Coses a dir

Amb els temps que corren que et regalin roses amb olor a rosa és tota una novetat. Són roses fetes a casa, tallades i portades al mateix moment per regalar. Les he comparades amb les que tenia de Sant Jordi i no hi ha color, tot és u una o l’altra!
 
Potser el pas del temps és això: parlar de quan les roses feien olor a rosa, de quan les maduixes només les menjaves a l’agost, de quan els tomàquets eren de l’hort i encara tenien gust a tomàquet…
A la classe de l’altre dia vam estar parlant de l’energia amb l’alumnat de segon d’ESO. Per posar exemples del que tenim i no teníem els vaig fer preguntar als avis i àvies com vivien quan tenien la seua edat. Es sorprenien de veure que la tele té quatre dies, que això dels mòbils és cosa d’ara i que internet no fa pas tant que existeix. Obvietats que ja sabíem, el que realment em va sorprendre és que van tenir una excusa per parlar amb els avis, perquè no hi parlen mai o molt poc.

A mi sempre em va agradar parlar amb els avis, quan els tenia. Sempre expliquen coses curioses i moltes vegades sàvies, només pel fet que porten més anys que tu en aquest món. Ens portaven al camp els caps de setmana i anàvem a collir auverges (préssecs) d’aquells tan sucosos, o fèiem olives o ametlles o simplement passejàvem pels camps. I dúiem roba vella per a no fer malbé la nova i jugàvem a pujar i baixar arbres o a seguir les passes de vés a saber quina bèstia que resultava ser un ramat de cabres. Ens divertíem explicant històries a la vora del foc… i coi, tampoc han passat tants anys i sembla que són segles.

Els xiquets de la classe es comuniquen per mòbil o per internet, a vegades xategen amb l’ordinador d’un metre més enllà, suposo que perquè els deu semblar més divertit que donar la cara o potser perquè tenen poca imaginació per buscar res de més lluny, i per Sant Jordi molts es van enviar una rosa virtual (quina sinó?), a banda d’algunes que en van tenir alguna de veritat… però sense olor.

Arriba Sant Jordi i, a més de florir les roses i els llibres, també es renoven diaris o en surten d’altres…

Avui fa 31 anys de l’aparició del diari AVUI. Era el primer en català i ha plogut bastant des de llavors. A casa no va faltar mai els diumenges i ara no em
perdo la versió digital. Avui han estrenat renovada web (per fi), força més
atractiva, més funcional, amb moltes novetats i avantatges. Coincideix amb l’aparició, des de fa poc, amb Directe.cat, un diari només digital i, què voleu que us digui, em fa feliç veure tanta proliferació de notícies en la meua llengua.

Segurament amb els blocs, els diaris digitals, els webs, o la recollida de paraules com a iniciativa cultural poden fer una revolució per fer evolucionar el català. No sóc una experta en llengua, però trobo molt positiu el fet que internet ens posi en contacte a gent molt diferent, d’interessos molt diferents i a molts llocs del món. Els que són en països on no es parla català, internet els manté al dia i altres que no el coneixen el poden aprendre. La xarxa en català creix, sortosament.

Un amic ha vingut a sopar, res de nou fins ara, però té un fill que ha de començar a l’escola i ens hem posat a parlar del tema: l’etern dilema és on ha de portar el seu fill, a quina escola: pública o
privada… almenys això ha estat el dilema d’aquest vespre i el meu
amic ho tenia clar: privada. Jo gens, per no dir que més aviat al contrari. És tan important on anem a l’escola per saber cap a on anirà el nostre futur?

Sempre he anat a escola pública i crec que està prou bé, vaja que he sortit prou bé, em sembla. No en tinc cap queixa, al contrari. No puc dir què és estudiar en escola privada, però sí que hi he donat classes uns quants anys i, què voleu que us digui, hi ha de tot com a tot arreu i no crec que les persones siguem diferents de com som per anar a un lloc o a un altre, és molt més important l’entorn on creixem, la gent amb qui convivim…

No ens hem posat d’acord, ell ha estudiat en escola privada i la defensa i jo en escola pública i la defenso. Sigui com sigui i vagi on vagi segur que troba un bon nivell a totes les escoles del nostre país i el que sí que hem estat d’acord és que el més important és com respondrà el nen a tot plegat i no al lloc on vagi. L’escola és important, però no determinant.

