Coses a dir

Anotacions diverses de Mònica Amorós

Aterrant de vacances

0

Quan te’n vas a l’altra punta de món, encara que només siguin unes setmanes, el temps canvia de dimensió i es dilata. Afortunadament és un bàlsam fantàstic i tornes renovada i plena d’energies.

Fa pocs dies he tornat d’un viatge llarg per terres llunyanes amb molt de Tarannà. Un grup de 16 més el cuiner, el conductor i la traductora (ups, on és el/la guia que ens havien dit?), hem emprés un camí llarg creuant un munt de països, de terres, de paisatges, de realitats diferents. El viatge ha estat un èxit per motius propis i un fracàs per motius aliens. L’agència (aquelles de turisme d’aventura en diuen), ha fallat en la seva apreciació, en l’organització i en proporcionar-nos algú que conegués els països de cap a cap.

Després de la queixa oportuna em trobo amb l’atzucac que els 16 que hem fet el viatge ara som guies experts en l’Àfrica austral, segons la deficinió donada per l’agència. No sé si canviar de feina. Ja m’estaria bé que em paguessin les vacances mentre acompanyo els turistes amunt i avall, sense haver de donar gaires explicacions perquè no em cal.

Alerta, no som els primers (i per desgràcia), els últims turistes amb vocació de veure món divers que serem enredats. Cal llegir-se molt bé la lletra petita dels contractes (com si no tinguessim prou feina), i reclamar el que calgui. Les agències denominades "serioses" poden deixar de ser-ho en un instant i llavors ja estàs atrapat enmig del no-res sense poder queixar-te massa.

La majoria de companys de viatge no protestaran la presa de pèl. Molta gent no sap on i a qui s’ha de dirigir la queixa, però sobretot és mandra (crec jo), una mandra crònica que tenim tots de protestar quan no estem satisfets perquè estem massa cansats de papers i ja tenim prou preocupacions.

Tanmateix l’agència mereix una queixa, no ja pel nostre viatge, que no té solució, sinó pels que vindràn, per a què ho sàpiguin, ho valorin, ho tinguin en compte i no siguin enganyats. La protesta no és només això sinó una vocació de servei als altres i al país per tal de millorar les coses en la mesura del possible. Crec jo.

Fa tres anys vam tenir la sort d’ensopegar un guia excel·lent que ho sabia tot sobre el seu país. Ara és un amic que està fent la tesi doctoral a Barcelona. No hem trobat cap altre guia del seu nivell i això ens ha creat un problema.

Un/una guia estima la seva feina i sap tot allò que els llibres no poden dir-te, que només el fet d’estar en un lloc molt de temps et pot dir. I si et fa conèixer el país acabes estimant-lo, no tens més remei, i llavors el recordes d’una altra manera.

Des d’aquí vull agrair la feina excel·lent que fan milers de guies turístics a tot el món ajudant-nos a comprendre la realitat que ens envolta, i faig una crida a les agències de viatge d’aventura per a què no prenguin més el pèl a la clientela àvida de saber coses noves i que es trobarà perduda enmig del no-res. Si no hi ha personal no l’ofereixin, simplement diguin la veritat, serà menys lucratiu per vostès, però infinitament més honest.

Sobre la mosca negra

0
A les Terres de l’Ebre estan “negres” amb les picades de la mosca ídem. He tastat una d’aquestes picades i encara tinc la marca a la cama. Em puc considerar afortunada, en conec molts que han hagut d’anar a urgències davant d’unes quantes fiblades del terrible insecte.

L’any passat em van recomanar un spray ruixat que només venien en una farmàcia de la zona perquè els productes habituals (relec, halley…), no feien res contra l’insecte i ho havien provat tot. No cal dir que l’ampolleta en qüestió et podia desestabilitzar el pressupost setmanal, i més si tens família nombrosa com és el cas del meu cosí i família que viuen en una sénia a la vora del riu, a tocar de Miravet. Una ampolleta de més et pot desequilibrar del tot el pressupost.

Enguany m’han explicat que, després de gastar-se carretades de duros en antimosquits de disseny, el millor remei per a evitar les picades és empotingar-se el cos amb una crema hidratant “la més barateta del súper” que té un efecte repel·lent extraordinari (suposadament només per a les minúscules bèsties en qüestió). No sé qui ho ha descobert, segurament una casualitat com tantes, però realment és molt efectiu segons m’apunten amics de Tortosa i de Móra d’Ebre.

Tot i això, la presència de la mosca (que enguany ha estat ruixada amb un producte per fer-la desaparèixer, sense gaire èxit), no deixa de ser un greu problema que esperem que les autoritats pertinents sàpiguen resoldre adequadament.

Per si ho voleu saber, la crema hidratant en qüestió és Natural Honey, tan senzill com això. Per si de cas ja n’he comprat al súper en previsió de vacances a la vora del riu Ebre.

