítims d’Europa.

Geogràficament, la regió costanera té un doble sistema de cadenes muntanyoses intercalades amb planes. Mentre que algunes àrees estan protegides, gran part d’aquesta regió costanera ha estat objecte de la degradació de la terra, principalment per l’expansió urbana, pedreres i abocadors.

Al centre-esquerra, podem veure reflexos de radar brillants de la ciutat de Lleida. A l’oest es troba la frontera entre les comunitats autònomes de Catalunya i Aragó.

Els colors blau-verd mostren paisatge de l’altiplà d’aquesta zona, on es conreen cultius com el blat, l’ordi, fruites i verdures.

Al sud de Lleida podem veure part del riu Ebre – el segon riu més llarg de la península Ibèrica. L’aigua fosca que serpenteja a través del paisatge és ben visible a causa de la presència de preses aigües avall, còpia de seguretat del flux d’aigua. El riu continua cap al sud on desemboca a la Mediterrània al Delta de l’Ebre (no a la foto).

Al llarg de la part superior de la imatge trobem els contraforts de les muntanyes dels Pirineus, conegut com el Prepirineu.

Aquesta imatge, també va aparèixer a la Terra des de l’espai programa de vídeo, va ser capturat pel radar de Sentinel-1A el 29 gener 2015.

Més informació: Scientific Background. Radar Imaging.

Imatge:
1.- Costa catalana, 29 de gener 2015. Copernicus data (2015)/ESA.
2.- Reflexió difusa (retorna senyal al satèl·lit) i especular (no retorna senyal). Interpreting SAR Images.

Publicat dins de General, La Terra i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Ecos del Cosmos: La contaminació lumínica

0

P1020393sTot ens quedem meravellats quan una nit, perduts per l’interior del País Valencià o pels poblets del Pirineu, alcem el cap i observem la bellesa de la Via Làctia creuant el cel, els milers d’estels que omplin la volta celeste.

I això ens passa perquè ja fa dècades que el cel de les nostres ciutats ha perdut l’encant del firmament, perquè l’urbanisme desfermat i sense control ens l’ha furtat. Avui parlarem d’aquest problema, la contaminació lumínica, i com resoldre’l amb diversos experts que ens acompanyen.


Podcasdt, Ecos del Cosmos, 17 d’octubre 2014

Comencem la nova temporada del programa entrevistant Ángel Morales, expert en contaminació lumínica de la Universitat de València. Parlem dels reptes i riscos d’aquest problema. I, a més, les nostres seccions habituals: actualitat astronòmica, el cel a simple vista, el concepte i l’astroconcurs.

Làmpares a València. AMR.

Tornem al Parc de Puebla de San Miguel, el Racó d’Ademús

0
Publicat el 22 d'agost de 2014

PNPueblaSanMigue2014

Aquesta vesprada-nit continuem amb la nostra feina de difusió del problema de la contaminació lumínica pels pobles i parcs naturals valencians.Avui tornarem a Puebla de San Miguel, petit poble de la comarca castellanoparlant del Racó d’Ademús. Ja sé que el poble està lluny i que es triguen unes dues hores de viatge en cotxe des de València, però de tota manera esteu tots convidats, sobretot si viviu o estiuegeu pels voltants.En aquesta ocasió participem en les activitats programades del Parc del Mes del Parc Natural de la Puebla de San Miguel, amb la xarrada divulgativa “El lado oscuro de la luz: Alumbrar bien para vivir mejor“.

Cartel Noche de estrellas 22.08.14 DEF

Després està prevista una observació astronòmica aprofitant la bellesa del cel estrellat de l’indret lliure de contaminació lumínica. Però les previsions metereològiques no semblen favorables. Buscarem alguna activitat alternativa.

Mai no vindrà ningú a salvar-nos de les barbaritats que puguem fer a la Terra

0
Publicat el 11 d'agost de 2014

thumb_474__4Enric Marco (Tavernes de la Valldigna, 1958) és astrònom del departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València i des de fa més de nou anys escriu al bloc Pols d’estels. Hi descriu la seva activitat i fa divulgació científica de les grans curiositats de l’univers. Una d’aquestes, l’existència de vida intel·ligent fora del planeta, no la descarta, però té clar que trobar-la és molt complicat. Més a prop del la Terra, una de les seves lluites és contra la contaminació lumínica, perquè impedeix d’observar les estrelles i està preocupat pels efectes greus que té per al medi ambient….