Un article de Jordi Sedó a l’AVUI torna a tractar la polèmica sobre l’educació a l’escola i a casa. Paral·lelament el programa de El Matí de Catalunya Ràdio d’en Bassas a l’apartat Escola de Pares (i Mares), fa una enquesta als pares sobre què en pensen dels mestres dels seus fills…

Sens dubte el tema de l’educació és com el futbol (si se’m permet), tothom té alguna cosa a dir, si hi ha 100.000 espectadors hi ha 100.000 visions diferents i segur que tothom n’entén més que l’entrenador sobre com ha de ser l’alineació o en quina posició ha de jugar segons qui…

És clara la diferència entre secundària i primària tan pel que fa a continguts com pel que fa a alumnat. Al meu entendre la primària té una importància cabdal en l’educació perquè és la que aporta les bases que després s’aniran desenvolupant durant la secundària. Hi ha alumnat que arriba a secundària sense hàbits adquirits, sense els mínims exigibles i segurament no és perquè els i les mestres no hagin fet bé la seua feina, sinó que moltes vegades és per manca de recursos, tan econòmics com de personal (tot és opinable, és clar).

Com a part del professorat de secundària només puc dir que gràcies als i a les mestres que he trobat pel camí he après moltíssim de com tractar a l’alumnat més difícil: 1r i 2n d’ESO. Sempre m’ha agradat fer classes tot i què mentre estudiava no m’ho havia plantejat com una sortida professional seriosa, tampoc m’havia plantejat a quin tipus de feina podia accedir, però hi vaig anar a parar i, encara que he canviat de feina algunes vegades, amb el temps he vist que la docència és la feina que més m’agrada, suposo que per això em preocupa i m’hi sento implicada, però no menys que el professorat que m’envolta.

En començar ho vaig tenir molt fàcil perquè només feia classes a 2n de Batxillerat (COU), i clar, trobar-te alumnat motivat per a estudiar perquè vol anar a la universitat i, a més, explicar la matèria que més t’agrada, no és una feina, és un regal.

El problema va venir quan de cop i de sobte em vaig trobar fent classes de 1r i 2n d’ESO. Després de sis anys de Batxillerat va ser tota una sotragada i no perquè no m’agradés sinó perquè no tenia recursos suficients per tractar alumnat d’aquestes edats. Gràcies als companys de departament i, sobretot, a les mestres que havien arribat al centre per fer l’ESO, vaig aprendre moltíssim i me’n vaig sortir. Clar que, paral·lelament, també feia cursos de reciclatge (com sempre he fet), i procurava fer d’esponja per captar tot el que hi havia al voltant.

En sis anys a l’ESO n’he vist de tots colors, tan de professorat com d’alumnat. A la ràdio, Maria Jesús Comelles, pedagoga, explicava molt bé les excel·lències del sistema educatiu finès i també els tres col·lectius que estem en "discòrdia": pares i mares, alumnes i educadors. És evident que en un programa de 10 minuts de ràdio no es pot aprofundir en el tema, però s’han donat pinzellades vàries per anar-lo introduint i m’ha tornat al cap la sensació de veure un partit de futbol on tothom ho critica tot (àrbitre, alineació, joc, entrenador…).

Mentrestant en Jordi Sedó ens parla de la violència a les aules. No és un problema generalitzat (em sembla), però sí que és preocupant. Molts ens hi hem trobat o ens hi trobem cada dia. Em refereixo, també, a la violència verbal que encara que no estigui dirigida a tu directament (a vegades), sinó entre ells o elles, et fa nosa i et fa mal i acaba deixant-te un neguit estrany. També hi ha la violència física que ells, segons com, diuen que és un joc, però que moltes vegades sobrepassa límits. Quan hi ha una baralla el més normal seria anar a separar als oponents, però a l’institut el més sensat és fer veure que no has vist res i marxar a buscar reforços, pot ocòrrer que si et poses enmig de la baralla acabis rebent tu i, de retruc, que diguin que l’agressió era teua.

Un professor sol és vulnerable, si anem en parella com a mínim hi ha la versió de dos adults confrontada amb la dels adolescents. En una ocasió vam haver d’anar a recolzar un professor en un judici contra un alumne; el pare de l’alumne l’havia denunciat perquè el noi havia caigut d’un plinton i s’havia fet mal. El professor va ser absolt, però això no treu que va haver d’estar un any amb el tràngol.