Valls de llàgrimes

1
Publicat el 29 de juny de 2006

Ahir vam donar les notes finals. Com que no hi ha setembre, fem uns exàmens finals al juny per a que l’alumnat que no hagi assolit tots els coneixements pugui rescabalar-se (en dues setmanes), i passar de curs. Alguns ho aconsegueixen. Altres no tenen tanta sort. Segurament en el seu intern saben que no han fet un bon curs i repetir-lo no és cap mal. Al contrari. A alguns els va molt bé. Poden esmenar errors, girar full al passat i començar de nou. Altres no s’ho prenen tan bé. Han aconseguit regals dels pares amb les promeses que aprovaran o que en suspendran menys i ara es veuen al final del final, amb el crèdit consumit i massa assignatures suspeses per passar de curs i els regals que fugen altre cop.

La impotència dóna pas al plor. Ahir en vam tenir exemples clars. Quin
drama! Gens real, només llàgrimes de cocodril per fer canviar una nota
que no tenia remei. Procés inútil. Teatre ineficaç. De sempre hi ha
hagut valls de llàgrimes quan es donen les notes i no són les
esperades. També n’hi ha que riuen ben a gust, perquè passen al curs
superior i ja "són grans".

En fi, amb aquesta humitat i una
calor insuportable es tanca el curs d’enguany. Ara venen tres setmanes
de formació i cinc de vacances i divendres u a tornar a començar. Que
l’estiu ens carregui ben bé les piles que de ben segur que ho
necessitarem.

El juny tan esperat

0
Publicat el 11 de juny de 2006

No sé si
aquest és aquell juny esperat, però vaig començar-lo pensant en un llibre que
em va agradar molt quan era més jove, tot i què no es troba entre els més
destacats de l’autor: "Per quan
vingui un altre juny
" de Jaume Fuster, aleshores el meu escriptor de
capçalera.

Enguany
en fa vint que el va escriure i empesa per l’enyorança l’he tornat a llegir.
Les tapes és conserven bé, però els fulls s’han esgrogueït amb el pas dels
anys. Recordava vagament la història i sobretot em venia al cap la noia del xal
de fedaí que havia revolucionat el principat; en tenia una imatge romàntica d’heroïna
que salva un poble, però (com sempre em passa amb els llibres), no en recordava
el final. El subtítol és prou aclaridor: "una
història de desamor en una atmosfera de violència revolucionària
". Tot el
que s’hi explica passa per un clima que ara és totalment fora de lloc i, d’altra banda, es
veu com res no és el que sembla.

En
això darrer les coses no han canviat gaire. Els polítics, la premsa, giren
sempre al voltant d’alguna cosa i se n’amaguen d’altres. Fa mesos que arrosseguem
l’Estatut i ha estat esgotador. D’una eufòria majúscula vam passar al desencís
total, almenys en el meu cas.

De
fet esperava trobar-hi més suc per aplicar-lo a la política actual, però no.
Només se m’ha fet curiós tornar a aquells temps en què no existia el telèfon mòbil,
ni internet i tots i totes els i les protagonistes fumaven, sigui pipa o cigarreta,
i on, això sí, comú de totes les èpoques, hi havia els policies bons i els dolents,
els confidents, els delators, les pintades reivindicatives, les veritats a mitges, etc. Per la resta
és una història que podria passar a qualsevol lloc del món. Segurament si ara
hi fos en Fuster escriuria una història molt diferent… o potser no.

Serà
aquest el Juny que estem esperant?

Sobre centres educatius o aparcadors d’adolescents

3
Publicat el 21 d'abril de 2006

Mentiria si digués
que no m’agrada la meua feina, però és innegable que a voltes surto de
l’institut amb ganes de calar-hi foc. La raó és ben senzilla: adolescents
maleducats, altrament dit, adolescents sense límits que fan el que volen i no
accepten cap imposició, sense o amb molt poques ganes d’estudiar i amb moltes de
xerrar i fer relacions socials (que també són importants, és clar, però tot té el
seu moment).

No és un mal
localitzat, ans al contrari. He voltat bastant per la geografia catalana, des
del mar a la muntanya, de ciutats grans a pobles petits i, si bé en aquests
darrers el nombre d’aquests casos és menor per pura lògica matemàtica, a tot
arreu se’n troben.

No és un problema
que tingui fàcil solució, però ja m’explicareu què en traiem de teoritzar sobre això (ja fa molts anys que se’n parla), si no li podem posar aturador.

Quin és el factor
principal? Els pares i les mares, el professorat, la societat? El que sí és cert és
que ens hem perdut el respecte, ja fa un temps. Ah, és clar, és fàcil dir que la
televisió ajuda a tot aquest enrenou, els pares i mares els ho donen tot als
nens i no els controlen suficientment i llavors no hi ha qui els pari. Però si
en sabem algunes de les causes, a què esperem per posar-hi solucions?