Així comença l’entrevista que em va fer Núria Ventura fa uns dies a Vilaweb on parle una mica del que faig i de la nostra relació amb l’Univers. L’entrevista completa ací baix.

Enric Marco: ‘Mai no vindrà ningú a salvar-nos de les barbaritats que puguem fer a la Terra’

Publicat dins de General | Deixa un comentari

SuperLluna versus Perseides

1
Publicat el 9 d'agost de 2014
Enguany tenim un problema. Com proposa el vídeo de la NASA adjunt, aquests dies hi haurà una confrontació pacífica entre les Perseides i la SuperLluna.La nit del 12 al 13 d’agost la Terra travessarà l’òrbita del cometa Swift-Tuttle i des d’un lloc fosc es podrien veure fins a 100 meteors per hora. Serà la tradicional pluja d’estels de les Persèides. Tanmateix enguany la Lluna plena haurà sigut només dos dies abans i, per tant, el cel estarà molt brillant, amb la qual cosa la visibilitat dels meteors serà molt dificil.

Però és que aquesta Lluna plena no serà com totes. El 10 d’agost podrem gaudir de la  segona “SuperLluna” de 2014. Veurem el nostre satèl·lit un 14% més gran del normal i un 30% més brillant per dos fets que es produiran de manera quasi simultània: la nit del dia 10 tindrem Lluna plena i, a més a més, aquesta es produirà només 26 minuts després del perigeu, moment de màxima aproximació a la Terra en la seua òrbita el·líptica. El 10 d’agost a les 19:43 la Lluna arribarà al perigeu, a la distància a la Terra de 356896 km, 1364 km més prop que la SuperLluna de juliol. Així que veurem la Lluna una mica més gran encara.

Però potser encara no estiga tot perdut. Com es diu al vídeo, el camí que segueixen les Perseides és ample i, la Terra ja ha començat a travessar-lo. Per tant, aquestes nits ja són visibles algunes. I, per altra banda, les Perseides són de les pluges més actives en produir meteors brillants, bòlids, que poden brillar tant com els planetes o més i tot. Tot és tindre més paciència que altres anys i la nit del 12 al 13 espereu a veure els residus del cometa Swift-Tutlle més grossos i que en entrar en l’atmosfera terrestre brillen més. Que tinguem sort.

Publicat dins de General, Sistema solar i etiquetada amb , | Deixa un comentari

D’on prové l’esclafit sònic i la sacsejada en el bòlid dels Urals?

3

Hores abans del pas de l’asteroide 2012DA14, un bòlid sobrevolava la província russa de Txeliàbinsk, als Urals. Nombrosos vídeos donen testimoni dels fets ocorreguts. A les imatges es veu com el cos celeste s’ilumina de sobte i es fragmenta en diversos trossos. Tanmateix cap fragment ha impactat en llocs habitats, si és que ho ha fet, que encara no se sap.

Per què hi ha més de 1100 ferits? Principalment pel trencament de vidres i parets d’edificis a conseqüència de l’ona de xoc produïda pel petit asteroide d’uns quants metres.

Expliquem uns fets de física elemental i que tothom podrà entendre. Un objecte movent-se d’un punt A a un punt B amb una velocitat v (figura 1) produirà una pertorbació en el medi en què es mou, per exemple la superfície de l’aigua o l’aire com els casos més usuals. Aquestes pertorbacions es propagaran en el medi en forma d’ones circulars (o esfèriques en tres dimensions). Una ona no és més que un augment o disminució d’una propietat, normalment la pressió, i que es propaga en aquet medi.

A velocitats baixes l’objecte en moviment (també anomenat mòbil en aquest context) viatja dins de les ones que ha produït. Així podem escoltar les ones sonores del motor d’un cotxe quan passa des de qualsevol direcció.