A vegades hi ha professorat a l’institut que ja porta molts anys a l’ensenyament i que et sembla que no s’hi implica prou. Després t’assabentes que, fa uns anys, van tenir un problema amb un alumne o uns pares per tal o tal altra qüestió, van acabar anant a judici, etc.etc. Això pot minar la moral del més motivat. Tot són maldecaps i el gat escaldat de l’aigua tèbia fuig…

Quan en Bassas li ha preguntat a la pedagoga com s’han de fer respectar els mestres, ella ha respost que "s’han de creure l’autoritat i no tenir por ni de l’alumnat ni dels pares". La reposta s’allarga molt més, però així, d’entrada, no em sembla fàcil, sobretot amb segons quins alumnes i segons quins pares, i, sobretot, cal tenir ajuda, recursos, recolzament… de l’administració, per poder fer la teua feina amb garanties.

Amb tot i sense que la primària sigui una bassa d’oli, crec que el més problemàtic és secundària i en particular els dos primers cursos d’ESO; bàsicament perquè quan fan 16 anys si encara són al centre i han repetit el repetible, a aquesta edat ja poden marxar a treballar o a l’escola d’adults i llavors la conflictivitat en aquests nivells baixa. Com apuntava una professora a la ràdio, han posat tres col·lectius amb interessos diferents junts, quan abans podien anar per separat: els que volen anar a treballar, els que volen fer cicles formatius, els que volen anar a la universitat; i això genera conflictes.

En fi, encara que el problema (o problemes) té difícil solució, com sempre passa, cadascú té la seua visió de la jugada i és molt difícil posar-se d’acord, però cal intentar-ho. Difícil, sí que ho és, però no impossible…

(continuarà)

Fa uns mesos vas anunciar que marxaves, però celebro molt que hagis tornat, i com que no admets comentaris he hagut de penjar aquest post.

I per la força que has vingut, a casa diríem: "si és mut, rebenta".

Una abraçada.

“Acció d’una col·lectivitat humana, dins un marc territorial, de decidir lliurement el seu destí polític, especialment de constituir-se entitat estatal autònoma o independent”.

Boniques paraules. Serem capaços de decidir-ho algun dia?

M’agradaria no ser part d’un poble mesell. Sembla que cridem molt quan no toca i a l’hora de la veritat ens costa molt donar un cop de puny sobre la taula. Els fets de l’aeroport de la setmana passada em donen esperança. Que 1000 persones de la societat civil facin aquest cop d’efecte no és habitual. Però, on eren quan es retallava l’Estatut que ens havia de donar l’aeroport? Tan se val, benvinguts si ara han decidit donar la cara, potser ja és hora que reivindiquem el que és nostre, el que ens toca. (Què trist haver de reivindicar, encara avui, el que és nostre).

Dius que te’n vas, que plegues, que vols descansar de grans concerts… No ho entenc, però suposo que tens les teues raons. Això sí, la teua música m’acompanyarà sempre.

Recordo molts concerts, per sort. No podré ser al darrer, ni al penúltim, massa poca gent hi podrà ser. En fi, què hi farem, l’haurem de veure per la tele i potser sortirà en DVD. Tinc l’esperança que d’aquí a uns anys (et desitjo una llarga vida), tinguis a bé tornar a fer concerts, encara que siguin de petit format (que ja m’està bé).

En el record, un concert al castell de Miravet una nit d’estiu plena a vessar d’estels i Corrandes d’Exili, una de les meues cançons preferides. Després vam baixar a peu fins al poble una munió de gent cantant cançons del concert. Inoblidable.

Gràcies per la feina i arreveure.

Si continuem amb el ritme actual d’explotació passarem molta set…
Avui és celebra el Dia Mundial de l’Aigua. Més de 1.000 milions de persones pateixen manca d’aigua potable al món. Aquest món on cada dia moren 3.800 nens i nenes per malalties associades a la manca d’aigua potable i al sanejament.

La manca d’aigua és només una de les conseqüències de l’escalfament global del planeta i és de preveure que anirà a més si no hi posem aturador.

Serem prou conscients els humans per fer-ho?

Ara està de moda parlar del canvi climàtic, quan encara estem molt lluny de que succeeixi de debò. Canviarà el clima, i tant, i el nostre entorn serà molt més càlid, sense aigua, menys còmode i menys habitable. Però tot això és retardable (no evitable) si ens hi posem.

A la natura hi ha cicles, com a tot arreu, i la tendència des de fa uns (bastants) anys és a que augmenti la temperatura. El problema no és que augmenti, sinó que ho faci massa de pressa per a què ens hi puguem acostumar.

La contaminació a què sotmetem el planeta des de fa uns anys (des del s. XIX i la Revolució Industrial), ens passarà factura tard o d’hora. Això no és cap novetat, fa anys que se sap, ho sap qui ho vol saber, res és de franc i menys a la natura. Cal que hi posem remei el més aviat possible, sinó sí que haurem de parlar de canvi climàtic accelerat en molts pocs anys i el que hem vist fins ara ens semblarà una broma quan el canvi climàtic sigui de debò.

Titular de l’AVUI: “El canvi climàtic dispara la plaga de processionària del pi”.
Fa molts anys que la premsa bombardeja amb la por del canvi climàtic. Basta que algú ho digui de passada i els altres s’apunten al carro. En una altra banda del diari “Més de 100 morts a Mèxic pel fort fred de l’hivern”. És un breu, però haguessin pogut titular també: “El canvi climàtic fa 100 morts a Mèxic” i au, embolica que fa fort.

De tots és sabut que fa anys que el primer món estem sobre-explotant recursos naturals. Culpa nostra és que s’aprimi la capa d’ozó i tingui un forat considerable en algunes parts del planeta. El sol no es pot prendre com abans (bé, de fet ara se’n coneixen millor els efectes cancerosos que pot produir a la llarga), però tampoc fa tants anys que podem anar a la platja de vacances i prendre el sol està de moda.

També el tabac era un vici acceptat i potenciat i ja fa uns anys que se n’han vist els efectes negatius.

Sembla que vivim instal·lats en l’alarma permanent, en la por del que fem i què pot passar. Evidentment el clima està canviant, però és que ha canviat sempre. Al massís del Garraf es poden trobar esculls coralins que evidencien que fa uns 100 milions d’anys les coses eren aquí molt diferents: hi feia molta més calor. També podem trobar mamuts prop del Pirineu Lleidatà, evidencien que a la darrera glaciació hi feia molt més fred que l’actual. També als Pirineus hi ha valls glacials perfectes que ara (de fa 40.000 anys ençà), amb clima molt més càlid han passat a ser valls de rius i de les glaceres que van originar les valls només en queda el rastre. I així podríem continuar amb exemples per totes bandes.

Només fa uns 150 anys que es prenen les dades de temperatura regularment i no a tot arreu i amb això ens atrevim a parlar de canvi climàtic a l’engròs, em sembla exagerat. Amb això no vull dir que no s’hagi de fer res per no contribuir a l’escalfament global del planeta, al contrari, s’han de prendre mesures per no accelerar el procés natural, però tampoc cal espantar amb el “Que ve el llop!” cada vegada; com quan van explicar la possible pandèmia del virus de la grip del pollastre i que seria un desastre a nivell mundial, les possibilitats eren ínfimes, però feien vendre més diaris.

Cada any passa el mateix: per aquestes dates es fan balanços de com està el tema de la igualtat home-dona i sempre, sense excepció, en sortim perdent. Cada any s’alerta de la pobresa femenina, de que tenim els pitjors treballs i si són els mateixos que els dels homes sovint estan pitjor remunerats. No cal parlar de la violència de gènere que ja té un dia dedicat en exclusiva (25 de novembre), però que tal dia com avui també es fa recordatori per si de cas se’ns escapa que, a Catalunya, enguany ja hi han mort tres dones per violència masclista i algunes més n’han sortit pels pèls.

I amb tot això on anem a parar?

Fa més d’un segle que les dones reivindiquem els nostres drets i s’ha avançat molt des de llavors, però no prou, no suficientment. Avui ens tornarem a manifestar, tornarem a protestar, tornarem a escriure i viurem amb l’esperança que l’any que ve sigui millor, que hi hagi més igualtat real, que deixi de ser notícia que una dona arribi a tal o tal altre lloc de poder, que no hi hagi denúncies a empresaris perquè les dones cobren menys per fer la mateixa feina, que no hi hagin maltractaments…

Per desgràcia encara hi ha moltes dones que segueixen els patrons establerts fa segles i que consideren que les coses són així i no han de canviar. Ahir mateix ho sentia a la ràdio a una noia de Tarragona: “he de planxar, rentar els plats, fer-me el llit i parar taula mentre el meu germà és al sofà i la meva àvia em diu que m’hi acostumi que sempre ha sigut així i sempre serà així…”. La igualtat no és només això, però també ho és i per desgràcia aquests testimonis no són casos aïllats.

Hi ha molta feina a fer i dies com el d’avui ens la recorden tot esperant que ja no calgui tenir el mes de març marcat de lila al calendari. Mentrestant s’organitzen xerrades, jornades, passejades, exposicions, obres de teatre… tot entorn a la dona… tan de bo ens consciensciem més tots plegats.

Sortida de ciències i matemàtiques dins del crèdit de síntesi. Em feia certa gràcia veure el delta del Llobregat. M’agraden els deltes i els seus ecosistemes, però veure un delta tan petitet i sorollós no estava en els meus plans…

Hi vam arribar vora les 10 i els monitors ens ensenyaven una mica l’entorn natural. Pocs minuts després d’arribar te n’adones que no serà fàcil fer-se entendre, els avions surten a vol ras amb un sorollam eixordador. La imponent terminal sud, plena de grues, es veu allà mateix i et fas creus que algú, voluntàriament, hagi triat aquell lloc per a viure. Els monitors ens expliquen que els ocells i animals, en general, tenen estrès pel soroll dels avions -res d’estrany-, que es tradueix en menys anys de vida, menys cries, menys qualitat…

Uns deu minuts més tard arribem a les guaites que hi ha estratègicament posades. Dins trobem uns caçadors d’imatges amb uns teleobjectius potents. Certament t’ha d’agradar molt la natura per estar allà molta estona amb la intranquil·litat que, personalment a mi, em genera. I, de sobte, veiem un munt d’aus diverses que transiten per sobre de l’aigua o a les illetes o per on poden, sense sentir-se molestes per l’enorme soroll aeri, però mostrant-se neguitoses a les veus humanes. Deuen pensar que els avions són naturals.

Unes tres hores més tard vam acabar el recorregut a la platja. Les dunes estan protegides amb tanques, potser algunes arriben al metre i mig d’alt. Ocells, allà, pocs. Afortunadament els avions queden més lluny i ja és més tranquil, per dir alguna cosa.

Després d’haver vist alguns deltes, grans, tranquils, plens de vida… l’entorn d’aquest delta em sembla increïblement una estafa, per als humans i per a les bèsties que hi viuen. Penso amb la gent que viu a les poblacions del voltant i que estan en conflicte amb l’aeroport pel soroll dels avions. No em puc imaginar viure en un lloc així, amb tanta fressa, però potser acaben com les aus: s’hi acostumen, encara que tinguin menys qualitat de vida, més estrès, etc.

Quin país!

El primer cop que vaig llegir un llibre seu no vaig poder aturar-me fins que el vaig acabar. Vaig plorar d’emoció en veure les paraules tan ben escrites, tan ben posades, tan ben triades… Sens dubte em trobava davant un geni i vaig plorar de ràbia perquè no era conegut…

No entenia com ningú l’havia descobert ni m’explicava com era possible;
segurament havia estat amagat perquè els catalans del sud del principat
sempre han tingut més dificultats per donar-se a conèixer… En aquells temps en Bladé encara vivia i vam intentar organitzar una mena d’"Ateneu Riberenc" a Barcelona per a tots els "exiliats" d’aquelles terres. Ell n’era el president honorífic i fins i tot li vam fer saber. Se’n va alegrar que els riberencs volguéssim organitzar-nos i que haguéssim pensat en ell.

Per sort,
han passat els anys i avui llegeixo que Cossetània Edicions i gràcies a l’Associació Cultural Bladé Desumvila de Benissanet i en Xavier Garcia, entre d’altres, es tirarà endavant la publicació de l’obra complerta d’aquest insigne autor. Un bon moment doncs per a redescobrir-lo i posar-lo al lloc que li pertoca de la nostra literatura, sens dubte un dels autors més brillants de la seva generació.