"L’educació
no s’aprèn, s’encomana"

El diàleg amb els
pares i mares és molt important, però tot sovint, els mestres, no tenim
oportunitat d’exercitar-lo. Ens deixen plantats/plantades més d’un cop, sense
que passi res, com un fet natural.

Veig amb
desesperació com els meus alumnes s’envolten de les més noves tecnologies (MP3
i 4, mòbils de darrera generació, càmeres digitals…), i en canvi són
incapaços de dur el llibre o els deures fets, fins i tot es queixen del preu (elevadíssim, és clar, 10€), d’una sortida al museu.

Algú té alguna idea
(brillant si pot ser) de què hem de fer per evitar que els centres educatius no
acabin sent simples aparcadors d’adolescents?

De casaments internacionals i llengües maternes

3

Dissabte vam anar a un casament força internacional. No és el primer cop
que en un mateix espai sento parlar llengües tan diverses, però sí que és el
primer cop que sento parlar georgià.

Georgia és una antiga república russa.
Van aconseguir la seva llibertat ja fa uns quants anys i se’n senten
molt orgullosos. És un país que es troba a la nostra mateixa latitud i té un
clima suau. Tbilisi n’és la capital. Com que no pertany a la Unió Europea,
qualsevol intent de sortir del país es converteix en un viacrucis. La mare del
nuvi ho va tenir molt magre i tres setmanes abans encara no teníem clar que hi
pogués ser. Finalment, però, tot es va
resoldre i fins i tot el sol més primaveral va fer acte de presència.

El georgià és una llengua que té un alfabet ben curiós. És ben antic i
l’origen és poc clar. Podríem comparar-lo amb l’euskera en molts aspectes. El
nuvi es sent molt orgullós de tenir sang 100% georgiana. Certament també té un
cognom impronunciable.

Els convidats al casament provenien de llocs molts diversos dins la
geografia mundial: des d’Austràlia fins a Londres; des de Tbilisi fins a León;
des d’Holanda fins a Sant Cugat del Vallès. També d’origen japonès amb seu a
Holanda, anglesos residents a Suïssa, catalans residents a Holanda i un llarg
etcètera. Un autèntic poti-poti. Fantàstic!

Quan vam explicar-li al nuvi la situació de la nostra llengua, el català,
només calia dir-li que per a nosaltres el castellà és com per a ell el rus. Ho va entendre a la perfecció.

Tinc
per costum parlar sempre en català amb tothom, a no ser que l’interlocutor no l’entengui, llavors cerquem una llengua comuna. El nuvi pot entendre el català (encara no el parla), i em respon en anglès.

Puc entendre l’anglès més o menys i ell pot entendre el català més o
menys, és lingüista i la seva tesi és una comparativa de les llengües llatines,
així que coneix el castellà, el llatí i, gràcies a la seva dona, també el
català. Em sembla ben còmode que jo pugui usar la meva llengua i ell una que jo
pugui entendre.

Certament, el georgià és molt complicat per fer la mateixa operació,
almenys ara com ara; però, no seria maco que ens poguéssim entendre parlant
nosaltres la nostra llengua i els altres la que fos, de la manera més natural?
Segurament així totes les llengües tindrien futur, i no n’hi hauria cap per
sobre de l’altra.

M’agradaria que no fos un somni.

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

La “Diva”

2

Torno al teatre per retrobar "La Diva". Va ser anomenada així fa molt
temps, tant, que ja gairebé ningú se’n recorda. Està envoltada d’estrelles, com
ella. Es passeja amunt i avall de l’escenari a
plaer, coneixent cada racó, cada gest, cada cançó. "Paradís" és una obra simpàtica
amb la pretensió de distreure. És un
retrobament esperat, enyorat, li veig als ulls la il·lusió dels joves, com si
fos la seva primera obra. Torna a ser la d’abans.

A l’Àngels Gonyalons la vaig descobrir fa setze anys. Feia una comèdia
romàntica amb en Pep Anton Muñoz: "Estan tocant la nostra cançò"; amb lletres i
música prou simpàtiques. La vaig veure allà a dalt i vaig saber que triomfaria.
Acabava de llegir una biografia sobre la Katherine Hepburn i m’havia
entusiasmat. Imaginava que a Barcelona s’havia de trobar alguna actriu que
n’estigués a l’alçada i, ves per on, vaig anar al cinema i una cosa em va
portar a l’altra i allà era ella, al moment precís i on calia.

Remenant papers vaig descobrir que havia començat a la companyia de Paco
Moran. Havia fet diverses obres i li havien donat un premi i tot. Després havia
conegut un director (Ricard Reguant) i havien decidit començar a fer musicals;
gènere que a Catalunya no estava gens tractat.

Més tard "Mar i Cel", obra que no vaig veure en aquell temps, massa calés
per a mi i poca gent interessada en acompanyar-me (fa vint anys anar al teatre
era ben bé una raresa; el preu tampoc era cap ganga: 2.000 pessetes de l’època
no eren poc llavors per una estudiant).

Fos com fos, vaig aconseguir anar a veure "Estan tocant la nostra cançò"
amb uns amics i allò va canviar-me la vida (ha quedat una mica lapidari i no
era la intenció).

Bé, no tenir televisió a l’abast durant un temps és fonamental per a
desfermar la imaginació. Vaig empescar-me-les per aconseguir entrevistes
(incipients) a l’estrella (també incipient). Sempre hi ha algú que coneix algú
que diu que és veí de… en fi, que hi ha gent que col·lecciona segells i jo
vaig començar a recollir tota la informació que podia i trobava sobre la
Gonyalons (com popularment l’anomenaven).

La feina la va portar a la televisió i més tard a Madrid. Havia tingut un
èxit espectacular amb "Memori", el musical. Havia de comptar els fans per
milers i li sortien fins i tot sota les pedres. No és d’estranyar que amb tanta
adulació, tan fan i tan d’èxit li pugessin els fums al cap i es pensés que era
més important del que realment era. La K. H. no li ho hagués perdonat mai.

Han passat els anys. La vida a Madrid la dut a fer sèries intranscendents
dins d’un món banal com el de la televisió. L’actriu que havia de menjar-se el
món va tornar quan el món començava a menjar-se-la a ella. Es va amagar de
tothom durant un temps quan la seva darrera "obra" concebuda per obra i gràcia
d’ella, va ser un estrepitós i clamorós fracàs.

Tant se val, perquè amb els anys segurament n’haurà après de tot allò i ara
torna a començar modestament. Comparteix escenari amb el mateix actor que la va
dur de la fama a l’estrellat; i dos actors més que fan un treball excel·lent. Música
en directe des de dalt l’escenari i amb la il·lusió de qui acaba de començar
com si no hagués passat res. Busca divertir-se i divertir i això es nota i el
públic ho agraeix.

Benvinguda "Diva", tornes a ser una estrella de l’espectacle.

La trampa del tabac

5

Burilles penedides poblen el carrer. La foscor deixa esmunyir les cigarretes a peu de les magnòlies del carrer major. Quina llàstima que no hi hagi cendrers. Vianants no fumadors, com jo, busquen algun bar on no es deixi fumar. És inútil, la trampa de llei ha permès que els locals petits puguin escollir. Ai las, pocs són els que no ho permeten, suposadament pot ocasionar pèrdua de clients.

 

Segons el gremi comarcal del Baix Llobregat, només un 10% dels bars i restaurants petits no permeten fumar. També diuen que els grans que ho han prohibit han perdut un 50% de la clientela. Això darrer em costa de creure. El bar-restaurant que freqüento els dijous no deixa fumar i sempre és ple i ho continua estant, com em corrobora una de les propietàries, que m’adverteix que gener és un més fluix sempre per l’enorme despesa feta durant les festes. Cert és que algun dels fumadors habituals de cigarreta i cafè pateixen, acabat el dinar, per no poder gaudir del seu petit plaer. Això és per poc temps. El local té terrassa i en pocs mesos podrem dinar al carrer, allà podran fer la tant desitjada cigarreta i mentrestant els que no ens agrada menjar amb fum estarem una mica més contents.


Només una mica, perquè la llei és una trampa. La majoria de bars són petits i continuen com sempre, així que no hi he trobat gaire millora. Això sí, a la feina és un plaer. Però em demano quan estarem a nivell de Gran Bretanya, Bèlgica o Itàlia, per posar tres exemples propers. Allà no es pot fumar enlloc tancat i la gent continua sortint i fent cerveses com abans, bé, potser millor i tot, perquè som uns quants els que no sortim a bars plens de fum.

Segurament el país que m’ha sorprès més és Itàlia. Allà que en tantes coses són tan “hippies”, han decidit prohibir del tot el tabac. No hi he estat des de la prohibició, però sembla que el nivell de compliment és alt i el descens de vendes del tabac i de nombre de fumadors notori, com corroborava una noticia al diari LA REPUBBLICA recentment. Així mateix informava que el 90% de la població italiana està d’acord amb la prohibició.

Segurament no tardarem gaire a que la llei cobreixi tots els locals, màxim dos anys, quan entrarà en vigor la directiva europea. Per tant, segurament aquest temps de coll és bo i necessari per a què tothom se’n faci una idea i ho pugui preveure amb antelació. Tot i què, els no fumadors recalcitrants no veiem l’hora que el no fumar en llocs tancats sigui de llei a tot arreu.

Publicat dins de Tabac | Deixa un comentari