Ara bé, si la velocitat de l’objecte és major que la velocitat de les ones que produeix es diu que viatja a velocitat supersònica. L’objecte, de fet, deixa enrere les ones sòniques que produeix i, fins i tot, el conductor no pot sentir el motor.

L’objecte mòbil va produint un pertorbació en cada punt de la seua trajectòria AB. Si el moviment fóra instantani tots les punts serien excitats simultàneament i les ones produïdes en cada punt serien exactament iguals, amb el mateix radi. La resultant global de la suma de totes les ones seria una ona cilíndrica amb eix AB.

Però realment els punts són excitats successivament, un rere l’altre. Quan l’objecte arriba a B i es produeix la darrera ona del trajecte, en el punt inicial A l’ona ja ha fet un trajecte AC, distància que depén de la velocitat de propagació de l’ona i de la velocitat del mòbil.

La resultant global de totes les ones serà, per tant, una ona cònica que es propaga lateralment i amb certa inclinació al moviment de l’objecte. Aquesta ona rep el nom d’ona de xoc o de Mach. Aquesta és una pertorbació amb una variació brusca de pressió que és percebuda quan arriba a l’oïda de l’observador extern com un esclafit sònic.

Podem posar uns exemples. Per al cas de la superfície de l’aigua estarem en un medi en dues dimensions. En la nostra barqueta veiem un trasatlàntic passant davant nostre. El vaixell viatja molt més ràpid que la velocitat de propagació de les ones en l’aigua i per tant el seu moviment és supersònic en aquest medi. El vaixell produeix una ona en forma de V que va traslladant-se de costat. En la barca després de passar el gran vaixell notarem com una gran ona fa moure la nostra barqueta i ens tomba.

Però el cas dels avions es veu tot molt més clar. De xiquet recorde com els avions a reacció de l’exèrcit volaven molt baix i se sentien contínuament els esclafits sònics del seu moviment supersònic. En aquell moment es deia que el boom es produia quan es trencava la barrera del so, és a dir, just en el moment que es passa de règim subsònic a supersònic. Però pel que acabe de contar aquest boom es produirà sempre que la velocitat de l’objecte siga supersònica. En el cas de l’aire la velocitat de propagació de les ones sonores és d’uns 340 m/s o 1230 km/h. Sempre que el mòbil supere aquest velocitat, si t’arriba l’ona de xoc, la seua sobtada variació de pressió produirà un esclafit i la sotragada.

Per això ara els avions de l’exèrcit volen a molta altura per a no molestar els veins, ja que l’ona de xoc s’esmorteix molt ràpidament.  A continuació podeu veure un espectacular vídeo on es veu i s’explica, amb avions reals, tot el que us he contat.

Amb tot aquest bagatge ara ja podem entendre l’esclafit, la sacsejada i els danys causats pel bòlid rus que, provinent de l’espai amb una velocitat d’uns quants quilòmetres per segon, era clarament un objecte supersònic en l’atmosfera terrestre. Per tant, la variació brusca de pressió de l’ona de xoc explica perfectament els danys causats als edificis i a la població de província russa de Txeliàbinsk, als Urals.

Com a nota curiosa, la viquipèdia ens informa que el fuet va ser probablement el primer instrument humà capaç de produir un boom sònic. Recordeu el fuet d’Indiana Jones.

El cruixit d’un fuet que fa quan està correctament manejat és, de fet, una petita explosió sònica. El final del fuet, conegut com el “cracker”, es mou més ràpid que la velocitat del so, creant una explosió sònica. El fuet és probablement el primer invent humà a trencar la barrera del so“. L’explicació completa es pot veure ací (en anglés).

Figura 1: extreta del llibre Física General, 6a Edició, (1975) de Joaquin Català. Va ser el meu llibre de referència durant molt anys. Està esgotat i no crec que moleste a ningú posar-ne un gràfic. Siga aquesta inserció un petit homenatge al llibre i al professor Català, doctor Honoris Causa per la Universitat de València.

Figura 2: Comportament de les ones sonores a velocitats subsòniques, sòniques i supersòniques. Wikipedia Commons.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari